L' àtic de l'eixample ( ara )

Torno d'un dels meus viatges, mental i fisic, intento rebuscar en els meus indrets del món algunes coses que vaig perdre...a un dels petits raconets ja no hi puc anar, el vaig regalar i ara ja no és meu, potser era el lloc més important per mi, allà aconseguia parlar amb el mar, parlàvem de tot, i sobretot l'escoltava, adoro escoltar el mar, tant com mirar-lo...
Però avui no he pogut arribar-hi, és un indret brut ara mateix, i jo, i potser és un gran error, m'ho crec tant tot que al final aquests indrets o signifiquen tot o no signifiquen res, no sé com el recuperaré, però ho he de fer, era el lloc on la meva ment i els meus sentits s'ajuntàven amb la natura...
He anat doncs després al meu racó de bosc, allò on un dia de pluja vaig tenir la única visió clara que he tingut d'algú que ja no està a la terra...evidentment que no hi era allà, però evidentment que hi era allà, va ser com una repetició d'una imatge viscuda anys enrera, i jo estava allà, sota la pluja, en un indret del bosc de Can Vilà tant increiblement "normal" que si algú vinguès amb mi no entendria que hi puc trobar d'especial...doncs si, ho és molt per mi, allà vaig entendre que res s'acaba mai i que tot s'acaba sempre...ja sé que no m'explico bé, però per sort jo si m'entenc...
No fa tants dies vaig anar a la masia on el meu avi va passar l'infància, necessitava dibuixar amb la seva il.lusió tots aquells records que jo mai vaig viure en directe, però que els podria explicar un per un com si fossin una vivença pròpia, va ser la sort de tenir un avi que dibuixava a la perfecció tot el que havia viscut, potser per això, a vegades, penso que vaig viure la guerra civil espanyola...i m'imagino que vaig a cavall pels Monegros o estic a les trinxeres escoltant com cauen les bombes a pocs metres de mi, i el més fort de tot és que el meu avi ho explicava i ho convertia en una cosa bonica o si més no divertida...
I he tancat els ulls, en aquell "vulgar i meravellòs" racò de món i per un moment he tornar a olorar l'olor de la bata blava de la iaia, aquella olor que delatava la bondat, l'amor, la dolçor, aquella olor que s'imposava sempre a l'olor del cola-cao que cada matí em portava al llit, i després del seu primer bonic petó de bon dia, esperava pacientment que jo m'acabès el got i marxava silenciosament per deixar-me descansar 10 minuts més...
Després cada dia baixava les escales i ella esperava, i des de l'àtic de la gran via es veia una ma aixecada que mai fallava dient adeu al seu net...
I mentres seguia amb els ulls tancats he volgut trucar a la porta de l'àtic, el nen  que segueix reclamant tantes coses, no para d'exigir i jo em perdo una mica a l'hora de donar-li els seus premis, i he picat molt fort, però ho he fet perquè l'infant entenguès que ja no hi ha res allà, que com deia l'avi, al final tot és silenci i que hem de seguir caminant amb els detalls que aquell àtic ens va regalar...
-Va nen, vine!! que ja marxem!!... i no, el nen no volia marxar, em volia fer preguntes, em volia demanar si aquesta sensació que ens ha aparegut aquests darrers dies ens separarà per sempre, el nen està tant nerviós com l'adult, i l'adult fins i tot ha dubtat aquests últims jorns si el que havien après en aquell àtic era una trampa, o una mentida, o simplement era pintar un quadre que no existeix...
- Domcs no marxem ara, esperem una estona...
Tant mimat que va estar aquell infant és normal que ara segueixi volguent la joguina...curiós, l'infant mai va ser mimat d'una manera material, de fet no li calia, les joguines se les inventava ell, amb els daus, amb els metres de medir arribava a fer una volta ciclista a espanya per tota la casa, no era un consentit, però si un mimat, un mimat d'amor, un mimat de felicitat, un mimat de creure, sobretot de creure...la paraula és creure...
No li van explicar mai que era la malícia, si que li deien que el món estava ple d'injustíces, de fet eren conscients de tot, però clar, tot i aquesta consciència, podien més els somriures que les misèries...
Quant la part d'adult es va fer gran ja va pendre consciència, però era una consciència nascuda en aquell àtic, no era una consciència real de telenotícies, o de diari, era una consciència que res quedava brut al final...i es podien fins i tot sulfurar davant d'una desgràcia, però jo crec,ara que sóc adult per primera vegada a la meva vida, que vaig ser educat per nens, infants que van perdurar així fins l'últim dia de la seva existència, i curiosament infants que podien parlar de tot amb una claretat sublim, és curiosa aquesta mena de barreja que han tingut, potser per això veure al meu pare mort no em va afectar, sortia d'ell tota la seva transparència i la seva part que mai va perdre del tot, tot i que va estar a punt una vegada a la seva vida...
I el meu avi mai va para de jugar, i en la seva eterna cara de trapella, disfressada d'honorable Doctor Font, mai es va dissimular quina classe de persona era, un inmadur vestit d'adult...segurament perquè la madurés era interna, però a fora no tenia res de madurés, només dissimulava, per cert, no gaire bé a vegades, perquè era especialista de "fotre la pota" allà on requeria la part més formal...
I allà en el bosc, els dos voliem creure en allò altre vegada, no nego que potser era per retrobar la protecció de la bondat que tants anys vam sentir, o potser simplement voliem retrobar-nos a nosaltres, perquè aquests dies el nen no para de mirar-me, de preguntar, de buscar respostes a milions de preguntes que jo no tinc ni idea de contestar...i jo sóc l'adult, em toca a mi posar un toc de madurès a tot plegat, però no en sé, no trobo explicació a perquè m'he allunyat d'aquell infant que no para de plorar...se sent abandonat, com si es volguès arrapar a la meva mà, però la mà rellisca, i vol anar a viure a la superficie, i ser "normal" i volguer el que molta gent vol i tenir els "premis" que molta gent espera...i vol això, però tampoc ho sent dins seu, potser perquè realment tan li fot absolutament, per això no es pot ni agafar amb força a un suposat "premi" extern, com és la publicació d'un llibre, segurament deu ser la seva necessitat vital número 20, o potser 50, o potser ni realment ho sent realment com una necessitat seva...i ho mou dins de l'inèrcia del dia a dia, com quant va a treballar o va a fer la cua típica que hem de fer per aconseguir una cosa, que ni tan sols sabem d'on ha sortit però algú ens ha dit que és necessari fer-ho...ara toca això,doncs ho fa...
- Tot això havia de passar un dia o altre, ho saps no?- m'ha preguntat el nen estirat al mig d'aquella petita esplanada...
I jo li he dit que si, i que era necessari que passès, però que tindrem feina ( de la nostra, no remunerada) per tirar endavant, ara potser és el moment d'anar a viure a la superficie del tot i despedir-me del petit o fer com el meu pare, que va profunditzar dins de l'ntern per aconseguir el que realment desitjava...
- I que desitjava?- coi de nen que no pares de fer preguntes...
Senzillament desitjava ser senzill, que és la cosa més complicada que hi ha, i no ho va aconseguir mai, però va saber caminar entre la mentida i la seva veritat amb coherència, que potser encara és més premi que no pas ser tan sols senzill...per això va flotar els seus darrers anys...però clar, ell va poder treballar això, com molts dels grans pensadors o molts dels grans personatges que et fan dubtar de tota la teva existència, i et neguen continuament que hi ha una veritat absoluta, ell tenia les esquenes cobertes...bé, al final no gaire, però ja havia fet el treball...
- Però perquè vols marxar de mi doncs? no ho entenc- m'ha dit el nen mentres es posava a  plorar altre vegada...
I clar, és un infant, no li puc explicar des del cervell perquè marxo, ho he de fer des dels seus ulls, des del seu cor, des de la seva ment neta i transparent, i em costa tant que m'avergonyeixo davant d'ell quant li vull donar una excusa...que li puc dir?...que em sento enganyat?...que m'he enfadat?...que havia cregut profundament amb una amistat i l'he cagat?...probaré de dir-li doncs, a veure que passa...i li he dit...
- Però no passa res, demà ja tornarem a jugar al pati, o farem les paus, o farem txiqui txaca i estarem curants de l'última bala que ens va disparar aquell altre nen...no passa res, demà tornaràs a creure, si tot és més fàcil del que dius...
Cony de madurés el nen!!...ell si que sap viure el present, i perdonar, i estimar, i ser conscient de que demà serà un altre dia, i no serà pas la suma de mil dies...buf!...que no ho perdi mai això...
Però jo no sóc un nen, sóc un estaquirot d'adult que va sumant experiències, que a vegades ni tan sumem experiències, simplement restem, i ni tan sols sabem perquè restem, perquè al final sigui com sigui no es pot fer una resta de dues coses que no tenen res a veure, i nosaltres, els adults, ho fem sovint, present - passat = present.... que la regla final seria present - passat = present amb futur mai viscut...
He volgut deixar el nen allà, creia que estaria ben acompanyat per l'imatge que jo vaig viure en aquell raconet de bosc, i ell se m'ha quedat mirant, plorant, perquè realment m'estima, tant com jo a ell, i tant l'estimo que no he pogut marxar, l'he anat a recollir, l'he apretat contra mi, l'he fet mil petons amb gust de bata blava, i me l'he emportat ...tot i saber que potser no és el millor lloc on ara mateix podria estar ell...
- I perquè has tornat ? - m'ha preguntat quant encara li queia un trosset de cor pels ulls...
- perquè t'estimo  i perquè sense tú jo no sóc res, i de veritat que he tingut de no creure per entendre que sense tú jo no existeixo...tú ets la veritat de mi, i ara que dubto de moltes veritats viscudes, sense tú no podria ni fer dos passes...
- Anem a jugar a la peste alta?- m'ha preguntat...
- Anem - li he contestat.