La familia

Costa deslligar els lligams de sang...jo no sé si és la raligió, o és el costum, les herències o el que sigui, però costa molt...
Fredament mirat, podem entendre que son les úniques persones que no escollim de la vida, ja venen en el pack quant neixes...
A partir d'aquí podeu tenir la sort de connectar amb aquells humans tan habituals en el teu dia a dia, almenys fins a l'edat d'emancipar-se, o pots tan sols estimar per el carinyo que us teniu...
Però evidentment he vist que en molts casos gent que han conviscut sota el mateix sostre durant anys han acabat per girar-se la cara i no parlar-se mai més...a partir d'aquí tot canvia i passa a ser un problema descomunal que fa que la motxil.la pesi molt més...al ser familia tot és molt més complicat...jo li dic possessió i no amor i si posseeixes no estimes, encara que el teu sentiment et fagi pensar que si...
En les parelles passa igual, però com que pel que sigui ho tenim més assimiliat, acceptem millor que dues persones deixin de parlar-se quant acaben una relació i jo no veig la diferència, potser han passat més anys fins i tot que dels que vas passar amb els teus co-habitants de sang...
Jo també m'he equivocat i a l'estar amb algú m'he pensat que em pertanyia i aixó tan sols té un ressultat final : la ruptura...això passa en parella i en familia, és inevitable...
Però amb la familia les ferides costen molt més de cicatritzar, és com si encara que un estigui tranquil, tothom li recordi que té alguna cosa pendent...
No m'agrada mirar el futur, ja no ho faig mai, però sóc pare i ves a saber si això em pot passar a mi, per això intento recordar els errors que he vist en algunes families i també recordar que la meva filla no és meva, si de sang evidentment, però no de possessió, ella és ella i jo sóc jo, i si no ens movem d'aquí tenim més possibilitats de que tot vagi bé i ha de ser recíproc, d'un a l'altre.
A la familia se li perdonen moltes coses que a cap amic li perdonaries...fins i tot l'amic potser et coneix més encara que els que t'envolten durant molts anys, però a ell no li permeteries, no té dret a posar els nassos en les teves decisions, la familia si, ella si que té dret...evidentment estic parlant de casos en concret, en molts casos tot flueix senzillament i no hi ha res a comentar i aleshores s'entén perfectament que hi hagi tan d'amor entre els sers que han viscut junts durant anys.
Tot i així, fins i tot en les infàncies que han sigut destrossades per una familia malentesa, i crec que destrossar una infància no té perdó perquè condemnes segurament a una persona a tenir problemes interns durant tota la vida, la victima es pot arribar a sentir culpable per no saber estimar als que li van fotre les ilusions enlaire, quina mena lògica humana té això?...et destrossen i a sobre t'has de sentir culpable?...deu ser duríssim!!
Primer de tot hem de saber que la familia ja t'arriba amb una càrrega hereditària, amb uns tics ja inclosos en el seu funcionar, i en definitiva acabem posant a molta gent en el mateix ambient pensant que l'haver parit i l'haver sigut portador dels espermatozous ja permet la convivència...és evident que és així perquè, com els animals, quant neixem necessitem de moltes ajudes per arribar a la nostra independència...però no garanteix que tot flueixi, ni molt menys...perquè el pare és una persona, la mare també, i els avis i els fills també i per més que ens encaparrem a posar titols familiars per davant de com es diuen, res canviarà com son o com som...crec i aspiro a que el pare se l'estimi perquè s'ho mereix i no perquè és el pare, i així tots els membres que componen els membres...i així arribar a una estimació molt real...no vol dir que gent que sigui diferent no es pugui estimar i ajudar, no vull dir això, si hi ha respecte l'amor guanyarà encara que com amic no l'hauries escollit, però la familia crea lligams i si no hi ha possessió, son positius...
Hem d'afegir els factors econòmics, qui em digui que no sàpiga casos de familia que no es parlen per culpa dels diners és que o ha tingut molta sort o no ho ha vist, perquè moltes vegades això s'amaga, però existeix i jo personalment ho he vist en parents llunyans, per cert, carregats de diners, quina casualitat...
Diuen que el normal és tenir una familia, i tot està muntat perquè així sigui, per això hi han tantes depresions nadalenques i sensacions de soletat de dates assenyalades...però és evident que t'ho han explicat tantes vegades que t'ho creus, que és natural estar acompanyat en moments que toca i és de "bicho raro" que no sigui així...potser després ni parles amb ells , ni els pots explicar els problemes ni res, però aquell dia has d'estar acompanyat.
Jo he tingut la sort de viure amb uns lligams brutals però mai m'he sentit lligat a res, no se m'ha exigit ser-hi, tan sols he anat si he volgut i evidentment vam anar deixant els dies marcats quant el nen, o sigui jo, em vaig fer gran...de petits això costa molt de trencar, vols que l'infant sigui feliç, no és just treure els dies que els regalen...tot i que potser després tothom ho acaba pagant...ves a saber si l'error comença per aquí...però hjo no sóc capaç de fer això a un nen...
Ahir vaig parlar d'una persona que estimo , que és de la familia, però que no m'aporta res a mi com a persona, ni jo tampoc li puc aportar res, no ens entenem parlant, però com que ens hem respectat doncs tot queda més diluit...però d'uns anys ençà m'han forçat a estimar i això és dur i complicat, perquè estimes a tothom diferent i que estimis no és sinónim de moltes coses que t'acostin aquella persona o és que finalment en realitat no estimes però queda fatal dir-ho o massa dur, costa acceptar el no estimar, costa molt...
Un familiar que estimo molt sempre em diu que l'error és que hem de convertir la nostra vida en un entorn familiar, perquè ens han ensenyat que és el normal, de fet et sents protegit en un àmbit familiar, és evident..però ell diu que no, que hem de procrear i ajuntar-nos de tan en tan per fotre un "polvo", així ho diu, però després l'èsser humà, (segons ell eh!), diu que està fet per viure sol...
L'altre dia una noia em deia: " és que ara tinc el que jo mai havia tingut, una familia sòlida i per fi em sento a gust"...tota la vida esperant això, ha desfer una mala infància  i ho entenc perfectament i admiro profundament la gent que ha tingut una herència maliciosa i trenca la cadena mostrant totalment l'inversa del que han rebut, tot i que tambè en molts casos tot es repeteix infinitament...
Jo hauria escollit com a amic al meu pare, al meu tiet, al meu avi...la meva àvia era el màxim exponent del que és estimar de veritat a les persones...tot i que erem diferents tenia tan d'amor que això ja vàlida les mancances de connexió...per altre cantó, més endavant he escollit a una persona com a mare, tot i que no ho és i tampoc substitueix a ningú, de fet l'he escollit com a persona, però com que estimava al meu pare ja li poso el titol familiar...però en realitat no és així, hi ha moltes estimacions que s'han aguantat sempre però que sempre han col.locat càrregues dures i encara que t'hi portis bé aparentment moltes coses quedan pendents...però com el dinar nadalenc existeix sembla que tot està molt millor que el pobre desgraciat que està solet el vint-i-cinc de Desembre...exteriorment farà més pena el solitari, però internament potser ha curat moltes ferides, o no, això sempre és relatiu per cada cas...
M'ho repetia mil vegades:
 - jo sóc l'Eduard, sóc l'Eduard per davant de que sóc el teu pare, com menys t'enganyi en això millor anirem, tal com espero que tu siguis i et miri com a Alex...si així ens mirem i tractem tot serà fàcil...i realment va ser molt fàcil...de veritat ho dic, no recordo cap discusió amb ell i qui em coneix sap que vam compartir moltíssim..puc sumar aquí al meu tiet i no puc fer-ho amb el meu avi, perquè ell, el Pep i jo, l'Alex, som uns punyeteros i ens encantava discutir...ho forçavem...però sempre l'hauria escollit com a amic!!...