Gràcies i perdona

Jo crec que he de ser honest amb mi mateix en aquest sentit, fins i tot sense pena, fins i tot content d'haver-ho viscut...passen els anys i mai he oblidat cap detall del que vaig viure.
La sort és que el temps passa i els records, fins i tot els més durs, ja es dibuixen en un somriure a la meva cara...ja fa temps que no pateixo per tot allò, però ella segueix incrustada en algún indret del meu intern, fins i tot no sabria dir en quin, però hi és, i sincerament, al no fer mal res, ja no lluito, com vaig fer tan de temps, perquè no hi sigui, hi és i punt i no me'n sé ressistir.
Aquest estiu passat ho vaig intentar, però no va poder ser. Jo mateix dibuixava el que volia que passés, que tornés a ser com amb l'altre persona, això és impossible, això tan sols passa una o dues vegades a la vida, o fins i tot cap...per tant, jo crec que hauria d'estar content, i potser ho començo a estar.
Altre vegada, en present, ho he intentat, però el seu record segueix permanentment viu dins meu...aquest record ja no el puc col.locar en la persona que el va fer nèixer, ja no puc dir és ella, però si que les sensacions, el que vaig sentir, el que vaig viure no deixa d'exsistir mai, cada dia intensament...cada dia tancant els ulls puc recordar cada instant que els meus sentits es disparaven com mai ho havien fet i potser, com mai ho tornaran a fer, tot i que això ningu ho pot dir.
Aquesta nit el record d'ella ha tornat en el moment que ho havia de fer...en aquest cas jo no m'inventava res, l'altre persona té una capacitat brutal de sentir i d'estimar...però jo realment segueixo condemnat dolçament com ja vaig intuir quant les meves facultats mentals m'ho permetien, perquè finalment la meva ment ni pensava, tot era passió potser desvocada i erroneament canalitzada.
Però no estic trist, tot això ho tinc a dins meu, com el meu pare, com el meu avi, com la iaia, res mort a dins de cadascú, l'intensitat externa no té res a veure amb el sentir intern de cada persona, per tant, el somriure cada dia és més i més gran...
De mica en mica ha anat desapareixent el rencor, la ràbia, fins i tot l'odi contra aquest món que no em va deixar viure tranquilament la meva gran història d'Amor, potser no era la d'ella, però si la meva, i una ment en forma de cor no pensa tan clarament com una ment en forma de ment.
Després d'allò, tot jo he canviat, del tot, ja no he tornat a ser el mateix...pensava que era per anar a pitjor, però no, amb el temps entenc que no, perquè per fi la part de pirata que queda en mi va saber guardar el tresor i encara que sigui sol, quant la natura m'absorveix, quant les emocions em poden, ella apareix mostrant totes les ensenyances sensorials que vaig tenir el privilegi de rebre i apendre...
Ara ja tan sols em queda donar-li les gràcies, arriben tard, moltes vegades vaig tard, però així ho sento...abans no podia, existia el dolor, el dolor de compendre la meva part fosca, la meva part que mai havia conegut i que jo mateix faig explotar ara continuament quant apareix algú, i la faig explotar perquè encara segueixo com aquell dia que vaig volar, m'he ressistit a aterrar i finalment l'aterratge va ser forçat i perillós, però tan és, aquí estic, feliç, content com poques vegades a la meva vida, amb tots els problemes pràctics que qualsevol humà pot tenir però ja sapiguent a qui he de donar les gràcies per moltes coses que sento en present...
Curiós , no sé hauria d'estar feliç o no, però ho estic...o sigui que gràcies altre vegada per mostrar tantes coses i per saber que els vols en aquesta terra potser no existeixen visualment pels altres, però ara ja sé que en l'amor tan sols puc estar allà dalt...gràcies i perdona.