Kafka

Kafka no m'enamora com a escriptor, de fet no m'agrada, però la seva figura, la persona, el que diu en el seu diari, la relació amb el seu pare m'apassiona...curiós
M'ensopeix profundament els seus contes, suposo que es qüestió de gustos, "la metamorfosi" encara m'ha atret una miqueta, "la condemna" l'he llegit no gaire apassionat i "el fogoner m'ha avorrit de tal manera que he sigut incapaç d'acabar-lo.
En canvi la carta al seu pare l'he trobat fascinant, igual que el diari que ara estic començant a llegir, el torment reflexat en la seva biografia, tot plegat una ment retorçada però almenys als meus ulls, molt clara en la seva explicació, no si és degut al meu retorçament o no, però és així com el llegeixo...pensava trobar-me un autor complicat, d'aquells que donen mil voltes per arribar al mateix punt que un que ho diu amb claretat...suposo que és una opinió meva, però segurament l'havia mitificat sense llegir res de res.
M'agrada la claretat, cada vegada m'agrada més, tan me fa que m'ho repeteixin mil vegades si ho entenc i encara la disfruto molt més quant jo passo una època fosca, recargulant en les meves entranyes i rebuscant en la meva essència...m'ajuden les paraules contundents, que siguin compreses a la primera i que m'ajudin en el meu estat de re-metamorfosi, que ja m'he reinventat masses vegades!!
El blog s'ha anat endinsant al meu món, oblidant una mica les opinions de l'extern i separant el meu individu de la cosa global, així estic jo ara mateix...
Un dia em van dir que tenia l'ànima d'artista, això no implica ser bó o dolent com a tal, tan sols es una definició que jo l'entenc a la meva manera:
Suposo que és una definició extreta del meu infinit romanticisme dels actes de cadascú. Ser artista no vol dir ser bo, repeteixo , parlo del que jo penso, per mi ser artista és crear , tan sols això, després els ulls, orelles o qualsevol sentit del que et mira o de tú mateix pot posar nota a l'obra, però no per escriure malament no ets artista, si ho sents, si ho vius, si t'apassiona i si fins i tot, no en pots estar de fer-ho, és que ets un artista, per això em costa molt definir si una obra és bona o dolenta, crec que tot és subjectiu i si una merda per mi , és bo per un altre, doncs ja serveix. Però per mi l'artista ha de buscar en la seva grisor l' inspiració, buscar la seva necessitat, retrobar en full, o pantalla o tela, el que li manca en la realitat, així és com llegeixo jo a la gent, per això admiro a tanta gent, sigui reconeguda o no, m'agrada veure a la gent en el seu estat més pur.
Als 41 anys he descobert per fi el meu tancament extern, cada vegada em vull portar més pel que sóc i no pel que era, masses anys em vaig guiar per un ego alimentat de l'extern, segurament no n'era del tot conscient però tampoc ho vaig frenar.
El valor extern no és res més que una circunstància, sempre he dit que en aquest món primer has de demostrar i aleshores el que diguis podrà ser escoltat, si no demostres que te'n surts ,mai podràs opinar amb tranquilitat, per això si el Punset diu alguna cosa la gent l'admira, però si un sonat ho diu amb les mateixes paraules amb un sopar amistós, la gent se'l mirarà amb cara de: qui cony ets tú per dir això?...i amb això no vol dir que no m'agradi en molts casos el que diu, simplement que està muntat així, per tant, al final, crec que els triomfadors tenen una cosa que els diferencia dels altres, és la seva capacitat de vendre el producte, si no ets un bon comercial de tú mateix, res a fer...
De sobte jo m'he trobat en un lloc extrany, que tinc claríssim que si hagués sigut famós o adinerat mai m'hauria passat i amb això no vull dir que tingui un talent per alguna cosa que pugui vendre, però si que tinc talent per expresar el que sento, per aquí o oralment. No té mèrit ja que el meu cervell m'impedeix frenar això, m'agrada sentir, m'agrada entendre el que sento i m'agrada escriure-ho, per tant, a costa de treballar-ho i sense ser innat en mi, he aconseguit expresar el meu intern....no és més que hores dedicades a això, potser dic bajanades però les sento amb claretat dins meu.
Quant llegeixo Kafka persona, m'entenc una mica més, i amb això no em vull comparar a ell en cap sentit, però m'hi reconec, la seva cerca a les seves respostes son fins i tot malaltises. Em fa por haver perdut també la meva contundència amb tota aquella història, el meu incomformisme, fins i tot haver perdut la meva creença en els ideals i els pensaments més lliures...una parella meva sempre em deia que li agradava quant era contundent, quant no era diplomatic, i que semrpre em movia entre aquestes dues bandes tan antònimes.
I si, mai he deixat la meva diplomàcia en un racó i mai m'he agradat així, m'agrado valent, ferm, segur del que dic, i segurament era aquest el misatge que desprenia anys enrera...ara fa temps que m'he tornat dòcil, tan sols trec la ràbia d'una manera incontrolada i enfocada cap a un indret que no hauria de perdre tanta estona dels meus pensaments, però la contundència anyorada no era a base de ràbia, era ferma, m'agradava...ultimament decepciono a tothom que apareix, però he d'intentar entendre que és perquè no m'atreveixo...per això em surt ràbia, per tot allò que vaig entregar, el més bonic de mi.