Entre la raó i la bogeria

       ACTE    I                                                                        

És part de la ment de l'home                                    
el seu òrgan consultiu,                                              
en tant que el cor esdevé                                        
la part d'home selectiu.
                                    
Una vegada consultada la ment, 
la sendera del cor                                                  
li assenyala el seu camí,                                            
alhora que es compleix                                            
la culminació del fi.                                                  
                                                                                                                                   
La ment de nou consultà,
i mentre tal cosa feia
veié com el cor es perdia
entre emoció i bogeria.

I la ment que s'ho mirava
amb l'auto-estima apagada
ja que la follia del cor
a ella l'havia ignorada
esmicolant la raó
entre el desig
i una oradura revifada.

                                 

     ACTE II

Trencar els murs de les convencions totes
i penetrar el món amb l'imaginació desperta;
fer brollar i beure el nèctar de les plantes
i buidar de llum el cel sembrat d'estrelles.

Que tots els somnis del món s'escapoleixin
de la pissarra negra de la fosca nit
i que un nou món en ella s'hi projecti,
un nou món on no hi hagi nits ni dies

i on pels segles dels segles restin abolides
les fronteres entre la raó i la bogeria.  

                                                           
                                                                               

Les hores

Avui un home gran, més gran que jo, fins i tot diria que vell, m'ha mostrat una part de la seva vida...
Moltes vegades rebo aquests regals, i és el moment de parar i escoltar...quan les coses t'arriben amb passió un les escolta amb la mateixa passió...
L'inici ha sigut reincident, paraules tòpiques parlant de la crísis i com està tot...però de sobte ell,( perquè ha sigut ell), ha fet un gir cap al seu passat i la seva vida i m'ha encantat...
La crísis li afecta televisivament... ell fa el de sempre, tan sols li sap greu perquè ho sap, ho veu i té parents que estan patint, o no, això és tan sols un suposar meu...
És holandés...parla català, castellà i anglés a la vegada i viu al costat d'un camping ben a prop de Santa Pau...i ens hem quedat una horeta ben bona parlant al costat del riu.
Jo l'escoltava apassionadament mentres la melodia de l'aigua ajudava encara més a que les seves paraules es convertissin en un tresor, un d'aquells tresors diaris que la vida et regala...he decidit parar i obrir el baul. el dia era bonic, la feina m'ho permet i aquell home lligava perfectament amb tota l'harmonia de l'entorn.
Silenci absolut, el riu , ell i les meves orelles, que més es pot demanar? ...i moltes preguntes evidentment, per fer.
És un home prim, amb cara d'extranger, ara amb el cabell blanc i molt prim...una mirada bonica, neta, sincera. Una mirada, per cert, que trobo moltes vegades quant visito les cases de la gent, hi ha moltíssima gent bona que la mirada els delata...
Parlava d'Holanda, les diferències abismals que hi han entre el seu país i el nostre, tot i que ell passa més temps aquí que allà. Però vaja, on viu tampoc es pot dir que sigui el nostre país, és una porció de terra plena d'arbres i amb un riu que no para d'oferir una melodia suau i constant, a mi tan sols em dona la sensació de que estic allà, que allò no pertany a cap país, que és un lloc i prou.
Vesteix com un extranger que ja s'ha fet gran...vull dir que molts vesteixen sense complexes, com si no haguessin de portar el que toca segons l'edat...ara potser aquí ens comencem a posar al dia en això, però en general la gent més gran vesteix de gent més gran...per cert, a ell li quedava de conya, no me'l podria imaginar d'una altre manera...
M'ha parlat bé del nostre país, de la gent, però globalment m'ha fet entendre que estem una mica carregats de punyetes...de fet, com deia, per ell el seu país és aquella porció de terra, tan bella com la seva vellesa.
És guapo, per més vell que sigui, té una mirada preciosa i realment és guapo...i si l'escoltaves una estona encara era més bell...
I serè, molt serè, virtut que cada dia admiro més...tranquil, suau en tots els moviments i en el parlar...cada dia m'agrada més ensopegar amb gent així, que fan que el temps vagi més a poc a poc...jo que treballant vaig com una moto, aparentment molt nerviós, em quedo clavat quan apareix algú així...i em sento bé i em sento més viu que mai perquè les agulles del rellotge es mostren tal com son, no com nosaltres les convertim...és com anar a menjar una hamburguesa en un mac-auto o parar a disfrutar de tots els ingredients mentres els  assaboreixes tranquilament, no cal entaular-se si no es pot, però si parar i disfrutar del que fas, quan ho fas les agulles del rellotge fan tic-tac...
M'ha explicat els seus pensaments de tot plegat, m'ha explicat amb qui va compartir el seu amor, m'ha explicat moltes coses i finalment ens hem despedit...hem rigut un moment, ens hem quedat parats i m'ha fet una mini abraçada, però sincera e intensa...m'ha quedat clavadeta...
L'última frase meva ha sigut:
Però sempre hi posarem un somriure a tot!!... i si, avui he seguit amb un somriure gegant treballant i quan entregues somriures la gent te'ls retorna...
He anat per Mieres, per Sant Miquel de Campmajor, per Falgons, per Santa Pau i he rebut tants somriures com els que jo he ofert...
Pujant a Falgons m'he trobat un noi que vivia al mig de la muntanya, tot i que el camí passava per davant de casa seva...just quant jo hi passava baixava un cotxe i jo he hagut de tirar enrera i posar-me en un marge perquè pugués passar l'altre cotxe...el noi m'ha indicat on...després hem parlat una estona i ens diem adeu...bé, jo adeu i ell salut, i poso primera i patapam!! un altre cotxe que baixa...marxa enrera i altre vegada al marge al costat del noi i jo li he dit exactament les mateixes paraules que la primera vegada...hem rigut una mica i finalment he baixat del cotxe.
A part de dir-me que en general passen tres cotxes cada dia per allà ( i que avui ens hem trobat tots!!, he pensat)...m'ha ensenyat com viu, ple d'animals per tot arreu...vivint del  seu hort, del bestiar i de la feina que fa a hores desbrossant...potser diriem que és un neo-hipyye, però tan me fa, fotia una cara de salut i felicitat que l'he envejat...a mi tan me fa el que sigui la gent, tan sols m'interessa el que mostren i m'ha mostrat que el temps també passava més pausadament a casa seva...
No sé, aquesta tarda he arribat a casa més tard, he hagut d'acabar la feina igualment, per tant ha sigut una decisió meva perdre o guanyar temps en aquests indrets...però per un moment he pensat que un dia té 24 hores, i això és un fet, però les hores poden passar amb velocitats molt diferents...no sé, anem massa ràpid potser? tenim pressa? i em pregunto per arribar a on? ... dubtes que tinc... això si, amb un gran somriure que li dec al holandés de Santa Pau i al hipyye de Falgons...collons!!!

L'estrella fugaç

"contamos contigo para cubrir la baja de..."
Just aquest matí demanava tres dies de vacances...ja sé, ja sé, sóc un privilegiat, tinc feina i com sempre he dit que si, que cubriré...
He sortit al balcó i davant meu s'ha dibuixat una estrella fugaç...sincerament, mai n'havia vist cap tan ben dibuixada...he pensat un desig, diria que és la primera vegada que ho faig i he pensat el desig més senzill del món...no vull res més...ja sabem que el desig que demanis no es pot explicar i diré que no era que la primera setmana de l'any tingui vacances, això ja no es possible...encara era més senzill que això!!
Cada dia hi ha un color que domina les hores, a vegades és el verd, a vegades és el taronja o el vermell, que son els que més m'agraden, a vegades és el blau, antigament el meu color, ara ja en tercera posició i poques vegades és l'Arc de Sant Martí...
Cadascun d'ells inspira una cosa diferent a cada persona...a mi el verd em porta al bosc, el blau als elements de la natura, el vermell a la passió per viure i a l'ira, el taronja m'entrega la serenor i la calidés, el groc em transporta al nerviosisme, el marró em deixa fred, el blanc em dona llum, el negre m'inspira elegància i el morat em porta a qui més estimo...
Avui el color predominant ha sigut el de l'estrella fugaç...cap color s'havia apoderat del meu dia, per tant la protagonista del dia ha sigut ella. Ha sigut un instant màgic, no perquè hi cregui o no hi cregui... fins i tot en les creences sóc intermitent... però avui m'ha tocat el si, el de creure-hi i m'ha encantat la força de l'imatge en un dia laboralment molt cansat.
He mirat enrera, he mirat l'estrella on jo vaig viure un temps, tan fugaç com la que he vist avui e igual d'intensa que la del meu present...he mirat endavant i em pregunto quina serà la meva propera constel.lació de realitats?, i de somnis?, a quin planeta estaré demà?...seré un humà que veu tot el planeta com un humà o seré un extraterrestre en un embolcall de carn i ossos? m'ho miraré tot com si no entengués res de res o m'ho miraré tot com una peça més de la partida? ... qui ho sap, demà serà un altre dia, el demà és el misteri més proper que tenim, i això que inicialment sembla que tot estigui escrit...despertador, horaris, indrets que hauries d'anar...el dia que el demà estigui escrit de veritat voldrà dir que estem morts...
I jo he vist una estrella fugaç i demà els innocents es passegen pels carrers amb orgull, amb la llufa enganxada a l'esquena i jo amb l'estrella enganxada en la meva memòria...perquè el que estic escrivint ara, demà ja serà memòria.

Sweet Caroline

Hi han escenes que m'han quedat d'aquesta gran peli. Una és la conversa entre la nena i el protagonista quan ella està patinant.
Però aquesta , la que tots canten la cançó Sweet Caroline la trobo preciosa :

                                     
És una peli senzillament entranyable: cada personatge, el clima que es crea, la relació d'amor entre la nena i el prota, tota ella és preciosa, i suposo que cadascú de nosaltres es pot identificar amb algún dels protagonistes, o d'una miqueta de cadascún dels amics que comparteixen una porció de la seva vida amb nosaltres.
Em venia de gust veure-la avui, és un altre de les pelis que una vegada a l'any miro, m'encanta i em fa pensar moltíssim i m'ajuda en totes les meves decisions.
Per moments m'agradaria rodejar-me dels meus millors amics i arribar a un clima com aquest, però hauria de ser en un poble com el que surt a la peli i en un bar exactament com el que també es veu en l'escena...i evidentment un pianista faltaria però ja tinc algún músic entre els sers més estimats.
Avui Sant Esteve, ja queda menys!!...he declinat l'invitació per anar a dinar. Prefereixo quedar-me a la cova escrivint i mirant pelis. Per la tarda ja veuré una de les persones més importants en el meu present.
Ara fa un any estava a punt de fer el canvi i no, no l'he fet del tot bé, però vaja, he ensopegat en la mateixa pedra de sempre, que és meva, tot i així un esglaó si que l'he pujat i això ja és molt!!
Aquests dies he errat altre vegada entregant paraules a gent que no tocava en alguns casos, en això mai aprenc, però ja està fet i suposo que és el que el meu intern volia i així ho he fet...el silenci s'ha esmicolat amb les paraules dels altres, i m'animen a entendre el més fàcil i repetit del món: s'ha de valorar el que un té i no el que ja no té...tot i que la meva peli mental sempre m'envia escenes que m'impedeixen que mai miri enrera.
Ahir vaig guanyar a la quina, però no ho vaig dir, vaig callar, no em venia de gust ser el protagonista ni tan sols d'una partida d'aquest joc que em recorda el quinto de Matadepera i Terrassa....tot i que haig de dir que ni punt de comparació l'animació que hi havia en el Vallés, cada número era una festa!...aquí s'acosta més a un bingo més formal, però està bé, és divertit.
Vaig estar rodejat de nens, segueixo amb l'imán quan els tinc a prop, no sé si tenen un sext sentit per captar els que son adults de creença i els que tan sols seguim per inèrcia...però jo els mirava i m'emocionava, corrents amunt i avall i em va arribar un pensament que tenia cada dia quan era un marrec:
" quines ganes que tinc de fer-me gran, per poder fer sempre el que vulgui i no donar explicacions"
Quan ets gran és quan més explicacions dones...m'ha fet gràcia pensar això...mai em podria resistir a crèixer, perquè seria inútil fer-ho...però cada dia noto l'infant més lluny...però ahir, mentres aparentava un adult jugant a la quina, em va retornar el nen i em demanava moltíssim...és curiós, no és per fugir de les responsabilitats, aquestes son els coses més fàcils de seguir...hi han stops, senyals de prohibició i molts cediu el pas, es tracta de no fer moltes infraccions i si en fas una doncs et tocarà pagar-la... ( aquestes normes no son per tothom igual, això és evident)...però si que la lluita ha de seguir en continuar pensant que la vida no es tan sols omplir hores, les que et queden, les que no et roben ( sempre pensaré que me les roben quan faig el que toca)...a vegades penso que quan ets petit tot passa més lent perquè no has d'omplir res, tot s'omple sol, és una sensació que tinc i ara de gran, tot passa molt ràpid, ja que molta cosa ja està feta i escrita...em quedo amb les pàgines en blanc que cada dia hem d'omplir...i que la tinta segueixi sortint de molt endins del meu cos...

Pensaments de Nadal

Costa passar el Nadal quan ets pare i no fas de pare. Tot i així ho intento portar bé...
Però el bombardeig de felicitat és tan gran que encara que intenti no fer-ne cas fins el 31 de desembre, que és quan torno a tenir la pirateta, les imatges em venen a la memòria continuament.
Faig repàs de moments preciosos que he compartit amb molta gent, moments de riure, moments de plorar, moments màgics, instants que sumant-los entre ells aconsegueixen un àlbum preciós de fotografies en el meu cor.
M'arriben misatges bonics, d'amics, d'estimats i encara em fan recordar més moltes coses. De fet el Nadal s'ha de treballar molt intensament quant les circunstàncies no son les que esperaves. Tot i així estic bé, però trobo a faltar molta gent...de fet tot l'any els trobo a faltar...
Als desarrelats ens costa passar el Nadal...o potser es que estic massa arrelat en realitat.
En el meu cas tinc la familia una mica lluny i prefereixo guardar l'esforç que em suposa baixar per quan tingui la princesa. Que per sort els nens son els que es mereixen que el Nadal duri magicament el màxim d'anys possibles i a partir d'una edat es nota com fan l'esforç perquè així sigui...potser és la primera ressistència a fer-se gran que tenen/im realment.
Recordo de petit el que significava per mi. A casa justament no eren molt fanàtics de la festa, però era impossible evitar-la. El meu avi omplia tot el despatx gegant que tenia en una mostra continua d'apreci dels seus pacients... regals i més regals, paneres, animals, objectes d'art...era un degoteig continu d'obrir la porta i anar guardant coses...jo ho recordo com una cosa extraordinaria...encara que fos cada any, mai me'n cansava...és com si els Reis arribessin molt abans i no paressin de portar regals...
Erem molts a casa i venia molta familia...em pregunto que pensaria el meu avi si em mirés ara mateix. De fet potser m'envejaria perquè quan em vaig fer gran vaig entendre que tot allò tampoc l'entusiasmava del tot.
Però ara sóc pare, d'una nena tan sensible com la seva mare o com jo mateix. Aquests darrers dies no parava de mirar fotos de quan era petita i s'emocionava per tot...a mi em costa tot plegat, però molt menys que anys enrera. Els primers anys d'estar separat realment van ser molt durs i em va tocar entendre que el Nadal pot arribar a ser agobiant quant no tens el que vols tenir.
És evident que si m'ho miro des de fora tot plegat és una altre història que tenim assimilada i ja està...les bones intencions s'haurien de dir sempre, però vaja, tampoc puc dir que sigui res negatiu estimar-nos una mica més uns dies...pitjor seria que hi haguessin unes festes que s'hagués de despotricar de tot!!...
Sigui una rútina, o simplement una tradició, crec que pels nens son dies màgics, preciosos, i hem de fer l'esforç, si es pot es clar.
Potser estaria bé apadrinar el dia de Nadal a gent que estigui sola, perquè entenc que per molta gent és dur. De fet a mi m'han apadrinat una gent del poble per demà...però son amics i hi vaig perquè m'encanten i m'hi sento bé, perquè l'any passat vaig menjar un pollastre a l'ast amb un amic i em va semblar fantàstic...de fet tot està en la ment i l'actitut d'un mateix.
Però aquest any m'agafa sensible...altres m'agafava trist o content o eufòric o ja no ho recordo, però aquest és la sensibilitat que domina la meva actitut...per tant els records dels que estimo està molt present, però com deia abans , ja fa temps que està present...quant la sensibilitat mana jo tan sols puc fer que anar darrera d'ella i mirar que m'ofereix.
I ara el que m'ofereix és l'amor de molta gent, del meu passat, del meu present...moltes estan aquí, entre les fotos i de cadascú guardo sempre tresorets gegants...per tant desitjo de tot cor que estiguin bé, els que tinc més a prop i els que ens hem quedat en camíns diferents, però que també tinc plé d'imatges i paraules que mai oblidaré...de fet el caminar no el fem sol, potser si les decisions, però som el que som tambè per la gent que s'ha creuat en la nostra vida i sincerament, he tingut molta sort....
Un boçí del meu cor està aquí:

                                   

Bon Nadal

I li lliscaven les llàgrimes per les galtes i li anaven a parar a la boca i notava el sabor salat...i seguia pensant:

Hi havia una vegada una sensibilitat molt sensible, era tan sensible que li costava sortir sense protecció, cada dia havia de triar molt bé el vestuari . Quan feia fred es podia amagar rera la bufanda, que la protegia de tots els elements externs, però tot i així la bufanda també havia agafat un gust salat.
I a la sensibilitat res li passava per alt, ni tan sols el Nadal, que extremava la seva potència i feia que la sal dolça que surt dels ulls no parés de degotar.
El Nadal ! - pensava-. Sempre per aquestes dates es convertia en una cosa descontrolada...el filtre feia l'efecte desitjat per qualsevol sensibilitat i tan sols permetia que li entrés en ella els grans moments del passat i del seu orígen...
Quan era petitona ja se li podia intuir on podria arribar i així li feia saber cada dia al seu portador...
La sensibilitat tenia vida pròpia, com totes, però sempre depenia del cos i la ment o fins i tot el cor de qui l'havia acollit i havia crescut amb ella. Però tot i que sempre anaven junts, moltes vegades ella agafava un camí molt més directe i ell, el portador, sentia com se li descontrolava per moments.
Hi havia una vegada un nen que somiava...un nen que volia creure que els Reis d'Orient serien per sempre més els Reis mags, un nen que no volia crèixer. Mirava el seu entorn i entenia que fer-se gran tampoc seria tan desagradable... estava ben acompanyat de gent que encara portaven joguines sota el braç tot i que les barbes blanques delatessin les seves edats. El nen notava en molts casos una coseta dins seu, una coseta que li feia molt de bé i també molt de mal. A vegades , dissimulant, tornava a casa i es tancava a l'habitació i començava a plorar, perquè algún amiguet li havia dit alguna cosa bonica o lletja...però plorava molt...amagat sempre de tothom.
Un dia el nen la va notar i la sensibilitat li va retornar el descobriment amb un somriure...aquell dia es van conèixer i per sempre més es van emocionar plegats...
Cada nit s'explicaven el dia. De com havia anat realment, i de com l'havien sentit finalment, i així van estar molts anys...s'estimaven i va nèixer una complicitat entre ells dos molt gran...tan gran que fins i tot semblava màgica...
I el nen es va fer gran i va madurar i la sensibilitat també va començar a enBellir. Amb B alta perquè el noi mai li va negar res de la seva evolució,...i els dos es van fer majors d'edat.
Aquí la relació va començar a canviar, tot i que l'amor entre ells seguia infinit. Però el noi quasi era un home, un home que ja portava espasa i escut i que havia aprés a protegir-se. Ella, en canvi, seguia igual de neta, seguia filtrant les coses per un milió de colors, i convertia tot el que tocava en una cosa extraordinaria...tan pel més bonic com el que no ho era tan i així li seguia entregant al seu inseparable amic.
Però l'escut d'ell el confonia. En qualsevol batalla quotidiana ell agafava l'escut amb tanta força que a vegades es defensava fins i tot de la seva millor companya...encegat per alguna lluita, en alguna confusió extrema l'havia ferit amb l'espasa, i quant ell veia els mils colors que sortien de la ferida que li havia produit a la seva estimada, parava de sobte i es passava molts dies mimant-la, demanant-li perdó, estimant-la com sempre havia fet i finalment ella tornava amb ell, perquè era casa seva, perquè era on volia estar.
I així van passar molts anys, amb disputes absurdes. Perquè finalment ella sempre es quedava allà, sempre hi era i el nen, el noi, es va convertir en home, però tan el nen com el noi seguien en el seu present, perquè tot s'acumula en la vida, totes les etapes van amb una persona per sempre.
I el nen-noi-home de cinquanta-sis anys va decidir plegar...va llençar davant de la seva gran amiga l'espasa i l'escut i li va demanar, diria que fins i tot implorar, que ella el guiés per sempre més. Ella, que mai va exigir-li res, el va abraçar i li va dir:
- jo sempre he estat aquí, però et dec la vida a tú...aquesta vida que m'has donat tan intensa ets tú, sense tú m'hauria fet tan petita que t'hauries oblidat de mi o potser m'hauries notat de tan en tan com una bonica carícia quasi inconscient...per més escut i espasa que m'has mostrat, mai m'has volgut fer mal, m'he sentit estimada i valorada i jo no t'he de guiar...jo, com sempre, em mostraré, i tú, i perdona la meva pedanteria, com sempre, m'escolliràs...no t'haig de guiar, tan sols t'acompanyaré...
El nen-noi-home ja era un ancià de seixanta-cinc anys, feia exactament set anys que ja no lluitava i feia exactament set anys que havia aconseguit una plenitut que tothom envejava...
Un dia ell va morir, just a l'edat que es va convertir en ancià...i va marxar, ja ningú el podria veure fisicament...va morir dins d'un silenci ple de somriures, va morir sabent que havia viscut com ell volia, va viure els últims instants mirant enrera i sabent que havia fet el que realment volia...la sensibilitat se'l mirava mentres ell marxava, li deia que l'estimava, l'acariciava per última vegada i tot de mirades externes l'acompanyaven en l'escena...
Ell va marxar, ella no. Es va quedar en la terra desfent-se en quatre parts o en mil, això ningú ho sap. I es va anar reubicant en moltes persones. Va explotar en trossets i cadascún d'ells es van anar situant en diferents cossos com empesa per molts imants potents...el nen-noi-home-ancià havia deixat la seva herència i qui escriu aquest article llença l'espasa per un instant, amaga l'escut i notant la dolçor de la sal mira enrera i tan sols té una cosa a dir:
Gràcies.

Notícies d'aquí, notícies d'allà

Escoltant Nirvana en un bar d'Olot que vaig descobrir ahir, un dels cd que més carinyo li tinc : Nirvana escoltada acusticament...m'hauria quedat hores fluint  d'aquella música i aquest ha sigut el detall d'avui que m'ha enlairat en una dimensió un xic més màgica...
Arribo a casa. Avui per sort he treballat menys, portava uns dies que no parava! i si el meu cos s'estressa, tot jo m'estresso i m'impedeix pensar i jo vull pensar...
I un altre regalet a casa : " Le Meteque" del George Moustaki...ara ja volo!!...em falten dies per fer-ho com el Peter Pan, com el trobo a faltar! i em falten dies per navegar com un pirata però de tan en tan surt un o l'altre, el descobridor de tresors i el que eleva els tresors a una dimensió molt enlairada...
I cada dia costa més poder reconèixer que hi han parts de mi que es mantenen fidels a l'essència, suposo que és l'edat, però es mantenen, no en tinc cap dubte. De fet, quant em desvio d'aquest món paralel, d'aquest món que suposo que tothom té, em perdo una mica en la bogeria de l'actualitat...
Els colors han tornat de sobte, refent una escultura o una obra d'art que s'anomena volar...no s'ha de perdre la part pràctica per fer-ho, tan sols alliberar tot l'extern que cada dia ens arriba i col.locar-te en un indret una mica més auster de luxes però increiblment generós de sensacions...en elles estan tots els que estimo, cada sensació es divideix en mil bocins, i en cadascún d'ells hi ha part d'algú important per la meva essència, que es manté fidel i que s'alimenta del més important del meu caminar: els sentits. Ja m'he repetit mil vegades en el  tema....
Però és que tan complicat veus algunes coses que quant retornes a l'inici, a la fluidés de sentir i prou, tot agafa un altre caire i un altre color...
La música activa els sentits. Crec que ningú pot deslligar la música del que ha viscut i del que viu, és genial deixar-la entrar i sentir-la...no cal un ambient adient, tan sols tancar la porteta que no permet escoltar de dalt a baix, del cap als peus i obrir tots els sentits, un a un, perquè la música la pots tocar, la pots escoltar i fins i tot la pots devorar.
Curiós que mentres escric això em truca un company i em demana ajuda, li toca fer la feina que feia jo abans a L'Escala...i vaig obrint parentessis i tancant-los sense cap problema, ara vaig a una realitat, ara torno a l'altre... a les dues entrego un somriure, crec que val la pena que sigui així...de fet el somni seria que els dos camins mai fossin paralels, que un dia es trobessin i anessin agafadets de la mà...a vegades es pot, a vegades costa...
Ahir mirava les notícies, ja he dit mil vegades que és un error fer-ho, però vaja, les mirava com dissimulant, de fet eren escrites en un diari...
Llegia per sobre el drama de la matança dels Estats Units, potser hi havien tres pàgines dedicades al crim o a la bogeria...i no dic que no ho entengui, evidentment que si...però de sobte veig una notícia petitona, molt petitona i m'agafa per llegir-la...10 nenes d'Afganistan moren per l'explosió d'una mina anti-persona...i practicament no se'n deia res, com si no fos important...és que al morir a l'Afganistan ja no és el mateix?...que jo sàpiga Estats Units no pertany a Espanya o Catalunya, i l'Afganistan tampoc, a efectes patriòtics ens queda igual de lluny crec...anti-persona, buf!! escoltar això ja em posa els pels de punta, és com els danys colaterals d'una guerra, o com tantes paraules que tan de bó no hagués de llegir mai...així em resulta impossible escapar de la realitat, de fet no vull perdre mai aquesta consciència de que mentres no hi hagi justícia ni que les coses s'anomenin pel seu nom aqui o allà, les coses seran complicades d'entrendre si fas servir la lògica humana....perquè tots som humans no?...a vegades penso que no, que els d'aquí si que ho som i en altres llocs, quatre valen per un...i m'indigno!!
Ahir pensava en la Mafalda, ja fa anys de que el geni Quino va deixar de dibuixar-la i el seu discurs segueix vigent per un dia com el d'avui...s'han de canviar els punts conflictius geograficament i practicament seria el mateix...vol dir que seguim avançant massa lentament en les desigualtats...
I ho sento molt, sento moltíssim que aquí ens arribi la misèria i ho sento de tot cor, però:
Entenc que hi han països que estan absolutament abocats aquesta misèria, desde fa anys, molts els hem explotat ( dic nosaltres com a països, no com a persones), i de mentres nosaltres hem viscut de conya...ara tot se'ns escapa de les mans, per culpa d'uns quant gilis que ens han portat fins aquí, però fins ara nosaltres miravem les desgràcies alienes d'altres indrets com una cosa petitona, com si hi estiguessim acostumats...ves a saber si ens tocarà a nosaltres aviat i un dia no tan llunyà, en un diari de la Xina o de l'India hi veurem escrit en un raconnet d'un diari xinés, per exemple el Xino-Xano o el diari de Pekín:
- Unes quaranta persones moren a Barcelona a causa de l'enfonsament d'un pont en mal estat...
Perquè en general quant parlem d'aquí posem la quantitat exacte, quant parlem dels de fora a vegades tan sols busquem una proximitat de xifres...no sé, em costa entendré que un humà és diferent aquí o allà, igual que em costa entendre que els animals els posem a un nivell molt més avall encara...potser ens toca entendre que el món no s'acaba aquí i que és molt gran i que fins que no hi hagi un raconet que no tinguin els mínims garantitzats, entendré que encara ens queda molt per millorar...

Maya Barsony

Després de buscar i rebuscar per tot arreu qui cantava l'últim anunci de Eau de Rochas, per fi ho he aconseguit saber...
És una cantant francesa i aquest és el tercer albúm...la cançó es diu " La femme canon" i de moment no la puc escoltar gratuitament per internet...per tan encara no l'he pogut escoltar sencera, ja que l'anunci és l'unica pista que tenia, tot i així m'encanta!!
De fet l'idioma que més m'agrada és el francés, m'agrada com sona, m'agrada com es pronuncia, m'agrada per la música, per la poesia, per escoltar-lo, m'agrada moltíssim...
De petit a casa escoltavem molts cantautors francesos i de tota mena...Briel, Brassens i encara que no fos d'orígen francés, tambè recordo a Moustaki...i una cançó que segur que mai podré tornar a escoltar que de petit em feia plorar, però no hi ha manera ni de recordar exactament la melodia, ja te nassos...
Ara estic escoltant la Maya Barsony, el que he trobat pel you tube...encara no sé si m'agradarà o no... de fet les cançons més antigues no es que m'apassionin, però la veu m'agrada molt i alguna cançoneta més acústica m'ha encantat...ara em tocarà desxifrar-la cançó a cançó, a veure on la poso dins dels meus gustos musicals...
De moment, tan sols tinc això:

                                   
I d'aquest trosset de música ha sorgit la meva curiositat... que també podria ser que fos molt coneguda...ja m'ha passat vegades que descobreixo algú en el meu oïde i resulta que tothom menys jo el coneix...però vaja, acostumo a anar bastant a destemps amb la música...

Dos dies en un

Ai...ai...ai i per completar podriem posar un ai !!

Ja hi tornem!!...avui estic envoltat de sentits...la ment!! la fantàstica ment que et porta per on tú vols...si,si, per on tú vols...avui ho he comprovat del tot!!
M'he despertat espés, però molt espés i he anat a treballar...això si... ja sabem que els que treballem som uns privilegiats...
A les vuit del matí ja estava al carrer, i no em despertava, no hi havia manera...els ulls enganxats, la ment espessa... m'esperava un dia molt dur!!
I a les 9 i poc he dit que prou i he pensat:
- a veure Alex, comencem de nou...
He anat a casa, la meva feina em permet dominar el temps i els moviments, m'he dutxat, m'he dit bon dia i he pujat a Olot amb un somriure gegant...un somriure que no m'he tret de sobre en tot el dia...
He treballat de gust, molt de gust, parlant amb tothom, desitjant bon nadal, sense amagar-me de res ni de ningú i després he pensat que la ment, per més poderosa que sigui, és nostre i la podem portar per on ens dongui la gana...
El dia era el mateix, jo era el mateix, i ha sigut canviar el xip i ja està, en un plis tot canvia...
He aprofitat per moure'm molt, de fet no he parat fins les vuit de la tarda...quant estic així m'agrada compartir-ho amb tothom, res de cova, tot fora...un s'ha de guardar els mals rotllos, treballar-los, curar-los si es pot o suavitzar-los de mica en mica fins que ja no es notin tan o desapareixin, però els bon rotllos s'han d'entregar!!...que la gent està trista, decebuda i val la pena ni que sigui per unes hores, dies, minuts o moments, entregar un bon grapat de somriures...
Si, la ment és complicada, a vegades exigent, a vegades es gira, tot el que vulgui, però és nostre i finalment la portem on volem...
I ara em toca mirar " la que se avecina" i riure una mica amb l'Amador, el meu idol autèntic!!

I un toc de música per acabar el dia genial...un dels meus temes

                         

L'art de viure

Porto uns dies mirant fotos, s'acosta el Nadal i sóc dèbil i em poso melancolic en molts casos...
Avui he anat als orígens de la meva aventura gironina...en un lloc molt especial que li tinc un carinyo brutal...curiosament no és la casa on vam anar a parar, és un indret al mig del bosc de Can Vilà, on sortia a passejar els gossos i que vaig tenir una trobada molt especial amb el meu pare...
Jo havia sortit de bon matí i ell s'havia quedat dormint a casa...quant es va despertar va sortir a fer una volteta pel bosc que teniem davant de casa, cosa que feia sempre que ens visitava,  i no sé perquè, quina tonteria, aquell encontre va ser especial...
Jo sempre m'estirava a la gespa mentres la Cuca i el Nanú voltaven...moltes vegades tornaven amb menjar que mai sé d'on treien...una vegada la Cuca va venir amb un pastís a la boca, era gelat, per tant em vaig imaginar que devia existir alguna familia allà a prop de pícnic i celebrant l'aniversari del nen...de sobte la Cuca apareix pel mig del bosc i com que era una pastora alemanya els devia impresionar als comensals i van fugir corrents, deixant el menjar en mans, o  en potes de la gran depredadora...que per cert, era la gossa més inofensiva que he conegut mai...
Aquell dia va aparèixer el meu pare i em va fer molta ilu...vam tenir una conversa bonica, rodejats de natura i aquell espai sempre més l'he visitat...
Un dia, anys després, plovia molt i no sé, serà una tonteria, una sugestió de les ilusions, però estava allà, olorant moments del meu passat i de sobte vaig notar l'alé del meu pare darrera meu...ja sé que era el subconscient, però va ser un instant màgic, bonic i de fet en el meu recorregut emocional geogràfic, aquell indret té un lloc preferencial...
És curiós el temps, les etapes, els moments, els estats d'un mateix en cada moment...avui estava escribint com un boig i tambè parant, ja que estic fent una composició amb fotos de la gent que més he estimat i estimo de la meva vida...pensant en cada instant com m'he pogut convertir en tan solitari moltes vegades...no  he rebut mai mal, potser jo mateix me l'he creat per no entendre un fracàs amorós, però mal, no sento que l'hagi rebut, no m'he de protegir, però tot i així em fa por estimar, cada dia més i em fot molt, moltíssim...
Semblarà una incongruència, fins i tot diria que potser no sé estimar bé, no ho sé, ja sabem que no n'hi ha prou en estimar, s'ha de fer bé, potser aquest és el meu error, però tot i així mai paro de pensar en la gent que han omplert el meu passat i alguns segueixen omplint aquest present...i els guardo un carinyo molt gran, i no el puc fondre, i a vegades em fa molt de mal i no sé perquè em fa mal, però me'n fa...
Crec que no sé estimar bé, quant m'hi poso, dec estimar tan que ofego, per tant marxo a la meva cova, amb por de mostrar-me, i em tanco...ahir vaig quedar, avui he anat a casa d'un amic del poble...m'obligo a veure la gent, perquè em va bé i perquè no puc deixar de ser social, perquè ho sóc, és evident.
Però m'he tancat massa, ja fa temps que tinc més intenció que moviment...miro enrera: al meu pare, al meu avi, un va descartar la part social tot i que queia bé a tothom, l'altre mai va deixar de ser-ho, era quasi una necessitat pel meu avi relacionar-se amb la gent...sempre m'han dit que jo sóc calcat al meu avi, m'ho ha dit molta gent...però ell es va passar tota la vida ajudant a la gent, portant gent pobre a casa, no cobrant les visites de metge a la gent que no podia pagar, escoltant a tothom i jo mai he pogut excercir això, més aviat m'han ajudat...i finalment m'he tancat i porto anys intentant descobrir el perquè...de sobte exploto i no paro de veure gent i em sento feliç i content perquè sé que és el meu estat natural...
L'altre dia l'Aida em deia que abans sempre reia i ara em costa molt més i és cert, em costa molt més ,el dia a dia em pot en molts casos, sé que depen de mi, de ningú més que m'afecti més o menys, però no nego que em pot moltes vegades...
Després me n'adono que quant estimo molt depenc molt de l'estimació que rebo i això no és bó, però és clar, sóc humà i agafo el camí més ràpid perquè no em passi, simplement m'amago...
Però jo vull ser artista i tinc quaranta-dos anys, però vull viure de l'art, sé que això em canviaria tot el meu dia a dia...no perquè pateixi en la feina, m'agrada fins i tot, a vegades poso el xip d'autòmata eficient i a vegades em deixo portar per les emocions, la meva feina em dona per les dues coses i funciono, per tant quedo bé i em sento a gust...però la meva ment no para mai, necessita més...quant em poso solitari em poso a prova, ara amb el Nadal a tocar encara em poso més a prova...és una putada, perqué necessito crear sempre, el que sigui, però crear...i la putada és ser un artista de sentiment, perquè sé que el meu cor és d'artista, però no poder excercir cada dia aquesta gran passió em fa mal, i cada dia més...és una sensació extranya...i allà, en l'art de crear jo sóc un altre, sóc feliç i perdo la necessitat dels altres, que no vol dir que no els estimi, al revés, els puc estimar amb tranquilitat...és absurd, però si un dia tingués un reconeixement extern jo m'alliberaria de mil coses...però per això has de tenir un dó molt fort i gran i constància i jo em perdo en cada raconet del món i no tinc cap dó que m'ho permeti...
Avui escoltava Pink Floyd mentres escrivia, i pensava que no és cert que els homes no sapiguem fer més d'una cosa a la vegada...jo escrivia, escoltava de veritat la música i reia mirant una serie de la tele, tres coses a la vegada i crec que les he fet les tres intensament...i la barreja de totes les coses ha tingut un resultat, que és aquest escrit...jo mai he pensat que sóc especial, tot i que ho he dit alguna vegada, però sempre ho he dit perquè em feia por qui ho escoltava, però qui ho diu és que no ho és, és una auto-ajuda i prou, d'algú que és dèbil...jo sóc dèbil, mai ho he amagat i suposo que al no fer-ho mostro tambè la meva part forta, suposo que és així...però cada paraula, cada cosa que em diguin, cada vegada que em diuen que sóc especial m'ho crec, i m'ho crec perquè jo penso que no ho sóc, i quant m'ho crec és perillós, perquè em poso en la corda fluixa i depenc de l'altre...puc estar sempre entre la raó i la bogèria...la bogèria son l'art per mi, és quant puc deixar-me anar del tot, la raó em frena sempre, és la meva cova principalment...
No sé viure agafat a una seguretat, no n'he sapigut mai...

Els set pecats capitals

Sempre que arriba Nadal m'agafa un atac de saber coses sobre la religió, ja que sóc un autèntic negat amb aquest tema...ara fa un any vaig fer balanç personal de cadascún dels 10 manaments o malaments...avui em centraré en els set pecats capitals...
En principi entenc que parlem de vicis, doncs comencem:

1. Luxúria: del llatí, luxus. Defineix a la persona quant pensa tan amb ell mateix que es luxa alguna part del cos. Per exemple, si un està estirant més el braç que la màniga i al final el braç surt de lloc, vol dir que s'ha luxat, si això passa a Barcelona, que és una capital, doncs entrarem de plé en cometre un pecat capital claríssim . La luxació, com tots sabem, prové de les lluites entre legionaris romans i soldats grecs, altrament dit luxa greco-romana...allà, molts luxaven entre uns i els altres i el que perdia doncs el llençaven als lleons, que en principi se'ls menjaven, sempre amb excepcions com l'Obèlix o l'Astèrix.

2.Gola : del llatí, gulus. La gola és la part més pecaminosa del cos humà, tot passa per allà, en castellà se li diu gula, que en definitiva seria el mateix. Hi han gules de tota mena, i goles tambè de tots colors, tenim la gula del Norte, que en principi no és pecat, però si et corres dins de la boca d'alguna basca, com que el sémen passa per la gola i ella se'l menja amb gula, la combinació de tot això converteix l'escena en el segon pecat capital, sempre recordant que t'han de menjar el membre en alguna capital, per exemple Bilbao.

3.Avarícia. del llatí, avarus. L'avarícia és el pecat capital més d'un mateix...quant sabem que és pecat? simplement quant no el volem compartir amb ningú. Ex: jo tinc aquest pecat i no el vull compartir amb tú!.
Si escoltem aquestes paraules podem estar segurs de que qui les ha dit està pecant, capitalment parlant és clar. Qui peca d'avaricía podriem definir-lo com a avariciós, també el podriem definir com a alt o baix, depenent de l'alçada que tingui. L'avar és caracteritza per moltes coses, però no les sabem perquè mai les ensenya.

4. Ira : del llatí, irus. És un pecat en desús. Antigament els militants de l'IRA eren els únics que pecaven en aquest sentit, quant van firmar l'alto al foc, el pecat és va anomenar ETA, però tambè van plegar i van firmar un altre alto al foc, per tant és un pecat que antigament tenia raó de ser, però ara ja no, per més que hi hagin fanàtics religiosos que s'enfadin molt, però molt, moltíssim. L'IRA era una organització que es trobaven cada dissabte, com un agrupament escolta, i s'enfadaven molt i aleshores encenien el foc, fins que van plegar de fer-ho i el van apagar per sempre.

5. Enveja. del llatí, envejus. L'enveja és el pecat capital més acumulatiu. En si sol no existeix , però quant un pecaminós veu que una persona té molts pecats, doncs s'inventa aquest, per tambè tenir-ne un. L'enveja tan sols la posseeix un respecte als altres, no et pots envejar a tú mateix, ja que aleshores pecaries d'accídia, que ningú sap que vol dir però és molt important. Tot i que hi han excepcions i algunes persones s'han envejat a elles mateixes. Ex: oh! quina ràbia que em faig!!...podriem dir que l'enveja és un pecat capital , però també rural ja que pot passar en un poble, tot i que el més normal és que passi a les grans ciutats.

6. Supèrbia. del llatí, superbius. La supèrbia és un pecat capital força modern, el van posar de moda un grup de música que és deien Pet shop boys, que eren dos nois que anaven tous d'esfínter. Després de la cançó dedicat a la supèrbia, molta gent va pecar...aquí... allà... per tot arreu es posaven a pecar. L'esglèsia va aprofitar per dir que ser homosexual o superb era pecat i per això molta gent va sortir de l'armari i es va enfrontar amb l'esglèsia. D'aquí que després d'aquell massiu èxode armarial es van retirar insofactus tots els armaris de les esglesies, que si un s'hi fixe, ja no en queda cap, substituint-los per sofàs, d'aquí la paraula insofactus, que és canviar un armari per un sofà...ja que en principi d'un sofà els homosexuals ho tenen més complicat per sortir d'ells...tot i així la supèrbia no s'ha acabat i fins i tot ara es poden comprar armaris desmuntats i muntar-los un mateix, convertint ja el fet de sortir de l'armari en un joc familiar, una gran ikea per altre banda per continuar excercint el dret de pecar...aleshores els homosexuals van creure que l'esglèsia els donava pel cul i el que és pitjor, a l'esglèsia li va agradar fer-ho , tan que Ikea va tenir la genial ikea de fer un apartat a les seves grans superficies dedicades als monjos de clausura, que son els monjos que tanquen les portes de totes les esglèsies, catedrals i monestirs del món a última hora de la tarda.

7. Peresa. del llatí, peris ( excepció de terminació* acabada en is). Peresa és el pecat més lent, va fent, de mica en mica, no hi ha pressa. A vegades fins i tot ni un se n'adona que el té, ja que la peresa ha anat fent al llarg de la vida i de sobte un se'n va a dormir pur i es desperta que ja és un pecador...com ho sap?...perquè s'ha despertat molt tard. La peresa és un pecat que costa de definir-lo per un mateix, si ets pecador de peresa, a la primera E ja estàs cansat i segurament quant arribes a la R ja estàs dormint. En general qui té peresa no t'ho diu , li fa mandra, i això és una gran pista per descobrir que és un pecador. Ex: tú tens peresa?...ai, no em facis aquestes preguntes tan complicades!!...si contesten això estem davant d'un home peresós...si li preguntem a un ós peresós no contestarà, però no per mandra, si no perquè és un ós i en principi no parlen i encara no hi hagut cap estudi que demostri que no parlen per mandra, si no perquè en principi no poden. La peresa és femenina, perquè ve de pera, si fos masculina es diria pollesa, però això és degut a que el món era molt masclista quant es va descobrir el seté pecat capital, tan pot tenir peresa una dona que un home.

* Terminació: és el final d'una paraula, en aquest cas is. Per-is... per és l'iniciació i is la terminació i defineix exactament com acaba la paraula ja començada.

Happy Xmas

Sigui com sigui el Lennon deuria ser una persona increible...mirava lletres, escoltava la seva música, se'm posa la pell de gallina!!
Ara arriba el Nadal, ens bobardegen amb misatges plens de felicitat i jo mirava el video "happy christmas (war is over)" amb les seves imatges dures, a vegades tendres tot i la duresa, alguna mirada preciosa, i sobretot entenent que passa el temps i el món segueix dividit com sempre, i no d'una forma complicada o rebuscada no, tan sols es divideix amb els que tenen i els que no tenen...de moment ens toca la pau, que no vol dir que d'aquí un segle o cinquanta anys potser ens tocarà la guerra, tot gira sempre i els que avui "dominem", si és que domina algún país actualment res, demà serem els submisos, si és que no ho som ja ara mateix...
Miro la Mafalda i entenc que tampoc hem millorat gaire, potser els centres de conflicte no estan on estaven aquells moments però ens estem deixant coses sempre en el nostre camí global...
Seria absurd negar que hem avançat en molts camps però ho dic sincerament, tan me fa, perquè mentres uns es quedin enrera per mi sempre voldrà dir fracàs i si el que hem avançat tan sols pot arribar a certa gent, potser millor frenar una mica, que ens atrapin o els atrapem - ara ja no puc assegurar quina és la nostra posició- i com a bons hippyes anar juntets de les mans...que sonarà molt a perroflauta o el que sigui, però tampoc és tan mala idea crec...el que passa és que , com sempre, ho posem tot al mateix sac, i t'han d'etiquetar : de comunista, de hippie, d'anarquista o de perroflauta...i si tan sols fos pura lògica emocional...tampoc és tan descabellat pensar que tots podem estar bé, o si ?...perquè si és utòpic això, que tothom pugui estar bé, és que ens hem muntat el món fatal, o sigui, uns autèntics ineptes !!
I jo rebuscant dins meu per trobat imaginació, quines coses!! i de mentres gent que pateix i pateix molt i podem comparar els patiments? clar que no...potser algú s'està morint de càncer i al costat algú té migranya, és evident que el que té migranya entendrà que el seu és un mal temporal, però tot i així voldrà que li passi, no m'ha agradat mai contentar els meus dolors pensant que hi ha gent que està pitjor, ni deiaxar de disfrutar per això, seria injust per tots,  però mai deixo de pensar-hi , i sincerament, em fa un mal al cor molt gran, perquè tambè sóc part responsable de que molta gent estigui malament...com deia un escriptor uruguaià : " el desenvolupament de qualsevol país sempre significa el subdesenvolupament d'un altre"...així hem muntat el món i no ho fem bé, clar que millorem però tambè sabem que nosaltres, els del primer món, tan sols posem cullarada en els països que hi han interessos econòmics o que toquen els ous perquè porten a la pràctica un altre sistema, que interessa que no funcioni i que segurament tampoc funcionen...deu ser cosa de la raça humana, ens hem de comparar i sentir-nos millor que i tambè, segurament, pitjor que...
Ara mirava lletres, escoltava cançons del Lennon, m'encanta...i si que els hippies la van espifiar en coses com barrejar les drogues en tots els seus moviments, i segurament que tambè era una moda, com tantes altres, com tot el que vivim avui en dia, tot és efímer i en canvi segueixen intactes moltes coses...però avui ens preoucupa una i demà una altre...per mi l'única cosa que sempre ens hauria de fer moure i emprenyar-nos, és que hi hagi gent que pateix, que no té el mínim, ja no cal anar lluny per trobar aquest fracàs del sistema...perquè és un fracàs rotund, que després de tants avanços rapidíssims, de tanta velocitat, encara hi hagi gent que còrrer darrera d'aquest tren que tampoc sabem ben bé on ens durà...curiós les ànsies que tenim de seguir-lo sense ni tan sols saber el destí o l'estació que ens faran baixar i aleshores, i no sé quina generació serà, tots parats a l'estació, es preguntaran uns als altres : i ara que?...i per l'altre via pararà un tren encara molt més veloç i tots a còrrer per agafar-lo i el que no l'agafi tindrà moltes possibilitats de mai atraparlo...és fàcil. uns comencem a 120km/h i els altres a 80km/h...i a partir d'aquí els que anem més ràpid agafem velocitats dantesques i en cada estaciò es va quedant gent, els que anàven a 80km/h acabaran parats a qualsevol indret i els que anem baixant anirem fent com podrem i veurem el tren cada dia més lluny!! així de simple és tot...
S'ha de continuar avançant en la medicina i procurar que arribi a tothom els descobriments mèdics, en educació tambè, per mi és la base del progrés... i altres coses, potser que parem una mica, no val la pena còrrer tan...vaja, això crec...ja que som tan globals en el pensament, estaria bé saber que mentres hi hagi tanta gent que pateix, no podrem considerar que anem pel bon camí...o no compte? ... o farem com els mitjans de comunicació d'aquí, que tan sols saben enumerar bé les morts dels occidentals, igual que deuen fer els d'allà...una mort és una mort sigui on sigui...l'altre dia vaig posar la tele i sortia en una serie còmica un escena que pot semblar absurda però en el fons hi ha molta gent que s'ho deu pensar...
Deia un : " como voy a ser yo inmigrante si no soy negro??"...
Ara potser ens hem d'anar preparant per canviar el nostre rol de campions, potser ja no estem en la primera divisió però encara no ho veiem ( m'apunto a la moda de fer servir símils futboleros per parlar de coses importants), perquè de fet tot ho hem de veure per entendre les coses, no tenim visió de futur mai, parlo dels nostres estimats experts que ens porten per aquests camins extranys, després de milers d'estudis fets i acaben cagant-la per tan sols una cosa : el diner!...i apurar el seu valor fins l'última gota...
Ai que ens tocarà jugar a segona!!, ai que vindran de fora a posar pau al nostre país!!...com fem nosaltres, i ens mataran la familia i ens la contaran com una mort deguda a un "dany colateral"...ai que no anem bé i no estem preparats per no anar-hi...però ho sento, així és el món, a vegades toca estar a dalt i a vegades a baix, però és curiós, perquè realment a dalt mai hi som... el país pot anar bé i la massa estarà en un lloc més o menys acomodat però tampoc per alucinar...ara, això si, si el país va malament, els de sota som de sota sota, aquí si que no hi ha confusió...m'emprenyo quant veig les notícies, però avui no ho he fet, he mirat videos i lletres del John Lennon, tan sols això i m'ha tocat la sensibilitat amb paraules lògiques, plenes d'humanitat i si, tambè era una moda aquell moviment, però les idees que seguien eren boniques, volien canviar el món...jajjajjaja, em pregunto si molts d'aquells ja l'estan canviant i son els que manen ara mateix??...tot i això, les paraules que he llegit i la música que he escoltat m'han tocat el cor, l'han acariciat i fins i tot sempre dona aquest punt de optimisme i de que les coses poden canviar ...
I el món més petit, el que cuidem, el nostre, el de cadascú de nosaltres pot brillar molt i estar preciós però això no pot tapar el rotund fracàs humà en moltes coses globals, crec que els drets humans estan fets perquè els entengui un nen petit i son fàcils i contundents i ni aqui, a casa nostre, es cumpleixen...no em puc imaginar com deu ser a altres llocs...i és la base de tot...si no hi ha mínims, no hi ha vida...és així...falta justícia i gent que es mulli, gent que parli més directament, gent valenta, parlo de famosos que no sé, els trobo a faltar una mica, la massa si que els fariem cas però els noto callats...o és una sensació meva, no ho sé...

Aquest és el video que l'escola de l'Aida ha escollit per aquest Nadal...pot ser dur però estic content perquè finalment el misatge és d'optimisme i que les coses no és que puguin canviar , és que han de canviar!!...per cert em quedo en l'imatge d'un adult que li cau una llàgrima, la trobo realment preciosa tot i la tristesa ... i la mirada d'un infant...intensa i com preguntant-se...però quina tonteria és aquesta? i això ho fan els madurs? doncs vaja madurés!!...perquè de petits tots ens entenem, que ningú em vulgui fer creure que després canviem nosaltres...no,no, ens canvien, que és molt diferent:

                         

Un pastís

Després d'uns dies amb uns brots evidents de pujada continua, avui ha sigut un dia fantàstic!
La primera norma ha sigut no tornar cometre l'error de posar les notícies quant m'he despertat, i això sempre funciona, perquè ahir vaig sortir de casa de molt mala llet després de veure com el premi Nobel de la pau anava en mans de l'Unió Europea!!...ho vaig trobar fortíssim!!
Sempre em queixo d'Olot, però hauria de concretar que tan sols és el centre que m'absorveix, avui ja he anat per la part alta, per Benavent i allà ja s'olora la natura i el cel comença a estar una mica més a prop...
Aquest matí m'he despertat fresc, i tambè haig de dir que després de molts dies de dolor als genolls, avui han funcionat força bé, que no vol dir que no em facin mal, simplement que és aguantable i això és evident que m'ajuda molt a somriure...
Que bé!!!...avui no vivia, avui vibrava...i he parat una bona estona, amb un fred intens, però amb un solet agradable, i m'he quedat pensant en mil coses, com no!!...quant estic ofuscat penso en una cosa, màxim dues, però quant estic bé, penso en mil coses, disfruto dels records i del present, del moment, del cel, o de l'aire glaçat...però crec que la clau ha sigut no mirar les notícies, i cada dia tinc més clar que és convenient desconnectar de tanta bogeria...
Avui he sortit de la cova, com pot ser que ahir estigués apàtic?...la resposta és fàcil, de fet segurament ahir era el límit, com sempre, no podia seguir sense més ganes que seguir el dia a dia, sempre hi ha un límit per cada estat, i ahir la consciència em va dir prou!!...
Però sobretot avui ha tornat l'imaginació, i ha tornat amb força, la part del Peter s'ha despertat amb moltes ganes i quant passa això els colors ja no son els mateixos...la gent no ho veu però jo els miro diferent, veig bellesa per tot arreu, i els sentits dominen tot el meu caminar...torno a olorar, torno a escoltar de debó...passió, la passió que torna, que faria sense ella?...hauria  de viure apassionat totes les hores, de fet crec que durant molts anys ho vaig aconseguir o el filtre de la ment em fa veure el passat així...
Avui hauria volgut compartir aquest estat amb tothom que estimo, m'hauria encantat...quant estic així em vull acostar a tothom i quant estic com ahir me'n torno a la cova...
A vegades em sento molt pirata, exigent amb mi mateix, sense caure en l'autodiplomàcia, sense excuses per cap acte meu...és un estat que m'agrada, dur, però m'agrada...però aquest estat generalment apareix quant vinc d'un moment ensopit o avorrit i és la força que em permet dir prou i anar al meu estat preferit, el peterpanià, el que millor em sento...té una recepta complicada però amb un resultat exquisit :

250gr d'inconsciència externa
750gr de consciència interna
50gr de sal de la vida ( si un està més trist en pot posar més, jo avui amb 50gr ja he fet)
550gr de sentits
1 kg d'amor
Tres o quatre bossetes de somriures per condimentar
2 taps amb filtres per les orelles ( es poden trobar en les botigues màgiques de la pròpia imaginació, son uns taps intel.ligents, deixen passar tan sols les coses positives)
250gr de fluidesa ( es pot posar més o menys segons el dia, fins i tot se'n pot afegir de tan en tan si un s'encalla)
500gr d'imaginació extrema...hi han botigues especialitzades i millor anar-hi i no deixar-se enganyar, és molt diferent si un la compra d'imaginació normal, no té res a veure, millor l'extrema...
Unes ulleres d'alegria: son unes ulleres que permeten passar tots els filtres que a vegades un no veu però que hi son, els colors que un és perd...
5 gotetes de possitivisme
Un caixa d'eïnes màgiques : consisteix en un volterer, un brincasomnis, un alesaire, una madaigua, un buscaracons i un raptatonteries...

Crec que amb això es pot arribar a fer un pastís boníssim de sentir que la vida és teva i que no tan sols la passes amb ella, com si la seguissis, prefereixo que em segueixi ella, alguna cosa tenim a dir al nostre destí...entenc que potser està escrit, però segur que nosaltres podem ajudar a canviar moltes coses a l'anònim autor del best-seller : " Jo sé el destí de tothom".

El meu premi en aquesta vida és això, un dia com el d'avui, no necessito gaire més, ni anar de viatge, ni anar a un spa, ni res de res, potser m'hauria faltat compartir-ho amb algú...sento que ara ho estic fent i de fet, avui ho he compartit amb tots els abonats de la llum que he parlat...encara que molt superficialment...no haurien entés que els abracés o els digués com els veia de guapos i guapes!!...encara em fotarien fora de la feina!!!...

El sentir

Els dies passen sense res a explicar, em costa trobar inspiració quant treballo a Olot...és curiós, tot i estar rodejat de molta natura és de les poblacions que quant hi camines et dona la sensació de que el cel queda molt lluny...suposo que el fet de que estigui tan enclotat ajuda...

Estic treballant moltes hores, per tant el físic i els genolls han fet una davallada important, però sobretot em fot perquè no m'inspira res, no trobo res extern que em desperti els sentits...realment Olot i jo no estem fets per estar junts!!...trobo a faltar el mar i el color que li dona al cel.

La combinació mar-cel sempre m'ha fascinat...per sort el mes que vé ja estaré als pobles, que si que em donen una mica més de visions properes al cel, o a les muntanyes...però osti, trobo a faltar el mar cada dia! molt!

Ni en els dies més tristos sempre tornava iluminat per algún regal de la natura quant treballava a la costa...però he de reconèixer que estar trist no em desagrada, a mi el que més mal em fa és que passin els dies perquè si, perquè vivim, perquè toca, els dia a dia sense sal els trobo insípids...ja sé, ja sé, el recorregut està escrit i els somnis estan creats per unes edats que no hi entra ja la meva, toca assumir segons l'etapa, però sincerament, jo mai assumeixo res!!

Ara podria dir que tinc estabilitat, la feina em fa estar més quiet, ja que em moc menys, i sembla que per fi tinc pis per temps, de fet ha de ser així, ja que tal com estan les coses el lloguer d'on visc és un regal...osti, quin pal !!, estic estable !!...quina por...a veure si m'adormiré...

Però aleshores les veuetes de dins meu comencen a exigir cosetes, i jo que les intento tranquilitzar i aplacar les ganes de moviment que sempre tenen...va Alex, enamorat i desenamorat altre vegada!! plora!! riu !!, crida!!, queixa't!!, emprenya't!!, difruta!! i jo les escolto assentat en el meu dia a dia...

He nascut per ser un aventurer, però no ho sóc, de fet suposo que m'he inventat les aventures moltes vegades...he nascut per no estar quiet en un lloc, ni de sentiment ni fisicament i de fet en això si que ho he fet molt bé...he creat drames on no n'hi havia per tant i també m'he emocionat i vull pensar que si que n'hi havia per tant...però si que és cert que he passat moltes aventures i de molts colors i això tampoc m'ho he inventat, potser ho he buscat una mica, no ho nego...potser si que sóc aventurer, suposo que m'he de treure l'imatge que tenim del  típic aventurer amb caçadora de cuir i una gorra i saltant com un Indiana Jones per tot arreu...no,no, hi han aventurers d'estar per casa, jo sóc més així, més local...

Tot i així porto un avorriment total, no tinc cap mena d'emoció externa e internament estic una mica adormit i miro i remiro el món i segueixo sense veure les recompenses que m'haurien de motivar...i no, no estic trist, estic estable i prou...vull dir estable com molts eh, treient la llengua per arribar al dia 20 de cada mes, ja no parlo de l'utopía de fer-ho fins a final de mes!! però de fet això també és estar estable...

Torno a mirar les possibilitats que em dona aquest sistema per divertir-me i ni fú ni fà...de fet si una cosa tinc clara és que per sort a casa em van ensenyar a dependre molt més de mi que de les circunstàncies...bé, no m'ho van ensenyar, tan sols ho feien i jo ho mirava i potser per això el meu estat d'ànim depen molt més de com estic jo que no pas de com em van les coses externes...

Bé, aviat aniré a dormir, tinc son i moltes ganes de somiar i sobretot de sentir...de sentir amb passió, no perquè si, potser per això em costa tan deixar les emocions fortes, perquè em fan sentir viu i despert i no parlo de saltar per un pont amb una corda o baixar per un pista d'esquí o d'anar amb bicicleta, no, no, això son moments, parlo de tota una vida...sentir sempre!! i encara que ho sembli, no és tan fàcil...

L'absurd del capital

Avui m'he despertat i he tingut la "brillant" idea de posar les notícies, explicaven el suicidi d'algú que no podia pagar i estava amenaçat d'un desnonament...
Quant veig això penso que el sistema s'ho hauria de pendre com un fracàs absolut, perquè és incompetent en la protecció de les persones que el formen...evident que hi han coses que ajuden a la gent, NOMÉS FALTARIA!...tot i així les prioritats estan mal establertes, perquè la primera hauria de ser les persones i després les entitats...
Per altre cantó, els mitjans de comunicació, que en realitat poden manipular absolutament les ments de les persones, son els que tenen més poder directe sobre nosaltres, hi donen una importància relativa, vull dir al suicidi, posen accent al desnonament però enfocant-lo desde la crísis dels nassos...
Per un moment m'he imaginat a la pobre persona el dia que va firmar l'hipoteca, somrient i feliç sense saber que estava signant la seva sentència de mort...davant un pobre venedor d'hipoteques, que fins i tot no dubto que estava feliç fent feliç a una altre persona, que de no ser res havia passat a ser propietari...
Avui pensava, que com que és evident que en les notícies anem a modes, ja tocaria que li possessin accent a la gran putada que és que et fotin fora de casa per un error teu, però sobretot del que ha calculat que sempre més podràs pagar les quotes...aquella persona va fer cas als somnis que sempre li havien inculcat i la confiança d'un expert econòmic anomenat banc...no confondre amb el desgraciat que li va vendre, que potser està al carrer ara mateix i sense feina...
Quant ETA matava, jo creia que la millor manera de que no ho fes era no donar-li tan de protagonisme, ells vivien d'això, si no els haguessim fet cas , perquè haurien de matar? , haurien de buscar altres formules per aconseguir les seves exigències...era una opinió meva però crec que podria funcionar en molts casos...
Ara, que la moda està en defensar el català, cosa que trobo bé, però que tot està inundat de notícies referents aquest tema, podriem compartir-la amb els milions de drames que s'estan creant...sort dels jubilats que ens ajuden i ens protegeixen, però no s'ha de ser un "coco" per entendre que si els jubilats son el pilar de molta gent, vol dir que no anem bé...
Avui també, pura casualitat, he anat al menjador social d'Olot per temes de feina, he parlat amb la responsable, que la conec força...m'explicava com està el tema i jo mirava a la gent d'allà, uns esperant per dinar ja a les dotze perquè tenien fred, altres esperant rebre la maquineta d'afeitar i el torn per anar a la dutxa...he vist cares conegudes, però sincerament, algunes no estaven del tot en aquest món...
Diuen que l'any que ve serà més dur, té lògica, no hi ha feina, s'acabem ajudes, s'acaben subsidis i hem de protegir a bancs i altres entitats privades, repeteixo : PRIVADES!!...que anirem salvant i que veurem, com fins ara, que ens representà després un gran benefici....és curiós que aquestes entitats anomenades Bancs o Caixes, tenen els sants ous de tenir fundacions socials, és paradoxal...ja sabem que estan obligats a fer-ho, ooooohhhhh que bonic !!, però de mentres han matat a una altre persona, perquè si al que s'ha suicidat no se li ha perdonat ni una per la seva inconsciència, els altres culpables tambè haurien de pagar per tantes tonteries fetes...ja sé que no sóc expert, i que moltes coses de les que dic son populistes i prou, però m'ho miro com a persona, dins de la meva lògica, i entenent que quant les coses anaven bé, els grans beneficis no els veiem i no semblavem responsables de tanta fluidesa, i ara de sobte, ens impliquen i ens exigeixen...
A mi tot plegat em fot fàstic...tranquils que mai faré res, estic totalment enganxat pels collons, i això inmobilitza molt, però evidentment no em crec res de res, cada dia menys...no em puc creure que seguint aquest camí anirem millor, perqué si anar millor és anar com anàvem doncs tornarem a estar exposats a un altre moment com aquest....si , desitjo que es canviïn les bases que no son sòlides, que depenen d'un estarnut o un encostipat de la Merkel o del Banc Popular, per posar dos exemples...
L'altre dia vaig anar al cinemà a veure "El capital"... realment m'imagino que moltes coses deuen ser com les diuen allà, som pures joguines en mans  privades i plenes d'ambició personal, de fet l'última reflexió és aquesta: tot de executius poderosos que riuen i riuen com nens, quant el president del banc els dius exactament:
" seguiré siendo el Robin Hood de los ricos, para robar el dinero a los pobres i darselo a los ricos" i tots esclaten d'alegria...
És evident que hi ha gent vàlida a la política, però en realitat no existeixen, perquè com sempre, els partits necessiten una idea única, per tant segur que perdem moltes possibilitats amb la maleïda i eterna obsessió de l'home d'agrupar-se en pensaments...segur que per culpa d'això perdem milers de solucions...
Anem a modes, ara toca una altre moda, ningú parla de res més, i això i aquí està la notícia, res més interessa, i tots anem junts altre vegada per defensar un dret i una història, i és guai, està bé, però potser farem el de sempre, posaré un exemple clar:
Hi ha un terratrèmol a un lloc, la gent s'aboca en un espiral solidària fantàstica, i ho dic sense ironia, la gent pateix perquè ho ha vist per la tele i han cridat auxili, tots ajudem...però passen els anys, i aquell país segueix destrossat per les seqüeles, però com que ja no en parlen segurament ni ens assabentem del drama, i ni tan sols preguntem com està tot en aquell lloc on vam entregar el nostre cor i perquè? perquè el bombardeig dels medis de comunicació ja ha parat, però res s'ha solucionat...no era un terratrèmol, era una notícia...
Jo segueixo sense entendre res i no, no em mouré, perquè si em moc, perderia el poc que em queda material...oi que és absurd? siiiii !!!, molt, però és així....tinc por!

La gran cagada

La dedicatoria d'avui va per tú, gràcies...us dec un escrit sencer per vosaltres dues...
Cada dia tinc un mono brutal quant no he pogut escriure, tot i que avui ha sigut un dia genial, les paraules s'acumulen en el meu cervell, com si tinguessin una necessitat brutal d'esplotar...totalment inmers en el meu intent de llibre: "La gran cagada"... estic absolutament obsessionat per fi !!
Desde l'humor estic escrivint una crítica ferotge del meu ser, i ningú es pot imaginar que bé que m'ho passo, perquè portar els teus defectes a un extrem grotesc els converteix en menys importants per uns instants i s'agraeix i molt...
Jo escric un blog, un blog on en molts casos escric les meves excel.lències, suposo que es pot intuir que sóc absolutament insegur, segurament si no fos així, no diria algunes vegades publicament que sóc meravellós...tot i així tampoc amago els meus defectes, de fet tot i que m'incomoden en molts casos, he aprés a acceptar-los i fins i tot intento canviar i millorar moltes coses millorables, res és inmòbil en aquesta vida i molt menys els caràcters i característiques d'un mateix...
Però riure d'un mateix és meravellós...l'escriptura t'ho permet tot, extremar qualsevol cosa normal i portar-la a llocs delirants i plens de bogeria...i quant m'hi endinso, com va ser ahir , no puc parar...m'imagino escenes exagerades  on tots els meus defectes, que en tinc setanta-vuit exactament, exploten d'una forma mortedeliana...suposadament sóc un paio força normal , amb una vida força normal, per tant aspiro i espero que si un dia el meu somni de publicar un llibre es cumpleix, molta gent s'hi pugui sentir reflexat...espero que no tingués molt èxit, perquè mai més ningú s'acostaria a mi, no m'he deixat passar ni una, per tant em deixo com un diamant i brut, no en brut, que és diferent evidentment...
Com deia ahir, escriure és com tancar la finestra que em mostra el món i obrir una infinitat de portes i camins que no saben on et portaran...si tens la sort de que la ment et va regalant les escenes visualment, escriure en un sentit humorístic et fa extasiar-te i convertir-te per moments en un personatge de ficció...
Un personatge que pot fer el que vulgui, que res té prohibit, que el pots portar per on et dongui la gana, en les situacions més animals i poca-soltes que la teva imaginació et permeti...
També existeix un dia a dia quant escrius, però és màgic, és totalment diferent al dia anterior, no existeix la monotonia , ni tan sols el destí, i quant et sents imbècil, com em passa moltes vegades a mi, per seguir una corrent que no saps ni on et portarà i fins i tot perquè la segueixes amb aquesta precisió suissa, escriure et permet desvincular-te una bona estona de la teva pròpia imbecilitat e incampacitat de canviar res del que està escrit en la realitat...
Però és clar, és quasi Hitlerià dir-ho així, però escriure vol dir que tú manes un món, que tú poses els personatges i que tú no permets que la prima de risc amargui la meva imaginació ni l'existència de ningú que camini per les liníes del nou món creat...
No trobava l'argument perfecte per motivar-me cada  dia, ho havia intentat de mil maneres: escriure sobre la societat, sobre els pensaments, sobre una història quasi fantàstica, però sempre me'n cansava, entre els setanta-vuit defectes que tins està inclós la inconstància.
Però he trobat l'argument perfecte: jo mateix, també sóc egocèntric, per tant tan sols em queden setanta-sis defectes per descobrir !!
I ho he fet desde la meva caricatura més extremada, perquè podria dir que entre les meves virtuts està la capacitat de riure de tot i de tothom i sobretot de mi mateix, però en aquest cas tambè és transforma en defecte perquè m'ho crec tan que em sento com una gran cagada!!...no sempre és clar.
Per això el títol... però estic disfrutant tan que espero que la meva diarrea mental pugui convertir-se en un llibre públic, i entre diarrees i cagades pugui dir per fi i sense que ningú em digui res, que la meva il.lusió ha sigut sempre cagar-me en tot aquest muntatge que estem inmersos i que mai he entés...de moment no ho puc dir perquè he de demostrar primer i parlar després...doncs primer escriuré i almenys el meu somni tindrà forma de despertador...falta esperar que soni i despertar d'una vegada....me'n vaig a cagar!

Lletres

No l'havia utilitzat fins a dia d'avui, de fet perdonava l'emisora de l'escrit perquè una vegada jo també ho havia fet i m'havien descobert...i avui ho he mirat, de fet he mirat la meva obra d'art i la de l'altre persona i comparant he entés que per molt menys vaig perdre el valor de les paraules que enviava a una altre persona i quant dic molt menys és moltíssim menys, perquè almenys jo no comparava i no parlava del meu present amb tanta claretat i deixant a una persona a un nivell ridicul.
Tot i que en el moment em va fer molt de mal, se'm va trencar el cor, em vaig guardar les lletres en un copiar pegar, per si un dia ho havia de fer servir, per relativitzar qualsevol cosa magnificada per mi, i avui m'ha servit per entendre el control que ha tingut l'altre persona...
Curiós veure que llegir-lo ja no em fa mal, no ho havia fet des d'aquell dia famós, i m'he quedat igual, tan sols que tota paraula de l'escrit borra qualsevol sentiment de culpa que jo pugui tenir...no és qüestió de perdonar, perquè això ho vaig fer el mateix dia, però si de relativitzar qui vaig ser jo, que per moments em vaig creure algú molt especial, més especial que ningú...allà entenc que no ho era tan, tan sols una eina més que quant deixava de funcionar doncs s'arraconava a l'armari...tot havia de ser planer i lleuger, però tan sols la meva part...després, quant el temps corre, ja podriem girar la truita i fer veure que en definitiva, l'únic que sentia de debó era jo, i potser va ser així.
Allà hi havia un altre protagonista, que per circunstàncies, no era el principal, i jo era una cricunstància més, res més que això, potser per això aquesta facilitat a tirar endavant, amb un armari ple d'eines és més fàcil arreglar les coses...no sé si el valor de les lletres és real, és impossible saber-ho, ja que podria ser tan sols una eina més, per tant mai ho sabré, i de fet això no és gaire important...en el meu present sempre ha sigut important saber que vaig ser, si una eina més o una realitat i sempre m'he quedat amb l'incògnita, potser per això avui m'he despertat i he rellegit tot allò, he pensat que era un bon moment.
Tot i així, haig de dividir perquè igualment estimo, perquè encara que fos una inconsciència, jo també ho sóc en molts casos i perquè una persona no tan sols és això, hi han moltes més coses, i les altres em poden agradar molt, crec que no té res a veure.
La gent, jo el primer, actua impulsat per les seves pròpies necessitats, de salvar-se, de conservar un lloc tranquil, de tenir una seguretat quant s'acosta una decisió...per sort no vaig guardar l'altre escrit que confirmava el primer, després d'uns dies, tot era calcat al que vaig fer jo, encara que jo, quant vaig veure el mal que havia fet, vaig reaccionar i mai més he sapigut res d'aquella persona, fins i tot vaig ser massa dràstic, però és qüestió de caràcters suposo.
Després he llegit les últimes paraules dirigides a mi, per comprovar que son menys de les que vaig descobrir, o almenys son iguals en algún cas, i em quedo amb la sensació de que he mostrat el camí per oblidar les coses i començar de zero, però les paraules que m'han arribat tambè son repetides, no son úniques per mi, per tant ni en el cas de l'especial ni en el cas de quant ho vaig deixar de ser, tinc una recompensa individual i única...tot i així tan me fa, perquè principalment m'haig de fixar en mi i el que he sentit i he volgut, de fet segurament no hi ha més en la vida de cadascú i no em vull sentir amb la sensació del que hagi passat sigui una cosa que tan sols em pot passar a mi, perquè no és cert, perquè passa mil vegades.
Per mi era vital treure'm aquests dubtes del cap, no del que vaig descobrir, si no del que he viscut en els meus sentiments i sentits, tan sols tenia una forma de fer-ho, i no me l'han donat, per tant tot allò ha quedat magnificat, sense cap possibilitat de posar imatges del present que em donguessin una nova visió, m'he hagut d'eixuplugar en paraules, però les paraules en aquest cas son més complicades, perquè tan en l'eccusa com en l'entrega no veig cap diferència amb les que poden escoltar les altres persones...i potser és això, tan sols és això i anem repetint les coses pensant que en aquell moment vius alguna cosa única, i segurament l'única cosa que és única és el present i no l'altre persona...segurament per això el temps ho fa oblidar tot, perquè el temps és més important que les vides de les persones, suposo que estimem, en molts casos, respecte el que ens aporta a nosaltres com a persona la presència de l'altre, i no pel que és l'altre persona...tampoc crec que sigui trist això, jo tambè ho faig, és una defensa i una estima a nosaltres mateixos, és natural.
Tot i així, avui he rellegit, perquè porto massa temps esperant i esperant a que el meu desig es cumpleixi i no depen de mi, i sense aquell desig em costa molt no quedar-me en coses que busquin la resposta, sóc obstinat i tossut, mai ho he dubtat i vinc d'un passat que em va fer entendre que sóc aixi, abans no en tenia ni idea i no buscava tantes respostes, això em va passar per no netejar bé les coses en un moment de la meva vida, ho vaig deixar passar amb la ferida oberta...haig d'agraïr al meu present que per fi la tanqués, era una necessitat que tenia feia temps, segurament sense les lletres que avui he reobert mai hauria pogut tancar una història del meu passat, segueixo pensant doncs, que li he d'agraïr infinitat de coses, fins i tot de com és i com m'agrada com és, una cosa mai tapa l'altre...però em quedo amb el que rebo, si això és el que sóc doncs ho he d'acceptar per nassos, no hi ha més i no passa res, res canviarà la meva visió del que va passar entre els dos per un cantó i del que som individualment un i l'altre...això si, entre els dos siguem el que siguem en present, seguiré pensant en comú, com faig amb totes les amistats, però mirant quin resultat fa la suma de les nostres presències...el meu sentiment d'estima no ha baixat gens, ja he relativitzat el conte fa temps, i torno a caminar per la realitat...falta que es relativitzi pels dos cantons i si tan normal sóc i tan com els altres sóc , tenir les mateixes opcions que tots els altres, per mi era vital, si no la meva feina mai serà complerta...

El "nanyu"

Bé, el càstig m'ha arribat a última hora, m'explico. Ja de petit era propens a fer-me mal al cap, concretament al front, em va caure una gerra al cap, vaig tirar el cap contra una paret saltant a corda, i mil coses més, això fa una suma de molts punts, curiosament no molt visibles, tan sols un s'ha mantingut sempre en el meu front, un justament que tan sols era un punt, era una final de la copa d'Europa jugada a la terrassa de casa meva, jugàven el Liverpool, reflexat en la figura del Manel, i el Real Madrid, que era jo, ja en aquella època se'm notava que no m'agradava el fanatisme que provoca l'equip que tingui més a prop...vaig ensopegar i vaig anar a parar al canto d'una rajola trencada, resultat, un puntet...però mal posat perquè sempre més se m'ha notat, amb els anys i les arrugues s'ha notat encara més, fins que un dia a casa, deu fer uns cinc anys vaig agafar l'escombra que m'havia caigut al terra, amb tanta mala sort que el meu cap, més ben dit , el meu punt, va anar a parar al canto d'una cadira mal posada, que coi hi feia allà aquella cadira assassina??
Un temps més tard treballant, vaig voler posar el cap entre unes plantes per trobar un comptador, mentres parlava amb l'abonat , que era molt simpàtic, em vaig fotre un mastegot sobre el meu "nyanyu" molt fort, tan fort que vaig acabar ingressat, perquè vaig caure al terra i vaig perdre una mica la consciència...em van tenir en observació i molt de gel, finalment el "nyanyu" va augmentar ja que es va enquistar, no es podia operar perquè diuen que la senyal podria ser molt pitjor...i van passant els anys, i avui, el senyor ha sortit brincant del rebost, estava content, ja que just havia anat a buscar l'Aida, i m'he futut un "mamporro" just al meu estimat "nyanyu"... res, una paret mal posada!!...un puntet de sang i molt de gel, ara a veure que passa en un dels meus grans complexes que sempre m'ha acompanyat...i perquè és un càstig?
Doncs perquè m'he discutit amb algú que m'estimo...bé, ni tan sols és una discussió, no compto les discussions quant son a través de wats o de qualsevol medi que no hi ha ulls ni mirades, però vaja, com sempre m'he deixat portar per les paraules, tot i que tambè haig de dir que el medi no l'he triat jo...
Tot i així, tot i posar-me trist, he tancat la finestra del món i m'he posat a escriure durant hores i hores, fins que he anat a buscar l'Aida... l'escriptura em provoca un altre estat, entro en un altre submón.
Crec que aquesta vegada si que puc dir que acabaré alguna cosa, el llibre està agafant la forma definitiva i ja tindria les suficients pàgines com per  tenir un gruix considerable...he escrit molt, tinc milers de paraules per tot arreu, en general escrits curts, poesies, contes, de tot una mica però de llibres en tinc pocs, de fet d'acabat cap, aquest l'acabaré...m'ha resultat fàcil fer-lo, és una burla, tot el llibre, de la meva pròpia persona, per tant no em costa gens escriure sobre això...el titol és "La gran cagada" i queda poquet, evidentment està enfocat des d'un punt de vista irònic i crec que principalment la meva intenció és fer riure..no sé veure el resultat perquè mai he sapigut veure cap resultat del que escric, sempre dic que mai remiro res del que poso i en aquest cas he intentat treballar-ho una mica corregint i arreglant coses.. per mi això és una novetat però vaja, estic disfrutant molt escrivint-lo, perquè l'humor és el protagonista absolut del llibre no publicat, m'ajuda a sortir del món quant no estic bé i entrar en un món molt més irracional i on la bogeria i el descontrol dominen les situacions...cosa que trobo a faltar molt en la realitat..això ha provocat estar més content i feliç, tan que he descontrolat els moviments i m'he tornat a tocar el meu apreciat "nyanyu" , aquesta vegada enclastant-lo contra la paret...començo a tenir curiositat sobre aquest tema, la veritat, si son senyals que m'envia la vida, les podria repartir per tot el cos...serà que la primera vegada, jugant a futbol a casa, no vaig entendre el senyal, podria ser que era perquè vaig escollir el Real Madrid? tan fàcil és tot?...no crec que fos això, perquè tampoc he sigut mai del Madrid, per tant no entenc perquè insisteix a enviar senyaletes frontals...jo crec que és un càstig i prou, deu ser això...

Un gest

Un gest, tan sols el gest de la valentia sense esperar el resultat final de l'acció, un gest on la coherència d'un mateix ha agafat el timó...ja l'he fet, és com si kilos i kilos hagin marxat de sobte del meu caminar...és un gest del cor, me'l demanava feia dies i de sobte, em començo a alleugerir molt...
Me'n falten uns quants de coronaris, en concret quatre, no n'hi ha cap altre, de pràctics en tinc mil però son pràctics, per més que m'hi posi no depenen tan del que faig o deixo de fer...
La muntanya russa, com sempre, fa el seu efecte...la sort de pensar és saber que l'auto-coneixement no permet tantes sorpreses...
He passat una època genial, però dissimulava així els detalls emocionals que necessitava resoldre, però tambè era necessari dissimular, conscient de que ho estava fent, és clar...
I de sobte, en plena dissimulació, un atac de realitat coronària, i segueixo dissimulant uns dies i quant menys m'ho espero, un altre atac, fins que al cinquè ja paro i penso que ja no puc dissimular més, per tant m'he d'enfrontar a coses que porten càrrega emocional...
I em tanco a la cova altre vegada, per pensar, per reflexionar...entrego un somriure al carrer però jo ploro de dalt a baix, sense por, permetent que el plor domini el meu dissimular...quant ho accepto, quant ja entenc que les llàgrimes, visibles o no, em reclamen, m'arriba el primer atac de valentia, una valentitis és diu...i segueixo plorant, i un altre sotragada de valentia em crida, fins que a la cinquena ja dic prou i deixo de plorar i m'hi enfronto...no depen tan sols de mi... però els meus actes, si és un fet emocional, si que depenen de mi... allargo la mà, no puc fer gaire cosa més, falta que l'acceptin, però jo ja he tret un boçí de valentia...i agafo confiança i ara, un darrera l'altre, aniré esmicolant les meves pors i aniré derrumbant l'imán que no em deixa enlairar-me el suficient del terra, just els centímetres que necessito...
Per sort, conec el límit, jugo amb ell, sense perdre el control, ni quant estic plorant de dalt a baix, mai perdo el control dels detalls emocionals...vull dir que sé perquè estic com estic en un moment de plor i tambè en un moment de felicitat, sóc massa exigent amb mi mateix com per dissimular tota la vida...
Ja fa temps que m'he acceptat així, per tant no em puc queixar ni en els mals moments...ment, cor, cos, tot va junt però cadascun d'ells té vida pròpia e individual, tot i que la suma d'ells fa el resultat del present de cada persona...però de tan en tan s'han de separar i mirar-los un a un i escoltar el que et demanen i oferir les millors solucions o ressolucions al que t'estan reclamant...
Ahir va ser la finalització d'una altre etapa, som milers d'etapes, infinites etapes que s'acaben, suposadament, quant marxem d'aquesta terra...però jo noto quant s'acaba cadascuna d'elles, de fet és el moment d'utilitzar els tres arguments a la vegada : cor, ment i cos, i començar a treballar, ara si, fora de la cova...
Si perdés el control, no me'n sortiria, ja que el límit era ahir, vaig escollir o la casualitat em va fer escollir una persona que estimo per poder deixar de plorar...tambè és curiós que fos així, però tot, sempre, passa per alguna cosa, per tant, també li he d'agrair...
I avui he rebut resposta del meu primer acte de valentia i tambè li he d'agrair a una altre persona que estimo molt, però ara ja puc mirar altre vegada i torno al meu estat de felicitat i emoció continua, ja puc tornar a oferir...
Avui estic content, molt content...el fet de ser un muntanya russa tota la vida, fa que els moments de serenor i felicitat els notis amb molta intensitat...és cert que tambè els tristos tambè els notes moltíssim, baixes de molt amunt, però ja he firmat aquest pacte amb mi, no em desagrada...
No sóc a l'únic que li passa, de fet a molta gent li deu passar, tot i que jo sóc suficientment egocèntric com per explicar-ho publicament...no és una necessitat, sempre penso que compartir els pensaments ens pot ajudar, a mi sempre m'ha ajudat escoltar-los dels altres, perquè sempre hi ha un detallet que pot ajudar, potser quant les llàgrimes son les que dominen el present o potser quant alguna emoció ens està enlairant molt...
Estic seré perquè he plorat bé, com diu la poesia:

Llorar a chorros,
llorar la digestión.
Llorar el sueño.
Llorar entre las puertas y los puertos.
Llorar de amabilidad y de amarillo.
Abrir la canillas,
las compuertas del llanto.
Empaparnos el alma,
la camiseta.
Inundar las veredas y los paseos,
y salvarnos a nado de nuestro llanto.
Asistir a los cursos de antropología,
llorando.
Festejar los cumpleaños familiares
llorando.
Atravesar el África
llorando.
Llorar como un cacuy,
como un cocodrilo...
si es verdad que los cacuys
y los cocodrilos
no dejan nunca de llorar.

Llorarlo todo,
pero llorarlo bien.
Llorarlo con la nariz,
con las rodillas.
Llorarlo por el ombligo,
por la boca.
Llorar de amor,
de hastío,
de alegría.
Llorar de frac,
de flato, de flacura.
Llorar improvisando,
de memoria.
¡ Llorar todo el insomnio y todo el dia!

La culpabilitat

A vegades hi ha gent que és millor tenir-la a certa distància...jo sóc una d'aquestes persones, amb una gran teoria i una pràctica totalment allunyada del misatge inicial...
La gent que és més propera a mi sap de que parlo, potser per això marxo per potes moltes vegades, abans de decepcionar a ningú i tampoc fer-ho amb mi mateix...
Avui no tinc un bon dia, suposo que tan de silenci m'està començant a fer molt petit...i no puc trobar culpables, tan sols em miro a mi, fins i tot en això puc arribar a ser un egocèntric empedernit...mai sé com culpar a una altre persona, sempre m'acabo culpant jo...
Intento fer les passes que fa dies i dies que penso... en alguns casos arribo molt tard i ho sé, en altres tampoc tinc resposta...i això finalment m'inmobilitza totalment...
Però jo també tinc la sensació en alguns casos que he fet coses pels altres, potser no tenen forma ni estan escrites, potser el valor no es pot contar, però almenys dins meu tinc la sensació de que em vaig moure també, i totes aquestes sensacions se'm barregen dins meu i em provoquen un cacao acollonant...perquè el sentiment de culpa segueix despert...
Per mala sort avui he tingut un dia per pensar, no el necessitava segurament, però vaja...no sóc dels que m'alegro molt quant hi han dies de festa entre setmana, no estic per perdre ni un dia laboral en aquests moments, per tant em quedo quiet i així soluciono un  dia de pèrdues...per sort tinc nenes per casa i això fa que almenys ningú s'avorreixi...jo de mentres escric tot el dia i penso, a vegades massa, a vegades poc...portava uns mesos que no pensava, tan sols actuava, i m'ha anat bé, sincerament, algú que necessita deixar-se anar per ser feliç necessita de tan en tan omplir el dipòsit d'aquesta manera. el  no pensar és un mecanisme de defensa però el pensar també ho és i aquest encara és més contundent...
Rebo molts piropos que no em crec, no me'ls crec per la realitat que tinc en molts casos, tampoc m'ho crec perquè en molts casos tan sols son paraules, però com em puc queixar jo de les paraules? si jo tan sols sóc paraules i més paraules, que totes sumades fan un resultat de més paraules...per tant no em puc queixar de ningú, no tinc actes, per tant no em puc queixar i ja està, les coses es valoren pels fets i és natural que sigui així...i allò que tota la vida he pensat, molt abans de que els meus fets no seguissin les paraules, ja no té valor...jo creia que tot estava en les paraules, a vegades els fets , els actes queden molt condicionats, però partint de l'idea de que les paraules son ordres del cor, pensava que allà hi havia la veritat de les persones...potser per això mai m'he enfadat amb ningú i si ho he fet m'ha passat en dos dies o tres...potser perquè després torno a fer cas a les paraules...
Encara que també reclamo fets com tothom, però igual rebent dues paraules sinceres ja em passa el mal que es pugui haver creat...tan sols una vegada a la meva vida vaig sortir d'aquesta regla interna que porto a sobre i en el temps vaig veure que m'havia equivocat...
Els meus silencis son tan sols proteccions, escuts...i ho dic, sempre dic que és això, però els silencis que rebo sembla que no siguin això, no sé, com si fossin culpa d'afers externs, com si fins i tot en els silencis no hi tinguessim res a veure...i el silenci el creen dues persones evidentment, fins i tot aquí em puc sentir que no tinc valor per l'altre...
Fa anys que no sé si sóc una bona persona o un gran fill de puta, mai m'havia sentit així abans, però fa temps que m'hi sento, no hi puc fer res...i és una cosa que em dona una respiració més cansina i un caminar més pesat...finalment hi ha un dia que t'ho treus de sobre i t'entregues sense por, ets feliç perquè sembla que retornis al teu estat natural d'abans però te n'adones que ni així agrades de veritat, però ningú m'ha de fer de pare o de mare, és evident, i finalment és un problema meu, no vull aludir les responsabilitats que tinc...de fet quant algú crec que em falla penso que és culpa meva, que sóc com sóc, que ho entenc etc, i quant fallo jo també penso el mateix...
Anys enrera una noia que em va ajudar, em va fer escriure en un paper els defectes de les persones... no sabia fer-ho, tan sols dins de la bogeria dels desamors podia culpar, però ni en aquests casos, una vegada passat el temps, ho podia continuar fent...de fet fins i tot en aquests punts, si culpava, deia que era detonat per les meves actuacions...o sigui que m'ho miri per on m'ho miri sempre m'acabo no excusant en cap indret...
Tot i així el carinyo mai baixa, potser me l'he de colocar en un lloc no gaire bonic, al cul per exemple, però no desapareix mai...tot el que he viscut, el més bonic, sempre guanya i allà queda aquella persona , encara que el present m'indiqui que fins i tot el passat no era tan com jo deia i en alguns casos, com em deien els altres...si sóc especial no depen de mi, tots som especials, tan sols els ulls dels altres et fan sentir especial externament...jo no m'hi sento gens i després de les últimes coses que m'han succeït em puc arribar a sentir molt poc...però aqui entra l'intern per salvar aquesta situació, per sort l'intern el tinc potent...però per ser potent ha de passar per aquests moments...és necessari i ho accepto.