La persiana

El gel no és un bon company d'aventures...no fa res em van defirnir a la perfecció, em van definir tant i tant bé que crec que des d'aquell dia m'he quedat glaçat...
I recordo la persiana baixada, i com em miraves just aquell dir que vas prohibir l'entrada del món al nostre petit univers...recordo quant em vas besar, recordo fins i tot la passió que es va despertar dins meu...
I un dia en un portal fosc em vas impulsar un altre vegada al desig, quasi incontrolat, unes altres ànsies de tenir-te ni que fos per un dia, ni que fos lluny de tot, ni que fos altre vegada en el nostre petit univers, curt en el temps, llarg en l'intensitat...
Amb la ciutat mirant-nos desde baix, i el cel observant-nos desde dalt vaig haver de ressistir altre vegada al meu impuls, i en definitiva erats això, impuls rera impuls que s'anaven diluint en la teva realitat...
I tot va començar entre dolços... i tot va començar en uns llavis dolços, creia que t'estava esperant, fins i tot vaig pensar que erats tú, i finalment una altra ferida deixarà de cicratitzar en el meu cor, i ja n'hi van unes quantes...mai son masses, perquè les sensacions, els despertars dels sentits només són sinònims de viure, de vida, d'estar viu, i el que més anhelo en aquest món, per sobre fins i tot dels patiments, és sentir-me viu, és la meva única ambició...em faria patir més no tenir cap ferida, mentres em deixin caminar, benvingudes siguin...
I aquesta ambició, em col.loca enmig d'un egoisme, del meu, allà on costa calibrar el mal que puguis fer a les altres persones, perquè sigui com sigui, ni que sigui pel desig innat de viure intensament, l'ambició acostuma a ser dolenta, perquè et fa oblidar a vegades l'ètica, o el respecte, o fins i tot la pròpia moral...tot te un preu, i jo també l'he de pagar, aleshores em va tocar a mi i ja l'estic pagant...
Avui plorava llegint les teves paraules, i no eren molt intenses, de fet eren correctes, però m'ha vingut al cap , o al cor, tot allò que vam viure, allò que ara ja no sé si col.locar, com tantes altres coses, a la realitat, o en la meva ficció...per això ho deixo aquí, en aquest blog on qui llegeix pot confondre les coses, i on tan sols jo sé el que poso i perquè ho poso...potser camino ara mateix per una realitat aplastant,  o potser és tan sols un petit camí que m'he inventat, perquè no vull enganyar a ningú, escriure publicament deu formar part de la meva ambició...
I en aquesta dualitat m'he mogut sempre, entre aquell èsser que pot entregar-se per tot i desapareixer per tot, potser és que estic perdut des del dia que vaig nèixer, però si fos així, mai em sentiria bé, per tant la dualitat em persegueix...anhelo sentir  més que tenir, potser quant tinc ja no em sento viu...
Però hi han coses que són segures, i les segures allà queden, i entre elles estàs tú i els moments que em vas regalar....com els nens que demà esperen les sorpreses, jo encara ho estic esperant cada dia, no sé si tú ets el motiu dels meus fracassos, perquè de fet seria massa fàcil aquesta conclusió, l'únic motiu d'un fracas propi és un mateix, això ho tinc clar...a mi ningú m'està perseguint amb una pistola perquè tiri per un cami en concret, dins de l'esclavitut social que estem inmersos, em sento força lliure per escollir...però l'escollir és complicat, perquè en general no escollim les emocions des del cervell, ni les emocions ni els sentiments...allò arriba del cor i el cor no és una part racional de nosaltres...bé, te la seva part bàsica en el nostre funcionament, però la poesía ha elevat al cor al centre de tot, allà on neixen les nostres veritats, el que desitgem, el que esperem...
El dia de Reis sempre recordo moltes coses...com que la vida m'ha donat l'oportunitat de viure-ho com a infant, i també com a Rei, doncs ara recordo les últimes sensacions, allà on encara un és més feliç, perquè no hi ha felicitat més gran que veure un nen davant d'aquells màgics regals, davant d'aquells gots buits o el plat amb una galeta mig mossegada...els Reis han passat per casa!!...no s'han oblidat!!...per mi aquells instants mai els oblidaré, perquè recordo fer filigranes per poder aconseguir un matí especial i tot quedava recompensat en la seva il.lusió...
Avui jo he demanat un regal per mi, de fet li he demanat al Rei Mag, al més màgic de tots, perquè tan sols espero tornar a sentir aquell petó i que tornis a tancar la persiana un dia per fer-me sentir aquella electricitat que tant anhelo...
I els Reis poden amb tot, però tot i que la persiana encara hi és, i també el portal i fins i tot deu existir el caminet que ajuntava els dos barris, només faltes tú i tú ja no tornaràs, però també t'haig de dir, que de mi mai has marxat...
Perquè no dic que anhelo sentir, el que més anhelo és anhelar...