Antítessis

"això afectava tant les idees com les persones. Bastava que jo tingués interés per una persona- cosa que per la meva manera de ser no passava gaire sovint-, perquè tu l'ataquessis amb calumnies i deshonra sense cap mena de consideració als meus sentiments i sense respecte al meu judici. Persones innocents, infantívoles. Sense conèixer-lo el vas comparar d'una manera terribl..."
" << Així parla el meu pare del meu amic (que no coneix pas), de la meva elecció, només perquè és la meva elecció, perquè no suportava que decidís sense el seu consentiment>>"
"segurament jo tambè t'he ofès sovint amb paraules, però aleshores jo sempre ho sabia, em dolia però no podia dominar-me, no podia retenir la paraula, ja me'n penedia mentre ho deia. En canvi tu et posaves a colpejar amb les teves paraules sense més ni més, sense raons lògiques, com que eren teves , ja servia a tothom, no tenies ni un xic de pietat, ni mentres ho deies ni després, davant teu tothom es trobava absolutament inerme"

En dia s'avui estic ajudant i ajudant, m'ho van demanar, suposo que vaig acceptar perquè jo també ho havia viscut de prop, no en primera persona però molt de prop. Ara estic entenent coses, potser per això m'ho van demanar, no ho sé, crec que estic fent la feina bé i realment estic ajudant. Veure la ceguera de la gent davant del dolor que rep em sorpren, sempre em sorpren. Avui em deia: "quant una cosa anormal és veu normal per tots, és que el vici és gegant, ja és complicat tirar enrera". Una mare em comentava que no li fan cas, però segurament ella també no sap i no pot veure la magnitut de les coses. Ha rebut alguna pallissa i sobretot molts insults, però no pot deixar d'excusar per amor...ho entenc, fins i tot ho puc entendre, però on és la solució?
La psicologa buscava la raó del descontrol, i jo tan sols li deia que el perill de l'integritat física de la mare és el que més m'amoïnava en present. Li deia que hi han tres problemes a solucionar, el de la filla, el de la mare, però sobretot el d'ara, una vegada els vicis s'han apoderat i tot és normal, i el problema d'ara és la por al mal fisic.
Però els psicòlegs volen rebuscar en l'inici i està bé, segur que hi ha la raó que porta al descontrol actual, però tan sols troben l'inici si la pacient veu el que passa i l'experiència em diu que tothom ho veu menys els protagonistes de l'història. I fora de l'història la nena és un encant, però a dins es transforma i la mare enmudeix...veure allò m'fet un dolor molt gran, potser perquè sóc pare o potser pel carinyo que els he agafat.
Però evidentment jo no sóc el salvador, en aquests casos no hi ha salvador, depen d'elles, no puc fer res, ni una ni l'altre veuen el que realment passa, una està malalta i l'altre ha caigut en la malaltia, és complicat.
Quant m'ho van demanar va ser per fer-me obrir els ulls a mi, suposadament havia d'entendre que per això el meu passat es va adolorir, i que per mi, veure una cosa, encara que fos externa, em feia entrar en l'incomprensió i sobretot veure a la persona defensant segons quins comportaments encara em feia més mal. De totes maneres, son casos diferents, encara que sigui el mateix motiu inicial, però la base és la mateixa, el que em passa ara, és que encara que obri els ulls, el dolor de la meva incomprensió persisteix, perquè no ho entenc, no entra en la meva lògica, segurament per l'educació que he rebut, que està en l'antítessis , supsoso que tot això que veig ara, ja en un teoric problema molt més llunyà per mi, m'ha d'ajudar a millorar la meva incomprensió. De fet és fàcil d'entendre, és una il.lògica de simple explicació però tot i així és complicat quant ho veus des de fora, ara entenc perquè se'm feia tan complicat viure-ho des de dins.
Jo mateix i crec que tothom que cau en un terreny així, acaba cometent els mateixos errors, quant algú s'encega, quant algú no veu el problema, el que fa és convertir tot el que te a prop en el mateix problema, perquè tota la seva vida depen d'això i no ho veuen, i tot queda condicionat, absolutament tot, encara que els km distanciin als protagonistes, la malaltia segueix permanent allà i segueix l'exclavitut que potser la persona ho confon davant d'una falsa llibertat de moviments. Pot arribar a apagar del tot qualsevol estrella brillant, fins i tot la més brillant de totes,

Descubriendo Nunca Jamás

Avui a la cuatro han fet aquesta gran pel.lícula, preciosa. És com retornar als orígens, és com retrobar el que perds, buf, buf i rebuf!!
El poder està allà, no en tinc cap dubte. En la vida es pot plorar de moltes maneres, però quant és com avui, que cauen les llàgrimes amb un orgull i felicitat constant, el plorar és el més bonic que un té.
Ja l'he mirat moltes vegades, aquesta i el lado oscuro del corazón ocupen part de la meva teràpia permanent, les necessito per viure, no sobreviure...una m'ajuda a no perdre allò que havia tingut, l'altre m'ajuda a que allò maduri com jo vull, no com toca fer-ho, i les dues son, en el fons, el mateix misatge, i ajuden, ajuden molt.
Jo ja sóc adult, molt més adult del que mai hauria pensat, però quant em retrobo en les escenes que mai hauria d'haver desaparescut, m'encanta viure, perquè ells, tots ells, viuen en l'imaginació però com a primera opció, es tan primera opció, que és real, que no els toquin la seva realitat, perquè ells aconsegueixen mantenir-se intactes.

Hi ha una escena que ploro a llàgrima viva, com diu la peli, ploro tot jo, amb un plor tan cristal.lí i tan poc embrutat que em sorpren, i m'encanta quant veig el nen que va morir fa 4 anys, això és el que busco i això és el que m'apasiona, retornar aquell punt on res se'm feia impossible, on no tirava les coses més boniques, on la meva imaginació anava amb mi, no com si fos alguna cosa de fora, si no de dins i perquè així és mantingui, tan sols hi ha un remei, no col.locar-ho en un lloc real cara els altres...a ell li passa, quant tot allò tan bonic ho mira el món queda brut, però ell ho impedeix, tan li fa, és un heroi, és valent i fidel al seu pensar...he d'apendre dels herois i tornar a l'imaginació, allà on resideix la veritat.

La sort d'alguns és que no ens cal descobrir Nunca Jamás, tan sols ens fa falta tornar-hi...i `poca gent sap que bé que s'hi està...el problema és que el món confon inmadurés amb això i no és això no, ni molt menys, n'hi han que no volen perdre aquest tresor per escaquejar-se de les obligacions, i per això diuen que sembla el Peter Pan, però n'hi ha altres que caminen per aquí amb normalitat però per allà caminen amb passió, perquè aquell país existeix, resideix en cadascú de nosaltres...un altre problema és no veure-ho o no acceptar-ho...finalment hi ha un tercer grup, els que ho saben, hi van i se'n van, com si res...un consell peterpanià: mai porteu gent normal allà, us poden fotre el món enlaire, no val la pena, mai ho entendrien.

Kafka

Kafka no m'enamora com a escriptor, de fet no m'agrada, però la seva figura, la persona, el que diu en el seu diari, la relació amb el seu pare m'apassiona...curiós
M'ensopeix profundament els seus contes, suposo que es qüestió de gustos, "la metamorfosi" encara m'ha atret una miqueta, "la condemna" l'he llegit no gaire apassionat i "el fogoner m'ha avorrit de tal manera que he sigut incapaç d'acabar-lo.
En canvi la carta al seu pare l'he trobat fascinant, igual que el diari que ara estic començant a llegir, el torment reflexat en la seva biografia, tot plegat una ment retorçada però almenys als meus ulls, molt clara en la seva explicació, no si és degut al meu retorçament o no, però és així com el llegeixo...pensava trobar-me un autor complicat, d'aquells que donen mil voltes per arribar al mateix punt que un que ho diu amb claretat...suposo que és una opinió meva, però segurament l'havia mitificat sense llegir res de res.
M'agrada la claretat, cada vegada m'agrada més, tan me fa que m'ho repeteixin mil vegades si ho entenc i encara la disfruto molt més quant jo passo una època fosca, recargulant en les meves entranyes i rebuscant en la meva essència...m'ajuden les paraules contundents, que siguin compreses a la primera i que m'ajudin en el meu estat de re-metamorfosi, que ja m'he reinventat masses vegades!!
El blog s'ha anat endinsant al meu món, oblidant una mica les opinions de l'extern i separant el meu individu de la cosa global, així estic jo ara mateix...
Un dia em van dir que tenia l'ànima d'artista, això no implica ser bó o dolent com a tal, tan sols es una definició que jo l'entenc a la meva manera:
Suposo que és una definició extreta del meu infinit romanticisme dels actes de cadascú. Ser artista no vol dir ser bo, repeteixo , parlo del que jo penso, per mi ser artista és crear , tan sols això, després els ulls, orelles o qualsevol sentit del que et mira o de tú mateix pot posar nota a l'obra, però no per escriure malament no ets artista, si ho sents, si ho vius, si t'apassiona i si fins i tot, no en pots estar de fer-ho, és que ets un artista, per això em costa molt definir si una obra és bona o dolenta, crec que tot és subjectiu i si una merda per mi , és bo per un altre, doncs ja serveix. Però per mi l'artista ha de buscar en la seva grisor l' inspiració, buscar la seva necessitat, retrobar en full, o pantalla o tela, el que li manca en la realitat, així és com llegeixo jo a la gent, per això admiro a tanta gent, sigui reconeguda o no, m'agrada veure a la gent en el seu estat més pur.
Als 41 anys he descobert per fi el meu tancament extern, cada vegada em vull portar més pel que sóc i no pel que era, masses anys em vaig guiar per un ego alimentat de l'extern, segurament no n'era del tot conscient però tampoc ho vaig frenar.
El valor extern no és res més que una circunstància, sempre he dit que en aquest món primer has de demostrar i aleshores el que diguis podrà ser escoltat, si no demostres que te'n surts ,mai podràs opinar amb tranquilitat, per això si el Punset diu alguna cosa la gent l'admira, però si un sonat ho diu amb les mateixes paraules amb un sopar amistós, la gent se'l mirarà amb cara de: qui cony ets tú per dir això?...i amb això no vol dir que no m'agradi en molts casos el que diu, simplement que està muntat així, per tant, al final, crec que els triomfadors tenen una cosa que els diferencia dels altres, és la seva capacitat de vendre el producte, si no ets un bon comercial de tú mateix, res a fer...
De sobte jo m'he trobat en un lloc extrany, que tinc claríssim que si hagués sigut famós o adinerat mai m'hauria passat i amb això no vull dir que tingui un talent per alguna cosa que pugui vendre, però si que tinc talent per expresar el que sento, per aquí o oralment. No té mèrit ja que el meu cervell m'impedeix frenar això, m'agrada sentir, m'agrada entendre el que sento i m'agrada escriure-ho, per tant, a costa de treballar-ho i sense ser innat en mi, he aconseguit expresar el meu intern....no és més que hores dedicades a això, potser dic bajanades però les sento amb claretat dins meu.
Quant llegeixo Kafka persona, m'entenc una mica més, i amb això no em vull comparar a ell en cap sentit, però m'hi reconec, la seva cerca a les seves respostes son fins i tot malaltises. Em fa por haver perdut també la meva contundència amb tota aquella història, el meu incomformisme, fins i tot haver perdut la meva creença en els ideals i els pensaments més lliures...una parella meva sempre em deia que li agradava quant era contundent, quant no era diplomatic, i que semrpre em movia entre aquestes dues bandes tan antònimes.
I si, mai he deixat la meva diplomàcia en un racó i mai m'he agradat així, m'agrado valent, ferm, segur del que dic, i segurament era aquest el misatge que desprenia anys enrera...ara fa temps que m'he tornat dòcil, tan sols trec la ràbia d'una manera incontrolada i enfocada cap a un indret que no hauria de perdre tanta estona dels meus pensaments, però la contundència anyorada no era a base de ràbia, era ferma, m'agradava...ultimament decepciono a tothom que apareix, però he d'intentar entendre que és perquè no m'atreveixo...per això em surt ràbia, per tot allò que vaig entregar, el més bonic de mi.

Pintures

"una obra és bona quan neix de la necessitat"

Avui he olorat pintura durant bona estona. Des de la meva profunda ignorància sobre l'art de pintar, segurament l'art més desconegut per mi, he quedat fascinat amb l'obra d'aquest pintor no reconegut com un dels grans.
Com que tiro més cap a la literatura, la primera cosa que he vist ha sigut el meu himne, el "no te salves" clavat en una paret de la casa, entre mil frases i articles dedicats a la cultura.
He disfrutat del seu art, també parlat, no tan sols dibuixat, l'he escoltat amb atenció, la seva visió del món, la seva intransigència a les coses absurdes, la seva profunda crítica a l'art actual, que segons ell, és mou més per una bona publicitat que no pas pel mèrit de l'obra. amb excepcions, evidentment.
Tota la casa feia olor a pintures, coles, i altres productes que ell utilitza. Cada quadre te una història, ell me les explicava totes amb passió, alguns eren fàcils de desxifrar, altres no me'n hauria sortit sense la col.laboració de l'artista.
El barret, el davantal ple de taques quasi prehistòriques i sobretot la passió quant parla de la seva vida.
Crec que estava davant d'un gran pintor, repeteixo, des de la meva ignorància tècnica, que no visual...tot i ser d'un mateix estil i una mateixa forma de treballar, la varietat de temes, colors i històries m'ha encantat, no se si serà en vida o en mort, però crec que la seva obra sortirà publicament un dia.
A ell tan li fa això, no li importa gens l'èxit, li agrada pintar, i ja està, no espera cap reconeixement, de fet m'he trobat davant d'un home ferm, seré, tranquil, i sobretot , molt allunyat del món actual, com si estigués molt lluny del carrer, per un moment em pensava que estava en un àtic Parisenc, que sempre m'han atret i que sempre me'ls he imaginat com la casa que he vist avui...aleshores baixes i topes amb tota la realitat i en comptes de veure les coses grises de la societat, comences a mirar la bellesa que existeix pel carrer, i es que les bones influencies, si les saps escoltar i gaudir , obren molt els sentits.
Avui ha sigut un dia especial, abans d'anar-hi m'he trobat la meva imatge de petitó reflectat en un nen que passejava amb els seus pares, m'ha recordat a mi quant encara estava tan essencial, m'he anyorat, com si vulgués anar enrera en comptes de la suposada condició positiva d'avançar, d'avançar en molts casos sense sentit, perquè si...m'he recordat de nen, un nen feliç, molt feliç i després el pintor m'ha ajudat a retrobar les meves parts boniques, que les tinc, tot i que ultimament les oblido....no m'agrada el món, sempre ho repeteixo, no m'agraden els vicis, no m'agraden gens, el món social...però m'encanta el planeta, i sobretot m'agraden els detalls, m'enamoren, em quedaria tota la vida en ells, sense moure'm d'ells, allà si noto la meva vida. Aquest matí una mirada extrangera m'ha dit bon dia i m'ha sugestionat tots el que tan adormit tinc, finalment m'ha demanat les dades:
Alex, em dic Alex, si un dia vols saber més de mi, no em busquis per aquí, de fet la meva idea és marxar, però no com la gent marxa, no amb desesperació, no,no...vull marxar sense que ningú ho vegi, de fet el meu camí a l'invisibilitat i no a l' imbecilitat era evident anys enrera, es va truncar per una falsa història d'il.lusió però com ha dit la mestre: allunyeu-vos de mi, que tan sols tinc ganes de somiar, quasi em desperten per sempre més però en dies com avui me'n adono que tinc molta feina feta i que tornaré, com sempre he fet...la tàctica és mirar els detalls i no escoltar gaire el soroll extern, encara que aquest s'intercali en un indret teoricament important, no hi ha res més important que el meu desig de sempre, mai ho vull oblidar...per tant, bonica, no m'esperis aquí, on m'has vist avui, no sóc més que una imatge i res més, si em vols trobar sempre em trobaràs en l'unic lloc que conec...si us plau, si vens, que no hi entri ningú més, perquè si em tornen a embrutar la meva vida, el meu món, el que sóc i sobretot, el que vull ser no responc de la meva reacció...m'ha mirat extranyada i m'ha dit: no t'importa que no sigui d'aquí?, era mora...li he dit: no m'has escoltat!! t'acabo de dir que no sóc d'aqui, això si, no vull que cap moral s'apoderi de mi mai més.
Si no ets originals en els teus passos, encara que estiguis enganxada al món, si no ets lliure, si no saps pensar per tú sola, marxa del meu costat, em pots fer molt de mal, no vull veure repeticions mai més, ni paraules copiades, ni creences infinites...no si us plau.

"Si jo pinto un gos exactament com és, tindré dos gossos però no una obra d'art"
Goethe

"Els grecs els trobo amorals i els ho perdono tot...per mi els grecs ho veien tot a través de la bellesa, la bellesa pot arribar a fer puerils els vicis més agafats pels cabells...fins l'esport, que és una cosa que embruteix (només cal veure els futbolistes d'avui) fou a Grècia una cosa superior perquè comportà un culte del gest que feu el joc súblim"

Manolo Hugué

Reafirmant perdre el flotador

A vegades el torno a mirar per no oblidar-me de res, però mai més el compartiré dins d'una il.lusió externa, és el meu poema i el meu himne i que em fessin salvar-me tan no es pot tornar a repetir, ni per amor un es pot salvar:

                         
                                Mario Benedetti: No te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

Pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

I just vaig anar a parar al mig del salvament més gran i etern que mai he conegut...no,no me'n puc oblidar,és el meu camí

justícia

Resulta vergonyòs, patètic, horrorós que a un paio com el Fraga se'l hagi tractat així. Se de bona font el que va arribar a fer anys enrera, tan fa que avui en dia la democràcia sigui relativa, que tot estigui fet una merda, etc,etc,etc...però també és evident que hi ha gent que està molt pitjor que nosaltres, això no serveix d'excusa per pensar que estem bé, però queda clar que hi han llocs que les penúries son molt més infinites que les nostres males gestions econòmiques.
El meu pare, que anava amb el cabell llarg, l'havien arribat a retenir una nit per aquesta raó anys enrera, era sospitós de portar polls?...amb això vull dir que en alguna cosa hem millorat, però de sobte trobo a una persona que segurament hauria d'estar jutjat per crims que ha comés, que quasi mort com un heroi, una persona que si que va traïr al regim més radical, però que no hem d'oblidar que ell mateix va torturar a la mateixa universitat de barcelona, no és just que gent així campi tota la seva vida sense ser jutjat, tan es si se'n penedeix o no, en això no n'hi ha prou, perquè si anem per aquest camí, maltractadors, violadors i assassins es poden penedir i ja està, tot arreglat...no,no, si algú ha comés un crim, el mínim que es pot exigir és un judici, no n'hi ha prou en demanar perdó, ja que el delicte està fet i si aleshores els crims podien estar amparats per un regim, ara no, i el que es va fer aleshores no pot quedar en l'oblit.
Igual va per molts criminals que han campat dins de les dictadures, tan d'esquerres com de dretes, que segueixen tan feliços i ningú borrarà el dolor que han creat...si en un país es jutja a la gent per una mala gestió presidencial i es fa des de la llibertat, aquests gamerusos que ho han fet amb la contundència d'una dictadura com a defensa , haurien de no passar per aquest món amb aquesta jeta.
Encara els fan reverencies...no ho entenc...suposo que falta justicia, molta, perqué les coses siguin realment justes. Em posa trist veure que un personatge com ell no se'l amagui, almenys això...ah no!!, no l'amaguen no!!, n'estan orgullosos!! segurament don Manuel no era d'un règim, si no que un home llest que veia que el futur estava dibuixat d'una altre manera que els franquistes veien, per tant segurament seria el clàssic paio que canviava la camisa depenent de d'on bufava el vent, aquest pot ser el seu mèrit , però no treu el seu passat ni les bestieses que va fer...a mi em fa pena i que consti que si el mirava per la tele ni tan sols em queia malament, jo parlo de justicia, no pot ser subjectiva i ho segueix siguent...a veure si ara li farem un monument al Millet a la plaça Catalunya...de fet tot plegat és evident, ens queixem que els delinqüents surten al carrer molt aviat, però és que alguns ni tan sols arriben a entrar a cap presó i han fet coses molt "gordes".
És com els paios que maten a les seves companyes i tenen una ordre d'allunyament, per favor!!, de quants metres és l'ordre? si ja se sap que és un perill pel fisic de la dona, o que el fotin a la presó o l'enviïn a un alre país i si torna, a la garjola!!...falta que la justicia sigui justa, és vital si volem un món just...

"Curiós llegir les paraules, les mateixes que jo havia dit fa temps i no eren tan importants...tot és relatiu, sobretot quant parles dels altres, tot i així son clavades...exacte, d'això mateix em vaig estar queixant molt de temps!!...però no se'm va escoltar...suposo que els que fan mal poden tenir perdó si tot és etern....però el mal i de llarg recorregut és aquest...i es que tots tenim les nostres coses intocables i quant li dones a algú l'últim que esperes es que no sigui ni la mateixa persona que el rep que te'l destrossa, que almenys tot queda allà, si no que sigui des de fora i a sobre ningú pari els peus al meu trencament i al que sempre he demanat que ningú em toqui...tota una vida...que jo també sóc important!!!....com m'hauria agradat anys enrera que algú hagués defensat així les meves il.lusions...l'ha clavat!! almenys així em sento més comprés!!"

catacrack

He tornat el cap de setmana, per veure l'Aida, i de pas compartir bones estones amb gent estimada. Ha sigut agradable tornar molt millor de com vaig marxar, i tan sols ha passat una setmana.
Una de les coses que tenia clar al marxar era per tapar velles ferides doloroses, bé, tan sols una, que és l'única que segueix sangrant dins meu, les altres les he anat tapant algunes contundenment, altres com he pogut , suposo que és així per tothom, però amb aquesta no puc.
La tristesa d'estar en un altre ordinador és que arribo a les seves paraules, suposo que és un càstig informàtic que m'han fet el meu ordinador i alguna estrella que encara m'estima, suposo que em volen protegir i em volen fer mirar endavant...però en els altres llocs no em passa i encara que m'entristeixo, tambè me'n alegro perquè la nostàlgia tambè em supera moltes vegades i és evident que aquest tema sempre em supera, segurament perquè el que vaig sentir i sento sempre em supera.
Ara he de parar de treure ràbia, tampoc és la solució, tot i que m'ajuda a superar, no ho nego, però també se que no és la solució, però no hi és, va marxar en un avió que és diu silenci i el dolor de la seva marxa i de com va ser em va fer mal, no ho puc negar i es nota en tot el que dic.
Quant algú marxa així per potes del teu costat, el primer que t'envaeïx és un sentiment de culpa gegant, si ja sóc propens a sentir-me culpable i a defensar devant de tothom els actes dels altres en la meva vida, en aquest cas va ser molt més gran aquest sentiment. Amb el temps, el sentiment va i torna, quant estic dèbil em surt molta ràbia perquè a qui més vaig mostrar i entregar no li puc dir res, és impossible quant algú ha perdut tota la fe amb tú, però no se si és per costum (m'imagino que no) o perquè és, però és a ella que li vull explicar com estic i aleshores em repeteixo mil vegades que va marxar, que no vol saber-ho, que ja m'ho ha dit i que el record que te de mi és el de l'última persona i no de tota la meva vida, que de fet , ella ja coneixia una mica i coneix més que ningú en realitat. De sobte va marxar molt més que la meva amant o la meva parella, va marxar la meva confident, la meva amiga i no entenc res de res i el dolor torna a aparèixer.
Sóc massa dur, ho se, però en tot allò qui més duresa ha rebut de mi, he sigut jo mateix, em dona la sensació que no tornaré a ser el d'abans, creia en la meva bondat infinitament, ja no hi crec, creia en les meves ilusions i ja no hi crec, de fet, creia en tot i ara em costa creure en res, tot i que això és culpa de la meva deibilitat, mai m'havia passat amb aquesta contundència.
Crec que el problema és que no m'ha mirat a mi i el que significava tot allò, tot i que tambè la vaig avisar mil vegades, una cosa és que t'hi vagi una cosa però jo repetia que m'hi anava la vida....suposo que és una frase massa pel.liculera per donar-li veracitat, però era real, més real que mai, fins i tot jo no sabia que era tant real com després el temps m'ha demostrat...impossible saber renunciar a alguna cosa quant el motius de la renuncia no son teus, no els entens i no els comprens, encara que ella donarà la culpa en la nostra acció, tinc claríssim que les nostres accions mai eren nostres del tot i estaven tan condiciondes que tan sols els faltava la nostra pròpia culpabilitat, però jo mai he pogut i per aconseguir netejar has de culpar, ella ho va fer, encara que ho fes desde l'aparent quedar bé amb mi, però em va escollir a mi i a ella com a responsables de tot plegat i jo no puc, no en se, ara li vull donar a ella la culpa, perquè crec que sempre em va voler tapar el que per mi era la verdadera raó del nostre fracàs i finalment, tan amagar-ho o disculpar-ho, o donar les seves raons, que podien ser bones però no eren meves, que m'ho vaig creure tot o m'ho vull creure, que és diferent.
Però dins meu no vull i això és el que dona mèrit al que vam viure, no pots dir que amb tú entenc millor la meva essència i després dir que l'essència es va desfer per culpa teva, la meva essència tan sols l'he entregat una vegada, mai abans i mai ho faré després, per tant no és relativa , és atemporal, no pots ser un mirall no se quant temps, per com ets i com és l'altre i de sobte , perquè un cau, ja no ets mirall ni res.
Jo no puc enlairar a cent persones a la meva vida a una categoria especial i espAcial, ni tan sols a cinquanta, noi tan sols a cinc, potser a un o màxim dos, però tambè és evident que no tothom és igual.
Però em fa mal, perquè em coneix, sap qui sóc, com estava i com vaig acabar, no em pot comparar amb el passat meu, perquè mai he acabat així, tan adolorit i sobretot, tan tocat de les coses que m'importen més de la vida.El meu orgull per primera vegada, aquell orgull que tan em reclamava tothom anys enrera, s'ha anat despertant de mica en mica, a mida que atacaven al meu ser i just enmig del lloc on jo he estat millor de la meva vida amb algú, com si hagués trobat el meu tresor i algú em comencés a fotre fora d'ell  a base de coses inventades, es van dir coses de mi que no son certes i tot i així, tot i la seva contundència a defensar les realitats i no les suposicions, allà, no va pendre partit i aquest era el meu gran mal, que a qui li mostrava tot i que tan li enamorava, després no era capaç d'insultar com pot fer amb mi, pel mateix que li feien els altres. Però suposo que la seva moral no li permet fer res més que netejar el que li fa mal a ella, vaig estar temps al seu costat  en la seva defensa, no em parava res en qualsevol cosa que atacava aquell èsser que jo admirava, estimava, i defensava per sobre dels meus interessos, i just quant jo vaig caure per defensar els meus, just quant mirava el meu estat tan empetitit, ella aleshores no em va defensar, tan sols em va dir: és que tú ets així, per tant jo marxo.
Suposo que té raó, però és que no tinc res més, he volgut entendre les coses i al rebre els cops tan seguits i tan silenciosos, m'ho tinc que imaginar, no tinc més que això, tan sols que hi hagi una història semblant a la meva de majestuositat ja no entenc res, perquè aleshores tot perd mèrit i ella m'ha repetit mil vegades que no era l'únic i finalment en les seves lletres ho vaig poder comprobar quant pensava que les paraules eren per mi i no ho eren, però lligaven amb tot el que m'havia dit, per tant,ja no era única la nostra història.
Van dir tantes mentides de mi, i les que no se i sobretot , van dir tantes mentides d'ella, que mai podré entendre res de res, tan sols hagués tingut el temps que ella va regalar a tothom per tencar ferides, tot hauria sigut diferent i el temps es dona quant la ferida ja s'ha fet, no abans, ha de ser després, i allà tan sols hi havia silenci i més silenci, em va deixar per inútil, ella que tan sabia de mi....als insegurs ens passa que després ens ho creiem que ho som.
Algú tenia d'haver mirat de debó la meva vida i haver-la compres una mica, tan sols una mica i compendre no és dir: t'entenc però me'n vaig...la comprensió es fa un devant de l'altre i no esperant que el temps ho faci tot, perquè si no nosaltres no hauriem fet res de res, no depeniem del temps, tot ho fem nosaltres, no el temps, el temps ens acompanya, no nosaltres a ell, aniriem malament...
Sóc un imbècil si, de fet el silenci te això, intentar entendre l'abandó des del teu punt de vista i finalment , ho has d' intentar entendre i com que calla i és evident que m'ha deixat a un lloc molt trist i molt lluny de tot el que havia dit, doncs jo he de sortir. Però sobretot les paraules, em repeteixen mil vegades dins meu, encara recordo quant es va ofendre quant va llegir les mateixes paraules meves en un altre lloc, doncs que s'imagini quin dolor és sent quant veus que es repeteixen igual moltes vegades, tan igual que et penses que ets tú i no ho ets, fa mal....i m'emocionava i plorava content...per fi-em repetia- per fi em deixa en un lloc bonic, m'encantava encara que ja no hi fos, m'alimentava...si, sempre he volgut el meu reconeixement, evidentment que si, com tothom, no hi ha ningú que no el busqui, de fet per això tot va anar així, perquè sempre tothom buscava el seu reconeixement, ella tambè...
Jo creuré el que puc, no el que vull, a mi no em serveix en guardar les coses , he de fer net, sempre des de la meva imbecilitat....no serà des de la d'un altre!!
La meva gran virtut és l'incomformisme, quant es porta a un extrem és torna en obsessió per saber, mai em puc quedar sense respostes i si algú ataca l'imbecilitat i la gent que parla per parlar, haver-ho fet sempre, perquè com sempre, tot és relatiu menys els meus actes, son menys incomprensibles...perquè? com sempre, el temps posa a la gent al seu lloc però a vegades, tan sols a vegades, no és tan sols el temps, també son els actes...la mateixa contundència és el que sempre vaig esperar per mi, mai me la va donar...però tot i així, ja que no em queda res més, demano perdó per ser tan dèbil i veure que la meva creença que és infinita dins meu en aquella persona és transforma en ràbia quant veig que l'altre va marxar i ja està, com si res, sempre he esperat el meu adéu, mai l'he tingut, igual que va transformar les meves coses boniques en actes, si hagués donat tan sols la meitat de temps dels seus pensaments a mi, potser jo no hauria arribat fins aquí, i això no ho ha entés mai, sempre amparada en els meus actes dolents, i hauria de mirar els bons, però no per ella, els que vaig fer per ella, si no els bons com a persona, que en dec tenir algun, espero.
Si ella hagués marxat del seu món i hagués escapat amb mi, s'hauria desquiciat, doncs perquè jo no puc fer-ho si una de les 4 persones més importants de la meva vida ha marxat i a sobre amb l'entrega constant de la meva culpabilitat, per això ataco.
Que bonic que hauria sigut amb valentia, dient el que tothom havia d'apendre de tot allò, perquè no tan sols nosaltres dos haviem d'apendre alguna cosa, i això és una realitat que ella va compartir amb mi amb claretat i amb contundència i amb un acord per part dels dos, quant jo vaig desapareixer com a persona coherent, això ja va marxar, ja no existia...una mica d'ajuda pensant en mi hauria estat bé, perquè he sigut egoista si, però fa un temps, no gairè lluny, jo vaig estar allà en moment trascendentals de la seva vida i fins i tot sabia estar, sense deixar de lluitar però mai deixant-la de banda el que volia i encara que em fes mal...ara es torna a quedar amb el final, com sempre, però hi ha el meu recorregut i crec que ella el sap, i evidentment mai vaig pensar que marxaria així, sense res, perquè a mi no em serveix que em digués que ens tenia guardat el lloc que ella creia que ens mereixiem,  quant tots dos sabiem el que ens mereixiem de veritat...tan dificil era dir la veritat? però no tan sols dir-la, si no cuidar-me una mica perquè després de tot el meu estat era per una lluita que m'hi vaig deixar la pell, la meva , si.
Sap marxar, jo no en se, segur que és més intel.ligent ella, però jo no en se.

Acomodant

Estic cada dia més a gust aquí...ahir vaig descobrir el meu raconet a la platja, sota una escultura de cara al mar, ben lluny de la ciutat, tan sols altre vegada el so del mar i jo. M'agrada aquest indret, el mar queda lluny del centre i això implica que a la costa no hi ha gent, m'agrada això, m'agrada molt.
He anat passejant per tota la ciutat, aquests dies tinc temps per mi, per la bici, per llegir, per descobrir i per observar, tot en un silenci desconegut, aquell silenci anyorat de saber que ningú et coneix, em sento diferent a tots, tot i que aparentment sóc igual que els altres. De tant en tant miro el meu cantó pràctic, perquè he d'estar pendent de la feina, però tot i així, tinc temps per mi, feia temps que no en tenia tant.
He decidit endinsar-me, ja em tocava, a Kafka. Crec que ja s'ho mereixia després de 41 anys, i realment m'està apassionant, estic endinsant-me,(intentant) ,a la seva ment, directament, imaginant-lo en els seus moments de deliri mental, i sempre des d'una coherència que em sorpren com m'agrada i entenc, no hi ha res desconegut i el trobo simple, planer , i tot des d'una complicació externa que en cap moment me la faig meva.
M'agrada veure com li molestava el dia a dia i la seva lluita per sortir d'ell per poder entrar en la seva inspiració, tothom hauria de tenir el privilegi de poder sortir del que es veu per endinsar-se en un mateix. Encara no puc definir ben bé al personatge, però com a persona (i em sap greu diferenciar el personatge de la persona, això ho fem els humans, no els artistes) em dona la sensació que em trobo devant d'algú atormentat però amb un control brutal del seu torment, ho trobo fascinant, però encara no el puc definir, em falta molt per llegir.
El menyspreu que tenia per la seva obra és sorprenent, perquè no veig que es menyspreï a ell. M'encanta com enten l'amor, com el capta, com el descriu, com entrega les seves paraules...un gran contrast amb la meva vida...però  m'ajuda, sigui com sigui , el veig autèntic i si ell buscava la seva autenticitat, jo no pararé fins trobar la meva i quedar-me en ella, per això mai pararé de buscar respostes i encara que això signifiqui llençar-me i revolcar-me per la merda, tot té un premi, i saber les realitats i mai tirar endavant fins que no trobes la resposta a les coses, en la meva manera de pensar i de ser, em serveix.
Per això m'endinso en mi aquests dies, ho necessitava, he de llençar coses , ho he de fer des de la comprensió, mai des de la suposició, això no serveix... com sempre els meus blogs em donaran en un futur l'imatge meva del passat, és el meu blog i m'agrada grabar-ho aquí, encara que mai rellegeixo el que escric, però aqui quedarà.
He aprés a no rellegir perquè penso massa poc el que escriuré com per posar-hi més atenció que el moment, no ho llegeixo perquè sincerament, ho trobo d'una poca qualitat literaria absoluta, però suposo que busco la part humana, com sempre. Crec que ja fa temps que he llençat l'intent de fer de les lletres un dia a dia, i en canvi si que d'elles en treuré el meu profit, tan sols humà, si és el que busco i per això m'enfronto i reenfronto amb mi mateix mil vegades, perquè ho aconsegueixi o no, la meva lluita sempre serà la mateixa, no perdre'm pel món amb moviment incompresos per mi mateix, si no l'infinita cerca de la meva coherència...com sempre dic, estic molt lluny d'ella, però això mai m'aturarà.
Aquests dies estic descobrint coses que haurien de ser doloroses, però no ho son, perquè com he dit, les coses les cerco dins de l'autenticitat i no de les auto mentides, per tant, tot ajuda, encara que se'm faci difícil.
Finalment vaig entrar en el tercer que hi havia en aquella història i que jo no havia intuït que hi era i pobret, i ho dic des de l'admiració, diu el mateix que deia jo, tambè es pensa que és únic amb les mateixes paraules, ell si que és autèntic, vaja, suposo, això no s'acostuma a dir, però si llegís coses que jo tinc, la decepció seria tan gran, que ja estaria en el club...millor que s'ho trobi a no ser, i intueixo que és així, que sigui una mica més viu i més malfiat que jo o que s'estimi més a ell mateix.

Nova vida

Hi ha gent que cerca l'aventura per oblidar, per sentir-se bé, per fer broma que no passa res...espero que no sigui el meu cas.
De fet la part nòmada viu sempre, això és així, però igualment els meus últims moviments son de la part pràctica i aquesta m'ha portat fins aquí.
Aquí ningú em coneix, jo tampoc conec ningú, és una sensació que m'encanta, no ho nego.
En dos dies recupero energia, em sento bé, al no sentir cap terra meva, tota terra nova me la faig meva en res, vull dir que tan me fa estar aquí o allà, estic bé o malament depenent de mi, no d'on aterro.
Avui he mirat el mar, no m'agrada tan com el que mirava sempre, però bé, no importa, perquè l'altre m'espera aviat altre vagada, per veure a la meva estimada més gran que tinc, per tant, tot es circunstancial.
M'ha costat marxar, molt, em sentia extrany, una sensació dificil d'explicar, però ja no la tinc, quasi ni la recordo la sensació, deu ser que també tinc sensacions nomàdes o no, no en tinc ni idea.
Avui passejava, tot és diferent, ja no em trobo la iaia que em parla carinyosament, ni tampoc sabria on cercar l'ajuda si la necessités, però tambè vaig tenir molts anys l'anonimat i no em desagrada.
Suposo que sóc sociable, i una veïna m'ha regalat la conexió a internet, espero que no sigui a canvi de res, perquè ja fa temps que no em vull acostar a ninguna persona de l'altre sexe, estic massa escarmentat i no em creuria res del que em digués, per tant, m'aparto o me'n vaig per potes, sóc així de cobard, però la gent que s'anula quant està amb algú i passa a viure la vida de l'altre millor que estigui sola, vaig estar molts anys amb devantal tot el dia per amor i anys després molts anys amb un escut tot el dia, no val la pena, m'equivoco sempre.
Intentaré passar desparcebut, aguantar la meva sociabilitat per altres moments que estigui disposat a donar sense por i no fer mal a ningú, no vull fer mal a ningú i segur que en faria tal com estic ara mateix.
Olors noves, gent nova, carrers nous però sobretot molt més merder, acostumat a la calma, de sobte, el merder, però m'agrada, dec ser més de ciutat que de poble finalment, ja m'ho deien sempre.
A veure que passa, espero apendre aquí i molt i sobretot tornar a ser el de sempre, i que no hi hagin més confusions, això tan sols depen de mi.
M'han rebut bé, de fet sóc fàcil de rebre suposo, l'única cosa que he de fer a partir d'ara és callar, dir el que volen sentir, i mai més ser jo, em sembla que així voldria dir que per fi he aprés com es camina per aquest món...a veure que passa, quant puji ja seré jo altre vegada, perquè als que estimo mai els puc negar això.

Última nit

Cada riu, cada mar tenen sons diferents. A Sant Jaume, el so del riu m'ha acompanyat en molts moments, de diversió, de pensaments, potser és el meu racó d'aquests anys.
És curiós que de Riudaura el que més recordo és el raconet del riu, quant anava a passejar amb l'Aida, quant a la nit anava a llençar les escombraries i em venia un regust de Matadepera a la nit, aquell silenci, però afegint el so del riu, m'agradava.
A casa ja no queda res, tan sols internet i el que hi havia abans d'entrar-hi a viure, les parets i quasi res més, és la meva última nit al poble, una nit gèlida, però bonica. He anat a treure el nas per la part de baix del poble, no hi ha ningú, de tant en tant una olor a xemeneia, el fum de la llar de foc i finalment he escoltat el so del riu, li he dit adeu, sempre he parlat amb l'aigua, potser els meus cognoms ja pronosticaven a algú una mica amfibi.
Tinc sensacions extranyissimes, no em desagraden però aquesta sensació ja l'he viscut moltes vegades i sempre acabo fent un petit homenatge al lloc on he viscut, tan poc arrelat a tot com sempre, però cada canvi m'arriba una sensació d'imatges barrejades amb tots els meus sentits. Tinc el privilegi de ser una persona que l'olfacte mou la meva vida i em permet sempre que vulgui recordar les cases que he estat o la gent que he conegut per les seves olors, m'encanta, m'agrada molt guardar tantes coses en aquest apreciat sentit.
Se que son sentiments que em passen ràpid, em queden els records i ja està i a vegades em giro per mirar-los amb un gran somriure i un carinyo guardat dins meu.
Me'n vaig i se que el carinyo és mutu, deixo un bon record i me'l deixen, sempre estic disposat a ajudar a qui sigui, quant està en les meves mans, per tant , suposo que això em retorna, ho noto a Riudaura i espero notar-ho aqui, tots dos poblets els tinc dins meu, encara que no estigui enganxat a cap indret, de tots aprenc i aprecio el que m'han donat i la gent bonica que s'ha creuat en la meva vida, que segur que tornaré aviat a veure'ls...gràcies

caixes

Penúltim dia, com sempre que torno a començar vull netejar moltes coses, com si no vulgués que res quedés pendent, però no ho aconsegueixo del tot.
He llençat un quart de vida, he regalat un altre quart i m'emporto el meu present, bé, no me'l emporto, el guardo una mica per retrobar-lo dintre d'un temps.
Les despedides han sigut dolces i boniques, també m'ha costat una mica, ho reconec, finalment tots fem lligams encara que el meu esperit em llenci al nòmada una altre vegada.
4 anys son molts, per mi massa per estar quiet, els avis m'han dit adèu amb molt de carinyo, els veíns de dalt s'han emocionat i la meva veïna m'ha enviat un misatge preciós, sincer i que és un altre regalet que em guardo molt a dins del meu ser.
Preparat per veure nous colors, nova gent, al costat del mar, deixant-me impregnar per l'olor marina que tantes vegades he anyorat en aquestes terres d'interior.
Tinc records que se'm van amb mi, altres es queden, com sempre, impregnant alguns al lloc on has trepitjat i altres que aniran circulant per la meva memòria per sempre més.
La nostra plaça quedarà una mica més buida tot i que m'alegra saber que l'últim estiu alguns nens la van fer seva, tot i així, era com un patí gegant de propietat nostra, tinc bon records, tinc moments bonics que m'emporto i altres que no puc netejar i es queden aquí impregnats als carrers de Sant Jaume i sobretot en el meu bloc, que com si jugués a dames he anat saltant de pis en pis, en cada un d'ells hi deixo coses, unes a dins, altres marxen en la meva maleta, cada dia més lleugera.
Aqui hi deixo el meu cor, per tant, no trigaré a venir, no puc trigar, la pena se'm menjaria. Per sort, no vaig tan lluny com no poder tornar sempre que vulgui, tot és provisional com sempre, no hi ha res definitiu.
I tampoc se que passarà, una sensació que sempre tinc, mai se que vindrà demà, com si el meu ser inestable mai es vulgués estabilitzar en cap cantó, no se si sóc jo o que no em faig mai res meu, no en tinc ni idea, però igualment, quant marxo, sempe em queda el carinyo i la tendresa dels llocs viscuts.
Ja fa 2 mesos que em vaig interioritzant, cada vegada he anat aparcant coses externes en el blog i em vaig endinsant en la meva neteja interna, és una necessitat, com els fantasmes que tornen perquè tenen alguna cosa pendent, jo intento que tot quedi clar però evidentment és inútil en molts casos.
D'aquí em quedo amb uns quant veíns, que sense tenir un contacte d'amistat, me'ls he anat creuant pel poble i ens hem anat ajudant sempre que hem pogut, uns als altres. Aquests dies noto el carinyo de la gent, m'arriba sincer, em va bé, ja fa temps que dubto de la meva bondat, em costa entendre si sóc bo o dolent, tot i que entenc que abans mai pensava en la bondat o la malicia com una manera d'adjectivar a una persona, però és una de les coses que han canviat dins meu.
Nessecitava aquests dies retornar al meu passat, però no me'n surto, suposo que la meva tàctica és no intentar-ho mai més, però encara hi han coses que no marxen del meu subconscient més conscient. El llit volador queda a l'altre pis, ja em vaig despedir d'ell, sapiguent que ningú més el farà volar, m'agradaria sentir l'olor que fa, a vegades amb l'olfacte aconsegueixes borrar el present i quedar-t'he amb el més bonic d'aquells instants.
Recordo perfectament el primer dia que vaig arribar a veure el que seria la nostra cova, estava molt content de veure la meva llar, per fi, després d'uns dies intensos, sense casa, però amb un orgull i una força que tot ho solucionava, em movia pel cor, ja fa temps que em moc per la ment i no en se gaire d'això.
No nego que me'n vaig amb tristor, no pot ser d'una altre manera, tot i que un lleuger somriure em mira de lluny, com si m'indiqués que el camí és el que he escollit ara mateix, espero que si, no se si m'ho mereixo o no, però tota aquella flor que m'acompanyava a tot arreu s'ha anat esvaïnt, em costa que les coses em sortin com jo vull, abans pensava que si ho creia amb molt força, tot es complia, ara ja no ho crec, sóc massa pràctic, tot i que la meva part volàtil m'avisa cada dos per tres.
Potser encara em nego a no enlairar tot  el que he viscut, o potser la part pràctica ja no em deixa enlairar-ho, com si el fet de que no hagués anat bé una cosa borri tota la força anterior, no ho se, dubto del que sóc des de fa molt de temps i anys enrera mai ho dubtava, tot i la tristor o alegria del moment, jo no dubtava de qui sóc, però l'última descripció m'ha fet molt mal, m'ho he cregut i aquells que sense saber i sense mala fe em van destrossar el més gran que jo tenia, tan sols els demano que un dia em perdonin, perquè sóc d'una manera que el que s'acosta a la meva essència , encara que sigui per veinatge del que jo estimo, necessito les paraules, la meva gran medicina, les paraules.
Però no han arribat, vaig entregar les llagrimes via mail, vaig entregar el meu amor perquè pensava que igual que a mi m'arribava de lluny, a ells els podria fer una mica de compassió, en ells si que la buscava, m'aferrava a l'últim somni que he tingut a la meva vida i no, no van contestar, posant el meu gran amor en un lloc que mai s'hauria merescut, ni tan sols el meu dolor expresat en crit d'auxili, va despertar tendresa...mai em van entendre ni el que me jugava amb tot alló, tan sols jo ho he sapigut i ho he rebut.
L'abandó va ser molt fort dins meu, es van trencar moltes creences meves, suposo que l'història s'ho valia, però mai he sapigut apendre res de tot allò, tan sols les paraules del silenci i els aires dolents de paraules abans inexistents en mi, m'han fet que res hagi sigut com sempre en la meva vida, parlat i escoltat, no tan sols amb bofetades tan fràgils com les que et venen de lluny i sense possible resposta, son fràgils però costen molt més d'empassar.
Ella també es queda aquí, aqui vaig viure el millor del conte i el pitjor, i la força que deia de mi que era invencible es va quedar allà, en un lloc inexitent, en un lloc que sense mai deixar de ser bonic mai va existir. Es va obsesionar i va lluitar fins a creure's que era impossible i m'ho vaig creure i aquí a Sant Jaume, es queden els ultims desitjos meus de creure en tot, ara tot tindrà filtre, tot passarè pel món, jo ja no ho podré repetir, ella fins i tot seguirà apenada per la persona que just el mateix temps que jo, li va dir adèu, seguirà amb el seu dolor i jo amb el meu de saber que tot allò era una altre repetició, la dècima que se li escapava de les mans i de la seva capacitat de treure màgia de tot arreu, no tan sols de mi, com jo pensava que era.
Em repeteixo fins la sacietat sobre tot això, però no es més que una conseqüencia de tot el que he sigut fins aquell moment, jo ho vaig fer únic i mai m'he sentit únic i des de fa un temps em sento que m'ha abandonat des del cantó més fràgil meu, quant vaig flaquejar, no quant era un valent, que s'arrapava al meu caminar exclamant que també en ell es veia reflexada....l'he de cuidar-em va dir- se que em necessita-em deia...jo també la vaig necessitar en la meva vida i no tan sols en la seva, tal i com vam viure-la i com mai la vaig deixar de cantó en els seus moments més dur...va arribar el meu i mai més va tornar.
A Sant Jaume deixo aquesta part tan dificil, amb la mateixa sensació de sempre, però amb una esperança ferma, que l'última resposta plena de compassió bonica, em permeti entendre que allà on m'han guardat no em mereixo estar, perquè justament ella mai guardava res, ho deixava en stand bye, a mi m'ha ben guardat en la mateixa caixa que si conserva i un dia, quant sigui vella, la mira, entendrà que vaig perdre en tot això, encara que s'encaparri a veure-hi un fet de parella i jo li exterioritzi així, però jo se que no és això en el meu intern, se que parlo d'una cosa que mai entendrà però jo si que l'entenc, és meva i la vaig confondre en aquelles guerres de possessió i d'haver traït, quant en realitat era molt més gran que el mateix guió de tantes pel.lícules, era el jo...per això sempre es va entendre el mal que vaig fer jo, però mai el mal que se'm va fer, perquè si fos així, algú m'hauria donat alguna paraula que pugués entendre.
Rodejat de caixes omplo els pulmons amb l'aire que vull respirar, agafaré "carrerilla"...i ressucitaré amb força, ara si que ho he de fer.

oda a la política

He trobat la solució
per sortir d'aquest forat
que bancs, politics i energumens
ens hi han ben col.locat

El primer que faria
seria fotre enlaire les bicicletes
perquè els senyors d'esquerres
agafin les maletes

Torturaria al Fraga
com ell va fer tantes vegades
encara que li facin un monument
com a home coherent
jo li enclastaria la coherència
en la seva "jeta" insolent

Al Zapatero li feria fer
l'única cosa que sap fer
dir coses que no son
perquè tots escoltem el que volem
i després amablament
el llençaria d'un quart pis
al carrer

Al Rajoy li diria
que des de la T.I.A
no havia vist res igual
una paios que a tot el que deien no
ara diran que si
seguint culpant als altres
de tanta mentida social

Al Rei li diré
que no em cau malament,
com a tothom
però que el seu paper
es de regnar i no de quedar bé

A la meva amiga camacho
li pagaria un negret
que li enclastés la part de macho
pel seu conyet pijet
que segur que el deu tenir
com les mires, ben estret

Als sindicats els agraïria
que fossin sindicats
en comptes de paraules
politicament correctes
si ells son politics,
que cony son els parats?

Ai, als bancs
bancs , banquets , bancots
ara ens diuen com ho hem de fer
per no ser carallots
quant d'una seva carallonada
va arribar l'animalada
que ens ha deixat quasi morts

Els regalaria una hiputada
que és com una hipoteca inversa
i convertiria els seus humils servents
en ferotges de ment perversa
per agafar xecs, tipus d'interés i comisions
i després de refragar-los pels collons
els obriria una compte
amb totes les seves tonteries
i els diria amb salero:
-agafeu els papers, les vostres misèries
i jo, de mentres, trec el meu "dineru"
que perquè jugueu amb ell
amb menys maduresa que el monopoli
me'l quedo a caseta meva
per poder poder passar per la sortida
abans d'anar a la presó,
no sigui cas que allà us hi trobi
perquè "quien roba a un ladrón
tiene mil años de perdón"
però qui roba a un legal
la presó ha de ser el seu final.

Finalment als defensors de la terra
aquells que maten per salvar
els diré que per salvar
tan sols hi ha una manera:
no mirar el petroli
per llençar un flotador
i si mirar a la gent
que s'esta ofegant
per culpa de corruptes, assassins
i malparits
que no fa tant
els salvadors van ajudar
per un interés material.

A l'humanitat li cridaria
que no es creguin les mentides
que la culpa no és del que arriba
si no que la culpa està on arriba
a un lloc de suposat benestar
però que mai para, mai frenarà
si no obrim els nostres cors
als nostres veins, el nostre mirar
a un món diferent
on l'important no sigui ser
si no estar.

Entre caixa i caixa un record, un instant de la meva vida, una imatge, un conte, un moment de pare, de fill, d'amic, d'amant...
Com sempre, com un bombardeig de fotos m'arriba, com si tot estigués processat en el meu cervell, en el racó dels tresors del meu cervell.
Vaig fer un pas per enfrontar-me a l'única taca negre certa que tinc a la meva vida, amb un inútil intent de netejar les coses per part meva, però tot i que la resposta ha sigut bonica, entenc que el temps corre diferent per tothom, ja està en la lluita de col.locar un altre record amarg, mentres jo segueixo anclat intentant col.locar el meu.
Va haver-hi un temps que ho vaig aconseguir, llegint les seves lletres, que jo molt egocèntricament les utilitzava per la meva tasca de netejar...de sobte, me'n adono que no eren útils per mi, semblaven clavades pel nostre passat en comú, eren una rèplica a la nostra història però de sobte, tots aquells mots dirigits a una persona i que jo me'ls feia meus, eren per una altre `persona i allà estava ella , lluitant per oblidar un dolor que no era el nostre...i quina enveja no haver sigut el protagonista d'aquells escrits, m'ajudaven a netejar pensar que eren per mi, em feien fer tot més real i fàcil d'entendre.
Allà vaig a tornar a entendre que la meva feina seria complicada, perquè quant veus repetides paraules que podrien haver sigut per mi i no ho eren, entens que tampoc vas ser tan com et pensaves i és dolorós.
Ahir si que em va dedicar unes paraules, tot i que no totes anaven dirigides a mi , ja que també em va recordar que la seva feina actual era entendre altres coses...la meva conducat ha fet que encara em senti com un malalt quant entrelliguem paraules, m'arriba des de la compassió, com si la meva imatge no fos més que un any de la meva vida, com si tot el meu passat o el meu futur/present no importés.
Tan sols em puc netejar quant jo sigui el que sóc realment, perquè em confonc, la seva visió és vital per mi, i el fet de saber que em dona la pastilleta de la meva tranquilitat, encara que es fa amb bona fe, em destrossa, algú que m'havia vist quasi màgic o quasi fora d'aquest món. Recordar totes les paraules que pensava que anaven dirigides a mi i que anaven en consonància al que havia vist i que a sobre es creuaven en el nostre temps, tot plegat em costa d'assimilar, potser aquí està la resposta a que marxés i ja no digués mai més res o potser tan sols era la meva forma d'actuar tan incontrolada.
Tot i així, llegint el petit regal, em quedo també amb les coses boniques, i n'hi han i moltes, encara que és impossible ni barrejar-les amb la compassió i amb la paraula "pobret".
Fins i tot l'essència, allò que ens va ajuntar, o que crec que va ajuntar a  dos sers, simula que va marxar justament allà, quant crec que la confusió de l'instant feia que marxés, el que compta en essències és la fluidés de les dues juntes, no la fluides de les dues entremig de moltes més, que tambè flueixen.
Segeuixo rebuscant el meu reconeixament intern, el creure'm tot allò, potser era massa majestuós per mi, no ho se, potser penso que si hagués sigut compartit seria impossible de saber renunciar-hi, potser sóc massa intens o massa irracional.
Ara estem en situacions oposades, com tantes vegades, un patint per una cosa i l'altre patint per una altre, com sempre que llegeixo el seu patiment, és clavat el que sento jo per ella, tot plegat és curiós i se'm fa complicat, potser la resposta és molt senzilla però jo no la se trobar, em costa molt.
No se com mirar-ho diferent, no ho se, ho intento i no puc, m'arriba un gest tan compassiu i tan poc emotiu cap a mi, com si fos jo un ente que no existeix o que tan sols existia en l'instant que la seva memòria actual em va deixar...un lloc que mai he repetit i que mai vaig excercir, però em sembla que és creu que sóc així, i no te cap mena de creença en qui sóc i per mi és vital, perquè la seva visió és clau per entendre'm, fins i tot , en els mals moments.
El que em fa més mal és això, recordo quant vaig copiar pegar un escrit que em pensava que era per mi, estava feliç, el vaig guardar pensant que per fi guardava un record de qui sóc i no d'una situació circunstancial, allà em volia quedar, en aquell punt, quant em va dir que no era jo, vaig mirar-me en el meu mirall, que era ella (suposo que això sona ridicul per segons qui) i se'm va destrossar altre vegada, la lluita més gran de la meva vida, segurament la més llarga i desastrossa pel meu ser, però també sapiguent perquè ho feia des del primer dia, per tant sols una persona, oblidant continuament qui sóc i de quin indret vinc, i tot, perquè em guardés un record del guerrer que estava moribund, no del cavaller que em vaig creure ser i segurament no vaig ser...però aleshores aquelles coses tan importants que m'havia explicat i que jo era part d'elles, on las posaré per sempre més? tot es borra o tot el que un és està condicionat al que viu en present? porto un cacao en aquestes coses!! jo pensava que no era així, que el que és diu com a trascendental està per sobre de la vida i que si un dia et diuen que en el seu més gran pensament de tota la vida hi surtr tú, és perquè ets tú i no perqué en el moment un fa que sigui aquella persona, que pot més? les ganes o la realitat?...és una confusió continua, cada dia em fa menys mal, tot i que en fa, però cada dia estic més confús...i sóc tossut, ja se que hi han coses que no tenen resposta, però fins ara mai m'hi havia trobat...el meu sistema era trobar respostes per tirar endavant...sempre m'havia dit que ja m'havia avisat, però jo sempre recordo que tambè em va avisar de les coses bones, i així com les dolentes si que les he de tenir en compte perquè realment és van cumplir, les bones, que eren increiblement bones i molt més repetides que les dolentes en un inici, me n'he d'oblidar i quedar-me en les que ens vam arrapar els dos...complicat....no se com és fa, perquè en les seves bones ha marxat molta part del meu valor...qui no ho hagi viscut diria que culpa meva, segur que si, però qui no ha viscut mai entendrà el que estic dient, parlo de tot el meu jo intern extret a un altre cos, i aquí m'hi va molt més que un record o una història

Carnet per punts

A vegades la valentia és el volant que em porta a la meva carretera altre vegada,quant poso el fré no funciono, o em desboco o em bloquejo, sempre he d'escollir entre un fer o l'altre. No se moure'm amb prudència i segurament això provoca aquestes grans frenades i acceleracions...no renego de la meva conducció, renego de les senyals que es creuen en la meva carretera, no les acabo d'entendre i no agafo mai la sortida correcte...però n'hi ha tantes que un dia pararé foll.
Però vaja, ara tot comença a planejar altre vegada, sens dubte he agafat un caminet que ha resultat bó, i això que indicava un màxim de circular amb valentia molt petit, però per alguna cosa havia de començar.
Allà, al fons, es veu que la carretera empina amunt, no dubto que he d'anar-hi, a veure quin regal m'hi trobo, i aqui està el meu dubte: si hi vaig, irremediablament després hi haurè una baixada i que coi faig devant d'aquest dilema tan brutal?
Raó: no pujis
Passió: correeee a veure que hi ha!!
No dubto que hi aniré, per sort tot és circunstancial en els meus estats d'ànim, però res és diferent en el meu ser, no crec que pugués entendre la baixada si abans no m'he enlairat molt, ja em trobaré el semàfor en vermell en un paisatge meravellós, una cosa dissonant enmig de  tanta melòdia, o un stop enmig del meu gran somni, per això estem aquí, per posar fre a les ilusions més bàsiques i portar-les a les ilusions més efímeres...
Si,si, em multaran per anar massa ilús per la vida, i ja estava avisat i ensenyat per no anar-hi, però per més punts que em treguin mai deixaré de saltar-me la norma, perquè tan sols quant la salti entendré que per més velocitat que tots agafem en l'autopista, no hi ha res com gaudir d'un caminet de carro i si pot ser, que ningú el vegi, no sigui cas que el vulguin asfaltar.

silenci de Peter i pirata

Avui seria d'aquells dies que marxaria, agafaria una nau espacial i voltaria per tot l'univers, com sempre , buscant respostes però també disfrutant de la vista.
A mida que faig caixes van apareixent tresors, sempre és així, no puc evitar de fer-hi un cop d'ull, m'emociono en els detalls i em venen records i nostàlgies que no podria ni explicar, em quedaria massa curt.
Quant en el present les coses no van bé internament, és que alguna cosa malament has fet al passat i no has fet net, sempre ho he cregut així, però em costa aplicar-m'ho.
Si no tingués por de que el cotxe es pugui avariar, avui no pararia de fer km, una cosa que tampoc se explicar, una sensació de que no vas enlloc però que no pares d'estar a molts llocs, la meva part pràctica m'ha fet parar aquest sentiment sublim, i el trobo a faltar i més en un dia com avui.
Sense renegar del passat, buscaria tots els racons amb la música adient a cada raconet, sense por, sense cap maleit filtre d'inseguretat o de ceguesa, ja fa dies que em passa, tot em retorna.
Quant et quedes amb moltes coses que vols entregar i no pots, perquè tan sols has conegut una manera d'entregar-ho, tot és torna més complicat...però res baixa i la màxima de que tot s'acaba, en el meu cas, mai existeix,costi el que costi i faci mal o no.
No hi ha ni un dia que no recordi els racons, no hi ha ni un trist dia que el filtre del meu egoisme i la meva salvació sigui més petit que els records, no ho se controlar, no en tinc ni idea, la bipolaritat eterna en la qual em moc em fa ser una persona inexistent en la part pràctica quant hi han temes emocionals pel mig.
Tot el que he passat aqui dalt ha sigut per aquest etern dilema que de sempre m'acompanya, on s'acaba la raó, on comença la raó, si hi han sentiments, mai se on comença i on s'acaba.
Jo que presumeixo d'etern nòmada teòric, i acceptant, de gust, que a la pràctica no excerceixo el meu funcionar intern, em torno a quedar anclat en les coses boniques, em costa recordar les lletges i ja sabem que en molts casos, per tirar endavant, has de avant posar les lletges a les maques, però aqui sempre m'apareix el dilema...si ho fes així, tinc el dubte de si tard o d'hora ho acabaria pagant, ja que això no és fer net, es tan sols amagar una part de la realitat.
Encara que m'arribi la indiferencia i el que és pitjor, la mostra continua de que per mi va ser molt més que un encontre d'un temps, no se lluitar contra mi, no en tinc ni idea, no se renunciar a una de les coses més impresionants que mai he viscut, en tots els sentits, bonics o no.
M'he somergit a la lectura, als documentals, als meus escrits i als dels meus estimats, he escoltat paraules que em portessin a la lògica, he intentat escoltar els consells que em fecin entendre el perquè, ja que segurament no hi ha perquè, és i punt i no hi ha més...ho intento tot però la meva passió és tan descomunal, la meva cegesa és tan clarivident amb les imatges que veu, que no puc obviar-ho.
Tanco els ulls i ho sento tot, per mi això és estar en un estat de ceguesa absoluta, però ho tinc tot imantat en el meu extern: pell, i en el meu intern, essència. Maleïda potencia del sentiment que encara, en dia d'avui, em porta a un estat de mono físic incontrolable, tot i que pel meu bé, el mental, no sense lluita, ha anat disminuint, suposo que per nassos, no per coherencia amb el que penso.
I de sobte, m'escapo de tot això, i penso, "ja està" i quant menys m'ho espero torna a apareixer amb un sentiment confús de la ràbia externa que em vaig arrapar fa temps amb la dolçor interna que mai se'n va, i és una guerra constant.
Avui haria marxat amb el cotxe, a fer el meu recorregut sentimental, on les persones tenen molta força i els llocs estan adornats amb uns records quasi infinits. Ja fa anys que tinc aquests racons, son els meus tresors que finalment son deguts a altres i allà els enlairo al lloc on els correspon estar.
Som Gener, del 2012, tinc la sensibilitat disparada. Tot, absolutament tot m'emociona, també és una cosa que mai he volgut controlar, si ho hagués volgut fer suposo que ja ho hauria fet, per tant, entenc que no he volgut allunyar-me mai d'aquests estats, suposo que seria una lluita massa dura i entenc que seria contra mi finalment, però tampoc se segur que sigui així.Si almenys busqués el que més em convé, una cosa que mai he aconseguit de veure, segurament perquè els meus ulls estan mal ubicats en el meu cos i son tan interns que l'extern se'm escapa sempre de les mans, que tampoc se si les tinc on haurien d'estar.
Potser els somiadors som així, vivim de moments de somnis, que no son reals, però si tanco els ulls ho noto tot amb la mateixa força i em pregunto com pot ser un somni tan i tan real?, sempre estic confús, però quant vas a petar amb algú que somia tan o més que tú, l'explosió es tan gran que no vols despertar, potser aquell estat és això, un moment d'extàsis somnífera que és viu amb tanta passió que sembla real...però aleshores em pregunto: si tota la vida, la meva bombolla l'he notat, l'he viscut i l'he palpat, com podria pensar que és un estat de son que em provoca el meu embombollament?.
Fa dies que m'han abandonat el Peter i el pirata, entenc que ho fan per mi, de fet moltes vegades ho fa un, altres ho fa l'altre, i poques ho fan els dos a la vegada i si ho fan, ho fan per poca estona, un dia màxim.
Però ara ho han fet amb contundència, no se que em volen dir, no en tinc ni idea, volen que borri? o que potenciï? o que coi volen? i jo els demano que tornin...a vegades sembla que torna el Peter, acostuma a arribar abans ell, però o passa de llarg o no ens entenem i per entendre'm jo, he de tenir molt fort la part de Peter, i tan sols en aquell punt el pirata es sent còmode i pot tornar també.
Hi han dies que vull volar, avui és un dia així, necessitaria borrar tot el mal i acomodar-lo en el bé, perquè al final ,si m'abandonen, és perquè estic fallant en alguna cosa molt essencial, això ho tinc claríssim. Tots tenim diferents personatges a dins nostre, jo vaig triar al Peter  i al pirata perquè un el vaig descobrir fa anys i l'altre va ser un regal que em va encantar, però mai els deixem de cantó, sigui una metàfora interna de cadascú de nosaltres, ells existeixen perquè nosaltres els fem existir. Potser hi ha gent que no els posa nom als seus estats, tan sols dient que són voladors, o somia-truites o papanates, ja en tenen prou, jo els he posat nom, crec que s'ho mereixen.
Avui, tinc un dia absolutament inhumà, i no per dur, ni per patètic ni per lluitar pel dia a dia, no és per això no, sempre ho fem això, es tan sols perquè tot m'explota amb una força descomunal i és aleshores, tan sols en aquest estat, que puc aclarir les coses, però avui no tinc un dia aclaridor, ja que no tinc ni una part ni l'altre, em falten les dues persones de mi mateix que m'equilibren, el somiador Peter i el lluitador pirata, de fet el pirata aconsegueix moltes coses, tan potenciar la part de somni com treballar la part real, suposo que és la clau de la meva vida.
Avui li agafaria la mà a ella, a l'inventora, li miraria als ulls i li diria un milió de coses que li arribarien, com sempre, entremig de deu milions de coses i el meu sentiment tornaria a fer-se petit per pebrots, mai per la meva realitat, per això mai em fa por dir-m'he que cada dia tinc un espai per aquest sentiment...suposo que em faig mal així però em sento més coherent que quant obro els ulls i veig el que hi ha realment, que això si que em destrossa moltes vegades.
"el silenci de prop és majestuós, el silenci de lluny, és el dolor més cridat que he escoltat mai"

cercant l'essència

Nómadas que buscan los ángulos de la tranquilidad,
en las nieblas del norte, en los tumultos civilizados,
entre los claros oscuros y la monotonía de los días que pasan.

Caminante que vas buscando la paz en el crepúsculo
la encontrarás, la encontrarás al final de tu camino.
Bajo el tránsito de la aparente dualidad,
la lluvia de Septiembre despierta el vacío de mi cuarto
y los lamentos de la soledad aún se prolongan.

Como un extranjero no siento ataduras del sentimiento,
y me iré de la ciudad, esperando un nuevo despertar.
Los viajantes van en busca de hospitalidad,
en pueblos soleados, en los bajos fondos de la inmensidad

Forastero que buscas la dimensión insondable
la encontrarás fuera de la ciudad, al final de tu camino.

                   

Les masses

Fa dies que m'estic empapant de documentals de Hitler, de fet segurament és el personatge que més m'intriga, i evidentment no és per la seva lucidesa, si no saber perquè li van fer cas tanta i tanta gent.
M'ho pregunto mil vegades després d'escoltar un discurs d'ell: patètic, rudimentari i absolutament ple de tòpics incomprobables, però la gent se'l creia i ho trobo fascinant ( encara que el seu discurs fos negatiu).
De fet tots nosaltres estem el que vulgarment és diu menjats d'olla, és evident. I així com a nosaltres ens ho han fet des de la teòrica i fins i tot falsa a vegades, tolerància, als alemanys els van devorar a base d'odi i ràbia.
El motiu principal està clarissim que era econòmic, amb això no apendrem mai. Si Alemanya no hagués estat profundament deprimida, Hitler no hauria existit.
Quant miro la seva vida a través de l'informació que m'arriba ( mai se sap si és del tot correcte o no) me'n faig creus que un pallús tan limitat pugués arribar a fer tantes animalades. De fet, sigui com sigui el que miro, els seus discursos deuen estar ben subtitulats, no crec que en això es pugui enganyar, i realment és absolutament limitat en les seves paraules, però a força de repetir-les i gràcies a la situació desesperant del país, ho va aconseguir, realment curiós. I realment era còmic mirar-lo si no fos pel mal que tots sabem que va fer, i sobretot es que tan sols escoltar-lo era evident que estava sonat i tot i així se'l van creure.
Ara tot és més ambigu, per tant els sonats queden tapats, però hi son, no en tinc cap dubte i alguns fins i tot manipulen a la gent com volen, però és clar, la suposada democràcia tapa facilment els sonats.
Actualment l'economia en el nostre país està en hores baixes, com que ens encaparrem a fer cas a una Europa unida i no escoltem els avisos de països que ho han passat i se'n han ensortit, com per exemple Argentina, la nostra economia està abocada al fracàs, i aquí és on em fa patir el fanatisme i la intolerància, en qualsevol moment pot sortir, de fet ja surt però poquet, però hauriem d'anar amb compte perquè estem més a prop que fa uns anys que surti un xalat i manipuli a les masses desesperades. Les masses en si, ja fan por, però desesperades son el més gran perill de l'humanitat, de fet Hitler no era res , ell deia bajanades, però les masses el van seguir i aleshores el res ho va ser tot.
És fàcil, ja ho he dit moltes vegades, si jo a la meva filla li començo a dir que és la resurrecció de Jesucrist a la terra, segur que s'ho creuria, cony, sóc el seu pare i tinc molt més a l'abast la seva ment que tota la resta de l'humanitat, perquè digui la bestiesa que digui ella té la predisposició de creure'm i si algú està predisposat a creure, hi ha molta menys feina a fer i necessitaràs zero proves per convencer.
En canvi si val pel carrer i et ve algú i et diu: escolta, ets la reencarnació del meu gos, que va morir fa 10 anys, pensaràs que és un xalat i passaràs de llarg...be, no tots, de fet ara mateix pensava que potser jo pararia a escoltar-lo, però la predisposició seria molt poca.
Jo pateixo molt perqué les masses no son res ne realitat però és la força més gran que hi ha, i mirant a paios com Mussolini, Franco, Hitler o altres que els emulen com Chaves , entens que la massa és tonta a parir, per més que hi hagi ple de gent amb criteri individual a dins. Si no mireu el camp del Barça o del Madrid ( sense ser fanàtic de cap dels dos equips) i entendreu que vulgars que es tornen tots a dins d'una massa...que quedi clar que en aquest cas jo no sóc massa però en molts altres si, que no soni a pedant...però si que és cert que tota la vida he defensat l'individu per sobre de tot i crec que aquí està la clau perquè tot millori, és la meva opinió, és el principi del tot. Crear masses,per mi ,és crear odi tard o d'hora, perquè neixen una serie de paràmetres per uns quants que els aboquen a tots a  la mateixa idea i això , suau o no, és fanatisme.
Jo ho tinc magre per ser un Franco, ja que al creure amb l'ndividu no podria crear una massa, podria crear, això si, a milions de xalats que creurien tan amb ells mateixos que anirien de sobrats, però és clar, com que estarien sols, no podrien fer mal, o si, però menys, a nivell més local.
Estic passant uns dies durs, de fet molt durs, res sorprenent en mi, ja que mai he despreciat aquests dies, però si que tal duresa em porta a la confusió en molts casos, ho barrejo tot i el cocktail és complicat, em tanco en mi mateix i em submergeixo en el  meu melic.Ja sortiré i una de les solucions que tinc, sembla absurd, és mirar aquests documentals, perquè així entenc que tot depen de la meva ment i em resulta una mica més fàcil tot plegat, si tota aquella gent es va creure aquell xalat, perquè jo no em puc creure que estic bé? sembla més fàcil no?
Intento entendre el meu passat recent en els documentals, intento entendre que coses que vaig veure eren el mateix, a petita escala, que aquell home còmic i perillós va fer en tot un país.
Però és clar, no es tan simple, per sort no sóc un massa i vaig topar amb una de ferma, tot i així l'envejo, perquè estar en una massa et protegeix teoricament de moltes coses, dic teoricament perquè finalment moltes se'n van a fer punyetes i aleshores et quedes sol en la vida amb tan sols una vida per afrontar, la teva i això és molt dur si no en saps...jo tampoc en se, però per nassos ho he de fer, que també és una manera d'apendre...per nassos.
Però la meva ment també està manipulada, com la de tots, per tant, no n'hi ha cap de lliure, i així és complicata que cadascú de nosaltres visquem la vida que en mereixem, això si que ho he vist, pels documentals i per la meva vida, no cal explicar gran cosa ni dir el perqué, tan sols cridant i fer-ho amb vehemència i amb seguretat pots crear una massa poderosa i jo em pregunto, tan poca cosa som? potser si.
El que si que he descobert, es que quant topes amb una massa, i tú et fan el culpable, o te'n vas o et tornes més fanàtic que una massa sencera, per tant, l'odi és finalment el que és busca en una idea comúna i si és fa cas a la bestiesa inicial tothom és torna xalat, de fet Hitler deia com un nen inofensiu: és culpa d'ells, és culpa d'ells, elis, elis...tot assenyalant als jueus i ja podem saber quin va ser el resultat final al seu innocent vocabulari infantil....tot plegat és perillós, prou de manipular les ments que això si que pot acabar un dia amb la pau que tenim i si no repassem que passa en el món i veurem que en molts casos hi han milers de morts perquè un capullo diu: és culpa d'ells, elis,elis....

Obrint el cofre

                                         


"Sabem que coneixem
pel què del coneixement ignorem.
Així, quan més coses sabrem
més desconeixedors serem"

"Bon alquimista és aquell
que del metall en treu or,
però l'alquimista que és bo
del metall en fa un tresor"

"És pel poeta una sort
rebre al cap un cop ben fort
que li permet veure les estrelles
sense gastar-se en elles
ni un miserable gram d'or"

"De la son jo m'alimento:
l'altre dia vaig somiar
que tenia un ou,
de l'ou en nasqué un pollet
i el pollet en fer-se gran
és convertí en la gallina
que ara m'estic menjant"

"La màgia d'infant consistia
en creure que l'arbre movia
la fulla que el vent empenyia"

"Aquell donzell
que amb la mà agafa
el llum de taula
del despatx,
és ell qui el sosté
o be és el llum
qui a ell aguanta?"

La llum

Ara ja està dormint, hem acabat el dia parlant de fades, parlava d'una suposada fada que es troba al bosc i ha deixat anar l'imaginació.
Està en aquella edat que ni és adolescent però reclama ja l'adolescència i ni és una nena però no vol abandonar a la nena, però va creixent.
Ara el papa ha de fer un pas important i per ella és una prova més a mantenir la seva infantesa per sobre de tot, sempre he intentat que no la perdi abans d'hora, i estic orgullós que a pesar de moments durs per part meva mai m'he perdut ni un instant d'aquests anys tan bonics, potser hi ha hagut molta gent que em deia que havia de ser pràctic, però potser per mi ser pràctic era això, estimar i encara que el meu dia a dia s'endurís, ningú em treu aquests moments.
Ara si, ara he de canviar, em costa, se que és circunstancial, però ja he parlat amb ella , des de la madurés ben entesa del nostre amor i des del vocabulari honest i sincer que tan sols els de la seva edat poden crear.
Avui tornavem amb el cotxe de fer un campionat amateur de ping-pong i de sobte en el meu cd ha sonat una cançó.
L'Aida m'ha dit: papa, jo hi penso molt i la trobo a faltar, tu també no?...jo li he dit que si, que bonic treure'm una estona l'escut de l'orgull i del auto-convenciment...i hem estat recordant coses, com sempre fem, sense por per part meva que ningú em jutgi, que ningú em digui que és el millor per mi, tan sols els sentiments i deixar anar el que realment sentim i que moltes vegades jo, com a adult, m'he de callar, per la por al rebuig o per el ditxós filtre que tenim que quant ens interessa tan sols deixem passar el més lleig.
Ens hem anat deixant anar, a ella no li ha fet mai por estimar, encara  no sap que son aquestes coses fosques, aquest sinònim tan extrany que els grans creem moltes vegades entre la paraula amor i por, per ella estimar és fàcil i jo li deixo el record en el seu present tan bonic com ella el vol, no ha embrutat res i això em permet dir-li el que penso amb franquesa i sinceritat i així jo tambè em sincero i netejo.
A ella li puc dir el que penso realment, el que sento, el perquè no puc tornar-ho a sentir amb ningú més i a ella li encanta escoltar-me, perquè la recorda, perquè l'estima i sobretot perquè no la pateix mai, cosa que a mi no em passa, per tant i per defensa, embruto...una altre regla estúpida adulta.
Avui ha sigut el dia de Reis, un dia de Reis especial, han vingut una mica fluixos, però l'imaginació, les ganes i sobretot la seva il.lusió ajuden i superen totes les coses. Ella sap que el Rei de casa sóc jo, i ja fa anys que sap  que els Reis som nosaltres, però resisteix a perdre la nena en aquest cas i quant m'ha abraçat i m'ha donat les gràcies, he sigut feliç, m'agrada la seva il.lusió i de fet sempre m'agrada l'il.lusió dels infants i si la sento tan a prop encara més, evidentment.
Haviem de fer deures ja que voliem jugar a ping pong i anar a casa d'unes amigues, per tant de nena a adolescent rebel hi ha hagut un pas, el pas de demanar que fes els deures, però vaja, aleshores m'he de posar la disfressa de pare contundent i entre els dos ja ens ho maneguem com podem.
Aquesta conversa final tendre, sensible, bonica, plena de records dolços, sense por, sense ansietat, de fet, amb tota la realitat per davant i sobretot entenent com ella pot traduir el meu dolor en un dolç record i veure que ella no es pregunta tant si no que tan sols estima i prou, m'ha donat aquell aire tan pur que tan sols els nens tenen. Ella sap tot el que va passar, ho va viure, però ella ja va buscar l'excusa, va culpar amb tendresa als altres i es va quedar amb ella, diga-li que no treballi tant, sempre em deia, i altres coses que ara mateix no val la pena, perquè eren tan clares i contundents que no vull recordar-ho, ja que l'Aida ho sap transformar en dolçor i jo no en se i aleshores em tornaria a fer mala sang i així com jo tancava els ulls ,la claretat de l'Aida, basada en els sentiments i res més, me'ls feia obrir, però és clar, no sabia quedar-me en aquesta bondat i amor, jo ja no en se.
La fada ha sigut l'última protagonista del dia, perfecte.
Demà tornaré a pensar el que penso com a adult però quina tranquilitat poder dir les veritats i no m'ha dit: el millor per tú és això, el que has de fer és això...no,no m ho ha dit...a l'inversa, li ha encantat que jo no li trenqui el record, més aviat que li reforci i que quedi intacte en ella, el meu el puc destrosar per salvar-me, però a ella encara no li toca salvar-se, si no sentir...allò que perdem pel camí per una cosa tan extranya com la possessió i les pors...em sento un nen...

Els Reis

Després de dies grisos, arriba la claror, per sort, com sempre. Avui l'he retrobat en la màgia dels Reis. Les nostres nenes ja son grans, però tot i així encara mantenen l'il.lusió, la volen retenir i de sobte els adults tambè ho volem fer, perquè no, ja que creiem en tantes tonteries absurdes, perquè no retornar aquell punt tan màgic i únic com la nit de Reis.
Mil records em venen al cap, molts, de fet no recordo quant vaig deixar de creure-hi, no sé qui em va dir la veritat, ni quant, ni a quina edat, no importa, m'agrada recordar aquella nit, despertar, mirar sobretot que s'havien menjat les galetes, la llet que jo sempre preparava amb tanta passió..que guai!!-pensava- deuen estar tan esgotats i deuen tenir tanta gana i sempre pensava molt amb els camells, a casa els desesperava una mica, perquè ja de petit era un patidor de nassos...però si que recordo el que els deixavem i no tan el que ens deixaven, després ja mirava els regals i 'per sort, tenia uns Reis gegants i generosos, evidentment jo creia que era perquè m'havia portat bé, m'ha costat molts anys entendre que era perquè teniem moltes peles i em va fer mal saber-ho.
Avui em quedo amb un nen de dos anys més o menys, amb el seu gorret, en braços del seu pare que de sobte, d'un estret carrer de Besalú ha vist com apareixia la primera carrossa amb el seu Rei corresponent , la cara se l'hi ha il.luminat, els ulls brillaven i era tan feliç que m'ha recordat a l'Aida en la seva primera cabalgata, a Riudaura. Tot fosc i de lluny, com baixant de les muntanyes veia unes fogates i jo li deia que eren els Reis, i ella no sabia si ser molt feliç o tenir molta por, estava impresionada, i en tota la seva primera nit màgica conscient, mai va deixar de moure's en aquesta dualitat, no va deixar d'estar enganxada a mi tota l'estona però en un racó del seu semi conscient aquell dia li quedarà per sempre...
Et fas gran, i aquests raconets tan encantadors estan allà i quant menys t'ho esperes apareixen i et serveixen, allò que diuen: "el nen que portes dins". Avui no demano res als Reis, no seria just, ells estan per coses massa importants, i jo estic massa adult aquests dies, ja se sap, bestieses i absurditats que els Reis no tenen de perdre ni un segon en elles...no puc ser tan egoista,i més encara,que tinc clar que a vegades també m'han donat grans regals que no he sapigut aprofitar, per tant callo, no és just demanar si no se obrir els regals i em perdo en el nostre estimat món adult...avui dono tots els regals als infants, als que hi creuen 365 dies a l'any, ha de ser així...avui em quedo amb l'il.lusió, aquell gran aliment de la ment que no deixa veure els mals de panxa habituals de la nostra estimada madurés, aquest és el meu regal.

Meu

la meva filla,la meva familia, la meva casa, el meu cotxe, el meu barri, el meu poble o la meva ciutat, el meu país, el meu color, la meva raça, la meva sang, el meu món, meu,meu,meu...
Si mirem els morts que hi han hagut avui en el món, vull dir les morts que compten, sempre hem de recordar que un mort aquí, més o menys equivalen a 70 a Irak, entendrem que darrera de cada mort, els d'aquí i els d'Irak, hi ha la paraula meu...propietat, a vegades equivocada, com en els casos de violència domèstica i a vegades equivocada, com en els casos de fronteres...he dit equivocada en els dos casos no? si,si, aixi ho volia dir.
La propietat és l'eïna que fem servir per protegir-nos, ja estic a casa, amb la meva parella, amb la calor de la llar, ja estic bé, tot està bé, ja està tot fet.
Fem servir la propietat per tot, fns i tot per morir, vius o morts, però finalment morir, ja he dit mil vegades que per mi es pot morir tambè viu, però en definitiva depenem de les nostres propietats, el nostre escut...el meu avi era anti propietats, segur que pensava que millor no protegir-se molt perquè un dia tot això pot anar a fer punyetes, perquè fins i tot quant utilitzes el "meu" per una persona, l'acabes convertint més en un valor material que humà, perquè poseeïxes, i hem de recordar que el fet de col.locar el pes de la nostra societat en el que posseïm no ens està portant a cap indret idílic.
Tots necessitem la protecció, però la realitat és que tan sols tenim una propietat, la nostra pròpia, per això ens sorpren quant la "nostra" filla" es  droga i confonem això amb que ens ha fallat, no,no, en tot cas es falla a ella, a nosaltres tan sols ens fa patir i de petits ja ens encarreguem que tots siguem ben conscients del que vol dir propietat.
A casa meva ara i abans han viscut moltes persones, sempre he obert les portes a tothom, de fet quasi em va provocar una separació fer-ho, però perquè m'ho va provocar?, per l'actitut de l'invitat? nooooo, doncs perquè? perquè la nostra propietat estava en perill, bé, per mi no, per la meva parella.
Que és meu, el que he pagat és meu? el que he parit és meu? (bé,en el meu cas seria engendrar més que parir)...algú em pot dir que és meu,? la resposta sempre me la dona el meu pare, ja se que sóc pesat amb ell, però me la dona:
-finalment, el que és teu és el que t'emportes quant et morts....perquè certament te'n vas i la casa es queda i la gent que estimes també i tot es queda i si, és cert, com a material pots deixar una herència, però ja no és teu, és dels teus fills que amb una mica de sort no es fotaran d'osties, o no es parlaran mai més, i sabran repartir el que és teu i convertir-ho en "és nostre" i això ja comença a ser més difícil d'assumir, si no mireu les separacions i ho entendreu.
Això vol dir, i tots coneixem més d'un cas que el que era teu fot enlaire els teus hereus i les seves relacions, per tant hem de vigilar amb les propietats sempre.
Per mi quasi, quasi em crec menys que això és meu o teu o de l'altre ,que la còmica frase de "hacienda somos todos", qui som "todos"?
Suposo que molta gent pot pensar que jo potser no tinc res i per això dic el que dic, però no és cert, ja que no tinc casa propia però tinc filla, amics, objectes, roba, tot això és meu, per tant és el que sempre he cregut o m'han ensenyat, si jo tinc tres habitacions i visc sol, i tinc un amic futut, no ho dubto, ja pot venir, si en tinc dues tampoc ho dubto i si en tinc una tampoc ho dubto, si ve a casa i em toca el cul, aleshores dubtaré perquè el cul si que és meu...de moment, que tal com van les coses mai se sap.
Per això quant dic el meu pare o la meva filla mai deixo de quedar-me trabat dins meu, és com si m'ho hagués de pensar, no te res a veure amb l'amor, és una sensació que m'equivoco quant ho dic, sempre em passa, em fa posseïr, em fa por  dependre del que tinc, sempre em fa por.
Però vaja, ho faig, com tothom, potser per això ens ensorrem a vegades, o ens matem uns als altres, o ens barallem per coses absurdes, perquè és meu i el que és meu no pot ser teu, es una base molt clara que ha muntat el nostre sistema de vida per dividir una miqueta més les coses i aleshores passa el que passa, que hi ha gent que s'ho creu tant que arriba a pensar que el món també és d'ell, o d'un país, o d'una llengüa.
Per mi és important d'on vinc, evident, d'on sóc, evident...però si algú em llegeix veurà que parlo mil vegades més del meu pare (Eduard) que de la meva mare (Anna) o del meu tiet (Joan) que de la meva germana (gemma) o de la meva "madrastra" (Isabel) que d'un avi (Antoni) i no me'n avergonyeixo perquè per mi son més importants, però no vol dir que ho siguin més, ho son per mi, és una opinió i tots sumats formen " la meva familia" (falten encara persones importants i no importants a la suma) , per tant, tot és meu no? , doncs no, perquè si escullo és que tan sols son d'ells mateixos i això em dona la possibilitat d'escollir.
Espero, desitjo, m'ho repeteixo mil vegades i no em perdonaria mai que en l'única possibilitat que la vida em dona de veritat de confondre la possessió amb amor, no ho faci mai, i parlo de la meva filla ( Aida), he de patir, estimar, gaudir i fins i tot no estar d'acord amb ella, però valorar-la i entendre-la en els seus passos sempre, així ho van fer amb mi la part de la "meva" familia que més m'agrada...cal dir que l'altre part tampoc va fer el contrari, que quedi clar, simplement que com a persones m'agraden menys, qüestió de gustos, que no coneix families, ni països, ni cotxes, ni merdes, si no tan sols el meu gust, tan important per mi, i tan poc pels altres, fins i tot pel meu pare o pel meu tiet...ho posaré més clar:
Iaia Assumpció : creient. convergent, nacionalista tipus b (burgesia catalana, si però no, però si, però no se)
Avi Pep: agnòstic, republicà, independentista moderat (ah, i l'unic que era del Barça, ja que això també és important)
Tiet Joan: agnòstic, esquerres, independentista fins la mèdula (odia el futbol i li dona la culpa de quasi tot)
Pare Eduard: místic, apolitic, i anti nacionalitstes de tot tipus, es partia la caixa quant algú defensava una terra.
Madrastra Isabel: mística, que cony li importa?, ja,ja,ja
Fill Alex: agnòstic, votant d'un partit invisible, i apàtrida

Tanta barreja i tan bon rotllo entre tots vol dir una cosa, que res mai va ser nostre si no de cadascú, per mi és molt important i he aprés que ha de ser així, l'altre cosa que ho aconsegueixi, però com sempre dic, estoy en ello i es que els resultats no venen demà ni demà passat, ja arribaran un dia, espero , és clar.

Matemàtiques

Un dia  em vaig abandonar
just l'únic dia que vaig dir:
-te!!

no tenia por,
perquè n'hauria de tenir?
si em van dir: si, ho vull!!

Un dia em vaig abandonar
perquè em pensava que ja ho estava,
i que allà, en el meu oferiment
i el seu requeriment,
ressucitava

Un dia em vaig abandonar,
però no com altres vegades,
no un boçí, ni un trosset
em vaig abandonar tot,
de dalt a baix,
de cantó a cantó,
de fora a endins,
i d'endins a fora,
per fi em vaig abandonar!

N'estava tan segur
que ni tan sols vaig posar cuirassa,
no temia conseqüencies
perqué a qui m'abandonava
li veia el valent destí
de la meva realitat:
finalment: inocentada.

I la meva vida és present.
El passat anava enmudint
dins del seu passat,
fins convertir el meu futur
en un dia com avui
que no em falta res més
que una cosa:
que qui em va abandonar
on jo veia el meu destí
em torni el meu caminar
en tan sols unes paraules
que converteixin el que finalment va dir
en una falàcia atormentada

Perquè quant t'abandones
amb seguretat,
no esperes res de res,
i de tan no esperar,
acabes esperant
tot de tot.
I on veies fluides,
l'altre hi veia trabes.
On veies màgia,
l'altre hi veia moments.
On veies privilegi,
l'altre hi veia circunstàncies.
I ara, on jo trobo el meu destí
l'altre hi veu un cretí

I al posar fins i tot el cretí
en un lloc relatiu,
va convertir el meu abandó
en el gest més sonat
d'un ressucitar anunciat

M'hi va la vida-vaig dir.
No ho puc evitar-va contestar:
La teva vida està
en una digne quarta posició
a qui li has entregat:

Primer el meu Déu,
segon les seves debilitats,
tercer la meva culpabilitat,
potser fins i tot després
un buit...i tú.
I com et pots queixar?
si no hi erats?
que vols més?
si ja hi ets!!
perquè em demanes
el teu estar?

-doncs no ho sabia
però ara ja ho sé,
perquè el resultat final
del cretí...és:
la suma dels teus resultats,
1+2+3...
calcula i ho entendràs:
el resultat d'abandonar
el meu ser en el teu mirar
és molt menys que ser quart:
és confonfre la teva veritat.
Ja que l'ordre dels factors
no altera el resultat
però en aquest cas
si altera el producte
que ha caducat.
Si no haguessis sumat
ni restat,
ni multiplicat, ni dividit
i haguessis mirat la nostra pissarra
amb el seu resultat
hauries entés
que abandonar
és fer operacions
las que vaig fer jo,
las que faig ara,
las que faré.

Perquè si una cosa vaig apendre
de tot aquell operar
és que la meva suma
restada al teu sumar
no és més que la meva resta
a tota una vida multiplicar:

1+2+3 - ( 365 x 39)

El resultat, honestament és:
la meva debilitat.