Solitaris

Els solitaris, en general, no som solitaris sense raó. Ser solitari no vol dir no ser sociable, ser solitari en molts casos vol dir saber on és el teu límit, però tot i saber-lo moltes vegades treiem el cap i quant el treiem , sempre és perquè no ho hem pogut evitar...
Segueixo igual i no ho entenc, generalment la meva vida està plena de símbols, símbols que jo vaig creant gràcies a les altres persones, jo crec que no en tinc molts, no hi ha res que em defineixi que sigui material, vull dir que no tinc una cosa que potser a la gent em relacioni, potser els donuts, però amb els anys crec que no tant...en canvi jo em quedo amb tots els símbols que vaig rebent,el te, els panets, la xocolata, l'insecte, l'avocat... és curiós, vaig fent un muntatge fotografic continu de la meva vida, me n'adono quant hi torno a passar, i curiosament encara que acumuli records en el mateix lloc, el muntatge ja està fet i res borra res, potser per això només és un muntatge de bons records, perquè curiosament fins i tot dels mals em queda una visió romàntica. Com per exemple, ja fa anys, el dia que em van dir que el meu pare no se' n sortiria, en un raconet de Riells, aquell boçí de terra l'he reconvertit en un moment dolç del meu passat i és així, però mai se perquè...Igual que el dia que va marxar, que el recordo preciós, o la despedida amb la meva mare, que tambè la recordo dolça...
Això pot semblar molt bonic, però potser és massa intens per oblidar les coses  o no ajuda, perquè jo si que en tinc, però el meus pensaments o records no saben que és un escut i no es protegeixen o no busquen excuses al que un ha viscut, simplement em retornen en colors, i a sobre, amb els colors més bonics del món...almenys del meu món...
Jo sento massa, que no vol dir que senti millor que molts, segurament és al revés, si em diuen alguna cosa lletja me la crec i me la crec tant que s'obre una necessitat brutal de que algún dia em diguin que allò era fruit del moment, i com que en general perquè passi això he d'esperar i jo mai he sapigut esperar, doncs encara aconsegueixo que em diguin més coses lletges, però almenys tinc això, l'únic dolor que em mata és la indiferència, en aquest ja no tinc cap mena de control...
Tinc tant poc control que puc embogir per moments, tot i que com que sóc conscient ni tan sols la bogeria em fa sentir bé, perquè evidentment després em castigo per aquesta part boja que surt...i ve el penediment i el voler demanar perdó...donar voltes vaja, que de donar voltes en sé massa...les coses són com són i ja està, diuen, jo no sé arribar aquí, em falta la part de cervell que freni al cor...
I aquesta cremor de dins va fent efecte, és un dolor a la panxa que va creant una sensació extranya, i aleshores entenc que sigui solitari, perquè quant obres les portes, com que no tens res realment teu, adaptes tot el dels altres a tú, i t'ho creus tant que passes a ser dependent, i per un solitari ser dependent és el càstig més gran que hi ha...
I potser ho he fet tres o quatre vegades a la vida, i ara feia molt que no ho feia, i torno a veure que quant succeeïx, torno a deixar de ser jo, és com si haguès marxat l'energia o no entenguès res, potser perquè només jo se l'intensitat del que dic quant faig mal, i és evident que jo ho poso a segon terme, però sempre passa a primer terme...i al final em diuen allò tan extrany de que les paraules no són res i els fets ho són tot, i jo que sempre parlo de l'importància de les paraules, rebo justament el càstig per la meva incontinència verbal, una incontinència que jo mai he pogut controlar, tan per lo bo com per lo dolent, de fet si no em fan callar, puc arribar a estar set hores dient el mateix de diferents maneres, però les bones en general són molt bones, però no queden gravades, i queden les dolentes, que en general, són molt dolentes, però n'hi ha menys quantitat, s'ho mengen tot...i aquest és el record que deixo a la gent, suposo que s'entèn que cada dia sigui més solitari...perquè en el meu cas, els fets mai han pogut amb les paraules...
I curiosament a mi em queden els fets, i no ho entenc, perquè si em quedessin les paraules seria tot més fàcil, seria tan sols recordar les últimes i ja està, però no, els símbols poden amb tot, i els símbols són part dels fets, aquells fets que em van fer oblidar perquè sóc solitari...
Però tan fa que et diguin ves a la merda, o no vull veure t mai més o ets un imbècil o que recordes a qui més mal records has deixat...no, jo no puc recordar això, que és clarissim i evident, jo només recordo tres dies abans quant totes les paraules eren maques, cony de memòria selectiva que m'ha regalat la genètica!!....podria ser com la de molts altres, que tot és més fàcil d'oblidar, perquè la memòria és tan relativa com la realitat suposo, però m'ha tocat aquesta!!
Els solitaris no sabem demanar ajuda moral, ens costa molt, ens hem acostumat a tant a fer-ho sols que fins i tot quant necessitem ajuda ens tornem encara més solitaris...com un solitari pot demanar alguna cosa si tenim fama de que anem a la nostra?...resulta impossible fer-ho...potser per això un blog ajuda en aquest cas, no ho sé, però ho estic escrivint i per alguna cosa serà...
Jo suposo que sempre espero compassió, prefereixo marxar amb una abraçada que amb una bofetada, segurament perquè els solitaris ens costa molt obrir-nos, però quant ho fem agafem la velocitat de la llum, el problema és que després per tornar a l'estat anterior anem a pas de burro...
I apareix l'innocència o l'inconsciència tot plegat, i passo pel costat d'un indret on un simbol em crida l'atenció, i la primera intenció és comprar-lo o agafar-lo, perquè encara estic empapat simbolicament, i aleshores penso que coi estic fent??...com s´ho fa la gent per protegir-se? es tracta només d'agafar el pitjor dels records i quedar-te en només aquesta part?, però i les estadístiques? no serveixen per res?, vull dir que jo sempre que he marxat he intentat que sigui dolç per l'altre persona, he aguantat insults i renecs però he entès que són fruit del moment, són tristesa, són impotència, però no són realitat, només són un moment, fins i tot quant he marxat guardo molt bon record, i fins i tot , guardo el carinyo i en molts casos, he pogut arribar a la normalitat amb l'altre persona...crec que és just per tothom no haver de renegar del que un ha viscut, o posar-ho en un lloc negre per poder despedir-te amb més força...però clar, és el que crec jo, i jo sóc com sóc, i ser com sóc provoca que igual que faci els millors petons del món, sigui el paio més incontrolat emocionalment del món o de l'univers, sense una cosa no hi hauria l'altre, per això m'agrada la gent que emocionalment descontrola i per això m'acosto aquest tipus de persona, aquella gent que et fa parar boig, i que es mou continuament per l'incoherència de paraules-fets, però m'agrada justament això, m'agrada però sempre acabo donant més importància als fets, no en el moment, que en el moment és només això, un moment, si no en el recorregut...no hi ha res pitjor per un solitari que sentir-se sol, segurament perquè és un sentiment que quasi mai existeix en ell, i quant li apareix no el pot arribar a entendre ni a digerir...bé, tot es digereix al final, però li costa més, perquè la gent que no és solitaria te molts arguments per fer, els solitaris en general vivim el dia a dia i mai sabem que farem a l'endemà...i ens agrada estar sols, de fet és el nostre tresor, però clar, si ho deixes de ser, ja no penses el mateix...per això per mi era ideal, perquè tenia la meva solitut i tenia la millor companyia, però mai tenia les dues coses a la vegada...el meu somni!
Per un que està sol i està acostumat a estar sol, reconvertir un tot a un res costa molt, el sentiment, si és cert i el viscut és real, va marxant a poc a poc, però mai desapareix del tot...i es demostra no pensant allò que moltes vegades pensem de les necessitats que tenim, si no pensant si estarà bé aquella persona i desitjant que li vagi tot bé, perquè justament a un solitari que ho deixa de ser, però que ho és d'essència, és més fàcil per ell sentir dir un adeu amb una abraçada que amb una bofetada...i la que he rebut és la més gran que mai he sentit, primera perquè és la última, cosa evident, i segona, perquè per primera vegada a la meva vida no m'han donat ni una opció a despedir-me civilitzadament, i jo penso, això és el que he demostrat dia rera dia a una persona? no he fet res més que paraules o pataletes? les pataletes és cridar o escriure només? o hi han pataletes de moltes formes i colors però les meves sempre es veuen més? ... el que és evident que si jo deixo això com a herència, només em queda ser el que sóc, un solitari, potser ara em sento mala persona, o mala gent, o xalat, no ho sé, i potser com un nen petit necessito que em diguin, no passa res però no ho tornis a fer, i com un nen petit sabré que ho tornaria a fer, perquè igual que estava allà cada vegada que plorava i em volia, en el meu cas, això va lligat a que farè pataletes i drames sigui on sigui...per tant un solitari ha d'entregar només la part bona i la dolenta com que sap estar sol, doncs se l'empassa ell, però si obres i t'ho creus, entra el descontrol, un descontrol que no és tant, però que es mostra exagerat, igual d'exagerat que quant està controlat i està omplint de paraules maques a l'altre persona...els fets son l'important, em repeteixo continuament...i perquè les paraules maques són però menys importants encara que siguin igual d'exagerades? perquè no queden elles i guanyen les dolentes?
Me'n torno a la cova...busco la porta, ja la trobaré...de moment encara em crec el que he viscut, més que creure ho sento així, i contra això tinc poques coses a fer, potser trobar a faltar o intentar posar el rellotge en aquell fatídic moment que vaig llegir una cosa que em va doldre molt: la comparació, em mata la comparació, em destrossa, sigui bona o dolenta és la cosa més injusta que puc sentir.em poden dir imbècil però vull ser l'únic imbècil del món, no vull ser un imbècil perquè recordo a un atre imbècil..aquest va ser just el moment en que vaig descontrolar definitivament, però els fets, cony de fets, mostren que moltes coses que molts haurien embogit, jo els vaig aguantar, fets reals, estiguessin justificats o no, però quant estimes les justificacions passen a segon terme...l'avantatge de no saber agafar l'escut, és que amb una abraçada se'm passava tot...i això que m'havien avisat que controlés més o que no ho permetès tot, però ja havia deixat de ser solitari...no hi havia solució...el cor era el motor i el cervell o el meu projecte invisible de vida, però que existeix, s'havia anat en orris...apendre?...no, mai ho farè, perquè jo tinc ferides, com tothom, però si sóc solitari és perquè se que no s'acumulen, i per sobre de tot no espero que ho facin tot per mi, només puc sentir, i sentir no és esperar, és simplement això, sentir per sobre del que un necessita, no vull que estiguin pendents de les meves ferides, són meves, seria injust posar-les en una altre persona, seria comparar i res és comparable per mi...tot i que és doloròs i que em costa acceptar qui sóc ara mateix, com sempre, no deixo d'agraïr el poder sentir, el que per un és alliberament, per l'altre és esclavitut d'un moment, i ara sóc esclau...però almenys sé que he fet feliç a una persona perquè ara ja sap el monstre que sóc...dia rera dia ho vaig demostrar...i coi, això em fa sentir super culpable...com em deia un amic sempre amb el coi de culpabilitat de tot!!...però caram, per això sóc solitari nassos!...odiar el sentiment d'odi que has deixat fa molt de mal, potser és la cosa que més mal fa, perquè no ho pots compatibilitzar amb el teu sentiment que t'han deixat, que és totalment a l'inversa, i és una lluita perquè mentres tú penses amb un somriure, l'altre ja ni pensa...c'est la vie, que diuen els nostres veins, i espero que l'ànima d'escriptor em permeti un dia dibuixar algún dia una despedida marcada pels fets viscuts i no per les paraules lletges, m'ho mereixo evidentment, tothom s'ho mereix si hi ha bondat, i és evident que n'hi ha per les dues bandes...busco la porta doncs i torno a la cova...
Tinc defectes i virtuts, com tothom, pero si vaig escollir ser solitari tambè és perquè li dono masses voltes a tot i sóc obsessiu, sobretot quant faig alguna cosa mal feta, per tant intento justificar-me, perquè no sento la malícia i ni tan sols em crec moltes coses que he dit...algú em diria, cony doncs canvia!!, cert, però tambè tinc clar que si em mantinc solitari, que és el meu estat natural, puc aportar molt a una altre persona, justament perquè tot defecte, tot, i tota virtut, tota, es pot convertir en el antónim, la millor virtut pot ser un gran defecte i el pitjor defecte pot ser la millor virtut, tot depèn del moment...