Canvis

No saps com et trobo a faltar...bé, us trobo a faltar a tots, la calma, els silencis, les paraules boniques, la tendresa, la dolçor, però sobretot et trobo a faltar a tú.
Van passant els anys i cada dia tinc més clar el privilegi que va ser que tu fossis una persona que em va acompanyar tants anys de la meva vida, t'haig de dir que tambè cada dia tinc més clar que vaig ser un fill que mai et vaig exigir res que no fos estimar-nos.
Mai em vas explicar res de la mala llet... ni tan sols em vaig assabentar, tot i ser fill de pares separats, que hi han pares i pares i que hi han mares i mares, tot el meu present encara dona més valor al que vaig viure amb vosaltres, crec que és la força que m'ha acompanyat en tots els moments.
M'he anat convertint amb algú intermitent, encara més del que era abans, m'he anat exagerant en el meu cantó volàtil, he anat sortint i entrant de la cova com he pogut, i els darrers dos anys he perdut fins i tot la meva estimada bombolleta, aquella on jo podia sortir de mi i mirar-me per poder exprimir el més possitiu de tot plegat.
Però tinc una cosa que mai marxa, i és la vostra força, la sensació de que esteu aquí, els somriures que em genereu cada vegada que us miro en els meus records, em dona una energia que mai s'acaba...ara tinc clar que sense tot allò jo m'hauria perdut en totes aquestes tonteries que em toquen viure.
Potser per això, segur que és per això, he anat recapacitant molt els darrers dos mesos...
Finalment he començat per la part pràctica, vaig posant les coses a lloc, intento ordenar tot aquest desordre que, oh sorpresa! no només és responsabilitat meva!!... i amb això vull dir, estimat, que tambè deurieu fer alguna feina en això, perquè se'm pot dir moltes coses, però la responsabiltat és segurament una de les coses que marquen més qui sóc, fins i tot diria que en molts casos, la meva responsabilitat m'ha fet fer coses molt irresponsables...
Segueixo creient infinitament en les persones, però no entenc com ens podem complicar tan la vida i perdre'ns en coses que no tenen la mínima importància.
Com diu el meu amic, l'AMOR en majúscules pot amb tot, i l'AMOR en majúscules no són imbeciltats ni detalls absurds, significa estimar per sobre de les circunstàncies, estar allà encara que no hi siguis, sentir, palpar l'alè del teu estimat o estimada que ja està ben incrustat dins teu.
És cert que jo no estava preparat per res, us podria retreure això, però mai ho vaig fer i mai ho he fet, perquè crec que vosaltres no podieu arribar a les imbecilitats simplement perquè no tenieu ganes de perdre el temps i el que volieu era guanyar-lo...tot i així, com que em vau ensenyar a ser coherents i sobretot, lògics, també m'ha servit per moltíssimes coses, fins i tot les més imbècils de totes.
He hagut d'apendre de lleis, de deures i drets, de com s'han de fer totes les coses més absurdes de la societat i me'n surto com tothom , francament estimat, és molt més fàcil això que el que vau fer vosaltres, per tant, em poso a la cua i espero el meu torn amb bona cara...
Però siguis on siguis, saps que si una cosa se m'està escapant de les mans és el meu etern inconformisme, i jo ho sé, i l'inconformisme ha de ser intern, el perill de viure segons quines històries és que t'acabis convertint en una màquina, mai precisa per sort, dels teus moviments...
Avui, treballant, un home se m'ha quedat mirant i em diu: " caram, si que has viscut a llocs!!"...jo només li havia dit que sóc nascut a Barcelona i que ara visc a Castellfollit i entremig, ja que ell m ha parlat del poble, vaig estar un temps a Riudaura...m'he quedat parat quant m'ha dit que m'he mogut molt, i no li he dit res dels meus altres moviments, perquè he pensat que algú que no deu haver sortit mai d'Argelaguer, li deu ser complicat d'entendre tants moviments, suposo que fa mandra, no ho sé, jo crec que és arrelament o no, i jo mai he estat arrelat a cap indret físic, tan sols ho estic aquells estimats dels que parlava, aquells que després de 50 trasllats segueixen allà...
La conversa, agradable sens dubte, m'ha fet pensar que mai em vull convertir en algú que pensi això, crec que m'hi va l'essència, m'ha anat bé per saber i donar-me força per anar programant el meu gran canvi que aviat portaré a terme, necessito força perquè tots els meus moviments ja tenen conseqüencies, per tant ho he d'anar mastegant...
Però finalment la meva vida és meva, ja fa molt que dic que vaig descartar qualsevol estàtua de Màrtir, i segueixo fidel a això, però el que no faré, i això ho tinc molt clar, és perdre el que més valoro del caminar per aquest món, els detalls, els racons, el cel, els èssers vius, les mirades, el cel, l'amor autèntic, no vull que el robot dilueixi l'essència, no m'ho perdonaria mai i al final només és un mateix que pot portar la seva coherència al lloc que li correspongui.
Les lletres d'aquest blog sempre em serveixen per saber on sóc i qui sóc en aquests moments, he passat èpoques que escrivia des del humor, potser parlava de coses molt trascendents però sempre amb el sentit de l'humor com a bandera, altres instants la sensibilitat podia amb tot el que vivia, plorava mirant el cel, alucinava amb el mar, o simplement em fascinava una mirada d'un avi que havia vist, i ara sóc un altre, i ho noto quant escric, perquè estic pràctic i ja fa molt que vaig entendre que ser pràctic no te cap mèrit...s'ha de fer el que toca i ja està, però això és molt fàcil crec...i si, em trobo a faltar i quant un es troba a faltar és l'únic responsable d'aquesta enyorança...allò que diem d'apendre del passat, doncs per sort ja ho he viscut un parell de vegades més, per tant ja tinc les eines per sortir-ne, tot i que si, ho reconec, just fa dos anys i amb 43 anys, vaig descobrir una cosa que mai havia vist, ni tan sols olorat, o potser l'havia obviat, no ho se, i el que he descobert és la mala llet i potser és un cop massa fort pel que havia viscut fins aleshores, però tambè penso que no està malament descobrir això als 43, he trigat força...