Retrobar allò

Jo mai havia caminat per aquests indrets, són desconeguts per mi, veig colors diferents, tot se'm fa extrany, la veritat és que mai havia sentit que no sé ben bé per on trepitjo, com una màquina vaig fent, però alguna cosa dins meu em diu que estic davant del canvi més important de la meva vida, i ja no sé si serà un canvi total: físic, moral i mental, o serà un canvi només d'actitut, no en tinc ni idea, de moment vaig rebuscant en els meus indrets màgics de la meva vida, els llocs que per alguna raó s'ha impregnat algun pensament important dins meu...quant era l'Alex, tampoc fa tant d'això.
Em sento perdut, no se ben bé que s'ha trencat dins meu però noto que s'ha trencat, i fa mal, fa un dolor que no te olor, que no te color, que no te tacte, potser per això és molt més agressiu...
Mica en mica intento recuperar les meves sensacions, el meu pallasso, el que feia riure a tothom, el que encara que a vegades estava trist, i m'ho permetia i no em desagradava, mostrava aquella imatge alegre i optimista, potser fins i tot inconscient, però benvinguda inconsciència per poder dibuixar tú el teu propi dibuix, et fa sentir lliure...
Aquesta sempre havia sigut la meva tàctica, potser idíl,lica, no ho nego, però a mi em servia, i encara no trobo les raons, fins i tot he pensat que potser ara m'ha tocat viure el primer desengany de la meva vida, i un altre em diria quina sort haver tardat tant a conèixer això...potser és la primera vegada que no trobo explicació humana a una cosa que m'ha passat, la meva capacitat de raonar sempre ha sigut bona, potser una mica disfressada sempre de colors, però era bona, i ara no en tinc, no trobo expicació a res del que m'ha passat...
La meva dimensió de l'amistat és gegant, per mi l'amistat ho és tot, crec que sempre he escollit be i m`han escollit bé, jo visc d'això, només de les relacions de les persones, no tan sols de les meves amb els altres, també la dels altres amb els altres, admiro aquesta capacitat que tenim de compartir, d'estimar, de valorar, de sentir amb claretat el que tenim a dins davant d'una altre persona, i ara estic com extrany, potser perquè mai m'havien tractat tant malament, amb tant despreci, no ho sé, però és evident que alguna cosa important s'ha trencat dins meu, no sé el tamany de la ferida tot i que intueixo que és força gran, de fet és una sort que fins ara no hagués escoltat el dolor de la perdúa d'una amistat, però això no em consola, només em consola marxar amb els meus, a prop de casa meva, allò del meu etern desarralament s'ha esmicolat, tot i que tampoc és de terra, és tan sols de cor, mirar ulls que em valoren, escoltar als altres quant em parlen, necessito recuperar el meu valor, necessito carícies com mai, necessito fins i tot que em cuidin, i tot això és nou en mi, mai ho havia necessitat així, sempre em servia saber que ja eren allà, ara els necessito...i la necessitat és el senyal més inequivoc de que un necessita canviar alguna cosa...
És un mal que no puc explicar encara, a vegades em fa por que deixi molta cicatriu, i potser aquesta és una de les grans lluites que tinc, que no deixi res negatiu en mi.
Tenir una imatge de persona simpàtica, riallera, divertida, amable, em costa molt de portar aquests dies, dec ser jo que penso que la gent ho espera, però és evident que se'm nota tot sempre, a la feina la gent calla però no em reconeixen, i la veu em marxa massa sovint, perquè francament jo no estic allà, estic en aquesta lluita terrible de retrobar el meu camí...
En aquest caos que a vegades sembla la meva vida, jo sempre ho tinc tot controlat, i és més, necessito que sigui així, pero ara mateix no estic per aquestes coses, no és que controli o no, és que estic en un lloc que em molesta tot el que la societat em te preparat cada dia, si ja abans el premi era la meva mirada, i no la recompensa que em donava tot aquest joc, ara tan sols em puc centrar a trobar altre vegada la mirada encesa, aquell do que la vida m'ha donat  per transformar res en tot, i en sóc conscient que el segueixo sentint a dins, però no surt, no hi ha manera, i em resulta dolorós que no aparegui...
Ho noto en tots els moments, quant condueixo i no m'emociono amb la música, quant no descobreixo figures en els núvols, quant no tremolo davant d'un espectacle de la natura, estic fred com el gel, i per això reclamo calidès com mai, perquè la veritat és que mai havia rebut tanta fredor de ningú, potser és el meu ego també, que no entèn com és tan fàcil despendres de mi, o potser perquè pensava que hi havia una amistat potent, no ho sé, però el que és cert és que això no marxa, aquest dolor que va començar allà, ha traspassat tot el que abans res mai havia aconseguit traspassar, i no per aquest fet, no perquè creiés més en allò que en el que tinc, és evident que no, el valor del que tinc ja ho tinc clar, ja ho tenia clar, simplement com que humanament no ho vaig entendre, va desembocar a un seguit de sentiments desconeguts per mi, ho he dit mil vegades, la paraula creure és la clau de tot, mai sé renegar del que he viscut i ho hauria de fer en aquest cas, però no puc, i aleshores, ja que per mi el temps no té importància, i si la intensitat de com vius el temps, ha anat calant en mi un sentiment d'incomprensió molt gran, de preguntar-me on puc guardar algunes coses boniques, jo sempre les guardo passi el que passi, però ara estan allà, sense saber que fer-ne d'elles,i repeteixo, no són els fets el que em fa mal, ho puc dibuixar en un paper, ho puc explicar en paraules, el que em fa mal és el que jo sento, el que jo he sentit tota la vida, la meva manera d'entendre el que és viure, l'optimisme, el saber sempre veure les coses bones de la gent, he perdut l'altre món, el que jo realment sentia i vivia, i potser per molta gent aquest que vivim fisicament ja l'omple, no ho sé, però a mi, he dit milions de vegades que el reconeixament extern no m'importa, i que els premis que em donen no em motiven, vull el meu món, el necessito!!!