Regals

Es va acabant l'any, torno de Vilanova plé d'energia com sempre, un Nadal diferent a suposo molts nadals que passa la gent, però mai sobra ningú, tot i que falta gent clar, però ja hi són sempre...i mirava aquest darrer any altre vegada i avui volia agraïr tres coses que m'han passat...en dues seré breu, i en una intentaré posar el que ha significat per mi i si pot ajudar a algú doncs seré feliç...
La primera, breu però clara, GRÀCIES, i dins d'aquesta paraula, no costa gaire esbrinar que les lletres estàn en majúscules per alguna raó, hi pot entrar molta gent, com sempre agraït de cor absolutament a tota la gent que m'ha fet costat, i no cal posar noms perquè cadascú ja sabrà identificar-se dins d'aquesta meravellosa paraula...
La segona, és simplement donar les gràcies a la vida per haver-me regalat segurament l'obsequi més bonic i més ple de la meva existència, on tota l'ànima s'omple de vida i l'espelma seguirà encesa per SEMPRE...gràcies...
I la tercera va per tú princeseta...
15 anys, aquest darrer any no puc ni expressar el que ha significat per mi tenir-te al meu costat, després d'allunyar-te i per tant allunyar-nos un de l'altre, el retorn ha sigut preciós...
Saps bonica, tornar a ser pare de cor és increible, molt més que ser pare i prou, ho has passat malament, has hagut de crèixer massa ràpid i madurar coses que potser no tocàven, o potser si, no ho sé, però al final, com sempre m'han dit, tot ajuda si un hi posa la voluntat d'apendre...
I tu n'has après molt, ni tan sols em puc donar molt mèrit al teu treball, al final cadascú treballa les seves coses, potser si que agafem eines d'aqui i d'allà, però el mèrit, finalment, sempre és d'un mateix...
Avui quant reiem altre vegada pensava que en això si que tenim un gest de complicitat molt gran i ferm, el sentit de l'humor, això ens ajuda molt i molt en moments fàcils però tambè en els complicats, i ens hi trobem molt sovint ultimament en aquest espai...m'encanta...
Potser t'he mimat massa, o potser t'he sobreprotegit en alguns casos, no ho sé, però aquests dies recordava els bonics Nadals que hem passat plegats, i m'agrada saber que per tú tambè ho han sigut, i repeteixo, recordant conjuntament moments amb un sentit de l'humor que segur que et pot servir de molt...mira que he sigut desastre a vegades en el meu paper de rei o de farcir al tió...
Però al final quant et miro em poso molt content, ja saps que pots millorar coses, ho saps perquè jo, que en tinc trenta més que tú,d'anys eh ( i de coses potser tambè),tambè sé que puc millorar moltes coses, l'edat no és més que anys... res com els pensaments i saber aturar-se de tant en tant ajuda més per crèixer i ser millor persona amb un mateix i quant un es mima per dins li és més fàcil mimar a l'extern, igual que quant un s'entèn en els seus actes li resulta més simple entendre el dels altres...
Ho has fet molt bé bonica, de veritat t'ho dic, ho has fet d'una manera dolça i positiva, clau important per carregar la motxil.la, com les mateixes paraules indiquen, d'una manera dolça i positiva, perquè de motxil.les tots en portem, és impossible que no fos així, potser només podem escollir quina volem en les nostres espatlles i això, defineix molt bé el nostre caminar...
T'haig d'agraïr, des del cor, que m'hagis fet costat aquests darrers temps, amb el teu pare tan inmadur a vegades, o tant impulsiu, i tú has començat a compartir de debò, des de la comprensió, des del teu cor tambè, les meves inseguretats o debilitats, jo només et puc donar les gràcies, perquè bonica, tambè he escoltat els teus consells i t'asseguro que alguns m'han ajudat molt...
Gràcies per entendre on som i no voler ser més del que som, a la teva edat no és tan fàcil això, potser perquè el nostre entorn és força cómode encara et pot haver resultat més dificil...al final allò que diuen que n'hi han que estàn pitjor tampoc ajuda molt, perquè tambè n'hi han que estàn millor, i cadascú ha de viure el seu present...gràcies per la teva companyia i sobretot, ara que ha retornat amb força i ja fa temps, gràcies pel carinyo i per creure en els dos junts, perquè ja saps que fem un equip i començo a veure que l'equip és potent i de tú a tú, mai de pare a filla, si no d'Aida a Alex...
Avui m'ha vingut aquella famosa imatge de quant erats petita, que només t'adormies si jo et relaxava, aquell graciòs dia que vas sortir de l'habitació , ben petitona, i vas mirar als convidats que teniem a casa, i els vas dir tota convençuda : " ja està, el papa ja dorm"...
Tambè he recordat allò que sempre recordem, tambè junts, quant jo deia: " qui te boca s'equivoca, i qui té nas sa moca" i tú sempre deies que "qui té boca s'equivoca i qui té nas respira"...he recordat que vergonyosa erats amb tothom i  et costava ser generosa amb els somriures, t'agradava passar desapercebuda a tot arreu, m'agrada saber que des de la prudència has aprés a moure't pels llocs, sempre serveix...
L'altre dia no et trobaves bé, vaig venir a l'insti a buscar-te, el porter em va dir que erats un angel i educada, i m'ho ha dit molta gent, saps comportar-te i encara que a casa a vegades no en sàpigues tant, cosa que és normal i lògic, m'agrada tenir aquesta confiança en tú, igual adoro quant expresses el que sents, és important saber el que un sent i molt important saber-ho expressar i treure, tambè t'ajuda segur en tot i no creguis, molts adults no en sabem d'això, al final són eleccions de com viure la vida, clar que si, potser no n'hi ha cap de perfecte, però acomodar el que és la vida en el que ets tú i acomodar-te el millor possible a tot el que la vida et va entregant, és molt important, al final l'intel.ligència emocional sempre va a favor teu, n'estic segur...
Quant era jovenet sempre pensava que era una sort tenir una familia que em deixés crèixer i desplegar les ales per empendre el vol, el meu vol, mai deixàven d'acompanyar-me en tots els meus fets però em van deixar ser jo, potser algú podria dir que algunes coses negatives que he passat ha sigut justament per aquest permís a crèixer com jo he volgut, no ho sé, però jo sempre ho agraïré, només espero que els meus errors paretals no t'impedeixin ser tú, al final no sóc un pare que miri massa el teu benestar pràctic, els que som emocionals ens costa molt, perquè per mi veure't feliç internament em fa sentir tan bé que potser no recordo que la vida no només és això, però com t'he dit tantes vegades, ja saps que ser pare no dissimula qui ets, i al final surt ,encara que un ho intenta amagar... els fills sempre veuen com actuen els pares, i ser exemple és molt complicat i més quant penses que justament jo no sóc exemple de moltes coses...per tant gràcies per entendre el meu paper en tot això, sóc pare clar que si, t'estimo i ho saps, però cada dia t'estimo més com a Aida que com a pare i per la meva manera de pensar això vol dir que vaig pel bon camí, almenys ho intentaré...sense titols perquè si ...segur que la nostra motxil.la conjunta serà tambè més lleugera...
Els pares només hem de tenir una cosa molt clara, que l'influencia que deixem, l'herència en vida, no impedeixi caminar als nostres fills, segurament és la cosa més injusta que veig...com punyetes un nen ha de viure una guerra ? o la manca d'aigua? o passar gana? ... o és que no tots els nens es mereixen creure en els Reis?, o en el que toqui i quant toqui?, l'infància existeix per jugar-la , disfrutar-la i atravessar la frontera que va des de l'infància a l'adult de la manera més lliure possible...i aquí, des de la comoditat, jutgem , jutgem i tornem a jutjar, i ni tan sols recordem que molts adults de petits no els queien petons a les galtes, si no bombes a casa seva, i la meva pregunta és clara, " i això no condiciona al nen quant passi a ser adult?" clar que si!...doncs això és la injustícia que hem creat, uns poden ser nens i altres són el que poden...així doncs jo tinc menys excusa per fotra't enlaire el teu creixement, dins de la meva inseguretat pràctica, visc en un lloc privilegiat, espero no fer-ho malament mai...i t'ho dic perquè jo tambè he rebut una herència i ha sigut preciosa, tota herència te defectes, però ha sigut positiva, que millor tribut als que em van deixar ser jo que apendre d'ells...
Perdona el llarg parentèssis que he fet, perquè al final podria reduir tot això en un gràcies i un t'estimo, però ja saps que sóc un pesat i m'allargo molt en les explicacions...
Avui et mirava, quant cantàvem fent el paiasso dins del cotxe, ja ni avergonyits de que ens miressin des dels altres cotxes, i et mirava content mentres t'he deixat amb el teu avi , i ens hem abraçat i i jo, mentres t'abraçava, he pensat que ja tenim un recorregut bonic conjunt, i saps, molta part del nostre moment, d'aquest present, és mèrit teu, perquè la feina més dura t'ha tocat a tú fer-la..
I si, com deia un amic meu, no tot és de color de roses, queden moltes coses per millorar, tant tú pel teu cantó, com jo pel meu i evidentment tots dos pel cantó que ens toca conjuntament, però crec que hem agafat el bon camí i saps, l'has triat tú, per tant, seguiré caminant per on em vas dir...això si, si un dia canvies de camí tens una cosa assegurada, que jo sempre t'estimaré i si t'equivoques et diré allò tan repetit de " qui té boca s'esquivoca , i qui té nas ?...respira..."
Gràcies

Les ales

Són dies de màgia pels infants, i a vegades, val la pena seguir-los en les seves il.lusions, per molts adults són dies de gastos, altres es creuen la màgia dels Reis, per uns quants són simplement dies de retrobades i pels més dèbils aquests dies, són moments de pensaments i absències...com no, pels infants i aquests últims els dedico aquesta entrada...
Tots tenim àngels a la terra, jo he tingut la sort de conèixer uns quants èssers meravellosos i els mimo en vida i els retorno la seva protecció i el seu amor, però quant tanquem els ulls i ens posem a reconvertir la realitat en la nostra realitat, que és possible, tots tenim un àngel absent en la visió terrenal,que mai ens abandona i ens ajuda en cada instant del nostre viure...
El meu, com no, és diu Eduard, i no el puc trobar a faltar amb els ulls tancats perquè hi ha un moment que la màgia fa el seu efecte i converteix una absència amb un acompanyament continu de tot el que un fa...
Llegir algunes persones que parlen dels que ja no hi són m'ha fet pensar molt aquests dies, perquè saber que ja no tornen en aquestes dates quant teoricament tothom ha de tornar, doncs deu ser dur...
Pot semblar que aquest escrit és per auto convencer l'absència en un joc de nens, i no, en absolut, a mi res m'adoloreix ja d'un pensament de que ja no tornaràn...
Potser és que mai he tingut la sensació de que han marxat, en el cas del meu àngel encara em resulta més fàcil, perquè no és simplement que me'l cregui, si no que existeix, igual que aquests darrers mesos he conegut un àngel en vida, els que ho han sigut a la terra i t'han protegit i estimat, ho segueixen siguent a l'ànima per sempre més...
I ell em protegeix continuament i no em protegeix d'una manera invisible, la protecció dels àngels ens l'imaginem en un primer moment com alguna cosa mística o espiritual, i clar que hi ha part d'això, la part que un vulgui, però hi ha la part real, els consells, les carícies, els exemples, tot això forma part de la protecció d'un àngel, i això mai se'n va...
Creure sempre he dit que és una força brutal, no cal creure en coses que no existeixen, o si, tan és, l'elecció és individual, però es pot creure en les realitats ... i si, els àngels existeixen perquè al final la paraula, el significat que li donguem, és nostre, i podem afegir o no ales a la nostra ment i al nostre cor, però transformar una realitat en una paraula és preciós, per tant la meva realitat posa nom i cognoms a un àngel que cada dia està present i que el puc sentir i notar en cada moviment que faig...
Aquests dies el meu àngel està feliç, segurament orgullòs de mi, per la tria que he fet....sssshhhhht!!!...m'ho ha dit a cau d'orella, perquè els àngels parlen encara que ja ningú els pugui ni veure ni escoltar, i en cada paraula que et diuen un troba moltes de les veritats...
Aquesta cançó te un significat molt ampli per mi, m'ha acompanyat en alguns instants importants de la meva existència, conèixer un àngel en vida és fàcil de reconèixer, perquè encara que no el vegis sempre saps que allà està, mima la teva ànima, entèn la teva essència i estima el teu dolor igual que estima la teva felicitat, és com un casament quant pregunten si estimaràs en la pobresa i en la riquesa, de diners o d'espèrit, i tothom diu que si però ningú sap si això és infinit...els àngels fan igual però en aquest cas el si és per sempre, això és un àngel...mai marxen i sempre et protegeixen, perquè la força no està en la seva imatge ni en el que fan , la força està en l'amor, en els seus exemples, en les paraules sàvies que t'ajuden a ser millor persona i anar pujant esglaons mica en mica...
Potser tenim la sort de que al llarg de la vida ens apareguin cinc àngels, però només que sigui un ja és un regal infinit...
Alguns ja porten ales, perquè ja els tenim a dins i no poden tornar aquests dies en les escenes familiars, i altres porten ales invisibles que encara llueixen mentres caminen per aquest món, ahir em vaig girar i vaig veure les ales, de lluny, com brillaven i mentres mirava com desapareixia com si fos una persona més, vaig donar gràcies a la vida perquè em tornes a mostrar a una persona infinita, i com no, perquè al final el mèrit és dels àngels, vaig donar-li gràcies per haver-me mostrat el seu vol.
I mai podem pensar que un àngel és nostre, no tohom pot ser àngel, només uns quants i mai sabem a quanta gent pot protegir, per tant només em queda dedicar aquesta cançó al nou àngel aparegut i donar-li les gràcies per existir...i donar les gràcies per existir és infinit...

La T i la S ( infusió de Nadal )

Recordo fa anys menjar uns espaguettis amb tomàquet i formatge sol com un mussol un 25 de Desembre, i no era pas perquè no tingués on anar, simplement, com tantes vegades he fet, volia posar-me a prova, igual que una última nit d'any vaig anar a dormir abans de les dotze campanades i no vaig fer el raïm, eren bons moments per fer-ho ja que tenia moltes opcions en aquells moments, potser allà vaig entendre el que significa el Nadal i vaig recuperar-lo en el moment que vaig ser pare...
Per mi aquestes festes són pels nens, i en ells veig l'il.lusió i la màgia i això em transforma per moments en un infant més i com no, recordo els fantàstics nadals que vaig passar en la meva època d'infant...en part és qüestió de diners, ho sé, però al final he vist que no és això, i ho he vist perquè en moments de la meva vida el Rei de la casa, que per si algú no ho sap sóc jo, ha hagut de reinventar-se mil vegades per aconseguir un dia de Reis bonic...i dono fè que potser un dels més bonics que recordo va ser ara farà uns 11 anys, que jo no tenia absolutament res a donar que tingués un preu, recordo nejetar joguines ja usades i fer una carta dels Reis a l'Aida que va sortir de la meva part d'infant, perquè la màgia del Nadal no és només que els nens creguin en les coses, la màgia és que els grans tambè ens ho podem creure...
Ara en sóc més espectador que partícep d'aquests dies, i ja fa poquets anys que penso molt amb la gent que està afectada per aquestes dates...
Hem creat una societat on hem de ser feliços, obres la tele i tothom és feliç, bé, quant mires els anuncis, perquè després segueix el telenotícies i tot són desgràcies, és el contrast del món que vivim, anem més perduts que un all,  però en el Nadal, els anuncis són agressivament feliços, on tothom torna a casa per aquestes dates, on només hi han somriures o anuncis extranys de colònies, que jo sempre em pregunto que deu ser un producte molt venut, perquè n'hi han milers, i clar, hi ha gent que no li torna ningú per Nadal i recorden els que ja mai tornaràn, altres perquè estan enfadats o altres perquè que collons, es pregunten perquè si tot l'any han sigut uns desgraciats ara han de ser feliços...
Com sempre agraeïxo moltes coses al que em van ensenyar a casa, tot i tenir-ho tot, donàven molta importància a coses que ni tenien valor ni tenien preu...
Avui recordava petits moments viscuts amb l'Aida, sobretot el seu despertar el dia de Reis, és tan encantador veure els nens quant miren aquell dia que t'acabes creient que tot allò és real, que els Reis han fet bé la feina i que la màgia de l'infant és tan gran que converteix tot el que toca en realitat...és important creure, sempre he pensat que és la base de moltes coses, creure en el que un senti o vulgui, en l'humanitat, en el mar, en la naturalesa, en el que sigui, però això sempre dóna energia i forces, suposo que per això tanta gent ha cregut al llarg de l'història en un Dèu i si no fos per això segurament no tindriem dia de Reis, tambè és cert que és important creure sense perdre la visió real de les coses i no portar-ho a l'extrem...ja tenim prous exemples de la creença absoluta...no cal, però si no perdre mai aquesta fè en qualsevol cosa que fem...
Ara ja sóc pare d'una filla gran, tot i aixi hem fet reis sempre, hem posat els regals per la casa i a l'endemà doncs ens hem despertat els dos en el paper que toca, jo amb la corona ( de paper de plata, clar) i ella amb els ulls recuperats de l'innocència i del creure...
I escolto a molta gent que em diu que aquestes dates són dures per ells i ho entenc, són èpoques que els records ens venen, no ho podem evitar, intentem no pensar que fa uns anys hi havien més persones que ara i que un Nadal és més dificil d'assimilar quant te'l foten enlaire, tot i que com sempre, i per això podem creure, la ment pot amb tot , fins i tot pot amb això, només es posar-s'hi i treure importància a algunes coses i posar-ne en altres...
Doncs agafaré la ment, porto dies amb molta fè, avui reconec que l'he perdut una mica, la meva fè no és extrema ni molt menys fanàtica però si segura i contundent i em fa volar molt amunt, alguns podrien pensar que massa, jo penso que massa poc, perquè al final la fè no és més que això, una paraula i si li sumes una t i una s, ja tens els fets, per tant encara queden dues lletres per arribar-hi...
I per sort no hauriem de dependre de cap data per aterrar o volar ben enlaire, perquè si ens posem pràctics, la vida ens envia les coses tot l'any, per tant hauriem de relativitzar els dies, tot i que entenc que s'acaba l'any i la majoria, jo el primer, fem un repàs del que ens ha passat...jo ho faig, crec, trimestalment, o potser és bimensual, no ho sé, però a final d'any reconec que tambè miro enrera...
I en aquest tindré feina , n'estic segur, perquè m'han arribat moltes experiències noves, i és curiós pensar que els anys passen i la vida encara té aquesta capacitat de sorpendre, et dona mil possibilitats més per continuar aprenent o desaprenent, et permet seguir creixent i entendre que no hi ha fi en cap dels teus pensaments, així doncs la vida és tan màgica que tot l'any ens arriben coses, i quant baixes a baix et veus allà dalt gronxant-he en les estrelles i quant estàs a dalt et mires a baix tan aparentment normal...
Alguns m'han dit que la vida no m'ha tractat gaire bé, encara queden uns 30 anys, més o menys, per igualar el bé que m'ha tractat, no em puc queixar, perquè fins i tot en els mals moments sempre m'he sentit mimat i estimat, i això si que és un regal de Reis que dura tota una vida o tot un any...al final és com un ho mira, jo sempre estic a punt de que tot em vagi bé, preparat ho estic eh, però sempre hi ha un detall que falla, i quant dic sempre és sempre, però potser aquest detall és el que em permet treballar i saber o donar valor al que vull i desitjo, no ho sé, potser simplement és una putada i jo li poso un toc poètic...
I això, tot això, com tantes coses, li dec a una educació que em va permetre que la màgia seguís viva en tot el meu recorregut, segurament la mateixa màgia que m'ha portat a llocs complicats, però al final decidim el que volem i com ho volem, almenys en aquest món de privilegiats clar,en altres móns hi ha gent que ni tria ni té dret a triar...
Avui rebusco dins de la màgia la valentia, vull treure la t i la s i quedar-me amb la fè, aquella fè que fa que els Reis no depenguin dels anuncis , si no de nosaltres mateixos...
Doncs si per alguna cosa en aquest blog surt el nom de Peter Pan és perquè si, encara crec en les fades...i ja són molts anys creient en elles...
I ara, com tantes vegades, a esperar la t i la s.

famous blue raincoat

No podria trobar cap millor motiu per escriure altre vegada en el blog que Leonard Cohen, potser els agraïments que li podria enviar mai li arribaran, o potser si, potser simplement el fet d'entregar aquella música fa automàticament que tot li retorni com s'ho mereixia...
No sóc de fer homenatges a gent famosa tan sols perquè són famosos, o perquè canten bé, o fins i tot perquè tinguin el do d'escriure coses que em puguin agradar, els petits homenatges que faig són d'essència, perquè com a molts, suposo, hi han coses que arriben a l'ànima, la música d'ell entrava en mi amb la mateixa intensitat que suavitat, he escollit cançons d'ell per acompanyar paisatges, per acompanyar records, per acompanyar presents...
No puc jutjar-lo com a persona, no m'agrada fer-ho amb la gent que directament no he conegut, però si el mirava el sentia entranyable, potser m'equivoco però la sensació és que el cor que tenia, que tan bonic li sortia davant d'un micròfon, era gran, era dolç, era ple de fe i de creences...
Col.locant-lo en la meva vida, és part vital de moments claus, vaig tenir el privilegi de veure'l un dia en directe, tampoc fa tant o potser fa molt ja, és el que passa amb la gent que és atemporal, que mai saps a quina distància el tens o en quin moment el vas veure...
Podria triar moltes cançons d'ell, segurament a la gent que no li entra la seva música el podrien catalogar de repetitiu, o d'avorrit, els que adorem la poesia i la música ens podria semblar el més proper a un súblim de combinacions i de sensacions, Cohen m'ha marcat, l'escoltava de petit a casa però segur que va ser de més gran que el vaig gaudir, segurament perquè a casa no el recordo com un dels artistes preferits, si respectats, això si, però ha sigut més endavant que l'he anat coneguent i entenent, perquè crec que a mi em va entrar a poc a poc, molt suau, i va ser la música perfecte per acompanyar moltes imatges...
Cadascú interepreta el que escolta, jo al Cohen sol no l'entenc, és l'acompanyant perfecte per instants, no l'escolto mai hores seguides, l'escolto moments, moments que vull saborejar encara més la meva visió d'alguna imatge, moments que vull enlairar un instant que visc, moments que fins i tot posen color a un silenci, perquè el silenci tambè és un moment infinit....
Recordo quant vaig escoltar aquesta cançó per primera vegada, just era en el moment adient, just encaixava perfectament en el meu present, just em va fer volar...com sempre dic als que van marxant, tot i ser conscient de que no els arriba el meu misatge, Leonard, dona records al Mario i al Pepe, i si per casualitat algún dia tens una tertúlia amb el meu pare i el meu avi si pots, els dius que segueixo tenint fè en tot, la mateixa fè que ells em van mostrar cada dia que vaig estar al seu costat...

Estimar el dolor

Avui tinc d'aquells dies dolços, potser per la quantitat de carícies que he rebut de tanta gent durant tant de temps, i de sobte ha aparegut la pluja, potser feble, però com indicant que un altre estiu marxa per sempre...
I aquest ha sigut més especial que cap per mi, potser perquè dins del desgavell que moltes vegades fa de motor en la meva vida, en dos mesos, he posat moltes coses a lloc, i sense fer cap esforç, simplement fluint...ara ja només falta el pas final a tot això, i encaro l'últim mes aquí amb l'il.lusió de que per fi faig les coses amb valentia i serenor i també amb aquell gram de tristesa que somriu perquè estic a punt de deixar un lloc físic on l'indret ha sigut poc important, però molta gent marxa dins meu i per sempre els tindré allà...després la vida dirà si es quedaràn o simplement els sentiré cada dia clavadets al meu cor, sigui com sigui, ja són i ja seràn part molt important de la meva vida.
Miro enrera, no fa ni tres mesos jo estava en la lluita interna més dura que mai he patit, quasi sembla que faci 20 anys o fins i tot a vegades em dona la sensació que ni tan sols ho vaig viure, però és evident que allò que em va fer patir, aquella recerca dels meus orígens i entendre realment el meu camí, va ser la peça clau perquè tot rutlli dins meu amb tanta serenor... i mai l'havia sentit així, però el més important és saber que tinc clar perquè la sento tant intensa.
I no deixo de tenir molts problemes dels que ja tenia abans,però no te res a veure amb l'extern, era molt més el meu etern sentiment de culpa i sobretot el poc auto reconeixement a tot el que he fet, i per fi em reconec i per fi em valoro...
Hi ha gent que em diu que he canviat molt, fins i tot potser dubten de que aquest canvi sigui per bé o per malament, però jo tinc clar com em sento, i perquè la meva valentia de l'especial mes de juny, està donant uns fruits preciosos... i la clau  és aquesta justament, la valentia...
El recorregut que vaig fer aquell mes va ser el més ràpid i intens que mai he fet, ho vaig tocar tot, els orígens, els sentits, les sensacions, el nen...i tot acompanyat de gent meravellosa que em van regalar instants, hores, dies o fins i tot eternitat que alimentaven tota la meva feina que anava fent dia rera dia...
És curiós que tot el viscut quant el temps transcorre , quedi dibuixat diferent en el present, mirar enrera ara em fa com trobar extrany el motiu pel qual vaig a arribar a aquella feina, passat el temps, te n'adones que el motiu no era res, no ha quedat res de tot allò, i no ha deixat cap mena de petjada en la meva vida, tan sols inconscientment vaig utilitzat una persona per poder fer un dels treballs més vitals que necessitava fer, potser sona egoista, segur que ho és, però el meu inconscient va escollir molt bé i va fer-ho justament amb una de les poques persones que no dona valor a quasi bé res, ni tan sols a la gent que l'ajuda, per tant agraeïxo que fos així tot plegat perquè jo si que n'he tret profit de tota una mala experiència inicial i l'he reconvertit en un creixement intern que encara no se ben bé com explicar...
I aqui el valor... el valor que per fi em dono, el valor per entendre que vaig acumulant experiències i segueixo creient eternament en la bondat, el valor de que el nen aconseguís no marxar de mi, el valor d'agraïr infinitament l'amor que mai deixo de rebre de tanta gent, el valor de ser feliç i optimista en tot el que faig, tot i que això no implica que sigui el que més plora quant pateix, però el valor de reconèixer qui sóc i que necessito fa que accepti la meva pena amb el mateix amor que les meves alegries...
Ara he entès que jo no necessito que tot em vagi bé, ni tan sols necessito el confort que superi les necessitats vitals, si necessito , com tots, que aquestes necessitats estiguin cobertes, no em cal res més, no em calen premis en forma de viatges, ni tan sols aspiro a desconnectar perquè al que aspiro és que mai necessiti desconnectar de la meva vida, i això no vol dir que renuncio a un viatge o a una televisió nova, simplement vol dir que puc viure sense això...i el més important de tot és no enganyar-se a un mateix, no cal fer broma que estàs bé si no ho estàs i no cal amagar que estàs de conya si ho estàs, i seguiré fent mal, i seguiré cagant-la a vegades, sóc humà, però pel mateix fet que jo ho sóc entenc que tots poden fer el mateix que jo i fer-me mal i cagar-la, i el més important és mai emportar-se cap mena de rancor, ni mai culpar als altres , ni tan sols culpar-se a un mateix, potser per salvar-se un pot culpar, però això implica una altre pedra a la motxil.la i la clau sempre és anar cada dia més lleuger...
L'altre dia em van preguntar que com era possible que haguès fet aquest canvi, algú que m'havia vist el mes de Juny i que ara en present s'extranyava del meu estat d'ànim actual...i la meva resposta és fàcil, entendre el dolor, acceptar el dolor, estimar fins i tot el dolor fa que marxi molt més ràpid, treballar-ho, enfrontar-se, i buscar i rebuscar és la clau per fer que el rellotge avanci amb més velocitat...igual que no cal trigar ni donar voltes per disfrutar d'una cosa, no cal negar quant t'arriba el dolor...i tan sols que sigui per això, per la valentia , estic orgullòs de com vaig encarar aquells dies plens d'emocions desconnegudes, de moments quasi èpics de perdúa de fe, i d' una terrible lluita interna i potser mig definitiva, de quin caminar vull utilitzar en la meva vida...estic content de la meva decisió i potser per això, ara, les passes, són molt més segures...així doncs, gràcies dolor, per donar-me aquest benestar...

Recerca

Tocava les estrelles amb les puntes dels dits, potser allà justament, on els seus pensaments el sol i la lluna es trobaven, va retornar a l'infern, no era de dia ni tan sols de nit, només existia aquell raconet invisible on res es podia controlar i on res era tan irreal com el que cada dia vivien tots els èssers humans.
Potser era allà on ell coneixia la veritat, justament en el punt on es trobava, on les eternes cadenes de l'imbecilitat es començaven a esquerdar, potser era allà on la veritat li fumia un cop al cap tan gegant que tot d'estrelles s'escampaven pel seu voltant i en cadascuna d'elles, un somni per descobrir o un somni ja descobert...
Obria els ulls, ja tornava a ser aquí, semblava que era un altre més, un d'aquests que segueix la seva pròpia ombra fins arribar no sap a on, perquè ni tan sols hi havia un lloc per arribar, però tots hi anàvem, segurament pensaria que l'indret final era el més conegut, la mort, però la mort no era un indret visible, segurament era una continuació, o no, ves a saber, pero ell seguia pensant que en aquesta vida existia un altre paradís, o un altre infern...
Per això adorava el somiar, perquè allà els límits no existien, potser per això es despertava, com ara, sobresaltat, sense entendre ben bé quin missatge li havia deixat la seva imaginació...
Perquè ella estava allà, i el mirava, el mirava darrera del seu amant que l'ofegava orgasmicament contra la paret, la cara de desig el mirava a ell, però el desig li provocava un altre...i que volia dir tot allò si ja feia anys que ella no existia quant tenia els ulls oberts, perquè li apareixia ara amb una escena de plaer que reconvertida en somni a ell li feia un dolor despert, no ho entenia, però alguna motxil.la del seu passat dormia amb ell, i hauria de tancar els ulls altre vegada per buscar la resposta...li feia cas infinit al seu subconscient, aquell que a tots ens han presentat i que ningú pot arribar a llegir amb claretat, aquell que segurament et regala respostes sense saber encara la pregunta, pura màgia que portem  a dins, la nostra màxima potència elevada a un indret que mai arribarem, el poder etern de la ment, potser sumada a moltes vides passades ja viscudes, o potser no, simplement amb una ja en treiem or d'un miserable caminar rutinari...
Tot això ens perdem? , tot això és el que hem viscut i encara no ho hem pogut viure? preguntes que només quant ell es despertava sobresaltat es podia fer, avui ja agafaria la maleta del dissabte, es banyaria al mar i aniria a un concert a conèixer una artista encara desconeguda pels seus oïdes, però seguiria caminant a la recerca d'aquesta part per descobrir, aquella que segurament mai entendria del tot, però que el fascinava, aquells missatges subliminals que la son li regalava continuament, just a l'endemà del succés, o potser, com era en aquesta ocasió, anys després d'haver renunciat a l'amor de la seva vida...
Perquè apareixia allà ella amb aquella cara de sorpresa?, perquè el mirava amb sentiment de culpabilitat? si ell ja havia assumit tot, perquè arribava això ara justament?
Ni tan sols havia arribat a sentir desig mai més després d'ella, si que havia tingut alguna amistat especial, o potser feia dos anys havia sentit alguna cosa semblant que l'havia confós, però aquell dolor ja reconvertit en un regal guardat en l'armari, ja mai més va existir, i mai més existiria, perquè doncs el tornava a mirar, potser perquè ahir era el seu sant i ella hi creia en això?
Alguns havien confós i pensaven que havia arribat al mateix dolor ultimament, només ell sabia, i ella també, i els més intims igual, que el dolor de fa anys era el de la passió infinita, el dolor d'home quant ha arribat a un lloc que no podia ni escriure en paraules, ara havia sigut el dolor de la traició, o el de l'ego, però res havia quedat impregnat a la seva pell, ni tan sols tenia un record del que havia viscut corporalment, la seva pell sempre havia sigut d'una sola persona, potser si que feia dos anys havia sofert el dolor de la confusió, però els anys, els somnis, posen les coses a cada lloc i per això cada dol és diferent i cada dolor incomparable...
Potser ara , que tornava a poder mirar la terra des de la lluna, les coses es col.locaven a lloc, i per això aquella imatge...
La traició d'amistat potser era fisicament encara més dolorosa,potser perquè l'havia experimentat per primera vegada, però en va sortir ràpid de tot allò, perquè no tenia ni nom ni cognoms, tan sols havia tocat la seva fé, però ningú havia tatuat en la seva pell res de res, era alguna cosa potser igual d'important però al final del cami, més fàcil d'assumir,ja que si algú no valora la teva amistat millor que no hi sigui, és més racional al final tot i que fereix al cor al moment,  però quant parlem de dolor d'essència, de  passió, sempre retorna, evidentment ja no en forma de dolor, ja feia anys que ell no patia per allò, però si apareixia d'una manera sorpresiva dins dels seus somnis, beneïts somnis que et permeten viure la realitat sempre...
I ara, despert, és feliç, feliç perquè la última baixada a l'infern de la traició l'ha catapultat a un lloc que sense aquell descens mai hi hauria arribat, potser per això nota com mica en mica va arribant a un estat excel,lent, a una serenor que encara mai havia conegut...i quant tanqui els ulls altre vegada, el seu intern ja dirà i tornarà a despertar dormint...

Marxar

Em faltava la data, fa anys que l'esperava, a vegades penso que justament el primer dia que vaig arribar aquí ja pensava en marxar...
Sap greu que potser algú pensi que és per la gent, i que sóc un desagraït per la quantitat de coses i regals i records que m'ha donat aquest indret, no té res a veure amb la gent, jo crec que globalment no m'he entès mai aquí dalt, individualment si, però sempre he tingut clar que aquest no és el meu lloc...
Deu sonar pedant, no ho sé, però sempre m'ha faltat aire aquí, o em dona la sensació que tot és petit, que el món se'm fa petit, fins i tot la meva visió del món s'empetiteix...
I ho veig clar quant vaig a Barcelona, segurament perquè mai he negat que jo sóc de ciutat, i molt de ciutat i de ciutat gran si pot ser, és una qüestió de colors, no sé, de visió, que de sobte se'm fa molt més gran, com si poguès entendre molt millor el món, o a la gent, quant camino per Barcelona...
I Barcelona és el màxim exponent, però em passa a totes les ciutats... entenc que la natura queda més lluny, o no, perquè a Barcelona un es pot perdre per la Font de la Mulassa i sentir que ets part de la naturalesa  intensament...vaig conèixer molt Barcelona, tots els racons, i tot i que m'agrada la Plaça Catalunya i el seu bullici, tambè m'agraden molts indrets molt més tranquils...
De fet és evident que a part de ser de ciutat, sóc de mar, i cada dia més, per tant tot i no tenir-lo lluny, aquí el trobo a faltar...
Sigui com sigui tambè hi ha una petita part del meu espèrit etern de nòmada, crec que aquesta sensació de marxar mai m'ha desagradat, i encara que tinc clar que potser no hi ha el meu racó de món definitiu, en tinc molts on em sento molt més jo...
Capitol a part és la gent, sempre he dit que a la Garrotxa la ment es tanca, és impossible que no sigui així, de fet he de reconèixer que he escoltat animalades que jo mai havia escoltat , però per sort la visió és individual, i aqui deixo a gent fantàstica, que estimo, que m'han estimat i que mai deixaré d'agraïr que hagin entrat a la meva vida, i espero que mai marxin...
L'experiència em diu que ningú marxa pels km que et puguis separar de les persones, la gent que marxa és perquè ha de marxar i ja està, no hi ha més volta de full i qui és queda ho fa siguem on siguem, se li diu "incrustació coronària", quant algú entra al cor ja no marxa, si tot és sincer, es clar...
La única experiència que tinc en això és que he voltat força, potser en km no és molt, però ho he fet intensament, això vol dir que a quasi tots els indrets he ocupat petites,o grans parts del meu cor, i me n'alegro molt, em fa sentir que no tinc una casa definitiva però que a tot arreu estic a casa...
I si, aquest mes de Juny ha sigut segurament el moment més dur de la meva vida, per intensitat, per tot el recorregut emocional que he fet, i ara, que respiro tan bé, que torno a somriure amb força, que crec com mai en tot, que el nen combina a la perfecció amb l'adult altre vegada, he pogut decidir amb claretat per fi...
Agraeïxo profundament aquest mal moment, era tan necessari que m'havia de buscar una excusa per viure'l, i la vaig trobar i això m'ha fet poder tornar a nèixer amb molta més seguretat que abans,,,,
Mai m'havia sentit tan dèbil, mai havia dubtat tant de tot, crec que si miro enrera no puc ni assimilar en quin estat vaig arribar, però era necessari, crec que feia anys que l'esperava...
Això m'ha fet veure tota la meva valentia, perquè finalment tampoc el vaig esquivar i m'hi vaig enfrontar, segurament és la única manera que tenim de fer nèt, acceptar els estats és la clau...
Com sempre he rebut critiques, per escriure amb tanta transparència del meu estat d'ànim, per escriure aqui, en el MEU blog, o allà, en el MEU mur, un mur o un blog que ningú està obligat a mirar, però que no tinc cap dubte que hi poso el que jo vull i quant vull, i poques vegades m'agrada recalcar la possessió, però en aquest cas ho faig...són les meves lletres, els meus sentiments i en faig el que vull amb ells...
Però ja han marxat de la meva vida també, i m'agrada saber que marxen sense que jo els hagi jutgat, per tant quedo també lleuger en aquest tema...
Si, sóc en molts casos un egoista, o un egocèntric, però al final, ara, quant puc tornar a ser jo, ja he comprovat que també puc mirar als altres, per tant no em cal un altre sermó de com sóc jo si ni tan sols jo vull saber-ho del tot...
Porto dies gaudint tant que penso que si no tinguès un mal moment no sabria que vol dir gaudir, tambè és cert que els mal moments han de ser equilibrats, i el meu no ho estava, era emoció pura i dura, i ella manava, el cervell no funcionava...però potser la solució que vaig decidir no va ser tan dolenta, el permetre plorar em va anar bé, el veure una sortida de sol em va anar genial, i sobretot l'acollida de tanta gent va ser una injecció continua d'amor i d'amistat i francament, tot i que els grans amics van ser claus, mai oblidaré el que han fet per mi aquests dies els meus amics-veíns, segurament ells eren els únics que em veien cada dia i sabien com estava, però aquests si que me'ls emporto vagi on vagi....ah, i això ha sigut a la Garrotxa, que quedi clar...
La meva propera destinació és la vida, com sempre, propera estació: la vida...i el fet de marxar m'ho ha demanat l'ànima fa temps, l'essència fa anys i la part pràctica ha acabat de fer la feina...
M'agrada la sensació de pensar que estic millor que mai, i de fet se que no és certa, perquè d'aquí un temps tornaré a tenir la mateixa sensació, però el que m'agrada és que només em reconegui quant estic així, trist no em reconec, m'accepto però no em reconec, i és cert que jo mai havia perdut, ni en els moments més durs, la visió dels colors, o de la gent, o del cel, i per primera vegada ho vaig perdre, ha sigut una lluita extranya perquè mai l'havia viscut...el poder de la ment, el poder de les emocions, en definitiva l'infinit que tots portem a dins...
Suposo que hi han moltes maneres de viure la vida, una és evident que és controlant totes les passes, i sapiguent que si en fas una les conseqüencies seràn unes, però jo no hi crec gaire en això, he arribat a la conclusió que tot control acaba petant per algún lloc, potser a mi em peta així i potser a un altre li apareix una malaltia, però crec que ha de sortir, perquè senzillament el mecanisme humà és aquest, el sentir, i voler sentir el que un vol i no el que sent de debó és anar en contra de la naturalesa d'un mateix, vaja, és una opinió meva, que com totes, d'aquí a quatre dies potser la canvio...
M'agrada altre vegada que el nen estigui aquí, l'havia perdut, per tant demà tornarà a sortir un home madur a treballar, però agafat de la mà hi haurà l'infant, ningú el veurà, però jo el sentiré, i aquest és el que em dona la valentia, perquè senzillament el nen quant vol cagar no hi ha res més important que cagar, i crec que aquí està l'essència més senzilla, cagar quant un vol i no cagar quant toca...per això existeixen les gastroenteritis, per recordar que hi han coses essencials que mai hem de perdre de vista.

La passió

Un no pot buscar la passió, aparaeix quant ha d'aparèixer:
Dos cossos al mig de Barcelona a la recerca d'un amagatall per entregar-se un a l'altre, uns petons amb gust de cirera, alguna cosa s'encèn per fi altre vegada en ell, aquella sensació de "ganes de", de plaer, de sentir com la pell necessita l'altre pell...
Mentres van caminant la temperatura va en augment, cada deu passes, potser quinze, o potser tres, s'aturen i es tornen a menjar els llavis... dolços, intensos, suaus, a cada petó es va encenent les ganes, d'olorar primer, de tastar després, finalment d'apretar-se mutuament amb força...s'aturen a cada indret on l'esquena pot descansar, s'apreten un a l'altre deixant que el silenci parli amb foc, un foc que ja és inevitable..ella porta un seductor vestit que permet entrar les mans i sentir la seva pell amb força, tan fa que tingui un dels millors cossos que ell ha vist mai, si els petons no fossin com són, no sentiria aquest plaer...
A ell feia dies que li agradava, aquella mirada tenia alguna cosa que el feia despertar...li agradava la cara, els gestos, el cos, però havia d'esperar, com sempre, els petons, ells indiquen el camí i els límits del desig...
Els petons van anar millorant en cada instant, superant absolutament el record que creia que ja era insuperable, però aquesta vegada sense ràbia, tan sols dolçor intensa... arriben al cotxe, encara busquen desesperadament un raconet on traduir tot allò en sublim, el busquen però és molt tard, no tenen indret amb una porta per tancar on poder devorar-se, tot i així no poden controlar, a aquelles hores a Barcelona passa molt poca gent, encara que per ells aquell indret força solitari sembla més transitat que mai...
Suspirs de passió que no poden controlar, segueix el silenci que no para de parlar i demanar, ell creu que ja tan li és on fer-ho, ho desitja, ni per un moment havia pensat que tan aviat trobaria això, altre vegada plaer, i curiosament les senyals són positives, aquesta vegada per fi tot funciona...segueixen buscant...
Decideixen no acabar la nit allà, podrien deixar-ho per un altre dia, també és bonic allargar l'espera, però ja no tenen ni frè ni control, volen i encara que no poden, saben que ho aconseguiràn...pensen d'anar a la muntanya, que no queda gaire lluny d'allà, pensen anar al mar, que tampoc els queda a massa distància, però aquell recorregut és massa llarg, ho volen i ho volen ara...
Opten per seguir buscant, mentres caminen miren, rebusquen, no troben i aleshores tornen a parar per trobar-se en els llavis...
Un portal mig obert d'un edifici qualsevol els dona la solució, no dubten ni un segon a entrar allà, ja estàn disposats a arriscar, el plaer és la prioritat, la vergonya ha marxat des del primer petó...a dins és molt fosc, són les quatre de la matinada, potser porten una hora esperant allò, un indret on entregar-se, l'ascensor és d'aquells que a ell li recorden els anys que va viure a Barcelona, són ascensors d'abans, que són molt més senyorials que els d'ara...ell recorda on vivia, recorda que a dalt hi havia un sobreàtic que tan sols era la sortida a la terrassa comunitària, era un lloc on molt poca gent pujava, i va pensar que potser en aquest edifici la situació podria ser semblant...li va dir que entrés a l'ascenor, els botons indicàven que cinc pisos haurien de pujar, cinc pisos de trajecte que van aprofitar per esgarrapar-se dolçament, ja no hi havia control, tan era el que trobessin a dalt, allà culminarien tot el que desitjaven...
I el senyal era que havia de ser allà, tan sols sortir del cinquè pis van veure una escala que pujava encara més amunt, on l'ascensor ja no arribava, a dalt no hi havia res més que dues portes, semblaven trasters, també podria ser que algú pugés a buscar alguna cosa però era evident que l'hora ajudava a que tot allò sigués silenci i res de moviment, tan sols el d'ells dos, els dos cossos ja desbocats es buscàven, es trobàven, es resseguien, ell la va apretar contra la paret, i ella es va enfilar a sobre d'ell, no van poder ni treure's la roba, segurament se l'haurien arrencat un a l'altre, no calia, el vestit d'ella era tan sensual com la persona que el portava...sense perdre la suavitat ni la dolçor ell va entrar dins d'ella, s'escoltaven la respiració, fins i tot per moments respiraven plegats, van estar estona així, apretats, no hi havia ni un centímetre entre ella, ell i la paret...
El sexe ja dominava tots els moments, els sentits explotaven, la respiració anava a cada segon en augment, i finalment es van entregar un a l'altre sense cap mena de reserva...


Van baixar, ja tornaven a ser persones, encara es feien petons, però eren d'agraïment ja, el desig seguia viu, i el silenci els va informar que tornarien a trobar-se, potser ara si en un lloc més preparat, o potser no, tan era això, de fet sabien que parlant tambè estaven a gust, però hi havia una química que els empenyia a la pell...
Quant es van despedir i ella marxava, ell se la va quedar mirant, pensant, intentant entendre com la vida et dona aquests regals quant justament l'esperaves menys que mai, perquè en ell aquestes coses li passen molt poques vegades... si que té imaginació, si que pensa que desitja, però quant arriba el moment o desitja del tot o no desitja res de res, i que li tornés a aparèixer el tot tan a prop de que hagues desaparescut un altre tot, ho trobava miraculós, i fins i tot just...
El plaer va tornar a picar la porta dels sentits i ell li va obrir la porta amb passió...
Ara només espera la segona vegada, encara queda molt per donar i per rebre...vol petons de cirera ben aviat...
És curiosa la vida , en una setmana tot s'ha girat, i avui pensava que potser m'ho mereixo....

Click

Feia uns dies que no obria el blog, de fet és absolutament alucinant obrir-lo en un altre estat totalment diferent...
En el blog hi ha un apartat on pots veure les entrades que has escrit, evidentment... he mirat els titols i se m'ha fet un nus a l'estómac, i no he llegit res, simplement he vist els titols...
Sembla mentida el temps, les hores, els dies, sembla mentida que quant surts d'un estat d'ànim i recuperes la normalitat, tens la sensació que fa anys que va passar aquell mal moment...deu ser intel.ligència emocional o no ho sé, però tot i així, ho puc recordar tot...
Ara , desde fora, entenc tot el que he arribat a patir, per sort els anys et fan compendre més les teves reaccions i si una cosa he après és a no quedar-me aturat en un estat dolent, simplement l'afronto i hi ha un dia que fas "click" i tot s'ha acabat, tot i així, ara mateix, tinc un nus a l'estómac brutal...
Perquè realment crec que ha sigut un dels mesos més durs de la meva vida, incontrolat totalment en la meva sensibilitat, no podia frenar res, tot i que si que puc dir que ho vaig afrontar amb valentia, rebuscant les passes adients per sortir-ne, fins arribar a un punt on comences a posar lògica a les coses, i comences a separar per boçins tot el que et passa pel cap i sobretot, pel cor.
En un principi vaig ser incapaç de poder parlar amb ningú, la lluita entre l'infant i l'adult ha sigut excessiva per mi, haig de dir que ningú ha guanyat, i ara tornen a conviure plegats i entenent que els dos provoquen en mi el poc o molt equilibri que tinc...
I els colors van apareixent altre vegada, a poc a poc, un dia en veus un, a l 'endemà un altre, fins que l'arc de Sant Martí apareix amb més força que mai, i és aleshores que et vénen unes ganes absolutes d'entregar tot el que has rebut...
I avui, ja sense esforç he treballat com treballava sempre abans, amb un somriure a tothom, fent broma, disfrutant fins i tot de l'aplastant calor que m'acompanyava, i ja feia dies que notava que els bons moments cada vegada s'allargàven més...primer va ser tot un dia sense plorar, després petits detalls on el meu gran secret per viure tornava a aparèixer, el sentit de l'humor...i la veritat és que no maleeixo passar-ho malament, perquè ara mateix , que ja torno a ser jo, em sento tan a gust amb mi mateix que potser no ho podria saborejar si no haguès sortit d'un moment tant dur...
I realment ha sigut molt dur, crec que com mai, el dolor de no creure va ser extremat, renegar de moltes coses que estimo, he hagut de rebuscar en els meus orígens, en la natura, i sobretot en els ulls dels altres, que en molts casos t'ajuden a posar-te a lloc, en el lloc que et correspon, en el lloc on quasi sempre estàs...
Potser sóc exagerat a l'hora d'agraïr, però realment no m'he sentit sol en cap moment, m'he sentit estimat com mai i m'han arribat tantes paraules dolces que fins i tot he arribat a pensar que alguna cosa bona he fet en aquesta vida, i que jo deixi la meva eterna auto-crítica és quelcom absolutament extrany...
La meva vida segueix siguent complicada, no ho dubto, com la de molts, però la meva actitut, que s'ampara justament en ser senzill, torna a ajudar a afrontar les coses com jo vull afrontar-les, positivament i creient en cada una de les passes que faig, les bones i les dolentes, que també són necessàries...
Ahir, en la presentació del llibre, vaig arribar al punt culminant...així com un motiu va desembocar a tot aquest extrany estat que vaig arribar, ahir va fer que tot és derrumbès i comencès una nova vida, perquè si, perque crec que la vida és divideix en moltes vides i tornar a nèixer quant ja has nascut altres vegades, és una de les sensacions més espectaculars que un pot sentir...
La gent que no em coneix gaire pot pensar: " ah, ja està? ja estàs bé?" i la meva resposta és " si, ja està, ja estic bé"....i jo no dubto que quant estava gris pensava que tot això duraria molt, de fet m'havien dit que seria un procés llarg, però m'he adonat que el meu caràcter és potent i al final, qui sóc, com sóc, i com penso envers tot el que m'envolta, pot amb els pocessos teoricament més escrits...potser tambè és perquè quant m'hi enfronto m'hi poso del tot, perquè el cor també ha d'entregar-se en moments durs, de fet ell és el protagonista principal i se l'ha de fer enfrontar en tot, escoltar-lo després, entendre'l i sobretot, finalment, regalar-li el que t'està reclamant...
Perquè a la vida a vegades, tot és emocional, i el cervell queda per sota d'aquestes emocions, ja  intentes de posar seny a tot plegat, però no, no es pot, has de sentir el dolor, per treballar-lo l'has de sentir amb claretat...
I si, és aleshores que me n'adono que sóc fort, molt fort, i només ho veig quant em sento tan dèbil com m'he sentit aquest darrer mes...
I ara toca allò que un ha de dir del que has aprés en aquests moments, i és curiós, torno a pensar el mateix que sempre he pensat, no he aprés res, justament la lluita era desapendre el que havia aprés aquests dies, i el desapendre sempre ha sigut clau en la meva vida...
Si que he aprés dels altres, evident, però de mi no, perquè justament jo no volia canviar res, jo tan sols volia ser jo altre vegada, ja m'està bé ser hiper sensible, ja m'està bé saber que puc tornar a baixar, és una aposta arriscada, cert, però jo la vull, jo l'estimo i com ja he dit moltes vegades, és justament dins d'aquest descontrol d'emocions, on jo puc controlar...
Però encara que soni fort, i per mi ho és molt, m'havia quedat buit, sense res, sense passió, sense mirada, sense sentits, i això si que era la gran novetat en mi, per això els escrits tristos, esgotats, desesperats en molts casos, perquè no entenia res de res, era apendre a desapendre un estat nou, i ha sigut una "curta" ( de temps) però duríssima lluita...
Va acabar el dissabte passat justament, al costat d'un amic, allà va ser l'últim dia que vaig plorar i el diumenge ja sabia que el primer "click" ja havia sonat, i justament aleshores vaig recuperar part del meu somriure, i com que sóc exagerat en tot, el "mica en mica" en mi tambè és ràpid, per tant la meva vida es va anar tornant en un continuo "click" i cada "click" es desbloquejava alguna cosa...fins ahir, que va ser el "click" definitiu, com no, rodejat de gent estimada...perquè si, perquè com sempre dic, per més solitari que sigui, la gent ho és tot per mi, aquella pregunta tan típica de " que t'emportaries a una illa deserta", la meva resposta seria " a tothom"...i és així...segurament després m'amagaria darrera d'alguna palmera per llegir o escriure sol, però sabria que tots hi són, però no perquè els necssiti en un moment donat, en absolut, si no perquè només pel fet de ser-hi i el valor que veig en cadascuna de les persones que estimo em dona una força absoluta...
Potser per això també sóc tan auto-crític, un auto-crític que s'estima a ell mateix però que és conscient de que sense els altres seria ben poca cosa, potser sembla que estic necessitat diguent això, però no és així, perquè ara mateix estic sol i estic bé, simplement dono valor al que tinc...
Així doncs no entraré en aquella necessitat física de que arriba el cap de setmana i s'han de fer coses, i has d'estar amb gent i has de fer tot el que coi d'entre setmana et prohibeix... viure?...doncs com sempre he pensat i he intentat, vull que el dimarts sigui igual de meravellòs que el dissabte, o d'asqueròs, tan és això, però que siguin els dos iguals d'importants...i jo, quant no tinc necessitat de desconnectar vol dir que estic bé altre vegada, perquè ja he recuperat la meva mirada "normal", la dels racons plens de llum, vaja, la de "flipat de la vida"...
Ara penso en fa uns dies que continuament em preguntava " quant coi s'acabarà aquest dolor?" i el puc arribar a mirar i realment va ser un dolor especial, i segurament perquè tot va començar d'una situació especial, segurament la única situació que no podia trobar lògica, parlo de la meva clar, i jo sempre he trobat lògica a les coses, segurament des de les emocions, no ho nego, però el cor també te la seva lògica...
Així doncs, i que bé que em senta dir-ho, la vida és un regal increible, per fi puc continuar desembolicant-lo...
Ah...si, si, per enèssima vegada: GRÀCIES A TOTS!!!!

Retrobar allò

Jo mai havia caminat per aquests indrets, són desconeguts per mi, veig colors diferents, tot se'm fa extrany, la veritat és que mai havia sentit que no sé ben bé per on trepitjo, com una màquina vaig fent, però alguna cosa dins meu em diu que estic davant del canvi més important de la meva vida, i ja no sé si serà un canvi total: físic, moral i mental, o serà un canvi només d'actitut, no en tinc ni idea, de moment vaig rebuscant en els meus indrets màgics de la meva vida, els llocs que per alguna raó s'ha impregnat algun pensament important dins meu...quant era l'Alex, tampoc fa tant d'això.
Em sento perdut, no se ben bé que s'ha trencat dins meu però noto que s'ha trencat, i fa mal, fa un dolor que no te olor, que no te color, que no te tacte, potser per això és molt més agressiu...
Mica en mica intento recuperar les meves sensacions, el meu pallasso, el que feia riure a tothom, el que encara que a vegades estava trist, i m'ho permetia i no em desagradava, mostrava aquella imatge alegre i optimista, potser fins i tot inconscient, però benvinguda inconsciència per poder dibuixar tú el teu propi dibuix, et fa sentir lliure...
Aquesta sempre havia sigut la meva tàctica, potser idíl,lica, no ho nego, però a mi em servia, i encara no trobo les raons, fins i tot he pensat que potser ara m'ha tocat viure el primer desengany de la meva vida, i un altre em diria quina sort haver tardat tant a conèixer això...potser és la primera vegada que no trobo explicació humana a una cosa que m'ha passat, la meva capacitat de raonar sempre ha sigut bona, potser una mica disfressada sempre de colors, però era bona, i ara no en tinc, no trobo expicació a res del que m'ha passat...
La meva dimensió de l'amistat és gegant, per mi l'amistat ho és tot, crec que sempre he escollit be i m`han escollit bé, jo visc d'això, només de les relacions de les persones, no tan sols de les meves amb els altres, també la dels altres amb els altres, admiro aquesta capacitat que tenim de compartir, d'estimar, de valorar, de sentir amb claretat el que tenim a dins davant d'una altre persona, i ara estic com extrany, potser perquè mai m'havien tractat tant malament, amb tant despreci, no ho sé, però és evident que alguna cosa important s'ha trencat dins meu, no sé el tamany de la ferida tot i que intueixo que és força gran, de fet és una sort que fins ara no hagués escoltat el dolor de la perdúa d'una amistat, però això no em consola, només em consola marxar amb els meus, a prop de casa meva, allò del meu etern desarralament s'ha esmicolat, tot i que tampoc és de terra, és tan sols de cor, mirar ulls que em valoren, escoltar als altres quant em parlen, necessito recuperar el meu valor, necessito carícies com mai, necessito fins i tot que em cuidin, i tot això és nou en mi, mai ho havia necessitat així, sempre em servia saber que ja eren allà, ara els necessito...i la necessitat és el senyal més inequivoc de que un necessita canviar alguna cosa...
És un mal que no puc explicar encara, a vegades em fa por que deixi molta cicatriu, i potser aquesta és una de les grans lluites que tinc, que no deixi res negatiu en mi.
Tenir una imatge de persona simpàtica, riallera, divertida, amable, em costa molt de portar aquests dies, dec ser jo que penso que la gent ho espera, però és evident que se'm nota tot sempre, a la feina la gent calla però no em reconeixen, i la veu em marxa massa sovint, perquè francament jo no estic allà, estic en aquesta lluita terrible de retrobar el meu camí...
En aquest caos que a vegades sembla la meva vida, jo sempre ho tinc tot controlat, i és més, necessito que sigui així, pero ara mateix no estic per aquestes coses, no és que controli o no, és que estic en un lloc que em molesta tot el que la societat em te preparat cada dia, si ja abans el premi era la meva mirada, i no la recompensa que em donava tot aquest joc, ara tan sols em puc centrar a trobar altre vegada la mirada encesa, aquell do que la vida m'ha donat  per transformar res en tot, i en sóc conscient que el segueixo sentint a dins, però no surt, no hi ha manera, i em resulta dolorós que no aparegui...
Ho noto en tots els moments, quant condueixo i no m'emociono amb la música, quant no descobreixo figures en els núvols, quant no tremolo davant d'un espectacle de la natura, estic fred com el gel, i per això reclamo calidès com mai, perquè la veritat és que mai havia rebut tanta fredor de ningú, potser és el meu ego també, que no entèn com és tan fàcil despendres de mi, o potser perquè pensava que hi havia una amistat potent, no ho sé, però el que és cert és que això no marxa, aquest dolor que va començar allà, ha traspassat tot el que abans res mai havia aconseguit traspassar, i no per aquest fet, no perquè creiés més en allò que en el que tinc, és evident que no, el valor del que tinc ja ho tinc clar, ja ho tenia clar, simplement com que humanament no ho vaig entendre, va desembocar a un seguit de sentiments desconeguts per mi, ho he dit mil vegades, la paraula creure és la clau de tot, mai sé renegar del que he viscut i ho hauria de fer en aquest cas, però no puc, i aleshores, ja que per mi el temps no té importància, i si la intensitat de com vius el temps, ha anat calant en mi un sentiment d'incomprensió molt gran, de preguntar-me on puc guardar algunes coses boniques, jo sempre les guardo passi el que passi, però ara estan allà, sense saber que fer-ne d'elles,i repeteixo, no són els fets el que em fa mal, ho puc dibuixar en un paper, ho puc explicar en paraules, el que em fa mal és el que jo sento, el que jo he sentit tota la vida, la meva manera d'entendre el que és viure, l'optimisme, el saber sempre veure les coses bones de la gent, he perdut l'altre món, el que jo realment sentia i vivia, i potser per molta gent aquest que vivim fisicament ja l'omple, no ho sé, però a mi, he dit milions de vegades que el reconeixament extern no m'importa, i que els premis que em donen no em motiven, vull el meu món, el necessito!!!

15 anys

Em costa esciure sense que em caiguin llàgrimes, suposo que és el meu estat actual, m'emociono per tot , crec que mai ni jo ni ningú m'havia vist així, i ara vull escriure de tú bonica...
Entremig de tantes sensacions fas 15 anyets, buf, si ploro no és per mi, ni per tristesa, simplement tens uns pare que ho recull tot dins seu en imatges, olors, colors, i tú m'has donat moltes sensacions i els meus sentits, ara més exhaltats que mai, doncs volen agraïr-te cadascuna de les que he sentit...
Les bones per disfrutar-les, les dolentes per millorar-les, però mira, just ara sento que s'acaba la nostra primera crísis de filla-pare, ja fa dies que tot ha canviat, i jo segueixo siguent el mateix sapastre que filosofeja en tot el que veu i li dona mil voltes a tot el que viu, per tant bonica, t'ho reconec, ets tú que has fet un esforç...
Cert és que no ho tens fàcil, t'han tocat uns pares molt emocionals, a vegades ja saps que et toca fer paper d'adult i tot, no és just ho sé, però al final, espero i desitjo, en tot el teu recorregut ja sabràs treure la part positiva d'això, si és que no ho estàs fent ara...
Ultimament hem xerrat molt, i clar, venint d'un temps on la distància ho impedia, ha sigut com retrobar-te ja d'adulta, o de mig adulta, o al mig de la teva nova madurés, que tú hi posaràs el ritme, com ha de ser, al final tot el que ens envolta ens fa reaccionar diferent, és evident, però ja veuràs com el ritme serà teu, peça clau per crèixer tranquil.la, m'agrada escoltar com t'expresses, i m'encanta com m'has cuidat aquests dies, on jo estic envoltat d'emocions que no se gaire com gestionar i tú m'has fet costat...
Avui pensava en molts dies viscuts, aquelles tardes al verntallat jugant a "escondite", recordo com era un pare patidor i pesat, que quant t'havies d'amagar tú tenia por de no trobar-te de veritat, quin desastre!, recordo els dies a Vilanova, quant et gronxaves en les meves cames a la piscina de Tortellà, recordo quant et posava a dormir quant erats tant petitona, o com aquell dia que hi havien invitats i jo també t'estava llegint un conte i al cap d'una estona surts de l'habitació i dius " ja està, el papa ja dorm"...recordo els dies a l'Escala, o els dies a Terrassa, amb la que tú dius que també sents que són familia, com les teves cosinetes, la Mar i la Queralt, i la tieta Vane, m'agrada que sentis això, perquè ja saps que per mi el pare d'elles és molt més que un germà per mi....
Recordo el primer dia que vas caminar, a Blanes, a la gespa de la piscina, recordo que pocs dies després et vas fer molt mal quant tot just n'havies aprés i vas estar un mes més agafada de les nostres mans...
I ara et miro, tot una noieta, amb una sensibilitat extrema, que potser a vegades et farà patir, però no dubtis que si la saps gestionar et farà disfrutar molt, la calidés et retorna sempre amb calidés, igual que la fredor et retorna amb fredor,i crec que estàs optant pel camí bó...
Jo no et puc donar molts consells, encara sóc un nen que no sap ben bé mai cap on tirar, però potser la única cosa que no puc evitar mostrar és com sóc, ja ho he intentat d'enganyar-te, però no em sento bé quant entro en el paper de pare sense l'Alex, com em vas dir un dia ja fa temps, tinc molta gent que m'estima, i això és veritat, al final tot són prioritats, i la meva és la gent i les relacions, i tú optaràs per quedar-te o no en coses de la meva manera de caminar per la vida, també has vist el mal que em pot fer justament això, justament aquests darrers dies ho has vist millor que ningú, però també pots quedar-te amb la reacció tan bonica de la gent, al final escolliràs tú i ha de ser així, tot i que evidentment tot influeix en les nostres decisions...
M'agrada, com et vaig dir fa pocs dies, que vagis desenvolupant una intel.ligència emocional que em va sorpendre, al final bonica, no cal que tothom et vegi tal com ets realment, pocs ens mostrem sempre tal com som, però l'important és el teu treball, el conèixer que necessites, que desitges, que esperes , però sobretot de tú mateixa, és la única cosa que podem dominar a la vida, però recorda , i sé que mai ho faràs, que no estàs sola i que intenta mai fer mal a les altres persones, no vol dir que no en faràs, segur que si, però almenys pensa una mica amb els altres i aleshores encara que en facis podràs demanar perdó, i és gratificant demanar perdó, perquè és dir " l'he cagat, perdona, ara rectifico"...no dubto que en sabràs, ja ho estàs fent molt ultimament, potser aixi un creix millor, cagant-la i sobretot , reconeguent que ho has fet...
Només et vull reduir tot això en un T'ESTIMO ben gran, i com diu el meu millor amic, estimar és fer-ho per sobre de les circunstàncies, ni les teves ni les meves, en això consisteix l'amor, sempre és cosa de dos, mai d'un sol, per tant el meu cor sempre estarà amb un bon espai reservat per tú...
Felicitats floreta, això de floreta ja comença a quedar petit, però diuen que els pares sempre veiem als nostres fills com a nens, per tant, encara sento que t'haig de dir floreta, una floreta molt bonica, i que té uns colors preciosos.

Escriure un llibre ( extern )

Suposo que no deu quedar gaire bé el que posaré en aquest article del blog, però seguiré siguent sincer....
Podria amagar-me darrera dels últims moments de la meva vida, ara que ja començo a poder mirar enrera , començo a pensar que ha sigut el pitjor moment de tots, però perquè de sobte se'm va regirar tot, absolutament tot, però ara que cada dia pujo una miqueta més entenc que aquest moment l'havia de viure, potser ja fa anys que el meu intern esperava un instant així...i ara, que començo a somriure, estic agraïnt haver arribat a això, ha sigut parar en el temps, pensar, i sobretot treballar, treballar molt, i és el que estic fent des de que les llàgrimes van parar de baixar galtes avall....i tinc la sort de que marxo del meu mal moment d'una manera dolça, sense ràbia, a poc a poc, suau i asumint tot el que m'ha passat...no crec que ni d'això en tregui un escut, vaja, espero que no.
Per això em costava parlar amb la gent, perquè encara que hi va haver un tret de sortida, jo he fet uns viatges que mai hauria pensat que els hagués fet, viatges reals i de somnis, mai havia somiat tant com aquests dies...bé, vull dir somnis que pugui recordar, i ara estic en una poderosa evolució, que no vol dir que sigui bona, ni que sigui dolenta, però he fet un canvi i he d'esbrinar quin canvi és...estic en aquest punt...per un moment vaig pensar que em tornaria fred, que perderia el sentir, la única cosa que tinc, però no, ni tan sols ha marxat el nen, i ni tan sols he aprés molt de tot això, simplement he fet un canvi, un dels importants...potser el més important de tots. I clar, la gent em parlava de coses que ja he viscut abans i jo no estava en aquell moment, jo estava en mi, jo no pensava en el que havia passat, això és realitat, tot s'assumeix, jo pensava en altres coses, realment pensava en tot, des del dia que vaig nèixer, fins el dia d'avui i fins i tot, en la vida que m'espera, aquí o allà...
I entremig d'això un llibre publicat, i evidentment intento fer la promoció el millor que puc, no és el meu fort promocionar-me....ho puc fer a la feina, però en l'escriptura em costa molt, no sé si segueixo amb la meva visió romàntica de tot plegat o és que realment, i opto més per aquesta opció, tampoc em fa una il.lusió molt gran...
Em van dir l'altre dia que els artistes no pensen en el valor material del que fan, simplement ho tenen a dins i ho han d'entregar, treure, si no potser els explotaria dins seu, segurament escriure, com tantes altres coses, deu ser tambè un acte d'egoisme...de fet per mi és la millor teràpia que tinc, però si que és cert que m'agrada que surti, i la sensació, és que una vegada ha sortit, ja no torna, no sé si és perquè sóc volàtil i només crec en els moments, però el que és cert és que no torna, de fet mai més torna, i aquests dies que he rellegit coses antigues ho he vist més clar encara, mai torna...
Em vaig rellegir per recordar la persona optmista, alegre, paiassa fins i tot , que he sigut tant de temps a la meva vida, la tristor m'atacava tant que m'oblidava de mi, perdre la fe és duríssim, de fet en absolut pressentia que fos tant dur no creure...m'he rellegit per recordar qui era, m'ha anat bé, fins i tot m'ha anat bé rellegir el meu facebook, és la sort de ser sincer, que es crea un recorregut, i he vist tants comentaris irònics i paiassos que m'ha servit per tornar a ser aquell "ximplet" divertit que sempre he sigut...
I ara toca el llibre, i em costa, em costa molt perquè encara que sembli que no sigui així, per com escric o com em mostro, no m'agrada ser el protagonista de res, de fet jo ni tan sols crec que el llibre sigui meu, simplement és un recull de regals que m'ha fet la gent, fins i tot diria que el dia de la presentació seria més lògic que tots estiguèssin/eu en una taula i jo com a públic, no és falsa modèstia, és el que penso de veritat...i la veritat és que no sabria ni que dir, perquè escric? doncs perquè m'agrada, no tinc moltes respostes al meu motiu d'escriure, simplement m'agrada...
L'altre cosa que mai m'he plantejat és la meva qualitat, de fet si me la plantejo entenc que no sóc gens bon escriptor, tan sols sóc un narrador, un narrador que ni treballa el que escriu ni fa un esforç en fer-ho, quant escric flueixo, no hi ha res més, per tant això de sortir a la venta em sembla absolutament extrany i fins i tot injust...
No busco paraules, no canvio res, no gestiono res del que escric, suposo que aquí és on sóc realment jo, un descontrol que mai busca el control, i que justament en el descontrol es mou bé, i quant tot es posa a lloc i començo a sentir la serenor doncs alguna cosa de dins meu es queixa amb força...costa compaginar ser així amb una realitat, però és molt fàcil fer-ho aquí, aquí sóc lliure, i no hi ha normes...
Potser per això sempre m'acosto a la gent que no em dona tranquilitat, i que em faci dubtar de tot, gent que funcioni amb mi sense regles, que no hi hagi més compromís que el saber que estàs...i fins i tot diria que puc arribar a queixar-me quant em donen això, perquè al final no paro de buscar sensacions, i segurament ni conscientment ho faig, em surt així, per això escriure és la única eina infinita en aquest sentit, això i els somnis clar, que els anat escrivint aquests dies perquè traspassaven totes les barreres i em despertava amb al sensació de que els estava visquent...
Jo no busco cap reconeixement extern, mai l'he buscat, m'ha mancat molta ambició superficial en tot el que he fet, potser a l'escriure entenc m'agrada quant em diuen coses maques, i segurament aquesta és la recompensa que busco, tampoc dec ser tant altruista, però és cert que en el fons simplement busco la meva valentia eterna que moltes vegades m'auto-difumino en el meu caminar extern...aqui em retrobo, quin reconeixement més gran podria tenir que aquest...
El llibre no és meu, i això si que ho tinc clar, però clar, tampoc pagaré a la gent perqué me'l dediqui, ja seria el "colmo" de ser un Font, ara em toca fer passes lògiques i normals en un procés de publicar un llibre, però a mi m'atabala, jo penjo els meus escrits amb una intenció de no ser pesat, de no agobiar, de simplement deixar escollir a la gent que faci click i llegeixi o no faci res...i en tot això que estic fent ara em perdo moltíssim....però vaja, no embruta res de res i la veritat és que ho dec a tothom, escriure per mi, és dibuixar en lletres el que la gent em mostra...i com sempre dic, adoro a la gent, admiro a la gent, per això agraeïxo tant a tothom , no ho faig perquè si, ho faig perquè sento...suposo que s'entèn el dur que va ser per mi deixar de creure, és la única cosa que tinc, que crec en tot, sembla molt fins i tot si dic la paraula tot, però realment no és tant, només crec en una cosa, en tot, i tot segueix siguent una cosa, perquè va junt, perquè creure en una persona, vol dir que puc mirar el cel, perquè creure en una altre persona vol dir que demà el dia em regalarà coses meravelloses, però com que mai havia deixat de creure no sabia en absolut que sentiria, i si, ha sigut un dolor poderós, on he anat escrivint també les eternes converses que el meu jo infant i el meu jo adult han tingut aquests dies, de fet n'he escrit tantes, que potser en podria fer un altre llibre...
Això si, com sempre, gràcies a tots, sense això jo no seria res, i res és res, i ara ho sé , perquè realment per primera vegada a la meva vida no he sigut res, i és molt dur...
Gràcies al meu nen, i a la gent que estimo torno a ser molt, tant com tothom, tant poca cosa enmig de la natura que em torno a sentir com sempre, un privilegiat d'estar aquí...i no és el llibre que m'ha ajudat, de fet m'ha molestat i tot en el procés, ha sigut la gent, com sempre...
Ara falta veure cap a on evoluciono, però estic content de saber que el nen torna a estar amb mi i el creure tambè, això em fa sentir que l'evolució serà cap endavant i no cap enrera....

L' àtic de l'eixample ( ara )

Torno d'un dels meus viatges, mental i fisic, intento rebuscar en els meus indrets del món algunes coses que vaig perdre...a un dels petits raconets ja no hi puc anar, el vaig regalar i ara ja no és meu, potser era el lloc més important per mi, allà aconseguia parlar amb el mar, parlàvem de tot, i sobretot l'escoltava, adoro escoltar el mar, tant com mirar-lo...
Però avui no he pogut arribar-hi, és un indret brut ara mateix, i jo, i potser és un gran error, m'ho crec tant tot que al final aquests indrets o signifiquen tot o no signifiquen res, no sé com el recuperaré, però ho he de fer, era el lloc on la meva ment i els meus sentits s'ajuntàven amb la natura...
He anat doncs després al meu racó de bosc, allò on un dia de pluja vaig tenir la única visió clara que he tingut d'algú que ja no està a la terra...evidentment que no hi era allà, però evidentment que hi era allà, va ser com una repetició d'una imatge viscuda anys enrera, i jo estava allà, sota la pluja, en un indret del bosc de Can Vilà tant increiblement "normal" que si algú vinguès amb mi no entendria que hi puc trobar d'especial...doncs si, ho és molt per mi, allà vaig entendre que res s'acaba mai i que tot s'acaba sempre...ja sé que no m'explico bé, però per sort jo si m'entenc...
No fa tants dies vaig anar a la masia on el meu avi va passar l'infància, necessitava dibuixar amb la seva il.lusió tots aquells records que jo mai vaig viure en directe, però que els podria explicar un per un com si fossin una vivença pròpia, va ser la sort de tenir un avi que dibuixava a la perfecció tot el que havia viscut, potser per això, a vegades, penso que vaig viure la guerra civil espanyola...i m'imagino que vaig a cavall pels Monegros o estic a les trinxeres escoltant com cauen les bombes a pocs metres de mi, i el més fort de tot és que el meu avi ho explicava i ho convertia en una cosa bonica o si més no divertida...
I he tancat els ulls, en aquell "vulgar i meravellòs" racò de món i per un moment he tornar a olorar l'olor de la bata blava de la iaia, aquella olor que delatava la bondat, l'amor, la dolçor, aquella olor que s'imposava sempre a l'olor del cola-cao que cada matí em portava al llit, i després del seu primer bonic petó de bon dia, esperava pacientment que jo m'acabès el got i marxava silenciosament per deixar-me descansar 10 minuts més...
Després cada dia baixava les escales i ella esperava, i des de l'àtic de la gran via es veia una ma aixecada que mai fallava dient adeu al seu net...
I mentres seguia amb els ulls tancats he volgut trucar a la porta de l'àtic, el nen  que segueix reclamant tantes coses, no para d'exigir i jo em perdo una mica a l'hora de donar-li els seus premis, i he picat molt fort, però ho he fet perquè l'infant entenguès que ja no hi ha res allà, que com deia l'avi, al final tot és silenci i que hem de seguir caminant amb els detalls que aquell àtic ens va regalar...
-Va nen, vine!! que ja marxem!!... i no, el nen no volia marxar, em volia fer preguntes, em volia demanar si aquesta sensació que ens ha aparegut aquests darrers dies ens separarà per sempre, el nen està tant nerviós com l'adult, i l'adult fins i tot ha dubtat aquests últims jorns si el que havien après en aquell àtic era una trampa, o una mentida, o simplement era pintar un quadre que no existeix...
- Domcs no marxem ara, esperem una estona...
Tant mimat que va estar aquell infant és normal que ara segueixi volguent la joguina...curiós, l'infant mai va ser mimat d'una manera material, de fet no li calia, les joguines se les inventava ell, amb els daus, amb els metres de medir arribava a fer una volta ciclista a espanya per tota la casa, no era un consentit, però si un mimat, un mimat d'amor, un mimat de felicitat, un mimat de creure, sobretot de creure...la paraula és creure...
No li van explicar mai que era la malícia, si que li deien que el món estava ple d'injustíces, de fet eren conscients de tot, però clar, tot i aquesta consciència, podien més els somriures que les misèries...
Quant la part d'adult es va fer gran ja va pendre consciència, però era una consciència nascuda en aquell àtic, no era una consciència real de telenotícies, o de diari, era una consciència que res quedava brut al final...i es podien fins i tot sulfurar davant d'una desgràcia, però jo crec,ara que sóc adult per primera vegada a la meva vida, que vaig ser educat per nens, infants que van perdurar així fins l'últim dia de la seva existència, i curiosament infants que podien parlar de tot amb una claretat sublim, és curiosa aquesta mena de barreja que han tingut, potser per això veure al meu pare mort no em va afectar, sortia d'ell tota la seva transparència i la seva part que mai va perdre del tot, tot i que va estar a punt una vegada a la seva vida...
I el meu avi mai va para de jugar, i en la seva eterna cara de trapella, disfressada d'honorable Doctor Font, mai es va dissimular quina classe de persona era, un inmadur vestit d'adult...segurament perquè la madurés era interna, però a fora no tenia res de madurés, només dissimulava, per cert, no gaire bé a vegades, perquè era especialista de "fotre la pota" allà on requeria la part més formal...
I allà en el bosc, els dos voliem creure en allò altre vegada, no nego que potser era per retrobar la protecció de la bondat que tants anys vam sentir, o potser simplement voliem retrobar-nos a nosaltres, perquè aquests dies el nen no para de mirar-me, de preguntar, de buscar respostes a milions de preguntes que jo no tinc ni idea de contestar...i jo sóc l'adult, em toca a mi posar un toc de madurès a tot plegat, però no en sé, no trobo explicació a perquè m'he allunyat d'aquell infant que no para de plorar...se sent abandonat, com si es volguès arrapar a la meva mà, però la mà rellisca, i vol anar a viure a la superficie, i ser "normal" i volguer el que molta gent vol i tenir els "premis" que molta gent espera...i vol això, però tampoc ho sent dins seu, potser perquè realment tan li fot absolutament, per això no es pot ni agafar amb força a un suposat "premi" extern, com és la publicació d'un llibre, segurament deu ser la seva necessitat vital número 20, o potser 50, o potser ni realment ho sent realment com una necessitat seva...i ho mou dins de l'inèrcia del dia a dia, com quant va a treballar o va a fer la cua típica que hem de fer per aconseguir una cosa, que ni tan sols sabem d'on ha sortit però algú ens ha dit que és necessari fer-ho...ara toca això,doncs ho fa...
- Tot això havia de passar un dia o altre, ho saps no?- m'ha preguntat el nen estirat al mig d'aquella petita esplanada...
I jo li he dit que si, i que era necessari que passès, però que tindrem feina ( de la nostra, no remunerada) per tirar endavant, ara potser és el moment d'anar a viure a la superficie del tot i despedir-me del petit o fer com el meu pare, que va profunditzar dins de l'ntern per aconseguir el que realment desitjava...
- I que desitjava?- coi de nen que no pares de fer preguntes...
Senzillament desitjava ser senzill, que és la cosa més complicada que hi ha, i no ho va aconseguir mai, però va saber caminar entre la mentida i la seva veritat amb coherència, que potser encara és més premi que no pas ser tan sols senzill...per això va flotar els seus darrers anys...però clar, ell va poder treballar això, com molts dels grans pensadors o molts dels grans personatges que et fan dubtar de tota la teva existència, i et neguen continuament que hi ha una veritat absoluta, ell tenia les esquenes cobertes...bé, al final no gaire, però ja havia fet el treball...
- Però perquè vols marxar de mi doncs? no ho entenc- m'ha dit el nen mentres es posava a  plorar altre vegada...
I clar, és un infant, no li puc explicar des del cervell perquè marxo, ho he de fer des dels seus ulls, des del seu cor, des de la seva ment neta i transparent, i em costa tant que m'avergonyeixo davant d'ell quant li vull donar una excusa...que li puc dir?...que em sento enganyat?...que m'he enfadat?...que havia cregut profundament amb una amistat i l'he cagat?...probaré de dir-li doncs, a veure que passa...i li he dit...
- Però no passa res, demà ja tornarem a jugar al pati, o farem les paus, o farem txiqui txaca i estarem curants de l'última bala que ens va disparar aquell altre nen...no passa res, demà tornaràs a creure, si tot és més fàcil del que dius...
Cony de madurés el nen!!...ell si que sap viure el present, i perdonar, i estimar, i ser conscient de que demà serà un altre dia, i no serà pas la suma de mil dies...buf!...que no ho perdi mai això...
Però jo no sóc un nen, sóc un estaquirot d'adult que va sumant experiències, que a vegades ni tan sumem experiències, simplement restem, i ni tan sols sabem perquè restem, perquè al final sigui com sigui no es pot fer una resta de dues coses que no tenen res a veure, i nosaltres, els adults, ho fem sovint, present - passat = present.... que la regla final seria present - passat = present amb futur mai viscut...
He volgut deixar el nen allà, creia que estaria ben acompanyat per l'imatge que jo vaig viure en aquell raconet de bosc, i ell se m'ha quedat mirant, plorant, perquè realment m'estima, tant com jo a ell, i tant l'estimo que no he pogut marxar, l'he anat a recollir, l'he apretat contra mi, l'he fet mil petons amb gust de bata blava, i me l'he emportat ...tot i saber que potser no és el millor lloc on ara mateix podria estar ell...
- I perquè has tornat ? - m'ha preguntat quant encara li queia un trosset de cor pels ulls...
- perquè t'estimo  i perquè sense tú jo no sóc res, i de veritat que he tingut de no creure per entendre que sense tú jo no existeixo...tú ets la veritat de mi, i ara que dubto de moltes veritats viscudes, sense tú no podria ni fer dos passes...
- Anem a jugar a la peste alta?- m'ha preguntat...
- Anem - li he contestat.

Entendre, començar a obrir els ulls

A vegades la gent ens tanquem en banda i pensem que fer una cosa que fa molta gent no va bé, i ni tan sols ho provem...

Avui he anat a la psicòloga, en el meu cas sempre he cregut que qualsevol ajuda s'ha de provar i després jutjar si va bé o no, ho he provat...

.-em sento traït, enganyat, manipulat, fins i tot estafat, i mai m'havia sentit així, però després tot ha desembocat en un repàs de la meva vida i suposo que he de començar a agraïr que m'hagi passat això per obrir els ulls, per això deia que ja no anava amb el detonant, si no que ja era cosa meva...

Però no m'ha deixat passar per alt el detonant, molt potent havia de ser perquè m'hagi fet treure moltes coses...

Com sempre ha sortit la meva educació, crec que és impossible saber com actuo si un no em mira tota l'educacio que he tingut...

Sempre he agraït on he viscut, però encara que no ho sembli, no ho he idealitzat, sempre he sapigut que hi han coses que se'm han girat en contra, i que no estava preparat per rebre-les, com per exemple gestionar els conflictes...

Sembla mentida, però en la meva infància i adolescència els conflictes quasi no existien, i algú pot  pensar que ens enganyàvem, i no és així, hi havia una continua conversa a casa meva, simplement vam coincidir uns quants que ens enteniem a la perfecció i així va ser durant tota la nostra vida i així és encara amb la única persona, a part de mi, que encara es mou per la terra, el meu tiet...

Però clar, encara que no idealitzis el lloc, això fa que tot ho miris des d'aquesta vessant positiva i la vida et porta a vegades proves que no es poden solucionar maquillant-les amb colors o visions idíl.liques, i quant apareixen els núvols, els Font ens acollonim molt...

El detonant:

Simplement quant he acabat d'explicar el que em va passar ella mateixa m'ha dit que jo ja dono la resposta, el que passa és que no l'accepto, justament per allò de convertir un dolor en alguna cosa bonica, que clar, està bé fer-ho tambè, però a vegades la realitat mana...

Ha sigut cruel escoltar-ho, escoltar-ho en boca d'una desconneguda, que et vagin desmuntant un record bonic que tinc, reconvertint les meves paraules en realitat.

-Alex!! coi!! però si tú ho estàs dient !! aquesta persona t'ha utilitzat, t'ha manipulat a la seva conveniència i a sobre ha marxat tant ample convertint la seva manipulació en una culpa teva, així podia marxar tan ample i feliç!

Però i tot el que m'havia dit? a vegades ens costa entendre les coses ...

- Però si ja t'ho deia ella, simplement tot anava bé perquè no et reivindicaves i quant ho feies doncs ella marxava i et donava la culpa fins i tot dels seus actes i et feia sentir que erats tú que forçaves les coses...ella et necessitava per algunes coses, t'utilitzava i quant la vas emprenyar, et va llençar a les escombraries!

Les amistats mai marxen si són verdaderes, però per ser-ho ha d'haver un equilibri, i és evident que a algú que estimes o has estimat, ni que sigui per compassió, has de fer alguna cosa ...

.- perquè ara on coi és?- m'ha preguntat- ara que si la necessites com a amiga on és?...dubtes que està de puta mare i tant tranquila ? perquè jo poso la ma al foc que s'ha quedat tant ample, i quant tens una amistat de debó mai et quedes tant ample...

Clar, jo encara estic per defensar el que he viscut, i li he dit que així doncs jo també he utilitzat a persones, i li he explicat casos...

- si, però hi ha una diferència, aquestes persones encara hi són, perquè ni que les haguèssis utilitzat o potser vas fer-lis passar mals moments , vas demanar perdó, vas escoltar, vas parlar, i vas acceptar el seu dolor i les seves incoherències, perquè sabies que eren fuit del moment i no de la persona...en definitiva, vas mirar a les altres persones per sobre de la teva uitlització...

- collons Alex, li has enviat mails, t'has presentat davant d'ella plorant, desfet, i ella ha anat escrivint al mòbil i no ha sigut capaç ni de dir-te una paraula, això ha sigut amistat?...

M'ha comentat que segurament jo tambè l'utilitzava, però com que miro a l'altre, doncs va nèixer el carinyo i el donar mèrit a l'altre persona, però si m'he quedat així, és perquè aquesta persona tambè era un "parche" a moltes coses meves...ens ho passàvem bé, reiem, voltàvem...al marxar tant de repent m'he trobat davant de tot el que he viscut aquests darrers anys, però m'ha dit que ho he d'agraïr profundament tot el que m'ha passat...potser si, jo encara només em sento traït, però m'ha fet veure altres visions que no entenia de tot plegat...

Reconec que ha sigut dur escoltar avui, perquè jo no sabia que existia gent freda en el món, no en tenia ni idea., potser per això he rebut aquesta bofetada tant brutal a tot el meu èsser...

Per això l'altre ho tenia tot controlat i per això no acceptava cap reivindicació meva, quant ella es va passar tots els dies reivindicant lo seu i pobre de mi que ho hagués desmuntat...tambè hauria marxat, fessis el que fessis, si sortia de tú hauria marxat un dia o altre...clar, si mai haguessis dit res i haguèssis acceptat tot, com moltes vegades feies, potser s'hauria quedat...i qui no?

M'ha preguntat on hi havia l'afinitat, i la veritat és que m'ha sorprés, perquè de fet la majoria de converses eren de coses molt pràctiques, només quant anàvem al seu terreny sortia alguna cosa més, jo crec que el que hi havia era molt bon rotllo quant ens veiem, però és evident que no em va mirar la meva part profunda, només la seva, i per això m'ha futut aquesta patada sense cap contemplació...a una amistat no se l'abandona així i sobretot quant saps com ha quedat l'altre persona, potser a una parella se li pot fer, però a una amistat no, el gest de l'amistat és entendre i mirar a l'altre, per això quant em va veure no va sentir res de res, simplement perquè ja no em necessitava per res, el que no entenc és com t'envolcallen amb la seva vida, et fan creure important i et diuen coses tan series, com et poden fer de la seva vida part de la teva, com et poden fer sentir tant important si en els fons els importes una merda?...suposo que és part de l'utilització, jo segueixo creient que no és conscient del tot, això espero, perquè el que te més collons és que jo em vaig sentir molt estimat, i molt és molt i clar, tot plegat m'ha fet trontollar...de fet al final ,ja ho sentit que segurament no hi havia res de sentiment cap a mi, potser n'hi havia però passant per ella abans...

Tambè m'han dit avui que està bé que li dongui tanta importància a algú que m'ha fet servir, és la única manera que tinc d'aprendre de tot això, és la primera vegada que sento això, per tant ho he de mastegar bé i entendre-ho des de la visió real i no la visió idílica dels Font...

Algú que entra amb tanta força a la teva vida no marxa tant facilment si hi ha alguna cosa certa en el que s'ha viscut, pot marxar si, però mai així...

En part estic content perquè realment jo si l'estimava, és fort, i per això el tema d'enamorament era una cosa descartada per mi, i m'ho he preguntat moltes vegades el perquè, perquè al principi si que vaig confondre molt, però crec que jo si sabia mirar, potser per això, per primera vegada, ni el sentiment de culpa etern en mi podia fer la seva feina, perquè en el fons el meu sentiment de culpa sempre m'ha ajudat a solventar conflictes...i en aquest cas no em sortia, tot i que evidentment vaig demanar perdó, sempre ho faig, però l'escut de culpar-me no funciona ara, perquè miro enrera, i no tinc culpa de res, si de fet no he fet res, res de res, simplement he seguit a una persona en totes les seves versions, però clar, finalment havia donat més importància a l'amistat i mai vaig ser conscient de que no existia, és fort tot plegat i per això he anat a parar a tants llocs després..i per això he plorat com un nen petit, em sentia desprotegit de tot, no sé ni com expressar tot el que he sentit aquests dies, però potser és perquè per primera vegada a la meva vida m'han enganyat i el que és pitjor, m'he sentit enganyat i clar, això si que és molt més dur encara...i és cert que potser per primera vegada a la meva vida no dubtava de res, és fort pensar això, sembla mentida que no vegi res a vegades...potser quant més sincers som menys sabem mirar, no ho sé...
Bé, un altre passet més per reconstruir i per reconstruir s'ha de construir primer.

Eduard ( el nen )

Eduard:
Aquests dies em venen milers de records, en molts hi ets tú, com l'avi, o la iaia, o el tiet Joan...però sobretot tú, perquè et trobo a faltar molt, potser massa, segurament és egoisme, ho sento, però sempre et tinc ben dolç en el meu present, però avui ets part de la meva necessitat per entendre moltes coses de mi...
Recordes quant aquell dia em vas despertar i jo et vaig dir que no volia anar al cole?...jo et vaig dir que no volia perquè volia ser pintor, "justament tú pintor?", si no saps dibuixar ni una casa!!...jo et vaig contestar que volia pintar jo la meva vida, era molt petit, però ja començava a no entendre moltes coses del que veia al voltant....tú et vas emocionar, ni tan sols vas poder actuar com a pare "normal", mai ho vas saber fer, a mi no em calia, però se que tú sempre tenies aquesta espineta clavada dins teu...
Anys més tard, a Matadepera, et vaig donar una carta, on jo ja havia decidit el meu camí i on em donava la sensació que res del que m'envoltava anava amb mi, la gent si evidentment, però tots els moviments no els sentia meus...em vas dir allò de que "només els peixos morts no neden contra-corrent"...et vaig dir que tot era molt petit, que les meves sensacions eren massa grans com per viure tan poca cosa, potser semblava una carta d'un pedant imflat, però no, era un adolescent que no sabia com dubtar de les coses, perquè en realitat res del que li prometien li podia interessar...
Els últims dies teus van ser meravellosos, em vas deixar molts moments que mai oblido, una de les últimes converses semblava que em demanaves perdó, per no haver fet de pare "normal", per no haver-me pogut ajudar mai economicament, per potser no haver-me forçat a estudiar més...ja et vaig dir des del cor tot el que m'havies donat, però collons, vas marxar molt aviat, i avui et trobo a faltar i molt...
Només des de la teva prespectiva serena i savia em podies donar un cop de mà ara mateix, ja saps que ni la teva sorprenent marxa t'ha fet que et mitifiqui, no és això, perquè ja en vida sabia que erats algú especial, algú que mai es va deixar portar del tot per aquesta extranya corrent que ens envolta, i que amb la suma d'anys, vas guanyar en coherència i crec que vas arribar a un nivell excel.lent de melodia, o sigui, tú posaves la música i ballaves com volies...
Em vas ensenyar, sense mai alliçonar, que l'important és el present, em vas mostrar una innocència eterna, una bondat sincera i una empatía amb tothom que et feia ser una persona estimada des del cor...t'estimo, i t'agraeïxo tot tant que cap paraula que pugui posar aquí no semblaria el suficient potent com per arribar al nivell del meu sentiment...
I ara et necessito com mai, he dubtat fins i tot, t'ho reconec, de la vostra educació, mai em vas preparar per segons quines coses, no em vas ensenyar que era un escut, i crec que aquesta part de nen que tinc és degut a vosaltres, a tú tambè, perquè com negar que no erats madur, només escoltar-te es veia que estaves cultivat i treballat, però jo no sóc tú, i a mi aquesta part de nen que m'està sortint aquests dies m'ha fet tambalejar la meva ànima...
Em sento un nen, un nen amb arrugues a la cara i amb un recorregut d'home, però porto dies que sóc un infant, no em cauen llàgrimes d'adult, ja les conec aquestes, surten unes llàgrimes d'infant,tot plegat em quedo al sofà arronsat, com si fos un nadó, esperant una carícia o simplement paraules boniques, i t'asseguro que aquests dies n'he rebut més que mai, però el nen segueix emocionat esperant que algú li digui que ha viscut tota una vida plena de veritats...i no de somnis...o de realitats enmascarades per la meva pròpia porció de nen...
Per primera vegada Eduard, no tinc ni sentiment de culpa, curiòs però no, ni això em surt, crec que estic en el moment més innocent de la meva vida, segur que és alguna cosa profunda, ja saps que els Font, per mala sort, en sabem poc de caminar només per la superficie, però és com si hagués fet un recorregut a l'inversa i em negués a ser adult, i com a adult tambè he viscut coses meravelloses, perquè ja saps que els sentits mai han envellit amb mi, per tant miro com un nen sempre, i oloro com un nen, però ara és una sensació total...
I des d'aquesta visió infantil intento entendre que em passa, perquè em sento així, tant ferit, tant extranyament ferit, tant profundament ferit, crec que el nen surt potent per protegir totes les meves creences, perquè els nens creuen infinit cert, però tambè són efímers en els pensaments, i això és una gran protecció, un gran escut, per no perdre qui he volgut ser sempre o qui he cregut que he volgut ser sempre, perquè ara no sé ben bé que vull ser, m'he perdut una mica Eduard, m'he perdut diferent a com quant tantes vegades m'havia perdut...tú que sabies combinar tant bé la realitat de qui erats, ara em faries un petó, d'aquells que clavaves les ulleres i jo em queixava però que m'encantaven, em diries "estimat" i amb aquell dò que tú tenies, m'escoltaries i en res em posaries al mig de les meves creences, i no sé ni com ho feies, però ho feies...i osti, et trobo a faltar tant egoistament ara mateix, i mira que fins i tot la teva mort la vaig viure a la teva manera i no a la meva, però ara no puc pare ( perdona que et digui pare) , ara necessito resituar tot el que sempre he estimat i cregut, necessito tornar a creure, no sé si és que potser estava arribant a l'infant abans ja, no en tinc ni idea, però ara sento que la duresa ha destrossat a l'adult i l'adult ha sentit la mentida com mai, i ha marxat a refugiar-se on encara recau la seva innocència, potser perquè mai tanta innocència havia sigut despreciada,i no és culpa de ningú, l'innocència només la sap un mateix, i si l'altre està ferit pel passat, és evident que mai podria ni saber fins a quin punt d'innocència te la persona que està al seu davant, o al seu costat... no ho sé, perquè de fet crec que el nen ni era conscient del que feia, tan sols era un nen, feliç, que vivia el present i que no estava gens preparat ni protegit per res, perquè tenia fe de veritat, ara potser es veu que era cega, però com que no hi havia estratègia, no hi havia escuts, m'ha agafat tot amb els pantalons baixats, i clar, això ha traspassat els fets i ha anat a parar als meus inicis, allà on ets tú o els que em vareu donar uns anys meravellosos...cert que no em vau preparar molt per tot això que visc, però coi, el regal era madurar diferent, emocionalment fort, però diferent, mirar i reconvertir les coses per sobre de les circunstàncies, sentir el dolor si, fins i tot apreciar-lo si cal, però mai sense deixar de creure Eduard...i no sé si el nen té por de perdre per sempre l'innocència, potser ara em faig major d'edat,als 45, com sempre vaig dir que no voldria apendre, potser ara si que creixo bé i podré dir allà tant fastigosament bonic de " és que m'han fet molt de mal" o " jo el que necessito és això"...i la lluita és forta estimat Eduard, no saps com lluito, com em ressiteixo a viure per sota de les circunstàncies, perqué evidentment se l'importància que tenen , però mai me les havia mirat tant des de sota...si, amb 45 anys crec que estic davant d'una de les lluites més grans que puc tenir...la carta que et vaig entregar, aquell despertar escolar, tot es tambaleja, i no és per un fet que m'ha passat només, és molt més que això, és tant intern i potent que el nen no para de sortir, com mai, és tant profund que fa mal, fa un mal que no puc ni expressar, per això l'infant plora, i no l'adult, perquè ara mateix no moriria l'adult, l'adult ja hi és, moriria el nen, allò que sempre he adorat de mi, i és una lluita en la qual et trobo a faltar, perquè tot i que erats més profund que jo, sabies molt millor com combinar el teu profund i el teu extern...
Segurament m'ha agafat ara tot això per moltes raons, però sobretot perquè per primera vegada a la meva vida m'he vist innocent, aquesta és la clau, m'he reconegut, i just quant m'he reconegut he sentit dolor intens.... ja saps que jo mai m'hi veia, potser els altres si, o alguns si, però jo mai, jo sempre em culpava dels meus impulsos, de les meves descontrolades paraules, dels meus sentiments tan desbordats, per tant tenia la "sort" d'arrapar-me al meu etern sentiment de culpa, i ara no puc, just quant tenia l'innocència a flor de pell, m'han vingut tots els dubtes...
Però Eduard, no sé ser adult ara, i he d'anar-hi, però no en sé, i mentres ho escric tornen a caure llàgrimes d'aquelles de pati, de "perquè no puc jugar amb vosaltres?" ...l'adult amb ulls d'infant plorava molt d'emoció, quant mirava el mar, o potser de ràbia, quant tenia un desengany amoròs, però mai davant d'un desengany essencial, i no en sap, i li entrega el dolor al nen, que tampoc sap com gestionar-ho però almenys es queda en l'essència i en el més real...no sé on anar, i sobretot, no sé com arribaré, seré ja per sempre un adult?...i aleshores , si finalment ho aconsegueixo, ja haure plantat l'arbre no?...
t'enyoro estimat, sempre per qui erats, però avui, t ho reconec, perquè et necessito.
deixaré com sempre un record que tinc de quant cagava en el wc petit de la casa, allò que vas escriure tú amb rotulador a la porta ( animal!! ) , rotulador blau per ser més precís, encara recordo quant la meva mare és va enfadar perquè jo amb el mateix rotulador blau vaig subratllar cada paraula, coi , si era el mateix color!! ... i la foto del Zappa cagant i mirant-me, a sobre de la gran frase, que deia així:

" en este lugar tan tranquilo,
dónde entra tanta gente,
se hace pis el más cobarde,
y se caga el más valiente"