Nostàlgia

Finalment potser la meva vida és tan sols una invenció meva, col.loco tot el que em passa en un lloc superlatiu i potser no n'hi ha per tant...però tampoc sabria viure d'una altre manera...
Jo puc recordar tot el que m'ha passat a la vida com si fos ahir, és curiós, perquè els anys passen d'una manera molt més lenta en la meva ment...
Aquests darrers dies estic treballant a Olot ciutat, no veig la natura, tan sols un clot humit que no em permet gaire deixar anar l'imaginació, tot i que ho intento continuament i em quedo en detalls molt més humans...
Avui mirava els carrers, els cotxes, la gent, tot semblava normal, mentres la crísis destrossa a families sembla que tot continui igual, si més no és curiós...els semàfors funcionen, la propaganda nadalenca tambè, tot està preparat per un nou feliç nadal, i mires les notícies i sembla que ens vulguin deprimir, és  com un contrast brutal...
Aquesta preparació de felicitat nadalenca pot encara fer més mal aquest any...en el Nadal no hi ha possibilitat de tristesa si la sents, és multiplica per mil, jo sempre hi he pensat en això...per sort a casa, tot i que feiem unes festasses increibles, no tan sols per Nadal, em van ensenyar a treure-li importància a tota festa assenyalada, tot i que reconec que en molts casos m'ha afectat a l'ànima el fet de recordar els dies passats amb la familia per les dates nadalenques...
Però avui m'afecten altres coses, coses que es repeteixen en la meva ment, dubtes, intents d'entendre coses que no entenc...actes meus i actes dels altres i actes meus conseqüencia d'actes dels que han apareguut en la meva vida... de fet no em sorpren, no crec que mai hagi deixat de ser així, i  suposo que en el fons mai he lluitat per deixar-ho de ser, ho he acceptat, crec que és una elecció de vida...com una muntanya russa, sapiguent que d'aquí a una setmana hi haurà el premi i tambè conscient que d'aquí tres setmanes el premi ja serà història col.locat en un lloc superlatiu...
Tot, absolutament tot m'afecta d'una manera brutal, el que és més bó i el que és més dolent, vet aquí l'aparició de la cova...molt ben descrita per l'única parella que m'ha conegut de dalt a baix...i és així, allà puc controlar els meus instants...com sempre apareixo en la vida com una persona normal, activa, que està allà, però en el fons no hi sóc, estic a la cova encara que parli amb moltíssima gent per qüestions laborals...
Com un ermità enmig del bullici, però amb les normes del joc ben apreses...
Aquesta infinita necessitat de clarificar tot el que em passa en la vida a vegades em provoca desenganys i a vegades em provoca grans regals...doncs seria absurd optar per canviar això, ja que la ment costa de dominar, per tant he adaptat el meu sistema de vida emocional al que ella m'exigeix, suposo que ella rep ordres del cor...puc canviar coses molt pràctiques, és evident, però quant un és així, l'única cosa que fa és adaptar-se, intentar controlar les imatges i paraules que tot el dia van passant per davant meu, a vegades plenes d'emoció, a vegades plenes d'incomprensió...qualsevol detall inimaginablament lligat a res que m'hagi passat, desperta alguna cosa en un boçí del meu cor, i apareix alguna imatge que no esperava...en general bones, tot i que a vegades molt llunyanes al present...s'anomena nostàlgia... pels pessimistes ser nostàlgic segurament vol dir no acceptar el present i segurament part de raó tenen, però tot i així, si un accepta que a vegades realment és així, entendrà que en molts casos, la majoria, aquest punt nostàlgic m'ajuda a viure moments extraordinaris en dia d'avui...perquè no passa ni un dia, ni el més "sosso" del món, que no m'emocioni per alguna cosa... cert és que ho faig a través d'alguna cosa que ja és passat, però sempre és barreja amb algun detall del present i segurament segueixo acumulant nostàlgia...perquè ara miro enrera i sóc tan ilús que em dona la sensació de que tot el que he viscut és meravellós, fins i tot els meus pitjors moments...no sé si sóc incapaç de recordar res dolent, no sé si és això i a vegades aquest fet fa que pateixi en present, però a vegades també fa que enlairi el que visc altre vegada a un indret superlatiu...son els extrems en els quals vaig escollir moure'm, entenent que per escollir aquest camí descartava la calma i em movia per un lloc més perillós...acceptat queda tot això...però hi ha una cosa que mai porto bé, la part pràctica que no és controla , tan sols desitjo que no em faci la punyeta, com la fa a tanta gent, ho sé, però a mi em distorsiona tot el que he dit abans...i en aquesta part perdo tots els valors que pugui tenir i em fereix en la meva sensibilitat que evidentment va per un altre camí...i em col.loco a la cova, tan sols és protecció o por, que segurament és el mateix...
És un blog, tan sols un blog, però és l'únic indret que em forço una vegada al dia a treure el cap de la cova i mostrar-me...sé que la gent es pot mirar aquests escrits com la vida d'una persona, i si que està escrit el que sento, clar que si, tan del que em desperta l'extern com l'intern, sempre hi ha part de mi, com un egocèntric empedernit, que de fet ho sóc...però un egocèntric que no para de pensar en els altres, que té infinitats de records de tothom, que té un extrem carinyo a moltíssima gent, i que té escrit en la seva privada col.lecció d'escrits mil coses de mil persones que si els hi deixés llegir potser es pensarien que sóc un exagerat en els sentiments...i no en tinc cap dubte de que ho sóc...potser per això he demanat mil vegades perdó a molta gent...ho he escollit, n'hi ha que neixen per perdonar i altres per ser perdonats...suposo que tots la caguem, però sé que finalment, en hores, en dies, en mesos o en anys, tot el mal que hagi rebut mai el recordo, de fet no tinc ni tan sols la consciència d'haver-lo rebut...