El despertar de la força

Ja de petit els meus pares van desistir de portar-me al cinemà a veure pelis de l'estil de la guerra de les galàxies, m'adormia i acabaven portant-me a Badalona a veure pel-lícules de l'Astèrix, no se perquè era a Badalona, però era allà, o a Barcelona, una que van fer de la Mafalda...o potser Los rescatadores de Disney.
L'única d'aquest gènere que em va encantar i que tinc un gran record és " la historia interminable" , però segurament perquè el llibre em va agradar moltíssim i tambè perquè vaig fer un treball al col.legi que tractava d'ella.
De petitó feia les preguntes típiques que es fan quant mires pelis com star wars, com per exemple: com pot ser que els dolents siguin 10000 i tots disparin tan malament, i els bons són 10 i tots tenen un porcentatge d'encert a l'hora de matar fulminant.
Així per sobre, crec que després de milions de trets amb armes super potents, només un dels protagonistes mor, i atravessat per una espasa!!...i perquè el maten a traïció, que si no n'estic convençut que tambè s'hagués salvat.
Fins i tot, i això ja és màgia, a l'episodi VII resulta que un dels dolents es torna bó, doncs automaticament cap bala o llàmpec, no sé com dir-ho, el toca...vaig pensar que si un dia sóc dels dolents em passaré als bons només per salvar el cul,ni molt menys per motius morals...
Al nou bo li passen 2390 bales pel costat i res de res, com a dolent no hauria durat ni una batalla..
I jo em pregunto, si són tan poderosos, si realment els dolents són els que dominen i tenen el poder, com punyetes s'ho fan per entrenar tan malament als seus soldats...o com poden reclutar a gent tan nefasta, qui coi porta recursos humans dels dolents...no ho entenc...

Jo em vaig passar dues hores esperant que s'acabés la peli, clar que va a gustos, però la veritat és que res em va sorpendre... tot i que em va fer nèixer tres o quatre somriures per parides molt llunyanes al nivell de les de Shrek, per posar un exemple... i alguna sorpresa/eta que no esperava, però crec que més per la meva innocència que no pas pel treball que fan els guionistes.
No sé, no em va agradar gens...potser de petit encara em podria sorpendre pels efectes especials, però avui en dia ni això em va cridar l'atenció.
Suposo que m'ho hauria de mirar com si llegís un còmic...és evident que no és el gènere que m'atrau, de fet suposo que és l'últim estil cinematogràfic que miraria, o el penúltim potser , per tant no puc ser gaire creible en la meva crítica...em vaig avorrir com feia temps que no m'avorria en el cinemà...a mi aquestes batalles on només es veuen colors que van amunt i avall, i avions supersòniques que no es toquen perquè els bons tenen sort, doncs com que no m'emociona gaire...potser ho entendria per una serie, ja que sempre va del mateix, o d'un còmic, però de la peli que tothom es torna lelo i espera la següent amb tanta passió, doncs em costa d'entendre...
Per algunes imatges que he vist dels fans dient que és de les millors de les últimes, no em puc ni imaginar que m'hauria passat en les anteriors...
A sobre, cosa que no estic acostumar, van haver com uns 15 minuts, o més, d'anuncis abans de començar "el despertar de la força", o sigui que li va costar molt despertar...per tant , se'm va fer absolutament carregòs tot plegat.
Ja venia d'aparcar en aquesta bogèria anomenada Parc Vallés...haig de reconèixer que admiro la gent que per passar un dissabte marxa a desconnectar en aquests indrets plens de pau i tranquilitat, tot i que clar, els cines tan sols funcionen en aquests gran centres lúdics..suposo que Barcelona deu ser una mica l'excepció...és curiós, jo recordo a Barcelona viure-hi molts anys i recordo tranquilitat, ni ara ho entenc, però la recordo així, potser perquè treballava en zones amb poca aglomeració  de carn humana...no sé, no és per pedanteria ni perquè em senti diferent, però quant arribo a aquests grans centres i veig la gent des de lluny, tots allà, apretadets, doncs em fa canguelis, molt, fins que m'hi poso jo que aleshores ja ni recordo res del que he dit fins ara.

Mas o menos

Tot i que no m'apassiona el tema avui parlaré de política.
Acabem de passar dues eleccions on finalment l'incertesa és el resultat final, i jo m'ho miro com a espectador encuriosit i també com a votant en les dues vegades que hem pogut "dir la nostra"
No sóc dels que amaga el vot, no em fa por dir el que he votat i per tant ja dic ara que he votat a la cup al Setembre, i a Podem aquest darrer diumenge.
La veritat és que em sorprèn que aquests dos partits són dels que més crítiques reben des de la dreta, però em sorprèn encara més que siguin tan criticats des de les esquerres.
Artur Mas és un polític pel qual no sento cap simpatia, tambè he de dir que no estic d'acord amb la cup en totes les coses que fan, evidentment, de fet a les eleccions del Setembre allò que jo crec que es va inventar el Mas per salvar el cul, és una opinió personal clar, em va fer decidir el vot.
ERC , tot i mostrar en moltes èpoques incoherències, com tots, són els unics que sempre han defensat l'independència com a partit més o menys potent dins de Catalunya, no trobo just que en Mas, algú que no fa tant deia que era inviable el que ara proclama sense dubtes, sigui qui porti el procés com a figura visible, i crec que sincerament és simplement una qüestio d'ego enlairat.
Crec tambè que no tan sols això separa l'acord entre la cup i els altres, crec que uns volen una revolució total, i no serà tan fàcil tot plegat, tot i així, si junts pel si treiessin al Mas, penso que seria una manera total de forçar a la cup a arribar un acord, i ho sento, però no entenc com una persona pot encallar tant una situació, una persona  per cert, que va dir que marxaria si fos un inconvenient, doncs ara ho és.
Vaig votar la cup tot i no ser un independent convençut, si els vaig votar va ser perquè només crec en una construcció d'un nou país si es fa diferent al que s'ha fet fins ara tot, i crec que ells eren els únics que m'ho garantien...potser ERC tambè, però es van ajuntar i mai he entès perquè, dubto que Convergència haguès tret més vots que ERC, i en canvi haurien sumat els dos igualment i segurament ara no hi hauria tot aquest problema, però vaja, son hipotessis...
El que tinc clar és que en Mas, igual que el PP a Espanya, té un metòde molt fàcil, que és sempre passar la pilota a l'altre, igual que ara el PP demanarà responsabilitat al PSOE, després de 4 anys ignorant totes les altres forces, en Mas farà sempre el mateix amb la cup...
Jo sempre he pensat que Catalunya te el que té, en molta part pels acords del etern "seny català" , dut a terme quasi sempre per Convergència i Unió,  i no tinc cap dubte que la política convergent sempre va estar molt més a prop del PP  que de res més, per això potser no fa tant no em sorprenia veure al Mas i la Camacho filtrejant continuament.
Podem o Podemos són un partit nou,  no me'ls crec encara, però almenys tinc dubtes, que en la política ja és moltíssim, potser són estrategues, no ho sé, però tan me fa, si un partit es presenta a unes eleccions , siguin anti-sistema o no, ja entren en el sistema, per tant alguns discursos potser comencen a ser absurds...suposo que hi han dues maneres de lluitar pels canvis, a base d'hòsties o així, i han escollit així...tot i que historicament les hòsties han canviat moltes coses, estem en una època diferent.
Per últim no entenc tanta crítica a Espanya pels resultats de les eleccions, el PP no fa més que el que marquen les directrius d'aquella merda inventada anomenada Europa, i crec que a Europa molts dels que retallen tampoc reben un càstig electoral tan fort o no més fort del que ha rebut el PP, vull dir que no és complicat manipular a la gent, jo sóc el primer manipulat que quedi clar, però a Catañunya haurien de deixar de mirar a Espanya continuament i deixar d'enfotre'ns dels resultats, al final molta gent espanyola ha votat podemos que és un grup que defensa el referendum, ja sé que no és molt però alguna cosa positiva és.
A Espanya no són més idiotes que a Alemanya, o que a França, potser estem una mica o molt per darrera en moltes coses, però tambè aquí teniem un gran mètode de sanitat que és cert, s'estant carregant, però encara existeix.
Jo crec que ens passem més estona buscant culpables que trobant solucions però si hem de buscar culpables per un tema intern, seria bó buscar-los a dins i no riure del que fan els altres, perquè no és una bona manera d'engegar processos, és la meva humil opinió

Oli

Fins a quatre vegades li pregunten a l'Oli la mateixa pregunta:
- Cuándo dejarás de ser un niño Oli?
- Para que?- la resposta d'ell sempre és la mateixa.
I aquí s'acaba la conversa referent al tema.

Quant acaba la película, sempre em faig moltes preguntes. Ja fa més de 15 anys quant la veig veure la primera vegada en els meus enyorats cinemes Verdi, i ahir pensava, que les preguntes sempre són les mateixes,
Perquè si, és evident que ja he madurat com tothom, tots madurem, sense saber que vol dir exactament "ser madur", tots anem madurant...
A l'altre peli que vaig veure fa pocs dies el protagomista li preguntava al seu germà " quant va ser que vas deixar de ser un nen?"...el germà li contesta que potser va ser quant va deixar de pensar en ell i va començar a pensar en els altres... potser aquesta és tan sols una raó, segur que n'hi han moltes més, segurament la més important és perquè és així i no cal donar-li més voltes, perquè gairebé tot el que fem és perquè si i ja està.
Tot i no donar-li voltes, els meus dubtes segueixen siguent els mateixos....perquè al final, socialment madurar no es fer-se gran, ni deixar de ser un nen, simplement és cumplir i si no pots cumplir per les circunstàncies, doncs patir, perquè de fet tots madurem però això no garanteix que les coses t'hagin d'anar bé, o sigui que com sempre, som una fulla que va i torna depenent de com bufa el vent.

Avui hi han eleccions generals..
Jo crec francament que si sortís un partit que en el seu programa electoral digués que a partir de que ells manin la gent deixarà de treballar i pagaràn un sou vitalici de 2000 euros a tothom , guanyarien de carrer...i aleshores algú madur em diria: " però com vols que això pugui ser?" i segurament algun nen que passa per allà diria " coi, doncs fabricant molts diners i donant-los a la gent"...però no és així, els diners és l' única cosa que fabriquem els humans però que no tenim cap control sobre ells.
Però jo no deixo de pensar que els dineres són papers dibuixats, vull dir que mai he entés perquè no se'n pot donar a la gent que pateix sense haver de donar explicacions.
Dirien que no, que no és possible, però jo els diria que aleshores hi hauria més gent que consumeix i si la gent consumeix és creen més llocs de treball, però clar, no pot ser, perquè tot te més lògica que aquesta tonteria que estic dient.
I si en fabriquéssim uns quants i no diguéssim res a ningú i els donguéssim ? jo crec que seria una idea genial no?...doncs no, perquè hem madurat i en la maduració no hi entra fer coses simples...
I jo em pregunto, si hi ha demanda de calces, i la gent en demana moltes, doncs se'n fan més i ja està no?, doncs amb els diners també hauriem de fer això, no sé, podriem fins i tot, perquè res trenqui l'estúpida cadena econòmica que seguim, vendre per exemple 50.000 euros a 100 euros, així els papers tindrien un valor real, que després ja reconvertiriem a un altre valor real més elevat, i és que la lògica s'ha de fer servir per tot, no tan sols per les calces.
I una vegada he dit tot això, ja ningú pot negar que he madurat...
Si Oli, deixar de ser nen és això, els nens somien, pensen tonteries, donen solucions reals absolutament delirants...nosaltres, els adults, som coherents, trobem solució a tot i evidentment posem lògica a totes les coses, i com que en posem, mai voldriem evitar que la gent patís si això trenca l'estúpida cadena econòmica.

Lars y una chica de verdad

La tendresa... si li afegim una mica de deliri, pot arribar a ser sublim.
Acabo de veure una pelicula que m'ha despertat tota la tendresa des del minut 1.
Són pelis suaus, que van entrant, m'ha recordat per moments beautiful girls per la serenor que t'envia mentres l'estàs mirant.
M'ha encantat, m'ha agradat veure que fins i tot un deliri pot ser compartit per tothom, que fins i tot la gent l'arribi a viure amb passió.
I quant veus que el que està delirant és algú encantador, dolç, que fins i tot dins de la seva "bogeria" el pots arribar a entendre, i a estimar, fa que al final et sentis com un més del poble, d'un poble humà que contrasta a vegades amb les quantitats de "deliris" que passem i que no són temporals com el del protagonista del film.
M'encanta cada personatge, m'agrada la noia "real" que segueix l'història des de la distància prudent, perquè l'enten, perquè finalment potser si que tot és molt relatiu.
Valoro i admiro la gent que pot crear en una pantalla aquests climes tan humans, tan fàcil, són tan fàcils que la més gran bogeria l'acabes veient com una història d'amor tendre, bonica, sincera.
Veure que el més pràctic, el més realista, acaba entrant dins del cercle de la dolçor, és fantàstic...
A vegades penso que si la tele ens impregnès de coses tan dolces, potser el món seria diferent...potser al final coneixem la malicia perquè ens l'ensenyen, i potser al final no som tan dolents o egoistes com a vegades semblem o ens diuen que som, potser tan sols som manipulables, i l'error potser està en la manipulació.
El protagonista me l'emportaria a casa, amb el seu deliri, per compartir amb ell un amor tan real i coherent com el seu.
No sé si a tothom li passa, però quant acabo de veure coses com aquestes entenc que no hem fet les coses bé, i que potser tot és molt més simple del que pensem.
Quant vaig veure beautiful girls vaig tenir la mateixa sensació de pau, de tranquilitat, d'entendre que el no entendre les coses que mirem cada dia per la tele és el normal, i que entendre que hi han milions de formes d'estimar, de delirar, i de sentir.
Quant parlem de deliris, bogeries, automaticament pensem en perill, i potser és que només ven això, les coses complicades, fins i tot les dolentes, i fins i tot només les dolentes i que estiguin a prop nostre....les que queden llun i no ens toquen, ni de rebot, no interessen, han de ser dolentes i palpables.
No sé si això va creant escuts, va provocant que tots pensem que ens la fotaràn quant ens girem...
Jo no sabria com explicar com em sento ara, però tinc clar, i agraeïxo infinitament aquestes sensacions, que tot plegat és un error, i dels grans...és curiós, m'ha passat amb aquestes dues películes, igual que em pot passar quant miro al Pepe Rubianes, o tan sols el recordo, o potser quant escolto alguna cançó que em desperta... les sensacions són diferents quant visc cada cosa que m'agrada, però el resum final és el mateix, no estem acostumats a entendre les coses anormals, però si estem acostumats a que ens matem uns als altres o que simplement ens donguin pel sac, maleïdes costums que impedeixen avançar.
Dos dies, i he mirat coses molt interessants a la tele, un reportatge on l'arribada de gent nova, allò que tan escoltem maleïr moltes vegades, salven el tancament d'una escola d'un poble petit, després records preciosos en el documental que van fer de la revista "ajoblanco" i avui el postre, amb aquesta dolça, suau, tendre i enriquidora película.

L'Arbre

Quant em van demanar a la residència quina cançó podriem posar per fer un petit homenatge a la meva mare, no vaig dubtar de posar aquesta... jo l'havia escoltat moltíssimes vegades de petit i va lligada amb l'Anna sempre dins dels meus pensaments.
Potser perquè torno d'un lloc que em sento bé, que avui em sentia més viu que mai, al final potser estic molt més arrelat del que crec.
Segurament hi ha diferents maneres d'estar arrelat. Pots arrelar-te com un arbre, encara que aparentment et moguis i facis coses, o et pots arrelar de sentiment, i aquest cap de setmana he trobat aquest arrelament.
Matadepera no significa res per mi, però si significa molt el que he viscut en aquell poble, per tant torno despert de sentiments frescos, sense nostàlgia, perquè la nostàlgia seria un petit despreci a la gent que tan bé em fan sentir en el present.
És evident que aqui on visc no he arrelat gens, de fet aquí si em sento un arbre que no va enlloc, tot i que potser em moc moltíssim, i m'haig de reconèixer que sortir d'aquí em va bé... jo crec que és el cel, aqui és molt tancat, i a mi sempre m'han agradat els cels grans i oberts, per això a Banyoles ja respiro molt millor...de fet ja no dono voltes al tema, és així i punt.
Encara que la comoditat d'estar amb gent que estimes molt fa que fins i tot no necessitis fer res per estar bé, que fins i tot no hagis de buscar conversa, que fins i tot estiguis en habitacions diferents, el cert és que em fan sentir autèntic, puc ser jo sense por, sense escoltar allò de " és un bon noi" , que és l'equivalent a allò que et diuen quant no et volen com a mascle o femella " em caus bé però..."
Quant torno entenc que necessito sentir continuament...com deia un amic meu, alguns neixem amb un defecte de serie, i som molts més dels que pensem, perquè aparentment el defecte no es nota, però hi és i et reclama...defecte o no,( tot és relatiu), em fa sentir viu estar amb gent que jo veig viva, gent que són crítics amb el que viuen, gent que no són arbres, i que fins i tot a vegades poden ser fulles que es mouen segons el vent, però tot i que sembla que això impliqui no controlar el teu destí, deixar-se portar et permet veure moltíssimes coses...
Tots són diferents, i evidentment faltava gent que estimo molt però avui els he agraït tot el dia poder escoltar aquesta cançó i poder plorar d'emoció, feia molt que no plorava, m'estava convertint amb un arbre més, amb tot el respecte pels arbres, parlo d'un dibuix per representar una situació, adoro els arbres, que quedi clar.
Avui no he mirat les notícies, ni tan sols he escoltat molt el meu dia a dia, he pensat allargar un dia més les sensacions que m'he emportat d'aquella gent que estimo, i ho he aconseguit, i això vol dir que seguim tenint poder per poder encarar les coses com vulguem, no sempre clar, però moltes vegades podem.
Tot va començar divendres, seguit d'una nit de dissabte dolça i un diumenge rodejat de fum que encara avui estava impregnat en la roba que portava ahir, el fum de la barbacoa, l'excusa per trobar-nos.
He olorat la roba d'ahir, i he escoltat al Jordi, o a l'altre Jordi, o la Silvia, o les nenes que tan estimo, o el Toni, el meu AMIC de sempre, o la Vane, altrament coneguda abans com a parella del Toni...ja fa molt que és la Vane... i després dos visites curtes però boniques del Bernis, i el diumenge de tota la familia del Bernis, gent que també tenen noms i cognoms i que també fa molt que no són simplement la família d'ell, si no gent que estimo també per qui són.
Faltava gent, gent del passat i evidentment del present, però la veritat és que a ells, els que vaig veure ahir, els dec que avui pugui olorar amb tanta claretat, que pugui sentir amb tanta intensitat i que hagi flotat durant tot el dia per un lloc on jo no em sento bé...
El cap de setmana va tenir un parèntessis important, una estona extra amb algú nou en el meu present, tampoc molt nou, però que em va entregar energia absolutament positiva, també li he d'agraïr que avui dilluns encara sigui diumenge...
El calendari és el que és, però les sensacions no coneixen les hores, ni quin dia som... com que dissimular en sabré sempre, com tots, avui he fet un dilluns dominical.
He acabat escoltant aquesta cançó perqué m'ha vingut de gust i quant estic així tot el que em ve de gust ho vull fer... alguna cosa interna m'ha dit escolta-la i ho he fet...i si, per fi he plorat i he tornat a aquell camí que s'anomena " no te salves"...dilluns, i no m'he salvat....GRÀCIES.

Canvis

No saps com et trobo a faltar...bé, us trobo a faltar a tots, la calma, els silencis, les paraules boniques, la tendresa, la dolçor, però sobretot et trobo a faltar a tú.
Van passant els anys i cada dia tinc més clar el privilegi que va ser que tu fossis una persona que em va acompanyar tants anys de la meva vida, t'haig de dir que tambè cada dia tinc més clar que vaig ser un fill que mai et vaig exigir res que no fos estimar-nos.
Mai em vas explicar res de la mala llet... ni tan sols em vaig assabentar, tot i ser fill de pares separats, que hi han pares i pares i que hi han mares i mares, tot el meu present encara dona més valor al que vaig viure amb vosaltres, crec que és la força que m'ha acompanyat en tots els moments.
M'he anat convertint amb algú intermitent, encara més del que era abans, m'he anat exagerant en el meu cantó volàtil, he anat sortint i entrant de la cova com he pogut, i els darrers dos anys he perdut fins i tot la meva estimada bombolleta, aquella on jo podia sortir de mi i mirar-me per poder exprimir el més possitiu de tot plegat.
Però tinc una cosa que mai marxa, i és la vostra força, la sensació de que esteu aquí, els somriures que em genereu cada vegada que us miro en els meus records, em dona una energia que mai s'acaba...ara tinc clar que sense tot allò jo m'hauria perdut en totes aquestes tonteries que em toquen viure.
Potser per això, segur que és per això, he anat recapacitant molt els darrers dos mesos...
Finalment he començat per la part pràctica, vaig posant les coses a lloc, intento ordenar tot aquest desordre que, oh sorpresa! no només és responsabilitat meva!!... i amb això vull dir, estimat, que tambè deurieu fer alguna feina en això, perquè se'm pot dir moltes coses, però la responsabiltat és segurament una de les coses que marquen més qui sóc, fins i tot diria que en molts casos, la meva responsabilitat m'ha fet fer coses molt irresponsables...
Segueixo creient infinitament en les persones, però no entenc com ens podem complicar tan la vida i perdre'ns en coses que no tenen la mínima importància.
Com diu el meu amic, l'AMOR en majúscules pot amb tot, i l'AMOR en majúscules no són imbeciltats ni detalls absurds, significa estimar per sobre de les circunstàncies, estar allà encara que no hi siguis, sentir, palpar l'alè del teu estimat o estimada que ja està ben incrustat dins teu.
És cert que jo no estava preparat per res, us podria retreure això, però mai ho vaig fer i mai ho he fet, perquè crec que vosaltres no podieu arribar a les imbecilitats simplement perquè no tenieu ganes de perdre el temps i el que volieu era guanyar-lo...tot i així, com que em vau ensenyar a ser coherents i sobretot, lògics, també m'ha servit per moltíssimes coses, fins i tot les més imbècils de totes.
He hagut d'apendre de lleis, de deures i drets, de com s'han de fer totes les coses més absurdes de la societat i me'n surto com tothom , francament estimat, és molt més fàcil això que el que vau fer vosaltres, per tant, em poso a la cua i espero el meu torn amb bona cara...
Però siguis on siguis, saps que si una cosa se m'està escapant de les mans és el meu etern inconformisme, i jo ho sé, i l'inconformisme ha de ser intern, el perill de viure segons quines històries és que t'acabis convertint en una màquina, mai precisa per sort, dels teus moviments...
Avui, treballant, un home se m'ha quedat mirant i em diu: " caram, si que has viscut a llocs!!"...jo només li havia dit que sóc nascut a Barcelona i que ara visc a Castellfollit i entremig, ja que ell m ha parlat del poble, vaig estar un temps a Riudaura...m'he quedat parat quant m'ha dit que m'he mogut molt, i no li he dit res dels meus altres moviments, perquè he pensat que algú que no deu haver sortit mai d'Argelaguer, li deu ser complicat d'entendre tants moviments, suposo que fa mandra, no ho sé, jo crec que és arrelament o no, i jo mai he estat arrelat a cap indret físic, tan sols ho estic aquells estimats dels que parlava, aquells que després de 50 trasllats segueixen allà...
La conversa, agradable sens dubte, m'ha fet pensar que mai em vull convertir en algú que pensi això, crec que m'hi va l'essència, m'ha anat bé per saber i donar-me força per anar programant el meu gran canvi que aviat portaré a terme, necessito força perquè tots els meus moviments ja tenen conseqüencies, per tant ho he d'anar mastegant...
Però finalment la meva vida és meva, ja fa molt que dic que vaig descartar qualsevol estàtua de Màrtir, i segueixo fidel a això, però el que no faré, i això ho tinc molt clar, és perdre el que més valoro del caminar per aquest món, els detalls, els racons, el cel, els èssers vius, les mirades, el cel, l'amor autèntic, no vull que el robot dilueixi l'essència, no m'ho perdonaria mai i al final només és un mateix que pot portar la seva coherència al lloc que li correspongui.
Les lletres d'aquest blog sempre em serveixen per saber on sóc i qui sóc en aquests moments, he passat èpoques que escrivia des del humor, potser parlava de coses molt trascendents però sempre amb el sentit de l'humor com a bandera, altres instants la sensibilitat podia amb tot el que vivia, plorava mirant el cel, alucinava amb el mar, o simplement em fascinava una mirada d'un avi que havia vist, i ara sóc un altre, i ho noto quant escric, perquè estic pràctic i ja fa molt que vaig entendre que ser pràctic no te cap mèrit...s'ha de fer el que toca i ja està, però això és molt fàcil crec...i si, em trobo a faltar i quant un es troba a faltar és l'únic responsable d'aquesta enyorança...allò que diem d'apendre del passat, doncs per sort ja ho he viscut un parell de vegades més, per tant ja tinc les eines per sortir-ne, tot i que si, ho reconec, just fa dos anys i amb 43 anys, vaig descobrir una cosa que mai havia vist, ni tan sols olorat, o potser l'havia obviat, no ho se, i el que he descobert és la mala llet i potser és un cop massa fort pel que havia viscut fins aleshores, però tambè penso que no està malament descobrir això als 43, he trigat força...

Manipulador d'aliments

Poden fer el que vulguin amb nosaltres, és molt fort, jo mateix vaig caient dia rera dia a la seva trampa, i dic que poden fer el que vulguin perquè el que vulguin no sé quin límit és...
Em pregunto perquè fa uns anys enrera no hi havia el debat que tenim avui, o perquè fa pocs mesos semblava que Podemos podria guanyar a les properes eleccions...perquè els van fer pujar tan ràpid i els han fet baixar tan ràpid... i finalment jo no els votaré i creuré que és una elecció meva i no és així, jo els anava a votar perquè em van dir que era una gran opció, i ara no els votaré perquè m han dit que són una estafa i no estan preparats...igual votaré que si per l'independència perquè m han dit que és el millor per nosaltres, però ves a saber si a partir de demà tv3 comença a dir que és el pitjor que podriem fer i ja canviaré el si pel no...
El més fort de tot és que fins i tot a vegades penso que tinc criteri propi i que no estic manipulat en les meves decisions, i al final ho estic en totes, fins i tot en les més personals...en el moment que poso els peus al terra quant em desperto molt poques coses depenen de mi...ja sé que potser com ho encaro o com em prenc les coses si que és meu, però crec que fins i tot això està massa condicionat per creure'm en plena llibertat...
I perquè dic això?...per la conversa que he tingut avui amb una persona que em fa a vegades obrir els ulls o a vegades tancar-los per no veure tota l'obra que ens estan oferint...
Adoro la seva filosofia perquè es pot adapar a qualsevol persona, admiro la gent que te aquesta visió tan gegant d'una cosa tan petita com són les vides humanes i la manera que tenim de relacionar-nos, i a vegades, quant acabo de parlar amb ell, em faig una pregunta:
Que coi estic visquent?...tot i que ell, sense mai alliçonar, ja em dona algunes respostes al meu interrogant...
M'agrada la gent que no alliçona, tan sols explica, i t'ho explica tan bé que acabes pensant, i s'agraeix tant poder pensar una cosa que ja sembla tan mastegada per tothom...i si per alguna cosa em queda un dubte de com ha arribat a les conclusions, em dibuixa amb paraules quatre exemples absolutament diferents però que tots lliguen amb els seus pensaments i les seves conclusions...
I aleshores torno a mirar la tele, o miro les xarxes socials i ja hi tornem a ser, tots buscant un culpable i trobant-lo evidentment, perquè al final si un vol sempre troba un culpable, i si aquest et permet treure la teva pròpia culpa millor que millor encara...
Potser no estem acostumats a la coherència, o potser simplement estem acostumats a UNA manera de funcionar, i aleshores quant algú fa una cosa que no ens entra a la nostra primera conclusió, altrament dit moda o manipulació, ens posem tots histèrics..i jo em pregunto, ens posem histèrics perquè ho estem ? en molts casos ni això, segurament ens posem histèrics perquè el del costat està histèric, perquè ho llegim a tot arreu, perqué les notícies tan sols parlen d'això i també estan histèriques...
Però aleshores passen els dies i tot es difumina, fins i tot els atemptats de París ja sembla que fa molt que va passar, avui segur que n'hi han hagut molts en el món, però com que, o no ens els han dit o si ho han dit ho han fet de refiló, no hem parlat del tema...per tant ara estem davant d'un moment que si la cosa segueix així algú rebrà i no s'ha de ser molt viu per entendre que rebrà el més petit i el que trenca les regles del joc, que perdoneu, són les que ens han portat fins aquí...
Jo crec que tot ens fa gràcia fins que comença a tenir possibilitats de ser una realitat, aleshores ens ho pensem dues vegades per somriure i pensem que potser és un perill, i seguim doncs en un perill ja conegut que tots sabem on ens portarà...tot i que en el dia a dia no ho sabem perquè estem manipulats, però segur que al final, si tenim la sort de mirar enrera, ho podrem veure amb més claretat...
Aqui o ets com uns o ets com uns altres i resulta que encara que faci molt més temps que els altres que ja erats com ara són ells, et poden arribar a dir que ets un traïdor per no seguir el que " toca"...i ara el que toca és això, si o si, perquè no tan sols ens han dit que és el millor i el que convé, si no que ens han dit fins i tot que tan sols hi ha una manera de fer-ho...i no és així, n'hi han moltíssimes, fins i tot podriem sortir tots amb armes al carrer i començar a lluitar fins les últimes conseqüencies...però no, perquè tambè ens han dit que estem en un païs que som espectadors de guerres llunyanes, aqui no les volem, per tant no toca...
Jo em sento tan manipulat en tot el que faig que seria incapaç de ser tan contundent a l'hora de saber com s'han de fer les coses...
La veritat és que em sorprén tan la meva passivitat en tot el que m'envolta que a vegades em faig una mica de pena, i no parlo de la moda actual, parlo de moltíssimes coses que estan passant: injustícies , com ens van robant els nostres detallets de benestar, i jo callat com un puta, i al final deu ser perquè la meva lluita és molt individual, com la de tots, perquè poca gent voldria perdre el seu benestar per qualsevol ideal...no parlo del Mas no, que és evident, parlo del Pepet o del Manel, tan fa, ningú vol perdre la seva posició...una altre cosa és quant no tens res, aleshores si que ets perillòs per la societat, si no tens res a perdre pots lluitar molt més, però quant tens coses a perdre, tot és més relatiu, i és més complicat  moure el cul i jo no el moc, tampoc és que hagi de perdre molt però els pocs "regals" que m'ofereixen per ser bon minyó tenen molt de valor... perdó, però l'únic valor que tenen és que paguen el meu silenci, els meus actes i el meu possible inconformisme, que al final el reconverteixo en personal i així puc dir allò de: oooh!! que inconformista que sóc!!
I si, ho reconec, sóc una piltrafa manipulada i que va a modes, res més que això...i jo ho puc dir per moltes raons, perquè finalment aquí he posat unes quantes opcions que he escollit que en realitat tan me foten, i en canvi, a base d'escoltar, llegir, mirar la tele, m'ho he cregut i m'he arribat a moure i tot!!..crec que tornaré a la meva passivitat conscient i deixaré aquesta passivitat que em fa moure massa!!...
Avui ho pensava: hi ha molta gent que es mira als que lluiten en contra dels desnonaments com uns anti-sistema que son poquets i fan pena , i perquè s'ho miren així si realment crec que també és una trampa molt clara de la societat? doncs perquè són 50 que criden... si fossin un milió en cada desnonament, a veure qui els treu de la casa que volen "recuperar" i a veure com enfocaria la política aquest tema...ei, i no dic que jo vagi a cridar amb ells eh, que quedi clar que sóc un tiu desastrosament passiu, però i si demà ens comencessin a dir que hi hem d'anar tots? i si demà comencessin a parlar del tema 24 hores? segur que ja no serien 50...o sigui clar que és important moure el cul, però el més important és que la quantitat dels 50 més el milió que aparegués després farien un resultat de 50...crec  que és així...
Perquè la gent porta barba, tattos, i camisetas de tirants?...si fa uns anys era ordinari, i perquè ara ho portem orgullosos...doncs això, si ens vestim com ens diuen doncs perquè no farem el que ens diuen?...jo sóc el primer a fer-ho.