Click

Feia uns dies que no obria el blog, de fet és absolutament alucinant obrir-lo en un altre estat totalment diferent...
En el blog hi ha un apartat on pots veure les entrades que has escrit, evidentment... he mirat els titols i se m'ha fet un nus a l'estómac, i no he llegit res, simplement he vist els titols...
Sembla mentida el temps, les hores, els dies, sembla mentida que quant surts d'un estat d'ànim i recuperes la normalitat, tens la sensació que fa anys que va passar aquell mal moment...deu ser intel.ligència emocional o no ho sé, però tot i així, ho puc recordar tot...
Ara , desde fora, entenc tot el que he arribat a patir, per sort els anys et fan compendre més les teves reaccions i si una cosa he après és a no quedar-me aturat en un estat dolent, simplement l'afronto i hi ha un dia que fas "click" i tot s'ha acabat, tot i així, ara mateix, tinc un nus a l'estómac brutal...
Perquè realment crec que ha sigut un dels mesos més durs de la meva vida, incontrolat totalment en la meva sensibilitat, no podia frenar res, tot i que si que puc dir que ho vaig afrontar amb valentia, rebuscant les passes adients per sortir-ne, fins arribar a un punt on comences a posar lògica a les coses, i comences a separar per boçins tot el que et passa pel cap i sobretot, pel cor.
En un principi vaig ser incapaç de poder parlar amb ningú, la lluita entre l'infant i l'adult ha sigut excessiva per mi, haig de dir que ningú ha guanyat, i ara tornen a conviure plegats i entenent que els dos provoquen en mi el poc o molt equilibri que tinc...
I els colors van apareixent altre vegada, a poc a poc, un dia en veus un, a l 'endemà un altre, fins que l'arc de Sant Martí apareix amb més força que mai, i és aleshores que et vénen unes ganes absolutes d'entregar tot el que has rebut...
I avui, ja sense esforç he treballat com treballava sempre abans, amb un somriure a tothom, fent broma, disfrutant fins i tot de l'aplastant calor que m'acompanyava, i ja feia dies que notava que els bons moments cada vegada s'allargàven més...primer va ser tot un dia sense plorar, després petits detalls on el meu gran secret per viure tornava a aparèixer, el sentit de l'humor...i la veritat és que no maleeixo passar-ho malament, perquè ara mateix , que ja torno a ser jo, em sento tan a gust amb mi mateix que potser no ho podria saborejar si no haguès sortit d'un moment tant dur...
I realment ha sigut molt dur, crec que com mai, el dolor de no creure va ser extremat, renegar de moltes coses que estimo, he hagut de rebuscar en els meus orígens, en la natura, i sobretot en els ulls dels altres, que en molts casos t'ajuden a posar-te a lloc, en el lloc que et correspon, en el lloc on quasi sempre estàs...
Potser sóc exagerat a l'hora d'agraïr, però realment no m'he sentit sol en cap moment, m'he sentit estimat com mai i m'han arribat tantes paraules dolces que fins i tot he arribat a pensar que alguna cosa bona he fet en aquesta vida, i que jo deixi la meva eterna auto-crítica és quelcom absolutament extrany...
La meva vida segueix siguent complicada, no ho dubto, com la de molts, però la meva actitut, que s'ampara justament en ser senzill, torna a ajudar a afrontar les coses com jo vull afrontar-les, positivament i creient en cada una de les passes que faig, les bones i les dolentes, que també són necessàries...
Ahir, en la presentació del llibre, vaig arribar al punt culminant...així com un motiu va desembocar a tot aquest extrany estat que vaig arribar, ahir va fer que tot és derrumbès i comencès una nova vida, perquè si, perque crec que la vida és divideix en moltes vides i tornar a nèixer quant ja has nascut altres vegades, és una de les sensacions més espectaculars que un pot sentir...
La gent que no em coneix gaire pot pensar: " ah, ja està? ja estàs bé?" i la meva resposta és " si, ja està, ja estic bé"....i jo no dubto que quant estava gris pensava que tot això duraria molt, de fet m'havien dit que seria un procés llarg, però m'he adonat que el meu caràcter és potent i al final, qui sóc, com sóc, i com penso envers tot el que m'envolta, pot amb els pocessos teoricament més escrits...potser tambè és perquè quant m'hi enfronto m'hi poso del tot, perquè el cor també ha d'entregar-se en moments durs, de fet ell és el protagonista principal i se l'ha de fer enfrontar en tot, escoltar-lo després, entendre'l i sobretot, finalment, regalar-li el que t'està reclamant...
Perquè a la vida a vegades, tot és emocional, i el cervell queda per sota d'aquestes emocions, ja  intentes de posar seny a tot plegat, però no, no es pot, has de sentir el dolor, per treballar-lo l'has de sentir amb claretat...
I si, és aleshores que me n'adono que sóc fort, molt fort, i només ho veig quant em sento tan dèbil com m'he sentit aquest darrer mes...
I ara toca allò que un ha de dir del que has aprés en aquests moments, i és curiós, torno a pensar el mateix que sempre he pensat, no he aprés res, justament la lluita era desapendre el que havia aprés aquests dies, i el desapendre sempre ha sigut clau en la meva vida...
Si que he aprés dels altres, evident, però de mi no, perquè justament jo no volia canviar res, jo tan sols volia ser jo altre vegada, ja m'està bé ser hiper sensible, ja m'està bé saber que puc tornar a baixar, és una aposta arriscada, cert, però jo la vull, jo l'estimo i com ja he dit moltes vegades, és justament dins d'aquest descontrol d'emocions, on jo puc controlar...
Però encara que soni fort, i per mi ho és molt, m'havia quedat buit, sense res, sense passió, sense mirada, sense sentits, i això si que era la gran novetat en mi, per això els escrits tristos, esgotats, desesperats en molts casos, perquè no entenia res de res, era apendre a desapendre un estat nou, i ha sigut una "curta" ( de temps) però duríssima lluita...
Va acabar el dissabte passat justament, al costat d'un amic, allà va ser l'últim dia que vaig plorar i el diumenge ja sabia que el primer "click" ja havia sonat, i justament aleshores vaig recuperar part del meu somriure, i com que sóc exagerat en tot, el "mica en mica" en mi tambè és ràpid, per tant la meva vida es va anar tornant en un continuo "click" i cada "click" es desbloquejava alguna cosa...fins ahir, que va ser el "click" definitiu, com no, rodejat de gent estimada...perquè si, perquè com sempre dic, per més solitari que sigui, la gent ho és tot per mi, aquella pregunta tan típica de " que t'emportaries a una illa deserta", la meva resposta seria " a tothom"...i és així...segurament després m'amagaria darrera d'alguna palmera per llegir o escriure sol, però sabria que tots hi són, però no perquè els necssiti en un moment donat, en absolut, si no perquè només pel fet de ser-hi i el valor que veig en cadascuna de les persones que estimo em dona una força absoluta...
Potser per això també sóc tan auto-crític, un auto-crític que s'estima a ell mateix però que és conscient de que sense els altres seria ben poca cosa, potser sembla que estic necessitat diguent això, però no és així, perquè ara mateix estic sol i estic bé, simplement dono valor al que tinc...
Així doncs no entraré en aquella necessitat física de que arriba el cap de setmana i s'han de fer coses, i has d'estar amb gent i has de fer tot el que coi d'entre setmana et prohibeix... viure?...doncs com sempre he pensat i he intentat, vull que el dimarts sigui igual de meravellòs que el dissabte, o d'asqueròs, tan és això, però que siguin els dos iguals d'importants...i jo, quant no tinc necessitat de desconnectar vol dir que estic bé altre vegada, perquè ja he recuperat la meva mirada "normal", la dels racons plens de llum, vaja, la de "flipat de la vida"...
Ara penso en fa uns dies que continuament em preguntava " quant coi s'acabarà aquest dolor?" i el puc arribar a mirar i realment va ser un dolor especial, i segurament perquè tot va començar d'una situació especial, segurament la única situació que no podia trobar lògica, parlo de la meva clar, i jo sempre he trobat lògica a les coses, segurament des de les emocions, no ho nego, però el cor també te la seva lògica...
Així doncs, i que bé que em senta dir-ho, la vida és un regal increible, per fi puc continuar desembolicant-lo...
Ah...si, si, per enèssima vegada: GRÀCIES A TOTS!!!!