Les hores

Avui un home gran, més gran que jo, fins i tot diria que vell, m'ha mostrat una part de la seva vida...
Moltes vegades rebo aquests regals, i és el moment de parar i escoltar...quan les coses t'arriben amb passió un les escolta amb la mateixa passió...
L'inici ha sigut reincident, paraules tòpiques parlant de la crísis i com està tot...però de sobte ell,( perquè ha sigut ell), ha fet un gir cap al seu passat i la seva vida i m'ha encantat...
La crísis li afecta televisivament... ell fa el de sempre, tan sols li sap greu perquè ho sap, ho veu i té parents que estan patint, o no, això és tan sols un suposar meu...
És holandés...parla català, castellà i anglés a la vegada i viu al costat d'un camping ben a prop de Santa Pau...i ens hem quedat una horeta ben bona parlant al costat del riu.
Jo l'escoltava apassionadament mentres la melodia de l'aigua ajudava encara més a que les seves paraules es convertissin en un tresor, un d'aquells tresors diaris que la vida et regala...he decidit parar i obrir el baul. el dia era bonic, la feina m'ho permet i aquell home lligava perfectament amb tota l'harmonia de l'entorn.
Silenci absolut, el riu , ell i les meves orelles, que més es pot demanar? ...i moltes preguntes evidentment, per fer.
És un home prim, amb cara d'extranger, ara amb el cabell blanc i molt prim...una mirada bonica, neta, sincera. Una mirada, per cert, que trobo moltes vegades quant visito les cases de la gent, hi ha moltíssima gent bona que la mirada els delata...
Parlava d'Holanda, les diferències abismals que hi han entre el seu país i el nostre, tot i que ell passa més temps aquí que allà. Però vaja, on viu tampoc es pot dir que sigui el nostre país, és una porció de terra plena d'arbres i amb un riu que no para d'oferir una melodia suau i constant, a mi tan sols em dona la sensació de que estic allà, que allò no pertany a cap país, que és un lloc i prou.
Vesteix com un extranger que ja s'ha fet gran...vull dir que molts vesteixen sense complexes, com si no haguessin de portar el que toca segons l'edat...ara potser aquí ens comencem a posar al dia en això, però en general la gent més gran vesteix de gent més gran...per cert, a ell li quedava de conya, no me'l podria imaginar d'una altre manera...
M'ha parlat bé del nostre país, de la gent, però globalment m'ha fet entendre que estem una mica carregats de punyetes...de fet, com deia, per ell el seu país és aquella porció de terra, tan bella com la seva vellesa.
És guapo, per més vell que sigui, té una mirada preciosa i realment és guapo...i si l'escoltaves una estona encara era més bell...
I serè, molt serè, virtut que cada dia admiro més...tranquil, suau en tots els moviments i en el parlar...cada dia m'agrada més ensopegar amb gent així, que fan que el temps vagi més a poc a poc...jo que treballant vaig com una moto, aparentment molt nerviós, em quedo clavat quan apareix algú així...i em sento bé i em sento més viu que mai perquè les agulles del rellotge es mostren tal com son, no com nosaltres les convertim...és com anar a menjar una hamburguesa en un mac-auto o parar a disfrutar de tots els ingredients mentres els  assaboreixes tranquilament, no cal entaular-se si no es pot, però si parar i disfrutar del que fas, quan ho fas les agulles del rellotge fan tic-tac...
M'ha explicat els seus pensaments de tot plegat, m'ha explicat amb qui va compartir el seu amor, m'ha explicat moltes coses i finalment ens hem despedit...hem rigut un moment, ens hem quedat parats i m'ha fet una mini abraçada, però sincera e intensa...m'ha quedat clavadeta...
L'última frase meva ha sigut:
Però sempre hi posarem un somriure a tot!!... i si, avui he seguit amb un somriure gegant treballant i quan entregues somriures la gent te'ls retorna...
He anat per Mieres, per Sant Miquel de Campmajor, per Falgons, per Santa Pau i he rebut tants somriures com els que jo he ofert...
Pujant a Falgons m'he trobat un noi que vivia al mig de la muntanya, tot i que el camí passava per davant de casa seva...just quant jo hi passava baixava un cotxe i jo he hagut de tirar enrera i posar-me en un marge perquè pugués passar l'altre cotxe...el noi m'ha indicat on...després hem parlat una estona i ens diem adeu...bé, jo adeu i ell salut, i poso primera i patapam!! un altre cotxe que baixa...marxa enrera i altre vegada al marge al costat del noi i jo li he dit exactament les mateixes paraules que la primera vegada...hem rigut una mica i finalment he baixat del cotxe.
A part de dir-me que en general passen tres cotxes cada dia per allà ( i que avui ens hem trobat tots!!, he pensat)...m'ha ensenyat com viu, ple d'animals per tot arreu...vivint del  seu hort, del bestiar i de la feina que fa a hores desbrossant...potser diriem que és un neo-hipyye, però tan me fa, fotia una cara de salut i felicitat que l'he envejat...a mi tan me fa el que sigui la gent, tan sols m'interessa el que mostren i m'ha mostrat que el temps també passava més pausadament a casa seva...
No sé, aquesta tarda he arribat a casa més tard, he hagut d'acabar la feina igualment, per tant ha sigut una decisió meva perdre o guanyar temps en aquests indrets...però per un moment he pensat que un dia té 24 hores, i això és un fet, però les hores poden passar amb velocitats molt diferents...no sé, anem massa ràpid potser? tenim pressa? i em pregunto per arribar a on? ... dubtes que tinc... això si, amb un gran somriure que li dec al holandés de Santa Pau i al hipyye de Falgons...collons!!!