Guai

Avui m'he tornat a sorpendre a mi mateix, m'agrada que sigui així...a vegades sents dolors o coses que et fan mal i aleshores t'hi enfrontes i resulta que estàs bé...en aquest cas m'ha costat aconseguir el que tan necessitava i finalment he sigut jo que m'he decidit, m'ha anat molt bé, estic content...
Peró em sorprenc a mi mateix, està be que als recents 42 anys encara em sorprengui...a vegades penso que sóc rar, molt extrany o diferent a moltes coses tal com funcionen o han de funcionar...optimistament parlant hauria de dir que sóc especial, peró millor ho deixem en extrany...les meves reaccions a vegades no segueixen cap patró i com més patró veig en l'altre menys el segueixo jo...
Avui deia a una persona que estimo molt que la gent la miro dividida en molts bocins, tots junts fan el total peró jo divideixo i a vegades si que va tot junt, peró moltes vegades no és així, mires un boçí que t'agrada i l'altre el deixes de cantó, no se, avui ho he vist així i m'ha encantat fer-ho...
També he vist que sóc fort, a vegades fins que no t'hi enfrontes no ho veus, i m'ha fet estar tranquil amb mi mateix... m'he vist seré, i tota l'ànsia guardada i acumulada no ha existit en el moment important, tot i que se m'ha fet curt, ja que quant estic bé amb algú tot se'm fa curt, com ha de ser...i segurament pel passat sempre serà curt o ho serà fins que el que toca desaparegui i apareixi el que ens vingui de gust en cada moment...
Peró em toca esperar i esperaré, se que val la pena, quant tens un tresor has de saber esperar tot i que sóc impacient i costa...peró és important...
Ahir una amiga em va dir que la espifio no guardant res i dient sempre el que sento per l'altre, tot i que ella deia que li encantava peró que en molts casos se'm podia tirar en contra, per la magnitut de les paraules o perqué el que digui avui a vegades no es tan coherent amb el que diré demà...peró tot i que sempre es pot canviar en aquest cas crec que no vull fer-ho, si algú em desperta alguna cosa ho he de donar, no m'ho puc quedar, sigui el que sigui, coherent o no...pot confondre, ho se, peró en els sentiments també hi ha una part de confusió sempre, perqué per sort no sempre son iguals ni sempre estables...
Visc les persones amb passió... m'apassionen i així és complicat callar el que sento, o m'amago com faig a vegades i pateixo en silenci...o dic el que sento, que finalment m'acaba fent sentir millor, per tant millor així...
Em queden dues coses pendents, tan sols dues, he començat bé els 42, sempre he de donar les gràcies a l'Aida, que desperta en mi una part que es perd en el camí de la creixença, i si l'escoltes bé i entens el que diu veus que tot és més senzill...
Avui he fet l'enterrament definitiu d'una cosa peró aixó fa viure molt més les altres coses que queden, que son més fàcils i més boniques...ja fa dies que vaig entendre que si algú no vol canviar les coses no cal que ningú s'hi esforci per l'altre, és una decisió respectable en tota persona. Tan de bó ho hagués entés fa anys, peró potser ara ho he vist amb més claretat... aixó em va treure la culpa de sobre, una culpa que és la part que més m'ha fet desquiciar-me per moments en instants de la meva vida...peró a vegades tot i ser passional, val la pena ser fred i mirar des de fora i ben lluny... si pots, que no és fàcil és clar...i te'n adones que tot continua igual en l'altre i que aixó el fa estar bé, per tant tampoc era culpa dels teus actes, simplement que no volien enfrontar-se a res, i no ho dic negativament, tan sols és així, i un ho ha de respectar, ho entenguis o no, les coses son com son... i segurament la meva presència tormentava la tranquilitat de l'altre, potser confonia al principi, peró quant jo feia un gest extrany l'altre clarament marxava en busca de la seva tranquilitat... hi ha gent que vol canviar perqué ho necessita i hi ha gent que no vol canvis perqué ho necessita, tot és respectable, és clar que si...
El que tinc clar és que està molt per sobre d'aixó, ja ho sabia, avui ho he vist més clar...i segurament he entés que jo m'hauria estancat en una suposada tranquilitat que a mi mai em dona tranquilitat, per tant cadascú segueix el seu camí escollit, peró jo em perdo una cosa en aquest camí...la part més pillina de mi...he dit.

I ara, em sembla i després d'uns dies de interna feina està a punt de tornar el pirata...de fet en tinc ganes!!!