Descubriendo Nunca Jamás

Avui a la cuatro han fet aquesta gran pel.lícula, preciosa. És com retornar als orígens, és com retrobar el que perds, buf, buf i rebuf!!
El poder està allà, no en tinc cap dubte. En la vida es pot plorar de moltes maneres, però quant és com avui, que cauen les llàgrimes amb un orgull i felicitat constant, el plorar és el més bonic que un té.
Ja l'he mirat moltes vegades, aquesta i el lado oscuro del corazón ocupen part de la meva teràpia permanent, les necessito per viure, no sobreviure...una m'ajuda a no perdre allò que havia tingut, l'altre m'ajuda a que allò maduri com jo vull, no com toca fer-ho, i les dues son, en el fons, el mateix misatge, i ajuden, ajuden molt.
Jo ja sóc adult, molt més adult del que mai hauria pensat, però quant em retrobo en les escenes que mai hauria d'haver desaparescut, m'encanta viure, perquè ells, tots ells, viuen en l'imaginació però com a primera opció, es tan primera opció, que és real, que no els toquin la seva realitat, perquè ells aconsegueixen mantenir-se intactes.

Hi ha una escena que ploro a llàgrima viva, com diu la peli, ploro tot jo, amb un plor tan cristal.lí i tan poc embrutat que em sorpren, i m'encanta quant veig el nen que va morir fa 4 anys, això és el que busco i això és el que m'apasiona, retornar aquell punt on res se'm feia impossible, on no tirava les coses més boniques, on la meva imaginació anava amb mi, no com si fos alguna cosa de fora, si no de dins i perquè així és mantingui, tan sols hi ha un remei, no col.locar-ho en un lloc real cara els altres...a ell li passa, quant tot allò tan bonic ho mira el món queda brut, però ell ho impedeix, tan li fa, és un heroi, és valent i fidel al seu pensar...he d'apendre dels herois i tornar a l'imaginació, allà on resideix la veritat.

La sort d'alguns és que no ens cal descobrir Nunca Jamás, tan sols ens fa falta tornar-hi...i `poca gent sap que bé que s'hi està...el problema és que el món confon inmadurés amb això i no és això no, ni molt menys, n'hi han que no volen perdre aquest tresor per escaquejar-se de les obligacions, i per això diuen que sembla el Peter Pan, però n'hi ha altres que caminen per aquí amb normalitat però per allà caminen amb passió, perquè aquell país existeix, resideix en cadascú de nosaltres...un altre problema és no veure-ho o no acceptar-ho...finalment hi ha un tercer grup, els que ho saben, hi van i se'n van, com si res...un consell peterpanià: mai porteu gent normal allà, us poden fotre el món enlaire, no val la pena, mai ho entendrien.