Lletres

No l'havia utilitzat fins a dia d'avui, de fet perdonava l'emisora de l'escrit perquè una vegada jo també ho havia fet i m'havien descobert...i avui ho he mirat, de fet he mirat la meva obra d'art i la de l'altre persona i comparant he entés que per molt menys vaig perdre el valor de les paraules que enviava a una altre persona i quant dic molt menys és moltíssim menys, perquè almenys jo no comparava i no parlava del meu present amb tanta claretat i deixant a una persona a un nivell ridicul.
Tot i que en el moment em va fer molt de mal, se'm va trencar el cor, em vaig guardar les lletres en un copiar pegar, per si un dia ho havia de fer servir, per relativitzar qualsevol cosa magnificada per mi, i avui m'ha servit per entendre el control que ha tingut l'altre persona...
Curiós veure que llegir-lo ja no em fa mal, no ho havia fet des d'aquell dia famós, i m'he quedat igual, tan sols que tota paraula de l'escrit borra qualsevol sentiment de culpa que jo pugui tenir...no és qüestió de perdonar, perquè això ho vaig fer el mateix dia, però si de relativitzar qui vaig ser jo, que per moments em vaig creure algú molt especial, més especial que ningú...allà entenc que no ho era tan, tan sols una eina més que quant deixava de funcionar doncs s'arraconava a l'armari...tot havia de ser planer i lleuger, però tan sols la meva part...després, quant el temps corre, ja podriem girar la truita i fer veure que en definitiva, l'únic que sentia de debó era jo, i potser va ser així.
Allà hi havia un altre protagonista, que per circunstàncies, no era el principal, i jo era una cricunstància més, res més que això, potser per això aquesta facilitat a tirar endavant, amb un armari ple d'eines és més fàcil arreglar les coses...no sé si el valor de les lletres és real, és impossible saber-ho, ja que podria ser tan sols una eina més, per tant mai ho sabré, i de fet això no és gaire important...en el meu present sempre ha sigut important saber que vaig ser, si una eina més o una realitat i sempre m'he quedat amb l'incògnita, potser per això avui m'he despertat i he rellegit tot allò, he pensat que era un bon moment.
Tot i així, haig de dividir perquè igualment estimo, perquè encara que fos una inconsciència, jo també ho sóc en molts casos i perquè una persona no tan sols és això, hi han moltes més coses, i les altres em poden agradar molt, crec que no té res a veure.
La gent, jo el primer, actua impulsat per les seves pròpies necessitats, de salvar-se, de conservar un lloc tranquil, de tenir una seguretat quant s'acosta una decisió...per sort no vaig guardar l'altre escrit que confirmava el primer, després d'uns dies, tot era calcat al que vaig fer jo, encara que jo, quant vaig veure el mal que havia fet, vaig reaccionar i mai més he sapigut res d'aquella persona, fins i tot vaig ser massa dràstic, però és qüestió de caràcters suposo.
Després he llegit les últimes paraules dirigides a mi, per comprovar que son menys de les que vaig descobrir, o almenys son iguals en algún cas, i em quedo amb la sensació de que he mostrat el camí per oblidar les coses i començar de zero, però les paraules que m'han arribat tambè son repetides, no son úniques per mi, per tant ni en el cas de l'especial ni en el cas de quant ho vaig deixar de ser, tinc una recompensa individual i única...tot i així tan me fa, perquè principalment m'haig de fixar en mi i el que he sentit i he volgut, de fet segurament no hi ha més en la vida de cadascú i no em vull sentir amb la sensació del que hagi passat sigui una cosa que tan sols em pot passar a mi, perquè no és cert, perquè passa mil vegades.
Per mi era vital treure'm aquests dubtes del cap, no del que vaig descobrir, si no del que he viscut en els meus sentiments i sentits, tan sols tenia una forma de fer-ho, i no me l'han donat, per tant tot allò ha quedat magnificat, sense cap possibilitat de posar imatges del present que em donguessin una nova visió, m'he hagut d'eixuplugar en paraules, però les paraules en aquest cas son més complicades, perquè tan en l'eccusa com en l'entrega no veig cap diferència amb les que poden escoltar les altres persones...i potser és això, tan sols és això i anem repetint les coses pensant que en aquell moment vius alguna cosa única, i segurament l'única cosa que és única és el present i no l'altre persona...segurament per això el temps ho fa oblidar tot, perquè el temps és més important que les vides de les persones, suposo que estimem, en molts casos, respecte el que ens aporta a nosaltres com a persona la presència de l'altre, i no pel que és l'altre persona...tampoc crec que sigui trist això, jo tambè ho faig, és una defensa i una estima a nosaltres mateixos, és natural.
Tot i així, avui he rellegit, perquè porto massa temps esperant i esperant a que el meu desig es cumpleixi i no depen de mi, i sense aquell desig em costa molt no quedar-me en coses que busquin la resposta, sóc obstinat i tossut, mai ho he dubtat i vinc d'un passat que em va fer entendre que sóc aixi, abans no en tenia ni idea i no buscava tantes respostes, això em va passar per no netejar bé les coses en un moment de la meva vida, ho vaig deixar passar amb la ferida oberta...haig d'agraïr al meu present que per fi la tanqués, era una necessitat que tenia feia temps, segurament sense les lletres que avui he reobert mai hauria pogut tancar una història del meu passat, segueixo pensant doncs, que li he d'agraïr infinitat de coses, fins i tot de com és i com m'agrada com és, una cosa mai tapa l'altre...però em quedo amb el que rebo, si això és el que sóc doncs ho he d'acceptar per nassos, no hi ha més i no passa res, res canviarà la meva visió del que va passar entre els dos per un cantó i del que som individualment un i l'altre...això si, entre els dos siguem el que siguem en present, seguiré pensant en comú, com faig amb totes les amistats, però mirant quin resultat fa la suma de les nostres presències...el meu sentiment d'estima no ha baixat gens, ja he relativitzat el conte fa temps, i torno a caminar per la realitat...falta que es relativitzi pels dos cantons i si tan normal sóc i tan com els altres sóc , tenir les mateixes opcions que tots els altres, per mi era vital, si no la meva feina mai serà complerta...