silenci de Peter i pirata

Avui seria d'aquells dies que marxaria, agafaria una nau espacial i voltaria per tot l'univers, com sempre , buscant respostes però també disfrutant de la vista.
A mida que faig caixes van apareixent tresors, sempre és així, no puc evitar de fer-hi un cop d'ull, m'emociono en els detalls i em venen records i nostàlgies que no podria ni explicar, em quedaria massa curt.
Quant en el present les coses no van bé internament, és que alguna cosa malament has fet al passat i no has fet net, sempre ho he cregut així, però em costa aplicar-m'ho.
Si no tingués por de que el cotxe es pugui avariar, avui no pararia de fer km, una cosa que tampoc se explicar, una sensació de que no vas enlloc però que no pares d'estar a molts llocs, la meva part pràctica m'ha fet parar aquest sentiment sublim, i el trobo a faltar i més en un dia com avui.
Sense renegar del passat, buscaria tots els racons amb la música adient a cada raconet, sense por, sense cap maleit filtre d'inseguretat o de ceguesa, ja fa dies que em passa, tot em retorna.
Quant et quedes amb moltes coses que vols entregar i no pots, perquè tan sols has conegut una manera d'entregar-ho, tot és torna més complicat...però res baixa i la màxima de que tot s'acaba, en el meu cas, mai existeix,costi el que costi i faci mal o no.
No hi ha ni un dia que no recordi els racons, no hi ha ni un trist dia que el filtre del meu egoisme i la meva salvació sigui més petit que els records, no ho se controlar, no en tinc ni idea, la bipolaritat eterna en la qual em moc em fa ser una persona inexistent en la part pràctica quant hi han temes emocionals pel mig.
Tot el que he passat aqui dalt ha sigut per aquest etern dilema que de sempre m'acompanya, on s'acaba la raó, on comença la raó, si hi han sentiments, mai se on comença i on s'acaba.
Jo que presumeixo d'etern nòmada teòric, i acceptant, de gust, que a la pràctica no excerceixo el meu funcionar intern, em torno a quedar anclat en les coses boniques, em costa recordar les lletges i ja sabem que en molts casos, per tirar endavant, has de avant posar les lletges a les maques, però aqui sempre m'apareix el dilema...si ho fes així, tinc el dubte de si tard o d'hora ho acabaria pagant, ja que això no és fer net, es tan sols amagar una part de la realitat.
Encara que m'arribi la indiferencia i el que és pitjor, la mostra continua de que per mi va ser molt més que un encontre d'un temps, no se lluitar contra mi, no en tinc ni idea, no se renunciar a una de les coses més impresionants que mai he viscut, en tots els sentits, bonics o no.
M'he somergit a la lectura, als documentals, als meus escrits i als dels meus estimats, he escoltat paraules que em portessin a la lògica, he intentat escoltar els consells que em fecin entendre el perquè, ja que segurament no hi ha perquè, és i punt i no hi ha més...ho intento tot però la meva passió és tan descomunal, la meva cegesa és tan clarivident amb les imatges que veu, que no puc obviar-ho.
Tanco els ulls i ho sento tot, per mi això és estar en un estat de ceguesa absoluta, però ho tinc tot imantat en el meu extern: pell, i en el meu intern, essència. Maleïda potencia del sentiment que encara, en dia d'avui, em porta a un estat de mono físic incontrolable, tot i que pel meu bé, el mental, no sense lluita, ha anat disminuint, suposo que per nassos, no per coherencia amb el que penso.
I de sobte, m'escapo de tot això, i penso, "ja està" i quant menys m'ho espero torna a apareixer amb un sentiment confús de la ràbia externa que em vaig arrapar fa temps amb la dolçor interna que mai se'n va, i és una guerra constant.
Avui haria marxat amb el cotxe, a fer el meu recorregut sentimental, on les persones tenen molta força i els llocs estan adornats amb uns records quasi infinits. Ja fa anys que tinc aquests racons, son els meus tresors que finalment son deguts a altres i allà els enlairo al lloc on els correspon estar.
Som Gener, del 2012, tinc la sensibilitat disparada. Tot, absolutament tot m'emociona, també és una cosa que mai he volgut controlar, si ho hagués volgut fer suposo que ja ho hauria fet, per tant, entenc que no he volgut allunyar-me mai d'aquests estats, suposo que seria una lluita massa dura i entenc que seria contra mi finalment, però tampoc se segur que sigui així.Si almenys busqués el que més em convé, una cosa que mai he aconseguit de veure, segurament perquè els meus ulls estan mal ubicats en el meu cos i son tan interns que l'extern se'm escapa sempre de les mans, que tampoc se si les tinc on haurien d'estar.
Potser els somiadors som així, vivim de moments de somnis, que no son reals, però si tanco els ulls ho noto tot amb la mateixa força i em pregunto com pot ser un somni tan i tan real?, sempre estic confús, però quant vas a petar amb algú que somia tan o més que tú, l'explosió es tan gran que no vols despertar, potser aquell estat és això, un moment d'extàsis somnífera que és viu amb tanta passió que sembla real...però aleshores em pregunto: si tota la vida, la meva bombolla l'he notat, l'he viscut i l'he palpat, com podria pensar que és un estat de son que em provoca el meu embombollament?.
Fa dies que m'han abandonat el Peter i el pirata, entenc que ho fan per mi, de fet moltes vegades ho fa un, altres ho fa l'altre, i poques ho fan els dos a la vegada i si ho fan, ho fan per poca estona, un dia màxim.
Però ara ho han fet amb contundència, no se que em volen dir, no en tinc ni idea, volen que borri? o que potenciï? o que coi volen? i jo els demano que tornin...a vegades sembla que torna el Peter, acostuma a arribar abans ell, però o passa de llarg o no ens entenem i per entendre'm jo, he de tenir molt fort la part de Peter, i tan sols en aquell punt el pirata es sent còmode i pot tornar també.
Hi han dies que vull volar, avui és un dia així, necessitaria borrar tot el mal i acomodar-lo en el bé, perquè al final ,si m'abandonen, és perquè estic fallant en alguna cosa molt essencial, això ho tinc claríssim. Tots tenim diferents personatges a dins nostre, jo vaig triar al Peter  i al pirata perquè un el vaig descobrir fa anys i l'altre va ser un regal que em va encantar, però mai els deixem de cantó, sigui una metàfora interna de cadascú de nosaltres, ells existeixen perquè nosaltres els fem existir. Potser hi ha gent que no els posa nom als seus estats, tan sols dient que són voladors, o somia-truites o papanates, ja en tenen prou, jo els he posat nom, crec que s'ho mereixen.
Avui, tinc un dia absolutament inhumà, i no per dur, ni per patètic ni per lluitar pel dia a dia, no és per això no, sempre ho fem això, es tan sols perquè tot m'explota amb una força descomunal i és aleshores, tan sols en aquest estat, que puc aclarir les coses, però avui no tinc un dia aclaridor, ja que no tinc ni una part ni l'altre, em falten les dues persones de mi mateix que m'equilibren, el somiador Peter i el lluitador pirata, de fet el pirata aconsegueix moltes coses, tan potenciar la part de somni com treballar la part real, suposo que és la clau de la meva vida.
Avui li agafaria la mà a ella, a l'inventora, li miraria als ulls i li diria un milió de coses que li arribarien, com sempre, entremig de deu milions de coses i el meu sentiment tornaria a fer-se petit per pebrots, mai per la meva realitat, per això mai em fa por dir-m'he que cada dia tinc un espai per aquest sentiment...suposo que em faig mal així però em sento més coherent que quant obro els ulls i veig el que hi ha realment, que això si que em destrossa moltes vegades.
"el silenci de prop és majestuós, el silenci de lluny, és el dolor més cridat que he escoltat mai"