Estimat ( feliç dia del no pare)

Ai Eduard!!...sóc pare, com erats tú, i avui és el dia del pare i com tú no m'he assabentat fins tard...de fet no recordo si celebràvem el dia del pare o ho feiem cada dia de l'any...com l'"Alicia en el país de las maravillas" que aquells "sonats" que celebren cada dia el " feliz no cumpleaños".
Ja veus Eduard, mai vas ser el teu fort ser pare, de fet mai et vaig veure com el pare clàssic, però osti, passen els anys i les teves herències son tan grans que segueixo celebrant el dia del pare cada dia.
Ai, que em vas fer de pare no standard, i jo a vegades necessito pautes per ser un pare clàssic, però buf!, em costa molt, no en sé gaire, la veritat.
T'hauria de culpar per haver-me fet veure tants colors?...mai ho podria fer, em vas educar així, tu i els compis de pis, d'una forma tan màgica que a vegades em perdo una mica en aquest món de bojos que vivim...ei, els bojos no son la gent, els bojos son uns que manen i que ni tan sols tenen nom ni res, però estan ben sonats, t'ho ben asseguro i a sobre de sonats, ja saben el que fan ja!!...potser més que sonats, son uns cabronassos de merda...perdona posar aquestes paraules en un escrit que va dedicat a tú, però sé que tú també ho diries, o potser no, seguiries conscient de tot però donant importància a les coses importants de debó i no perderies ni un segon amb aquesta mena de gent tan allunyada de la nostra realitat.
Saps?...recordo quant em parlaves del que passaria en aquest planeta, m'ho deies suaument... tu, que no erats expert en economia, que tan sols vas tenir targeta de banc dos anys de la teva vida, que no sabies treure diners d'un caixer...tú ja ho sabies, imagina quina colla d'ineptes ens estan portant en aquesta societat...
Però saps?, recordo molt més com en silenci m'enforties per dins, em deixaves que humanament m'anés creant el meu propi ser, no interferies, m'acompanyaves quant jo et demanava companyia, i no deies res quant escoltaves silenci en mi...osti Eduard, com és que mai discutiem i en canvi teniem tanta comunicació?...
La teva herència és molt potent, gràcies, no saps com m'ha ajudat en tots aquests anys de continues proves pràctiques i emocionals, com es pot ensenyar tan sense mostrar?...tenies aquest dó, que fàcil que era tot al teu costat...val, com sempre, no t'ho nego, et trobo a faltar, tots et trobem a faltar, però és curiós que quant alguna cosa es torça sempre apareix el teu nom...i ara sóc pare, i no em vull comparar a tú, no ho he de fer , tothom que t'ha conegut sap que no parlo de tú així perquè siguis el meu pare, ni tan sols ho faig perquè vas morir, saben que parlo de tú així perquè era aixi, perquè potser això també ho podria escriure un amic meu i no canviarien gaire les paraules.
Recordes d'on venim no?, de l'alta burgesia tiu!!, que fort!!, saps que hauriem d'estar forrats no? i no ho estem, ja saps que no, ja saps que tot ho donàvem, així és impossible estar forrat...perquè tú vas escollir el teu camí, el més dificil, i en canvi, la recompensa va ser brutal, m'agrada que això em faci seguir animat en els camins difícils o en els fàcils, depen de com es miri...
Ai, ara que fallen tan les coses pràctiques me n'adono que el més pràctic de tot és cuidar el propi intern, ara que es veuen amb claretat les grans vergonyes d'aquesta societat, començo a entendre que el valor únic de cada èsser humà és la base per seguir endavant en totes les dificultats...
Gràcies per donar-me tantes coses, per veure com llençaves els reconeixements externs i entraves en una "lluita" per aconseguir alliberar-te de mil coses, erats especial però no te'n sorties durant molts anys, finalment ho vas aconseguir, especial i com sempre dic, espAcial...però et va costar i això ho hem de tenir en compte sempre...jo no aspiro a tan, ja ho saps, tan sols amb la coherència ja firmo i aquí estic batallant en això.
El dia del pare... avui és el dia del pare, que poc que ens importava això a nosaltres, sobretot a tú, que poc pare erats i per sort, que Eduard que vas ser sempre, no saps com t'agraeïxo això, crec que és el regal més gran que em vas fer, ja que perdre'm un pare com tú no sé si ho acceptaria, però si m'hagués perdut l'Eduard si que em sabria greu...
I vas morir així, lleuger, tan lleuger que el teu rostre ho reflexava, res pendent entre nosaltres, ni una sola coseta, ni un detall, res de res...
Et vaig deixar al costat de la teva lleugeresa un bolígraf i una libreta perquè t'ho emportessis e igual que escrivies poesies a tota la gent de l'hospital, espero que segueixis omplint allà on siguis, paraules dolces a tothom, ja sé que anys enrera havies sigut dur i contundent, fins i tot intransigent en algunes coses i t'encantava provocar, però noi, els últims anys estaves en una fase adorable, com si tot el que toquessis amb la teva vareta màgica de les essències agafés un altre color....
Quant m'he assabentat que era el dia del pare jo ja havia pensat en tú, avui era un dia pràctic dur, havia de posar-me la disfressa i actuar, com deies tú, la disfressa i mira, en això si que me'n surto més que tú, n'he hagut d'apendre molt, venia del zero més contundent però no té cap mèrit, tot està escrit i les pautes s'han de seguir, a vegades te'n surts, a vegades no te'n surts, però és extern, és com resseguir una línia i no marxar gaire del seu dibuix, res més que això...el que costa és que això no interfereixi en el caminar real que portem, en el nostre camí propi, el que cadascú dibuixa individualment...ensopegues en una pedra, però l'important és seguir endavant, solucionar i tirar endavant...no sé que dir-te en el dia del pare, és que tinc tants dies de l'Eduard, que potser fer-te l'homenatge avui perquè toca no és ser molt coherent...però en definitiva, per tú i per mi avui era un altre dia qualsevol, com el Nadal, com el cap d'any, per tant també ho puc fer avui...així doncs avui et dedico aquestes paraules...noi, no hi ha manera de que moris, segueixo dibuixant un somriure quant penso en tú, quina sort que he tingut!! no tenir un pare com tú, no ,no , si no d'haver-te conegut, això si que és un privilegi...com sempre deies quant em parlaves, et diré estimat, com tantes i tantes vegades em deies mentres em clavaves les ulleres a la meva cara...estimat, la teva paraula...aquí estàs, tot i que et trobem a faltar, ja saps que si, però no deixes de ser-hi, i ja fa set anys!! buf!! set anys, com passa el temps, però que coi si els últims anys de la teva vida estaves totalment atemporal, en altres paraules, anaves al teu rotllo en el calendari, els set anys son relatius, tot és relatiu, ja ho saps, però hi ha una cosa que no ho és, el teu ser, gràcies per compartir-lo tal com feies, sense alliçonar de res, això si que és una gran lliçó!!
Un petonet d'ulleres, estimat!