Meu

la meva filla,la meva familia, la meva casa, el meu cotxe, el meu barri, el meu poble o la meva ciutat, el meu país, el meu color, la meva raça, la meva sang, el meu món, meu,meu,meu...
Si mirem els morts que hi han hagut avui en el món, vull dir les morts que compten, sempre hem de recordar que un mort aquí, més o menys equivalen a 70 a Irak, entendrem que darrera de cada mort, els d'aquí i els d'Irak, hi ha la paraula meu...propietat, a vegades equivocada, com en els casos de violència domèstica i a vegades equivocada, com en els casos de fronteres...he dit equivocada en els dos casos no? si,si, aixi ho volia dir.
La propietat és l'eïna que fem servir per protegir-nos, ja estic a casa, amb la meva parella, amb la calor de la llar, ja estic bé, tot està bé, ja està tot fet.
Fem servir la propietat per tot, fns i tot per morir, vius o morts, però finalment morir, ja he dit mil vegades que per mi es pot morir tambè viu, però en definitiva depenem de les nostres propietats, el nostre escut...el meu avi era anti propietats, segur que pensava que millor no protegir-se molt perquè un dia tot això pot anar a fer punyetes, perquè fins i tot quant utilitzes el "meu" per una persona, l'acabes convertint més en un valor material que humà, perquè poseeïxes, i hem de recordar que el fet de col.locar el pes de la nostra societat en el que posseïm no ens està portant a cap indret idílic.
Tots necessitem la protecció, però la realitat és que tan sols tenim una propietat, la nostra pròpia, per això ens sorpren quant la "nostra" filla" es  droga i confonem això amb que ens ha fallat, no,no, en tot cas es falla a ella, a nosaltres tan sols ens fa patir i de petits ja ens encarreguem que tots siguem ben conscients del que vol dir propietat.
A casa meva ara i abans han viscut moltes persones, sempre he obert les portes a tothom, de fet quasi em va provocar una separació fer-ho, però perquè m'ho va provocar?, per l'actitut de l'invitat? nooooo, doncs perquè? perquè la nostra propietat estava en perill, bé, per mi no, per la meva parella.
Que és meu, el que he pagat és meu? el que he parit és meu? (bé,en el meu cas seria engendrar més que parir)...algú em pot dir que és meu,? la resposta sempre me la dona el meu pare, ja se que sóc pesat amb ell, però me la dona:
-finalment, el que és teu és el que t'emportes quant et morts....perquè certament te'n vas i la casa es queda i la gent que estimes també i tot es queda i si, és cert, com a material pots deixar una herència, però ja no és teu, és dels teus fills que amb una mica de sort no es fotaran d'osties, o no es parlaran mai més, i sabran repartir el que és teu i convertir-ho en "és nostre" i això ja comença a ser més difícil d'assumir, si no mireu les separacions i ho entendreu.
Això vol dir, i tots coneixem més d'un cas que el que era teu fot enlaire els teus hereus i les seves relacions, per tant hem de vigilar amb les propietats sempre.
Per mi quasi, quasi em crec menys que això és meu o teu o de l'altre ,que la còmica frase de "hacienda somos todos", qui som "todos"?
Suposo que molta gent pot pensar que jo potser no tinc res i per això dic el que dic, però no és cert, ja que no tinc casa propia però tinc filla, amics, objectes, roba, tot això és meu, per tant és el que sempre he cregut o m'han ensenyat, si jo tinc tres habitacions i visc sol, i tinc un amic futut, no ho dubto, ja pot venir, si en tinc dues tampoc ho dubto i si en tinc una tampoc ho dubto, si ve a casa i em toca el cul, aleshores dubtaré perquè el cul si que és meu...de moment, que tal com van les coses mai se sap.
Per això quant dic el meu pare o la meva filla mai deixo de quedar-me trabat dins meu, és com si m'ho hagués de pensar, no te res a veure amb l'amor, és una sensació que m'equivoco quant ho dic, sempre em passa, em fa posseïr, em fa por  dependre del que tinc, sempre em fa por.
Però vaja, ho faig, com tothom, potser per això ens ensorrem a vegades, o ens matem uns als altres, o ens barallem per coses absurdes, perquè és meu i el que és meu no pot ser teu, es una base molt clara que ha muntat el nostre sistema de vida per dividir una miqueta més les coses i aleshores passa el que passa, que hi ha gent que s'ho creu tant que arriba a pensar que el món també és d'ell, o d'un país, o d'una llengüa.
Per mi és important d'on vinc, evident, d'on sóc, evident...però si algú em llegeix veurà que parlo mil vegades més del meu pare (Eduard) que de la meva mare (Anna) o del meu tiet (Joan) que de la meva germana (gemma) o de la meva "madrastra" (Isabel) que d'un avi (Antoni) i no me'n avergonyeixo perquè per mi son més importants, però no vol dir que ho siguin més, ho son per mi, és una opinió i tots sumats formen " la meva familia" (falten encara persones importants i no importants a la suma) , per tant, tot és meu no? , doncs no, perquè si escullo és que tan sols son d'ells mateixos i això em dona la possibilitat d'escollir.
Espero, desitjo, m'ho repeteixo mil vegades i no em perdonaria mai que en l'única possibilitat que la vida em dona de veritat de confondre la possessió amb amor, no ho faci mai, i parlo de la meva filla ( Aida), he de patir, estimar, gaudir i fins i tot no estar d'acord amb ella, però valorar-la i entendre-la en els seus passos sempre, així ho van fer amb mi la part de la "meva" familia que més m'agrada...cal dir que l'altre part tampoc va fer el contrari, que quedi clar, simplement que com a persones m'agraden menys, qüestió de gustos, que no coneix families, ni països, ni cotxes, ni merdes, si no tan sols el meu gust, tan important per mi, i tan poc pels altres, fins i tot pel meu pare o pel meu tiet...ho posaré més clar:
Iaia Assumpció : creient. convergent, nacionalista tipus b (burgesia catalana, si però no, però si, però no se)
Avi Pep: agnòstic, republicà, independentista moderat (ah, i l'unic que era del Barça, ja que això també és important)
Tiet Joan: agnòstic, esquerres, independentista fins la mèdula (odia el futbol i li dona la culpa de quasi tot)
Pare Eduard: místic, apolitic, i anti nacionalitstes de tot tipus, es partia la caixa quant algú defensava una terra.
Madrastra Isabel: mística, que cony li importa?, ja,ja,ja
Fill Alex: agnòstic, votant d'un partit invisible, i apàtrida

Tanta barreja i tan bon rotllo entre tots vol dir una cosa, que res mai va ser nostre si no de cadascú, per mi és molt important i he aprés que ha de ser així, l'altre cosa que ho aconsegueixi, però com sempre dic, estoy en ello i es que els resultats no venen demà ni demà passat, ja arribaran un dia, espero , és clar.