?????????????

Total, és la meva  vida, per tant he de fer amb ella el que jo vulgui i no ella amb mi el que li doni la gana, ui, anar per inercia pel món té el seu perill, ai que no m'enrecordava que encara que el meu intern em demana calma, el meu extern segueix existint.
Crec que avui he sigut valent, no sé si m'he equivocat o no però he sigut valent i això sempre em va bé, vaig a l'inversa en l'ordre, primer l'impuls i després la valentia, però vaja, em quedo amb la valentia, ja que l'impulsivitat és innat en mi.
Però està bé tornar a baixar i deixar de maleïr tonteries que no serveixen per res, potser m'havia dissimulat un temps o no, però el que és cert es que he començat l'any fent mil preguntes, tantes, tantes, tantes, que em va petar el cos, no la ment curiosament, però si el cos, per tant opto per la supervivència intel.ligent...perquè he tingut el primer avís corporal i el desé mèdic, per tant, la paraula final és que m'he de cuidar una miqueta millor, canvi de rumb per nassos.
Un li agafa pànic quant veu que tot el que som i el que fem és una responsabilitat nostra, busquem i rebusquem culpables, busquem motius externs, busquem una excusa per perdonar el que hem fet i encara que hi siguin o no, finalment amb qui has de passar comptes és amb tú mateix, no hi ha més.
Demanes ajudes a preguntes, no cal, ja t'ho han demostrat l'importància que tens en realitat, que busques? el teu perdó o perdonar? finalment jo sé que em busco el meu perdó, és el meu gran error amagat, culpar-me de tot, tant, que finalment intento dissimular exigint respostes...collons, crec que la resposta més gran ja està feta, si no existeixo ,perquè perdo tan de temps en exigir la meva existència?
Aquests dies han sigut molt durs, m'he enfrontat per enèssima vegada amb mi, directe, m'he mirat els ulls, amb les bosses marcades sota els ulls, com mai havia tingut ,de fet no sabia que existien sota els meus ulls.
Un dia hauré de saber si és que tinc l'ego massa amunt o el tinc massa avall, però suposo que timidament sempre busco un reconeixament extern, per tant, el meu ego deu ser molt avall i no en sóc conscient o si, o no, o si, o no, o si,pito, pito colorito....
Tinc clar que si jo em cregués "estupendu" no m'ensorrarien les paraules dels altres, per tant no em dec creure gaire "estupendo" i vaig anar a petar amb una persona que si que s'ho creu, però s'ho creu rera un posat modest, però finalment si que era segura d'ella mateixa, almenys m'ho ha demostrat, potser em confonia el poc segur que em sentia jo o que em mostrava ella amb mi, però des de la distància entenc que ella si que tenia les coses clares, i tot el que volia fer finalment ho feia, semblava que no, però ho feia i menys amb mi, tot el que feia tenia una finalitat clara i això és un valor brutal que curiosament  devant la seva debilitat que tan mostrava, jo em vaig perdre. Potser s'arrepentia de tot, però després de fer-ho, i no vaig apendre ni això si es que alguna cosa havia d'apendre. Bé, ja hi torno, tan és, silenci i prou, m'he de quedar amb això.
Em defenso sempre en la madurés mal entesa, en que no creixem bé, en l'educació, en mil coses, però finalment el que acaba plorant sóc jo, el super heroi!!, ja,ja,ja,ja,ja....
Per tant, després de que el cos ha dit prou m'he de definir. Entenc que la meva "bondat" m'ha salvat de mil coses, però ja està. Descarto el fet de ser dolent, ho vaig intentar no fa gaire i no em surt bé, perquè em retorna amb violència. L'ambició material no va amb mi, i l'emocional m'ha portat a aventures massa besties que finalment tampoc m'han ajudat a crèixer. La feina no és un amagatall, i la meva feina personal no serveix de molt, és evident. No em contento a veure les desgràcies dels altres per jo millorar el meu estat d'ànim, per la mateixa regla,( infinitament repetida per tanta gent), podria entristir-me mirant a la gent que està millor que jo, i tampoc ho faig. No vull perdre el meu camí invisible, però és que no se per on para ara mateix. No m'agrada el món que visc ni com està muntat tot, faré alguna cosa per canviar-ho? noooo, doncs millor callo. M'encanta la gent, adoro la gent, alucino amb les ments de la gent, però quant en segueixo alguna amb la màxima força veig que em perdo en l'altre i ja no recordo la meva, per tant millor m'aturo a temps.
Tot el que he cregut que era alguna cosa miraculosa, o un detall extraordinari no existeix en realitat, per tant, error, tampoc vaig bé per aquí.
Ja m'han demostrat mil vegades que el valor que se'm dona no és material, però jo també penso el mateix?...dormo tranquil quant el meu valor material no va bé? crec que no, per tant no puc existir com a penques, si com a inconscient, però no com a penques.
Sempre espero respostes i si no n'hi han, tot ha de tenir un final? ha d'existir unes paraules que defineixin el perquè? no, ara he vist que no.
El meu pare era/és estupendo de veritat, el meu avi també, tothom m'ho recorda eternament, tothom me'n parla tan i tan bé que me'n alegro, jo tambè ho faig però potser que em tregui del cap que per més Font que sigui, això no em salva dels meus fets.
No se, he començat l'any com tantes vegades, de nou, apa!! hi torno!!...però hi ha una diferència, estic cansat, molt cansat, fisicament no estic bé fa temps, per tant he de ser pràctic, m'he de cuidar...paraula de metge!! i el meu avi tambè era metge!! si no vull somriure no cal somriure i no sóc un producte, per tant no cal que em vengui continuament, l'unica cosa que de fer es comprar-me a mi mateix, escollir-me i sobretot, per fi entendre una cosa que mai pensava que diria:
-baixar el llistó perquè per fi pugui saltar...potser és això el que aprés de tot plegat...bé, sóc jo, per tant el que pensi avui potser no te res a veure amb el que digui demà...però si, crec que si, repeteixo , si el meu cos peta ja no caldrà que pensi gaire i no vull que peti, per tant, intentaré madurar, si,si, madurar i si cal malament, però per estar bé jo, perquè en definitiva és la meva vida i puc fer amb ella el que em dongui la gana no?
doncs endavant...si la cago ja no cal que em disculpi, de fet he entés aquests darrers anys que disculpar no serveix per res i demanar perdó tampoc, tan sols els fets son importants, per tant, els fets enfora i les paraules a dins, crec que així apendré a caminar de veritat on sóc, que no és el pais de nunca jamás, si no a Catalunya, o a España, o a Europa o al món, tan me fa això, ja m'ho diran on sóc, total, sigui on sigui seré jo igualment...