Cagastic

Recordo que d'adolescent entrava a l'habitació i em tancava a dins, era la meva porció d'intimitat...a casa sempre m'ho respectaven i era agradable aquest respecte...
Allà escoltava molta música, no cal ni dir que feia concerts imaginaris per públic embogit per la meva presència a l'escenari...començava a cantar, a imitar als meus idols, a moure'm com ells, i finalment dins d'aquella habitació potser hi havien unes quaranta-mil persones escoltant els meus famosos concerts del carrer Gran Via...
A part d'haver d'aguantar els meus xiscles ,que ni la porta tancada evitava que sortíssin i s'escampessin per tota la vivenda, els de casa sabien que estava allà dins... i tot i la meva imaginació, tenien clar que allà dins tan sols hi havia una persona, o sigui, jo...
Evidentment també escrivia moltíssim, en aquella època ho feia a ma i en alguns casos, intentava passar-ho a net amb la Olivetti del meu pare...
No gran cosa més feia dins de la meva habitació...bé, si, mirar El Víbora i el Jueves, com si fossin els pecats més grans que mai havia fet, suposo que com tots els adolescents doncs descobria la meva sexualitat...ara miro el present i penso que realment vaig ser  un nen/adolescent molt temps, als 13 anys era un autèntic nen, tot i que em començava a esforçar a no ser-ho...
I ara que passa?...quin és el present?...que faria jo ara mateix si tingués 12 o 13 anys? ...evidentment em tancaria a l'habitació també, buscaria en tot moment la meva independència, fins i tot faria algún concert per alguns fans , la gran diferència és que fins i tot podria penjar el meu concert al you tube i amb una mica de sort unes 300.000 persones em podrien arribar a veure, perquè realment seria bó o potser perquè simplement seria un friki, que també funciona per tenir popularitat cibernètica...
Ara em tancaria i no estaria sol, tindria una infinitat de possibilitats dins d'una petita habitació...dins d'ella hi hauria tot el món davant meu...que vull música, doncs poso la música que vull i en el moment que vull i sense necessitar d'anar a cap botiga a comprar el meu desig musical...que vull veure un amic, doncs engego la cam i ja tinc l'amic,de mentres podria parlar amb deu persones més pel watssapp, i podria actualitzar el meu estat al facebook perquè tothom sapigués com estic en aquell moment...podria escriure per exemple: " m'estic avorrint mooooolt" i al costat una careta trista per posar imatge al meu estat...és tan curiós tot plegat, que fins i tot podria penjar a la xarxa social una foto de la caca que he fet o del meu cul i posar " estic cagant"...i no seria extrany, depenent de la popularitat que tingués, que uns 68 "m'agrada" responguessin al meu interessant estat cagador...fins i tot, i temps al temps, potser hi hauria un programa d'aquells que informa exactament de quina quantitat has cagat, de com l'has cagat ( caca primavera, caca dura, caca cabreta), i quant temps has necessitat per defecar,  amb una aplicació que es podria dir Cagastic, per exemple...avui Alex Font ha cagat 245 gr de merda primavera en un temps de 58 segons...
Després un dia estaria deprimit i miraria al face i veuria a tot el món feliç i que no para de fer coses, fins i tot em preguntaria on coi està la crisis??... viatges, dinars, sopars, regals, obsequis, tot alegria...no sé que coi volen les Cups o el Podemos si tot funciona de conya!!...
El món ja no s'acaba quant tanques l'habitació, si no que s'obre una infinitat de possibilitats de comunicar-te, de rebre informació, sense filtres, amb mil possibilitats de conèixer gent en qualsevol moment, en tenir milions d'amics que ni tan sols saps com son...com tot, hi han coses bones i dolentes i com a pare, no m'agrada comparar el temps que jo vaig viure la meva adolescencia amb els temps actuals, seria absurd, perquè jo feia el que la societat em permetia, per tant ara faria el que la societat em permetés, les coses son així...però m'ha quedat claríssim que per l'educació, el màxim perill i el pitjor enemic arriba quant un adolescent es tanca a l'habitació...han d'apendre molt i molt ràpid, massa ràpid, entendre que un m'agrada en el facebook no és res, o és molt poc, que potser tothom t'enviarà misatges d'ànim quant estiguis futut però tan sols dos o tres, o amb sort, sis, et vindran a entregar l'abraçada de l'amor i els adolescents han de crèixer amb això, perquè ha de ser així, perquè seria absurd posar-nos de cul a la realitat que tenim...
Però jo segueixo pensant que tot plegat no ho podem controlar...els pares no podem aguantar molt temps la presió d'entregar a les mans dels nostres fills totes aquestes eines, és evident que si aguantem és perquè tenim molt clar que no tot és positiu...de mentres, els mestres lluiten per educar i educar i també topen milions de vegades amb tot aquest gran univers de cada habitació de cada nen...si en el cinemà una pel.lícula no és apta, doncs queda clar,o en un estanc, un nen no pot comprar tabac...però en el facebook els nens no poden tenir un perfil i el tenen, i ningú multa al facebook per permetre-ho, o als pares si cal, perquè és delicte no que un nen de 11 anys tingui el facebook amb el seu nom?...crec que si...
El gran enemic de l'educació és aquest món paral.lel, mig real, mig mentida, on tot arriba a les teves mans si tú vols...no tinc cap dubte que és el gran enemic...

B

Y ya estás aquí otra vez!!...que bien, que alivio, sin tí todo es diferente, no me preguntes el porqué pero algo quedó grabado en mi desde el primer dia...aún recuerdo la primera mirada, allí sentada en la estación...porqué a veces hay cosas que son tan simples? tan fluidas?...
Pero te fuiste y me despisté, o los dos nos despistamos, no lo se, pero volvimos a encontrarnos y entonces si que fui yo que me despisté y del todo, parecia ya un adiós sin retorno, ese adiós de historia grande, de algo que el tiempo real lo pone en fechas muy cortas pero las esencias en su calendario lo tienen casi eterno...asi te siento yo...
Y pienso, porqué no me lo pide todo?..creo que podria dartelo, tengo mis limitaciones, ya las sabes, para mi ni siquiera son limitaciones, pero en realidad deben serlo...creo que a veces hay cosas demasiado potentes para abordar la distancia que separa las dos energias con claridad, con serenidad...nunca, nada, será sereno entre nosotros, seguramente porqué compartimos el mismo significado de la palabra serenidad, porqué supongo que somos almas gemelas que pelean contra una realidad...pero sabes?, te quiero, me da igual dónde estés, yo te quiero, y quiero que estés en mi vida, como una historia de amor imposible si hace falta, pero sin ti siempre me falta algo...
Hay gente que nos duerme, otros nos despiertan, no es que unos seamos mejores que los otros, supongo, que como todo, es cuestión de gustos, de afinidades, de lo que sea, de lo que se ve y de lo que no se ve, seguramente en nuestro caso aún es más importante eso que no se ve...eso que la gente nunca comprende y que solo pueden comprenderlo los dos protagonistas...que sin explicación coherente lo entienden todo...aunque ya sabes que la coherencia también es individual, y la global, en muchos casos, no sirve para nada, estoy seguro que en nuestro caso nunca significaria nada...
Eres una de las personas más especiales que nunca he conocido, también sabes que lo mismo que unos te duermen y otros no, la especialidad de las personas depende de los ojos que las miran...yo no soy especial, soy solo uno más, pero de vez en cuándo alguién lee mi interno, lo entiende y en unas horas ya lo quiere, y sigo siendo normal, nada de especial, pero el otro te convierte en alguién hiper especial..así lo haces siempre tú conmigo y así lo hago siempre yo contigo...luego los miedos, las realidades, los condicionantes ponen el escudo visible que acecha a la realidad más real, y el escudo se hace tan grande que la realidad es la que vivimos y allí se acaba todo...pero la realidad no solo está en lo que pisamos, en lo que vivimos desde que suena el despertador hasta que aparece el cansancio, la realidad también esté en nosotros, en lo que sentimos, en lo que no vivimos, en lo que anhelamos y en lo que deseamos...algunos deciden andar siempre en la presumible comodidad de lo que se ve y otros, puede que nosotros, buscamos caminos invisibles que queremos y sentimos, como una modalidad de andar ajustada a la gran realidad nuestra : quienes somos y lo que queremos...
Esta vez te vine a buscar yo, creo que debia hacerlo, mi último comportamiento abrió el hambre de ser yo...tirar el escudo y decirte lo que siento...la distancia no es real si andamos por ese camino invisible, puede que no nos haga ni falta una carretera para amarnos, no lo se, pero luego hay un dia que se juntan las dos realidades y entiendes que lo quieres todo, que con un poco no hay suficiente cuándo te acercas al sublime...y no sabes retroceder, y no entiendes retroceder, y que no me hable nadie de conformarme, ni de poner los dos pies en el suelo...como puedo hacerlo si ya se que existe eso?...ya lo tuve, no quiero bajar... o allá arriba o nada!!...pero luego te pienso cada dia, te recuerdo, todas esas horas compartidas aún hablan dentro de mi, a veces suavemente, a veces me dan voces para que te venga a buscar...y hace dias que gritan mucho...quieres estar toda la vida conmigo?..dónde sea, dónde se nos vea o dónde nosotros seamos los únicos que entendamos lo que no se ve...dimelo...te quiero

Estimat Peter

Peter:

Algunes persones confonen les coses, creuen que portar-te a dins pot convertir a una persona en un infant infinit, fins i tot el teu nom és el titol d'un famós trastorn humà...
Saps que passa Peter?...nosaltres anem per normes generalment, i ens posen unes fases que hem d'anar convertint en realitat, tots hem de crèixer a la vegada, ara toca això i demà tocarà allò...
I no sabem quant és que anem a dormir com un nen i ens despertem a l'endemà i ja suposadament hem madurat...
I quan ets madur, si fas el paiasso ho has de fer en hores que no treballis, fins i tot una mica amagat, a no sé que sigui dissabte a la nit i hagis begut una mica, que aleshores et tornen a permetre fer paiassades...l'alcohol és el motiu, per tant tot està permés altre vegada...
Per mi, estimat Peter, que hi siguis, que mai marxis, no té res a veure amb la suposada madurés que portem a sobre...tan de bo puguessim deixar-nos anar en una reunió laboral, o pel carrer... hem de pensar que molts ho fariem però no ho podem fer, no queda bé, i jo moltes vegades penso que seria boníssim que fins i tot aquells homes que mostren sempre una serietat inmaculada, que tenen el poder de decidir mil coses, sortissin ballant i fent el burro després o abans d'una reunió...fins i tot m'imagino a la Merkel i al Rajoy agafats de la ma i fent el tonto davant de les càmeres, i dic ells dos com podria dir uns altres...i és curiós, perquè teoricament no ho poden fer, son gent seria, i en canvi quant obren la boca, en general, diuen unes bestieses i expliquen uns acudits que jo encara no sé entendre on tenen la suposada madurés...
Per mi Peter, que hi siguis, significa molt més que el que toca o no toca...significa que els núvols encara dibuixen figures meravelloses al cel, significa que el que tots volem moltíssimes vegades ho continuem puguent fer, o sigui fer el burro, deixar-nos anar...
Peter, tinc 43 anys i encara mai passa un mes que no m'imagino el que m'imaginava sempre quant era petit, que aparegui el geni i em dongui tres desitjos a triar...fa gràcia, perquè quant tenia sis anys i ho pensava , els tres desitjos eren complicats, perquè els gastava tots en donar vida eterna a la gent que més estimo, i clar, com que n'hi havien més de tres, les passava canutes!!...Curiós que quasi 40 anys més tard, un dels tres desitjos seria econòmic, al meu favor haig de dir que segueixo sense ser molt avar o ambiciós en aquest tema, perquè demanaria tants i tants de diners, que em dedicaria la resta de la meva vida a rescatar a molta gent de la misèria...
Però no saps el goig que em fa saber que hi ets, que mai he intentat eliminar-te, simplement t'amago en situacions "madures" que em toca viure a la societat, tot i així, encara vaig pel carrer i no paro d'imaginar-me coses divertides i t'ho he d'agraïr a tú, aquesta part "nen" que tots portem a dins i que en molts casos reprimim, aquella part que permet que des del sofa de casa pugui volar molt lluny, però tant lluny que arribo al teu país continuament i t'ajudo a lluitar contra el "capitám Garfio"...sempre he pensat que si un dia deixo de pensar així, serà que m'he mort en vida, el pitjor càstig en el qual podem ser sotmesos, perquè morir en la mort és lògic, però morir viu deu ser horrorós...
T'he d'agraïr tant que aquest article queda curt... quant els teus ulls son els meus aconsegueixo veure coses meravelloses, coses com veure a tothom igual, sense orígens, sense possessions, puc arribar a veure a una persona com un arbre, o com una muntanya, o com el cel o un esquirol, la miro com una planta que ha crescut del no res i que tot i aixi és queda en l'essencial: viure...tan fa de quin color, o de quina nació, tan fa on hagi nascut, la única cosa que vol és viure, i això ja té totes les dificultats i alegries que calen...però no, els humans ens compliquem la vida de tal forma, que amb els altres companys del planeta, que repeteixo, el que volen és viure i prou, ens perdem en discusions eternes, en lluites duríssimes, i en rols falsos, perquè finalment no som més que persones, una persona que neix del no res, com la planta del prat...
Hem inventat les ulleres 3D, com m'agradaria que s'inventessin les ulleres Peter, i les puguessim repartir pel món...si noi si, diuen que alguns som o son inmadurs i jo miro la tele i escolto les notícies o m'informo de l'historia de l'humanitat i estimat Peter, en molts pocs casos veig madurés...diria que veig molta més madurés en el patí d'una escola que el que veig en els adults, perquè els nens juguen a tocar i parar, s'enfaden, fins i tot es peguen, però és bonic saber que l'endemà juguen plegats altre vegada i fins i tot amb un simple "fem les paus?" tot queda en no res...els adults no!! ens enfadem i dura anys i anys, fins i tot segles, fins i tot mai ens desenfadem...caram, quina madurés!!

Aquí i allà

Ens va dir un dia el meu admirat Mario: " no reserves del mundo solo un lugar tranquilo"... o m'ho vaig creure massa o simplement ja ho tenia clar abans d'escoltar-ho per primera vegada...
La protecció és tant perillosa com en molts casos falsa, necessitem trobar-nos dins del grup per sentir-nos protegits, suposo que és la por de ser diferent, o extrany, o assenyalat, o no ho sé...però m'imagino que deu ser por...
La realitat és que tots la busquem, potser alguns en grans masses, i altres personalitzen la seva protecció en cors d'aquí i d'allà...però ens agrada sentir-nos protegits...moltes vegades penso que si ens agrada deu ser perquè tenim moltíssimes pors, o potser és un fet innat en nosaltres, ja neixem protegits i així volem seguir sempre més...
Suposo que per la mateixa regla ens agrada protegir, és com anar sembrant de petites xarxes la teva vida de les possibles caigudes que un patirà...
Per mi l'important és no personalitzar en una única cosa totes les nostres pors, o valenties, o el que sigui que ens envaeixi en aquell moment, crec que dispersar és important, si tens un focus on s'aglotina tot el teu ser, estàs absolutament desprotegit, encara que amb una mica de sort potser tota la vida t'acompanyarà aquest escut, però si has mirat per aquí i per allà entendràs que hi han milions de xarxes repartides per tots els indrets...fins i tot de socials...
Un petó, una abraçada, un moment, un comentari, una paraula, un llibre, ja son petites xarxes que t'entreguen tota la seva protecció, evidentment algunes son molt mes evidents, ja provenen de l'amor, aquell que sempre està allà per estimar-te, de fet ni tan sols és protegir, és estimar i voler que l'altre estigui bé...
Jo potser he marxat massa en el dispers, segurament moltes vegades em sento desprotegit, potser perquè no sé d'on sóc, començo a pensar que mai ho sabré, perquè porto un cacao mental d'historia, prehistoria, actualitat i sentiments que ja m'he perdut fa temps...
Però aleshores arriba la ma, o el gest, o si tinc sort arriben aquells que més estimo i em torno a sentir més que protegit, és com si marxés de la realitat actual i tornés al meu món, a l'únic que entenc, al màxim que he pogut arribar en tots aquests anys que porto a la terra...
Avui he entés que no sóc d'aquí, tampoc sé si sóc d'allà, el fet és que m'ha afectat profundament el que avui he sentit caminant per Olot, i el que em fot més no és el que he sentit, si no que a aquestes alçades encara m'afecti...
Que relatiu això de les pàtries i de les fronteres, igual que les xarxes, les fronteres s'extenen per tot arreu, no cal que siguin per una cultura pròpia, o per una llengua, o per una qüestió econòmica, no cal, simplement moltes surten d'un mateix i per entrar en aquell nou país necessites molt més que un passaport renovat, necessites ser l'altre persona... si no ets igual millor no entris, no sigui cas que m'ensenyis coses que em puguin torçar el meu camí...
Jo vaig nèixer allà, ho sé, i ara sóc d'aquí, però a vegades em diuen que sóc d'allà, però allà ja no hi sóc, per tant no puc ser d'un lloc que ja no hi sóc, per tant si no sóc d'aquí ni d'allà, no hi sóc, no existeixo...però resulta que si existeixo perquè em moc per aquí, tot i que no sóc d'aquí, i a efectes productius sóc d'aquí, perquè és aqui on produeixo, en canvi sóc pare d'una nena que si que és d'aquí, però te els orígens allà, i encara més enllà els té, ja que l'altre part de la familia son de molt avall, i l'història diu que no son d'aquí, però el present els posa aquí ,tot i que porten molts pocs anys compartint la mateixa llengua que nosaltres, però ells son d'aquí, alguns s' auto-proclamen d'aquí, però jo en canvi ni sóc d'aquí ni sóc d'allà, i de més enllà tampoc sóc, tot i que a vegades m'agradaria...així doncs la meva filla i jo no em compartit mai historia, tan sols els últims 12 anys, abans anavem per camins totalment diferents, per tant ella tampoc és d'aquí, tot i que viu aquí, però com que jo no sóc d'enlloc, ella no pot ser d'un lloc que no és d'enlloc...
Jo l'única cosa que sé és que el meu avi era d'allà, molt a prop d'aquí justament, però després va marxar una mica més enllà, no tant com la familia materna de la meva filla, però si més enllà dels seus orígens...ell doncs si que era d'aquí, tot i que mai és va considerar d'aquí...el que tinc clar és que jo no sóc d'aquí, avui m'ho han dit literalment per Olot..." clar, com que tú no ets d'aquí!!"... m'he pessigat!...ho he notat!!...però clar, jo que sóc un paio lògic li he dit: " perdona, si no sóc d'aquí amb qui coi parles?"...i no sé que ha dit, l'he tallat rapidament perquè tampoc m'interessa molt ser d'aqui, de fet ni d'allà... potser si vaig allargant l'allà, i fins i tot passo el més enllà, podria dir que finalment si que sóc del " pais de Nunca Jamás", ves a saber...

L'avi

El meu avi s'asseia sempre al silló... crec que ja no queden molts sillons avui en dia, vaig a moltes cases amb sofà, però de sillons en queden poquets més aviat... és com el bidet, que de sobte va desapareixer de les nostres llars, crec que s'ha recuperat una miqueta aquell aparell neteja-culs que particularment a mi m'encantava, no pel cul, però si que de petit hi jugava molt i a part, com que era propens als esguinços, el fet de no tenir que carregar una galleda amunt i avall per fer un bany d'aigua calenta amb sal als peus, doncs s'agraïa...
Doncs això , el meu avi sempre seia al silló, crec que sempre era en el mateix, conviure amb gent inclou que cadascú, sense parlar-ne quasi mai del tema, esculli el seu racó per seure, o per dormir, ja sabem que som animals de costums...
Recordo al meu estimat avi com a dues persones totalment iguals però amb una imatge que feia errar la primera impresió de tothom, inicialment era el metge i l'artista, però simplement era la persona, res més...aparentment era molt serio, de fet ser metge ajudava a que la gent pensés d'ell que era molt honorable, i en realitat, simplement era un paiasso de grans dimensions, i no per l'espai que ocupava, si no perquè ho era de dalt a baix i de dreta a esquerra...la vida se la prenia força en conya i això implica que la vida no et prengui massa en serio...no sempre clar, però ajuda...
Donava el pèsam a cases que no hi havia cap difunt, se li queien els pantalons quant per obligació havia d'anar a una església, va fotre enlaire l'homenatge del seu gran amic, el Dr. Moisés Broggi ( quin altre gran home!!), quant just l'entrevistaven i al meu avi li va sortir disparat al cap del seu inseparable amic un tros de llagosta que el Dr.Font no sabia ni per on havia de començar a devorar-la...
Crec que era el rei de posar el peu a la galleda, tot li queia, tot ho tacava, sempre que no havia de dir una cosa la deia, i aquest era el seu gran defecte, i era tant gran que es convertia en entranyable...
Sabia viure com poca gent, feia demostracions del que és viure per sobre de totes les circunstàncies, va ser un gran escriptor d'obres de teatre on molts de la companyia Els Joglars van començar la seva carrera d'actors...de fet es diu que l'obra del meu avi, " Dos joglars al segle XX" que es va representar al petit i preciós teatre Masriera de l'Eixample, va inspirar el nom del grup teatral...ell mai m'ho va dir... si una cosa em va ensenyar ell i la resta de la familia és a ser humil dins de la sinceritat, no ho feia per quedar bé, i aquest fet, d'un home teoricament incrustat a la burgesia catalana, que per cert ell detestava en molts casos, el convertia en un home proper, fàcil, agradable i sense fer cap mena de distinció entre l'alcalde de Barcelona, veí nostre durant anys, i el noi que ens portava el menjar del colmado Berenguer...
El meu avi va viure la guerra com ell sabia , va covertir l'horror en una història increible que a mi m'explicava cada diumenge al matí en el seu llit, aquell era el nostre moment, els diumenges al matí...
Jo mai he viscut una guerra, per sort, però la guerra civil espanyola la puc pintar dia rera dia en les vivences del meu estimat Pep... recordo com explicava a les trinxeres, quant els bombardejaven, que el Dr. Zizquella ( en realitat era Sisquella però era papizotes) arronsava les cames quant escoltava com la bomba baixava del cel, i començava a dir la seva paraula màgica, "coooooo"....i quant la bomba explotava, deixava anar un sorollós "llooooonz" i tornava a estirar les cames fins a fotre-li una bona patada a les espatlles del meu avi que el seguia en l'ordre de la trinxera... finalment- deia l'avi- és pitjor el Zizquella que les bombes!!...puc pintar quant galopava amb el seu inseparable cavall per l'Aragó i dormia en llits absolutament infectats de bitxets, o quant va escapar-se a l'exili, mentres la iaia, embaraçada del meu tiet, que s'escapava caminant pels Pirineus...amb l'esperança de retrobar-se algún dia però sense tenir absolutament res del cert assegurat...
L'avi, o el Pep, va morir fotent un polvo a Banyoles, crec, pel que m'han dit, que hi havia poca gent tant activa sexualment com ell, era un home complet, però la seva passió eren els llibres...al seu gegant despatx els llibres eren doblement protagonistes, i dic doblement perquè n'hi havien dues capes, darrera de cada llibre hi havia un altre llibre, per tant era una doble biblioteca...podria afegir que era una doble biblioteca amb trampa, ja que darrera de la segona cap hi havien els paquets de tabac que ell tenia amagats per tota la literatura...això ho vam descobrir quant va morir...
I no em puc oblidar de Can Motlló, la casa on ell va viure els seus anys d'infància, crec que ara és un restaurant devorat per la ciutat de Terrassa, però jo tan sols recordo que el meu vesàvi era el massover de la casa, i tenia nou persones més que treballaven al camp, gossos , gats, i sobretot les oques, que sempre m'explicava que eren molt agressives...ara ho he pogut comprovar moltíssimes vegades!!...
L'última vegada que va anar a Matadepera va plorar moltíssim, mai més hi va voler anar-hi, Can Vinyés, el mas que acompanya les vinyes del Curcola, el seu estimat cosí, ja no era Can Vinyés, si no un camp de golf, i tot aquell passeig d'ametllers que moltes tardes ell i jo resseguiem ja no existia...
Però em quedo amb el seu respecte per tot, l'empatia que desprenia per tothom, la seva visió de la vida, optimista i vital, el seu gran humor i el seu cor, l'organ que sempre li fallava però que les ganes de viure d'ell el feia bombejar altre vegada...i el sentit de l'humor!!...
Quant la gent em pregunta perquè no em posiciono en les coses o perquè relativitzo les coses que per mi no son importants, n'estic convençut que l'herència dels de casa m'hi ha portat...el meu avi, catalanista, un dels grans acitvistes catalans, el meu pare, activista torturat pels franquistes, però que mai creia en cap pàtria, tan sols en la llibertat absoluta, que no la parcial, que és el que es demana avui en dia, i una conversa que mai s'acabava entre ells dos...una discusió eterna que mai es va acabar, però que els dos buscaven, perquè els dos sabien discutir...perquè en les paraules hi havia respecte...penso amb el meu avi i estaria molt trist ara mateix en tota la situació, perquè ell, com l'Eduard, el que volia era la llibertat absoluta, en això coincidien, i la d'ara mai serà absoluta...viure entre utòpics et pot transformar en utòpic...i l utopia no és res més que alguna cosa real que les regles ens fan creure que mai podrà ser...però la utopia existeix...el que passa és que està en un nivell que no ens deixen veure...no interessa.

El Mar i el reietó d'Espanya

Notar com el cos calent entra a l'aigua encara freda del mar en el mes de juny, no té moltes comparacions...
Crec que al mar li he entregat milions de paraules, quasi no sabria ni explicar el que em fa sentir, el que em dona, el que em ressucita en moments baixos i m'enlaira de vitalitat en moments com els d'ara mateix...
Avui he sortir del mar, on l'aigua glaçada, neta i transparent m'ha fet aturar-me per un moment per poder gaudir, tal com es mereix, un instant com aquest...
M'encanta la muntanya, també li he dedicat milers de paraules, però no em dona la força que em dona el mar, suposo que és qüestió de gustos o de sensacions, crec que en el meu cas son les sensacions...si, sens dubte, son elles...
Actualment et pots trobar la rambla de Catalunya al mar i a la muntanya, queden poques coses o pocs indrets propers que et puguis sentir un privilegiat perquè hi has arribat, o hi arribes amb un veler, o amb una moto aquàtica o en el cas de la muntanya, et llences en paracaigudes o simplement hi arribes en cotxe, perquè aquell tram que diferenciava el privilegi de la normalitat ja està asfaltat...no ho dic com a crítica, tambe hi ha gent que no te la mobilitat adient per arribar a tot arreu, simplement la sensació de privilegiat desapareix...crec que això em va passar a la Mola, ja no hi he tornat...
No sé que busca la gent en la natura, però jo hi busco el silenci, escoltar-la, admirar-la, estimar-la, i com a un bon amic, t'has de concentrar en ella, si no es pot diluir entre la fressa d'un motor o els crits d'algú cridaner...
Que no vol dir que tampoc accepti el joc que vivim, vull dir que tan sols de tant en tant m'agrada estar per ella...així puc entendre millor qui sóc, així desapareixen les religions, guerres, ideals polítics, i problemes socials eterns, tan sols de tant en tant, dono l'esquena al món per tornar a la realitat més elemental i el que realment som...
Alguna cosa estic fent bé que no m'assabento de res, ni de les eleccions europees, que me'n vaig assabentar el mateix dia al vespre, ni que el rei d'Espanya, que va abdicar ahir, bé, si que ho sé, però arribo tard i de refiló...qui cony és el rei enmig d'un oceà?, un sol estarnut oceànic pot amb milers de vides...per mi el Rei no és res, però no és res com tampoc ho és el Mas, el Rajoy i tots els altres, no vull perdre ni un minut amb ells, ja han tingut masses anys per demostrar el que han demostrat : res de res...
Jo prefereixo escoltar les onades...ja sé, ja sé, que si no tenim una bona seguretat social no anirem bé!!...ho tinc clar, tant clar com que el dia que calgui se la carregarant, el Rajoy, el Mas o qui sigui...jo si que he abdicat de tots aquests gamerusos...
I retorno al mar, ja que ell si que és mereix mil portades, perquè el Rei potser va ajudar a una democràcia a tirar endavant, o potser era un falangista més que s'ha enriquit i que es dedica a matar elefants,no ho tinc clar, però qui cony és el rei al costat del mar?, això si que ho tinc claríssim...torno a fer la mateixa pregunta, a cas el rei ens dona la vida? nooooooo...el mar si, sense rei viurem igual, sense mar no viurem...el mar ens dona de menjar, el mar ens dona l'equilibri que necessita el món per tirar endavant...igual que el mar, les muntanyes, els rius... els animals estarien al mateix nivell que nosaltres, però com que no abarquen tanta geografia possessiva, doncs els poso en el cantó dels bons, vull dir que si cal destrueixen també, però sempre hi ha una finalitat de supervivència, nosaltres no, globalment no sabem respectar...l'únic element que desequilibra realment el món som els humans: el rei, els meus veíns, jo i tota la gent...o quasi tota, no conec a tothom evidentment...
I aquesta és la meva terra, la única terra que conec i que estimo, tant humida com el mar, i tant seca com un desert, i perdó per dir "la meva"...m'he equivocat, jo pertany a ella, si no no seria el que sóc simplement, una persona que escriu amb una teoria fantàstica, però que per anar amunt i avall agafa el cotxe i contamina de milions de maneres diferents, és complicat ser coherent, però no ho és tant saber qui som cadascú de nosaltres...per tant els reis, gobernants, països que tot el dia ocupen les portades de tots els titulars, doncs per mi, cada dia existeixen menys...el món funciona a base del desequilibri, sense ell no podriemm viure, i mentres sigui així miraré a tots un per un i mai globalment, perquè tots junts "fotem" pena i un per un, quasi tots som meravellosos...espero que un dia la meva idea utòpica de l'humanitat es faci realitat i tots no ens haguem de disfressar cada dia per sortir a "batallar"...i és curiós, perquè es disfressa el més pijo i és disfressa el més hippye, un s'esforça per anar inmaculat i l'altre per trobar el més vell que trobi per casa, això si, tots dos en general diuen que no tenen ni un duro, que és una moda eterna aquesta...dir que no tens, no sigui cas!...admiro la gent, i tinc un amic que ho deia, que em diu: "vaig de conya de diners!" i si ho admiro és perquè ho he escoltat molt poques vegades...disfresses, disfresses disfresses...com sempre, abans d'acabar diré, tal com he dit que col.laboro en la contaminació, que jo també em disfresso...sóc incapaç de criticar res sense passar abans per una auto-crítica...el que si tinc clar son dues coses: una: que he de seguir el que toca i dos: que no segueixo el que toca...per tant, no tinc res clar...que bé, aviat els dos quatres junts i encara mai tinc res clar...
Per cert, ultimament no puc dir el que sento, ja que se'm tira molta gent a sobre, és la meva opinió, igual que uns es caguen amb Espanya, els altres amb Catalunya, altres fan una guerra i altres es maten per una porció de terra, jo em cago en tot això i si algú em diu que així perdo el respecte doncs els diré que a mi també me'l perden ells, i no passa res, son opinions, sentiments o ideals...cadascú té els seus...un és del Barça, un altre de l'Espanyol i jo no sóc de cap equip, per dir-ho clarament, tan sols m'agrada el futbol, no qui guanya...per això vaig deixar de veure futbol en comunitat, perquè jo veia les faltes del futbol i els altres veien les de l'equip contrari i jo per més que intentava compendre, no entenia res...per mi el món és això, el mateix que el futbol, o com l'anunci d'Estrella que repeteixen cada any...cal mirar-ho tot?...jo he decidit ja fa molt que tan sols miro a la gent, res més...que es barallin els altres!