L'obra

Que bé recuperar les paraules!! quina il.lusió retrobar aquella ment que ja no puc gaudir en directe!!...que fantàstic saber que puc retrobar pensaments que em van enamorar, fascinar i que vaig admirar tant !!...és un regal més...que bé!
Que bé poder-li agraïr en silenci altre vegada!!...tantes coses que no vaig poder fer en directe, estava submergit en un món fosc, podria dir que negre fins i tot...
Ja vaig apendre a no esperar resposta, ni recompensa per uns actes relativament ferms, però que ja havia sobrepassat la frontera de la raó i la bogeria...
N'he conegut quatre de ments privilegiades en la meva vida, a molt estirar cinc...privilegiades per mi, és clar, perquè em mostraven el que volia veure i sobretot em mostraven el camí per gaudir dels instants.
Ahir rebuscava per tota la casa el llibre del Benedetti, l'únic que va amb mi per tot arreu, no el trobo!! em desespera no trobar-lo, suposo que significa per mi el que pels creients és la biblia...el necessito!!
Però la vida sempre et dona emocions noves, retrobades algunes, però encara que ja les disfrutessis, quant reapareixen son noves totalment, potser encara més fortes que les ja viscudes... jo no sóc el mateix, qui escriu tampoc, ens separen muntanyes, mars, oceans i milions de kilometres, potser fins i tot, segur, estem en diferents galàxies, però tan és, ara si que ho puc gaudir per fi, desde la distància, desde la serenor, des del millor moment de la meva vida...
Tan me fa que estigui distant, ho entenc, ho respecto, jo també estic distant amb qui vaig ser en aquell moment, prou m'ha costat assimilar que una part de mi és així...
Com més arrugues mostren la meva vellesa, més bell em sento per dins, com menys reacciona el meu cos ja una mica atrotinat, més àgil està la ment...m'agrada...ja no llueixo per fora, però brillo per dins, potser perquè m'ha tocat assimilar, potser perquè els que hem pogut lluir a vegades hem confós els camins...
M'he emocionat, he resseguit lletra rera lletra per sumar paraules, per gaudir-les, per deixar-me seduir altre vegada per aquella ment tan sexy, espectacularment sexy que vaig conèixer...
La bogeria va arribar perquè creia amb tanta força que ni la raó va poder frenar la passió que em despertava aquell cervell de colors, tot i que mai està justificada, ho tinc clar, i res evita el mal que un pugui fer...
Però això ja està, allà queda per sempre, segurament infinit, ningú ho podrà borrar, ni la meva consciència m'ho permet, suposo que no ho fa perquè vull que sigui la primera i última vegada que em passi una cosa així, ara ja sé on és el meu límit i fins on poc arribar si deixo anar tots els meus sentits, els he de controlar, tan sols això, i tampoc refiar-me mai...sobretot de les meves paraules escrites, aquelles que viatgen sense rumb, sense cap finalitat, les que surten perquè si, que multipliquen per mil la meva part emocional i passional...mai he sapigut controlar-les...
He sumat paraules, i la suma ha sigut un escrit petit, però tan conegut per mi, tan fàcil d'interpretar, tan bell, tan infinitament llarg mentalment...una ment, una ment com aquella que tan trobo a faltar però que com la meva follia ,segueix intacte dins dels meus pensaments...encara hi ha una realitat entre nosaltres, però està tenyida pel teatre, pel teatre del passat, ens toca a cadascú un paper...però va haver una vegada que cap dels dos vam fer cap obra, tan sols vam començar-ne una i que bonica que era...la bogeria va tacar, però igual que res pot tapar aquella ment desbocada, ningú podrà amagar aquella obra començada i acabada, la perdúa de raó va ser l'últim capítol, però n'hi van haver tants abans que ja ningú, sobretot jo mateix que m'hi vaig esforçar molt, podrà esborrar mai més, ni tan sols la distància entre la ment privilegida i el seu alumne, que vaig ser jo...espero seguir aprenent en silenci, com feia fa poc...igual buscaré el Mario per casa, la meva "biblia" és vital i no em desperta fanatisme, però si desperta la meva raó i les meves porcions de llibertat.

Internet

No recordo quant no teniem internet, és curiós però no ho recordo.
Jo crec, intueixo, que també m'agradava escriure...de fet amb les maletes tan plenes de paper i tinta que tinc per ordenar és fàcil intuir-ho...i perdiem els amics irremediablament sense possibilitat de posar "m'agrada" a res del que diguessin, més que res perquè ja no els escoltavem ni llegíem mai més.
De sobte et tornes a fer amic cibernèticament d'algú que en la realitat ja va marxar fa temps, però te n'adones que en molts casos encara hi ha connexió, simplement son les circunstàncies que t'han allunyat l'un de l'altre.
En ocasions et fas amic d'algú que tan sols havia sigut conegut i és curiós...potser en aquell moment estaveu tan rodejats de gent que ni te l'havies escoltat, podria ser això...
No entraré a valorar si l'entrada d'aquest món cibernètic és bó o no, suposo que pot ser-ho o no ser-ho, però si que curiosament et dona l'intimitat amb gent que potser mai n'havies tingut...i també és curiós que digui això quant justament sembla que si poses informació teva en aquest gran món, l'intimitat es perdi...
Però mires el facebook, o el Twitter i pots conèixer o intuir una mica més a les persones: els seus ideals, les seves il-lusions, el seu sentit de l'humor, fins i tot la sensibilitat i el seu caracter, i arribes a imaginar-te com viuen tan sols treient conclusions del que diuen o de les fotos...perquè encara que podem anar en compte a l'hora de mostrar-nos, tot queda allà posat i crec que gent que ni tan sols t'havies mirat, et comença a cridar l'atenció.
És cert que en general la gent penja en els seus espais públics, la cara més amable...a vegades ho penso: si tinc més de dos-cents "amics" al face, segur que algú ho deu estar passant malament, però no ho sembla, dona la sensació de que tots som feliços i que volem mostrar aquesta felicitat i compartir-la amb els altres...
Està totalment comprovat que si estàs trist o deprimit no prova mirar les xarxes socials, arribes a pensar que tot el món està de conya menys tú i segur que no va gaire bé per la teva auto-estima...dic que està totalment comprovat perquè es va fer un estudi sobre això, a Pekin crec que va ser.
A mi m'encanta el món cibernètic, crec que és quasi màgic, tot i que potser ens fa creure coses que no son, lease amics que no son i els tens com a amics, però és infinit, com l'univers, i les coses infinites no tenen explicació, i a mi això, sempre m'ha agradat...
També crec que dona valentia en molts casos, permet que el temps funcioni d'una altre manera, si parles amb algú privadament pel xat del face o al mur, que també es fa privadament mentres tothom ho llegeix, s'arriba més lluny que si et trobes algú pel carrer...tot i que la putada és que et pots trobar pel carrer a algú després d'haver arribat lluny per la pantalla, aleshores tot plegat és una mica complicat...
Ja he entrat a valorar en molts casos les coses negatives que pot tenir aquesta forma de comunicar-nos, crec que encara ho fa tot més efímer, fa que la velocitat de les notícies o informació passin per davant nostra sense cap capacitat per assimilar, i si la vida ja va ràpid, per internet tot corre encara molt més...vol dir que agafem mil idees al vol però les hem de deixar anar perquè tot seguit n'arriben mil més...impossible d'abarcar tantes coses, lògic.
Però tot i així, aprens molt del comportament de les persones i fins i tot del d'un mateix...veus que hi ha gent que digui el que digui a tothom li agrada, potser perquè te 2357 amics o potser perquè és popular, no ho sé, però és així...altres es posen m'agrada a ells mateixos, i de fet tenen raó, ja que si pengen alguna cosa serà perquè els agrada, altres no diuen quasi res però ho saben tot del facebook, son els observadors...altres son/ som fans d'unes quantes persones en concret, i altres, on potser m'incloc, ens ho creiem tot el que diuen els nostres "amics"...
El que tinc clar és que per mi el twitter i el facebook els utilitzo per tot...m'assabento de les notícies pel que penja la gent, total m'agrada molt més que mirar la tele, almenys hi ha un toc personali més humà...i de fet la notícia és la que és, però em diverteix més així...segueixo pàgines, miro articles que penja la gent d'algún personatge que ni conec però que em permet buscar-lo i apendre d'ell, miro blogs, miro pensaments, observo les fotografies, algunes em meravellen i en molts casos, ric molt i molt, sobretot amb alguns amics que els busco fins i tot per veure quina n'han dit!
Jo m'ho prenc, com tot, molt personalment, és com una prova més, intento dir sempre el que penso i mai amagar res de mi...en el dia a dia ja ens hem d'amagar moltíssimes vegades i si no deixem anar, finalment podem arribar a creure que som l'amagat i no el que s'amaga...per tant, per mi, internet és una eina més per no oblidar-me de qui sóc...
Crec que tal com em van parir, quedaria amb moltes persones que veig en aquests territoris, però també tinc clar que el món cibernètic és tan real com fals, vull dir que tot el que escrivim vola, no son coses contundents, tot és relatiu ...vull dir que els "piropos" que t'arriben també son relatius, tot i que també està bé apendre a dir-nos les coses boniques, cara a cara costa més i sempre és possitiu...crec.
Sé que també pot provocar sentir-se més sol estar rodejat d'amics cada dia i no veure'n ni un, que pot fer-te sentir extrany escoltar que ets fantàstic o que agrada el que dius i en la teva vida res funcioni, tot això, anys enrera ho vaig passar, però és un treball més a fer de cadascú, tota eina es pot utilitzar bé o malament...jo encara no he aprés a relativitzat, em sembla que mai ho sabré fer, per això tot m'ho crec i tot m'afecta...però a vegades apendre no és lluitar per canviar, hi han coses que es poden modificar però altres, pel que sigui, estan molt més incrustades dins teu, per tant millor no batallar i si acceptar, i fins i tot acabes relativitzant que no sapigues relativitzar...
Doncs si, m'agrada internet i força!

La veritat

Avui, el pirata, el peter pan, el xelofont, l Alex, i fins i tot el pare que sóc està content i feliç de poder posar una obra de la meva filla, tota soleta...el seu primer poema:


                    LA VERITAT


Amics i amigues amb empatia
diuen paraules que fan sentir alegria.
Cada persona té un sentiment diferent
que poques persones ho tenen present.
Fas sentir tristesa
si dius alguna bestiesa.

Nens i nenes em sentiments
tenen molts adoloriments.
Persones savies
deixen les màfies.
Els amics de debó
estan el teu cor.

Ajudant a la gent
tens un bon pressentiment.
Saver perdonar
és de pensar.
L'amistat carinyosa
és la més preciosa

Els infants

Quant de mal fa la tele, mare de Deu!!... i les series per nens preadolescents i adolescents , algunes n'hi ha per llogar-hi cadires...no hi ha dret que ens saltem els anys d'aquesta manera!!
Ahir miravem Banner y Flappy a casa, amb dues nenes ben petites... jo recordo mirar aquesta serie amb tota la familia i jo deuria tenir uns 12 anys o potser més, ni punyetera idea de Hanna Montanna i xominades  com aquestes, que fomenten els rols dels nens, on sempre hi ha un "gordo", un guaperas, un/a lider, la popular, el "empollón", que tothom se n'enfot d'ell...va home va!! hauria d'estar prohibit tot això...
De sobte obres el facebook i et trobes nenes de 11 anys amb posats de dona de vint!!, perdó, ni de dona de 20 anys, si no imitant a no sé quins referents!!...és un llàstima que ningú controli la qualitat dels productes que miren els nostres fills.
Com a pares, podem fer alguna cosa, però és evident que tampoc ens podem posar de cul, ja que seria donar l'esquena a la realitat...però coi, i estic enfadat eh!!, algú pot parar aquestes tonteries?
Això si, que no mirin sexe, que això si que és dolent!!...sincerament prefereixo que la meva filla vegi una escena sexual que no pas aquestes gilipollades que tan sols fomenten etiquetar a la gent de ben `petits i a sobre, els roben anys d'innocència e infantesa, que quant et fas gran, saps el preu tan bonic i gegant que és tenir aquests anys incrustats dins teu...
Cal portar els nens a l'institut tan nens encara?, cal que facin a la tele barbaries tan grans com les que fan??...cal que aprenguin entenent que si no son populars son una merda?, que ningú pot ser diferent?...a sobre, tal com està tot, i amb el futur que ara mateix no està gaire clar, hem de continuar fomentant la creació d'èssers humans enviats cap aquesta direcció tan dubtosa?
És que és molt fort que el guaperes que se n'enfot del pobre que porta ulleres a sobre sigui l'heroi, i s'escoltin rialles de fons grabades per fomentar aquesta idiotés...per favor!!...el ministre d'educació, a part de fer tonteries, podria ajudar a que el món s'eduqués millor? ..ai no, que el ministre d'eduació no deu tenir com a competències procurar que als nens se'ls EDUQUI ( eduqui-educae-educació) d'una manera sana i humana...
De veritat que estic indignat amb algunes coses que veig, i no ho dic com un "carca" que de tot es queixa...REPETEIXO: prefereixo mil vegades algunes escenes de sexe que no pasa aquesta forma de maleducar als nens!!, és que fins i tot ensenyem el sexe com a models davant d'una càmara!
Osti, podriem canviar les direccions de tot plegat no?...apendrem alguna cosa en aquest sentit?...ja tenen internet, facebook, twitter, messenger, alguns mòbil i wats, reben mil informacions cada dia, i és evident que això no significa que estiguin més ben informats...els pares posem filtres si, però la realitat és una i ho tenen a l'abast,i tot ho tenen a l'abast !!...
Crec que estan indefensos davant de tot això, potser molts pares tambè ho estem, no ho sé, però a mi em fa principalment molta por...aquests valors s'incrusten, les dones que han lluitat tan per aconseguir coses que eren impensables anys enrera, ara es troben que segueixen fomentant l'imatge d'una dona quasi tonta, que tot ho inspira en el físic i de mentres els homes que pugen també els ajuden a ser més mascles, més homes...em fa por i és que no hi ha dret en aquest descontrol, sobretot cibernètic...
De fet, els grans, ja anem de cul intentant esbrinar quines de les milions de notícies e informacions que ens arriben diariament son certes o no, no és que cregui gaire en el criteri de molts adults, entre els quals m'incloc, però almenys tenim més pautes, suposo...
Compte amb l'educació que estem donant, perquè crec que és perillosa i si li sumem el context actual de la nostra societat, tot plegat, no em fa gens de gràcia.

Gràcies i perdona

Jo crec que he de ser honest amb mi mateix en aquest sentit, fins i tot sense pena, fins i tot content d'haver-ho viscut...passen els anys i mai he oblidat cap detall del que vaig viure.
La sort és que el temps passa i els records, fins i tot els més durs, ja es dibuixen en un somriure a la meva cara...ja fa temps que no pateixo per tot allò, però ella segueix incrustada en algún indret del meu intern, fins i tot no sabria dir en quin, però hi és, i sincerament, al no fer mal res, ja no lluito, com vaig fer tan de temps, perquè no hi sigui, hi és i punt i no me'n sé ressistir.
Aquest estiu passat ho vaig intentar, però no va poder ser. Jo mateix dibuixava el que volia que passés, que tornés a ser com amb l'altre persona, això és impossible, això tan sols passa una o dues vegades a la vida, o fins i tot cap...per tant, jo crec que hauria d'estar content, i potser ho començo a estar.
Altre vegada, en present, ho he intentat, però el seu record segueix permanentment viu dins meu...aquest record ja no el puc col.locar en la persona que el va fer nèixer, ja no puc dir és ella, però si que les sensacions, el que vaig sentir, el que vaig viure no deixa d'exsistir mai, cada dia intensament...cada dia tancant els ulls puc recordar cada instant que els meus sentits es disparaven com mai ho havien fet i potser, com mai ho tornaran a fer, tot i que això ningu ho pot dir.
Aquesta nit el record d'ella ha tornat en el moment que ho havia de fer...en aquest cas jo no m'inventava res, l'altre persona té una capacitat brutal de sentir i d'estimar...però jo realment segueixo condemnat dolçament com ja vaig intuir quant les meves facultats mentals m'ho permetien, perquè finalment la meva ment ni pensava, tot era passió potser desvocada i erroneament canalitzada.
Però no estic trist, tot això ho tinc a dins meu, com el meu pare, com el meu avi, com la iaia, res mort a dins de cadascú, l'intensitat externa no té res a veure amb el sentir intern de cada persona, per tant, el somriure cada dia és més i més gran...
De mica en mica ha anat desapareixent el rencor, la ràbia, fins i tot l'odi contra aquest món que no em va deixar viure tranquilament la meva gran història d'Amor, potser no era la d'ella, però si la meva, i una ment en forma de cor no pensa tan clarament com una ment en forma de ment.
Després d'allò, tot jo he canviat, del tot, ja no he tornat a ser el mateix...pensava que era per anar a pitjor, però no, amb el temps entenc que no, perquè per fi la part de pirata que queda en mi va saber guardar el tresor i encara que sigui sol, quant la natura m'absorveix, quant les emocions em poden, ella apareix mostrant totes les ensenyances sensorials que vaig tenir el privilegi de rebre i apendre...
Ara ja tan sols em queda donar-li les gràcies, arriben tard, moltes vegades vaig tard, però així ho sento...abans no podia, existia el dolor, el dolor de compendre la meva part fosca, la meva part que mai havia conegut i que jo mateix faig explotar ara continuament quant apareix algú, i la faig explotar perquè encara segueixo com aquell dia que vaig volar, m'he ressistit a aterrar i finalment l'aterratge va ser forçat i perillós, però tan és, aquí estic, feliç, content com poques vegades a la meva vida, amb tots els problemes pràctics que qualsevol humà pot tenir però ja sapiguent a qui he de donar les gràcies per moltes coses que sento en present...
Curiós , no sé hauria d'estar feliç o no, però ho estic...o sigui que gràcies altre vegada per mostrar tantes coses i per saber que els vols en aquesta terra potser no existeixen visualment pels altres, però ara ja sé que en l'amor tan sols puc estar allà dalt...gràcies i perdona.

La primavera

Ai la primavera, quin dia més bonic va fer ahir!!
A vegades em sap greu despertar-me a les sis del matí i no parar, com ahir , fins a les dotze de la nit, moltes hores despert i poc temps per un mateix i disfrutar del sol i dels colors...aquestes últimes pluges han donat color als boscos i al cel, tot fa una olor especial!!
I tot i així, no em puc queixar, hem de recordar que els que no tenim temps som una privilegiats, però jo em queixo igual, és la meva vida i la vull disfrutar...qui va ser el gili que es va inventar això de no deixar temps per poder observar la bellesa de la naturalesa?...perquè en tot hi ha un inici i m'imagino aquell dia a tot de gent parada mirant el cel blau i de sobte un gili els diu: "que feu tots parats? a treballar cony!!"...
Però com deia, no em puc queixar, massa gent hi ha que té temps per mirar el cel i els colors que ell provoca sobre una terra encara humida i que dona una sensació espectacular de vida i de més vida.
Com pot ser tan bonica la terra on vivim? cada dia m'ho pregunto i m'entrega unes exclamacions d'orgasmes visuals brutals...
Per sort la meva feina em permet gaudir. Tinc la sort de que just quant he d'agafar un camí, un ramat de vaques han de fer un traspàs de pastura i el pagés em diu : "serà un moment"... i jo que penso " i quin moment!!"...jugant amb un cadell de gos preciós, mirant a les vaques calmades que no fa gaire que van parir, i bevent aigua de la font que l'home em dona amablement omplint la meva botella buida de "font vella" i substituint-la per aigua de la "font bella"...i allà, enmig de la natura, entre animals i elements desitjo que les vaques triguin encara una mica més a passejar els seus gegants cossos d'un camp a l'altre...
Les olors es van impregnan,t i just quant l'última vaca m'indica amb la cua que la processó ja s'ha acabat, l'home s'acosta i comencem a  encetar una xerradeta: senzilla, agradable...de fet sempre que vaig a casa seva xerrem una estona, és el famós vincle rural que s'estableix entre el que mira el comptador i l'abonat que li tocarà pagar el que jo apunto en la meva maquineta...res baixarà la factura, però encara que el consum s'enfili fins al cel, res treurà el color blau si mirem enlaire...
I vaig veient cases precioses, moltes buides, moltes em criden com indicant que allà hi podria viure ben feliç, amb aquesta capacitat que tenen de enredar-te i fer-te creure que viure allà es com si visquessis fora del món, sort que miro comptadors i entenc que per més que t'allunyis de les bestieses, elles s'apropen a tú..."és un món global Alex", em recordo continuament...
Tot i així la sensació és diferent, tenir a prop una urbe però viure a les afores dona una sensació de connectar-desconnectar que és força bonica, ja ho he viscut això...podrien pensar que a vegades tinc l'ànima de nou hippye, cosa que no és així, ja que m'enamoren també les grans ciutats, son èpoques...i en aquesta, on la serenor predomina el meu estat, la natura s'ha converitat en la gran aliada dels meus sentits.
No puc ni dir que estimo la naturalesa, l'adoro...té aquesta facultat, tan sols mirar-la i si et deixes anar, arribes a llocs quasi màgics...ara si, gràcies famili, per mai tallar les meves ales de la sensibilitat i gràcies món per fer-me entendre cada dia que el més important que tenim ets tú, sense tú no hi ha ni crisis, ni sentits ni cap de nosaltres...espero que un dia et cuidem per sobre dels nostres interessos...jo mateix he de ser incoherent amb els regals que em transmets...i em sap molt de greu...

Carn d'olla

    Ingredients:

     Un bon grapat ( milions ) d'humans
     Una prima de risc
     Uns quants imputats
     Uns quants culpats
     Uns molts corruptes
     Una societat de consum
     Un govern
     Una mica de colorant de societat de benestar
     Uns quants poders fàctics
     Una bona quantitat de mitjans de comunicació
     Uns grapat de bancs ( dels que es guarden els diners en ells)
     Una fulleta de mala fé
     Una fulleta de bona fé
     Una culleredeta de innocència
     400 gr. de gilipollés provocada
     250 gr. d'idiotés heredada
     4 l. d'engany.

Elaboració:

Agafem una olla ben gran, intruduim la societat de consum i esperem que arribi a l'ebullició. Una vegada arrenca a bullir tirem al mateix moment un bon grapat d'humans i una mica de colorant de societat de benestar i deixem que es vagi coent a foc lent, remenant de tan en tan. El colorant fa que es vagin estovant els humans. Fet aixó esperem que estiguin al dente ( podem comprovar-ho agafant un i llençant-lo contra la paret ), podem ja posar la fulleta de bona fé, una culleredeta d'innocència, els 400gr de gilipollés provocada, els 250gr d'idiotés heredada i deixem que segueixi a foc lent durant força estona.
És important que els humans estiguin ben estovats. Quant així sigui retirem del foc l'olla i deixarem que es refredi a la nevera durant unes hores.
De mentres, en una altre olla més petita, posarem els quatre litres d'engany i la fulleta de mala fé i ho portarem també a ebullició. Quant comenci a bullir podem llençar tots de cop i sense netejar-los ni treure les males espines que tinguin, els culpables, els imputats, els corruptes i depenent del cas, si en queda, el govern i que vagi fent xup-xup, però no cal molta estona...passat pocs minuts ja podem intruduir uns quants poders fàctics...val la pena fer-ho a poc a poc, que cadascún d'ells vagi impregnant en els altres ingredients, i mai deixant de remenar perquè es barregi tot. Podem ja llençar sense por la prima de risc i recordant sempre de no parar de remenar, si no estiguessim al cas es podria arribar a tallar la massa que s'està creant.
Queda a l'elecció del que elabora el plat el llençar abans o després de la prima de risc, els bancs. Com ja sabem la prima de risc és el fruit dels bancs, però encara que alguns creuen que pot alterar el resultat final l'ordre d'intruduir aquests ingredients, no està comprovat, o sigui que cadascú pot escollir.
Passada una estoneta no gaire llarga ja podem anar intruduint els mitjans de comunicació, vigilant sobretot de no cremar-se, ja que l'impacte que aquest ingredient produeix a la cocció provoca una reacció força violenta, hem de recordar que la massa ja està roent i quasi feta, i la fredor dels mitjans de comunicació provoca un xoc de temperatures força accentuat.
Parem el foc i tot seguit agafem la primera olla guardada durant temps a la nevera i la col.loquem al costat de l'altre, veurem que la sopa d'humans està poc espessa, és important que així sigui.
Ja podem llençar la massa de la segona cocció a sobre el brou elaborat primerament. Observarem que la massa va engullint el líquid i per això és important que la primera olla sigui molt més gran que la segona. Deixem repossar i ja podem emplatar.

El resultat és exquisit, com per art de màgia veurem que el grapat d'humans que hem llençat al principi quasi no els notem al paladar i en canvi els ingredients de la segona cocció, molts més picants i forts, acaben dominant la barreja, encara que l'aroma pugui enganyar.
Hem d'avisar que pot resultar indigest en molts casos, per això aconsellem que no s'hi col.loqui com a guarnició un parell de fulletes de justicia, que alguns ho han intentat i han acabat a l'hospital amb una gastroenteritis aguda.

Bon profit!!
     
    

En Jaume

Avui he estat parlant amb en Jaume una horeta, cada vegada que per la feina el visito la fem petar...
És un noi agradable, que segur que està patint, ja fa més d'un any i mig que no treballa...va fent feinetes...viu amb la seva familia: la seva parella i els seus fills, un nen i una nena , a les afores de Montagut, en un lloc preciós...
Primer m'ha posat al dia de les últimes notícies. De fet, com li he dit, la meva informació està al carrer, al que miro cada dia, la gent ja m'ensenya com estan les coses, no em cal posar la televisió i entendre que entre imputats i corruptes aquest país cada dia està pitjor, però cal mirar-ho a la pantalleta? jo crec que no cal... total, no tinc ni idea si els imputats és tan sols una mala fé dels altres partits o potser és la polícia ,o els mossos ,o qui sigui que es volen atribuir algún que altre mèrit...NO EM CREC RES!!
Però al Jaume si me'l crec, per la seva bondat, perquè es veu que és un bon tiu, perquè m'ha explicat que ara paguen 500 euros de lloguer quant abans en pagàven 600, que entre els dos podien fins i tot tenir assegurances, petits luxes, i que en definitiva,  ara tot just arriben al dia 10...
Estava emprenyat, i com no ha d'estar emprenyat??...se sent estafat, enganyat, per tots i per mil coses, s'ha preparat per tenir un present potent i se n'adona que no li ha servit de res, o que no li serveix de res ara mateix...
El fet de que sigui un noi m'ha ajudat a poder tenir el telefon i poder quedar amb ell, per ajudar-lo si puc, per si li trobés una feina adient...de fet li he dit una que he vist a una revista comarcal, abans però he pensat en tots els que ja m'han demanat si sabia d'alguna feina per si podia trepitjar alguna il.lusió, he entés que no pels requisits que demanaven ,espero que tingui sort, com tanta i tanta gent que conec, s'ho mereix... com deia un amic meu: " avui en dia la gent tan sols aspira a la tranquilitat" i és que quant no la tens, realment te n'adones que és el més important de tot, per sobre dels viatges, de les vacances, de sortir a sopar o dinar fora, aquests "luxes" ja no els tenim en compte i com ho hauriem de tenir si ens costa mantenir el mínim del benestar? : la casa, la llum, l'escalfor, el menjar...és tan injust!!
He de mirar la tele perquè em tornin a tornar "lelo" amb dates que no tinc cap obligació de saber? que cony m'importa!!... m'importa la gent, el seu dia a dia...és evident que m'emprenya veure com tota aquesta corrupció que surgeix m'afecta, però tan me fa, si de fet tampoc passa res finalment i si passa, passa tan tard que ja no recordem de que anava el tema...sort que nosaltres, els humans que vivim a la terra, no ens donen tan de temps,i si la caguem la paguem a l'instant, ni tan sols podem dir allò de : " estar imputat no vol dir ser culpable de res, encara"...ah no, a nosaltres no ens donen ni aquest petit dubte, som culpables i punt, sense atenuants...sincerament, els he de fer cas? he de perdre ni un minut de la realitat per entrar en aquest món de sonats? jo crec que no...
En Jaume em parlava de la seva vida, de les seves il-lusions, de que , com molts, no estava preparat per tenir tan de temps per pensar...l'he vist fumut... algú que et reconegui que està fumut és que és valent, cada dia hi ha més gent valenta, que no s'amaga de la seva situació, tothom sap que serà comprés...els rics no, ells continuen dient que estan malament...recordo un amic ric, que sempre deia que perquè se n'havia d'amagar de poder fer el que vulgués, com si estigués mal fet ser ric i tenir privilegis!!...ell deia que tan de bó tothom estigués com ell però no li feia por dir-ho i molt menys se n'avergonyia...i és que és cert, no ens hem d'avergonyir quant no tenim, ni tampoc quant tenirm, sempre posem el valor material del que tenim per sobre del que som i no hauria de ser així, potser estaria bé canviar una mica aquesta filosofia i posar els valors on toquen...potser així canviariem coses...perquè crec que s'han de canviar moltes coses, començant per les mentalitats, crec que és vital i ho hem d'aprofitar ara per fer-ho...si així no funciona, canviem el funcionament...
Bé, em quedo amb en Jaume, s'ho mereix, la seva pobresa material no amaga en cap instant la seva riquesa humana, fins i tot diria que està molt preparat en tots sentits...com sempre, li diré, encara que no li serveixi de consol, que a mi avui m'ha donat un altre tresoret i que encara que al banc li diguin que els seus números estan en vermell, jo no dubto de la seva riquesa...repeteixo: de la seva!!...que ho sento, amics poderosos que ens porteu pel mal camí, la seva riquesa no té preu, no es ven, ni es compra, ni es corrumpeix ni s'imputa...fill de puta!!...ai perdó, que la paraula imputa m'ho posa massa fàcil, rima amb fill de puta, que graciós no??

Estimat ( feliç dia del no pare)

Ai Eduard!!...sóc pare, com erats tú, i avui és el dia del pare i com tú no m'he assabentat fins tard...de fet no recordo si celebràvem el dia del pare o ho feiem cada dia de l'any...com l'"Alicia en el país de las maravillas" que aquells "sonats" que celebren cada dia el " feliz no cumpleaños".
Ja veus Eduard, mai vas ser el teu fort ser pare, de fet mai et vaig veure com el pare clàssic, però osti, passen els anys i les teves herències son tan grans que segueixo celebrant el dia del pare cada dia.
Ai, que em vas fer de pare no standard, i jo a vegades necessito pautes per ser un pare clàssic, però buf!, em costa molt, no en sé gaire, la veritat.
T'hauria de culpar per haver-me fet veure tants colors?...mai ho podria fer, em vas educar així, tu i els compis de pis, d'una forma tan màgica que a vegades em perdo una mica en aquest món de bojos que vivim...ei, els bojos no son la gent, els bojos son uns que manen i que ni tan sols tenen nom ni res, però estan ben sonats, t'ho ben asseguro i a sobre de sonats, ja saben el que fan ja!!...potser més que sonats, son uns cabronassos de merda...perdona posar aquestes paraules en un escrit que va dedicat a tú, però sé que tú també ho diries, o potser no, seguiries conscient de tot però donant importància a les coses importants de debó i no perderies ni un segon amb aquesta mena de gent tan allunyada de la nostra realitat.
Saps?...recordo quant em parlaves del que passaria en aquest planeta, m'ho deies suaument... tu, que no erats expert en economia, que tan sols vas tenir targeta de banc dos anys de la teva vida, que no sabies treure diners d'un caixer...tú ja ho sabies, imagina quina colla d'ineptes ens estan portant en aquesta societat...
Però saps?, recordo molt més com en silenci m'enforties per dins, em deixaves que humanament m'anés creant el meu propi ser, no interferies, m'acompanyaves quant jo et demanava companyia, i no deies res quant escoltaves silenci en mi...osti Eduard, com és que mai discutiem i en canvi teniem tanta comunicació?...
La teva herència és molt potent, gràcies, no saps com m'ha ajudat en tots aquests anys de continues proves pràctiques i emocionals, com es pot ensenyar tan sense mostrar?...tenies aquest dó, que fàcil que era tot al teu costat...val, com sempre, no t'ho nego, et trobo a faltar, tots et trobem a faltar, però és curiós que quant alguna cosa es torça sempre apareix el teu nom...i ara sóc pare, i no em vull comparar a tú, no ho he de fer , tothom que t'ha conegut sap que no parlo de tú així perquè siguis el meu pare, ni tan sols ho faig perquè vas morir, saben que parlo de tú així perquè era aixi, perquè potser això també ho podria escriure un amic meu i no canviarien gaire les paraules.
Recordes d'on venim no?, de l'alta burgesia tiu!!, que fort!!, saps que hauriem d'estar forrats no? i no ho estem, ja saps que no, ja saps que tot ho donàvem, així és impossible estar forrat...perquè tú vas escollir el teu camí, el més dificil, i en canvi, la recompensa va ser brutal, m'agrada que això em faci seguir animat en els camins difícils o en els fàcils, depen de com es miri...
Ai, ara que fallen tan les coses pràctiques me n'adono que el més pràctic de tot és cuidar el propi intern, ara que es veuen amb claretat les grans vergonyes d'aquesta societat, començo a entendre que el valor únic de cada èsser humà és la base per seguir endavant en totes les dificultats...
Gràcies per donar-me tantes coses, per veure com llençaves els reconeixements externs i entraves en una "lluita" per aconseguir alliberar-te de mil coses, erats especial però no te'n sorties durant molts anys, finalment ho vas aconseguir, especial i com sempre dic, espAcial...però et va costar i això ho hem de tenir en compte sempre...jo no aspiro a tan, ja ho saps, tan sols amb la coherència ja firmo i aquí estic batallant en això.
El dia del pare... avui és el dia del pare, que poc que ens importava això a nosaltres, sobretot a tú, que poc pare erats i per sort, que Eduard que vas ser sempre, no saps com t'agraeïxo això, crec que és el regal més gran que em vas fer, ja que perdre'm un pare com tú no sé si ho acceptaria, però si m'hagués perdut l'Eduard si que em sabria greu...
I vas morir així, lleuger, tan lleuger que el teu rostre ho reflexava, res pendent entre nosaltres, ni una sola coseta, ni un detall, res de res...
Et vaig deixar al costat de la teva lleugeresa un bolígraf i una libreta perquè t'ho emportessis e igual que escrivies poesies a tota la gent de l'hospital, espero que segueixis omplint allà on siguis, paraules dolces a tothom, ja sé que anys enrera havies sigut dur i contundent, fins i tot intransigent en algunes coses i t'encantava provocar, però noi, els últims anys estaves en una fase adorable, com si tot el que toquessis amb la teva vareta màgica de les essències agafés un altre color....
Quant m'he assabentat que era el dia del pare jo ja havia pensat en tú, avui era un dia pràctic dur, havia de posar-me la disfressa i actuar, com deies tú, la disfressa i mira, en això si que me'n surto més que tú, n'he hagut d'apendre molt, venia del zero més contundent però no té cap mèrit, tot està escrit i les pautes s'han de seguir, a vegades te'n surts, a vegades no te'n surts, però és extern, és com resseguir una línia i no marxar gaire del seu dibuix, res més que això...el que costa és que això no interfereixi en el caminar real que portem, en el nostre camí propi, el que cadascú dibuixa individualment...ensopegues en una pedra, però l'important és seguir endavant, solucionar i tirar endavant...no sé que dir-te en el dia del pare, és que tinc tants dies de l'Eduard, que potser fer-te l'homenatge avui perquè toca no és ser molt coherent...però en definitiva, per tú i per mi avui era un altre dia qualsevol, com el Nadal, com el cap d'any, per tant també ho puc fer avui...així doncs avui et dedico aquestes paraules...noi, no hi ha manera de que moris, segueixo dibuixant un somriure quant penso en tú, quina sort que he tingut!! no tenir un pare com tú, no ,no , si no d'haver-te conegut, això si que és un privilegi...com sempre deies quant em parlaves, et diré estimat, com tantes i tantes vegades em deies mentres em clavaves les ulleres a la meva cara...estimat, la teva paraula...aquí estàs, tot i que et trobem a faltar, ja saps que si, però no deixes de ser-hi, i ja fa set anys!! buf!! set anys, com passa el temps, però que coi si els últims anys de la teva vida estaves totalment atemporal, en altres paraules, anaves al teu rotllo en el calendari, els set anys son relatius, tot és relatiu, ja ho saps, però hi ha una cosa que no ho és, el teu ser, gràcies per compartir-lo tal com feies, sense alliçonar de res, això si que és una gran lliçó!!
Un petonet d'ulleres, estimat!

tonteries varies

 Ultimament no sé que em passa que em surten coses en castellà, son petites tonteries que quant em desperto em surten, m'agradaria saber quins somnis tinc i a on!!
Com una cabreta, vaig fer aquestes cacones, en el meu blog ho deixo ja que em surten de sobte i tal com surten així les deixo:


"Se preguntaba el hombre pensativo
  mirando los peces en el rio
  porqué solo el pez que sube está vivo
  y los que bajan, placidamente viven
  pero sin respiro"

"La gota que colmó el vaso
 no fue la conclusión peor,
 peor fue entender
 que el líquido que al verter
 al vaso, sobresurgió,
 no fue culpa de un ajeno
 si no que el mismo lo derramó"

"Una arruga indica sonrisa
 otra muestra los lloros
 y a los ochenta, frente al espejo,
 sumas, restas...pensando te miras:
 porqué si el tiempo no has dominado
 el porcentaje nunca será acertado"

"Si el perro mató al gato,
 y el gato al ratón,
 y la diferencia entre ellos y el hombre
 es la conciencia y la razón
 la pregunta es:
 porqué el hombre mata al hombre
 alguién tiene explicación?"

"renunció un dia a eso
 renunció al siguiente, a lo otro
 y entre renuncia y renuncia,
 un dia nació y curiosamente,
 sin renuncia, otro dia murió"

"Pensaba el pájaro del hombre
 con alas y razón seria el no va más.
 Pensaba el hombre del pájaro
 si un dia tengo alas me voy a estrellar"

Toma y daca

                       TOMA Y DACA


             Saltos al vacio,
             ansias de volar,
             no importan las respuestas.

                      Si la curiosidad mató al gato
                      el hombre encontró en ella la vida

             Duros golpes, a veces crueles
             estremecen la cabeza, surgen las estrellas,
             en cada una de ellas una nueva emoción
             y del vacio me vuelvo, con las alas heridas.

                     Y otra vez lo miro todo desde arriba
                     allí dónde las respuestas se disipan pequeñitas
                     y vuelvo a pensar que al gato
                     la curiosidad lo mató.

                     Y mientras lo pienso,
                     irremediablemente,
                     hacia el vacio vuelvo a ir yo.

Estarrufat

I em diu la dona:
- Tú ets el mateix de fa dos mesos?...et veig més estarrufat!!

Això de combinar cabell llarg i vent encara no ho porto gaire bé...de fet la setmana que vé me'l tallo, ja no puc més, no sé on posar-me les "grenyes" !!
He tornat a casa rebentat, molt cansat, estic cansat, escric perquè no he pogut en tot el dia i és una necessitat vital per mi, la nova pàgina NOT em provoca molta motivació, però no vull que em robi el temps de mirar altres coses...de fet penso , aquesta és l'idea inicial, que m'incitarà encara més a descobrir més espais fantàstics, però segueixo a tanta gent ultimament que no dono l'abast i no em vull perdre res...
Però el blog és vital per mi, és com la dossis mínima de paraules que necessito pel meu benestar, sense escriure em quedo a mitges, ho necessito moltíssim...sort que no puc fer esport com abans, que si no ja no sabria d'on treure temps.
Son les 11 de la nit, tinc tres nenes jugant per casa, i amb ganes de jugar encara més, estic cansat i estarrufat, potser mes estarrufat que cansat, no ho sé...
Avui he treballat en un poble que hi han hagut quatre robatoris en dos dies, la gent em parlava d'això...avui tenia l'intuició canina pel terra, gos que em mirava, gos que no encertava, he acabat acariciant i jugant amb els que em pensava que eren "txungos" i he acabat marxant per potes amb els que em miraven amb cara angelical...no ho he entés, crec que després de tants anys havia aprés a conèixer bé la raça canina, he vist que encara em queda força per apendre...guau!!

Bé, avui escric un article obligat per les meves ànsies d'escriure, poca cosa a dir, potser que és curiosa la meva feina, et permet crear un vincle amb la gent que visito que és agradable, agafes carinyo a la gent i te n'agafen a tú, és una relacio d'un minut, de dos, o potser de vuit i tan sols cada dos mesos, però t'esperen i els esperes, això tan sols passa en els pobles i és molt agradable...
Després vas pel carrer i tothom et saluda i no tens ni idea de qui son...quant vaig sol no passa res, però quant vaig amb l'Aida es repeteix mil vegades l'escena...em parlen, xerro i l'Aida pregunta qui és i ja hi som, perquè no en tinc ni idea de qui és, ni tan sols puc relacionar en molts casos la casa on viu o de quin poble és...ells tan sols em veuen a mi, però jo veig 100 persones cada dia i em perdo...
Però tot plegat tens aquell instant de cada dia tan meravellós, hi han llocs que et fan volar, la ment marxa, es dispara i tan sols t'escolten els ocells o la natura que t'envolta...vaig a llocs tan sols hi vaig jo, cases abandonades que després de resseguir un llarg camí en mal estat, se't presenten en un lloc preciós i plé de natura, en molts casos no estan en gaire mal estat, se'm barreja una sensació extranya, perquè fa pena que estiguin allà soletes, que ningú les vegi, que ningú les cuidi...actualment no em faria res viure en un lloc així, son èpoques, ara no em faria res...
No podria fer-ho com un "ermitañu", no en sóc capaç, necessito del contacte exterior i tinc la teoria que viure així pot ser perillós en la gent que tenim tendència a mirar massa el nostre propi ombligo, però tenir les dues coses m'encantaria...
Potser ho podria fer, ja que per la meva feina  conec a mil propietaris, però ara no toca fer-ho, però no ho descarto per més endavant...
Com em puc sentir tan bé? ...no ho entenc ni jo, no dec estar acostumat a que em duri tan un estat!!!

NOT

Projecte nou: NOT.

El nom no té un origen clar, fins i tot diria que comença per un error, em molestava buscar un nom.
Va quedar NOT, que es pot interpretar de mil maneres diferents, està bé així...
L'art té mil interpretacions, els ulls pensen diferent en cada ser i tot i que quasi sempre l'artista vol mostrar un detall o un moment o una vida, el que ho mira passa totes les paraules o imatges pel seu propi filtre...és la màgia de crear i de recrear-se en qualsevol creació...
El logo d'un amic, un dia li dic que vull muntar això i a l'endemà ja tinc el logo...ell justament que és un dels grans inspiradors de la meva vida, moments de bogeria coherent buscant negocis impossibles en una realitat però possibles en un món cibernètic...on tot és tan gran que pot abarcar mil porjectes en un.
Sóc desordenat, apassionat i ilús, per tant no sé per on tiraré, espero que la gent m'ajudi a encaminar la pàgina cap alguna direcció, de moment obro les portes de l'art i no em centro en un petit sub art, per mi l'art es troba a mil llocs, i de mil formes diferents...per tant em fa una il.lusió molt gran mostrar les creacions dels altres...jo ja tinc el meu blog, però molta part d'ell li dec a l'inspiració que m'arriba de la gent estimada, coneguda o anònima...

       El logo:

Penso en els escrits, pintures, fotografíes, art i més ary que he anat veient de molta gent, potser jo no puc jutjar les coses que surten d'una creació, crec que si es disfruta ja és el més important, tot i així em quedo meravellat a vegades amb obres que veig de gent coneguda i no coneguda...
Tinc ganes d'engegar aquest petit conte, m'agraden les petites històries sense un començament plenament definit, son emocionants...així doncs, endavant, que per provar NOT perd res!!

Justament!!

Hi han dies per tot, evident...i un els ha d'acceptar.
De sobte la part pràctica se m'ha tirat a sobre altre vegada, que feliç seria sense aquesta motxil.la que porto, que veient com està tot no em puc queixar, però hi ha dies que toca la meva estabilitat.
Justament avui una amiga m'ha demanat parlar, justament avui!! i li tinc molt apreci però no estic gaire volàtil avui, per tant no puc ajudar, pobre!!, tants dies bé, un dia que m'ho demana i l'encerta de plé!!!
Justament avui una amiga m'ha dit una cosa pràctica, justament avui!!
Justament avui una persona m'ha futut un patada a l'estómac, no d'aquelles físiques, doloroses però que passen no, si no de les que toquen la meva sensibilitat, tot i que m'ho he buscat, no ho nego!!
Justament avui a la feina hi hagut una reclamació d'una cosa, justament avui!!
Justament ahir una amiga em deia que si ser com som vol dir estar malament del cap? justament ahir!!
Justament avui ha fet un dia humit i plujós, justament avui!!
Justament ahir estava pletòric, justament ahir!!
Justament abans d'ahir ho estava també, justament!!
Justament fa tres setmanes també ho estava, ho estava!!...podria posar justament amb exclamacions però prefereixo canviar les paraules, justament avui les vull canviar!!

...

Però penso una mica, tot acumulat en un dia!!, justament avui!!, potser és una bona senyal...no serà jo que em sorprengui que una xorrada m'afecti molt a la meva sensibilitat, si no fos així no afectaria mai i em perderia moltes coses precioses...
Si, ahir una amiga m'ho deia referint-se a ella: "vols dir que no estic malament del cap?"..."osti- seguia parlant- és que si no fem això la vida passa ràpid i és molt avorrida"...si, assentia tota l'estona jo, com l'entenc!!
Jugar al límit, amb foc fins que et cremes, buscant que t'enviïn a la merda o s'apassionin amb tú, esperant molt més de tot, no deixant que el dia a dia et porti per on vol, i rebuscant on sigui per trobar emocions fortes, com el que va de viatge o es llença en paracaigudes...no hem apostat per això?...doncs no ens podem queixar i no ho dic per ella, ho dic per mi...
De mica en mica m'he anat tranquilitzant, feia temps que no sabia que existia un dia xof...fa gràcia, he trepitjat una merda de gos i he pensat que això diuen que porta sort...es veu que no, tot i que porta mala olor, això si, justament avui he trepitjat una merda de gos!!
Els actes porten conseqüencies, doncs vinga, s'ha d'acceptar...
Justament avui he pensat que si un problema té solució perquè preucupar-se i si no en té, perquè fer-ho també, una bona recepta que sempre m'he rellegit a mi mateix...
Justament avui he pensat que la persona que m'ha futut la patada s'ho perd, un s'ha de donar mèrit, tot i que com dic tambè reconec que me la mereixia...
Justament avui he pensat que la reclamació era d'un dia que jo tenia vacances i em van demanar ajuda en una zona que no conec, vaig fer 800 feines, una reclamació, no està mal!!
Justament avui li diré a l'amiga que he d'estar per mi, tot i que l'estimo molt...ara ja tinc clar, no com abans, que sempre intento ajudar a tothom, amb més o menys gràcia, però l'intenció la tinc de cor...
Justament avui penso que tinc el cap força ben amoblat, altre cosa son els impulsos, els sentits o els "arrebatos" literaris que em perden..les ditxoses i estimades `paraules escrites que tan de bé i de mal m'han fet...
Justament avui he pensat que l'amiga que em deia una cosa pràctica s'ho mereix tot, perquè tot i no estar present en el meu dia a dia, ha sigut clau en un moment molt complicat del meu passat, s'ho mereix, clar que si!!
Justament demà tornaré a estar bé, perquè ja ara m'he permés el dia gris, és una cosa que he aprés, permetre les baixades, duren molt menys, les sento, les escolto, les pateixo, no lluito i se'n van...guai!!

.............

Jo sóc incapaç de no donar importància a res del que passa, del que em passa a mi i del que els passa als altres, mai he sapigut relativitzar les emocions, crec que no en sabré mai, potser no en vull saber...no ho sé, però me la jugo massa en molts casos, sobretot tenint clar el detall esmentat de no relativitzar les coses...
Ahir li deia a la meva estimada amiga que ser com és, o com som, en moltes coses som igualets, significa transperència,i no ho dic en un tó " ohhhh, és transparent", no, no, perquè la transperència és sinònim de moltes incoherencies, de mostrar tots els estats que un té, de mostrar continuament les febleses, i això provoca judicis, perquè fins i tot els busques, vols que t'enviïn a la merda o t'estimin, però mai l'ignorància, això ens mata i ens tornem "lelos" i toquem els nassos fins que l'altre peta...i quant peta diem " perquè peta??" i aleshores entenem a on ens poden portar els nostres actes!! i u podria pensar que aprenem...doncs no!! i perquè? perquè sabem que no volem canviar...i no és bonic que t'enviïn a la merda un dia qualsevol?...doncs potser si que ho és, vius!!, estem vius!!...sigui al preu que sigui...això si, sense oblidar el centre i l'estabilitat parcial...mai la total si us plau!!, que volem seguir vius!!

Masclisme

Avui pensava en moltes publicacions de dones que van arribant a les xarxes socials. Moltes referències al que necessiten d'un home, el que volen com a dones, el que hem de fer els "machus" per acontentar els seus desitjos...
Ho sento, a vegades ho llegeixo com un masclisme total, com si elles mateixes vulguessin mostrar una imatge ancestral de la dona, i crec que les coses han canviat una mica, tot i que encara falta molt , no ho nego.
Però aquest discurs tan de col.locar al mascle en el lloc de mascle i a la dona en el lloc de dona em fa una mica de "yu-yu"...en català ju-ju..
Sincerament, encara queda molt a millorar i per sort, hem avançat força, però en molts casos les mateixes dones provoquen un retrocés bastant important en aquest tema.
Atenció!!...em fixo que moltes vegades hi ha una imatge que segueix siguent socialment important en els adolescents i no tan adolescents d'avui en dia...
El noi amb el cotxe "guapo" i la noia tota ben posadeta al seu costat...és una imatge que a mi em provoca una mica d'angoixa...crec que això ultimament ho veig més que anys enrera, tot i que no sé si és per el lloc on visc, que suposo que deuen estar més o menys cap a finals de la dècada dels noranta...sempre parlant globalment és clar...
De veritat que aquests detalls no fan res més que fomentar les figures eternes de mascle-femella, per sort en l'entorn que em moc no passa això, però quant vaig pel carrer me n'adono que moltes coses avancen molt de paraula però moltes vegades, els fets encara estan una mica paradets en el temps...
També hi ha una certa tendència a criticar a l'home, les dones tenen aquesta tendència natural...no dic que l'home no ho faci, però ho fa més dins del sentit de l'humor, no li dona tanta importància, i no em val l'excusa de que els homes som més simples, perquè no és cert...dir tantes vegades que l'home és més simple produeix un efect inútil, ja que finalment la comoditat de que et vegin com a simple facis el que facis és fantàstic, quant tot ho tens perdut és quant menys t'esforces en els teus actes...per mi això també és maxisme...és com el pare que no deixa fer res de res al seu fill, finalment ho farà tot, perdut per perdut, no val la pena esforçar-se en res...
El paper de l'home ha canviat molt, tot i que hi ha moltíssim a millorar, i evidentment el paper de la dona si que ha canviat molt més en aquest món occidental per sort, però queda molt, i aquests petits detallets encara hi son, i quant arriben per el consentiment de la dona o fins i tot per la motivació que provoquen amb les seves paraules, ja que fomenten el maxisme, doncs em quedo alucinat...
Segueixo veient molts "mascles ibèrics", molts "machus cabríos", el problema és que ja d'adolescent es fomenta aquesta imatge, els miro i m'acolloneixo...i és així, perquè un noi homosexual adolescent encara té molts problemes i en canvi una noia adolescent que li agradin les noies té un sentit eròtic, això també és maxisme, per tant els homes encara hem de fer molta feina, perquè no estem tan lluny a vegades de l'animal que marca el seu territori fent pipis pels seus límits.
Les dones, per sort, han canviat molt en aquest sentit, però de veritat que crec que moltes series que fan per la televisió poden provocar molts enderrariments...els maleïts esteorotips que tan mal fan...
Els homes podem ser sensibles, no és cert que estiguem més obsessionats amb el sexe que les dones, per sort ja no és així, a tothom li agrada follar, la putada és que la dona abans no ho podia dir i ara ja es pot, per fi !!, les coses maques no s'haurien de prohibir mai i qui vulgui follar que folli i qui vulgui fer l'amor que faci l'amor, i qui pensi que  les dues coses son el mateix, que ho pensin, tan homes com dones...
Però com deia abans, si anem repetint que els homes sempre pensem en el mateix, doncs hi pensarem, és fàcil creure una cosa que escoltes una i altre vegada facis el que facis...
Ara siguent el màxim objectiu que pugui diré que he conegut moltes dones i no les podria col.locar en una classificació com a dona, cadascuna és una persona, molt diferent a l'altre, per tant em comença a cansar una mica el tema de que els homes som iguals tots, és que això tan sols provoca que ho siguem finalment, és com quant el PP obre la boca i critica imbecilment alguna cosa de catalunya, com per exemple que els catalans volen l'independència...que provoquen? quatre independentistes més...
Sincerament, jo estic separat, no hi ha cap dona a casa meva, ho faig tot amb la naturalitat que ja feia quant estava amb parella...que no vol dir que no tingui trets de machu ibèric, segur que en parella els tinc, de fet els he tingut i fa una mica de fàstic si ho mires desde la distància...però per avançar no podem repetir coses que passaven, hem d'oblidar...és com la crísis, sembla que perduri perquè hi ha una cosa que no mort i una altre que no neix, estem en un punt aturats...falta un canvi però ens l'hem de creure, si tan sols maleïm res passarà, si diem que tots els polítics son iguals doncs aconseguirem que la gent que vulgui fer calés ràpid es dediquin a la política, si que semblen iguals però segur que n'hi han d'honestos i que hi han alternatives, el món canvia, no l'aturem si es per millorar i parem-lo en sec si és per millorar...
Crec que a Espanya el maxisme és més gran que a molts llocs d'Europa...recordo a l'Estartit veure un noi holandés posar crema a una noia holandesa amb tota naturalitat, mentres tots els espanyolets ens posavem "catxondos" perduts...
Un dia a una holandesa li vaig prometre la lluna i ella em va dir, en castellà es clar:
A veure, jo no us entenc, que vols follar? doncs pregunta-m'ho, com us podeu complicar tan la vida?...i jo li vaig dir que moltes noies d'aqui per fotre un polvo necessitaven que els portés la lluna!!...a Holanda no, em va dir!!
Doncs això, queda un xic bastant gran per millorar.

Món de dos

A vegades els sentiments costen de dominar, apareix la passió per l'altre persona, el desig sensual i sexual, les connexions, i apareix amb qui no ha d'aparèixer, perquè la seva vida està ben posada i col.locada...i ets sents com mai però també una mica culpable...
En molts casos, perquè no és la primera vegada que em passa, em mantinc al marge, intento pensar que és una decisió de l'altre, com molt lluny de la meva vida...total, jo si tinc la llibertat i no faig mal a ningú directament.
És curiós, el meu estat anímic és boníssim ultimament i això em fa ser molt més coherent i estimar amb molta bondat, molta més de la que tenia, perquè els buits que potser volia omplir, els omplia pe necessitat i no pensava gaire en les conseqüencies...però ara és especial tot plegat.
M'enamoro força sovint, potser cada dia, de mil coses, de persones també, fins i tot d'alguna dona de tan en tan, però tot és efímer, son moments, i d'aquests moments queden eternitats, estats d'enamorament ja infinits, son pocs però existeixen: els amics que tan adoro, admiro , estimo i no paro d'enamorar-me d'ells, raconets del món que ja els tinc com adoptats perquè la seva bellesa o la seva força em van adoptar a mi...no gosaria jo escollir un indret de la natura, és ella que m'escull a mi i als meus sentits.
Quant son coses efímeres tots els meus defectes i les meves virtuts es posen d'acord per apretar aquell instant perquè peti, per saber si és un dia o és una altre història d'amor inacabable, com les que tinc amb la gent que estimo, amics, la poca familia o la natura...
És una obra d'art ?, com les que pots veure en un museu, o és una realitat que camina amb mi tot el trajecte de la meva vida??
Amb els homes és fàcil, pots ser directe, cap problema...amb la natura els sentits manen i tot és complica quant és amb una dona, impossible que em miri com una persona i prou, sempre va molt més enllà...potser jo també, no ho sé, però almenys no ho puc dir el primer dia, necessito que les coses petin, però quant això passa, em venen les respostes i finalment sé si és un quadre o un moviment real...i com més em neguen una resposta més tossut sóc,  i més forço, no m'agrada un inici si no hi ha resposta...però quant passa això, no és una obra d'art, si a l'inici ja s'acaba i no tinc resposta m'ho prenc com un joc, que encara és menys que una pintura bonica, i fins i tot em prenc a l'altre persona com un referent del que no vull per mi en les relacions i descobriments...és còmode, perquè no pateixo.
Però ahir es van barrejar moltes coses....ja no és una obra d'art, ja està dins d'aquells que caminen i admiro i estimo...a sobre és una dona que m'apassiona, i a sobre connecto per tot arreu, i a sobre penso en ella moltes estones del dia, potser masses...però a part de patir pels meus enamorament home-dona, que ni jo mateix podria saber respostes, aquí hi ha un patiment molt més gran, per allò que deia del meu estat, perqué estic bé, perquè no tinc necessitats, perquè mai havia estat tan bé amb mi mateix...i aquest patiment porta el nom de la persona que m'apassiona...una persona fantàstica i que té una vida ben posada i que jo seria incapaç de trencar, ni tan sols pel meu benefici, fins i tot ni tan sols `pel meu benefici corporal, el del desig, que m'omple cada dia d'imatges seves...
Ja he aprés a renunciar per sobre del meu ego, del meu egoisme, del meu plaer...osti, és mereix el que té, no vull que perdi res del que té, m'hauria de retirar tot i que el record està massa viu dins meu, massa roent fins i tot, però estic massa bé com per pensar en mi i prou, he de començar a estimar de debó a la gent, a la gent que em dona respostes, que son valents, que no pensen en el que diran, a la gent que em mira per qui sóc i no per les conseqüencies que pot portar la meva presència, la única cosa que els puc donar és no fer-los patir...
Li vaig dir que el proper dia potser ens diriem hola com a amics i prou, que és molt!! i és un regal molt gran...però sigui com sigui li agraeíxo el dia, li agraeïxo la seva valentia... i un detallet més, aquest darrer any no he parat de conèixer gent, i entre la gent, a dones...sempre és complicat i difícil quant passa, i generalment em fa mal veure com tot es redueix al més simple, vull dir tema home-dona i quant em passa em fa mal, tan com si ha passat alguna cosa o no ha passat res sota els llençols...dues s'han quedat a la meva vida i s'han quedat d'una manera intensa sense obligacions i dependències, tan sols amb sinceritat i sense pors del que podria passar, cosa que és absurd perquè ningú ho sap...crec que sóc un home especial en aquest sentit i no he vist mai a una dona com una eina, de fet primer veig una persona sempre...però sempre hi havia necessitat per salvar coses meves...ara ja no, fa temps que no...  com que no callo, si sento atracció ho dic, perquè per mi és preciós i bonic dir coses precioses i boniques que et desperta un altre persona , però això no implica res més, no cal una pel.lícula quant no hi ha guió escrit, no sé perquè coi tantes barreres en tot això...conec un home, parlo, connecto, quedo i ja està, doncs una dona igual, fins que passi alguna cosa si és que passa, aleshores és quant s'ha de parlar d'allò, no abans de l'inici d'AMISTAT...
A ella li dono les gràcies, perquè sota els llençols ens hem entés, però m'enten com a persona per sobre de tot, igual jo amb ella, per tant el guió en aquest cas si que s'ha començat a escriure, tot i així no hi ha cobardia, perquè no em vull perdre una persona com ella ni boig, no sé renunciar a les connexions, tan sols visc una vegada, la vull aprofitar...per tant, li agraeixo que tot i tocar-me com un home, tot i que sexualment em faci volar, primer de tot em miri a mi...jo també a ella, per tant, el guió posarà les coses a lloc...perquè quant les coses flueixen sense cap més condicionant que un món de dos ( per més que mirat externament aquell món està plé de més gent ) tot és més fàcil i és que les relacions no és més que això, un món de dos on les decisions son adoptades pels dos i prou...milions de móns de dos que és mouen a la terra...a partir d'aquí, pots ajuntar per moments diferents móns de dos, però la base, per mi, és això...que dos decideixen com omplen d'estrelles, de sol, de núvols, el seu pròpi, únic i independent Món de dos.
Això si, si un món de dos pot destruir un altre món de dos, tot canvia...però finalment seran dos que decidirant, per un cantó i per l'altre...
Avui torno a escriure amb el cor sense pensar res, per tant opto, com tantes vegades per no remirar res i publicar...hi ha menys claretat però més sinceritat.

Una mirada perduda

He entrat a la botiga a comprar fruita i allà, enmig del passadís, una dona gran amb mirada tendre i somriure permanent m'ha mirat. No tan sols pel fet d'estar en un poble i tenir la bona costum de saludar a tothom li he dit bon dia, tenia una mirada dolça, neta, bonica...i perduda...també és un motiu vàlid per saludar...
A la tenda tans sols hi erem nosaltres dos i la dependenta ,que no parava de mirar a la iaia tota l'estona i m'ha dit que l'estava vigilant que no marxés...i amb veu baixa m'ha dit que tenia alzheimer i que la seva cuidadora, una noia llatina, anava molt carregada de la compra i li a dit que la deixava un moment allà, per deixar les coses a casa i anar-la a buscar després...
Mentres em deia això, la tendre senyora gran s'ha girat i s'ha posat d'esquena, me l'imaginava igualment amb el somriure clavat, potser perdut, potser un somriure universal, sense destí, però era sincer, per més que ella no reconeixés a qui li enviava...
I la dependenta m'explicava que feia sis anys que estava així, que no coneixia ningú, que havia sigut una dona disposada sempre a ajudar, alegre, divertida, i que tot el poble l'estimava molt i el record que havia deixat en vida era meravellós...perquè el que vivia en el seu present ja no era vida, sense passat, sense futur, tan sols mostrant la seva bondant en aquella mirada tan bonica i  a la vegada, ja sapiguent l'història , força cruel...
Mentres escoltava aquests darrers anys de la dona, m'he emocionat... una emoció de tendresa, de tristesa, però de moltes ganes d'abraçar-la, ja em tornava a mirar amb aquell somriure tan delatador de qui havia sigut i jo li tornava, intentant dissimular el que ja sabia,  i després pensant que era absurd intentar dissimular amb una persona que no està en aquest món...
La dependenta, que ja em coneix una mica de comprar la fruita allà, ha notat la meva emoció, de fet ella ho deia tot amb el cor, quant parlava de la iaia i buf!! he pensat que és injust, molt injust...entenc que ella no pateix, ja ho sé, però no és excusa per mostrar l'injustícia que és que la ment se'n vagi del cos...
Jo deuria tenir uns dotze anys, ho sabia, sabia que la iaia Victoria ( la mare de la meva mare) no reconeixia a la gent i tot i saber-ho, quant la vaig veure el dia que van fer la última visita a la casa de Matadepera, vaig plorar molt, no em va conèixer!!...amb dotze anys i per més que a casa ho intentessin minimitzar, va ser un cop dur i baix de la vida en una ment tan fresca com la d'un infant...
Avui en tinc quaranta-dos, i el cop també ha sigut dur, tot i que sentimentalment no em lliga res a la àvia que he vist, la visió d'una imatge així és difícil de digerir.
A tots se'ns hauria de fer la pregunta a partir d'una edat, una pregunta contundent on hi entra l'amor, l'orgull d'una vida pròpia, la vida en si ... on hi entra tot...la pregunta és clara: voldries per tú un final digne? series capaç de renunciar aquest final i patir? o el que és pitjor, fer patir als altres i a sobre mostrant tot el dia la teva innocent inconciència?...
Ja sé que és una dona estimada, he vist la cuidadora com la tractava, la dependenta com en parlava, i la seva mirada que no enganyava, però i l'imatge que deixa als seus fills, als seus néts, a la gent del poble és complicada en l'àlbum dels records...ja sé que segur que la gent ho enten, però i ella? ho entendria ella si pugués entendre alguna cosa...
He tingut un dolor de cor brutal, se m'ha encongit l'ànima...he recordat quant la meva mare rentava a la seva intentant moure un pes que la doblava, com si fos un moble, ja que la meva àvia ni tan sols es movia...la paraula per mi és crueltat, no hi ha dret!! i sis anys son molts anys d'inconsciència pròpia però de consciència del seu voltant...perquè fa sis anys que la senyora passeja la mirada perduda pel món...un món que intenta no perdre de vista qui era i la reconeix però a ella tan li fa, perquè no reconeix fa temps al món, és tan injust que tots els esforços no serveixen perquè torni a la consciància terrenal...
He recordat a la meva altre àvia en el seu últim any, quant el càncer d'ossos devorava els seus últims intents de moure's, quant el meu pare la baixava i pujava de l'habitació a braços, però era ella, mai va deixar de ser-hi i la malaltia va durar molts pocs mesos en l'agonia...tot i que moltes vegades pensava que no era just per ella, i sé que ella patia i molt, però en definitiva va durar poc i fins els últims dies no va deixar de ser dolça, com sempre havia sigut...res va embrutar els seus records, ni la seva vida, miro enrera i oloro la seva dolça olor, i encara puc sentir els petons que em feia, era molt carinyosa i amb un cor on sempre hi cabia tothom, era bondat, totalment bondat i el seu final no va trencar res del que havia sigut quant estava sana.
Tenim les eines perquè la gent pugui escollir una mica el seu destí, quasi ets afalagat quant decideixes sacrificar el teu gos perquè no pateixi, perquè te l'estimes i no vols que tingui d'arrossegar les seves últimes passes però la fàcil i còmode moral a vegades et diu que estaria mal fet, que seria com un crim, per favor!!...molt més dur és veure algú mort en vida que t'estimes...jo em sentiria que estic fallant a la persona, per més que la cuidés i la mimés...ja sé que és complicat però l'amor verdader ha d'anar molt més lluny que la carn i els ossos, un coneix la voluntat de qui estima, per més dolorós que sembli, crec que si l'afectat estigués assegut en una utòpica sala de cinemà veient els seus últims anys, potser pensaria que coi li estant fent...no sé, tot i ser un dia preciós, on hem recuperat el sol, on he disfrutat de les hores, aquest gran detall m'ha fet pensar molt i ha fet que la meva sensibilitat s'hagi quedat amb les ganes d'abraçar aquella àvia...potser per ella tot és desconegut i el més fort és que potser la meva abraçada tindria el mateix valor que la d'un fill seu, però les ganes hi han sigut...una mirada perduda que a mi m'ha arribat amb un sentit clar...la tendresa i potser la pena...no, ningú s'ho mereix...

Somnis

Avui seré breu:
M'han anomenat moltes vegades somiador, que estic a la lluna, que no toco de peus a terra, que sóc un somia-truites ( que és diferent que somiador) i un llarg etcètera...
"Perdoneu- com deia l'Eduard- estic cultivant la meva ànima, no entreu si us plau."
I si, un país de somiadors, de somia-truites, de somnis que ja de petits ens diuen que han de ser la nostra finalitat del nostre pas per la terra...un país on hem deixat els somnis en mans d'aquests que ara estem dient que son estafadors, que de fet ens els vam creure per sobre de poder pensar que tan sols era un interés d'ells..i si, en un país així, alguns ex-somiadors, per sort bastants, encara tenim la capacitat de pensar que el valor més gran que tenim som nosaltres, com som, el que volem, el que necessitem, el que escoltem de dins enfora i no d'enfora a dins...i crec que cada dia son més els que s'estàn despertant de tan i tan somiar...perquè em pregunto:...no és ser pràctic escoltar el que el teu cos, ànima, essència et demana?... i encara més: ... no és un gest de total practicitat el fet d'intentar donar al teu intern el que anhela?...o és més pràctic posar-ho tot en mans de desitjos que t'han inculcat externament? i que finalment no tan sols depenen de tú i del teu esforç...no dic que sigui una cosa o l'altre però començo a dubtar...de fet el somni general s'està ensorrant i em pregunto que queda aleshores...evidentment l'indiviudual...i crec que a partir d'ara serà així... de fet no cal somiar que vols anar a la lluna volant, això potser és un conte però si t'ho prens com un somni que vols realitzar ho passaràs malament...però somiar amb una conversa, en un acte d'amor, en sexe, en mirades...son somnis realitzables i que omplen molt i molt perquè no tenen valor extern però son un tresor intern...
Avui em poso l'etiqueta de profeta, amb l'ego pujat, ejem...i em sap greu però tinc escrit de fa més de deu anys que seriem la generació dels suicidis i fa cinc anys vaig dir que seriem avis hipyyes i no sóc expert en res!!...per tant vaig tenir clar que els somnis son meus i de ningú més...tot i que a vegades, i és preciós, els barregis amb una altre persona!!!
A somiar i si és desperts millor que millor!...fa temps que he decidit que res que apareixi en la meva vida m'ho vull perdre...una vida tenim i com que no n'hi han més, millor no regalar-la.

Idem

              I- El núvol

Feia deu anys que s'havien conegut, ja havien passat deu anys!!
Aquell dia una amiga, sense saber-ho, els havia entregat el regal més gran de les seves vides i tambè una condemna de deu anys sense permisos ni indults, els dos, però , li agraïrien per sempre aquell dia...
Era una festa on presentaven un nou projecte , cap dels dos eren uns entesos  en el tema en concret , però era un treball d'una amiga estimada i no s'ho van voler perdre...
Ell va anar-hi sol, de fet estava sol...ella va anar-hi amb la seva parella, tot i que potser estava més sola que el protagonista del conte.
El vent a vegades bufa fort , i sense entendre-ho et fa girar el rostre per buscar un indret, i no et pots ressistir...una tramuntanada els va fer topar en un núvol, i allà van descobrir un nou món, un món que no exigeix de paraules per entendre, un nou món que és més vell i bell que tots els que havien conegut fins aquell instant...
Tot i el xivarri de la festa, ells tan sols escoltaven aquell silenci delatador, aquelles paraules mudes que els envolcallaven i els feia entendre que tot allò els feia por i a l'hora imantava als seus sers inevitablament...era un vertigen que atreia i que ni tan sols tenien un escut per protegir-se d'ell...els dos van parlar molt, tot i no escoltar cap veu pròpia que ho delatés.
Ell no recordava res d'aquell dia, tan sols el núvol, ella mai més va recordar que sota aquell núvol es celebrava una festa...els dos van passar la nit junts tot i que ningú ho va notar.
La casualitat, el destí, l'espai reduit o el que sigui va fer que un moment l'amiga comuna els presentés...els dos tenien ganes de dir que ja feia temps que es coneixien, fins i tot potser feia vides que ja s'havien trobat...però aquestes paraules tan sols les van escoltar ells mateixos...el moment de la presentació els dos s'ho van repetir i quant es van besar socialment, les energies van explotar silenciosament, amb complicitat...feia por però ho entenien tot.

             II- La terra

I seguien visquent les seves vides, durant deu anys les van dissimular com van poder...cap dels dos oblidava aquell dia, cada nit miraven el buit del seu llit amb una tristesa que no podia impedir que es sentissin com dos èssers privilegiats...vivien molt lluny un de l'altre, a molts mars de distància, fins i tot a molts oceans, o a molts universos, les distàncies sempre son relatives perquè el mapa essencial sempre els col.locava un al costat de l'altre. Ella ja estava sola, ara era ell que estava acompanyat, però seguia el mateix guió que ella quant tenia parella, no era una realitat, era una ficció, ell dibuixava un conte i potser ni existia, però tenia tantes ganes d'escriure'l que fins i tot a vegades es confonia, ella també havia escrit masses guions falsos.
L'amiga seguia siguent l'unic argument vàlid de la terra per trobar-se altre vegada, per no deixar-ho tot en mans del destí ,  però cap dels dos feia el pas...l'amiga també vivia lluny dels dos...masses km per poder fer front a una valentia que la ment, l'essència  i el cor exigien cada dia als dos protagonistes...ell li enviava paraules a l'aire, ella les recollia i les guardava en un bagul anomenat tresor, ella posava ampolletes al mar amb un misatge a dins demanant la presència de l'altre i ell cada dia anava al port a buscar-la i així mai van trencar la roda durant deu anys a la terra...

           III- El sol

I els va arribar l'invitació, l'amiga enyorava als amics ,ja que feia temps que havia emigrat en busca de nous projectes laborals, i un dia en concret volia retrobar als pocs amics que ella sentia encara vius, no eren gaires, però en ells existien dues persones que estaven ansioses de descobriments...
HI havia tan de desig de retrobament ,que ell li va enviar per l'aire unes paraules que indicaven que ara si que havia de ser, i ella les va recollir i les va col.locar dins d'una ampolleta perqué el receptor entengués que no fallaria, ja que el desig era compartit des del primer minut de les seves mirades enmirallades.
I va sortir el sol.

         IV- El foc

Ell va abraçar a l'amiga, l'estimava i feia molt que no la veia, i discretament li va confessar el seu secret...l'amiga es va emocionar.
Ella va arribar més tard i va fer una abraçada gegant plena de sinceritat a aquella amiga que tan adorava i entre abraçades tendres ella li va confessar un desig de feia deu anys...l'amiga va plorar.
L'amiga sabia que no era el seu dia, si no que era el dia dels dos protagonistes, dels seus dos amics, i es sentia complice i feliç de ser part important de tota aquella intensa història que tan sols semblava possible escrita en algún llibre...i va callar i es va apartar...
Ella es va trobar amb ell quant ell es va trobar amb ella, potser sembla lògic, però no, es van trobar ells, ni tan sols unes paraules escrites podrien definir que vol dir això...van marxar junts...sense demanar-ho un a l'altre.
S'havien dit tantes coses inexistents en el món, però reals dins d'ells, que tan sols sortir es van abraçar, es van besar i van plorar i en cada llàgrima d'emoció es dibuixava un petit fragment del conte...
El mar els va cridar i ells no es van negar...i sota les estrelles van fer l'amor entenent a l'instant que tot el que s'havien enviat era molt menys que la realitat, les llàgrimes es barrejaven amb la suor, i el plaer es barrejava amb la nit, i la música de les ones fregava cada moviment sensual dels seus cossos...les mans agafades ja per sempre entregaven l'energia identicament escrita que el primer dia van sentir.
I el foc no es va apagar.

           V- La realitat

I es van començar a conèixer ja amb els peus a terra, i res els sorprenia, no sabien d'on ni el perquè, però les seves olors, els seus sentits, ja eran coneguts de feia molt de temps, res era nou , ell l'olorava i sentia l'olor de la seva pròpia infància, ella l'escoltava i la veu li semblava una veu que mai l'havia deixat d'acompanyar..., tot i que res els sorprenia vivien en una emoció imparable, van deixar de ser somiadors com havien sigut fins aleshores, inventant contes inexistents, dibuixant en altres persones disfresses impossibles...si, ja eren pràctics, per fi havien escoltat el seu intern, les seves essències...ja ningú més els podria dir que eren uns somiadors empedernits...
Van passar els anys i quant algú els preguntava com s'havien conegut ells responien que els havien presentat  en una festa...però ells sabien que molt abans ja s'havien trobat , era un altre calendari, un que no podien explicar,  en un lloc que no existeix a la terra, però que és un lloc molt real, un lloc on s'hi pot posar els peus, el cor i fins i tot, tota una vida, com ells van acabar fent.

          VI- El naixement

Van caminar junts molts anys, van retrobar l'amiga unes quantes vegades, van tenir fills, van fer una vida normal i fins i tot van tenir un gatet que es van trobar un dia perdut pel bosc...i un dia ella va marxar, sense avisar, sense patir...
Ell es va quedar sol però cada dia anava al mar a buscar una ampolleta amb un misatge a dins, mai va deixar de rebre'l i ell enviava a l'aire unes paraules que mai van fallar en el seu destí...tres anys més tard ell va marxar...
Van neixer aquell dia altre vegada...esperant l'enèssim retrobament...


PD: a l'autor li sap greu que botella s'anomeni en català ampolla, treu romanticisme a tot plegat.

La familia

Costa deslligar els lligams de sang...jo no sé si és la raligió, o és el costum, les herències o el que sigui, però costa molt...
Fredament mirat, podem entendre que son les úniques persones que no escollim de la vida, ja venen en el pack quant neixes...
A partir d'aquí podeu tenir la sort de connectar amb aquells humans tan habituals en el teu dia a dia, almenys fins a l'edat d'emancipar-se, o pots tan sols estimar per el carinyo que us teniu...
Però evidentment he vist que en molts casos gent que han conviscut sota el mateix sostre durant anys han acabat per girar-se la cara i no parlar-se mai més...a partir d'aquí tot canvia i passa a ser un problema descomunal que fa que la motxil.la pesi molt més...al ser familia tot és molt més complicat...jo li dic possessió i no amor i si posseeixes no estimes, encara que el teu sentiment et fagi pensar que si...
En les parelles passa igual, però com que pel que sigui ho tenim més assimiliat, acceptem millor que dues persones deixin de parlar-se quant acaben una relació i jo no veig la diferència, potser han passat més anys fins i tot que dels que vas passar amb els teus co-habitants de sang...
Jo també m'he equivocat i a l'estar amb algú m'he pensat que em pertanyia i aixó tan sols té un ressultat final : la ruptura...això passa en parella i en familia, és inevitable...
Però amb la familia les ferides costen molt més de cicatritzar, és com si encara que un estigui tranquil, tothom li recordi que té alguna cosa pendent...
No m'agrada mirar el futur, ja no ho faig mai, però sóc pare i ves a saber si això em pot passar a mi, per això intento recordar els errors que he vist en algunes families i també recordar que la meva filla no és meva, si de sang evidentment, però no de possessió, ella és ella i jo sóc jo, i si no ens movem d'aquí tenim més possibilitats de que tot vagi bé i ha de ser recíproc, d'un a l'altre.
A la familia se li perdonen moltes coses que a cap amic li perdonaries...fins i tot l'amic potser et coneix més encara que els que t'envolten durant molts anys, però a ell no li permeteries, no té dret a posar els nassos en les teves decisions, la familia si, ella si que té dret...evidentment estic parlant de casos en concret, en molts casos tot flueix senzillament i no hi ha res a comentar i aleshores s'entén perfectament que hi hagi tan d'amor entre els sers que han viscut junts durant anys.
Tot i així, fins i tot en les infàncies que han sigut destrossades per una familia malentesa, i crec que destrossar una infància no té perdó perquè condemnes segurament a una persona a tenir problemes interns durant tota la vida, la victima es pot arribar a sentir culpable per no saber estimar als que li van fotre les ilusions enlaire, quina mena lògica humana té això?...et destrossen i a sobre t'has de sentir culpable?...deu ser duríssim!!
Primer de tot hem de saber que la familia ja t'arriba amb una càrrega hereditària, amb uns tics ja inclosos en el seu funcionar, i en definitiva acabem posant a molta gent en el mateix ambient pensant que l'haver parit i l'haver sigut portador dels espermatozous ja permet la convivència...és evident que és així perquè, com els animals, quant neixem necessitem de moltes ajudes per arribar a la nostra independència...però no garanteix que tot flueixi, ni molt menys...perquè el pare és una persona, la mare també, i els avis i els fills també i per més que ens encaparrem a posar titols familiars per davant de com es diuen, res canviarà com son o com som...crec i aspiro a que el pare se l'estimi perquè s'ho mereix i no perquè és el pare, i així tots els membres que componen els membres...i així arribar a una estimació molt real...no vol dir que gent que sigui diferent no es pugui estimar i ajudar, no vull dir això, si hi ha respecte l'amor guanyarà encara que com amic no l'hauries escollit, però la familia crea lligams i si no hi ha possessió, son positius...
Hem d'afegir els factors econòmics, qui em digui que no sàpiga casos de familia que no es parlen per culpa dels diners és que o ha tingut molta sort o no ho ha vist, perquè moltes vegades això s'amaga, però existeix i jo personalment ho he vist en parents llunyans, per cert, carregats de diners, quina casualitat...
Diuen que el normal és tenir una familia, i tot està muntat perquè així sigui, per això hi han tantes depresions nadalenques i sensacions de soletat de dates assenyalades...però és evident que t'ho han explicat tantes vegades que t'ho creus, que és natural estar acompanyat en moments que toca i és de "bicho raro" que no sigui així...potser després ni parles amb ells , ni els pots explicar els problemes ni res, però aquell dia has d'estar acompanyat.
Jo he tingut la sort de viure amb uns lligams brutals però mai m'he sentit lligat a res, no se m'ha exigit ser-hi, tan sols he anat si he volgut i evidentment vam anar deixant els dies marcats quant el nen, o sigui jo, em vaig fer gran...de petits això costa molt de trencar, vols que l'infant sigui feliç, no és just treure els dies que els regalen...tot i que potser després tothom ho acaba pagant...ves a saber si l'error comença per aquí...però hjo no sóc capaç de fer això a un nen...
Ahir vaig parlar d'una persona que estimo , que és de la familia, però que no m'aporta res a mi com a persona, ni jo tampoc li puc aportar res, no ens entenem parlant, però com que ens hem respectat doncs tot queda més diluit...però d'uns anys ençà m'han forçat a estimar i això és dur i complicat, perquè estimes a tothom diferent i que estimis no és sinónim de moltes coses que t'acostin aquella persona o és que finalment en realitat no estimes però queda fatal dir-ho o massa dur, costa acceptar el no estimar, costa molt...
Un familiar que estimo molt sempre em diu que l'error és que hem de convertir la nostra vida en un entorn familiar, perquè ens han ensenyat que és el normal, de fet et sents protegit en un àmbit familiar, és evident..però ell diu que no, que hem de procrear i ajuntar-nos de tan en tan per fotre un "polvo", així ho diu, però després l'èsser humà, (segons ell eh!), diu que està fet per viure sol...
L'altre dia una noia em deia: " és que ara tinc el que jo mai havia tingut, una familia sòlida i per fi em sento a gust"...tota la vida esperant això, ha desfer una mala infància  i ho entenc perfectament i admiro profundament la gent que ha tingut una herència maliciosa i trenca la cadena mostrant totalment l'inversa del que han rebut, tot i que tambè en molts casos tot es repeteix infinitament...
Jo hauria escollit com a amic al meu pare, al meu tiet, al meu avi...la meva àvia era el màxim exponent del que és estimar de veritat a les persones...tot i que erem diferents tenia tan d'amor que això ja vàlida les mancances de connexió...per altre cantó, més endavant he escollit a una persona com a mare, tot i que no ho és i tampoc substitueix a ningú, de fet l'he escollit com a persona, però com que estimava al meu pare ja li poso el titol familiar...però en realitat no és així, hi ha moltes estimacions que s'han aguantat sempre però que sempre han col.locat càrregues dures i encara que t'hi portis bé aparentment moltes coses quedan pendents...però com el dinar nadalenc existeix sembla que tot està molt millor que el pobre desgraciat que està solet el vint-i-cinc de Desembre...exteriorment farà més pena el solitari, però internament potser ha curat moltes ferides, o no, això sempre és relatiu per cada cas...
M'ho repetia mil vegades:
 - jo sóc l'Eduard, sóc l'Eduard per davant de que sóc el teu pare, com menys t'enganyi en això millor anirem, tal com espero que tu siguis i et miri com a Alex...si així ens mirem i tractem tot serà fàcil...i realment va ser molt fàcil...de veritat ho dic, no recordo cap discusió amb ell i qui em coneix sap que vam compartir moltíssim..puc sumar aquí al meu tiet i no puc fer-ho amb el meu avi, perquè ell, el Pep i jo, l'Alex, som uns punyeteros i ens encantava discutir...ho forçavem...però sempre l'hauria escollit com a amic!!...

Una pàgina

Avui engego una pàgina al facebook, no sé ni concretar les coses, mai n'he sapigut, m'interessa tan el que fa la gent que no tinc manera de concretar...tampoc sé si és una tonteria o una cosa vàlida, però és una il-lusió i no seré jo que lluiti contra això.
De fet el nom de la pàgina, NOT, ja indica que sempre vaig una mica desordenat en els projectes, l'anarquia em provoca a vegades fer bestieses i a vegades em porta a llocs bonics...el nom s'ha creat gràcies a un error...un altre diria que no comencem bé, finalment entenc que està bé que sigui així!!
L'art està per tot arreu, cada dia al humanitzar més aquesta deshumanitzada societat creem més pensaments, més ganes de crear, sigui el que sigui, no parlo de qualitat o no, sempre és relativa, parlo de passió...
Fa anys ja vaig dir que seriem la generació dels avis hyppies, la veritat és que de moment no vaig desencaminat...potser serà abans i tot que ens haurem de reinventar..
Curiós, quant mirava les notícies em posava trist i en canvi, ara que veig les notícies reals, les que passen al carrer, un optimisme m'envaeix..crec que la gent està canviant...tan me fa la Chacón o el Iñaki, m'importa el que és més real i proper a la majòria de gent...i sincerament si ho fem bé crec que podrem sortir molt més humans del que erem...el problema d'aquesta societat és que està tan mal muntada que el menys important som nosaltres mateixos...ara hem entés que som la part fundamental de tot plegat i cada dia hi han menys judicis fàcils al del costat, menys incomprensió i més solidaritat...
I quins amics que tinc!!...estic tan content de tenir aquestes amistats tan reals, amb tanta complicitat, amb tanta serenor, amb tan d'amor que això me n'adono que és la part més important de les persones, la part més humana, aquesta és la que et fa passar les coses externes més durament o més suaument...els dec tan i tan que quant m'arriba, com avui, un misatge d'un estimat i ens diem que ens estimem a través de moltes paraules que aparentment no parlen d'amor, em sento feliç...
Com aquest matí parlant amb un altre amic estimat que ens explicavem la realitat que ens pot esperar...tot el que veig a la gent, tot i el patiment, és humanitat, tot i que em `preoucupa i molt, els infants...que no sé perquè coi els canviem les formes ja i els deixem de dir que viuran igual que el que hem viscut nosaltres...perquè no és així i ells son els que poden canviar molt les coses...però malament si seguim educant-los com si no passés res...
I els de dalt? jo passo d'ells, encara que tinguin el poder, jo passo...ja van demostrar que en la bombolla inmobiliària no van fer fins treure l'últim cèntim a un desgraciat i és evident que feia temps que sabien que tot petaria...algú té una raó per pensar que ara miraran el futur i no escurarant fins l'última gota aquesta societat ja tan ferida?...jo crec que no, jo els deixo estar, passo d'ells...no saben gestionar res més que l'inmediat...no tenen cap mena de visió perquè busquen els resultats de números ara i no pensen qui pagarà després aquests números...no en saben, fins i tot crec que s'ho creuen, son més somiadors que servidor...

" como todos los soñadores confundí el desencanto con la verdad" .Sartre

Poesia dominical

Passar un cap de setmana rodejat de nens és curiós.
En aquest cas segueixo sense escoltar notícies, per tant encara tinc una sensació més accentuada de que no estic en aquesta societat.
De fet, ara ja sóc en molts casos, una simple companyia ,perquè començo a interactuar menys amb ells/es, ja no em necessiten per res que no siguin preguntes pràctiques: " que hi ha per berenar?, podem anar a tal lloc?" o altres profundes demandes que jo adultment contesto...a vegades ja tan sols sóc això...però m'agrada.
He aprofitat per anar afinant les paraules, algunes poesies romàntiques i en castellà ( cosa que no sé perquè ha sorgit així), intentant acabar un petit projecte que tan sols la meva infinita por de fer el ridícul m'impedeix de portar a terme, i seguint alimentant algún somni que sé que aviat serà una realitat.
Torno a estar extrany....ahir vaig veure una amiga estimada, avui a una parella que passa uns mals moments però sempre amb els crits dels nens a prop, per tant he sigut poques vegades adult amb adults...tot i que amb l'amiga em sorpren que després de tot el que hem passat encara em mostri tanta comoditat i carinyo...segurament serà per tot el que hem passat justament , coses vitals pels dos.. i junts les hem passat  moltes vegades...sóc feliç de que sempre hi sigui i sóc feliç de que mai deixem d'estimar-nos...tot i que som tan diferents ens entenem, respectem i aprenem un de l'altre.
Després m'arriben al móbil paraules sonores...un petit conte per mi, un conte compartit amb un final incert però pendent de fa molts anys...falta que l'Obèlix ( ho sento no sóc creient, però crec en moltes coses) divideixi l'Oceà i em permeti comprovar tantes emocions contingudes, però això va per llarg, falta el moment, tot passa quant ha de passar i per alguna cosa, aquesta encara no toca...
El meu benestar emocional està encés i feliç, vital per la meva necessitat de sentir...tot i així em sorpren que ara entengui que va passar fa tres dies quant fa tres dies no entenia res...a vegades els fets son les respostes i finalment i encara que les formes foren equivocades, era necessari per mi...no més esforços per ser estimat, regla essencial per estimar-se a un mateix...
També em queda pendent un altre esforç, però aquest és diferent, ja que qui rep el que envio no té una repercussió contundent en les meves emocions...potser és posar-me a prova, saber més, entendre una petita atmosfera agradable que es va crear en un petit racó d'Olot...aqui encara no em puc retirar, queden coses pendents en mi i en el fons no espero resposta, no m'interessa si existeix una o no, m'importa el ser que m'estic perdent...volia obrir un món, crec que l'altre també volia, i això és el més important...després el món ens posarà en un lloc i la societat en un altre...tot i que ho amagarem rera decisions que ens fem nostres...però estem condicionats i un nou món condicionat no s'obre bé...tan sols la primera impresió obre la porta si sabem escoltar-la...si no traduirem el que toca amb una decisió ferma...
Tinc unes ganes boges de ballar!! moltíssimes!!..fa dies que en tinc...bona senyal!!...i sobretot tinc ganes de seguir disfrutant dels meus blogs, de coneguts, d'amics, de gent que no sé ni qui és, de l'art que arriba cada dia en les paraules, en els dibuixos, en la creació...n'hi ha per tot arreu i plé d'emocions..
Estic tan obert que no sé ni tancar una finestra, a vegades trobo escuts, a vegades miralls, a vegades una suavitat que em dona més valentia i sempre tinc ganes d'entrar!!

Avui m'he despertat i m'ha sortit això del boli!!...potser és dolentissim, potser patètic però m'ha sortit així, i en castellà ! que mai ho havia fet, aquí ho deixo...qui vulgui riure que rigui!! jo no sé ni que he fet exactament!!...com sempre directe sense repassar ni mirar res, és el que l'intern m'ha demanat quant m'he despertat...encara no m'havia pentinat, per tant no el pentinaré jo...el deixo tal qual com ha sortit

UN NUEVO MUNDO:

Escondi las fronteras bajo mis arterias
En el nuevo mapa que dibuje en tu rostro
En cordilleras que someten mi antojo
De devolverte,una a una,tus ausencias

Unas ausencias que se palpan
Y que los vacios de ellas nadie llena
Que de un remo despierte mi sueño
Y de un desembarco, ahogada la abstinencia

En un vacio oi tu voz
Tan cercana y viva
Que cuando asomé por la ventana
Todo lo que mi realidad conlleva
Entendi que tu ausencia
Anda mas que muchas presencias

Mi verdad estÀ en un hueco
Donde nace un instante
Para llenarlo con los años
Que empezé a notar tu ausencia

Tu lo llenas
Aunque no estés
Y aunque no llegues
Yo estaré

.........................................


ESPERANZA

Sin dudar en los rincones,
Donde muchos ojos no llegan
Encontre cien mil razones
Para perderme en nuestra certera
Vision verdadera

Tus ojos me miran
Aunque nadie mas que yo lo vea
Tu sabor me da hambre
Aunque en ningun menu se escriba

Tus sentidos son la herramienta
Y tu sensibilidad, nuestra gesta
Y aunque el mar traduzca
Una realidad en utopia incierta

Tu,Mariel, siempre encuentras
El golpecito coronario
Para que un flotador oceanico
Argumente mi esperanza

Esperanza de un encuentro
De un dia anti-mundo
Porque el mundo lo tenemos en lo opuesto

Pero el poder de tu esencia
Ahora si, dibujada en tus palabras,
Se que rompera el papel
Que el regalo envolvió
Justo un dia, aquel dia
Que este loco te encontró

Passat 9

I la molt papanates no truca mai a la porta...sigilosament entra i de sobte, explota i un petit esglai sacceja tot el meu cos...estimada sensibilitat...
Escoltava Suede, avui era Suede, i el cel estava trencant els núvols i mostrant el blau...la blancor d'una cosa i la blavor de l'altre sempre m'ha fascinat...i com més anys passen , més embobat em deixa...
Al fons muntanyes nevades...just sota d'elles s'amaga una calidés meva que s'ha transformat en gel...m'ha fet pensar i molt...
Ja fa uns quants anys, no sé ni quants, de fet el temps i els fets vitals e importants a vegades t'emboliquen a l'hora de sumar o restar anys...em perdo molt en l'espai: "ja fa tan? sembla que fos ahir!!"...però a vegades sembla tan proper que ho pots tocar amb la ment...realment no sé col.locar aquella època en un calendari...potser és que hi ha coses que han creat un calendari propi, i potser ha convertit un mes en quaranta-cinc dies...no ho sé..
Però ja fa temps...n'era conscient que allò em canviaria per sempre...ja m'ho diuen per casa: " has canviat just al final d'aquell temps"... i si, és cert, mai més he sigut el mateix, segur que ha sigut l'història que més m'ha marcat en tot el meu caminar...és dur apendre a renunciar, molt més dur és desapendre a estimar, i terrible és entendre les seqüeles que van apareixent una vegada el conte s'ha acabat...
Si, sempre ho dic, vaig viure el millor i el pitjor del meu ser, vaig conèixer una part fosca de mi que desconeixia completament, em va trasvalsar moltíssim i crec que vaig entrar en una lluita de "sóc una bona persona o no?"...cosa que abans de tot allò, mai m'ho havia ni plantejat...
Sempre he sigut impacient, tossut, fins i tot obstinat en les relacions humanes...m'ha costat controlar els sentiments,  fins i tot el sentits, els impulsos, les ganes de dir el que penso de l'altre, d'escoltar el que pensa de mi... potser la meva vida anava enfocada tan sols per aquest camí, el camí de les relacions, dels actes que ens apropen o allunyen els uns dels altres...
Però allà curiosament se'm va exagerar les parts negatives: la tossuneria, l'impaciència i en canvi vaig perdre la serenor de mostrar-me davant dels altres...o sigui que allà vaig conèixer el fracàs extern...de fet em vaig fallar a mi mateix, sempre n'he sigut conscient d'això i ha sigut una dura confrontació al meu mirall que de mica en mica he anat mitigant dins de mi...però, sempre hi ha un però, no sóc el mateix, tinc la capacitat de fer mal, cosa que abans no la tenia...tampoc accepto el silenci, ni el rebuig, em queda moltíssim a netejar encara i ja fa no sé quant temps fa de tot allò...
Tot i així ,el cel, els núvols, el mar, les muntanyes han anat guanyant protagonisme en la meva vida després...ja existien en mi abans, ja me'ls mirava amb passió, la natura sempre m'ha fascinat...però abans l'entenia com una prova a les meves sensacions o sentits i ara tan sols l'admiro, em cau la baba amb la bellesa constant i totalment mòvil que em provoca extasis que cap paraula meva podria definir amb la mateixa intensitat que la sento...no ho nego, potser en un inici era una fugida del que havia passat...de sobte el mar em donava serenor o força ,o fins i tot rabia però em refugiava en ell, encara el volia per mi perquè m'ajudés a mi, el mirava egoistament...ara ja no, ara l'admiro com a part del món, com a visió, li he donat vida pròpia, l'escolto més a ell que no pas el que jo necessito, evident que té un efecte terapèutic en mi, els estats extasiats em provoquen benestar...si, el fracàs amorós em va mostrar l'amor que processo a la natura i això és la part més positiva de tot plegat...
Però segueixo treballant encara, em queda força i sempre tinc forces...totes les coses negatives que ja existien en mi es van exagerar moltíssim, tot s'ha anat calmant, va ser una mala herència global d'una persona que em va deixar un tresor inacabable, tants constrastos em van deixar tocat, tot i que no hi han excuses quant un escull ser en un lloc complicat, quasi tot en aquesta vida son eleccions, per tant un, en molts casos, no és màrtir si no vol i s'ho busca, el ser màrtir és l'excusa del teu propi error ...ho sé, ho noto i ho comprovo encara en actes del present...és dur acostumar-te i acceptar estimar dins d'una guerra, i si ets sensible i sentimental i estimes una mica descontroladament, encara més dur es fa tot plegat...però la guerra s'acaba, i marxes d'aquella història, que com totes, deixa ferides encara obertes i te n'adones que t'ho vas creure tan que confons encara l'estimar amb el batallar, quant potser és tan senzill com fluir...sense més...però segueixo molt atent a això, no vull fer mal i crec que abans no havia fet mai mal...i aquests darrers anys ja n'he fet unes quantes vegades i a gent que estimo...i si ets conscient, maleida i estimada consciència!!, sempre et retorna tot...
Això si, el blau i el blanc tan potent del cel em dona la resposta a moltes coses...curiós que mirar la natura em dongui tantes i tantes respostes...