la ment

Ai, se'm trenca el cor quant veus algú que pateix, sigui quin sigui el motiu, sigui aparentment poca cosa o una cosa tan gran com una malaltia...tan és, se'm trenca el cor...
Avui, de casualitat m'he retrobat una amiga...bé, no una amiga, una d'aquelles persones que un amic en comú us presenta i no saps perquè conectes...
Recordo que la vaig conèixer entremig d'una conversa mig artística, a casa d'una veína ...em va caure bé, era i és molt més jove que jo, crec que uns 17 o 18 anys menys...tot i així, com que ens vam caure de conya, vam quedar a l'endemà per anar a fer un café... si no recordo malament el dia següent marxava cap a ses illes, ja que el seu pare vivia allà...
I vam conversar molta estona , molt bé , de la seva malaltia, del càncer que avui m'ha pogut dir que està tot bé, almenys això està bé...
Però no, no està bé, crec que creu que la vida tan sols li prepara desgràcies, però jo no se com dir-li que no , sóc incapaç de convèncer a ningú del que ha de fer en la seva vida, cada vegada que ho he fet m'ha anat molt malament...tan sols he escoltat i callat, fins i tot li he dit que finalment tot depen d'un mateix, però és clar, és molt fàcil dir això si les coses et van més o menys bé...de fet jo l'entenc, no he arribat a llocs tan subterranis en la meva vida però també he baixat moltes vegades a la foscor, tinc la sort que sempre he vist un fil de llum que m'ha mostrat el camí, no parlo misticament eh...però potser hi ha gent que no la pot veure...crec que de saber-la trobar, tothom és capaç de fer-ho, però no se, potser la falta de ganes o la por o el costum de pensar que tot et surt malament no ajuda en molts casos...
Vaig parlar amb l'amiga comuna fa uns anys, li vaig preguntar per ella, em va dir que li havia perdut la pista...però també em va dir que tenia poca fe en ella, ja que semblava que buscava la desgràcia on no n'hi havia...no ho se, no sóc capaç de jutjar tan, potser perquè no la conec com l'amiga comuna i perquè parlant amb ella sempre l'he trobat absolutament original en els pensaments...segur que tenir càncer de ben petit t'ha de fer reflexionar molt quant vas "madurant"...
Avui m'ha dit que ha estat tres mesos tancada en un psiquiàtric, m'ho ha dit perquè sap que m'ho pot dir, sap que jo la puc entendre, no perquè m'hagin internat mai, que per sort no, però si que he tingut la mala sort o sort ( depen de com t'ho miris) de tenir gent estimada patint mentalment. En algún cas es veia a venir, en altres a tots ens va agafar per sorpresa...no se, hauriem de discutir a que és degut i si sempre hi ha d'haver un detonant perquè alguna exploti i és més, a vegades ser conscient de quin ha sigut el detonant...
La ment és perillosa, això si que ho se...he pensat tan durant la meva vida que encara que a vegades he anat per la perillosa línea de la part no racional, sempre ho he controlat...de fet de fora se'm veu descontrolat però en el fons tinc la ment controlada sempre, tan sols l'amor em pot fer perdre aquesta "virtut", fins i tot quant camino per la bogeria és una elecció, tan de bo tothom hi fes un vol de tan en tan, és una teràpia fantàstica, el que passa és que , com sempre, tan sols donem un significat a una paraula i  sempre n'hi han milers o milions...
Per tant ningú hauria de pensar que està fora del risc de caure en un parany mental.
Diuen que com més desenvolupat és el país on vius més possibilitats tens, per tant millor no jutjar i pensar que tots estem exposats..de fet tothom que te la vida molt ben posada i per alguna cosa, com per exemple la maleída crísis, tot se'n va en orris, doncs te possibilitats de patir més, ja que en cap moment s'ha preparat per caure d'on és...
Aquest finde suposo que la veuré, de fet no em puc involucrar gaire, ho podria fer si estigués fort com en alguns casos però ara estic en el meu procés de pujada , no puc estar gaire per ningú , de fet estic torre collons i quant estic així no podria ajudar-la gaire...de fet tampoc l'haig  d'ajudar , però si escoltar-la una mica si ella vol expresar, que m'imagino que voldrà...
Ella em va dir que li escrivís el llibre de la seva vida, però com sempre, son coses que es diuen, tot i que avui m'ha dit altre vegada el mateix...no se, potser si que m'agradaria...és una persona intel.ligent, que no vol dir que sigui pràctica... el meu pare em deia que l'intel.ligència és medeix en el poder d'adaptació que tens en les coses, potser si, no ho se, però també parlavem de que en general la gent que veu moltes coses i te un poder de captació brutal pateix molt més que els altres...no se , en definitiva he vist una altre persona patir...i el món sempre tira endavant, sempre!! tan és com estigui ella...i encara volen que cregui en pàtries i mardingales...que farà la pàtria per ella?, res... tirar endavant o enderrera...aviat ni un centre psiquiàtric públic...que seria el mínim...bé, no vull marxar de mare ( és diu així? quina expresió més extranya que m'ha sortit!!)... li desitjo el que ella vulgui, ni felicitat, ni tristesa, ni res que ella no vulgui...perquè en definitiva tots tenim el que volem en molts casos, tot i que no ho sabem quasi mai i pensem que és el destí o la vida ... jo crec que no, que molt depen d'un mateix...tot el que sigui controlable és clar...