The revenant

Bé, una de les seccions que anys enrera m'hauria fet més il.lusió en aquest blog és la de cinemà, crec que és una de les passions que més m'han acompanyat  i m'ha fet viure moments preciosos...en aquest cas, en absolut ha sigut així.
Sempre intento ser constructiu en les crítiques, i el que més m'agrada és poder dir a la gent que hi vagi, que val la pena... feia temps, anys, que no veia una MERDA tan grossa en una pantalla de cinemà...
Com a cosa positiva podria anomenar la fotografia, res més, perquè fins i tot el Dicaprio, actor que particularment m'agrada força, no podria ni entendre perquè l'han elogiat, i no dic que ho faci malament, deu ser complicat assastrar-se tot el dia pel terra i gemegar constantment, però és que ni tan sols el puc escoltar en una conversa en tota la peli...
És lenta, cosa que a mi potser no em molestaria...però em pregunto quin misatge pot donar l'argument, un argument acompanyat continuament de l'exageració i de fets que resulten impossibles de creure...això si , molta sang i molts trossets per tot arreu, ara un dit que salta, ara un cama que marxa del cos...a part de tot això, és una peli negativa, trista, agobiant i que repeteixo, manté tots els tòpics que he vist en molts films on l'argument és la venjança, però a sobre mal fets, perquè finalment el lligam que hi ha entre els protagonistes el trobo absolutament trist i absurd...
I si, els paisatges són ben bonics, però acompanyats d'aquesta espècie de super heroi que mai mort i d'una música trista i de tanta sang, la veritat és que ni de viatge aniria aquells indrets...
El dolent el trobo infantilment dolent, però amb tota la crueltat d'un adult, però tampoc res que et pugui sorpendre en tota la llarga estona que va durar el "tostón"...
Potser el final em va sorpendre, però com que a mitja pel-lícula vaig decidir riure en comptes de mirar-la , ni tan sols vaig intentar descobrir moltes coses, perquè realment el misatge que envia és tan fluix, que no n'hi ha...
Això si, si el que un vol és riure, val la pena, perquè el prota el poden llençar de 8000 metres d'alçada, juntament amb un cavall o un dinosaure,o el mateix Déu, i tots queden aplastats menys ell, que de sobte es torna a aixecar i torna a començar...
A mi se m fa molt pesat el tiu, perquè no la palma mai...i després amb un argument fantàstic, ens mostra milions de vegades com encen el foc i menja el que sigui, i és tan burro que s'ho menja cru encara que tingui les brases al costat, però clar, veure menjar a algú carn crua és molt més impactant.
Vaja, que felicito als autors de la peli, perquè és de les poques no m'ha aportat res, és més, he tingut de buscar l'humor per trobar una raó per haver-la vist...
Jo, sense enfadar-me, perquè no estic per aquests "trotes enfadalístics" diria que és una estafa a gran escala, i l'escala és tan gran i alta, que podrieu pujar fins a dat de tot, llençar al Leo amb tota la potència del món i quedaria aplastat com un ou ferrat a baix...però de l'ou ferrat tornaria a surgir aquell inmortal i així podria anar a consumar la seva venjança...per cert i ja per últim, dir que ni això fa bé..o sigui , un s'enfronta amb algú que sap que mata sense cap mena de mirament i hi va amb l'escopeta enlaire i buscant-lo sense amagar-se!, ja sabem que no et morts mai tiu, però osti, una mica d'intel.ligència corporal...burru!!

Crear

Jo de petit tenia clar que volia dedicar-me a l'espectacle, de fet a l'escola van dir als meus pares que havia de potenciar aquesta part de mi, evidentment ells em van obrir totes les portes però jo no vaig entrar en ninguna...
L'espectacle, o l'art, sigui com sigui la manera d'expressar-lo, em meravella, crec que fins i tot veig art en molta gent quant parla, de fet parlar és crear, i per mi crear és el gran regal que tenim els humans, poder crear d'un no res alguna cosa, petita o gran, dóna igual...
Potser per això no valoro la qualitat, si no la creació en si...evidentment que tinc els meus gustos, però tot i així em costaria molt jutgar negativament qualsevol creació, seria injust perquè qui crea en general és feliç i si li provoca un estat positiu mai podria dir que la qualitat no és bona...
Crec que ara, just ara, vull tirar cap aquest cantó, potser he esperat massa, no ho sé, potser he sigut molt menys valent del que les meves paraules a vegades indiquen, potser he sigut molt més responsable del que els meus actes poden dibuixar, però crec que ara estic preparat per provar i segurament abans no ho estava...i no parlo de qualitat tampoc, parlo de ganes i valentia...potser fins i tot de somiar i si, potser de somiar truites, moltes truites, perquè jo de petit, a part de voler crear, tenia clar que havia vingut aquest món per somiar moltes i moltes i més truites...perquè sóc un somia-truites reciclat, potser tan ben reciclat que m'ho he cregut i tot que només sóc terrenal...
Però ja d'infant, deia que tot se'm feia massa petitó, i mai pecant de pedant, simplement que per mi la ratlla de l'horitzó no la veia, i això no és més que els ulls, o els sentits, que han anat creixent a la seva manera, no a la meva, ells han fet el seu recorregut...i ho he notat fins i tot en moments de màxima urgència pràctica, ells han continuat mirant molt més enllà de la meva realitat...
I això, tot i que moltes vegades no ho he valorat, és un privilegi que m'acompanya ( i m'ajuda) en el caminar...i això m'ha permès que el rancor sempre marxi, ja que al mirar més enllà, he marxat de l'instant o del moment...perquè tots som carn del moment i jutjar un moment és jutjar res, perquè és circunstancial, perquè realment no és res...
Aquests dies torno a parlar d'allò d'apendre de les coses dolentes que et passen, torno a plantejar-me si és un error la meva elecció o és que potser realment mai he pogut escollir i ho porto a dins, però és evident que no em ve molt de gust apendre de lo dolent, puc treballar-ho, acceptar-ho, entendre-ho i no repetir-ho, però apendre crec que no...fins i tot en el intent de no repetir una cosa ja estàs un passet més a prop de tornar-ho a repetir....i de fet, és normal que diguem allò de " sempre em passa el mateix!!"...i és que errar és viure i mentres vivim la "cagarem"...
Jo crec que les coses bones són les que et fan crèixer i les dolentes simplement són moments, moments imprescindibles per frenar, per parar, per observar i segurament crèixer, però no ha de servir de model, simplement és una circunstància, no cal donar-li mil voltes...ja sé, és fàcil dir-ho, però de fet quant dones moltes voltes a alguna cosa dolenta és va incrustant dins teu i aleshores és quant te n'adones que ja no camines lleuger...i clar, després ve la lluita per treure-ho de dins, com més temps ho portes incrustat més teràpia necessites...per això els traumes infantils són durs, perquè ni tan sols saps quant han entrat, i de sobte te n'adones que el tens...
I si, ja fa temps que vaig acceptar que la vida és una merda, i no ho dic negativament, el viure en si no te gaire suc, vull dir el tipus de vida que "algú" ha inventat per nosaltres, perquè res del que fem ho hem programant encara que ens volguem creure que ha sigut així...
I aqui és on recau la màgia de viure, fer d'un no res alguna cosa meravellosa, o sigui la passió, l'emoció, els sentits, el sentir, el viure un instant com si fos l'últim instant, o sigui adornar les passes que un viu...i no és dificil, perquè encara que nosaltres en creiem el centre del món, al nostre voltant no deixa mai de passar coses... i ja sé que n'hi ha de molt dolentes: guerres, violència, pobresa, però quant dic "ens creiem el centre del món" parlo de la gent, dels humans, i "passar coses"no vol dir un fet que ha passat, si no vol dir que simplement passen coses sense raó...i en aquestes cosetes sense raó, hi ha la bellesa, i et dóna l'oportunitat d'adornar un moment que no és res i convertir-lo en alguna cosa, fins i tot poder arribar al sublim sense havar de lluitar per aconseguir-ho...
Que fet jo avui d'elecció pròpia?..res!...i no em vull enganyar en això, perquè en el moment que les coses que fas les decideixes quant el món creat t'ho permet i no quant tú realment vols, vol dir que ja no és una elecció lliure...clar, sóc conscient que l'ordre és vital perquè tots en entenguem, per això, de la manera que funcionem, ningú es mort de gana i ningú mata a ningú...em nego a pensar que és l'únic sistema possible i sostenible, però no nego que és un sistema i ja està...
Potser per això admiro crear, perquè no te fi, és infinit, i permet posar floretes a un caminar tan normal com el del costat...i repeteixo, crear és tot, no és fer una obra d'art i guanyar diners i ser gran en una professió...crear és simplement anar sumant d'un zero número a número fins que un vol.

72

Per on deus parar ara? , mostrant la teva serenor, segur que hi ha algú que apren de tú, jo encara ho faig i ja fa uns anys que vas ser tan lleuger com sempre havies volgut.
Ahir, terrenalment, hauries fet 72 anys, dic terrenalment perquè realment el teu calendari biològic era diferent a la resta de l'humanitat, segurament ets atemporal, i ho seràs sempre...
Reconec que et segueixo trobant a faltar, això mai canvia... segurament a la terra, molts amics meus et van saborejar més que jo, la nostra era una relació enlairada en la llibertat de cadascú, estavem conectats per un altre cantó, i tan podiem parlar 10 hores seguides com estar 10 mesos seguits muts però amb l'amor intacte...
Curiós que una de les coses que més recordo de tú és la clavada que em foties amb les ulleres quant ens veiem, em feies una abraçada d'ulleres, com jo et deia, encara somric quant hi penso...també la teva veu, aquella veu que enamorava a tothom i la forma de dir-me: estimat!! m'agradava com m'ho deies...segur que l'herència és molt més gegant que això, però em fa gràcia que ho recordi tan...també penso en tú quant estic amb l'Aida, és una llàstima que t'hagi disfrutat poquet, tot i que t'ha reservat una estrella preciosa per tú, ella sempre ho diu...no se si sóc jo que et mantinc viu en ella o com diu ella, son els records del poc temps que vau compartir...poc però intens, perquè amb l'aversió que ha tingut l'Aida als homes, amb tú feia una excepció, t'enganxava pel cor i no et deixava anar en tot el dia...
Tranquil, aquí estem tots molt bé, de fet el record teu segueix gegant, suposo que no has marxat mai de nosaltres, parlem de tú, mai amb patiment, sempre amb un somriure i entenent que vas aconseguir una fita que poca gent pot presumir, l'autèntica coherència d'un mateix...realment un tresor...
A mi les coses em van, a vegades penso que sóc una rèplica de tú o de l'avi Pep, diuen que més de l'avi que de tú, no ho se, però em falta molt per poder arribar aquest punt de maduresa interna...ja et vaig dir als 12 anys que volia pintar la meva vida i que ningú me la pintés, però jolines, costa bastant eh!!...però no pateixis, potser potencialment no sóc tant però per tossut no quedarà...segueixo en la recerca i se que hi ha premi tard o d'hora, si la vida em dona anys, és clar...
Quant m'atabalo, penso en tú, m'asserena molt, jo no he tingut tanta sort en la vida pràctica que vosaltres, a tú també se't va torçar però ja havies fet molta feina, jo fa anys que lluito i estic sempre filtrant motius pràctics en els meus pensaments, que tranqui, segueixen igual que els 12 anys, simplement dissimulo molt bé!
Saps que no recordo quants anys fa que vas morir? és fort no? en això si que sóc com vosaltres, no tenim memòria calendarística...
Ei, l'Isabel està de conya, suposo la deveu mirar amb el Miki i estareu tranquils, parla molt de tú, et troba a faltar més que jo segur, el fisic teu era d'ella, però està molt bé, ahir em va enviar un misatge referent a tú, molt bonic, com cada any que fas anys, ara ja no en la terra...
I el tiet està impecable, com sempre, ferm, tranquil com mai, pintant tot el dia i passejant i arribant tard a tot arreu, ja l'odien totes les botigues de Vilanova!!, sempre arriba quant tanquen...però ja saps que sempre li perdonen perquè cau molt bé a tothom...curiós que algú que mai ha tingut amics, que mai ha tingut parella, sigui tan sociable i tan feliç...ell casat amb la pintura i amb això ja en te prou...per cert, segueix amagant els sentiments d'amor, però molt menys, ara ja ho diu i tot, també ho va apendre de la teva mort, vas donar vida fins i tot marxant...aquell dia va esperar hores que jo arribés, just l'únic dia que es va quedar amb tú a l'hospital per la nit i te'n vas anar, pobre!, ja saps que això a ell li impresiona molt...quant em va veure em va abraçar, si tanco els ulls puc sentir-lo encara...si, ell ja no amaga tant, tot i que tots ja sabiem el seu amor incondicional per nosaltres, de fet és un pare més que tinc, com tú, com l'avi...de mares he anat més fluixet però l'Isabel és la teva gran herència que m'has deixat aquí...ens has unit i nosaltres hem fet la feina...ei, tambè és mèrit nostre eh, ara no t'alucinis!!
Eduard, vas marxar amb molt de silenci, com volies, de fet com erats tú, sense afany de protagonisme, sense lliçons, sense cap ressentiment ni res pendent, vas marxar molt més viu que molta gent que s'ha quedat aquí...et reconec que porto un pes gran per culpa teva, bandarra!!...osti, heu deixat el llistó molt alt i a mi em costa molt arribar-hi...potser no hi arribaré mai...no ho se...però la teva bellesa externa em va marcar molt a mi quant anavem pel carrer i en comptes de dir quin nen més maco, em confonien amb una nena ( grrrrr) i a sobre totes les mares dels meus amics els queia la baba sobre meu...però tampoc era culpa teva perquè no t'ho creies gens...i la teva serenor interna també em va marcar, quant veia que els meus amics quasi preferien que hi fossis tú abans que jo, punyetero!!...però tot i així se i els meus amics saben que he tingut un privilegi brutal de tenir un pare com tú, ai perdona, com deies tu, una persona com tú, res de titols que posin presió...però et va tocar fer de pare i també ho vas fer molt bé, mai enganyant-me, siguent com erats sempre, mirant la teva fortalesa i la teva debilitat...també em vas ensenyar com sempre, en silenci, a sapiguer ser dèbil, a vegades m'ho he pres massa en serio, però m'ha anat bé acceptar-me amb la debilitat...
Saps? la societat et va deixar de cantó perquè tú ho vas escollir, te'n vas enfotre d'ella fins l'últim dia, això sempre ho penso...com sempre quedo curt Eduard, amb tú sempre quedo curt, però coi, sóc el teu fill i la gent podria pensar que t'he idealitzat perquè ets el meu pare i tots sabem que no és així, però per saber-ho t'han d'haver conegut, ni que fos un dia, en un dia ja n'hi havia prou per entendre qui erats i qui ets, perquè encara ets, sempre ets, i això em fa sentir bé...felicitats pels 72!! ja se que no erats de compromisos d'edat, ni de celebracions però igual et felicito, se que ho entendràs...així doncs estimat, per molts anys!!