Marxar

Em faltava la data, fa anys que l'esperava, a vegades penso que justament el primer dia que vaig arribar aquí ja pensava en marxar...
Sap greu que potser algú pensi que és per la gent, i que sóc un desagraït per la quantitat de coses i regals i records que m'ha donat aquest indret, no té res a veure amb la gent, jo crec que globalment no m'he entès mai aquí dalt, individualment si, però sempre he tingut clar que aquest no és el meu lloc...
Deu sonar pedant, no ho sé, però sempre m'ha faltat aire aquí, o em dona la sensació que tot és petit, que el món se'm fa petit, fins i tot la meva visió del món s'empetiteix...
I ho veig clar quant vaig a Barcelona, segurament perquè mai he negat que jo sóc de ciutat, i molt de ciutat i de ciutat gran si pot ser, és una qüestió de colors, no sé, de visió, que de sobte se'm fa molt més gran, com si poguès entendre molt millor el món, o a la gent, quant camino per Barcelona...
I Barcelona és el màxim exponent, però em passa a totes les ciutats... entenc que la natura queda més lluny, o no, perquè a Barcelona un es pot perdre per la Font de la Mulassa i sentir que ets part de la naturalesa  intensament...vaig conèixer molt Barcelona, tots els racons, i tot i que m'agrada la Plaça Catalunya i el seu bullici, tambè m'agraden molts indrets molt més tranquils...
De fet és evident que a part de ser de ciutat, sóc de mar, i cada dia més, per tant tot i no tenir-lo lluny, aquí el trobo a faltar...
Sigui com sigui tambè hi ha una petita part del meu espèrit etern de nòmada, crec que aquesta sensació de marxar mai m'ha desagradat, i encara que tinc clar que potser no hi ha el meu racó de món definitiu, en tinc molts on em sento molt més jo...
Capitol a part és la gent, sempre he dit que a la Garrotxa la ment es tanca, és impossible que no sigui així, de fet he de reconèixer que he escoltat animalades que jo mai havia escoltat , però per sort la visió és individual, i aqui deixo a gent fantàstica, que estimo, que m'han estimat i que mai deixaré d'agraïr que hagin entrat a la meva vida, i espero que mai marxin...
L'experiència em diu que ningú marxa pels km que et puguis separar de les persones, la gent que marxa és perquè ha de marxar i ja està, no hi ha més volta de full i qui és queda ho fa siguem on siguem, se li diu "incrustació coronària", quant algú entra al cor ja no marxa, si tot és sincer, es clar...
La única experiència que tinc en això és que he voltat força, potser en km no és molt, però ho he fet intensament, això vol dir que a quasi tots els indrets he ocupat petites,o grans parts del meu cor, i me n'alegro molt, em fa sentir que no tinc una casa definitiva però que a tot arreu estic a casa...
I si, aquest mes de Juny ha sigut segurament el moment més dur de la meva vida, per intensitat, per tot el recorregut emocional que he fet, i ara, que respiro tan bé, que torno a somriure amb força, que crec com mai en tot, que el nen combina a la perfecció amb l'adult altre vegada, he pogut decidir amb claretat per fi...
Agraeïxo profundament aquest mal moment, era tan necessari que m'havia de buscar una excusa per viure'l, i la vaig trobar i això m'ha fet poder tornar a nèixer amb molta més seguretat que abans,,,,
Mai m'havia sentit tan dèbil, mai havia dubtat tant de tot, crec que si miro enrera no puc ni assimilar en quin estat vaig arribar, però era necessari, crec que feia anys que l'esperava...
Això m'ha fet veure tota la meva valentia, perquè finalment tampoc el vaig esquivar i m'hi vaig enfrontar, segurament és la única manera que tenim de fer nèt, acceptar els estats és la clau...
Com sempre he rebut critiques, per escriure amb tanta transparència del meu estat d'ànim, per escriure aqui, en el MEU blog, o allà, en el MEU mur, un mur o un blog que ningú està obligat a mirar, però que no tinc cap dubte que hi poso el que jo vull i quant vull, i poques vegades m'agrada recalcar la possessió, però en aquest cas ho faig...són les meves lletres, els meus sentiments i en faig el que vull amb ells...
Però ja han marxat de la meva vida també, i m'agrada saber que marxen sense que jo els hagi jutgat, per tant quedo també lleuger en aquest tema...
Si, sóc en molts casos un egoista, o un egocèntric, però al final, ara, quant puc tornar a ser jo, ja he comprovat que també puc mirar als altres, per tant no em cal un altre sermó de com sóc jo si ni tan sols jo vull saber-ho del tot...
Porto dies gaudint tant que penso que si no tinguès un mal moment no sabria que vol dir gaudir, tambè és cert que els mal moments han de ser equilibrats, i el meu no ho estava, era emoció pura i dura, i ella manava, el cervell no funcionava...però potser la solució que vaig decidir no va ser tan dolenta, el permetre plorar em va anar bé, el veure una sortida de sol em va anar genial, i sobretot l'acollida de tanta gent va ser una injecció continua d'amor i d'amistat i francament, tot i que els grans amics van ser claus, mai oblidaré el que han fet per mi aquests dies els meus amics-veíns, segurament ells eren els únics que em veien cada dia i sabien com estava, però aquests si que me'ls emporto vagi on vagi....ah, i això ha sigut a la Garrotxa, que quedi clar...
La meva propera destinació és la vida, com sempre, propera estació: la vida...i el fet de marxar m'ho ha demanat l'ànima fa temps, l'essència fa anys i la part pràctica ha acabat de fer la feina...
M'agrada la sensació de pensar que estic millor que mai, i de fet se que no és certa, perquè d'aquí un temps tornaré a tenir la mateixa sensació, però el que m'agrada és que només em reconegui quant estic així, trist no em reconec, m'accepto però no em reconec, i és cert que jo mai havia perdut, ni en els moments més durs, la visió dels colors, o de la gent, o del cel, i per primera vegada ho vaig perdre, ha sigut una lluita extranya perquè mai l'havia viscut...el poder de la ment, el poder de les emocions, en definitiva l'infinit que tots portem a dins...
Suposo que hi han moltes maneres de viure la vida, una és evident que és controlant totes les passes, i sapiguent que si en fas una les conseqüencies seràn unes, però jo no hi crec gaire en això, he arribat a la conclusió que tot control acaba petant per algún lloc, potser a mi em peta així i potser a un altre li apareix una malaltia, però crec que ha de sortir, perquè senzillament el mecanisme humà és aquest, el sentir, i voler sentir el que un vol i no el que sent de debó és anar en contra de la naturalesa d'un mateix, vaja, és una opinió meva, que com totes, d'aquí a quatre dies potser la canvio...
M'agrada altre vegada que el nen estigui aquí, l'havia perdut, per tant demà tornarà a sortir un home madur a treballar, però agafat de la mà hi haurà l'infant, ningú el veurà, però jo el sentiré, i aquest és el que em dona la valentia, perquè senzillament el nen quant vol cagar no hi ha res més important que cagar, i crec que aquí està l'essència més senzilla, cagar quant un vol i no cagar quant toca...per això existeixen les gastroenteritis, per recordar que hi han coses essencials que mai hem de perdre de vista.