Poesia dominical

Passar un cap de setmana rodejat de nens és curiós.
En aquest cas segueixo sense escoltar notícies, per tant encara tinc una sensació més accentuada de que no estic en aquesta societat.
De fet, ara ja sóc en molts casos, una simple companyia ,perquè començo a interactuar menys amb ells/es, ja no em necessiten per res que no siguin preguntes pràctiques: " que hi ha per berenar?, podem anar a tal lloc?" o altres profundes demandes que jo adultment contesto...a vegades ja tan sols sóc això...però m'agrada.
He aprofitat per anar afinant les paraules, algunes poesies romàntiques i en castellà ( cosa que no sé perquè ha sorgit així), intentant acabar un petit projecte que tan sols la meva infinita por de fer el ridícul m'impedeix de portar a terme, i seguint alimentant algún somni que sé que aviat serà una realitat.
Torno a estar extrany....ahir vaig veure una amiga estimada, avui a una parella que passa uns mals moments però sempre amb els crits dels nens a prop, per tant he sigut poques vegades adult amb adults...tot i que amb l'amiga em sorpren que després de tot el que hem passat encara em mostri tanta comoditat i carinyo...segurament serà per tot el que hem passat justament , coses vitals pels dos.. i junts les hem passat  moltes vegades...sóc feliç de que sempre hi sigui i sóc feliç de que mai deixem d'estimar-nos...tot i que som tan diferents ens entenem, respectem i aprenem un de l'altre.
Després m'arriben al móbil paraules sonores...un petit conte per mi, un conte compartit amb un final incert però pendent de fa molts anys...falta que l'Obèlix ( ho sento no sóc creient, però crec en moltes coses) divideixi l'Oceà i em permeti comprovar tantes emocions contingudes, però això va per llarg, falta el moment, tot passa quant ha de passar i per alguna cosa, aquesta encara no toca...
El meu benestar emocional està encés i feliç, vital per la meva necessitat de sentir...tot i així em sorpren que ara entengui que va passar fa tres dies quant fa tres dies no entenia res...a vegades els fets son les respostes i finalment i encara que les formes foren equivocades, era necessari per mi...no més esforços per ser estimat, regla essencial per estimar-se a un mateix...
També em queda pendent un altre esforç, però aquest és diferent, ja que qui rep el que envio no té una repercussió contundent en les meves emocions...potser és posar-me a prova, saber més, entendre una petita atmosfera agradable que es va crear en un petit racó d'Olot...aqui encara no em puc retirar, queden coses pendents en mi i en el fons no espero resposta, no m'interessa si existeix una o no, m'importa el ser que m'estic perdent...volia obrir un món, crec que l'altre també volia, i això és el més important...després el món ens posarà en un lloc i la societat en un altre...tot i que ho amagarem rera decisions que ens fem nostres...però estem condicionats i un nou món condicionat no s'obre bé...tan sols la primera impresió obre la porta si sabem escoltar-la...si no traduirem el que toca amb una decisió ferma...
Tinc unes ganes boges de ballar!! moltíssimes!!..fa dies que en tinc...bona senyal!!...i sobretot tinc ganes de seguir disfrutant dels meus blogs, de coneguts, d'amics, de gent que no sé ni qui és, de l'art que arriba cada dia en les paraules, en els dibuixos, en la creació...n'hi ha per tot arreu i plé d'emocions..
Estic tan obert que no sé ni tancar una finestra, a vegades trobo escuts, a vegades miralls, a vegades una suavitat que em dona més valentia i sempre tinc ganes d'entrar!!

Avui m'he despertat i m'ha sortit això del boli!!...potser és dolentissim, potser patètic però m'ha sortit així, i en castellà ! que mai ho havia fet, aquí ho deixo...qui vulgui riure que rigui!! jo no sé ni que he fet exactament!!...com sempre directe sense repassar ni mirar res, és el que l'intern m'ha demanat quant m'he despertat...encara no m'havia pentinat, per tant no el pentinaré jo...el deixo tal qual com ha sortit

UN NUEVO MUNDO:

Escondi las fronteras bajo mis arterias
En el nuevo mapa que dibuje en tu rostro
En cordilleras que someten mi antojo
De devolverte,una a una,tus ausencias

Unas ausencias que se palpan
Y que los vacios de ellas nadie llena
Que de un remo despierte mi sueño
Y de un desembarco, ahogada la abstinencia

En un vacio oi tu voz
Tan cercana y viva
Que cuando asomé por la ventana
Todo lo que mi realidad conlleva
Entendi que tu ausencia
Anda mas que muchas presencias

Mi verdad estÀ en un hueco
Donde nace un instante
Para llenarlo con los años
Que empezé a notar tu ausencia

Tu lo llenas
Aunque no estés
Y aunque no llegues
Yo estaré

.........................................


ESPERANZA

Sin dudar en los rincones,
Donde muchos ojos no llegan
Encontre cien mil razones
Para perderme en nuestra certera
Vision verdadera

Tus ojos me miran
Aunque nadie mas que yo lo vea
Tu sabor me da hambre
Aunque en ningun menu se escriba

Tus sentidos son la herramienta
Y tu sensibilidad, nuestra gesta
Y aunque el mar traduzca
Una realidad en utopia incierta

Tu,Mariel, siempre encuentras
El golpecito coronario
Para que un flotador oceanico
Argumente mi esperanza

Esperanza de un encuentro
De un dia anti-mundo
Porque el mundo lo tenemos en lo opuesto

Pero el poder de tu esencia
Ahora si, dibujada en tus palabras,
Se que rompera el papel
Que el regalo envolvió
Justo un dia, aquel dia
Que este loco te encontró