dimecres, 4 de juny del 2014

L'avi

El meu avi s'asseia sempre al silló... crec que ja no queden molts sillons avui en dia, vaig a moltes cases amb sofà, però de sillons en queden poquets més aviat... és com el bidet, que de sobte va desapareixer de les nostres llars, crec que s'ha recuperat una miqueta aquell aparell neteja-culs que particularment a mi m'encantava, no pel cul, però si que de petit hi jugava molt i a part, com que era propens als esguinços, el fet de no tenir que carregar una galleda amunt i avall per fer un bany d'aigua calenta amb sal als peus, doncs s'agraïa...
Doncs això , el meu avi sempre seia al silló, crec que sempre era en el mateix, conviure amb gent inclou que cadascú, sense parlar-ne quasi mai del tema, esculli el seu racó per seure, o per dormir, ja sabem que som animals de costums...
Recordo al meu estimat avi com a dues persones totalment iguals però amb una imatge que feia errar la primera impresió de tothom, inicialment era el metge i l'artista, però simplement era la persona, res més...aparentment era molt serio, de fet ser metge ajudava a que la gent pensés d'ell que era molt honorable, i en realitat, simplement era un paiasso de grans dimensions, i no per l'espai que ocupava, si no perquè ho era de dalt a baix i de dreta a esquerra...la vida se la prenia força en conya i això implica que la vida no et prengui massa en serio...no sempre clar, però ajuda...
Donava el pèsam a cases que no hi havia cap difunt, se li queien els pantalons quant per obligació havia d'anar a una església, va fotre enlaire l'homenatge del seu gran amic, el Dr. Moisés Broggi ( quin altre gran home!!), quant just l'entrevistaven i al meu avi li va sortir disparat al cap del seu inseparable amic un tros de llagosta que el Dr.Font no sabia ni per on havia de començar a devorar-la...
Crec que era el rei de posar el peu a la galleda, tot li queia, tot ho tacava, sempre que no havia de dir una cosa la deia, i aquest era el seu gran defecte, i era tant gran que es convertia en entranyable...
Sabia viure com poca gent, feia demostracions del que és viure per sobre de totes les circunstàncies, va ser un gran escriptor d'obres de teatre on molts de la companyia Els Joglars van començar la seva carrera d'actors...de fet es diu que l'obra del meu avi, " Dos joglars al segle XX" que es va representar al petit i preciós teatre Masriera de l'Eixample, va inspirar el nom del grup teatral...ell mai m'ho va dir... si una cosa em va ensenyar ell i la resta de la familia és a ser humil dins de la sinceritat, no ho feia per quedar bé, i aquest fet, d'un home teoricament incrustat a la burgesia catalana, que per cert ell detestava en molts casos, el convertia en un home proper, fàcil, agradable i sense fer cap mena de distinció entre l'alcalde de Barcelona, veí nostre durant anys, i el noi que ens portava el menjar del colmado Berenguer...
El meu avi va viure la guerra com ell sabia , va covertir l'horror en una història increible que a mi m'explicava cada diumenge al matí en el seu llit, aquell era el nostre moment, els diumenges al matí...
Jo mai he viscut una guerra, per sort, però la guerra civil espanyola la puc pintar dia rera dia en les vivences del meu estimat Pep... recordo com explicava a les trinxeres, quant els bombardejaven, que el Dr. Zizquella ( en realitat era Sisquella però era papizotes) arronsava les cames quant escoltava com la bomba baixava del cel, i començava a dir la seva paraula màgica, "coooooo"....i quant la bomba explotava, deixava anar un sorollós "llooooonz" i tornava a estirar les cames fins a fotre-li una bona patada a les espatlles del meu avi que el seguia en l'ordre de la trinxera... finalment- deia l'avi- és pitjor el Zizquella que les bombes!!...puc pintar quant galopava amb el seu inseparable cavall per l'Aragó i dormia en llits absolutament infectats de bitxets, o quant va escapar-se a l'exili, mentres la iaia, embaraçada del meu tiet, que s'escapava caminant pels Pirineus...amb l'esperança de retrobar-se algún dia però sense tenir absolutament res del cert assegurat...
L'avi, o el Pep, va morir fotent un polvo a Banyoles, crec, pel que m'han dit, que hi havia poca gent tant activa sexualment com ell, era un home complet, però la seva passió eren els llibres...al seu gegant despatx els llibres eren doblement protagonistes, i dic doblement perquè n'hi havien dues capes, darrera de cada llibre hi havia un altre llibre, per tant era una doble biblioteca...podria afegir que era una doble biblioteca amb trampa, ja que darrera de la segona cap hi havien els paquets de tabac que ell tenia amagats per tota la literatura...això ho vam descobrir quant va morir...
I no em puc oblidar de Can Motlló, la casa on ell va viure els seus anys d'infància, crec que ara és un restaurant devorat per la ciutat de Terrassa, però jo tan sols recordo que el meu vesàvi era el massover de la casa, i tenia nou persones més que treballaven al camp, gossos , gats, i sobretot les oques, que sempre m'explicava que eren molt agressives...ara ho he pogut comprovar moltíssimes vegades!!...
L'última vegada que va anar a Matadepera va plorar moltíssim, mai més hi va voler anar-hi, Can Vinyés, el mas que acompanya les vinyes del Curcola, el seu estimat cosí, ja no era Can Vinyés, si no un camp de golf, i tot aquell passeig d'ametllers que moltes tardes ell i jo resseguiem ja no existia...
Però em quedo amb el seu respecte per tot, l'empatia que desprenia per tothom, la seva visió de la vida, optimista i vital, el seu gran humor i el seu cor, l'organ que sempre li fallava però que les ganes de viure d'ell el feia bombejar altre vegada...i el sentit de l'humor!!...
Quant la gent em pregunta perquè no em posiciono en les coses o perquè relativitzo les coses que per mi no son importants, n'estic convençut que l'herència dels de casa m'hi ha portat...el meu avi, catalanista, un dels grans acitvistes catalans, el meu pare, activista torturat pels franquistes, però que mai creia en cap pàtria, tan sols en la llibertat absoluta, que no la parcial, que és el que es demana avui en dia, i una conversa que mai s'acabava entre ells dos...una discusió eterna que mai es va acabar, però que els dos buscaven, perquè els dos sabien discutir...perquè en les paraules hi havia respecte...penso amb el meu avi i estaria molt trist ara mateix en tota la situació, perquè ell, com l'Eduard, el que volia era la llibertat absoluta, en això coincidien, i la d'ara mai serà absoluta...viure entre utòpics et pot transformar en utòpic...i l utopia no és res més que alguna cosa real que les regles ens fan creure que mai podrà ser...però la utopia existeix...el que passa és que està en un nivell que no ens deixen veure...no interessa.