Eduard ( el nen )

Eduard:
Aquests dies em venen milers de records, en molts hi ets tú, com l'avi, o la iaia, o el tiet Joan...però sobretot tú, perquè et trobo a faltar molt, potser massa, segurament és egoisme, ho sento, però sempre et tinc ben dolç en el meu present, però avui ets part de la meva necessitat per entendre moltes coses de mi...
Recordes quant aquell dia em vas despertar i jo et vaig dir que no volia anar al cole?...jo et vaig dir que no volia perquè volia ser pintor, "justament tú pintor?", si no saps dibuixar ni una casa!!...jo et vaig contestar que volia pintar jo la meva vida, era molt petit, però ja començava a no entendre moltes coses del que veia al voltant....tú et vas emocionar, ni tan sols vas poder actuar com a pare "normal", mai ho vas saber fer, a mi no em calia, però se que tú sempre tenies aquesta espineta clavada dins teu...
Anys més tard, a Matadepera, et vaig donar una carta, on jo ja havia decidit el meu camí i on em donava la sensació que res del que m'envoltava anava amb mi, la gent si evidentment, però tots els moviments no els sentia meus...em vas dir allò de que "només els peixos morts no neden contra-corrent"...et vaig dir que tot era molt petit, que les meves sensacions eren massa grans com per viure tan poca cosa, potser semblava una carta d'un pedant imflat, però no, era un adolescent que no sabia com dubtar de les coses, perquè en realitat res del que li prometien li podia interessar...
Els últims dies teus van ser meravellosos, em vas deixar molts moments que mai oblido, una de les últimes converses semblava que em demanaves perdó, per no haver fet de pare "normal", per no haver-me pogut ajudar mai economicament, per potser no haver-me forçat a estudiar més...ja et vaig dir des del cor tot el que m'havies donat, però collons, vas marxar molt aviat, i avui et trobo a faltar i molt...
Només des de la teva prespectiva serena i savia em podies donar un cop de mà ara mateix, ja saps que ni la teva sorprenent marxa t'ha fet que et mitifiqui, no és això, perquè ja en vida sabia que erats algú especial, algú que mai es va deixar portar del tot per aquesta extranya corrent que ens envolta, i que amb la suma d'anys, vas guanyar en coherència i crec que vas arribar a un nivell excel.lent de melodia, o sigui, tú posaves la música i ballaves com volies...
Em vas ensenyar, sense mai alliçonar, que l'important és el present, em vas mostrar una innocència eterna, una bondat sincera i una empatía amb tothom que et feia ser una persona estimada des del cor...t'estimo, i t'agraeïxo tot tant que cap paraula que pugui posar aquí no semblaria el suficient potent com per arribar al nivell del meu sentiment...
I ara et necessito com mai, he dubtat fins i tot, t'ho reconec, de la vostra educació, mai em vas preparar per segons quines coses, no em vas ensenyar que era un escut, i crec que aquesta part de nen que tinc és degut a vosaltres, a tú tambè, perquè com negar que no erats madur, només escoltar-te es veia que estaves cultivat i treballat, però jo no sóc tú, i a mi aquesta part de nen que m'està sortint aquests dies m'ha fet tambalejar la meva ànima...
Em sento un nen, un nen amb arrugues a la cara i amb un recorregut d'home, però porto dies que sóc un infant, no em cauen llàgrimes d'adult, ja les conec aquestes, surten unes llàgrimes d'infant,tot plegat em quedo al sofà arronsat, com si fos un nadó, esperant una carícia o simplement paraules boniques, i t'asseguro que aquests dies n'he rebut més que mai, però el nen segueix emocionat esperant que algú li digui que ha viscut tota una vida plena de veritats...i no de somnis...o de realitats enmascarades per la meva pròpia porció de nen...
Per primera vegada Eduard, no tinc ni sentiment de culpa, curiòs però no, ni això em surt, crec que estic en el moment més innocent de la meva vida, segur que és alguna cosa profunda, ja saps que els Font, per mala sort, en sabem poc de caminar només per la superficie, però és com si hagués fet un recorregut a l'inversa i em negués a ser adult, i com a adult tambè he viscut coses meravelloses, perquè ja saps que els sentits mai han envellit amb mi, per tant miro com un nen sempre, i oloro com un nen, però ara és una sensació total...
I des d'aquesta visió infantil intento entendre que em passa, perquè em sento així, tant ferit, tant extranyament ferit, tant profundament ferit, crec que el nen surt potent per protegir totes les meves creences, perquè els nens creuen infinit cert, però tambè són efímers en els pensaments, i això és una gran protecció, un gran escut, per no perdre qui he volgut ser sempre o qui he cregut que he volgut ser sempre, perquè ara no sé ben bé que vull ser, m'he perdut una mica Eduard, m'he perdut diferent a com quant tantes vegades m'havia perdut...tú que sabies combinar tant bé la realitat de qui erats, ara em faries un petó, d'aquells que clavaves les ulleres i jo em queixava però que m'encantaven, em diries "estimat" i amb aquell dò que tú tenies, m'escoltaries i en res em posaries al mig de les meves creences, i no sé ni com ho feies, però ho feies...i osti, et trobo a faltar tant egoistament ara mateix, i mira que fins i tot la teva mort la vaig viure a la teva manera i no a la meva, però ara no puc pare ( perdona que et digui pare) , ara necessito resituar tot el que sempre he estimat i cregut, necessito tornar a creure, no sé si és que potser estava arribant a l'infant abans ja, no en tinc ni idea, però ara sento que la duresa ha destrossat a l'adult i l'adult ha sentit la mentida com mai, i ha marxat a refugiar-se on encara recau la seva innocència, potser perquè mai tanta innocència havia sigut despreciada,i no és culpa de ningú, l'innocència només la sap un mateix, i si l'altre està ferit pel passat, és evident que mai podria ni saber fins a quin punt d'innocència te la persona que està al seu davant, o al seu costat... no ho sé, perquè de fet crec que el nen ni era conscient del que feia, tan sols era un nen, feliç, que vivia el present i que no estava gens preparat ni protegit per res, perquè tenia fe de veritat, ara potser es veu que era cega, però com que no hi havia estratègia, no hi havia escuts, m'ha agafat tot amb els pantalons baixats, i clar, això ha traspassat els fets i ha anat a parar als meus inicis, allà on ets tú o els que em vareu donar uns anys meravellosos...cert que no em vau preparar molt per tot això que visc, però coi, el regal era madurar diferent, emocionalment fort, però diferent, mirar i reconvertir les coses per sobre de les circunstàncies, sentir el dolor si, fins i tot apreciar-lo si cal, però mai sense deixar de creure Eduard...i no sé si el nen té por de perdre per sempre l'innocència, potser ara em faig major d'edat,als 45, com sempre vaig dir que no voldria apendre, potser ara si que creixo bé i podré dir allà tant fastigosament bonic de " és que m'han fet molt de mal" o " jo el que necessito és això"...i la lluita és forta estimat Eduard, no saps com lluito, com em ressiteixo a viure per sota de les circunstàncies, perqué evidentment se l'importància que tenen , però mai me les havia mirat tant des de sota...si, amb 45 anys crec que estic davant d'una de les lluites més grans que puc tenir...la carta que et vaig entregar, aquell despertar escolar, tot es tambaleja, i no és per un fet que m'ha passat només, és molt més que això, és tant intern i potent que el nen no para de sortir, com mai, és tant profund que fa mal, fa un mal que no puc ni expressar, per això l'infant plora, i no l'adult, perquè ara mateix no moriria l'adult, l'adult ja hi és, moriria el nen, allò que sempre he adorat de mi, i és una lluita en la qual et trobo a faltar, perquè tot i que erats més profund que jo, sabies molt millor com combinar el teu profund i el teu extern...
Segurament m'ha agafat ara tot això per moltes raons, però sobretot perquè per primera vegada a la meva vida m'he vist innocent, aquesta és la clau, m'he reconegut, i just quant m'he reconegut he sentit dolor intens.... ja saps que jo mai m'hi veia, potser els altres si, o alguns si, però jo mai, jo sempre em culpava dels meus impulsos, de les meves descontrolades paraules, dels meus sentiments tan desbordats, per tant tenia la "sort" d'arrapar-me al meu etern sentiment de culpa, i ara no puc, just quant tenia l'innocència a flor de pell, m'han vingut tots els dubtes...
Però Eduard, no sé ser adult ara, i he d'anar-hi, però no en sé, i mentres ho escric tornen a caure llàgrimes d'aquelles de pati, de "perquè no puc jugar amb vosaltres?" ...l'adult amb ulls d'infant plorava molt d'emoció, quant mirava el mar, o potser de ràbia, quant tenia un desengany amoròs, però mai davant d'un desengany essencial, i no en sap, i li entrega el dolor al nen, que tampoc sap com gestionar-ho però almenys es queda en l'essència i en el més real...no sé on anar, i sobretot, no sé com arribaré, seré ja per sempre un adult?...i aleshores , si finalment ho aconsegueixo, ja haure plantat l'arbre no?...
t'enyoro estimat, sempre per qui erats, però avui, t ho reconec, perquè et necessito.
deixaré com sempre un record que tinc de quant cagava en el wc petit de la casa, allò que vas escriure tú amb rotulador a la porta ( animal!! ) , rotulador blau per ser més precís, encara recordo quant la meva mare és va enfadar perquè jo amb el mateix rotulador blau vaig subratllar cada paraula, coi , si era el mateix color!! ... i la foto del Zappa cagant i mirant-me, a sobre de la gran frase, que deia així:

" en este lugar tan tranquilo,
dónde entra tanta gente,
se hace pis el más cobarde,
y se caga el más valiente"