Idem

              I- El núvol

Feia deu anys que s'havien conegut, ja havien passat deu anys!!
Aquell dia una amiga, sense saber-ho, els havia entregat el regal més gran de les seves vides i tambè una condemna de deu anys sense permisos ni indults, els dos, però , li agraïrien per sempre aquell dia...
Era una festa on presentaven un nou projecte , cap dels dos eren uns entesos  en el tema en concret , però era un treball d'una amiga estimada i no s'ho van voler perdre...
Ell va anar-hi sol, de fet estava sol...ella va anar-hi amb la seva parella, tot i que potser estava més sola que el protagonista del conte.
El vent a vegades bufa fort , i sense entendre-ho et fa girar el rostre per buscar un indret, i no et pots ressistir...una tramuntanada els va fer topar en un núvol, i allà van descobrir un nou món, un món que no exigeix de paraules per entendre, un nou món que és més vell i bell que tots els que havien conegut fins aquell instant...
Tot i el xivarri de la festa, ells tan sols escoltaven aquell silenci delatador, aquelles paraules mudes que els envolcallaven i els feia entendre que tot allò els feia por i a l'hora imantava als seus sers inevitablament...era un vertigen que atreia i que ni tan sols tenien un escut per protegir-se d'ell...els dos van parlar molt, tot i no escoltar cap veu pròpia que ho delatés.
Ell no recordava res d'aquell dia, tan sols el núvol, ella mai més va recordar que sota aquell núvol es celebrava una festa...els dos van passar la nit junts tot i que ningú ho va notar.
La casualitat, el destí, l'espai reduit o el que sigui va fer que un moment l'amiga comuna els presentés...els dos tenien ganes de dir que ja feia temps que es coneixien, fins i tot potser feia vides que ja s'havien trobat...però aquestes paraules tan sols les van escoltar ells mateixos...el moment de la presentació els dos s'ho van repetir i quant es van besar socialment, les energies van explotar silenciosament, amb complicitat...feia por però ho entenien tot.

             II- La terra

I seguien visquent les seves vides, durant deu anys les van dissimular com van poder...cap dels dos oblidava aquell dia, cada nit miraven el buit del seu llit amb una tristesa que no podia impedir que es sentissin com dos èssers privilegiats...vivien molt lluny un de l'altre, a molts mars de distància, fins i tot a molts oceans, o a molts universos, les distàncies sempre son relatives perquè el mapa essencial sempre els col.locava un al costat de l'altre. Ella ja estava sola, ara era ell que estava acompanyat, però seguia el mateix guió que ella quant tenia parella, no era una realitat, era una ficció, ell dibuixava un conte i potser ni existia, però tenia tantes ganes d'escriure'l que fins i tot a vegades es confonia, ella també havia escrit masses guions falsos.
L'amiga seguia siguent l'unic argument vàlid de la terra per trobar-se altre vegada, per no deixar-ho tot en mans del destí ,  però cap dels dos feia el pas...l'amiga també vivia lluny dels dos...masses km per poder fer front a una valentia que la ment, l'essència  i el cor exigien cada dia als dos protagonistes...ell li enviava paraules a l'aire, ella les recollia i les guardava en un bagul anomenat tresor, ella posava ampolletes al mar amb un misatge a dins demanant la presència de l'altre i ell cada dia anava al port a buscar-la i així mai van trencar la roda durant deu anys a la terra...

           III- El sol

I els va arribar l'invitació, l'amiga enyorava als amics ,ja que feia temps que havia emigrat en busca de nous projectes laborals, i un dia en concret volia retrobar als pocs amics que ella sentia encara vius, no eren gaires, però en ells existien dues persones que estaven ansioses de descobriments...
HI havia tan de desig de retrobament ,que ell li va enviar per l'aire unes paraules que indicaven que ara si que havia de ser, i ella les va recollir i les va col.locar dins d'una ampolleta perqué el receptor entengués que no fallaria, ja que el desig era compartit des del primer minut de les seves mirades enmirallades.
I va sortir el sol.

         IV- El foc

Ell va abraçar a l'amiga, l'estimava i feia molt que no la veia, i discretament li va confessar el seu secret...l'amiga es va emocionar.
Ella va arribar més tard i va fer una abraçada gegant plena de sinceritat a aquella amiga que tan adorava i entre abraçades tendres ella li va confessar un desig de feia deu anys...l'amiga va plorar.
L'amiga sabia que no era el seu dia, si no que era el dia dels dos protagonistes, dels seus dos amics, i es sentia complice i feliç de ser part important de tota aquella intensa història que tan sols semblava possible escrita en algún llibre...i va callar i es va apartar...
Ella es va trobar amb ell quant ell es va trobar amb ella, potser sembla lògic, però no, es van trobar ells, ni tan sols unes paraules escrites podrien definir que vol dir això...van marxar junts...sense demanar-ho un a l'altre.
S'havien dit tantes coses inexistents en el món, però reals dins d'ells, que tan sols sortir es van abraçar, es van besar i van plorar i en cada llàgrima d'emoció es dibuixava un petit fragment del conte...
El mar els va cridar i ells no es van negar...i sota les estrelles van fer l'amor entenent a l'instant que tot el que s'havien enviat era molt menys que la realitat, les llàgrimes es barrejaven amb la suor, i el plaer es barrejava amb la nit, i la música de les ones fregava cada moviment sensual dels seus cossos...les mans agafades ja per sempre entregaven l'energia identicament escrita que el primer dia van sentir.
I el foc no es va apagar.

           V- La realitat

I es van començar a conèixer ja amb els peus a terra, i res els sorprenia, no sabien d'on ni el perquè, però les seves olors, els seus sentits, ja eran coneguts de feia molt de temps, res era nou , ell l'olorava i sentia l'olor de la seva pròpia infància, ella l'escoltava i la veu li semblava una veu que mai l'havia deixat d'acompanyar..., tot i que res els sorprenia vivien en una emoció imparable, van deixar de ser somiadors com havien sigut fins aleshores, inventant contes inexistents, dibuixant en altres persones disfresses impossibles...si, ja eren pràctics, per fi havien escoltat el seu intern, les seves essències...ja ningú més els podria dir que eren uns somiadors empedernits...
Van passar els anys i quant algú els preguntava com s'havien conegut ells responien que els havien presentat  en una festa...però ells sabien que molt abans ja s'havien trobat , era un altre calendari, un que no podien explicar,  en un lloc que no existeix a la terra, però que és un lloc molt real, un lloc on s'hi pot posar els peus, el cor i fins i tot, tota una vida, com ells van acabar fent.

          VI- El naixement

Van caminar junts molts anys, van retrobar l'amiga unes quantes vegades, van tenir fills, van fer una vida normal i fins i tot van tenir un gatet que es van trobar un dia perdut pel bosc...i un dia ella va marxar, sense avisar, sense patir...
Ell es va quedar sol però cada dia anava al mar a buscar una ampolleta amb un misatge a dins, mai va deixar de rebre'l i ell enviava a l'aire unes paraules que mai van fallar en el seu destí...tres anys més tard ell va marxar...
Van neixer aquell dia altre vegada...esperant l'enèssim retrobament...


PD: a l'autor li sap greu que botella s'anomeni en català ampolla, treu romanticisme a tot plegat.