La culpabilitat

A vegades hi ha gent que és millor tenir-la a certa distància...jo sóc una d'aquestes persones, amb una gran teoria i una pràctica totalment allunyada del misatge inicial...
La gent que és més propera a mi sap de que parlo, potser per això marxo per potes moltes vegades, abans de decepcionar a ningú i tampoc fer-ho amb mi mateix...
Avui no tinc un bon dia, suposo que tan de silenci m'està començant a fer molt petit...i no puc trobar culpables, tan sols em miro a mi, fins i tot en això puc arribar a ser un egocèntric empedernit...mai sé com culpar a una altre persona, sempre m'acabo culpant jo...
Intento fer les passes que fa dies i dies que penso... en alguns casos arribo molt tard i ho sé, en altres tampoc tinc resposta...i això finalment m'inmobilitza totalment...
Però jo també tinc la sensació en alguns casos que he fet coses pels altres, potser no tenen forma ni estan escrites, potser el valor no es pot contar, però almenys dins meu tinc la sensació de que em vaig moure també, i totes aquestes sensacions se'm barregen dins meu i em provoquen un cacao acollonant...perquè el sentiment de culpa segueix despert...
Per mala sort avui he tingut un dia per pensar, no el necessitava segurament, però vaja...no sóc dels que m'alegro molt quant hi han dies de festa entre setmana, no estic per perdre ni un dia laboral en aquests moments, per tant em quedo quiet i així soluciono un  dia de pèrdues...per sort tinc nenes per casa i això fa que almenys ningú s'avorreixi...jo de mentres escric tot el dia i penso, a vegades massa, a vegades poc...portava uns mesos que no pensava, tan sols actuava, i m'ha anat bé, sincerament, algú que necessita deixar-se anar per ser feliç necessita de tan en tan omplir el dipòsit d'aquesta manera. el  no pensar és un mecanisme de defensa però el pensar també ho és i aquest encara és més contundent...
Rebo molts piropos que no em crec, no me'ls crec per la realitat que tinc en molts casos, tampoc m'ho crec perquè en molts casos tan sols son paraules, però com em puc queixar jo de les paraules? si jo tan sols sóc paraules i més paraules, que totes sumades fan un resultat de més paraules...per tant no em puc queixar de ningú, no tinc actes, per tant no em puc queixar i ja està, les coses es valoren pels fets i és natural que sigui així...i allò que tota la vida he pensat, molt abans de que els meus fets no seguissin les paraules, ja no té valor...jo creia que tot estava en les paraules, a vegades els fets , els actes queden molt condicionats, però partint de l'idea de que les paraules son ordres del cor, pensava que allà hi havia la veritat de les persones...potser per això mai m'he enfadat amb ningú i si ho he fet m'ha passat en dos dies o tres...potser perquè després torno a fer cas a les paraules...
Encara que també reclamo fets com tothom, però igual rebent dues paraules sinceres ja em passa el mal que es pugui haver creat...tan sols una vegada a la meva vida vaig sortir d'aquesta regla interna que porto a sobre i en el temps vaig veure que m'havia equivocat...
Els meus silencis son tan sols proteccions, escuts...i ho dic, sempre dic que és això, però els silencis que rebo sembla que no siguin això, no sé, com si fossin culpa d'afers externs, com si fins i tot en els silencis no hi tinguessim res a veure...i el silenci el creen dues persones evidentment, fins i tot aquí em puc sentir que no tinc valor per l'altre...
Fa anys que no sé si sóc una bona persona o un gran fill de puta, mai m'havia sentit així abans, però fa temps que m'hi sento, no hi puc fer res...i és una cosa que em dona una respiració més cansina i un caminar més pesat...finalment hi ha un dia que t'ho treus de sobre i t'entregues sense por, ets feliç perquè sembla que retornis al teu estat natural d'abans però te n'adones que ni així agrades de veritat, però ningú m'ha de fer de pare o de mare, és evident, i finalment és un problema meu, no vull aludir les responsabilitats que tinc...de fet quant algú crec que em falla penso que és culpa meva, que sóc com sóc, que ho entenc etc, i quant fallo jo també penso el mateix...
Anys enrera una noia que em va ajudar, em va fer escriure en un paper els defectes de les persones... no sabia fer-ho, tan sols dins de la bogeria dels desamors podia culpar, però ni en aquests casos, una vegada passat el temps, ho podia continuar fent...de fet fins i tot en aquests punts, si culpava, deia que era detonat per les meves actuacions...o sigui que m'ho miri per on m'ho miri sempre m'acabo no excusant en cap indret...
Tot i així el carinyo mai baixa, potser me l'he de colocar en un lloc no gaire bonic, al cul per exemple, però no desapareix mai...tot el que he viscut, el més bonic, sempre guanya i allà queda aquella persona , encara que el present m'indiqui que fins i tot el passat no era tan com jo deia i en alguns casos, com em deien els altres...si sóc especial no depen de mi, tots som especials, tan sols els ulls dels altres et fan sentir especial externament...jo no m'hi sento gens i després de les últimes coses que m'han succeït em puc arribar a sentir molt poc...però aqui entra l'intern per salvar aquesta situació, per sort l'intern el tinc potent...però per ser potent ha de passar per aquests moments...és necessari i ho accepto.