Món de dos

A vegades els sentiments costen de dominar, apareix la passió per l'altre persona, el desig sensual i sexual, les connexions, i apareix amb qui no ha d'aparèixer, perquè la seva vida està ben posada i col.locada...i ets sents com mai però també una mica culpable...
En molts casos, perquè no és la primera vegada que em passa, em mantinc al marge, intento pensar que és una decisió de l'altre, com molt lluny de la meva vida...total, jo si tinc la llibertat i no faig mal a ningú directament.
És curiós, el meu estat anímic és boníssim ultimament i això em fa ser molt més coherent i estimar amb molta bondat, molta més de la que tenia, perquè els buits que potser volia omplir, els omplia pe necessitat i no pensava gaire en les conseqüencies...però ara és especial tot plegat.
M'enamoro força sovint, potser cada dia, de mil coses, de persones també, fins i tot d'alguna dona de tan en tan, però tot és efímer, son moments, i d'aquests moments queden eternitats, estats d'enamorament ja infinits, son pocs però existeixen: els amics que tan adoro, admiro , estimo i no paro d'enamorar-me d'ells, raconets del món que ja els tinc com adoptats perquè la seva bellesa o la seva força em van adoptar a mi...no gosaria jo escollir un indret de la natura, és ella que m'escull a mi i als meus sentits.
Quant son coses efímeres tots els meus defectes i les meves virtuts es posen d'acord per apretar aquell instant perquè peti, per saber si és un dia o és una altre història d'amor inacabable, com les que tinc amb la gent que estimo, amics, la poca familia o la natura...
És una obra d'art ?, com les que pots veure en un museu, o és una realitat que camina amb mi tot el trajecte de la meva vida??
Amb els homes és fàcil, pots ser directe, cap problema...amb la natura els sentits manen i tot és complica quant és amb una dona, impossible que em miri com una persona i prou, sempre va molt més enllà...potser jo també, no ho sé, però almenys no ho puc dir el primer dia, necessito que les coses petin, però quant això passa, em venen les respostes i finalment sé si és un quadre o un moviment real...i com més em neguen una resposta més tossut sóc,  i més forço, no m'agrada un inici si no hi ha resposta...però quant passa això, no és una obra d'art, si a l'inici ja s'acaba i no tinc resposta m'ho prenc com un joc, que encara és menys que una pintura bonica, i fins i tot em prenc a l'altre persona com un referent del que no vull per mi en les relacions i descobriments...és còmode, perquè no pateixo.
Però ahir es van barrejar moltes coses....ja no és una obra d'art, ja està dins d'aquells que caminen i admiro i estimo...a sobre és una dona que m'apassiona, i a sobre connecto per tot arreu, i a sobre penso en ella moltes estones del dia, potser masses...però a part de patir pels meus enamorament home-dona, que ni jo mateix podria saber respostes, aquí hi ha un patiment molt més gran, per allò que deia del meu estat, perqué estic bé, perquè no tinc necessitats, perquè mai havia estat tan bé amb mi mateix...i aquest patiment porta el nom de la persona que m'apassiona...una persona fantàstica i que té una vida ben posada i que jo seria incapaç de trencar, ni tan sols pel meu benefici, fins i tot ni tan sols `pel meu benefici corporal, el del desig, que m'omple cada dia d'imatges seves...
Ja he aprés a renunciar per sobre del meu ego, del meu egoisme, del meu plaer...osti, és mereix el que té, no vull que perdi res del que té, m'hauria de retirar tot i que el record està massa viu dins meu, massa roent fins i tot, però estic massa bé com per pensar en mi i prou, he de començar a estimar de debó a la gent, a la gent que em dona respostes, que son valents, que no pensen en el que diran, a la gent que em mira per qui sóc i no per les conseqüencies que pot portar la meva presència, la única cosa que els puc donar és no fer-los patir...
Li vaig dir que el proper dia potser ens diriem hola com a amics i prou, que és molt!! i és un regal molt gran...però sigui com sigui li agraeíxo el dia, li agraeïxo la seva valentia... i un detallet més, aquest darrer any no he parat de conèixer gent, i entre la gent, a dones...sempre és complicat i difícil quant passa, i generalment em fa mal veure com tot es redueix al més simple, vull dir tema home-dona i quant em passa em fa mal, tan com si ha passat alguna cosa o no ha passat res sota els llençols...dues s'han quedat a la meva vida i s'han quedat d'una manera intensa sense obligacions i dependències, tan sols amb sinceritat i sense pors del que podria passar, cosa que és absurd perquè ningú ho sap...crec que sóc un home especial en aquest sentit i no he vist mai a una dona com una eina, de fet primer veig una persona sempre...però sempre hi havia necessitat per salvar coses meves...ara ja no, fa temps que no...  com que no callo, si sento atracció ho dic, perquè per mi és preciós i bonic dir coses precioses i boniques que et desperta un altre persona , però això no implica res més, no cal una pel.lícula quant no hi ha guió escrit, no sé perquè coi tantes barreres en tot això...conec un home, parlo, connecto, quedo i ja està, doncs una dona igual, fins que passi alguna cosa si és que passa, aleshores és quant s'ha de parlar d'allò, no abans de l'inici d'AMISTAT...
A ella li dono les gràcies, perquè sota els llençols ens hem entés, però m'enten com a persona per sobre de tot, igual jo amb ella, per tant el guió en aquest cas si que s'ha començat a escriure, tot i així no hi ha cobardia, perquè no em vull perdre una persona com ella ni boig, no sé renunciar a les connexions, tan sols visc una vegada, la vull aprofitar...per tant, li agraeixo que tot i tocar-me com un home, tot i que sexualment em faci volar, primer de tot em miri a mi...jo també a ella, per tant, el guió posarà les coses a lloc...perquè quant les coses flueixen sense cap més condicionant que un món de dos ( per més que mirat externament aquell món està plé de més gent ) tot és més fàcil i és que les relacions no és més que això, un món de dos on les decisions son adoptades pels dos i prou...milions de móns de dos que és mouen a la terra...a partir d'aquí, pots ajuntar per moments diferents móns de dos, però la base, per mi, és això...que dos decideixen com omplen d'estrelles, de sol, de núvols, el seu pròpi, únic i independent Món de dos.
Això si, si un món de dos pot destruir un altre món de dos, tot canvia...però finalment seran dos que decidirant, per un cantó i per l'altre...
Avui torno a escriure amb el cor sense pensar res, per tant opto, com tantes vegades per no remirar res i publicar...hi ha menys claretat però més sinceritat.