Crec que no recordo cap etapa de la meva vida on estigués tant de temps sense escriure, ja deu fer més de dos mesos que no escric ni aquí ni allà Curiosament vaig dedicar l'últim escrit a una Anna, la mare, i justament una altra Anna em fa tornar despertar el desig d'escriure...
Potser perquè sempre he interpretat els escrits com alguna cosa que queden per sempre allà... un pot fer un homenatge parlat, però l'aire se'l pot emportar, les lletres queden gravades per sempre, sigui amb tinta o en aquesta pantalleta...
La mort de la meva mare era esperada, fins i tot diria que era injust que no marxés, per ella... ningú mereix patir...
Però la injusticia més gran és quant marxa algú que no toca, i no toca perquè per l'edat encara li queda molt per viure i apendre o desapendre, però deixant de cantó les injustícies, ara toca el treball, pels que estaven més a prop d'ella, de reconvertir-ho tot...
El dolor físic s'ha d'assimilar, el "mono" de la seva veu o de la seva imatge és part del dol, aquest s'ha de païr i acceptar, el reconvertiment ve pel cantó més essencial o espiritual, tant fa la paraula que hi possem...
Crec que qualsevol persona que va conèixer el meu pare o el meu avi, hi veuen una porció d'ells en mi, i d'això tracta el reconvertiment...és gravar en paraules d'or en el teu cor qui ja no està en la terra fisicament...i allà, en aquell màgic moment que surgeix d'un instant doloròs, la persona ja mai més marxarà d'on som nosaltres...i és aleshores, quant el temps ajuda i sobretot, l'amor eleva, i tot queda inmers en records dolços i preciosos...tant dolços i preciosos com era tenir aquella persona en vida al teu costat...i si, i ho dic convençut, el meu pare, o el meu avi o la meva iaia mai han marxat d'aquí on sóc jo...vagi on vagi ells venen amb mi o potser sóc jo que vaig amb ells...
La mort de l'Anna em toca de ple... primera, i és la part més important, és perquè la coneixia, perquè li tenia carinyo i perquè forma part d'una familia importantíssima per mi, potser perquè en aquesta família hi tinc el meu amic de l'ànima, potser perquè la mare del meu amic és una de les persones que més a gust m'hi trobo, potser perquè la germana del meu amic i de l'Anna, és una persona que transpira bondat per tot arreu...la família és més extensa, però amb qui hi guardo un especial vincle és amb ells tres...i tambè amb l'Anna, que sempre que ens trobavem compartiem riures i sobretot, trobar-se a gust....
Aquests dies he estat remogut per moltes coses, coses que potser no he entés d'altres, coses que potser no he entés de mi mateix, coses que si m'haguessin dit fa anys que em passarien hauria pensat que era una broma de mal gust...potser tot això m'ha fet adonar-me que sóc molt més fort del que pensava, no ho sé, el que si que tinc clar és que la mort de l'Anna m'ha aturat en tots els procesos...
Ja sé que és un tòpic dir que ens queixem de tonteries, i que ni tan sols pensem que ja som privilegiats per seguir vius en aquest planeta, però me n'adono que és cert, és la única sort que tenim realment: que fins i tot podem explicar les coses quant ens van malament...
I potser per això en un moment donat vaig pujar a l'habitació de l'Anna, volia pensar en ella, tot i que ja ho feia a baix quant en cada llàgrima de la seva germana la veia dins d'ella, també en cada somriure, perquè per sort, quant estimes, des del primer dia ja pots recuperar somriures de les vivènces que has compartit amb qui ja no hi és...i potser els que més se l'estimen encara no ho veuen, però els que quedem en segon pla, ja veiem com l'Anna es va reconvertint per seguir viva en cadascuna de les persones que tant han viscut amb ella...o és que l'amor no és infinit en molts casos?...per tant allà a l'habitació on jo també hi havia passat moltes estones, també és l'ex habitació del meu gran amic, vaig poder despedir-me fisicament de l'Anna...
Em va venir allò que vaig escriure quant encara era un adolescent, on el dolor i la dolçor es barrejaven en un dia on les llàgrimes mullaven la meva cara..."plorar és treure el cor pels ulls"...per tant plorar és bó , fins i tot diria que necessari, encara que evidentment res serveix com a norma per tothom, cadascú necessita passar les coses a la seva manera, però sigui com sigui, s'ha de treure el dolor, que marxi, i que és quedi per sempre la dolçor..que és la realitat del que vam viure amb aquells que ja no hi son però encara estimem amb la mateixa força...
És cert que no ens eduquen molt per la mort, de fet admiro als infants perquè poden reconvertir a la persona en una estrella des del mateix moment que ja no hi és, és bonic i reconforta escoltar les nebodetes parlant d'una estrella que brilla molt i molt...a vegades penso que això ho perdem pel camí, però també ho perdem perquè anem adquirint coneixements i podriem dir exactamentel significat del que és una estrella i a més coneixement menys màgia, o potser no? potser depen de nosaltres mantenir per sobre del coneixement l'il.lusió, perquè en definitiva alguns podem madurar també malament i ser uns "incultes" i a vegades no voler saber res...és bó a vegades no saber res, n'estic convençut...suposo que algú em podrà dir que el no saber res potser a portat a la humanitat a fer barbàries, i no cal dir en el nom de la religió...doncs potser m'equivoco i hauria de dir, és bó a vegades no saber res i no aprofitar-se del que no sap res...
Jo el que sempre faig primer, quant algú marxa, és agraïr-li les coses, les estones, els moments, els sopars o els riures que hem compartit...em ve al cap ara, el dia de cap d'any i la última conversa que vaig tenir amb ella...però també m'arriben moments del passat, i és curiós veure que et van arribant sense saber perquè t'arriben justament aquells i no altres...
L'Anna era reservada en les seves coses, que no introvertida respecte als altres, ja que era de tracte fàcil i accessible, crec que adorava els nens i que els nens l'adoraven a ella, i jo només puc dir coses bones dels moments que coincidiem, Simplement em queia de conya...
La seva germana em deia que li venia de gust estar amb ella tots aquests dies a l'hospital, i ho entenc, la malaltia de l'Anna també forma part de la seva vida, de fet jo recordo que amb el meu pare hauria firmat on fos perquè mai hagués marxat encara que això representés que s'hagués de quedar en l'hospital per sempre, l'amor també te la seva part d'egoisme, però el primer dol que passes és el del fet de no anar a un lloc que t'has acostumat a anar per veure al teu estimat, És allò de que ens acostumem a tot... encara en dia d'avui penso de tant en tant que hauria d'anar a veure a la meva mare, és curiós però ès així, i aquest és un dol palpable, que apareix molt ràpid, i que també marxa i aleshores ve el dol real, el que ja no està influenciat pels últims dies o mesos...
Tot i així, en el meu cas, aquells dies a l'hospital amb l'estimat Eduard formen part dels records dolços també,és curiós com pot el temps i l'amor reconvertir les coses en boniques, potser és que l'amor verdader o el temps no deixen mai de ser infants, no tenen edat i treballen d'una altra manera...no ho sé...
Jo només vull dir-li a l'Anna, i m'agafaré a la màgia per creure que ho rebrà, que ha deixat molt d'amor en els que ella estimava, que ara la veurem a través dels ulls dels que l'envoltaven i sobretot que tot i que la vida és injusta i ho ha sigut amb ella, li vull donar les gràcies per la seva valentia, de com ha enfrontat aquests darrers dies, i li dono les gràcies no per mi, que estic lluny i no he estat al seu costat perquè no era dels més propers, li dono per la força que deixa els que la recorden, perquè si ella va saber morir, els que queden han de saber viure bé sense ella, és el que ella sempre va desitjar segur...la vida va ser injusta amb ella , ara ens toca ser justos i posar-la al lloc que toca, al cor de la Nuria, o del Toni o de la Ramona i dels que ja no conec tant però que també estàven allà...
És un escrit alimentat de les paraules de qui l'estimen en present... i l'estimaran...ja comença doncs el procés del no morir mai...
Gràcies...i per l' AMIC i la germana i la mare, només una cosa: ara també sou l'Anna, i ella segur que està ben feliç de caminar amb vosaltres...
