dimecres, 31 d’octubre del 2012

Una cançó ploguda del cel

Plovia molt!!, encarava com cada dia el meu viatge laboral, sense pensar ni esperar cap emoció nova, ja vindrà si ha de venir, tan sols és qüestió de tenir la ment i els sentits desperts tota l'estona, perquè mai saps si alguna cosa pot passar, si vas encegat impossible de veure-la...
Pensava en una conversa d'ahir, el que em va dir ella, el que em va dir ell, com me'ls estimo i sempre ha sigut així, encara que l'espai temps ens ha separat fisicament, mai emocionalment!
I la música sonava en el cotxe, com sempre!...la música és un detonant en molts casos de les emocions i dels regalets!!...seguia plovent i apareixia força vent, començava a pensar que el mar avui segur que m'oferiria un espectacle...
I escoltava la música, i pam! de sobte passa...la pluja, el vent, el cel, tot s'ajunta i comencen a ballar al só de la cançó!...i aleshores entro en el relax, conscient de que condueixo evidentment, però em deixo anar i deixo que entri...la cançó no està lligada a cap record, a partir d'avui ja si, però no era una cançó important per mi, l'havia escoltat mil vegades, sempre m'ha agradat però avui ella m'ha fet el gran regal...
Comença a sonar Brothers in arms dels Dire straits...i jo començo a flipar, la pell de gallina altre vegada...començo a barrejar la melodia amb la pluja, el cel  amb la meva mirada, la ment en blanc preparada per omplir alguna cosa nova, un estat d'embriaguesa emocional, de satisfacció, de plaer, de sobte sóc més feliç que ningú en el món...és evident que no és així, però jo ho sento d'aquesta manera...quant sents això és que tot és verdader...i ja està!! aquesta cançó per sempre més la guardaré en un dia com el d'avui, un dia que en principi no te res d'especial de moment, tot i que promet per aquest vespre que veuré a un amic etern, a un altre present sempre dins meu i potser alguna sorpresa més...però fins ara la cançó és el regal, el regal diari que la vida segur que ofereix a tothom...i torno a casa i parlo amb una altre amiga que vam estar anys a prop i no sabiem que ens entendriem tan i tan bé i segueixo una mica emocionat, ni tan sols quant la pluja i el vent han deixat de ser elements de bellesa i m'han molestat per treballar he pogut deixar de somriure...quant una emoció la sents de dalt a baix és que t'has enamorat, ni que siguin els cinc minuts de la cançó, t'enamores d'aquell instant, posant la música en un volum que quasi mai poses, pensant que en general Pink Floyd o Cohen son els que t'apropàven a la pluja...no se perquè però cada artista m'apropa algún indret, pero els Dire Straits em portàven en general al meu millor amic, ja que abans era un fanàtic d'aquest grup, però ha evolucionat tan que ja el lligo amb moltes més bandes...avui la pluja i el Mark, la guitarra i el vent, el paisatge i el silenci de l'aigua que cau, perquè com la neu, la pluja converteix el que toca en silenci, el de la neu és molt més espectacular, perquè és un silenci mut, però el de les gotes també fan silenciar tot el que envolta al dia!!
Així doncs avui ja he tingut un regal inesperat!!

dilluns, 29 d’octubre del 2012

El dol

El sentiment de pèrdua és extrany, n'he experimentat uns quants a la meva vida, és una sensació diferent i que es dibuixa de moltes formes...
La primera i no és broma, va ser el dia 4 de novembre del 1984 ( curiós, però és de les poques dates que recordo) , jo tenia 14 anys, i el meu periquito Khalifa va morir, potser sembla una tonteria però era la primera vegada que experimentava aquesta sensació...no era un periquito qualsevol ja que no parava de parlar "periquito guapo!!" " bon dia Alex" i el posava al costat del meu coll i li gratava el seu i es relaxava moltíssim...recordo que vaig plorar molt i em va començar a sobtar l'idea de que aquell èsser viu ja no hi seria mai més...se que és diferent a les sensacions que he tingut després , però no deixa de ser la primera i per tant, la recordo amb intensitat...
Anys després moriria la meva àvia, una àvia que va fer de mare sempre i que l'estimava molt, se'n va anar justament quant ella i jo estavem sols al menjador, i les últimes paraules van ser per mi...recordo aquell instant...a l'endemà i no se perquè, suposo perquè es feia així, la meva àvia va restar inmòbil en el despatx dins del taüt, ara ho trobo sorprenent!...i no parava de venir gent i més gent i tots em donaven el condol mentres jo estava en una cadira al mig del passadís sense reaccionar, ni plorava ni res, i no recordo res de la gent que anava passant davant meu...tan sols recordo una abraçada entre el meu tiet i el seu cosí, res més...tenir-la allà em produia l'agradable sensació de que encara estava amb nosaltres, com si dormís, la gent que és dolça en vida, també ho és quant mort, això si que ho tinc  comprovat...vaig colocar-li al cor la foto de la seva familia més propera, o sigui : el meu pare, el meu tiet, el meu avi i jo...vaig entendre que sabria reconstruir una nova imatge viva dins meu i que res mort mai, en aquell moment ho vaig tenir clar i m'ha ajudat sempre...
Anys més tard va morir el Dr.Font, o sigui el meu avi, aquell home tan respectable professionalment i tan reconegut medicament però tan paiasso a casa, aquell gran home que va morir, com no, quant estava de farra per Banyoles, ell si que sabia viure!!...vam llençar les cendres a la muntanya de Sant Llorenç com ell volia... la muntanya estimada, el poble que ell tan estimava: Matadepera...va ser una mort fàcil, no va patir i va morir disfrutant!! que vull més per conservar un record viu d'un èsser tan estimat...d'ell em quedo les converses matinals en el seu llit, cada diumenge xerràvem i xerràvem com si fos un ritual de paraules...em quedo amb la seva humanitat i em quedo amb tot ben viu altre vegada dins meu...ell em va ensenyar a pensar...
Anys més tard, molts anys més tard , va morir el meu pare, ja n'he parlat tan que no faré cap escrit nou sobre qui era i és per mi , la mort va ser dolorosa i sobtada però no per això va deixar de morir dolçament, com era i és ell, perquè no cal ni dir que segueix aquí, segurament en aquestes paraules i en molts casos en els meus actes i sobretot en les meves passes...impossible morir ja que ell mort, com sempre dic, segueix donant vida...
Aquestes pèrdues son evidents, amb el seu dol pertinent i amb el seu temps per admetre i per entendre. Sempre hi ha dol, alguns son més dolços, altres més amargs però l'has de passar, en colors o en blanc i negre, però s'ha de passar, si t'hi negues, has begut oli...d'oliva e intens!!..sempre les he sapigut treballar, i reconvertir el dolor inicial amb la realitat en vida dels protagonistes...
Ara bé, les perdúes que no son evidents, que son tan extranyes com saber que has perdut algú que està a poca distància de tú, o que simplement està, son una altre cosa...el dolor no te una resposta contundent, si no que fructua entre la realitat i la ficció, entre un passat que ha existit o un somni que has tingut...has de recolocar algú que existeix i li has de treure els galons que li vas donar i disfressar-lo d'una simple persona més...i aqui ja em puc perdre moltes vegades...podem parlar d'una ex parella, d'un ex amic o d'un ex engany o d'una ex realitat, n'hi han molts tipus d'ex!!
I depenent d'on estigui classificat el teu ex, reacciones d'una manera o d'una altre, és així...
Jo he tingut la desgràcia de perdre una amistat molt important, per mi era vital i per culpa de no poder classicar-la en cap lloc en concret i en tots els grups a la vegada, doncs tot plegat costa més...i apareix l'anyorança, d'algú que et ve de gust conversar com abans, com sempre havies fet, perquè de fet mai l'has conegut d'una altre manera, i de sobte apareix un buit fisic en la teva vida i així com quant algú mort aquest buit és inexistent perquè mai més el podrà omplir i segurament, com que és evident, mai s'haurà buidat, en el cas de tenir un buit físic viu és molt complicat...pots anar colocant gent al teu costat però el buit segueix intacte...i em fot perquè el meu error va ser no classificar a la persona en el lloc on ara la trobo a faltar...en l'amistat que per mi era la base de tot el món que em va mostrar...tot i així segueixo bé mentres el buit no l'oblidi jo, perquè sempre està allà esperant que l'ompli altre vegada...riures, xerrades, conexió, fluidesa en les paraules i sobretot mil secrets compartits que marxen de la teva vida un dia per altre, perquè si, perquè el món funciona així i no hi han més tàctiques a seguir que aquesta...i em mostro valent, i llenço les coses que fan ex quin fàstic!... però sóc incapaç de canviar tan amb una persona que ho sap tot de mi, em resulta impossible, això no vol dir que entengui o no a l'altre persona, però osti, trobo a faltar les converses molt per sobre dels meus somnis inicials que es poden superar molt més facilment...no puc donar-ho tot i de sobte deixar de donar-ho, em costa molt i no en sé, de fet em costa molt donar-ho tot, si és que ho he fet alguna vegada de veritat però si he tingut la sensació d'haver-ho fet, em costa molt més acceptar la perdua...
Sens dubte son diferents maneres de perdre persones, en alguns casos el mecanismes de defensa estan activats, en altres no... a mi tot això m'ha agafat per sorpresa, i quant recordo les paraules d'ex amic em continua ferint aquella part coronària que muscula l'amistat...i realment quant perds un amic en vida és molt dur!! més quant l'has conegut dins d'una extranya sensació de que coneixes aquella persona molt abans de que aparegués davant teu...avui estic així, i tot i que estic bé, em costa oblidar l'amistat tal com la vaig conèixer, no com s'ha dibuixat ara, molt més propera a la diplomàcia que al cor...però el buit ningú l'ha d'omplir, tan sols l'amic al qui li pertany aquell espai silenciós on encara ressona el seu genial riure!!


diumenge, 28 d’octubre del 2012

Musa i muso

Avui tinc un dia extrany, molt extrany!!...fisicament em trobo molt malament, he dormit fatal  , tinc mal de panxa i l'ull esquerra inflamat, cosa que a vegades em passa, em sembla que vaig menjar xocolata i aquest és el motiu, em senta molt malament la xocolata, m'hauria de prohibir-la definitivament...però molt de tan en tan en prenc, és com una mono xocolatístic que m'agafa, però sempre ho pago car!!
Haviem d'anar a Girona amb uns amics però no hi hem anat i em sap greu, perquè tot i el vent i el fred fa un dia preciós!!
Havia agafat la directa de fer coses, son èpoques, ara m'havia agafat per aquí, després ja vindrà la calma, i avui que m'he de quedar quiet, doncs em fot!!...tot i que hauré de posar en pràctica "truquillos" per passar el dia...
Bé, el fet de no trobar-me bé m'està regalant un dia trist, feia dies que no en tenia cap...o sigui que hauré de fer-me cas i permetre que el dia trist flueixi com li toca...recordo coses, com sempre que recordo coses no en recordo una o dos, no,no...en recordo mil!!...com una projecció de diapositives!! i contra això no hi puc lluitar, sempre m'ha passat i no tinc cap manera d'aturar-ho, a no se que em trobi bé i em distregui, cosa que avui no és el cas!
Tampoc és que em molesti estar nostàlgic, tot i que avui m'han entrat dubtes i no m'agrada dubtar...com sempre dic, des de fora se'm pot veure caòtic en alguns actes però sempre m'agrada controlar totes les situacions i saber on sóc en cada moment...el caos el porto com una excusa o com un personatge, no ho se, i perquè busco aquell punt de bogeria que el dia a dia mai em podria donar...
El problema de l'avui és que no estic inspirat, ni per escriure ni per buscar un raconet bonic i això ja em fot més, perquè dins dels meus dubtes d'avui encaminats tots cap un indret que no se ben be com posar-lo en la meva vida sempre tinc el cantó més meu, o sigui posar un accent de superlatiu a tot plegat i quedar-me amb l'idea del que el que he viscut és insuperable, però això costa molt en un món on generalment posem les coses en llocs normals...per tant sempre tinc feina i encara més si ho vull compartir, vaja, que busco el mèrit del que he viscut fora de mi...i si sempre tinc feina, he d'estar cent per cent, i avui estic el trenta-cinc per cent!!...que no està malament perquè m'he despertat tan sols al vint per cent...o sigui que anem millorant...
Ja te nassos que avui hagi dormit malament, justament avui!!...en general dormo molt bé i avui que hem canviat l'hora doncs no, el senyor no dorm bé, o sigui que he dormit una hora més malament..o era una hora menys?...ara entraria en el debat etern del canvi d'hora, no ho faré...
Bé, quant la musa falla, o sigui no falla si no que jo no la sento, les lletres s'amaguen, sempre m'ha passat i a l'estar així mig apagat pel físic i tancat a casa no trobo la solució...en general qualsevol detall que la vida et regala serveix per enmudir el silenci, o sigui que la meva vida està plena de muses i musos...però avui no en tinc...de fet a casa també trobo l'inspiració però avui tampoc!!...osti, penso que si no em passés tan de temps de la meva vida inspirat, en el que sigui, no se pas que seria de mi!!...per sort no és així i tot em fa flipar força, fins i tot la tristor, com he dit moltes vegades!!...però avui no és ben bé tristor tampoc, més aviat nostàlgia però la nostàlgia sempre m'arriba amb un somriure, mai en forma de tristor...doncs això, que tinc un dia extrany i sobretot amb pocs arguments de fer coses...ara mateix si em trobés bé marxaria al mar a mirar les onades i si fos amb una mirada inspiradora al costat millor...m'agrada l'aire fresc, he sortit mil vegades al balcó i d'aqui una estoneta sortiré tan sols per sentir-lo, que val la pena...a veure si m'inspira i prenc l'aire com a muso avui...encara queda dia!! alguna excusa trobaré per trobar l'inspiració!
Osti, just he acabat l'escrit i comencen per la tele "  el jorobado de Notre Damme" ... ai que ja he trobat l'inspiració en l'Esmeralda!! sempre he estat enamorat d'ella!! aquest si que és un amor impossible!!

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Una altre nit!!

No se que em passa, que tinc unes ganes de ballar terribles!!...ahir altre vegada!!!...
Tot i que Terrassa no és un paradís en molts sentits, és un bon lloc per recuperar les ganes de ballar,(millor seria Barna però...), si és que les havia perdut alguna vegada...estaven adormides, com jo ara mateix...no estic per gaires empalmades ara mateix, i avui he fet la gran espifiada de no dormir i pujar al matí cap a casa, no m'he adormit de miracle!!, he patit força...si no parava atenció a la música del cd del cotxe i parava de cantar, els ulls anaven al seu rotllo i em queien per inèrcia, no per haver begut, que no em cal, per sort, per ballar i passar-ho bé, però si per el globo que portes quant surts d'un lloc després de moure l'esquelet molta estona...
És com una droga la música, entra dins teu i a vegades et dona la sensació que no estàs en aquest món!! és genial...com sempre amb bona companyia, gent que fa 10 anys que no veus i que és com si fos ahir mateix que vau ballar plegats per última vegada!!...ai si m'hagués vist un mes enrera, hauria flipat!!...però fisicament torno a estar bé i amb forces i la mirada ja no està trista i això en mi és un tot!
Va ser bona la conversa amb un nano de 18 anys que em van presentar, en un moment donat ens vam quedar sols i encara que no sóc propens a xerrar dins dels locals, més que res perquè ningú em sent, doncs em queia bé i li vaig fer unes preguntes...de sobte sona Loquillo i jo començo a flipar, evidentment!!
I jo que li dic: - aquest és el meu cantant preferit, el Loquillo!!
Ell contesta que no te ni idea de qui és!...osti, de sobte 42 anys entren per la porta de la discoteca i em sento desubicat...com que no? - li dic sorprés...
Bé, després de molta estona intentant entendre les generacions que ens separaven, de fet tan sols te 7 anys més que l'Aida, ai ai ai!!, em diu que si que el coneix, que havia entés que li deia Zurillo!!...que és pensava que era un d'aquests actuals que fan rumba, un més!!...osti, vam riure molt i jo vaig rejuvenir 4 anys ( no més!!)...i finalment acaba dient-me que el seu pare és un fanàtic del Loco i que anava com ell quant era jove!...com jo!!...i de sobte torno a envellir uns 10 anys més!!, o sigui 42-4+10= 48 anys!!...
Nooooo, em sento jove, molt jove, com poques vegades...ahir vaig tenir la sort de trobar-me altre vegada gent que feia temps que no veia!!, els primers que vaig trobar m'hauria quedat tota la nit amb ells!! però ja havia quedat, tot eren grans opcions!!
Em va fer gràcia també la conversa absurda i divertida que vaig tenir amb una amiga...em pregunta l'edat, jo li dic i em diu: osti!!, quant ens veiem també ens portavem 9 anys??....noooo-li dic- ens en portavem menys però he anat al meu rotllo i n'he fet uns quants més que tú en el mateix recorregut temporal...ai senyor!!
Dimecres que ve hi torno, en un sopar que en tinc unes ganes brutals, allà hi ha una gran part dels meus millors amics i estimats, alguns amb contacte intacte i altres que l'hem anat perdent però que mai es nota quant ens veiem...ai, l'amor és molt atemporal quant és cert!!
Ara ja estic amb l'Aida, el seu pare tronera ja ha tornat, tot i que no hi sóc gaire, sort que no vaig beure!!!
Avui tinc tarda de repós per agafar forces i demà anar a Girona que pugen estimats a passar el dia!!...
És curiós com em dona la sensació de que potser pujo més d'un esglaó, potser penso que torno a l'estat anterior i podria ser que encara fos millor que l'últim estat genial...ja tinc el sentit de l'humor com sempre, em sento fort, estic seré, a sobre em diverteixo i somric mooooolt!!...
Ara a posar el fortí davant meu!! que no hi hagi escletxa per cap confusió...que quant estic bé m'arriben els perills!!...crec que tinc les coses ben clares ara mateix i se el que haig de fer i el que no haig de fer, parlo emocionalment...en la part pràctica, com sempre, se m'escapa una miqueta més tot plegat de les mans, però com deia avui en una botiga , la part pràctica de la gent està com està...
Em deia la dependenta: osti, hi ha gent que no podria treballar en un cementiri, en plan enterra-morts...
I jo li he dit: mira, tal com estan les coses no crec que molta gent és negués a fer-ho ara mateix!!,  fins i tot de mort treballarien si cal!!...i és així, la part pràctica costa atrapar-la a molta gent, però per sort, poques vegades m'ha fallat el treball!!...i que duri!!
Be, intentaré recuperar-me aquesta tarda, tot i que ens toca estudiar per un exàmen de l'Aida, però és socials i m'agrada molt!!...si fos mates o anglés li diria que abdico de pare durant unes quantes hores...
Ai, sens dubte l'Aida és el meu termòmetre!! quant em veu bé m'ho diu, i ara que havia passat una època una mica complicada està contenta de recuperar el papi!!...de fet, que coi, te un gran pare, jjajjajaja!!...i ara ja torna en plena forma!!!!...ballar, ballar, ballar, ballar!!!
Ahir, una amiga em va dir una cosa que em va fer gràcia i em va fer pensar, que ningú és pensi que quant estic bé deixo de pensar!!... em deia que el que recordava de mi és que tot el que explicava era com si fos el més genial que m'hagués passat en la meva vida!!...feiem la conya dient que ahir era la millor nit de festa de la meva vida!!...és cert, però és molt bona senyal que algú que fa temps que no em veu em digui això, vol dir que no he canviat tan de quant en tenia 30!!...i hi han coses que he canviat i molt però aquesta, entre altres, no la vull perdre mai!!...m'agrada pensar que el present és el millor moment de la meva vida, igual que m'agrada pensar, quant toca, que és el pitjor...després el temps ja s'encarrega de posar a lloc les coses!...però quant penso així és que torno a estar be!!...així doncs , ahir va ser la millor nit de festa de la meva vida!!...sense cap dubte!!..és evident!

dijous, 25 d’octubre del 2012

Un esglaó més

Un esglaó més i ja estaré preparat per anar amb en Peter a donar una volteta pel cel...queda poquet!!...estic emocionat!!...passen els anys i cada vegada tinc més arguments per recuperar-me de les caigudes, em sembla que no podria viure sense elles, però m'agrada saber que tan de pensament em serveix per sortir-ne cada vegada més ràpid i més segur...l'important, per mi, no és superar, si no assumir, una vegada has assumit realment fas net, és la fòrmula que em serveix a mi...podria optar per fer mil coses com tantes vegades havia fet, però sempre em fa por deixar una engruna de brutícia dins meu, el futur no s'ho mereix i l'última experiència m'ha demostrat que millor fer net del tot...
I tinc una petita recaiguda, de dolor intens, no pot ser d'una altre manera si us plau, que sigui intens!!...però que no duri, i així ha sigut, un petit instant on esperes una cosa i te'n trobes una altre, però ja estic molt més preparat per un petit foradet on ensopegar...content d'haver treballat bé altre vegada!!!...ja no tinc por, ni m'he d'amagar dels meus sentiments!!
Crec que el secret recau en deixar fruir totes les coses, tan el plaer com el dolor, no amagar-te de qui ets en el moment i en el estat que estiguis en present...
Potser es pot confondre amb massoquisme, però amb els anys el control de la raó i la bogeria el vas adquirint, ho pots fer a base d'òsties o a base de caricies o potser una mica de les dues coses...
L'altre dia em deien que sóc molt nostàlgic i és cert, tot el que em queda enrera em queda en un record dolç, fins i tot els pitjors moments, i això em serveix cada dia més per passar els mals moments....m'explico...
És un simple raonament, si sóc nostàlgic i tot el que miro enrera ha passat pel colador que tan sols deixa passar les coses bones ( o sigui un colador amb els forats bastant grans, no treuré mèrit jo al que he viscut), si en el present estic passant un mal moment, penso: no passa res!! això que ara et fa patir, d'aquí poquet ho miraré tot positivament... i no se, és la sensació de que finalment te'n vas amb les riqueses i llences les misèries...a mi em serveix i molt!...si que és cert que en general la gent per oblidar fa servir les coses dolentes i en el meu cas, com que no ho se fer, deixo el meu passat en un lloc molt enlairat...però que carai!! tampoc està malament, perquè van passant els anys i finalment giro el cap al passat sembla que hagi viscut una vida impresionant sense cap mena d'error....ai, si hi hagués el filtre de la realitat!!...però està bé, sóc somiador fins i tot amb el que ja he viscut!!...
I ara em queda l'últim esglaó, el que em porti amb el Peter, no he de fer res per arribar-hi, tan sols seguir fluint de la meva pujada... i cada dia veig que el meu etern sentit de l'humor va guanyant terreny... hi ha qui fa un procés estudiat, jo no, jo deixo que tot passi, però que passi de debó...com que estic be, deixaré la modèstia al calaix i diré que si ho faig així és perquè puc, perquè m'ho he currat durant molts anys, perquè en el fons, tot i que sóc exagerat i apassionat en tot, les coses les acabo controlant molt millor del que la meva aparença mostra...de fet, no paro de llençar coses, ja que res es queda a dins meu, vull dir les coses dolentes com he dit abans, i això és important i també perillós, no ho nego, perquè així mai podré deixar d'ensopegar altre vegada en la mateixa pedra...però tan és, perquè dins de la valentia controlada sempre hi ha una porta oberta per tornar a ensopegar, per tornar a flipar, per tornar a patir, per tornar a recuperar-me...potser no me n'adono però crec que em vaig enfortint dia rera dia i m'agrada fer-ho des de les carícies i no des de les garrotades...potser si la vida em regala anys tindré un premi gegant...val, ho reconec, avui penso que si que el tindré!! és que estic optimista aquests dies!!
Bé, com que estic tan bé amb mi mateix deixo d'escriure aquí i me'n vaig a fer l'amor amb mi, un dia que em trobo tan guapo vull aprofitar-ho...apa!! m'espera una estona apassionant!!!

dimecres, 24 d’octubre del 2012

La bondat individual

Avui hem anat a l'ambulatori, l'Aida s'ha fet mal al mateix lloc que fa un temps, res important, li han envenat el braç, cinc dies i en principi ja estarà..
Nosaltres sempre hem portat l'Aida a un pediatra pagant, no és perquè no ens agradi fer-ho per la sanitat pública, de fet el pediatra d'ella treballa a l'hospital als matins, però vam provar uns quants i finalment ens vam decidir per ell, per com explica les coses, per com tracta l'Aida, perquè no és de donar gaire medicament si no es alguna cosa imprescindible....
A la seva consulta fem les visites anuals. Per les urgències anem per la seguretat social i n'estem força contents i sobretot amb la que ara li toca, per tant estem ben servits...
Avui, però, la seva pediatra no visitava i hem anat a petar a algú desconegut...Hem arribat els primers i en una hora s'ha posat la sala a petar!!
Una nena ha vomitat, han trigat a netejar i la veritat és que ha començat a fer molta pudor, l'Aida es tapava el nas amb un jersei i ha vingut una mare/ noia i li ha donat un mocadoret que feia bona olor!...
Tot plegat semblava una mica caòtic, i mai havia vist aquella sala tan plena...dos pediatres i no paràven d'entrar nens!!...i és aleshores quant he vist la bondat de la gent altre vegada. L'Aida ja és gran , sap esperar però els nens més petits començaven a plorar i els pares, bé, les mares( tan sols hi havia dos pares allà, un d'ells jo , ja estic habituat a ser dels pocs pares a tot arreu ) aguantaven estoicament els plors, la pudor i l'espera...però no tan sols això, he vist quantitat de detalls d'ajuda entre uns i els altres, m'ha agradat l'escena i em continua reafirmant de que l'èsser humà, quant no pertany a res, o sigui , està ell sol, no te problemes amb el del costat...per més que alguns s'hi encaparrin a negar-ho, cada dia ho tinc més clar aquest fet...
Hem entrat a la consulta, un pediatra jove, de fet molt jove, m'ha sorprés, amb una cara de bon jan impresionant...m'ha encantat com ha tractat l'Aida, mentres anava de consulta en consulta saturat de tanta feina..." com es pot treballar així?" m'he preguntat sorprés...doncs si, si que és pot, i és més , encara es pot tenir forces per ser agradable, donar explicacions, fins i tot fer una gracieta i tot!
Realment individualment molta gent son tresors, jo crec que a vegades a la mateixa persona la poses en un lloc ple de gent a favor d'un ideal i surt la béstia que portem dins, sempre és un sinònim d'anar en contra de...és així, sembla que no puguem defensar res si no ataquem ... he arribat a pensar que ens agrada que ens ataquin, és com una sensació de que el culpable és l'altre...és una percepció meva eh, vull dir que com tot el que escric son opinions ,  res més...
Però vaja, al que anava, chapeau pels metges, chapeau per molts professionals de la sanitat, aprofitant per també agraïr als de l'ensenyament... a vegades penso que si no he tingut mai problemes amb cap metge o profe és perquè no era propens a trobar els problemes, vull dir que a vegades penso que molta gent te problemes perquè els vol tenir...i ho dic autoculpant-me d'altres situacions de la meva vida que és evident que jo mateix m'he col.locat en alguns problemes, no dic conscientment, però si no estàs predisposat a que vagi bé una cosa dificilment hi anirà, per tant en aquests camps com la sanitat i l'ensenyament estic super feliç de la gent que s'ha creuat en la meva vida, primer com a fill i nen, i després com a pare adult...jajjajajajaja...
Després hem anat al super i he flipat amb l'Aida com ha fet riure a molta gent, el dependent i alguns clients que hi havien...una noia m'ha dit: estàs ben apanyat!! i jo he rigut molt i he pensat: que guai!!, te moooolt sentit de l'humor i avui ho he vist més clar que mai...no coneixia ningú i en una conversa irònica amb un adult que també és de la conya com és el cap del super, ella l'ha superat i l'ha guanyat , i no ho dic com a pare orgullós eh, sino perquè ha sigut així...m'ha encantat l'escena...i a ella també, ja que s'ha emportat molts cromos gratis...
Tot i que s'ha fet mal a la mà, l'Aida estava contenta i esplendida amb tothom...és curiós que jo ho estic molt aquests darrers dies i els dos avui estavem més socials que mai...

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Dubte i dubte

Em sap greu no creure gens en la política, em sap greu per l'història, per la lluita que moltes persones han donat per aconseguir una democràcia, de veritat que em sap greu...però no hi crec...gens!!
Porto dies pensant si mouré el cul per anar a votar el dia de les eleccions...fa poc pensava que si, fa dies que penso que no...no se que fer!!
La veritat és que ho veig molt negre, ja se que potser si moc el cul ajudaré amb el meu granet de sorra que les coses canviïn...però és que estic molt fart de tot plegat...no anem pel bon camí, ho se jo, ho sap el meu veí, ho sap el que vota, el que no vota i fins i tot els polítics ho saben...però és evident que veig que amb tot aquesta onada de nacionalisme ningú parla, o quasi ningú, de l'ombra europea i el mal que ens pot fer...bé, més que Europa, França i Alemanya...bé, més que França i Alemanya, aquests poders invisibles que no tenen rostre i que no paren de destrossar el benestar de la gent...sincerament, aquest és el meu enemic: Europa ( vull dir Europa com a monstre econòmic que han creat) , em fa pànic i volia votar per ajudar a aconseguir una independència certa, però com ja ha dit en Mas, aquesta no existeix, sinónim evident de que seguirem pringant com els que més...ja no m'interessa gaire tot això...
Ara si, la realitat: avui ha sigut un altre gran dia, bona companyia altre vegada!
Em costa conectar al gran món, quant en els petits móns hi veig el que m'agrada veure...paraules certes, tendresa, fàcils converses, comoditats extremes amb gent que tampoc has vist tan com perquè existeixin, no se, senzillesa... és com tornar als orígens, segurament no tan embolicats com la realitat que ens envolta...
Tot és mou en la corda fluixa de l'ambigüetat, no hi ha polític contundent, tots deixen una porta oberta per poder fer un altre disvarat...no me'ls crec, no me'ls crec gens...crec que tinc raons claríssimes com per no fer-ho...
Suposo que hi ha gent que te esperança en tot això, jo no i això no vol dir que no en tingui en res, la política pels del carrer, per mala sort , és una cosa molt llunyana, tan sols els donem el poder i ells van fent, amb una cosa despisten l'altre i amb l'altre despisten la següent i així anar fent fins que un dia ens adonem que ja ho han fet, massa tard...
Sincerament , prefereixo quedar-me amb la tarda que he passat, agradable, amb una familia maca, amb una nena que amb el seu carinyo em mostra la facilitat de les coses...m'agrada això, m'agrada molt!...
Tot i així, hi ha alguna cosa en el meu intern que em remou la consciència democràtica que porto a dins...miro els de casa i entenc que ells son els que més decebuts estan en tot això...ningú pot dubtar de la part demòcrata que ells tenen...però veig que estan tan decebuts que em fan dubtar...
M'agradaria passar olimpicament de la gran societat i posar tot el meu cor en els petits móns que es fan amb la suma del carinyo i de la proximitat...em cansen molt les argumentacions eternes i les coses inabastables per les meves mans o a molt estirar els meus braços... em quedo en el cor!

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Un petit gran miracle

Hi han coses que son complicades d'explicar...vull dir que ho has de veure, si no pots arribar a pensar que és conseqüència de la teva imaginació...
Fa dues hores que m'ha passat i encara estic amb el cos mig tremolós
A veure, com puc escriure això sense que sembli una bogeria?...de cap manera! , per tant començo sense miraments ni pensaments llunyans dels que he viscut avui...
He treballat i bla,bla,bla...o sigui fins aquí normal...
M'he parat a parlar amb una noia, primer de la factura de l'aigua, lògic fins aquí, ho faig moltes vegades,treballo en aquest ram...després hem començat a parlar d'altres coses...fins aqui res anormal en un dia a dia meu, i avui que estava expansiu encara menys extrany...
Però tampoc hem profunditzat gaire, i en el meu cas no he dit res de mi que no fos que m'agrada escriure i d'on sóc i d'on vinc,  li ha quedat clar que no sóc d'enlloc ni vinc d'enlloc...com el mite Pelegrí...no he donat més pistes de mi...
Ella m'ha dit que era aficionada a teràpies tipus reiki, i altres que no recordo el nom...les feia amb amics i sense cobrar, vull dir que no s'hi dedica professionalment...bé, la conversa ha anat tan bé que he acceptat dinar a casa seva i després fer per primera vegada una sessió de reiki...a veure, sincerament sóc massa escèptic per entrar en segons quines coses, però també reconec que sóc massa curiós per no provar-ho...i després jutjar, no m'agrada fer-ho sense saber de que va la cosa realment...
Bé, hem xerrat guai, sobretot del tema de les teràpies i després curiosament s'ha negat a fer-me la sessió...no ho he entés perquè era ella que havia insistit ,  m'ha dit que per l'energia que desprenia, de fet m'he quedat igual , ja que realment avui el meu cos explotava d'energia...i no calia que m'ho digués ella, ja ho notava jo des de que m'he despertat...
Reiki anulat doncs...fins aqui res anormal...però aleshores i sense cap mena d'avís m'ha llegit de dalt a baix, prometo per la sang de la meva sang que no sap res de mi, però res de res...el màxim que li he explicat és el tema de l'escriptura, que no paro d'escriure, i li he donat el nom del blog i ja està, res més i evidentment no ha tingut temps de llegir res d'aquest meu blog perquè jo estava davant, per tant no hi havia trampa...
Bé, ho ha endevinat tot i atenció: tan sols mirant els meus ulls i com em movia!!, perquè no hi havia res més ... no ho he entés, però quant dic tot és tot, fins i tot el nom d'una persona i la seva ubicació geogràfica...he flipat per un tubo...no, per un no, per sis!!...
M'he mirat de dalt a baix per si ho tenia escrit en algun lloc!!...però no!! enlloc!!...jo és que no entenc res de res!! i no cal que digui l'explicació que m'ha dit perquè m'han caigut els dos collonets a terra!! clinck! clonk!...
Finalment, com sempre, els he recollit i he marxat...m'he acollonit tan que m'ha donat la sensació que sortia d'una pel.lícula...osti, estava amb una sensació de flotament absolut, em billaven els ulls i evidentment li he preguntat abans de marxar com s'ho ha fet...la resposta ha sigut tan absurda com contundent...tan sols mirant-me- ha dit...ha dit que tan sols parlar amb mi m'ha vist transparent!!...tan?? osti!!!... justament jo li he dit que amago molt més del que la gent es pensa, però ha dit que no te res a veure...
Segons ella , diu que si una persona te un sentiment fort i contundent, si el de davant sap captar-ho no li resulta complicat saber les coses, tot ha de nèixer de sentiments forts i sobretot nets i sincers...buf!! potser si però no he entés com això pot dibuixar un nom i on viu aquest nom...no se, és paranormal, des del mag Tamariz no havia vist res igual...bueno, si , al programa aquell que fan a no se quin canal però com que tan sols l'he mirat tres o quatre vegades , no en puc parlar gaire...
No ho se, m'he quedat alucinat, però és que m'ha dit un nom!! n'hi han milions i me n'ha dit un!! l'únic que podia dir!!...buf!!
De veritat que tan de bó tota la meva vida fos així de flipant com per passar aquests instants quasi de ciència ficció...que era? una bruixa? una vident? però si ni tan sols s'hi dedica!!
A  vegades em pregunto si sóc jo que ho busco o son les coses extranyes que em busquen a mi!!...
És curiós perquè tot això no em ferà ser menys escèptic, vaig al dia a dia , per tant tornaré a flipar quant em passi alguna cosa flipant com la que m'ha passat avui...si una cosa tinc és que recordo bé les converses, per tant jo no he dit res en cap moment que dongués cap pista...no se, un fenòmen de la ment o de la natura deu ser...el que si que li he dit és que mai voldria ser la seva parella, entre rialles és clar...deu ser flipant estar mirant la tele i que el del costat et miri i et digui: tu xato!! a cagar!! que fa estona que tens caguera!! i prepara't que aniràs tou!!...
Bé, dons això, que estic flipant i que quedi escrit aquí, perquè així sabré que no ho he somiat!!

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Una nit

Quina passada!!....que be que m'ha anat baixar a Terrassa i ballar i riure molt!!
Però sobretot ballar i sortir un dia , de fet sempre que ho he fet m'ho passo genial, a vegades és en plan més tranquil, però en general sempre m'ha agradat fer-ho per no parar de ballar, que sens dubte, és una droga poderosa i sana per mi...
Un sopar amb bona companyia, amb  genial companyia!!, retrobaments agradables, un de menys ja que sempre que surto per Terrassa em trobo un personatge que seré em cau força bé però torrat em fot una mica de pena i s'enganxa molt, però vaja... quant dic pena , vull dir pena per ell...sap greu, però de totes maneres si ell no veu que te un problema, jo tampoc hi puc fer res, tampoc som amics, tan sols coneguts d'antigues farres...finalment me'l vaig trobar en un sofà dormint arrepenjat al seu paraigues, que era la senyal inequívoca que ens permetia esquivar-lo...quant veiem el paraigues marxàvem per potes!!..ja sap greu però el dia de sortir per mi és sagrat...no deprimiré a ningú ni vull que em deprimeixin...
Vam jugar a futbolín, encara en se una mica, he perdut tècnica però he guanyat en força, ejem...Vaig rebre mirades precioses que em van anar bé pel meu moment com a mascle, fins i tot em van dir alguna cosa però sincerament jo tampoc anava molt fi, tan sols responia amb un educat " a tú!!"
Converses penoses a la cua del water..bueno ,  una de bona amb un paio que era agradable..música intermitent al meu gust però una mica de Pixies i alguna joia més ja firmava, entremig cançonetes que no m'agraden per casa, però si per ballar....osti, ballar, quin plaer més gran!!
Parlar amb gent, ser sociable....vaja, el que sempre he sigut i excercir el dret de ser-ho, m'agrada...retrobar-me l'Ivan i la seva colla em va fer ilu, veure el meu ex cunyat també....és agradable...m'ho vaig passar bomba!!
He tornat nou, m'ha encantat, de fet he decidit repetir, divendres torno amb una amiga que ha vingut uns dies a Terrassa, arribada d'un altre continent i que tan sols pensar com ens ho passavem anys enrera ja en tinc ganes de repetir...és guai, perquè ja no surto per sortir, ni perquè toqui...bec, però controlo el que bec, ballo com sempre, potser em canso una mica abans , ho reconec...de fet el genoll em va fer la punyeta ahir i sobretot va nèixer una passió per una ciutat espanyola que no coneixia, Jaén!!...m'encanta Jaén!! molt!!!...jo ja m'entenc!!

divendres, 19 d’octubre del 2012

la ment

Ai, se'm trenca el cor quant veus algú que pateix, sigui quin sigui el motiu, sigui aparentment poca cosa o una cosa tan gran com una malaltia...tan és, se'm trenca el cor...
Avui, de casualitat m'he retrobat una amiga...bé, no una amiga, una d'aquelles persones que un amic en comú us presenta i no saps perquè conectes...
Recordo que la vaig conèixer entremig d'una conversa mig artística, a casa d'una veína ...em va caure bé, era i és molt més jove que jo, crec que uns 17 o 18 anys menys...tot i així, com que ens vam caure de conya, vam quedar a l'endemà per anar a fer un café... si no recordo malament el dia següent marxava cap a ses illes, ja que el seu pare vivia allà...
I vam conversar molta estona , molt bé , de la seva malaltia, del càncer que avui m'ha pogut dir que està tot bé, almenys això està bé...
Però no, no està bé, crec que creu que la vida tan sols li prepara desgràcies, però jo no se com dir-li que no , sóc incapaç de convèncer a ningú del que ha de fer en la seva vida, cada vegada que ho he fet m'ha anat molt malament...tan sols he escoltat i callat, fins i tot li he dit que finalment tot depen d'un mateix, però és clar, és molt fàcil dir això si les coses et van més o menys bé...de fet jo l'entenc, no he arribat a llocs tan subterranis en la meva vida però també he baixat moltes vegades a la foscor, tinc la sort que sempre he vist un fil de llum que m'ha mostrat el camí, no parlo misticament eh...però potser hi ha gent que no la pot veure...crec que de saber-la trobar, tothom és capaç de fer-ho, però no se, potser la falta de ganes o la por o el costum de pensar que tot et surt malament no ajuda en molts casos...
Vaig parlar amb l'amiga comuna fa uns anys, li vaig preguntar per ella, em va dir que li havia perdut la pista...però també em va dir que tenia poca fe en ella, ja que semblava que buscava la desgràcia on no n'hi havia...no ho se, no sóc capaç de jutjar tan, potser perquè no la conec com l'amiga comuna i perquè parlant amb ella sempre l'he trobat absolutament original en els pensaments...segur que tenir càncer de ben petit t'ha de fer reflexionar molt quant vas "madurant"...
Avui m'ha dit que ha estat tres mesos tancada en un psiquiàtric, m'ho ha dit perquè sap que m'ho pot dir, sap que jo la puc entendre, no perquè m'hagin internat mai, que per sort no, però si que he tingut la mala sort o sort ( depen de com t'ho miris) de tenir gent estimada patint mentalment. En algún cas es veia a venir, en altres a tots ens va agafar per sorpresa...no se, hauriem de discutir a que és degut i si sempre hi ha d'haver un detonant perquè alguna exploti i és més, a vegades ser conscient de quin ha sigut el detonant...
La ment és perillosa, això si que ho se...he pensat tan durant la meva vida que encara que a vegades he anat per la perillosa línea de la part no racional, sempre ho he controlat...de fet de fora se'm veu descontrolat però en el fons tinc la ment controlada sempre, tan sols l'amor em pot fer perdre aquesta "virtut", fins i tot quant camino per la bogeria és una elecció, tan de bo tothom hi fes un vol de tan en tan, és una teràpia fantàstica, el que passa és que , com sempre, tan sols donem un significat a una paraula i  sempre n'hi han milers o milions...
Per tant ningú hauria de pensar que està fora del risc de caure en un parany mental.
Diuen que com més desenvolupat és el país on vius més possibilitats tens, per tant millor no jutjar i pensar que tots estem exposats..de fet tothom que te la vida molt ben posada i per alguna cosa, com per exemple la maleída crísis, tot se'n va en orris, doncs te possibilitats de patir més, ja que en cap moment s'ha preparat per caure d'on és...
Aquest finde suposo que la veuré, de fet no em puc involucrar gaire, ho podria fer si estigués fort com en alguns casos però ara estic en el meu procés de pujada , no puc estar gaire per ningú , de fet estic torre collons i quant estic així no podria ajudar-la gaire...de fet tampoc l'haig  d'ajudar , però si escoltar-la una mica si ella vol expresar, que m'imagino que voldrà...
Ella em va dir que li escrivís el llibre de la seva vida, però com sempre, son coses que es diuen, tot i que avui m'ha dit altre vegada el mateix...no se, potser si que m'agradaria...és una persona intel.ligent, que no vol dir que sigui pràctica... el meu pare em deia que l'intel.ligència és medeix en el poder d'adaptació que tens en les coses, potser si, no ho se, però també parlavem de que en general la gent que veu moltes coses i te un poder de captació brutal pateix molt més que els altres...no se , en definitiva he vist una altre persona patir...i el món sempre tira endavant, sempre!! tan és com estigui ella...i encara volen que cregui en pàtries i mardingales...que farà la pàtria per ella?, res... tirar endavant o enderrera...aviat ni un centre psiquiàtric públic...que seria el mínim...bé, no vull marxar de mare ( és diu així? quina expresió més extranya que m'ha sortit!!)... li desitjo el que ella vulgui, ni felicitat, ni tristesa, ni res que ella no vulgui...perquè en definitiva tots tenim el que volem en molts casos, tot i que no ho sabem quasi mai i pensem que és el destí o la vida ... jo crec que no, que molt depen d'un mateix...tot el que sigui controlable és clar...

dijous, 18 d’octubre del 2012

Silencis de tardor

El silenci és com una muntanya de paraules que caminen per la teva imaginació...
I les paraules no escoltades son silenciades per les teves intuicions...el present m'envolta amb força, amb mil records que corren amunt i avall, no paren quiets...ara van quinze anys enrera, ara sis , ara dues setmanes, no paren de passar per davant meu mil imatges, moments, instants que no avisen quant tornen a aparèixer dins dels silencis...
Caminant per L'Escala solitariament... ja no queda quasi ningú fora del centre...uns quants francesos jubilats, algún alemany que no em parla de rescats i alguns autòctons catalans que fan pinta de ser antics habitants de la provincia de Barcelona...i mires amunt un carrer i silenci absolut, ni una ànima, on fa tres mesos tot eren Bonjours i mercis, ara tan sols hi han les cagarades dels gats...que n'hi han molts, que ara els toca sobreviure amb els pocs veíns que queden després d'un estiu plé d'abundància i regals de molts nens que d'amagat dels seus pares els guardàven uns quants tallets de pernil dolç...
Avui plovia, poquet, queien quatre gotes...hi havien instants que semblava que caminava per un desert, ple de torretes i asfalt però desertic totalment...
La feina em permet no desconectar de mi, per tant quant arriba el cap de setmana no em toca desconectar de la feina...
Avui caminava per aquell carrer que fa set anys em van trucar i em van dir que l'Eduard no tenia moltes possibilitats de continuar en aquest món, si és que hi va ser realment...recordo l'instant com si fos ahir, ara fa set anys però era la mateixa tardor d'ara, i jo feia la mateixa feina d'ara...
Aleshores jo era un noi, ara ja sóc un home...hi han diferències...tenia una ilusió brutal pel meu demà, encara pensava que no em tocava sobreviure en aquesta vida, però tocant de peus a terra...és la diferència, ara quant toco de peus a terra sobrevisc i busco el que tenia a la terra fa set anys en un altre indret...
Curiós com se'm queden clavadets en imatges i sensacions tots els instants de la meva vida...no cal que siguin molt importants, vaig acumulant en el disc dur sempre...és bestial parar en el mateix lloc que fa set anys i recordar exactament el moment, la trucada, la sensació i la serenor de la veu que m'ho explicava...
I miro amunt i el cel està gris, fa set anys feia un dia radiant, ho recordo, recordo els vidres entelats dels meus grans moments i recordo quant les llàgrimes van explotar en un raconet a Sant Martí d'Empúries, quant ell ja havia marxat i una cançó de Roberto Carlos que sempre em porta a ell, ( mi querido, mi viejo, mi amigo) em va fer explotar la tristesa...plena d'emoció, jo aleshores encara tenia una veu molt bonica, i la cantava cada vegada amb més sentiment...no era la nostra cançó, la vaig endinsar en  nosaltres després, era adient pel moment i per ell i finalment la cançó em va esclatar en el cor i no podia parar de plorar, feia uns quants dies que havia marxat , potser una setmana, i va ser aleshores quant vaig rebentar i recordo el meu somriure, perquè mai el vaig perdre quant el pensava viu...
Ho recordo tot, absolutament tot, tan sols queden difuminades escenes on jo m'he perdut per instants en aquesta vida, la memòria és intel.ligent, o pràctica potser...les coses brutes marxen del meu cervell i a vegades penso que potser això no m'ajuda del tot, no ho se...
Avui caminava sol per L'Escala, era tard i encara no m'havia despertat tot i que aparentment feia estona que voltava, però jo no despertava, hi han dies que em passa...estic en un altre món, sis hores sense contacte humà donen per molt...encara que estiguis en una urbanització on l'estiu tot és gent i veus, ara tot es transforma, veus piscines buides de gent, fins i tot algunes buides d'aigua...he parat en una de comunitària i escoltava les gotetes fines que queien sobre d'ella, per un moment la piscina artificial agafava forma d'aigua estancada per la natura...és una visió espectacular recordar l'estiu per aquests indrets buits...sembla que puguis veure tots els detalls que l'estiu no mostren, els carrers plens d'arrels d'arbre amb ganes de mostrar-se, els gats, les seves caques que ja ningú neteja...fins i tot olores la pluja, el camp que no ronda gaire lluny d'allà...les cases, algunes construccions nefastes que a l'estiu queden dissimulades per l'alegria dels llogaters o propietaris que foten cara de vacances...avui ho podia veure tot...i encara em queda Montgó, la part més desèrtica quant s'acaba l'estiu...però aquella part és una meravella, ja que el mar està preciós quant el rodeja el silenci...on estava avui no era platja, podia ser qualsevol lloc de muntanya, no veus el mar...i tan sols veus, escoltes i olores silencis...cada cantonada un silenci...i fins i tot , per moments , t'agafa una mica de por, sembla l'últim racó del món...sembla que encara que hi hagi tan de ciment, pugui aparèixer un tigre en el següent carrer...és una sensació extranya, bonica si com jo aconsegueixes guardar l'últim record que la visió de l'urbanització et va donar fa tres mesos...
Demà serà diferent, vaig a Riells, però la part de platja i m'endinso de ple a Montgó...però si fa vent, també serà espectacular...

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Imaginar

Crec que la gent que em coneix de fa temps no es podia imaginar que seria el que viatjaria menys de tots els amics... ni jo mateix ho esperava , la veritat...
Ja de ben jovenet anava amunt i avall amb la bossa a l'esquena, m'encantava moure'm i per mi, cada vegada que feia una sortida, en general per Catalunya, era com una aventura increible...
Fa anys que no em moc, de fet l'última vegada va ser París i Astúries deu fer uns 7 anys, des d'aleshores, el més lluny que he anat és a Gisclareny, crec...
Tinc unes ganes brutals de marxar, si pugués escollir marxaria ben lluny del món occidental, fer una neteja d'Europa, m'encantaria...però no podré, però quasi és una necessitat...
Molta gent em diu que hi ha gent que està molt futuda, ho se, ho entenc...de fet com el funcionariat que diuen que és nota molt qui ve de l'empresa privada i qui ha treballat en un lloc públic sempre, els que passem com podem el dia a dia també ens diferenciem en algunes coses...
Alguns, com és el meu cas, ens han entrenat i preparat per estar bé i poder fer el que vulguem...tot i que m'he acostumat a no poder-ho fer, costa sempre més renunciar a moltes coses...
I ultimament no paro de somiar en marxar...de fet si el cor no em lligués aquí, marxaria per no tornar, ho tinc claríssim...que no vol dir que no tornaria, parlo del meu present i de les ganes de marxar de tota aquesta xominada europea que a mi em posa dels nervis...
O sigui, trobar el meu lloc, inexistent suposo, en el món... el somni de sempre, trobar un lloc diferent , que em senti a gust amb el que tinc i amb el que no tinc...suposo que parlo com un desagraít pel que tinc, però ho dic des de la mateixa òptica infantil que moltes vegades m'acompanya...
SI, ho reconec , estic cremat totalment de tantes tonteries que ens acompanyen aquí...ja se que en altres llocs segur que n'hi han d'altres i segur que estan molt pitjor en moltes coses, no parlo d'això!!...m'ofega una mica tot plegat i a vegades penso que si segueixo aquí, si arribaré a perdre el sentit de l'humor, noto que ha disminuit i això si que no vull perdre-ho...se que depen de mi, per sort, però trencar cordes em convé i molt, sobretot per conservar el riure, de mi mateix sobretot, que en masses casos em prenc massa en "sirio"
Quant l'imaginació m'acompanya estic salvat...perdó, estic no salvat...però aquests darrers dies vaig escàs d'imaginació i em fot molt...com deia l'altre dia, massa endollat!!...i quant l'imaginació m'acompanya no anyoro tan marxar d'aquí o anar a un altre indret...ja des del sofà ho tinc tot, qui diu sofà diu mar o raconet de L'Escala, el meu racó, o enmig d'un bosc o a l'entrada de La caixa si cal...que dona morbo i tot!!
Tot depen d'un mateix, és evident, tots tenim els nostres dons que hem d'explotar i sobretot aprofitar individualment...si falles en això segur que et manca alguna cosa...
Però recuperar l'imaginació no és tan fàcil...vull dir que no es pot forçar, no és com el Peter que busca la seva ombra, és diferent...jo crec que si l'imaginació marxa és perquè alguna cosa se m'està escapant del que estic fent...vull dir que fallo en alguna cosa en concret...ja m'imagino quina és...aquesta imaginació no l'he perdut, vull dir la d'imaginar que és sinònim de pensar o d'intuir, aquesta ja se que la tinc, no vull aquesta!!
Necessito la meva, el Peter va i torna i no se que em vol dir, però alguna cosa m'està dient...ei, això no és imaginació eh, és realitat, a veure si algú és pensarà que el Peter no existeix!!
Bé, això, que vull tornar a imaginar!!

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Mon ami, le gavatx

Bueno, el Peter no m'ha fallat!! que guai!!...
Per celebrar-ho m'he regalat un acte de valentia que feia temps que necessitava fer...m'ha agradat...
Quant ha vingut, el Peter m'ha dit que mai havia marxat, que sóc jo que marxo en tot cas...clar!...no hi havia pensat...és una fàcil recepta:
Despertar-se amb un somriure ben gran, mirar el cel, quant l'has mirat ben mirat, enfilar el camí de la feina pensant que marxes a fer un llarg i fantàstic viatge...seguidament treballar sense deixar de mirar res...tot, en qualsevol detallet pots trobar el moment del dia...de fet hauria de pensar avui que l'he trobat quant m'escapava d'un gos perillós...però no, avui l'he trobat en una conversa amb un francés que parlava mig espanyol i jo mig francés i m'ha agradat el que deia...
Primer m'ha dit com em deia...Alexenfont de la patrie li he dit...sempre faig servir aquest nom davant dels gavatxos, els encanta...aleshores m'ha preguntat que com m'anava la vida:
-Comme a ti te va la vie, Alexenfont?
-Oui, moi aussi et toi?
La conversa s'ha endinsat a temes filosòfics que no val la pensa reproduir, hem parlat de Sastre, també de Dupont i Dupont i de Panoramix
He aprofitat per preguntar-li perquè tots els francesos a l'època dels gals tenien el nom acabat amb -ix...Asterix, Obelix, Panoramix, Ideafix, Prefix...perquè? porcua?
Ell, gran coneixedor de l'història del seu país m'ha comentat que ix era com una manera de donar importància a la resta del nom...lògic, al acabar tots amb ix ja ningú fa cas aquestes dues lletres i es centren a la resta del nom...és un bon truquell!!
Hem seguit disernint, que és un producte genial per la tos...hem begut una cullareta tots dos, o sigui la meitat cadascú, ja no tenim tos, il n' y a pas de tos.!!...
Tenia una barba blanca molt interessant...
-ton barbé blanche est tres intereseeeeéeeê!!
Ell ha dit que si, que oui vaja, que la barba blanca és interessant...per tant tots dos ens hem endinsat en el tema...jo ho tenia més fàcil ja que venia de fora però a ell li ha costat molt endinsar-se en la seva barba...
Aleshores, ja tots dos a dins, ens ha costat molt més seguir la trepidant conversa...els pels se'ns colaven per tot arreu, sobretot per tot, i menys per arreu, tot i que a penes i dures hem aconseguit seguir peliagudament la xerrada...
-Quelle age a tu?
- un quart de tres , modèstia a part- li he contestat en català victima d'un atac de patriotisme...
Quant t'agafa un atac de patriotisme ho tens pelut, però encara més si t'agafa dins d'una barba francesa i a sobre blanca!! tres futú!!
Li he demanat foc, volia fumar una cigarreta...
. Tu as de feu?
. I tu un gilipolles!!- m'ha dit enfurismat!!
- jaja- he dit acollonit- non,non, je voulais dire que si tu as de feu alguna cosa?
- Ahhhh^^^- m'ha dit penedit del seu insult...penedit és un pene i un dit junts, sembla que no tingui conexió però moltes dones a falta de pene es foten el dit, per això és diu penedit, abans s'escrivia separat però amb els anys, com moltes altres coses, les dues paraules, pene i dit s'han ajuntat i ara no es extrany que s'hagi penedit...hi han excepcions, com per exemple, penedeixen, pene i deixen...la paraula penedeixen ve d'unes dones que van deixar a la vegada a un home, antigament es deia: deixen el pene, però com tot, amb els anys és va fer un intercanvi de posició i el resultat final va ser penedeixen...penedir, és un verb irregular, per exemple penedir, vol dir cridar "collons" i penedeixo, vol dir tallar-se la tita...per tant, com es pot observar te una infinitat de significats...
I en tots els temps, i països, per exemple: es van penedir, vol dir qye van dir collons a Holanda, per això el tema de van...bueno, deixo el tema del penedir i torno al meu amic francés...
Finalment he sortit de la seva barba, picava molt, perquè a part de blanca era densa...tan densa que encara semblava més blanca del que semblava abans de veure que era tan densa...de danone...
He marxat d'aquell home i abans li he preguntat el nom:
-com a ti t'apelle?
- ici
-tres bien Ici, jolie nome!!...au revoir mon ami!!
I és que el truquell és sempre trobar detalls que t'animin el dia!! i avui un home de barba densa francesa i francés ell també, vull dir que la barba també era del mateix país que la resta del cos, m'han donat el gran regal del dia...i és que no t'acostaràs sense saber una cosa més!!

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Carta a Peter

Peteeeeer, auxili!!!... ja se que no fa gaire et vaig menysprear pensant que ja no et necessitava...perdona, tambè a tú et demano perdó, el meu esport preferit...demanar perdó!!
Em vaig equivocar, a vegades em sento tan fort que em penso que no et dec res!!...osti, si t'ho dec tot!!...ohhh!! ara més que mai m'has d'ajudar per favor...de sobte em trobo conectat al món i a les bestieses diaries i em poso molt malament!!...si, he pecat!, he tornat a mirar les notícies, m'he tornat a endinsar en les filigranes que tots fem per poder convencer al del costat...i ara, després d'uns mesos que t'he oblidat, et trobo a faltar...
Vaaaa!! fa un any ja que et tinc aquí en el blog!...vaaaa, porta'm ben lluny, ja marxaria jo, però no tinc peles tiu, necessito de la teva imaginació, porta-la cap aquí altre vegada porfi!!!
Quant cada dia veus persones amunt i avall, gent fent la tertúlia parlant del mateix, alguns mascles que després de la feina es reuneixen al bar per fer la cervesa, com el que va a missa... i això no és el més greu de tot eh!! no,no...el pitjor és que jo cada dia tambè sóc un més dels que anem amunt i avall...tranqui, la cervesa ja saps que no m'agrada, ni tampoc els bars, però osti, em sento tan endollat altre vegada...
Saps? he demanat ajuda a algú que em va fer anar al teu país, algú que ja et coneixia abans que jo fins i tot...però osti, no respon...de fet l'entenc, jo mateix la vaig fer baixar molt al terra més terrenal...
Vull volar, coi si el Maig podia!!, des de casa, sense esforç, volava com mai!!...necessito volar, veure-ho tot tan petit com segurament és en realitat...tot i que ens creiem que tot és gegant...
Ficció, necessito moltes dosis de ficció per suportar realitats que em fan mal i que em destrossen el cor, com l'odi, com la mala llet...necessito una gran porció de conte, la desitjo com mai...m'he despertat molt endollat, osti , però molt eh...ai que us he abandonat massa i no recordava que el blog era això justament, la meva porció de Peter i la del Pirata...
Saps, quant voles la gent s'arrapa a tú, perquè tot el teu cos està en un estat diferent, especial, espAcial com sempre dic, i ho transmets i el que és més important, vols que t'acompanyin..
Un dia vaig conèixer a una persona que volava més que jo, per tant la suma va ser brutal, vam anar tan amunt que ens vam fotre un "nyapo" de cal Deu, però tan és , em va mostrar llocs inimaginables...però també se que tu ja hi erats en mi, i això és el més important...
Arghhhh!! quin fàstic de notícies, que depravada que és la societat, i no perquè passin coses que abans no passaveb , no és per això, és l'insistència de tot plegat, et repeteixen tantes vegades el mateix que acabes cantant la mateixa cancó tot el dia!!...buf!!!...i parles amb algú i és el mateix i tot és el mateix i d'aquí 4 anys parlarem d'una altre cosa però també serà el mateix...no ho se Peter, desendolla una mica el meu/teu ser, si us plau...
Com està el Pirata? la setmana passada va estar en mi uns dies, em va anar molt bé...però em faltes tú, has aparegut un instant però has marxat, ai que aquest judici si que és clau, si tú no aguantes gaire en mi és que l'estic espifiant per alguna cosa...perdona guapo, de veritat, em sap greu!! si et fallo a tú em fallo a mi...osti, que fins i tot en un escrit et vaig dir que ja no et necessitava...uiiii!!! que l'he cagat!!...
No se si estàs buscant altre vegada la teva ombra juganera i jo darrera vostre...mira, fem un pacte, si la trobo et crido ben fort, perquè si és així ,voldrà dir que tú recuperas la teva ombra però jo recupero la meva màgia...
Ai Peter, com deia fa poc, som porcions però vull que tu ocupis una de ben gran dins meu!!...osti, avui tinc una de diferent, no és tristesa, ni mala llet, no,no, és molt pitjor, és ganes de no escoltar res del que he d'escoltar globalment ... ja saps que mai poso l'individu pel mig...oooh, quines ganes de veure el teu país!! moltes!!...ara que tothom reclama el seu nacionalisme, jo ho faig en el meu,  se que ens retrobarem aviat, ja fa dies que et busco i m'esquives...però alguna senyal ja m'has enviat...saps, sense tú envelleixo molt!! i també perdo el bon humor i fins i tot l'innocència...aix Peter, t'estimo molt!!!...vineeeee!!!

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Estats

Avui anava a escriure del dolor que no em deixa ni viure que tinc el genoll esquerra que ja ni em deixa dormir, però he pensat que millor no, almenys les lletres em permeten oblidar i sortir dels meus "no cartílegs" una bona estona...
Aquest cap de setmana he anat a veure la familia, feia vuit mesos que no els veia i l'Aida feia ja un any i dos mesos!!...això també és degut a la crísis!! ... en aquest cas segur... algunes families poden ajudar molt i altres fem el que podem i com podem...
L'altre dia un amic em deia que no sabia si arribaria a casa perquè no tenia gasolina...li vaig donar 20 euros, em donava explicacions o jo li deia que ni una, que a mi justament no me'n cal cap, que ho entenc...no crec que ara obri el facebook i em trobi fotos d'ell a Cancún, vaja n'estic convençut...
Bé, al que anava, he anat a veure els meus estimats...a la mare i al tiet, a l'Isabel i al Joan...cada dia més apartats de la política i de les bestieses...sorprenent veure un home que ha lluitat pels drets de Catalunya, que ha volgut sempre l'independència d'aquest país, i ara, que teoricament tot sembla més aprop ( tot i que ell creu que no serà i que és un trist episodi més de l'hipocrèsia actual) ,n'està fins els nassos de tot aquest tema, si més no curiós...
Hem parlat de tot, com sempre, i també de l'Eduard, com sempre i he aprofitat, com sempre també, per remenar llibres i apendre una miqueta més d'altres camins i d'altres pensaments allunyats als que escolto cada dia per tots els estaments públics...m'agrada, em fa sentir bé i torno bastant nou, tot i que reconec que el dolor al genoll aquests dies o aquest darrer any m'està encegant una mica!!
Però vaja, era un llibre que definia la paraula amargat...em vaig acollonir!!.. com sempre que defineixen un estat d'ànim...a vegades em sorprén que hi hagi gent que es pensi que tinc les idees molt clares, dec enganyar moltíssim!!...de fet no sé ni com sóc jo, com m'he de creure el que m'arriba de fora i d'una forma tan diferent  depenent del bàndol que arribi ???
Doncs si, era una definició en la qual jo també hi entro...després, passada una estona vaig començar a pensar i buscar altres definicions, més que res perquè em sentia amargat...i vaig observar que com deia l'altre dia estem fets de mil porcions i dins de cadascú tenim un trosset de trist, d'alegre, de feliç, d'amargat i tot un etcètera d'estats d'anim!... l'autor parlava de l'amargat permanent, el definia com un individu molt poc conscient del seu estat i molt acceptat a la societat, més que res perquè no emprenya a ningú.. a no ser que visquis amb ell , suposo...
Després parlava del Canadà, un país on el nivell d'esperança de vida és dels més alts, deia que curiosament és un dels països on hi han més malalties mentals, donant unes xifres que vaig trobar alucinants...però molt alucinants, llàstima que no les recordi o no les apuntés...explicava que quant hi ha una guerra o molta gana les malalties desapareixen rapidament...si?- em vaig preguntar- no ho se, però potser si que deu ser així...és clar, jo m'ho miro tot des de l'òptica occidental i podria ser que aquí si que una cosa ja va relacionada amb l'altre, suposo que estem preparats pel benestar i a la mínima que això es torça ens adonem que ningú ens ha preparat per baixar...suposo que qui sempre està a baix, la ment està molt més enfortida per aquestes coses...
Deia l'altre dia un home que totes aquestes ajudes, teràpies, auto-coneixements, denoten una tristesa interna molt ferma...bé, de fet deia que com tantes coses, en parlen tan i tan que finalment tothom es troba una errada per solucionar...suposo que tots la tenim...però no recordo gaire als meus avis i als amics dels meus avis parlant de depresions o malalties mentals...tambè és cert que abans per qualsevol cosa et prenien per boig i directe al manicomi...vaja, com les idees que tinc de mi, del món, de la societat, en això també em quedo ple de dubtes... no hi ha res com ser tan segur!! ... un juas per mi: juas!!
Ara mateix, un diumenge a la tarda, estic esperançat en una serie de coses, un altre estat del meu ser, avui toca aquest, demà qui lo sap!!...


divendres, 12 d’octubre del 2012

Fart

Bueno, sincerament n'estic ben fart de tot plegat...fa anys sortia un militar dient bestieses i ningú en fotia cas, avui ho diu i es divulga rapidament per encara tenir més merder!! hi ha unes ganes boges de que tot s'imfli i la veritat és que fa olor a feixisme per tot arreu...repeteixo, per tot arreu!!
És evident que hi havia un problema molt gran que es deia mediambient anys enrera, l'escalfament global, etc...sembla que no existeixi ara mateix, ho va tapar la crísis, interessava fer-nos creure que tot estava tan malament que les tisores eren necessàries perquè ens sortissim i finalment ens ho hem cregut, de fet sense moltes explicacions que puguem entendre realment...i escoltes a experts econòmics a programes com a Singulars que ens van dient que ens estem equivocant, però tan és!! seguim el mateix camí i els desgraciats tenen la "xurra" de que una iniciativa cívil els permet continuar fotent el que els dongui la gana, m'explico:
Des del dia 11 de septembre tan sols es parla d'una cosa, ja sabem de que, no dic pas que estigui malament el motiu ni les raons, no dic això, però tornem a caure al mateix error que els altres també hi cauen, vull dir que tot, absolutament tot està relacionat amb tot això...segueixo pensant , i veient com reaccionen els polítics en aquest país, que seguiré siguent un pringat total pertanyi al país que pertanyi...fa anys que convergència parla de que ens roben els diners, tot i així si calia s'agafaven de la maneta del que teoricament els robaven , tot sota la bandera del suposat "seny català", que l'han utilitzat quant els convenia fer-ho...jo no me'ls crec i penso que tinc suficients motius per no creure-hi...
Osti, avui fins i tot he tornat a llegir com posaven al Rubianes com a abanderat de Catalunya...a veure, un moment, JAJAJAJJAJJAJAJAJA... si el pobre ens està veient fliparia!!!...ell que es cagava en tot, i que provocava continuament, ell justament que el primer dia que el vaig veure va fer un gag que es referia al Pujol queixant-se d'Espanya mentres l'Aznar el donava pel cul i el Jordi "gozaba" totalment...osti, flipo amb la continua manipulació de tot, per part dels d'allà i dels d'aquí...em fot pena tan de feixisme pels dos cantons, i miro enrera i entenc que el tema del palau ja està solucionat ... o no? o el Prenafeta? però on coi està la justícia, si existeix la  caritat? ... i si hi ha caritat és impossible que existeixi la justícia!...no se, entenc que sigui important però començo a tenir por a dir el que penso, si em queixava de la Camacho, del Rivera o de l'Aznar, com em puc trobar tanta gent ara mateix que siguin exactament igual que ells, dient bestieses i manipulant tot el que passa per aconseguir una fita...no ho entenc...
Osti, de veritat ho dic, anem malament si creiem que amb aquests gamerusos que ens manen que fa 4 dies deien que no era el moment i que ara han vist en això un filó per aconseguir una glòria que no es mereixen per res...ara ja és honorable diuen!!...collons, ho havia de ser abans, ara és molt fàcil , sap que siguent "honorable" aconseguirà dues coses: vots i poder retallar encara més sense escrúpols, que per cert recordo que ells van ser els primers que no van tenir cap problema en fer-ho...gent com aquesta que no son capaços de veure res més que una solució per una crísis, que no tenen ni idea d'afrontar les coses d'una altre manera, no em mereixen cap mena de confiança...ni ells ni els altres, que quedi clar...de fet no votaré ni boig, ara ja ho tinc clar, i si hi ha referendum i tot continua així, doncs passaré el meu vot del SI al no anar-hi, i compte!! que com jo n'hi han molts, de gent que no hi creu gaire, però creu en els canvis, que no estirin molt la corda perquè finalment el si pot arribar a perdre vots...és la meva opinió, perquè jo començo a estar fins els nassos de no poder dir amb tranquilitat i serenor el que penso, a veure si al final hauré de donar la raó al gili del Rivera...osti, no fotem!!...sincerament, n'estic fins els nassos de tanta manipulació pels dos cantons, FART!!

dijous, 11 d’octubre del 2012

Daniel Dennett

He llegit amb atenció l'entrevista a La Vanguardia d'aquest neurocientífic de Boston.
Apunto coses que m'han fascinat i que en molts casos m'han fet sentir un "bicho raro" en aquest món, ja que crec que el que diu s'acosta molt als meus pensaments...
"La pàtria i la religió son formidables si no te les creus"
"Les religions i les pàtries son formidables per relacionar-se menys quant el sentit de pertenença i el vincle dels patriotes o creients exclou i rebaixa als que no ho son. En aquest sentit, els models matemàtics son preocupants, demostren que existeix una desgraciada i inexorable correlació entre la intensitat dels sentiments de pertinença a una comunitat i els d'exclusió i superioritat envers els que no pertanyen a aquesta comunitat"
"L'esceptissisme és saníssim, i tenim moltes oportunitats d'excercir-lo: només cal que els ciutadans contemplem amb lucidesa el circ de la política a cada país per veure que il.lusori que és creure'ns superiors a altres països"
"El perill és que interpretin com a demostració que no som nosaltres qui pren decisions, sinó que els nostres gens, neurones, bioquímca neuronal, les prenen per nosaltres"
"És fals, el determinisme no és incompatible amb el lliure albir. Son compatibles. Estem determinats però alhora som lliures.Els gens, les neurones, i tota la bioquímica del cervell que intervenen en les nostres decisions ens determinen, però no decideixen per nosaltres, és perillós creure que no és així, perquè altres experiments demostren que, quan no ens sentim responsables de les nostres accions, fem trampes amb més facilitat"

M'he quedat encantat de llegir aquesta entrevista, m'ajuda a entendre que hi ha molta gent que surt de les pautes i que no tot ve escrit en un xip que tenim a dins, estem condicionats, evidentment, però podem canviar les coses sempre que vulguem...m'agrada...
En quant a la pàtria, una amiga pel facebook m'ha fet entendre que no sóc l'únic que n'estic fins els nassos de tanta lluita al carrer, de l'odi que s'està creant, sigui qui sigui que tingui la raó, i espero que s'acabi aviat, perquè és cansí i pesat...totes les notícies estan relacionades amb aquest tema, ja no em crec res , altre vegada res de res  i sento manipulació per les dues bandes, tot i que crec que una de les dues s'ho ha buscat més que l'altre, però comença la menjada d'olla total, fent-nos veure que els altres son els ogres i nosaltres tenim la raò i repeteixo, potser si que uns tenen la raó, no parlo d'això, si no de les formes, sempre tan dures i tan poc respectuoses i sobretot, confonen a la gent creant coses que després costaran molt de marxar...
Crec que tot s'exagera massa per aconseguir les coses i ni uns ni altres hauriem d'entrar en les provocacions i anar pel cantó de la conversa, i si uns criden tonteries no entrar en el joc i seguir endavant amb la fita que es vol aconseguir...és la meva opinió potser perquè no em crec la pàtria ni la religió, potser és per això...
El que si que me n'adono és que si no agafes partit per alguna idea sembla que no siguis normal, i potser altres tenim altres lluites i altres idees que lluitar...no ho sé, així ho veig jo...

                                     

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Nova llum, gràcies... sempre s'ha de donar les gràcies

Estic llegint un blog, me l'estic llegint de dalt a baix, un blog sincer, net, amb menys paraules que el meu però en molts casos arribant al mateix lloc...
Amb la pell de gallina, com ha de ser, el llegeixo, intentant entendre al ser desconegut que l'escriu, les seves ilusions, les seves pors, les seves emocions...m'agrada la gent valenta que expressa publicament el que sent, em fa ser encara més valent...en un món on estem tan controlats externament, amb el nostre D.N.I que  ens descriu sempre, amb totes les nostres dades voleiant per internet...és agradable veure algú que diu realment qui és...sense por, perquè tenir por de mostrar el que som? ...sembla que això ens ha de fer més vulnerables, però potser ens fa ser més forts...però ens han dit que millor guardar-ho per tú i mostrar-ho en compte-gotes als més propers...
Però en canvi ens despullem davant del que calgui per aconseguir alguna cosa, així està enfocada la societat... però de fet amagar-nos o no , no és tan important, la gent que et coneix molt ja sap com ets i els que no et coneixen ho poden mirar com un conte o una història llunyana i si s'apropen almenys tenen pistes del que es trobaran...no pot fer mal, tan sols bé...
Amagar-te significa també ,o és sinònim, de que sempre et tractin igual, ja estàs esteorotipat, no ets tú, si no el que veuen, i si no saben res de tú, et posaran una etiqueta que potser hauràs de cumplir sempre...ni que estiguis futut hauràs de fer riure publicament, perquè en la teva etiqueta posa que ets un paiasso...
Ja diuen que estem en un gran teatre on tothom cumpleix en el seu paper, no se si per això tanta gent es troba sola o fa mil teràpies, la meva està aquí, en les lletres, en vomitar cada dia els pensaments , les sensacions, les meves coherències e incoherències...per això mai torno a llegir el que escric perquè potser ni jo mateix entendria que un dia per altre el que tenia tan clar ja ni ho recordo...però així som els humans suposo, plens de canvis, tot i que hi hagi una essència única i que finalment s'acaba imposant en els desitjos finals de cadascú...a l'hora de buscar un camí...cadascú el seu...
T'enamores, et desenamores, t'enfades, et desenfades, rius, plores, el que avui et fa riure demà et fa plorar i el que avui et fa disfrutar demà potser també et ferà patir.
Per tant, tot és mou al teu voltant, per tant no et pots quedar quiet com una estatua amb les teves idees fixes de com actuar i la gràcia està en moure el teu pensament i el teu fer per poder superar o apreciar amb més intensitat una porció de la teva vida... pot ser un teatre o pot ser una aventura, suposo que depen de cadascú, de si vols passar de puntetes en la teva vida ( no dic en el món, dic en la vida d'un mateix) o encara tens l'intenció de convertir el que vius en molt més que caminar endavant... no dic que no s'hagi de fer, és una elecció i una cosa no hauria de descartar l'altre...m'agradaria ser tan mogut com tot el que és mou davant meu... això m'inspira aquest blog que estic llegint...tot això i molt més m'inspiren les sensacions, els sentiments, els pensaments...
Avui no em ve de gust mirar la tele ni les notícies, crec que tots ens mereixem el nostre moment, la nostra realitat, que ningú embruti una emoció, tot i que saps que existeix el dolor i el patiment i ets conscient de la realitat de la gent, potser de la meva fins i tot...vull dir que dins de la caixeta "tonta" ( o no, que a mi no em desagrada) també sortim tots cada dia en el telenotícies, però fins i tot aquesta part de tú val la pena oblidar-la de tan en tan, agafar aire i deixar anar l'altre part... i fins i tot molta gent podria veure que on abans sortien paraules, ara surt poesia, perquè tots tenim una part nostre que ens diferencia dels altres i aquesta s'hauria de potenciar sempre...però quant veig això en una persona que ho escriu publicament em dona llum, i quant diu que te ganes de recuperar el somriure que tan enamora entens que és una persona que sap que és especial i no li fa por dir-ho...un podria pensar que això és pedanteria i no, no...això vol dir segurament, que també veus a molta gent especial, fins i tot els trobes l'especial quant potser ells es pensen que son "normals"...perquè sincerament, potser tots som especials...almenys uns ho son en els ulls d'uns altres i els que no ho son, ho seran en ulls d'altres i així anar fent fins enntendre que ningú deixa de ser-ho... l'individu, com sempre, l'individu per sobre de tot...

dimarts, 9 d’octubre del 2012

30 euros

Buf !! , com sempre la part econòmica no em deixa respirar!! però tan és, ja començo a estar acostumat a fer filigranes...i sempre hi ha un gest que em dona un somriure genial...avui he viscut una de les escenes més boniques relacionades amb els diners que mai m'ha passat!!
Aquest matí, mentres treballava, m'ha trucat l'Isabel, la meva mare, vull dir la segona en arribar, però mare igualment, ja fa anys que la vaig adoptar...m'ha trucat emocionada, tan que m'ha fet donar un brinco i tot d'alegria!!
La conversa ha anat així...
Jo conduia i he escoltat com el móbil sonava, tinc tendència a mirar qui és i després posar-m'hi i dir:  un segon que estic conduint, en un moment paro... i així ho he fet.
Les primeres paraules que he escoltat és:
-Tú!! , que al tiu ( o sigui el meu estimat tiet, que poca cosa queda el nom de tiet a un home com ell!!) li ha tocat la loteria!!!
I jo, ostia!! que dius!! aleshores, he trencat els pantalons que ja no s'aguanten per enlloc, he començat a destrossar el cotxe amb la clau anglesa, m'he posat les mans al meu membre, mirant cap a la carretera i cridant "tomaaaaaa" a tothom que passava, han vingut els mossos i m'he baixat els pantalons i els he dedicat un "ojete", per fi als 42 anys he pogut fer una malícia!!!...he començat a fer brincos d'alegria mentres l'agent intentava controlar el meu estat, mentres jo li llepava la cara fent-li petons canins, he aconseguit escapolir-me de l'autoritat i com que portava els pantalons baixats m'he posat a fer aigues menors en via pública, o sigui he fet pipí!!...que guai!! que lliure, per fi seré feliç!!...
A la comisaria de Figueres seguia la meva cara de felicitat, quant de sobte se m'ha acostat un agent nou, vull dir nou per mi, i m ha dit que tenia dret a una trucada...osti!! que fort!! com les pelis!! aquell moment que tan he somiat de ser dolent per una vegada a la meva vida!! que feliç que estava...encara amb els pantalons baixats!!!
He pensat que abans de preguntar quant costa la fiança ( com que era nou en el tema m'he guiat per la tele, on el més gran fill de puta paga una fiança i tot arreglat) parlaria amb l'Isabel, que l'havia deixada penjada després de sentir aquella gran notícia!!! ... m'havia alliberat tan que ni havia recordat l'orígen de la meva bogeria!!
- Isabel!! estimada!! estic a la comisaria, he deixat el cotxe destrossat al mig de la nacional II !!
He pensat, pels meus interns, que si el premi era molt gran jo mateix arreglaria els 2 km que faig cada dia de nacional II !!!
-Isabel, per fi!! per fi serem feliços!! ja està, l'únic inconvenient que teniem està solucionat!!, que guai!!!
- Com anava dient estimat Alex- m'ha dit- al tiu li ha tocat la loteria, i ha vingut corrents a casa per dir-m'ho , està tan feliç!! i el primer que m'ha dit ha sigut : anem a fer un ingrés a l'Alex!! i per això et trucavem, perquè ens donguessis el número de compte.
Ostia!! , he pensat, si m'han de fer un ingrés és que ja ho ha cobrat , perquè ell està igual de pelat que jo sempre!!, per tant si ha cobrat no deu ser un premi molt gran...
-I quant li ha tocat ?- li he dit amb veu tremolosa i mirant a l'agent el seu paquet per si havia de fer-li alguna feineta-.
- 30 euros!!!!!!!- i poso moltes exclamacions perquè ho ha dit en un estat de felicitat brutal...
- no, no me'ls ingressis, que se'ls quedarà el banc!!, aneu a dinar a la meva salut...i així ho han fet...


En tota aquesta història hi ha molta part inventada...evident...però la part més bonica, certa, alegre, feliç, increible, alucinant i que no te preu, mai més ben dit, és la trucada de l'Isabel amb el meu tiet al costat feliços perquè em podien ajudar amb 30 euros, ho trobo genial i he pensat, a la puta merda tot!!...sóc feliç igual de tenir a gent que s'ilusiona per coses tan petites o tan grans com 30 euros...tot depen de com es miri...quina sort que tinc de viure amb gent que viu al "país de nunca jamás"...un gran somriure per ells...els estimo molt!!

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Celrà

Potser és hora d'agraïr les coses, potser és tard peró val la pena...se que ho llegiràs:

Gràcies per Cornellà, per Celrà, per aquells dies, potser deficients en practicitat, però increibles en màgia...gràcies pel concert, va ser increible... gràcies per mirar la bombolla i respectar-la...és cert, no cal pujar molt amunt, segur que és una trampa al final i enganya, perquè un pensa que allà hi ha l'estabilitat i està una mica més avall...però els dos erem somiadors, massa somiadors com per entendre la realitat...
Però gràcies, segurament ho pagaré molt de temps... ni que fos per instants, el llistó està molt enlaire i segurament confós, però no se, res ho puc deixar de comparar en allò...
Ahir em deien que segurament no és bó, segur que no, impedeix mirar al present amb claretat i sobretot, sense distorsions, però ja han passat anys i em sembla que allò és el que anhelo, no a tú , si no l'estat...ja saps, el món és molt petit o molt gran depen de com ho miris...
Gràcies per Aiguablava, segurament un dels instants més màgics de la meva vida...tots aquests detalls gegants segurament m'han condemnat i m'han fet fer mal en molts casos, crec que estic aprenent i intento pensar abans d'actuar...
Gràcies per la curva, gràcies de veritat, ningú pot fer-me recordar les coses amb aquesta claretat...potser és el moment d'entendre-ho i d'entendre tot el que m'ha passat després de tot allò, estic capacitat, torno a pujar i quant pujo puc mirar millor..
Saps que puc recordar mil moments dolents, ho se, em vaig passar molt de temps tan sols quedant-me en ells, però el temps no és que ho curi tot, simplement en el meu cas ( tot i que en això m'ha costat més que tot el que havia viscut i potser el que viuré ) sempre, SEMPRE, m'acabo quedant amb les coses bones i ja saps que les enlairo massa...o no, no ho se, però les enlairo...sense el massa...
El meu recent present m'ha ajudat a entendre-ho tot més...no em vas estimar bé, jo tampoc però encara que no serveixi , em vas estimar molt, tan que ja ha passat el temps i encara recordo com ho feies, i abans ja havia estimat i m'havien estimat però no havia conegut la passió...i després ho vas intentar, des del respecte, des de l'amor o des del record però jo era incapaç...ja saps, el meu somni heroic de sempre!!
M'ha costat molt, però ja estic bé, crec que des del Febrer estic bé, he tingut una ensopegada però m'he recuperat ràpid, i per això et dono les gràcies, perquè sigui com sigui és l'únic moment de la meva vida que he viscut dins de la màgia...segur que no és bo en aquest món fer-ho, segur que no, ja m'ho vas dir que no era d'aquest món...tú tampoc, tot i així ho dissimulem molt be... segurament no és que no ho siguem, si no que estem fets per ell...no vull enlairar-me tan com per pensar que no està fet per mi, o per tú...seria posar-me al nivell més humà possible on tothom creu que la terra està en les nostres mans i així va tot, ple de lluites de fronteres i guerres inútils...
Tot i el final, em vas ensenyar parts de mi que no coneixia, parts que estaven plens de somnis i màgia, molta màgia, és igual que fos un conte, jo puc dir que el vaig viure...amb tú..així doncs gràcies...
Ara ja se on puc arribar per dalt i per baix, tot ho vaig conèixer allà...està bé saber-ho, per apendre o desapendre...
Sigui com sigui qualsevol detall el convertiem en un tresor...les coses dolentes ja l'has he dit massa, ara, des del bon estar en que em trobo, tan sols et vull dir les maques i mira, entenc que si sigués pràctic en els sentiments no t'agraíria res de res, però ja saps que no ho sóc...no puc ser feliç perquè si, he d'acceptar que és així, hi ha gent que tira endavant i ja està, jo no...és una elecció pensada, igual de vàlida que l'altre...
Ja saps que el millor de mi està en les lletres però també que el pitjor de mi també està en elles, tot es posa en una altre dimensió, de fet en elles no hi ha la meva realitat , hi ha una part, estan barrejades amb la màgia, amb l'ilusió, amb el Peter o amb el pirata...osti, si de fet el titol del blog me'l vas donar tú, gràcies també...
I tot i que en molts casos les lletres se'n van de viatge, o les porto jo on vull i dibuixo fantasia o desmesuro els sentiments i com que és públic doncs pot fer confondre, estic orgullós que ni que fos un moment, llarg, de la meva vida, ni que fos una confusió, o una gran realitat, ni que fos un dolor o una emoció imborrable, sempre sabré que existeix en carn i ossos el que les lletres se'n van a buscar en un viatge infinit al país de Nunca Jamás...com vols que una vegada superat el dolor no t'ho agraeixi?, t'ho agraeixo tan que aconsegueixes que l'últim dolor que he tingut hagi quedat en poca cosa...de veritat, gràcies...

divendres, 5 d’octubre del 2012

Privilegi o comoditat

No estem preparats per viure en una altre dimensió, ens fa vèrtig, ens fa por, ho volem controlar tot, tot el que surti del que pensem que és normal o massa intens o massa fort ho deixem de cantó i retornem al nostre camí, que encara que sigui més gris o menys intens, és més facil de caminar...
No acceptem ser privilegiats, no ens ho acabem de creure, pensem que la terra o el món o més ben dit, la societat que vivim -és més correcte dir-ho així- no ens pot oferir grans emocions a no ser que sigui comprant un moment d'intensitat en un esport d'aventura o en un viatge...ens fa pànic el desconegut tot i que en un primer moment ens hi tirem de cap, perqué alló que tan anhelem quant mirem pel.lícules emocionants ens està passant a nosaltres, que no tenim una càmara ni un guionista ilús que ens acompanyi...
No en sabem i a la mínima que la nova emoció es torça deixem de lluitar, i de seguit ens posem a lluitar pel que sempre hem lluitat que sense adonar-nos potser encara és més lluita que la novetat, peró ja l'hem acceptat com a nostra...
I aleshores, quant abandonem  una emoció nova actuem com feiem abans, ni tan sols la novetat ens serveix per agafar un altre patró, seguim com sempre, com aquell refrany castellà tan conegut:" más vale sabio conocido que un cavallo regalado" i aquí ens quedem, sense pensar que potser en la novetat hi han mil coses que son insuperables i potser tan sols en falla una, el més lògic és utilitzar les que serveixen, com amb la roba, la que et va bé te la pots seguir posant... es clar que és desgasta peró si la novetat ha sigut curta hi han mil coses per fer encara...peró el patró diu que no, que ja no, que seguim amb les antigüitats, algunes totalment desgastades, peró que controlem totalment...
No estem preparats per ser valents i encarar les coses d'una altre manera, potser fins i tot tanquem els ulls per no enfrontar-nos a les nostres pors i tirem endavant o potser no tirem endavant peró ens creiem que si, perqué també ja tenim clar que tan sols hi ha una manera de tirar endavant, la de sempre...
Ara que ha tornat el pirata i que m'està fotent una canya increible i que em fa espavilar per moments, me'n adono que com el savi poema "no te salves" no puc renegar dels privilegis i que tan sols tastant els nous tresors i les petites porcions diferenciades que hi ha en ells entendré que la meva vida no la vull en el suposat regal que es diu comoditat...
I  em diuen que penso massa, peró finalment crec que no tan, simplement em deixo portar per les sensacions i els sentits i molts es deixen portar per els milers de pensaments que tenen, tot i que creuen que no pensen, ja que els tenen tan incrustats i se'ls han fet tan seus que no suposa cap esforç...
I crec, que en realitat, no estem fets per viure en la comoditat, i aixó és una de les coses que ens hauria de diferenciar dels animals, i el ser racional ens hauria d'ajudar a saber canviar i aprofitar el que tens de nou en la vida...
Una persona es divideix en mil coses, per algunes serveix, per altres no, i quant dic serveix, vull dir que funciona amb una altre persona en alguna cosa en concret ... igual quant no serveix, peró no serveix per tot ni tampoc per res de res, hi ha un punt intermig d'on has de rescatar les coses meravelloses i tirar definitivament les que et fan mal...
Si follar amb algú és meravellós no ho has de perdre mai, si riure també ho és , tampoc i si saps que pots compartir-ho tot menys la teva vida, també val la pena aprofitar-ho, tan sols així dones mèrit a l'altre persona...
Ja se que no és fàcil i que hi han mil factors peró en general son factors que ja tenim injectats antigament, i si mires algú de nou, ho has de fer de nou i reinventar les coses per aquella persona, així dones mèrit perqué has obert un nou món que no te res a veure amb el que has viscut, no perqué sigui aquella persona, no vull dir aixó, si no perqué cada relació entre dos és un nou món quant comença i com segueix i com acaba si és que acaba...
Jo vull ser un privilegiat i si hi han mil coses que funcionen i mil que no, vull les mil que funcionen perqué aixó et fa estar en un estat que és impossible d'arribar-hi de cap altre manera...vull renunciar a ser una persona més i prou, no perquè em cregui res de l'altre món, simplement perquè tan sols en el vertígen de grans moments he trobat les emocions més extraordinàries de la meva vida, no me les vull perdre per res del món encara que sigui tan sols uns instants de la meva vida...no cal renunciar a res, i quant dic a res , vol  dir a res, ni al més antic si un ho vol ni al més nou si un ho vol també...peró no estem preparats per aixó, ho preferim veure en el cinemà o en la literatura o en una poesia, o fins i tot ens meravellem en un llibre d'auto-ajuda que ens està dient que siguem valents amb el que ens arriba, i tots flipem, peró ho veiem com alguna cosa de ciencia ficció, perquè en definitiva ens creiem tan poca cosa com la societat ens vol fer creure...
I aixó, quant un pirata t'enlaira, te'n adones que l'única cosa que fa és mirar a l'altre ben petitó, quant saps tot el seu potencial i sobretot com pots vibrar amb ell en alguns detalls importantissims d'un mateix...
Seguiré buscant tresors i els seguiré dividint en porcions gegants, com un pastís d'aniversari peró sense necessitat de celebrar-ho en una data definida per un calendari, si no en la data que les sensacions i els sentits et criden per un instant, per un dia o per una hora...tot és seguir el que sents i no el que ja senties, finalment aixó es donar voltes al mateix i a més a més, per tota la vida...

dijous, 4 d’octubre del 2012

Un entorn rural

Per fi torna el pirata, després d'uns dies dolç amb tot menys amb mi mateix... cosa que cada dia tinc més clar que és necessari de tan en tan per millorar ( amb un límit és clar).
De fet quant surto d'una "lluita interna" o "millora interna" me'n adono que aquest camí és vàlid per mi. Aquests darrers dies he tornat a retrobar la valentia, clau en el meu ser, valentia a afrontar els meus actes, falten pocs detallets o "detallassos" peró he fet feina, ara ja puc retornar al pirata o al Peter...avui toca el pirata, em sento contundent...parlaré de l'educació dels nens en un entorn rural o en un poble, com que se que puc molestar a algú, diré que tan me fot ja que és la meva opinió i a mi també em molesten coses peró callo, son opinions i n'hi han per tots els gustos...crec que puc ser titllat de moltes coses , però mai de partidista per alguna cosa en concreta, per tant ho miro objectivament si és que es pot mirar objectivament res sense passar pel filtre de cada persona:
Quant pensava en tenir fills sempre creia que era molt millor fer-ho en un entorn molt més proper, més a prop de la natura, on tothom es conegui i on sigui més fàcil moure's amb llibertat pels carrers...deixant de cantó l'últim punt, que és cert i evident, he entés que res del que creia era cert...no, de fet jo si pugués m'emportaria l'Aida en un lloc molt més obert i molt més dens de varietat...ja se, ja se, i la seguretat? si, és cert, peró ja està, no hi veig cap més inconvenient...
I parlo per l'experiència amb els adults, ja no dels nens, que de fet segueixen els seus referents, que som els madurs, ejem.
Sempre he tingut clar que tan sols et pots trobar sol en un lloc on coneixes a tothom, en una gran urbe et pots trobar petit però sol costa més...aquí dalt, he vist i no per mi, ja que jo no sóc ni seré mai d'aquí, paraules textuals extretes d'alguna ment que m'he creuat ( forces)...doncs aixó, que no sóc d'aquí i com el Pelegrí Pelegri segueixo en el procés de " de donde soy o de donde vengo", per tant tan me fa a mi, peró gent de tota la vida d'aquí, han tingut algun problema i s'han trobat molt sols...ja se que a Barcelona també, peró allà ningú parla del companyerisme entre veins, de sentir-se sempre acompanyat etc...vaja que si et falta sal aqui és més fàcil trobar a algú, o per pujar un moble o el que sigui i evidentment hi han coses boniques eh, que quedi clar, però el que és cert és que es creen uns tics brutals entre les relacions i les persones i sobretot, es crea un suposat escut que t'ha de protegir de tot i no és així, finalment mai és així...aixó passa quant molta gent han estat sempre visquent coses junts i no es coneixen res de res...és una simple amistat de geografía , cap cosa de l'altre món, també passa en algunes families...vull dir que hi han molts coneguts i pocs amics...si,si, com a tot arreu, però a Barcelona no es nota perquè no et trobes mai ningú que et conegui...
Hi han molts adults d'aquí que no paren de donar explicacions de la seva vida, aixó els nens també ho mamen... el que diran, el quedar bé, aixó crea una atmósfera de falsa sinceritat i carinyo...sempre parlo en general eh, no de les amistats de veritat, parlo d'alló que odio tan, el col.lectiu... i el col.lectiu en un poble és molt complicat perqué aprens a ser falç, ja que per nassos acabes coincidint en els actes amb aquella persona que et cau fatal, o aprens a fer bona cara per nassos encara que estiguis fet una merda...i aixó els nens també ho mamen...
Al ser tot més proper el que és bo segur que és més potent peró el que fa mal també es nota més, vull dir que ja no tinc clar que aquest sigui l'entorn ídilic per un nen...
Els tics dels adults son brutals i no es veuen si estàs a dins, ho dic jo que quant estava a Matadepera no ho veia tan clarament com ara ho puc veure, tot i que recordo sentir-me més sol que mai quant tenia un problema ( torno a parlar col.lectivament)...peró tothom te por del que diran i de fet hem de pensar que per més por que tinguem i per més coses que deixem de fer, diran el que voldran igualment...
Jo crec que mentalment per un nen aixó li tanca portes, és com viure en un petit indret on tots fan el que toca molt sovint, festes del poble, el típic sopar de tal dia, quant s'inaugura alguna cosa, tot aixó tan sols fa que et pensis que tens molta gent al costat i no és així, és costum, és herència, ho ha fet tothom sempre, no és gaire més que una discoteca...
RECORDO ALTRE VEGADA QUE PARLO COL.LECTIVAMENT!!!
Flipo que gent que ja tenen més de 30 anys encara hagin de donar explicacions i tinguin por de fer mal, dono les gràcies als de casa que mai m'ho van fer i que aixó ( alguna cosa havia d'apendre be), jo també ho estic fent amb l'Aida, que fa res em va demanar el correu d'una ex meva que ja no hi tinc relació i jo li vaig donar el valor que te com a persona per sobre de que sigui la meva filla...només faltaria que no pugués decidir a qui veure, amb qui parlar i espero que mai s'hagi d'amagar dels que l'estimen!!...
Quant passen aquestes xorrades, que ho son per mi i que en molts casos t'arriben de gent que els encanta la seva llibertat ( amagada aixó si, perqué la llibertat si no és completa no ho és), entens que els ambients tancats poden ser tòxics i en ulls dels altres l'única cosa que fan és empetitir a algú que potser tú li veus un potencial increible...i en molts casos allà es quedaran, total per res, perqué tampoc serveix per res, per una suposada tranquilitat que no ho és en realitat, tan sols és una estratègia...
Peró aixó, increible peró cert, em dona força a mi...entenc que els nens tenen coses boníssimes en un entorn tan proper peró crec que per més que diguin que son més espavilats ( que no en tinc ni idea), el que si que tenen és menys punts de vista i s'hereden molts odis dels pares...aixó ningú em pot dir que no perqué ho he viscut en tercera persona, que és la forma de veure-ho amb tranquilitat...jo crec que no, que no és el millor entorn per educar a un nen, aquí es creix més ofegat segur, tot i que la natura propera pugui ajudar, peró els nens viuen de les persones i les relacions entre elles, no de la natura ni de les vaques, encara que els pugui agradar...jo tampoc puc ensenyar-li a l'Aida que envii a la gent a la merda, perqué no cal , per tant no puc dir-li però pateixo per ella i pel que escolta cada dia...sento bestieses increibles i coses de pares que ni entenc, unes batalles i unes històries que l'única cosa que aconsegueixen és que dues nenes que s'estimen i es porten bé, estiguin condemnades a no entendre's...ja sabem que si a un nen li rentes el cervell amb Deu,  o amb el Barça o amb Catalunya o amb Espanya, doncs te més possibilitats de creure-hi, si no l'Aida no cridaria tan convençuda "visca Catalunya" , ella no te ni idea d'aixó perqué aixó no ho portem en un xip quant neixem, aixó és una cosa externa que se'ns posa a dins nostre...vull dir que tot el que mamem de petits ens repercutirà més endavant, si no tots els nens que han nascut a Catalunya es sentirien catalans i no és així...espero que no estigui molt influenciada i que entengui que la principal potència que te la paraula llibertat és ser lliure de veritat, si un dia m'ha d amagar alguna cosa , que no pensi que jo no l'entendria o que em faria mal, si fos així alguna cosa malament hauré fet...aixó no és fer el que un vol, aixó és estar condicionat...i aquí, en un lloc reduit pot passar molt més facilment...COL.LECTIVAMENT parlo i sense odi a cap poble ni terra ni res de res, que ja en començo a estar fins els nassos de tenir que disculpar les meves crítiques a on visc, com si tingués algún deute amb el lloc, si no ha fet res per mi!!...
Per cert mai he entés perqué ofenen algunes coses, jo sóc de Barcelona i aquí dalt me l'han deixat a "caldo" i tan me fa!! cadascú és lliure de dir el que vulgui, sembla que no et puguis cagar en el lloc on vius...no ho entés mai...ja paro de disculpar-me, cony de pirata timid!!