Aquí i allà

Ens va dir un dia el meu admirat Mario: " no reserves del mundo solo un lugar tranquilo"... o m'ho vaig creure massa o simplement ja ho tenia clar abans d'escoltar-ho per primera vegada...
La protecció és tant perillosa com en molts casos falsa, necessitem trobar-nos dins del grup per sentir-nos protegits, suposo que és la por de ser diferent, o extrany, o assenyalat, o no ho sé...però m'imagino que deu ser por...
La realitat és que tots la busquem, potser alguns en grans masses, i altres personalitzen la seva protecció en cors d'aquí i d'allà...però ens agrada sentir-nos protegits...moltes vegades penso que si ens agrada deu ser perquè tenim moltíssimes pors, o potser és un fet innat en nosaltres, ja neixem protegits i així volem seguir sempre més...
Suposo que per la mateixa regla ens agrada protegir, és com anar sembrant de petites xarxes la teva vida de les possibles caigudes que un patirà...
Per mi l'important és no personalitzar en una única cosa totes les nostres pors, o valenties, o el que sigui que ens envaeixi en aquell moment, crec que dispersar és important, si tens un focus on s'aglotina tot el teu ser, estàs absolutament desprotegit, encara que amb una mica de sort potser tota la vida t'acompanyarà aquest escut, però si has mirat per aquí i per allà entendràs que hi han milions de xarxes repartides per tots els indrets...fins i tot de socials...
Un petó, una abraçada, un moment, un comentari, una paraula, un llibre, ja son petites xarxes que t'entreguen tota la seva protecció, evidentment algunes son molt mes evidents, ja provenen de l'amor, aquell que sempre està allà per estimar-te, de fet ni tan sols és protegir, és estimar i voler que l'altre estigui bé...
Jo potser he marxat massa en el dispers, segurament moltes vegades em sento desprotegit, potser perquè no sé d'on sóc, començo a pensar que mai ho sabré, perquè porto un cacao mental d'historia, prehistoria, actualitat i sentiments que ja m'he perdut fa temps...
Però aleshores arriba la ma, o el gest, o si tinc sort arriben aquells que més estimo i em torno a sentir més que protegit, és com si marxés de la realitat actual i tornés al meu món, a l'únic que entenc, al màxim que he pogut arribar en tots aquests anys que porto a la terra...
Avui he entés que no sóc d'aquí, tampoc sé si sóc d'allà, el fet és que m'ha afectat profundament el que avui he sentit caminant per Olot, i el que em fot més no és el que he sentit, si no que a aquestes alçades encara m'afecti...
Que relatiu això de les pàtries i de les fronteres, igual que les xarxes, les fronteres s'extenen per tot arreu, no cal que siguin per una cultura pròpia, o per una llengua, o per una qüestió econòmica, no cal, simplement moltes surten d'un mateix i per entrar en aquell nou país necessites molt més que un passaport renovat, necessites ser l'altre persona... si no ets igual millor no entris, no sigui cas que m'ensenyis coses que em puguin torçar el meu camí...
Jo vaig nèixer allà, ho sé, i ara sóc d'aquí, però a vegades em diuen que sóc d'allà, però allà ja no hi sóc, per tant no puc ser d'un lloc que ja no hi sóc, per tant si no sóc d'aquí ni d'allà, no hi sóc, no existeixo...però resulta que si existeixo perquè em moc per aquí, tot i que no sóc d'aquí, i a efectes productius sóc d'aquí, perquè és aqui on produeixo, en canvi sóc pare d'una nena que si que és d'aquí, però te els orígens allà, i encara més enllà els té, ja que l'altre part de la familia son de molt avall, i l'història diu que no son d'aquí, però el present els posa aquí ,tot i que porten molts pocs anys compartint la mateixa llengua que nosaltres, però ells son d'aquí, alguns s' auto-proclamen d'aquí, però jo en canvi ni sóc d'aquí ni sóc d'allà, i de més enllà tampoc sóc, tot i que a vegades m'agradaria...així doncs la meva filla i jo no em compartit mai historia, tan sols els últims 12 anys, abans anavem per camins totalment diferents, per tant ella tampoc és d'aquí, tot i que viu aquí, però com que jo no sóc d'enlloc, ella no pot ser d'un lloc que no és d'enlloc...
Jo l'única cosa que sé és que el meu avi era d'allà, molt a prop d'aquí justament, però després va marxar una mica més enllà, no tant com la familia materna de la meva filla, però si més enllà dels seus orígens...ell doncs si que era d'aquí, tot i que mai és va considerar d'aquí...el que tinc clar és que jo no sóc d'aquí, avui m'ho han dit literalment per Olot..." clar, com que tú no ets d'aquí!!"... m'he pessigat!...ho he notat!!...però clar, jo que sóc un paio lògic li he dit: " perdona, si no sóc d'aquí amb qui coi parles?"...i no sé que ha dit, l'he tallat rapidament perquè tampoc m'interessa molt ser d'aqui, de fet ni d'allà... potser si vaig allargant l'allà, i fins i tot passo el més enllà, podria dir que finalment si que sóc del " pais de Nunca Jamás", ves a saber...