L'Arbre

Quant em van demanar a la residència quina cançó podriem posar per fer un petit homenatge a la meva mare, no vaig dubtar de posar aquesta... jo l'havia escoltat moltíssimes vegades de petit i va lligada amb l'Anna sempre dins dels meus pensaments.
Potser perquè torno d'un lloc que em sento bé, que avui em sentia més viu que mai, al final potser estic molt més arrelat del que crec.
Segurament hi ha diferents maneres d'estar arrelat. Pots arrelar-te com un arbre, encara que aparentment et moguis i facis coses, o et pots arrelar de sentiment, i aquest cap de setmana he trobat aquest arrelament.
Matadepera no significa res per mi, però si significa molt el que he viscut en aquell poble, per tant torno despert de sentiments frescos, sense nostàlgia, perquè la nostàlgia seria un petit despreci a la gent que tan bé em fan sentir en el present.
És evident que aqui on visc no he arrelat gens, de fet aquí si em sento un arbre que no va enlloc, tot i que potser em moc moltíssim, i m'haig de reconèixer que sortir d'aquí em va bé... jo crec que és el cel, aqui és molt tancat, i a mi sempre m'han agradat els cels grans i oberts, per això a Banyoles ja respiro molt millor...de fet ja no dono voltes al tema, és així i punt.
Encara que la comoditat d'estar amb gent que estimes molt fa que fins i tot no necessitis fer res per estar bé, que fins i tot no hagis de buscar conversa, que fins i tot estiguis en habitacions diferents, el cert és que em fan sentir autèntic, puc ser jo sense por, sense escoltar allò de " és un bon noi" , que és l'equivalent a allò que et diuen quant no et volen com a mascle o femella " em caus bé però..."
Quant torno entenc que necessito sentir continuament...com deia un amic meu, alguns neixem amb un defecte de serie, i som molts més dels que pensem, perquè aparentment el defecte no es nota, però hi és i et reclama...defecte o no,( tot és relatiu), em fa sentir viu estar amb gent que jo veig viva, gent que són crítics amb el que viuen, gent que no són arbres, i que fins i tot a vegades poden ser fulles que es mouen segons el vent, però tot i que sembla que això impliqui no controlar el teu destí, deixar-se portar et permet veure moltíssimes coses...
Tots són diferents, i evidentment faltava gent que estimo molt però avui els he agraït tot el dia poder escoltar aquesta cançó i poder plorar d'emoció, feia molt que no plorava, m'estava convertint amb un arbre més, amb tot el respecte pels arbres, parlo d'un dibuix per representar una situació, adoro els arbres, que quedi clar.
Avui no he mirat les notícies, ni tan sols he escoltat molt el meu dia a dia, he pensat allargar un dia més les sensacions que m'he emportat d'aquella gent que estimo, i ho he aconseguit, i això vol dir que seguim tenint poder per poder encarar les coses com vulguem, no sempre clar, però moltes vegades podem.
Tot va començar divendres, seguit d'una nit de dissabte dolça i un diumenge rodejat de fum que encara avui estava impregnat en la roba que portava ahir, el fum de la barbacoa, l'excusa per trobar-nos.
He olorat la roba d'ahir, i he escoltat al Jordi, o a l'altre Jordi, o la Silvia, o les nenes que tan estimo, o el Toni, el meu AMIC de sempre, o la Vane, altrament coneguda abans com a parella del Toni...ja fa molt que és la Vane... i després dos visites curtes però boniques del Bernis, i el diumenge de tota la familia del Bernis, gent que també tenen noms i cognoms i que també fa molt que no són simplement la família d'ell, si no gent que estimo també per qui són.
Faltava gent, gent del passat i evidentment del present, però la veritat és que a ells, els que vaig veure ahir, els dec que avui pugui olorar amb tanta claretat, que pugui sentir amb tanta intensitat i que hagi flotat durant tot el dia per un lloc on jo no em sento bé...
El cap de setmana va tenir un parèntessis important, una estona extra amb algú nou en el meu present, tampoc molt nou, però que em va entregar energia absolutament positiva, també li he d'agraïr que avui dilluns encara sigui diumenge...
El calendari és el que és, però les sensacions no coneixen les hores, ni quin dia som... com que dissimular en sabré sempre, com tots, avui he fet un dilluns dominical.
He acabat escoltant aquesta cançó perqué m'ha vingut de gust i quant estic així tot el que em ve de gust ho vull fer... alguna cosa interna m'ha dit escolta-la i ho he fet...i si, per fi he plorat i he tornat a aquell camí que s'anomena " no te salves"...dilluns, i no m'he salvat....GRÀCIES.