El despertar de la força

Ja de petit els meus pares van desistir de portar-me al cinemà a veure pelis de l'estil de la guerra de les galàxies, m'adormia i acabaven portant-me a Badalona a veure pel-lícules de l'Astèrix, no se perquè era a Badalona, però era allà, o a Barcelona, una que van fer de la Mafalda...o potser Los rescatadores de Disney.
L'única d'aquest gènere que em va encantar i que tinc un gran record és " la historia interminable" , però segurament perquè el llibre em va agradar moltíssim i tambè perquè vaig fer un treball al col.legi que tractava d'ella.
De petitó feia les preguntes típiques que es fan quant mires pelis com star wars, com per exemple: com pot ser que els dolents siguin 10000 i tots disparin tan malament, i els bons són 10 i tots tenen un porcentatge d'encert a l'hora de matar fulminant.
Així per sobre, crec que després de milions de trets amb armes super potents, només un dels protagonistes mor, i atravessat per una espasa!!...i perquè el maten a traïció, que si no n'estic convençut que tambè s'hagués salvat.
Fins i tot, i això ja és màgia, a l'episodi VII resulta que un dels dolents es torna bó, doncs automaticament cap bala o llàmpec, no sé com dir-ho, el toca...vaig pensar que si un dia sóc dels dolents em passaré als bons només per salvar el cul,ni molt menys per motius morals...
Al nou bo li passen 2390 bales pel costat i res de res, com a dolent no hauria durat ni una batalla..
I jo em pregunto, si són tan poderosos, si realment els dolents són els que dominen i tenen el poder, com punyetes s'ho fan per entrenar tan malament als seus soldats...o com poden reclutar a gent tan nefasta, qui coi porta recursos humans dels dolents...no ho entenc...

Jo em vaig passar dues hores esperant que s'acabés la peli, clar que va a gustos, però la veritat és que res em va sorpendre... tot i que em va fer nèixer tres o quatre somriures per parides molt llunyanes al nivell de les de Shrek, per posar un exemple... i alguna sorpresa/eta que no esperava, però crec que més per la meva innocència que no pas pel treball que fan els guionistes.
No sé, no em va agradar gens...potser de petit encara em podria sorpendre pels efectes especials, però avui en dia ni això em va cridar l'atenció.
Suposo que m'ho hauria de mirar com si llegís un còmic...és evident que no és el gènere que m'atrau, de fet suposo que és l'últim estil cinematogràfic que miraria, o el penúltim potser , per tant no puc ser gaire creible en la meva crítica...em vaig avorrir com feia temps que no m'avorria en el cinemà...a mi aquestes batalles on només es veuen colors que van amunt i avall, i avions supersòniques que no es toquen perquè els bons tenen sort, doncs com que no m'emociona gaire...potser ho entendria per una serie, ja que sempre va del mateix, o d'un còmic, però de la peli que tothom es torna lelo i espera la següent amb tanta passió, doncs em costa d'entendre...
Per algunes imatges que he vist dels fans dient que és de les millors de les últimes, no em puc ni imaginar que m'hauria passat en les anteriors...
A sobre, cosa que no estic acostumar, van haver com uns 15 minuts, o més, d'anuncis abans de començar "el despertar de la força", o sigui que li va costar molt despertar...per tant , se'm va fer absolutament carregòs tot plegat.
Ja venia d'aparcar en aquesta bogèria anomenada Parc Vallés...haig de reconèixer que admiro la gent que per passar un dissabte marxa a desconnectar en aquests indrets plens de pau i tranquilitat, tot i que clar, els cines tan sols funcionen en aquests gran centres lúdics..suposo que Barcelona deu ser una mica l'excepció...és curiós, jo recordo a Barcelona viure-hi molts anys i recordo tranquilitat, ni ara ho entenc, però la recordo així, potser perquè treballava en zones amb poca aglomeració  de carn humana...no sé, no és per pedanteria ni perquè em senti diferent, però quant arribo a aquests grans centres i veig la gent des de lluny, tots allà, apretadets, doncs em fa canguelis, molt, fins que m'hi poso jo que aleshores ja ni recordo res del que he dit fins ara.

Mas o menos

Tot i que no m'apassiona el tema avui parlaré de política.
Acabem de passar dues eleccions on finalment l'incertesa és el resultat final, i jo m'ho miro com a espectador encuriosit i també com a votant en les dues vegades que hem pogut "dir la nostra"
No sóc dels que amaga el vot, no em fa por dir el que he votat i per tant ja dic ara que he votat a la cup al Setembre, i a Podem aquest darrer diumenge.
La veritat és que em sorprèn que aquests dos partits són dels que més crítiques reben des de la dreta, però em sorprèn encara més que siguin tan criticats des de les esquerres.
Artur Mas és un polític pel qual no sento cap simpatia, tambè he de dir que no estic d'acord amb la cup en totes les coses que fan, evidentment, de fet a les eleccions del Setembre allò que jo crec que es va inventar el Mas per salvar el cul, és una opinió personal clar, em va fer decidir el vot.
ERC , tot i mostrar en moltes èpoques incoherències, com tots, són els unics que sempre han defensat l'independència com a partit més o menys potent dins de Catalunya, no trobo just que en Mas, algú que no fa tant deia que era inviable el que ara proclama sense dubtes, sigui qui porti el procés com a figura visible, i crec que sincerament és simplement una qüestio d'ego enlairat.
Crec tambè que no tan sols això separa l'acord entre la cup i els altres, crec que uns volen una revolució total, i no serà tan fàcil tot plegat, tot i així, si junts pel si treiessin al Mas, penso que seria una manera total de forçar a la cup a arribar un acord, i ho sento, però no entenc com una persona pot encallar tant una situació, una persona  per cert, que va dir que marxaria si fos un inconvenient, doncs ara ho és.
Vaig votar la cup tot i no ser un independent convençut, si els vaig votar va ser perquè només crec en una construcció d'un nou país si es fa diferent al que s'ha fet fins ara tot, i crec que ells eren els únics que m'ho garantien...potser ERC tambè, però es van ajuntar i mai he entès perquè, dubto que Convergència haguès tret més vots que ERC, i en canvi haurien sumat els dos igualment i segurament ara no hi hauria tot aquest problema, però vaja, son hipotessis...
El que tinc clar és que en Mas, igual que el PP a Espanya, té un metòde molt fàcil, que és sempre passar la pilota a l'altre, igual que ara el PP demanarà responsabilitat al PSOE, després de 4 anys ignorant totes les altres forces, en Mas farà sempre el mateix amb la cup...
Jo sempre he pensat que Catalunya te el que té, en molta part pels acords del etern "seny català" , dut a terme quasi sempre per Convergència i Unió,  i no tinc cap dubte que la política convergent sempre va estar molt més a prop del PP  que de res més, per això potser no fa tant no em sorprenia veure al Mas i la Camacho filtrejant continuament.
Podem o Podemos són un partit nou,  no me'ls crec encara, però almenys tinc dubtes, que en la política ja és moltíssim, potser són estrategues, no ho sé, però tan me fa, si un partit es presenta a unes eleccions , siguin anti-sistema o no, ja entren en el sistema, per tant alguns discursos potser comencen a ser absurds...suposo que hi han dues maneres de lluitar pels canvis, a base d'hòsties o així, i han escollit així...tot i que historicament les hòsties han canviat moltes coses, estem en una època diferent.
Per últim no entenc tanta crítica a Espanya pels resultats de les eleccions, el PP no fa més que el que marquen les directrius d'aquella merda inventada anomenada Europa, i crec que a Europa molts dels que retallen tampoc reben un càstig electoral tan fort o no més fort del que ha rebut el PP, vull dir que no és complicat manipular a la gent, jo sóc el primer manipulat que quedi clar, però a Catañunya haurien de deixar de mirar a Espanya continuament i deixar d'enfotre'ns dels resultats, al final molta gent espanyola ha votat podemos que és un grup que defensa el referendum, ja sé que no és molt però alguna cosa positiva és.
A Espanya no són més idiotes que a Alemanya, o que a França, potser estem una mica o molt per darrera en moltes coses, però tambè aquí teniem un gran mètode de sanitat que és cert, s'estant carregant, però encara existeix.
Jo crec que ens passem més estona buscant culpables que trobant solucions però si hem de buscar culpables per un tema intern, seria bó buscar-los a dins i no riure del que fan els altres, perquè no és una bona manera d'engegar processos, és la meva humil opinió

Oli

Fins a quatre vegades li pregunten a l'Oli la mateixa pregunta:
- Cuándo dejarás de ser un niño Oli?
- Para que?- la resposta d'ell sempre és la mateixa.
I aquí s'acaba la conversa referent al tema.

Quant acaba la película, sempre em faig moltes preguntes. Ja fa més de 15 anys quant la veig veure la primera vegada en els meus enyorats cinemes Verdi, i ahir pensava, que les preguntes sempre són les mateixes,
Perquè si, és evident que ja he madurat com tothom, tots madurem, sense saber que vol dir exactament "ser madur", tots anem madurant...
A l'altre peli que vaig veure fa pocs dies el protagomista li preguntava al seu germà " quant va ser que vas deixar de ser un nen?"...el germà li contesta que potser va ser quant va deixar de pensar en ell i va començar a pensar en els altres... potser aquesta és tan sols una raó, segur que n'hi han moltes més, segurament la més important és perquè és així i no cal donar-li més voltes, perquè gairebé tot el que fem és perquè si i ja està.
Tot i no donar-li voltes, els meus dubtes segueixen siguent els mateixos....perquè al final, socialment madurar no es fer-se gran, ni deixar de ser un nen, simplement és cumplir i si no pots cumplir per les circunstàncies, doncs patir, perquè de fet tots madurem però això no garanteix que les coses t'hagin d'anar bé, o sigui que com sempre, som una fulla que va i torna depenent de com bufa el vent.

Avui hi han eleccions generals..
Jo crec francament que si sortís un partit que en el seu programa electoral digués que a partir de que ells manin la gent deixarà de treballar i pagaràn un sou vitalici de 2000 euros a tothom , guanyarien de carrer...i aleshores algú madur em diria: " però com vols que això pugui ser?" i segurament algun nen que passa per allà diria " coi, doncs fabricant molts diners i donant-los a la gent"...però no és així, els diners és l' única cosa que fabriquem els humans però que no tenim cap control sobre ells.
Però jo no deixo de pensar que els dineres són papers dibuixats, vull dir que mai he entés perquè no se'n pot donar a la gent que pateix sense haver de donar explicacions.
Dirien que no, que no és possible, però jo els diria que aleshores hi hauria més gent que consumeix i si la gent consumeix és creen més llocs de treball, però clar, no pot ser, perquè tot te més lògica que aquesta tonteria que estic dient.
I si en fabriquéssim uns quants i no diguéssim res a ningú i els donguéssim ? jo crec que seria una idea genial no?...doncs no, perquè hem madurat i en la maduració no hi entra fer coses simples...
I jo em pregunto, si hi ha demanda de calces, i la gent en demana moltes, doncs se'n fan més i ja està no?, doncs amb els diners també hauriem de fer això, no sé, podriem fins i tot, perquè res trenqui l'estúpida cadena econòmica que seguim, vendre per exemple 50.000 euros a 100 euros, així els papers tindrien un valor real, que després ja reconvertiriem a un altre valor real més elevat, i és que la lògica s'ha de fer servir per tot, no tan sols per les calces.
I una vegada he dit tot això, ja ningú pot negar que he madurat...
Si Oli, deixar de ser nen és això, els nens somien, pensen tonteries, donen solucions reals absolutament delirants...nosaltres, els adults, som coherents, trobem solució a tot i evidentment posem lògica a totes les coses, i com que en posem, mai voldriem evitar que la gent patís si això trenca l'estúpida cadena econòmica.

Lars y una chica de verdad

La tendresa... si li afegim una mica de deliri, pot arribar a ser sublim.
Acabo de veure una pelicula que m'ha despertat tota la tendresa des del minut 1.
Són pelis suaus, que van entrant, m'ha recordat per moments beautiful girls per la serenor que t'envia mentres l'estàs mirant.
M'ha encantat, m'ha agradat veure que fins i tot un deliri pot ser compartit per tothom, que fins i tot la gent l'arribi a viure amb passió.
I quant veus que el que està delirant és algú encantador, dolç, que fins i tot dins de la seva "bogeria" el pots arribar a entendre, i a estimar, fa que al final et sentis com un més del poble, d'un poble humà que contrasta a vegades amb les quantitats de "deliris" que passem i que no són temporals com el del protagonista del film.
M'encanta cada personatge, m'agrada la noia "real" que segueix l'història des de la distància prudent, perquè l'enten, perquè finalment potser si que tot és molt relatiu.
Valoro i admiro la gent que pot crear en una pantalla aquests climes tan humans, tan fàcil, són tan fàcils que la més gran bogeria l'acabes veient com una història d'amor tendre, bonica, sincera.
Veure que el més pràctic, el més realista, acaba entrant dins del cercle de la dolçor, és fantàstic...
A vegades penso que si la tele ens impregnès de coses tan dolces, potser el món seria diferent...potser al final coneixem la malicia perquè ens l'ensenyen, i potser al final no som tan dolents o egoistes com a vegades semblem o ens diuen que som, potser tan sols som manipulables, i l'error potser està en la manipulació.
El protagonista me l'emportaria a casa, amb el seu deliri, per compartir amb ell un amor tan real i coherent com el seu.
No sé si a tothom li passa, però quant acabo de veure coses com aquestes entenc que no hem fet les coses bé, i que potser tot és molt més simple del que pensem.
Quant vaig veure beautiful girls vaig tenir la mateixa sensació de pau, de tranquilitat, d'entendre que el no entendre les coses que mirem cada dia per la tele és el normal, i que entendre que hi han milions de formes d'estimar, de delirar, i de sentir.
Quant parlem de deliris, bogeries, automaticament pensem en perill, i potser és que només ven això, les coses complicades, fins i tot les dolentes, i fins i tot només les dolentes i que estiguin a prop nostre....les que queden llun i no ens toquen, ni de rebot, no interessen, han de ser dolentes i palpables.
No sé si això va creant escuts, va provocant que tots pensem que ens la fotaràn quant ens girem...
Jo no sabria com explicar com em sento ara, però tinc clar, i agraeïxo infinitament aquestes sensacions, que tot plegat és un error, i dels grans...és curiós, m'ha passat amb aquestes dues películes, igual que em pot passar quant miro al Pepe Rubianes, o tan sols el recordo, o potser quant escolto alguna cançó que em desperta... les sensacions són diferents quant visc cada cosa que m'agrada, però el resum final és el mateix, no estem acostumats a entendre les coses anormals, però si estem acostumats a que ens matem uns als altres o que simplement ens donguin pel sac, maleïdes costums que impedeixen avançar.
Dos dies, i he mirat coses molt interessants a la tele, un reportatge on l'arribada de gent nova, allò que tan escoltem maleïr moltes vegades, salven el tancament d'una escola d'un poble petit, després records preciosos en el documental que van fer de la revista "ajoblanco" i avui el postre, amb aquesta dolça, suau, tendre i enriquidora película.

L'Arbre

Quant em van demanar a la residència quina cançó podriem posar per fer un petit homenatge a la meva mare, no vaig dubtar de posar aquesta... jo l'havia escoltat moltíssimes vegades de petit i va lligada amb l'Anna sempre dins dels meus pensaments.
Potser perquè torno d'un lloc que em sento bé, que avui em sentia més viu que mai, al final potser estic molt més arrelat del que crec.
Segurament hi ha diferents maneres d'estar arrelat. Pots arrelar-te com un arbre, encara que aparentment et moguis i facis coses, o et pots arrelar de sentiment, i aquest cap de setmana he trobat aquest arrelament.
Matadepera no significa res per mi, però si significa molt el que he viscut en aquell poble, per tant torno despert de sentiments frescos, sense nostàlgia, perquè la nostàlgia seria un petit despreci a la gent que tan bé em fan sentir en el present.
És evident que aqui on visc no he arrelat gens, de fet aquí si em sento un arbre que no va enlloc, tot i que potser em moc moltíssim, i m'haig de reconèixer que sortir d'aquí em va bé... jo crec que és el cel, aqui és molt tancat, i a mi sempre m'han agradat els cels grans i oberts, per això a Banyoles ja respiro molt millor...de fet ja no dono voltes al tema, és així i punt.
Encara que la comoditat d'estar amb gent que estimes molt fa que fins i tot no necessitis fer res per estar bé, que fins i tot no hagis de buscar conversa, que fins i tot estiguis en habitacions diferents, el cert és que em fan sentir autèntic, puc ser jo sense por, sense escoltar allò de " és un bon noi" , que és l'equivalent a allò que et diuen quant no et volen com a mascle o femella " em caus bé però..."
Quant torno entenc que necessito sentir continuament...com deia un amic meu, alguns neixem amb un defecte de serie, i som molts més dels que pensem, perquè aparentment el defecte no es nota, però hi és i et reclama...defecte o no,( tot és relatiu), em fa sentir viu estar amb gent que jo veig viva, gent que són crítics amb el que viuen, gent que no són arbres, i que fins i tot a vegades poden ser fulles que es mouen segons el vent, però tot i que sembla que això impliqui no controlar el teu destí, deixar-se portar et permet veure moltíssimes coses...
Tots són diferents, i evidentment faltava gent que estimo molt però avui els he agraït tot el dia poder escoltar aquesta cançó i poder plorar d'emoció, feia molt que no plorava, m'estava convertint amb un arbre més, amb tot el respecte pels arbres, parlo d'un dibuix per representar una situació, adoro els arbres, que quedi clar.
Avui no he mirat les notícies, ni tan sols he escoltat molt el meu dia a dia, he pensat allargar un dia més les sensacions que m'he emportat d'aquella gent que estimo, i ho he aconseguit, i això vol dir que seguim tenint poder per poder encarar les coses com vulguem, no sempre clar, però moltes vegades podem.
Tot va començar divendres, seguit d'una nit de dissabte dolça i un diumenge rodejat de fum que encara avui estava impregnat en la roba que portava ahir, el fum de la barbacoa, l'excusa per trobar-nos.
He olorat la roba d'ahir, i he escoltat al Jordi, o a l'altre Jordi, o la Silvia, o les nenes que tan estimo, o el Toni, el meu AMIC de sempre, o la Vane, altrament coneguda abans com a parella del Toni...ja fa molt que és la Vane... i després dos visites curtes però boniques del Bernis, i el diumenge de tota la familia del Bernis, gent que també tenen noms i cognoms i que també fa molt que no són simplement la família d'ell, si no gent que estimo també per qui són.
Faltava gent, gent del passat i evidentment del present, però la veritat és que a ells, els que vaig veure ahir, els dec que avui pugui olorar amb tanta claretat, que pugui sentir amb tanta intensitat i que hagi flotat durant tot el dia per un lloc on jo no em sento bé...
El cap de setmana va tenir un parèntessis important, una estona extra amb algú nou en el meu present, tampoc molt nou, però que em va entregar energia absolutament positiva, també li he d'agraïr que avui dilluns encara sigui diumenge...
El calendari és el que és, però les sensacions no coneixen les hores, ni quin dia som... com que dissimular en sabré sempre, com tots, avui he fet un dilluns dominical.
He acabat escoltant aquesta cançó perqué m'ha vingut de gust i quant estic així tot el que em ve de gust ho vull fer... alguna cosa interna m'ha dit escolta-la i ho he fet...i si, per fi he plorat i he tornat a aquell camí que s'anomena " no te salves"...dilluns, i no m'he salvat....GRÀCIES.

Canvis

No saps com et trobo a faltar...bé, us trobo a faltar a tots, la calma, els silencis, les paraules boniques, la tendresa, la dolçor, però sobretot et trobo a faltar a tú.
Van passant els anys i cada dia tinc més clar el privilegi que va ser que tu fossis una persona que em va acompanyar tants anys de la meva vida, t'haig de dir que tambè cada dia tinc més clar que vaig ser un fill que mai et vaig exigir res que no fos estimar-nos.
Mai em vas explicar res de la mala llet... ni tan sols em vaig assabentar, tot i ser fill de pares separats, que hi han pares i pares i que hi han mares i mares, tot el meu present encara dona més valor al que vaig viure amb vosaltres, crec que és la força que m'ha acompanyat en tots els moments.
M'he anat convertint amb algú intermitent, encara més del que era abans, m'he anat exagerant en el meu cantó volàtil, he anat sortint i entrant de la cova com he pogut, i els darrers dos anys he perdut fins i tot la meva estimada bombolleta, aquella on jo podia sortir de mi i mirar-me per poder exprimir el més possitiu de tot plegat.
Però tinc una cosa que mai marxa, i és la vostra força, la sensació de que esteu aquí, els somriures que em genereu cada vegada que us miro en els meus records, em dona una energia que mai s'acaba...ara tinc clar que sense tot allò jo m'hauria perdut en totes aquestes tonteries que em toquen viure.
Potser per això, segur que és per això, he anat recapacitant molt els darrers dos mesos...
Finalment he començat per la part pràctica, vaig posant les coses a lloc, intento ordenar tot aquest desordre que, oh sorpresa! no només és responsabilitat meva!!... i amb això vull dir, estimat, que tambè deurieu fer alguna feina en això, perquè se'm pot dir moltes coses, però la responsabiltat és segurament una de les coses que marquen més qui sóc, fins i tot diria que en molts casos, la meva responsabilitat m'ha fet fer coses molt irresponsables...
Segueixo creient infinitament en les persones, però no entenc com ens podem complicar tan la vida i perdre'ns en coses que no tenen la mínima importància.
Com diu el meu amic, l'AMOR en majúscules pot amb tot, i l'AMOR en majúscules no són imbeciltats ni detalls absurds, significa estimar per sobre de les circunstàncies, estar allà encara que no hi siguis, sentir, palpar l'alè del teu estimat o estimada que ja està ben incrustat dins teu.
És cert que jo no estava preparat per res, us podria retreure això, però mai ho vaig fer i mai ho he fet, perquè crec que vosaltres no podieu arribar a les imbecilitats simplement perquè no tenieu ganes de perdre el temps i el que volieu era guanyar-lo...tot i així, com que em vau ensenyar a ser coherents i sobretot, lògics, també m'ha servit per moltíssimes coses, fins i tot les més imbècils de totes.
He hagut d'apendre de lleis, de deures i drets, de com s'han de fer totes les coses més absurdes de la societat i me'n surto com tothom , francament estimat, és molt més fàcil això que el que vau fer vosaltres, per tant, em poso a la cua i espero el meu torn amb bona cara...
Però siguis on siguis, saps que si una cosa se m'està escapant de les mans és el meu etern inconformisme, i jo ho sé, i l'inconformisme ha de ser intern, el perill de viure segons quines històries és que t'acabis convertint en una màquina, mai precisa per sort, dels teus moviments...
Avui, treballant, un home se m'ha quedat mirant i em diu: " caram, si que has viscut a llocs!!"...jo només li havia dit que sóc nascut a Barcelona i que ara visc a Castellfollit i entremig, ja que ell m ha parlat del poble, vaig estar un temps a Riudaura...m'he quedat parat quant m'ha dit que m'he mogut molt, i no li he dit res dels meus altres moviments, perquè he pensat que algú que no deu haver sortit mai d'Argelaguer, li deu ser complicat d'entendre tants moviments, suposo que fa mandra, no ho sé, jo crec que és arrelament o no, i jo mai he estat arrelat a cap indret físic, tan sols ho estic aquells estimats dels que parlava, aquells que després de 50 trasllats segueixen allà...
La conversa, agradable sens dubte, m'ha fet pensar que mai em vull convertir en algú que pensi això, crec que m'hi va l'essència, m'ha anat bé per saber i donar-me força per anar programant el meu gran canvi que aviat portaré a terme, necessito força perquè tots els meus moviments ja tenen conseqüencies, per tant ho he d'anar mastegant...
Però finalment la meva vida és meva, ja fa molt que dic que vaig descartar qualsevol estàtua de Màrtir, i segueixo fidel a això, però el que no faré, i això ho tinc molt clar, és perdre el que més valoro del caminar per aquest món, els detalls, els racons, el cel, els èssers vius, les mirades, el cel, l'amor autèntic, no vull que el robot dilueixi l'essència, no m'ho perdonaria mai i al final només és un mateix que pot portar la seva coherència al lloc que li correspongui.
Les lletres d'aquest blog sempre em serveixen per saber on sóc i qui sóc en aquests moments, he passat èpoques que escrivia des del humor, potser parlava de coses molt trascendents però sempre amb el sentit de l'humor com a bandera, altres instants la sensibilitat podia amb tot el que vivia, plorava mirant el cel, alucinava amb el mar, o simplement em fascinava una mirada d'un avi que havia vist, i ara sóc un altre, i ho noto quant escric, perquè estic pràctic i ja fa molt que vaig entendre que ser pràctic no te cap mèrit...s'ha de fer el que toca i ja està, però això és molt fàcil crec...i si, em trobo a faltar i quant un es troba a faltar és l'únic responsable d'aquesta enyorança...allò que diem d'apendre del passat, doncs per sort ja ho he viscut un parell de vegades més, per tant ja tinc les eines per sortir-ne, tot i que si, ho reconec, just fa dos anys i amb 43 anys, vaig descobrir una cosa que mai havia vist, ni tan sols olorat, o potser l'havia obviat, no ho se, i el que he descobert és la mala llet i potser és un cop massa fort pel que havia viscut fins aleshores, però tambè penso que no està malament descobrir això als 43, he trigat força...

Manipulador d'aliments

Poden fer el que vulguin amb nosaltres, és molt fort, jo mateix vaig caient dia rera dia a la seva trampa, i dic que poden fer el que vulguin perquè el que vulguin no sé quin límit és...
Em pregunto perquè fa uns anys enrera no hi havia el debat que tenim avui, o perquè fa pocs mesos semblava que Podemos podria guanyar a les properes eleccions...perquè els van fer pujar tan ràpid i els han fet baixar tan ràpid... i finalment jo no els votaré i creuré que és una elecció meva i no és així, jo els anava a votar perquè em van dir que era una gran opció, i ara no els votaré perquè m han dit que són una estafa i no estan preparats...igual votaré que si per l'independència perquè m han dit que és el millor per nosaltres, però ves a saber si a partir de demà tv3 comença a dir que és el pitjor que podriem fer i ja canviaré el si pel no...
El més fort de tot és que fins i tot a vegades penso que tinc criteri propi i que no estic manipulat en les meves decisions, i al final ho estic en totes, fins i tot en les més personals...en el moment que poso els peus al terra quant em desperto molt poques coses depenen de mi...ja sé que potser com ho encaro o com em prenc les coses si que és meu, però crec que fins i tot això està massa condicionat per creure'm en plena llibertat...
I perquè dic això?...per la conversa que he tingut avui amb una persona que em fa a vegades obrir els ulls o a vegades tancar-los per no veure tota l'obra que ens estan oferint...
Adoro la seva filosofia perquè es pot adapar a qualsevol persona, admiro la gent que te aquesta visió tan gegant d'una cosa tan petita com són les vides humanes i la manera que tenim de relacionar-nos, i a vegades, quant acabo de parlar amb ell, em faig una pregunta:
Que coi estic visquent?...tot i que ell, sense mai alliçonar, ja em dona algunes respostes al meu interrogant...
M'agrada la gent que no alliçona, tan sols explica, i t'ho explica tan bé que acabes pensant, i s'agraeix tant poder pensar una cosa que ja sembla tan mastegada per tothom...i si per alguna cosa em queda un dubte de com ha arribat a les conclusions, em dibuixa amb paraules quatre exemples absolutament diferents però que tots lliguen amb els seus pensaments i les seves conclusions...
I aleshores torno a mirar la tele, o miro les xarxes socials i ja hi tornem a ser, tots buscant un culpable i trobant-lo evidentment, perquè al final si un vol sempre troba un culpable, i si aquest et permet treure la teva pròpia culpa millor que millor encara...
Potser no estem acostumats a la coherència, o potser simplement estem acostumats a UNA manera de funcionar, i aleshores quant algú fa una cosa que no ens entra a la nostra primera conclusió, altrament dit moda o manipulació, ens posem tots histèrics..i jo em pregunto, ens posem histèrics perquè ho estem ? en molts casos ni això, segurament ens posem histèrics perquè el del costat està histèric, perquè ho llegim a tot arreu, perqué les notícies tan sols parlen d'això i també estan histèriques...
Però aleshores passen els dies i tot es difumina, fins i tot els atemptats de París ja sembla que fa molt que va passar, avui segur que n'hi han hagut molts en el món, però com que, o no ens els han dit o si ho han dit ho han fet de refiló, no hem parlat del tema...per tant ara estem davant d'un moment que si la cosa segueix així algú rebrà i no s'ha de ser molt viu per entendre que rebrà el més petit i el que trenca les regles del joc, que perdoneu, són les que ens han portat fins aquí...
Jo crec que tot ens fa gràcia fins que comença a tenir possibilitats de ser una realitat, aleshores ens ho pensem dues vegades per somriure i pensem que potser és un perill, i seguim doncs en un perill ja conegut que tots sabem on ens portarà...tot i que en el dia a dia no ho sabem perquè estem manipulats, però segur que al final, si tenim la sort de mirar enrera, ho podrem veure amb més claretat...
Aqui o ets com uns o ets com uns altres i resulta que encara que faci molt més temps que els altres que ja erats com ara són ells, et poden arribar a dir que ets un traïdor per no seguir el que " toca"...i ara el que toca és això, si o si, perquè no tan sols ens han dit que és el millor i el que convé, si no que ens han dit fins i tot que tan sols hi ha una manera de fer-ho...i no és així, n'hi han moltíssimes, fins i tot podriem sortir tots amb armes al carrer i començar a lluitar fins les últimes conseqüencies...però no, perquè tambè ens han dit que estem en un païs que som espectadors de guerres llunyanes, aqui no les volem, per tant no toca...
Jo em sento tan manipulat en tot el que faig que seria incapaç de ser tan contundent a l'hora de saber com s'han de fer les coses...
La veritat és que em sorprén tan la meva passivitat en tot el que m'envolta que a vegades em faig una mica de pena, i no parlo de la moda actual, parlo de moltíssimes coses que estan passant: injustícies , com ens van robant els nostres detallets de benestar, i jo callat com un puta, i al final deu ser perquè la meva lluita és molt individual, com la de tots, perquè poca gent voldria perdre el seu benestar per qualsevol ideal...no parlo del Mas no, que és evident, parlo del Pepet o del Manel, tan fa, ningú vol perdre la seva posició...una altre cosa és quant no tens res, aleshores si que ets perillòs per la societat, si no tens res a perdre pots lluitar molt més, però quant tens coses a perdre, tot és més relatiu, i és més complicat  moure el cul i jo no el moc, tampoc és que hagi de perdre molt però els pocs "regals" que m'ofereixen per ser bon minyó tenen molt de valor... perdó, però l'únic valor que tenen és que paguen el meu silenci, els meus actes i el meu possible inconformisme, que al final el reconverteixo en personal i així puc dir allò de: oooh!! que inconformista que sóc!!
I si, ho reconec, sóc una piltrafa manipulada i que va a modes, res més que això...i jo ho puc dir per moltes raons, perquè finalment aquí he posat unes quantes opcions que he escollit que en realitat tan me foten, i en canvi, a base d'escoltar, llegir, mirar la tele, m'ho he cregut i m'he arribat a moure i tot!!..crec que tornaré a la meva passivitat conscient i deixaré aquesta passivitat que em fa moure massa!!...
Avui ho pensava: hi ha molta gent que es mira als que lluiten en contra dels desnonaments com uns anti-sistema que son poquets i fan pena , i perquè s'ho miren així si realment crec que també és una trampa molt clara de la societat? doncs perquè són 50 que criden... si fossin un milió en cada desnonament, a veure qui els treu de la casa que volen "recuperar" i a veure com enfocaria la política aquest tema...ei, i no dic que jo vagi a cridar amb ells eh, que quedi clar que sóc un tiu desastrosament passiu, però i si demà ens comencessin a dir que hi hem d'anar tots? i si demà comencessin a parlar del tema 24 hores? segur que ja no serien 50...o sigui clar que és important moure el cul, però el més important és que la quantitat dels 50 més el milió que aparegués després farien un resultat de 50...crec  que és així...
Perquè la gent porta barba, tattos, i camisetas de tirants?...si fa uns anys era ordinari, i perquè ara ho portem orgullosos...doncs això, si ens vestim com ens diuen doncs perquè no farem el que ens diuen?...jo sóc el primer a fer-ho.

Visió simple

El món és més que mai un món. Ni primer, ni tercer, ni segon, tan sols hi ha un món i avui en dia si jo em tiro un pet a la província de Girona, la pudor és pot sentir a Honolulú o Budapest, (he posat Budapest perquè a vegades els pets fan pest!!)
Avui ho pensava... quant era petit o fins i tot jovenet, tot quedava molt a prop, la mirada no anava gaire lluny... tot i que el món segur anava tot junt, la sensació era que estàvem sols en el planeta...
Potser me'n vaig adonar del canvi a la guerra de l'Irak. La guerra es va presenciar com si fos un film qualsevol que mirem al cinemà, però hi havia una diferència, que sense saber-ho, nosaltres tambè erem els protagonistes de la pel.lícula...això si, potser no erem prou conscients d'aquest fet.
Quant el nostre país entra en guerra, vol dir que estem en guerra, encara que les bombes explotin ben lluny d'aquí, encara que els "nostres" soldats matin innocents per equivocació, estàn matant gent, encara que diguin que són danys col.laterals, en realitat són morts... i el nostre país està matant...
Allà vaig entendre que tot el que fem te una repercussió mundial, vaig entendre que necessitem països on la gent s'ha de morir de gana, sempre i quant la globalització no els permeti que ens toquin els collons...és complicat ser el prota d'una peli sense esperar que res ens toqui o ens reboti...
I jo em pregunto: si tots fessim un esforç no podria ser que un dia aquell sonat que es posa una bomba  oblidant-se de que te una vida, s'ho repensés una miqueta abans de fer-se explotar al mig de gent innocent?
Perquè que jo recordi en moments de desgràcies o misèries, fins i tot un país tan avançat com Alemània va seguir a un boig...la manipulació de l'individu, és molt més fàcil quant tens molt poca cosa, el benestar dona serenor, per tant t'entrega el privilegi de poder pensar i de no creure't tot el que et diguin...
De fet, l'inutilitat és un dels auto-insults més greus, si veus que no ets util enlloc, podria ser que t'arribis a creure que ser util no te cap barrera moral ni física...
Hem de ser conscients que no hi ha crim excusable, ni aquí, ni allà... fins i tot és molt més sutil però igual de greu un crim en silenci, permetre que es facin crims és un delicte, és ser complice d'un assassinat...
Però clar, avui podré mirar la tele i tindré un plat calent a taula, i no té molt mèrit meu això, simplement he tingut una mica de sort perquè he nascut a un lloc on les bombes les mirem, en general, per la tele...
Jo em pregunto: jo seria igual si visqués en un lloc on em manca el menjar o on han matat a tota la meva familia, sigui per error o no...i jo em pregunto, per mi serien danys col.laterals si m'haguessin matat als meus pares un dia qualsevol?...
No hem de pensar que aquesta hipocresia queda tant lluny, suposo que tots us vau adonar en el "rescat" als grecs que el que es va fer va ser destrossar als grecs...aleshores hem de començar a parlar en propietat, no hi ha rescat pels grecs, hi ha rescat per l'economia de Grècia, i l'economia de Grècia i els grecs no tenen absolutament res a veure..
Amb això he arribat a la conclusió que tots anem junts de la ma però tan  sols quant convé, ens mostren l'economia com alguna cosa que és nostra, però en realitat no te res a veure amb nosaltres, nosaltres també som danys col.laterals de les crísis, però tornem a no parlar en propietat, un mort de gana tampoc és un dany col.lateral, és simplement, un mort de gana...
I tot això no és nou d'ara. Simplement és l'evolució lògica de la humanitat, no hi ha més. Potser ara tot és més visible, potser el pet que surt de Catalunya arriba més ràpid a Budapest ( Budapest és com una religió pudenta?)... però segur que ja fa anys que els pets van amunt i avall per aquest món...
Jo sempre recordo que de petit a casa em deien una cosa, " tan sols que hi hagi una persona en el món que és mori de gana, és que no estem fent les coses ben fetes"...i ara us demano que feu un excercici de simplicitat...perquè per mi la clau és la simplicitat...a veure, algú creu que no hi ha prou menjar per tothom a la terra?, algú creu que el que tinc jo no ho podria tenir un altre? o fins i tot algú es creu que les desgràcies d'un altre mai li podrien passar a ell?...doncs si som simples, les respostes són clares i simples...
Jo si em sento responsable de tot el que passa en el món, però també reconec que la tele em despistarà molt , suposo que per entendre el que sóc i el que passa hauria de perdre els meus "regals" socials...tot i que sóc tan simple que tampoc acabo d'entendre els regals socials...
La bogeria, perquè ningú pot negar que matar-se a un mateix per matar als altres no és un acte de bogeria, també te un preu, i si no, podem mirar enrera i veure les bestieses que s'han fet en el món, i en general, podrem observar que sempre és el mateix, uns les fan perquè volen més i els altres les fan perquè no tenen res, i mentres sigui així, tot seguirà igual...
Ah, i no crec que sigui una visió negativa de tot plegat, jo crec, i espero que s'entengui així que és una visió simple...

Viure

Avui fa 10 anys que tot va canviar...no perquè marxessis quant no ho esperava ningú, de fet la teva marxa va ser l'inici d'una nova vida per mi, una vida que jo mai havia conegut i que no ha parat de donar-me sorpreses...
Llàstima que no et pugui dir que totes han sigut agradables, segurament tú i la resta de la família encara vau fer del meu passat anterior aquests darrers 10 anys, un passat increible, per tant sempre us estaré agraïts...
10 anys ja fa!!...com passa el temps!!...avui he fet un cafè serenament amb el Pablo i la Carola, un mexicà i una italiana que treballen en una residència de turisme rural que dedica el seu temps a les cures de l'intern de la gent...
Com no, ha sigut a la vall del Bac, un lloc on el silenci i les ganes de no fer res poden amb la necessitat imperiosa que tenim avui en dia de fer coses...tan fa que sigui un viatge o superar la nostra marca d'ahir quant vam sortir a còrrer, si fins i tot ens regalen aparells per aconseguir superar-nos dia a dia..jo m'estresso només pensar-ho...posar el cos al límit es veu que va bé...
Potser, Eduard, perquè mai m'hauria imaginat que em tocaria fer tantes coses, jo només tinc ganes de no fer res, de parar, d'aturar-me, perquè quant un no s'atura costa molt aconseguir recuperar el mirall de l'essència...
Allà, mentres ells m'explicàven el que fan i ofereixen, no estàvem fent res, vull dir res que pugui significar alguna cosa de mèrit, no viatjàvem , ni feiem esport, no hi havia res productiu , simplement tres persones parlant enmig del silenci...m'ha agradat...
No sé on s'amaguen els gànduls en aquesta època tan dura per ells, suposo que en queden, de fet he pensat que crec que l'història de la humanitat els més savis i els que han deixat més filosofía per tots, deuen haver sigut els més gànduls, perquè clar, em pregunto com amb tantes coses per fer , la gent té molt de temps per pensar qui són i que fan...suposo que per això hi han centres com el que he visitat avui, per programar un canvi d'actitut ni que sigui un cap de setmana...suposo que hem de fer moltes coses, i després hem de trobar una fòrmula per descansar de tantes coses que fem...
I avui pensava que ja fa 10 anys que vas marxar...crec que sempre que penso en tú, o en l'avi, o en el meu tiet o amb l'Isabel o amb els quatre amics que més estimo, faig una reflexió del que he fet, de com ho he fet i del que vull fer...
A vegades penso que anem estressats en el dia a dia, i que moltes vegades tambè anem estressats en els moments del lleure, és una sensació que tinc, que no se si és certa o no...
Clar, jo vivia a Barcelona, la capital de l'estrès... si que hi havia més gent i més cotxes i més merder, però jo no veig que la gent d'allà vagi més estressada que la d'aquí, aquí n'hi han menys, però segueixo veient a la gent còrrer tot el dia, per esperar el premi al final de la jornada laboral ( o no laboral)...el premi pot ser anar a fer una cervesa en qualsevol bar d'homes, no sé si per dir que ho fan per celebrar que han acabat el dia a la feina o per allargar la tornada a casa, un bar d'aquells decadents, on la gent no diu res però se sent acompanyada...o potser se'n van al gimnàs o es posen a còrrer, però segueixo pensant que tots volem desconnectar, jo el primer, i sempre em pregunto com podem tenir una vida en la qual hem de desconnectar...però si és la nostra vida!!...com coi ens ho hem fet per tenir necessitat de desconnectar del que vivim...no sé, és com una sensació de que realment la nostra vida deu ser molt merdosa no?...perquè jo, quant estic amb un amic parlant, no he de desconnectar, i ni tan sols estic desconnectant, estic visquent!!, tan sols això, i a vegades em pregunto: potser és que no recordo que és viure?...perquè realment que és viure?...la resposta és evident, viure és treballar, guanyar unes peles , pagar ho tot i desconnectar...i quant penso això, o em responc això, o veig que tots fem això, em pregunto : perquè realment, que és viure?

Facebook

Ja fa dies que tenia clar que volia deixar el facebook, no sabia com fer-ho, si en silenci , sense dir adeu, o posen simplement un últim comentari...
Al final he decidit escriure un article, segurament perquè no m'agrada marxar sense dir res, però també pel respecte que qualsevol medi de comunicar-nos ha de tenir...
Qualsevol persona que ha comentat un comentari meu, que simplement ha posat un m'agrada o ha tingut les ganes de buscar el meu nom per poder-nos retrobar, en molts casos, després de molts anys, crec que és mereix almenys que li digui adeu, un adeu simplement facebakià, però un adeu...
És curiós que el facebook hagi sigut part de la meva vida, i potser ho tornarà a ser, estaré tan sols a un clickar de tornar-hi, és el que té aquests medis, que tot és més ràpid, marxar o entrar...
Els meus motius són personals i ja venen de fa molt de temps, el que passa és que dins del meu facebook tinc gent que m'interessa, ja no dic els amics que m'acompanyen en la vida real, aquests són menys importants allà, perquè aquell medi és la segona manera de comunicar-nos, la primera és l'amistat o el caminar plegats , però hi ha gent, aquella gent que aprecies, que són amics però no els veus gaire, o potser quasi gens, o aquella gent que han sigut part important/íssima en la teva vida, que sap greu perdre el contacte, fins i tot sap greu perdre't els seus comentaris...
El facebook, com la vida real, també vas agafant rols, i també esperes comentaris diferents de cada persona i cadascú en la seva línia:
Uns que són crítics amb tot, altres que promocionen les seves professions, altres que mostren on són, alguns que expliquen com han anat les últimes vacances, altres que cada dia pengen fotos d'ells mateixos,altre que etiqueten molt, la majoria ens diem coses boniques uns als altres, altres fent servir el sentit de l'humor i entregant somriures, riures o rialles gegants als que teniem la sort de llegir-ho...fotos, opinions, més opinions, informacions contrastades, informacions simples, més fotos, fins i tot ens fem fotos quant fem coses i ho pengem, selfies, o sigui fotos d'un mateix, o sigui auto-retrats, m'agrada per aquí, m'agrada per allà i tot és vàlid i bonic, i realment m'ho he passat molt bé, però ja fa temps que no m'omple i quant una cosa no t'omple doncs millor marxar...
I un podria dir-me que millor puc deixar d'obrir-lo, i ho sé, però sóc d'obrir-lo almenys una vegada al dia, i una de les coses que m'agrada més en aquesta vida és experimentar les sensacions, és canviar un hàbit, és saber que no passa res quant canvies una cosa...
Un altre motiu que tinc clar és perquè vull ser coherent, crec francament que el face és un perill per l'educació dels nostres infants, igual que ho és, o més, el telefon, jo encara estic a temps de despendrem de coses que a vegades no he tingut, però qui ho ha tingut sempre crec que la majoria hi estarà enganxat per sempre...
Em deia un amic ahir, que per cert no te facebook, que no es pot ni imaginar una societat sense mòvil durant dos dies, ell creu que seria com la llei seca que es va aplicar als Estats Units, hi haurien assassinats, suicidis, i jo vaig pensar, doncs potser si...
Perquè realment vas pel carrer i és que tots estem connectats tot el dia, mirant els wats, buscant una direcció, parlant sols amb un micro, fins i tot si n'hi han quatre en una taula prenen un bar, moltes vegades estan els quatre parlant pel telefon, suposo que són ganes de comunicar-nos, però potser en fem un gra massa..,
M'ha vingut al cap aquests darrers dies, el primer dia que vaig veure a gent xatejar, a la Universitat Pompeu Fabra:
- Que fan?- vaig preguntar.
- estan xatejant...
Que és això, vaig preguntar, i em van dir que era com un miracle on podies conèixer gent de tot el món a l'instant...
Eren quatre un al costat de l'altre, comunicant-se amb gent de l'altre punta del món, però dins d'una habitació plena de silenci i amb molta incomunicació...
No és una crítica, és una realitat, jo estic enganxat , per tant seria incoherent anar en contra del que jo faig, però si que em faig pena a vegades, moltes més de les que segurament dic...
No és dolent estar connectat sempre, el que trobo dolent és estar desconnectat poques vegades, perquè el cap i el cos han de marxar amb tú i centrar-te en el que estàs fent i segurament no mostrar tant el que fas i fer-ho...
Jo marxo del facebook perquè vull disfrutar més del món, del cel, del mar, de la gent, marxo perquè ara he entés que per l'educació pot ser molt dolent, perquè no vull estar molt informat, ultimament em perdo amb tanta informació, també marxo perquè sóc sensible i me n'adono que ja no poso el que penso per no fer mal a ningú, per tant, m'auto-censuro i ja estic prou censurat pel propi dia a dia com per no poder-me deixar anar en els meus moments de llibertat...no és culpa dels altres, són les meves sensacions i contra això si que no vull lluitar.
Marxo perquè sóc massa impulsiu, marxo content perquè he rigut molt, he xerrat molt, he disfrutat molt i m'he emocionat moltissim, perquè molta gent és preciosa i realment el face també et mostra això...no sóc ningú per dir si és bo o dolent, el que si sóc algú és per dir que és dolent per mi, per tant he de marxar...
Però seguiré amb el blog, sense penjar-lo al face clar, però seguiré escrivint, també seguiré amb les portes obertes de bat a bat per la gent maca, però segurament des de la meva essència i des de qui sóc realment. una persona solitaria que fa temps que va acceptant que ser solitari és una opció escollida i no forçada...com ets? hiper sociable i solitari!!...és aquesta la  resposta correcte a qui sóc, per tant em resulta més fàcil mostrar-me a la realitat, que es nota molt més rapidament el rar que sóc...
No marxo perquè pensi que els amics del face no siguin de veritat, coi, tinc 44 anys , aquestes alçades ja se qui són amics , molt amics, amics extra , amics no tant, conneguts, desconneguts amb ganes de conèixe'ls, el facebook mai m'ha embolicat amb això, crec que li he donat l'importància que te, relativa però real, simplement un medi més i ja està...
És curiós per ja fa molts anys que hi sóc, tot i que vaig marxar durant dos anys, però fa temps , hi he escrit moltes coses, moltes que ja no recuperaré, ara no em posaré a recuperar lletres!, quedaran allà, entremig de milions de paraules que es perden en aquest extrany i infinit món cibernètic...també tinc clar, que amb un click, ho tornaria a recuperar tot, per tant no és important això...
Però sobretot marxo agraïnt moltes coses, perquè de negatiu poca cosa hi ha hagut, per tant, gràcies a tothom, perquè cadascú del que hi ha allà han tingut un moment amb mi, potser poc o potser molt, i també és cert que curiosament en el facebook he descobert afinitats amb gent que sense això mai hi hauria sapigut...
M'he apuntat 20 coses que he de fer i una era aquesta i ja la puc fer, i no nego que m'ha costat molt, però ho faig i així em demostro que segueixo pensant que em puc despendre de moltes coses, per mi és vital saber que no necessito una cosa, simplement l'he de voler o no voler, i ara no la vull...
Com sempre, doncs, gràcies...ah i jo no sóc el del facebook, allà tan sols hi ha una milèsima part de mi, ho he tingut clar pels altres sempre i espero que sempre quedi clar pels altres, no sóc res, res més que una persona, i allà hi ha un boçí de mi i allà el deixo...

Camins i dubtes

Em deia a cau d'orella un ocellet : " si em segueixes escoltant és que vas pel bon camí"
Fa temps que l'ocellet no em diu res, tampoc interpreto que això signifiqui que he agafat un camí equivocat, totes les circunstàncies són poderoses i anys enrera em ressistia a col-locar-me per sota d'elles, ara ho accepto... per sort a la vida hi han moments de tots colors.
Crec que tothom pot definir un xic quin és el seu estat ideal, també podriem trobar quin és l'estat més decadent, i com no, podriem saber l'estat anomenat ni fú ni fà...
Jo estic ni fú ni fà, i per mi això significa que segueixo un camí que no és el meu però que el camino més o menys amb serenor i dignitat i sobretot consciència d'on sóc i el perquè hi sóc... de moment miro com vaig passant de llarg camins que em portarien a no sé on, i aquests són els que a mi m'agrada recòrrer, els que hi ha un senyal que posa " Dubte".
Perquè per mi, l'estat ideal és dubtar...i dubtar d'absolutament tot, suposo que en el dubte hi entra el "cagar-la", l'equivocar-se, la curiositat... em sento genial quant dubto, i com més dubto millor estic ...per mi dubtar és crèixer, és potser la única definició positiva que trobo a la paraula madurar...per mi només pots madurar quant dubtes...
Per això no puc escoltar l'ocellet, perquè no dubto de res, vaig seguint els senyals que les circunstàncies van deixant i és massa fàcil...i no vol dir que tot surti bé o que tot surti malament, la paraula fàcil significa simplement deixar-se portar per tots els paranys que la societat ens te preparats, fins i tot els que ens regala en forma d'oci per oblidar-nos de la piltrafa de vida que realment ens està donant...
Sempre he trobat fort pensar que tots tenim necessitat de desconnectar... i m'ho penso fredament , perquè aquestes coses millor pensar-les en fred, i em dic : " collons, tenim necessitat de desconnectar de tot un any!!"...però no de  tot un any d'un que camina per allà baix, no, no, necessitem desconnectar de la vida que tenim, potser és per això que el Decathlon s'està forrant amb la moda de fer-nos fer esport per tot arreu...no és una crítica al fet de fer esport ni molt menys, vull dir que està molt bé l' esport, però és evident que tot forma part també del marketing per vendre més...vull dir, que suposo que és una altra manera de tenir-nos controlats...
L'altre dia mirava en un documental els possibles efectes nocius que poden tenir els mòbils en la nostra salut. De fet és fàcil pensar que si la gent no vol una antena gegant a la terrassa de casa seva serà per alguna cosa no?, vull dir que suposo que l'antena aquesta va agermanada als mòbils que portem a la butxaca, a l'orella,al llit  o on sigui no?...parlo desde la màxima ignorància en el tema... tot i així tinc claríssim que si un dia descobreixen, si és que no ho han descobert encara, que els mòbils ens poden perjudicar la nostra salut, no ens ho diran, perquè evidentment ho haurien de prohibir en els llocs públics, restaurants etc etc...i tot està muntat perquè tot quedi obertament amagat, o sigui mentres cada dia tenim la sensació de que estem més assabentats de tot, jo penso que cada dia estem menys informats , perquè l'informació, arribi per on arribi, sempre ve distorsionada...
I és aquí on torno a dubtar de tot, tot i que segurament jo seré el primer que passarà un cap de setmana quechua i que jugaré a pàdel, ja que ara ningú juga a squash, tothom juga a pàdel...com sempre que miro les coses ho faig mirant un mirall , perquè jo no sóc més que un altre que vol desconnectar de la merda de vida que ens han entregat...i no ho dic trist ni enfadat, jo crec que un ha de ser realista, potser per això intento escoltar l'ocellet, perquè és aquella la vida que jo realment visc, la que jo he fabricat, la que jo he triat...l'altre, la que se'm veu cada dia, la que em paguen la meva responsabilitat a final de mes, doncs per mi  sempre serà una mentida...no renegant d'ella evidentment...però quant estic ni fú ni fà vol dir  que ella pot amb mi i s'aprofita de tot el meu ser..allò tant repetit de " vaig fent que ja és molt"...i no deixa de ser molt trista aquesta frasse!!!...en canvi quant estic bé ,sóc jo que m'aprofito d'ella...per mi és la clau: ens entreguen res i nosaltres ho hem de convertir en quelcom meravellós...perquè al final si no en que quedem: viure és un regal o no?...que bé , torno a dubtar!!...de fet com pot ser que un miracle com viure s'acabi perquè una guerra d'interessos aliens a la realitat individual la mati?...doncs la guerra, doncs l'atur, doncs la feina, doncs tot això és el que ens preparen...i nosaltres hem de tenir la capacitat, si és que no ens cau una bomba a sobre, de poder dir-li a l'ocellet: " et torno a escoltar bonic!"...
Aquests dies he pensat molt en la justícia , que el món en va molt mancat d'ella, i com sempre he deduit que ni els més privilegiats, que som nosaltres, tenim gran cosa a dir en tota aquesta comèdia barata que ja està feta i sentenciada...i no és que no cregui en la força del poble ni molt menys, però sempre creuré que la única solució del món és que l'indvidu estigui per sobre del grup, perquè aleshores mirarem sempre al del costat com el que és, una persona i no una més d'un col.lectiu i tan sols si mirem així a tothom, podrem funcionar millor...pot semblar una bajanada, però finalment els que estimem, que suposo que som tots els humans, ho fem individualment, i aleshores respectem i entenem millor al nostre amic...quant mirem de lluny a les persones, no les sabem observar així, els hem de col.locar en algun lloc...metges, bombers, mossos, jutges, futbolistes, pares, fills...i no és cert, tots són només una cosa: persones...
I això m'ho va dir l'ocellet un dia ja fa uns quants anys...

Infinits

Crec que no recordo cap etapa de la meva vida on estigués tant de temps sense escriure, ja deu fer més de dos mesos que no escric ni aquí ni allà Curiosament vaig dedicar l'últim escrit a una Anna, la mare, i justament una altra Anna em fa tornar despertar el desig d'escriure...
Potser perquè sempre he interpretat els escrits com alguna cosa que queden per sempre allà... un pot fer un homenatge parlat, però l'aire se'l pot emportar, les lletres queden gravades per sempre, sigui amb tinta o en aquesta pantalleta...
La mort de la meva mare era esperada, fins i tot diria que era injust que no marxés, per ella... ningú mereix patir...
Però la injusticia més gran és quant marxa algú que no toca, i no toca perquè per l'edat encara li queda molt per viure i apendre o desapendre, però deixant de cantó les injustícies, ara toca el treball, pels que estaven més a prop d'ella, de reconvertir-ho tot...
El dolor físic s'ha d'assimilar, el "mono" de la seva veu o de la seva imatge és part del dol, aquest s'ha de païr i acceptar, el reconvertiment ve pel cantó més essencial o espiritual, tant fa la paraula que hi possem...
Crec que qualsevol persona que va conèixer el meu pare o el meu avi, hi veuen una porció d'ells en mi, i d'això tracta el reconvertiment...és gravar en paraules d'or en el teu cor qui ja no està en la terra fisicament...i allà, en aquell màgic moment que surgeix d'un instant doloròs, la persona ja mai més marxarà d'on som nosaltres...i és aleshores, quant el temps ajuda i sobretot, l'amor eleva, i tot queda inmers en records dolços i preciosos...tant dolços i preciosos com era tenir aquella persona en vida al teu costat...i si, i ho dic convençut, el meu pare, o el meu avi o la meva iaia mai han marxat d'aquí on sóc jo...vagi on vagi ells venen amb mi o potser sóc jo que vaig amb ells...
La mort de l'Anna em toca de ple... primera, i és la part més important, és perquè la coneixia, perquè li tenia carinyo i perquè forma part d'una familia importantíssima per mi, potser perquè en aquesta família hi tinc el meu amic de l'ànima, potser perquè la mare del meu amic és una de les persones que més a gust m'hi trobo, potser perquè la germana del meu amic i de l'Anna, és una persona que transpira bondat per tot arreu...la família és més extensa, però amb qui hi guardo un especial vincle és amb ells tres...i tambè amb l'Anna, que sempre que ens trobavem compartiem riures i sobretot, trobar-se a gust....
Aquests dies he estat remogut per moltes coses, coses que potser no he entés d'altres, coses que potser no he entés de mi mateix, coses que si m'haguessin dit fa anys que em passarien hauria pensat que era una broma de mal gust...potser tot això m'ha fet adonar-me que sóc molt més fort del que pensava, no ho sé, el que si que tinc clar és que la mort de l'Anna m'ha aturat en tots els procesos...
Ja sé que és un tòpic dir que ens queixem de tonteries, i que ni tan sols pensem que ja som privilegiats per seguir vius en aquest planeta, però me n'adono que és cert, és la única sort que tenim realment: que fins i tot podem explicar les coses quant ens van malament...
I potser per això en un moment donat vaig pujar a l'habitació de l'Anna, volia pensar en ella, tot i que ja ho feia a baix quant en cada llàgrima de la seva germana la veia dins d'ella, també en cada somriure, perquè per sort, quant estimes, des del primer dia ja pots recuperar somriures de les vivènces que has compartit amb qui ja no hi és...i potser els que més se l'estimen encara no ho veuen, però els que quedem en segon pla, ja veiem com l'Anna es va reconvertint per seguir viva en cadascuna de les persones que tant han viscut amb ella...o és que l'amor no és infinit en molts casos?...per tant allà a l'habitació on jo també hi havia passat moltes estones, també és l'ex habitació del meu gran amic, vaig poder despedir-me fisicament de l'Anna...
Em va venir allò que vaig escriure quant encara era un adolescent, on el dolor i la dolçor es barrejaven en un dia on les llàgrimes mullaven la meva cara..."plorar és treure el cor pels ulls"...per tant plorar és bó , fins i tot diria que necessari, encara que evidentment res serveix com a norma per tothom, cadascú necessita passar les coses a la seva manera, però sigui com sigui, s'ha de treure el dolor, que marxi, i que és quedi per sempre la dolçor..que és la realitat del que vam viure amb aquells que ja no hi son però encara estimem amb la mateixa força...
És cert que no ens eduquen molt per la mort, de fet admiro als infants perquè poden reconvertir a la persona en una estrella des del mateix moment que ja no hi és, és bonic i reconforta escoltar les nebodetes parlant d'una estrella que brilla molt i molt...a vegades penso que això ho perdem pel camí, però també ho perdem perquè anem adquirint coneixements i podriem dir exactamentel significat del  que és una estrella i a més coneixement menys màgia, o potser no? potser depen de nosaltres mantenir per sobre del coneixement l'il.lusió, perquè en definitiva alguns podem madurar també malament i ser uns "incultes" i a vegades no voler saber res...és bó a vegades no saber res, n'estic convençut...suposo que algú em podrà dir que el no saber res potser a portat a la humanitat a fer barbàries, i no cal dir en el nom de la religió...doncs potser m'equivoco i hauria de dir, és bó a vegades no saber res i no aprofitar-se del que no sap res...
Jo el que sempre faig primer, quant algú marxa, és agraïr-li les coses, les estones, els moments, els sopars o els riures que hem compartit...em ve al cap ara, el dia de cap d'any i la última conversa que vaig tenir amb ella...però també m'arriben moments del passat, i és curiós veure que et van arribant sense saber perquè t'arriben justament aquells i no altres...
L'Anna era reservada en les seves coses, que no introvertida respecte als altres, ja que era de tracte fàcil i accessible, crec que adorava els nens i que els nens l'adoraven a ella, i jo només puc dir coses bones dels moments que coincidiem, Simplement em queia de conya...
La seva germana em deia que li venia de gust estar amb ella tots aquests dies a l'hospital, i ho entenc, la malaltia de l'Anna també forma part de la seva vida, de fet jo recordo que amb el meu pare hauria firmat on fos perquè mai hagués marxat encara que això representés que s'hagués de quedar en l'hospital per sempre, l'amor també te la seva part d'egoisme, però el primer dol que passes és el del fet de no anar a un lloc que t'has acostumat a anar per veure al teu estimat, És allò de que ens acostumem a tot... encara en dia d'avui penso de tant en tant que hauria d'anar a veure a la meva mare, és curiós però ès així, i aquest és un dol palpable, que apareix molt ràpid, i que també marxa i aleshores ve el dol real, el que ja no està influenciat pels últims dies o mesos...
Tot i així, en el meu cas, aquells dies a l'hospital amb l'estimat Eduard formen part dels records dolços també,és curiós com pot el temps i l'amor reconvertir les coses en boniques, potser és que l'amor verdader o el temps no deixen mai de ser infants, no tenen edat i treballen d'una altra manera...no ho sé...
Jo només vull dir-li a l'Anna, i m'agafaré a la màgia per creure que ho rebrà, que ha deixat molt d'amor en els que ella estimava, que ara la veurem a través dels ulls dels que l'envoltaven i sobretot que tot i que la vida és injusta i ho ha sigut amb ella, li vull donar les gràcies per la seva valentia, de com ha enfrontat aquests darrers dies, i li dono les gràcies no per mi, que estic lluny i no he estat al seu costat perquè no era dels més propers, li dono per la força que deixa els que la recorden, perquè si ella va saber morir, els que queden han de saber viure bé sense ella, és el que ella sempre va desitjar segur...la vida va ser injusta amb ella , ara ens toca ser justos i posar-la al lloc que toca, al cor de la Nuria, o del Toni o de la Ramona i dels que ja no conec tant però que també estàven allà...
És un escrit alimentat de les paraules de qui l'estimen en present... i l'estimaran...ja comença doncs el procés del no morir mai...
Gràcies...i per l' AMIC i la germana i la mare, només una cosa: ara també sou l'Anna, i ella segur que està ben feliç de caminar amb vosaltres...

Anna

Primer va ser la iaia, després l'avi, no fa tant el meu estimat Eduard i ara ha marxat la mare. Com sempre deia ella, " la mare que em va parir!"...
Cada vegada que marxa algú sempre em vénen al cap aquelles paraules del meu avi en un dia de discussió a casa: " no discutiu tant, si d'aquí a cent anys tot això serà silenci"...crec que és una de les frases que dec haver escrit més vegades pels raconets del blog, potser perquè se'm van quedar incrustades en aquell moment que tot just era un infant a un pas de l'adolescència, o segurament m'han quedat perquè eren certes...
Ho va dir en el pis de la Gran Via, ja fa temps que allà ja no hi som, però quant marxa algú se'm remouen tots els records i pensaments, mai deixaré d'agrair la força que em dona sempre saber que la meva infància la vaig viure entremig de gent tant real com màgica, agraeixo que em deixessin somiar sempre i que m'entreguessin tant d'amor...
La meva mare no hi era sempre, apareixia de tant en tant, com un terratrèmol arribava i explicava en cinc minuts, o en dues hores, totes les seves aventures...
Ahir em van dir que ella si que era una Peter Pan, i és cert, era una nena, segurament ho era sense tenir la consciència que el Peter té per negar-se a fer-se gran, ella mai es va fer gran, però així com el protagonista del "país de Nunca Jamás" mai ha conegut els cabells blancs que et regalen la vellesa, a la meva mare li ha tocat viure la vellesa final de la manera menys justa possible...
La mare no podia protegir-me , cosa que a vegades esperem de les mares o dels pares, ella mai va ser capaç ni de protegir-se a ella mateixa...per sort a casa sempre em van explicar allò que tantes vegades també he repetit per aquí, que ser pare o mare no pot amagar qui és i com és la persona que porta el "títol" de parentesc...
I em va costar a vegades d'entendre que no pogués protegir-me darrera de la seva figura, però al final sempre tornava a la coherència i no esperava més que l'Anna, perquè la meva mare abans que mare era Anna, i l'Anna era filla, no mare, per cert, una filla que mai va poder gaudir d'una infància com la meva, però es va passar mitja vida buscant la figura paterna que tant emboirada tenia dins seu...
La meva mare era soroll i moviment, la vida li ha entregat els darrers temps de silenci i quietud, ho trobo estrany...tot i que la vida li va robar moltes coses aquests mesos finals, no li va retirar la consciència, només l'Anna sabrà tots els pensaments que dia rere dia, mes rere mes, minut rere minut va tenir, jo desitjo pensar que va trobar la seva pau, ella que sempre s'escapava de tot, es va trobar atrapada en un llit i sense possibilitat d'esquivar els pensaments...
La mare mai va ser mare, però mai va interferir en les meves ales, ella creia en mi, m'estimava el màxim que podia estimar-me, i en cap moment s'oposava a les meves decisions...
Jo la recordo així,  de sobte es posava a ballar davant de tots, recordo el seu riure que t'enganxava, recordo quant explicava acudits i no els podia acabar perquè li agafava un atac de riure, això feia que els expliqués millor que ningú , perquè al final tots acabàvem rient com bojos...
Va tenir un pare que li va donar tot lo material però mai va recordar que tenir una filla no és només el fet de tenir una filla... perquè a vegades els pares oblidem que els fills són persones, a vegades oblidem que no son nostres, que no és una possessió, que com que ens fan anar de cul, pensem que ens ho deuen tot, i a vegades oblidem sobretot, que tot el que fem amb ells, els pot marcar per tota la vida, per les coses més bones i per les més dolentes...i l'herència que li va deixar el seu pare la va marcar per sempre...ella deia que fins i tot es feia pipi de la por que tenia, li feia el gran regal, i després la podia pegar tranquilament...
I clar, de gran i a la seva manera es va rebel·lar...hi han moltes maneres de fer-ho, ella va escollir la més fàcil, fugir!...
L'Anna tenia un do, la pintura, era una artista, això segur que la va ajudar i molt a poder escapar...evidentment va trobar-se en la seva fugida amb el meu pare, o potser ell va ser l'eina inconscient d'ella per poder escapar...a casa dels Font, la meva mare va tenir la seva família, la que més estimava, venia d'un indret ple de crits i egoismes i va anar a parar al lloc on el respecte estava per sobre de tot...el respecte a la diferència, el respecte a cada ésser humà...
Aquests darrers temps hi han dues escenes que s'han clavat dins meu: un va ser el retrobament de néta i àvia, crec que és un dels moments més bonics que podré recordar, i l'altre instant va ser diumenge, quant em despedia d'ella...en aquests instants mai saps si és la il·lusió o és la realitat, però acabes pensant que tot el que dius està siguent escoltat a la perfecció, perquè en els últims moments el que un vol és que la persona que està preparant la maleta per pujar al tren dels records, marxi amb la pau màxima possible...
No crec en res després de la vida, i a vegades m'entristeix perquè creure en alguna cosa més permet posar més poesia a la mort,permet  pensar que li podrà donar records als altres estimats que ja no hi són, poder-li dir que faci un petonet a la iaia o una abraçada al meu estimat Pep. Però jo no hi crec, tot i que com sempre penso:  al final el reconvertiment celestial no existeix pels que no hi creiem, però si que existeix el coronari, potser per molts  van al cel en una altre vida, pels no creients, comença una nova vida dels difunts dins del nostre cor...suposo que a efectes legals tot serveix...
L'Anna ha marxat en silenci, sola, però molt ben acompanyada pels treballadors de la residència, encara ara me'n faig creus del meravellós que es veure que gent tant llunyana aparentment dels sentiments dels residents, puguin convertir-se en la familia més propera, en gent que estimen, i que la frontera entre estimar i cuidar la traspassen continuament...GRÀCIES en majúscules és la única cosa que puc dir...
La meva mare, i ara parlo d'ella com a mare, mai em va fer mal amb mala fe i amb bona fe tampoc, potser alguna vegada però no la recordo, la vida és oblidar si no hi ha malicia en els actes i recordar les coses bones que et van entregant...i que carai, tenir una Peter pan ben a prop segur que m'ha ajudat en molts casos, clar que jo adoro el simbol del Peter però no ho seré mai un de veritat i la meva mare tampoc ho podia ser, però si que si l'hagués de dibuixar li posaria el barret del Peter, li quedaria molt bé...jo li feia de pare i ella era una entremaliada que s'escapava i feia petites bretolades, com per exemple escapar-se d'una residència de Banyoles fent auto-stop...la meva mare era un impuls, era un continu anar amunt i avall i en canvi curiosament , les coses més pràctiques, burocràcia, papers, gestions, era la millor, una dona plena d'incoherències, però que sempre deixarà en mi un record, tan sols un, el més important: l'Anna.
Curiós que els últims temps la cara de nena mai va desaparèixer, va ser una nena fins l'últim dia, i ara miro enlaire o al costat, o segurament dins del meu cor i com si fos una urbanització que és va construint, es va omplint de vida , de vida de gent que ja no hi són però que mai marxaran...
" la vida és curta i cagada com un pal de galliner"...crec que ho va dir milions de vegades, jo només li puc dir que tot i que jo, en definitiva, vaig viure amb el meu estimat Eduard, i la resta de la família Font, tot i que no ens semblàvem en res , tot i que potser mai vam fer el paper que tocava, el de mare i fill, la recordaré amb tot l'amor que ella, això si, mai em va negar.

Circunstàncies

Un pot pensar que li ha tocat una vida complicada, i no seria just, també podria pensar que ha tingut una vida fàcil, i tampoc seria just, sempre tot és més senzill, a un li toca viure la seva vida, i és l'única realitat.
Un es pot quedar amb moltes coses d'un sol dia, un dia pot ser molt més intens que no pas una setmana, el temps sempre és relatiu, simplement perquè el cor mana per sobre del temps, i el seu tic-tac indica que vivim, però també ens entrega el nostre rellotge més real...i jo em quedo amb el parell de carícies que em van entregar ahir...
Sempre he pensat que tot ha de ser simple, dic tot el que arriba dels sentiments, de les sensacions, del nostre intern, també he pensat sempre que trobar aquesta simplicitat és el més complicat de tot, he arribat a deduir, com si d'una fórmula matemàtica es tractés, que trobar la simplicitat és el resultat de la suma del nostre equilibri intern i extern...
Per aconseguir trobar pensaments que m'ajudin a entrendre els moments complicats opto per diferents camins... o sigui: el camí coronari, on entrarien les dues carícies que vaig rebre ahir i tota la gent que estimo i adoro, i el camí visual, que seria observar a altres persones, a altres vides, a recordar que el meu melic tan sols és el meu centre, però que hi han molts melics i molts centres en aquesta terra.
El cantó coronari ja el vaig trobar ahir, per gent molt propera i per altres que tot just van entrant calidament en la meva vida.
Avui doncs he optat per les opcions que ens dona aquest gran món virtual que tenim quant obrim els aparells de casa. He escollit un documental on persones de cinquanta anys els tornen a entrevistar després de trenta anys. Curiosament la primera entrevistadora ja no hi és, l'escriptora i periodista Montserrat Roig i amb això ja indica que la vida camina i que el camí mai saps on s'acaba...
He escoltat els joves i he escoltat l'efecte de la madurés sobre aquells ex joves, m'ha agradat...
Segueixo doncs creient en les essències. El caminar ha deixat empremta en cadascun d'ells d'una manera diferent, son detalls fàcils de veure, però que ja et mostren una mica el que deia el principi, que tot és senzill o complicat, que res és veritat en aquest sentit..clar que els fets que et passen et marquen, és evident que és més fàcil tenir la vida fàcil si els factors externs son més simples, i parlo de factors externs que toquen al cor o que simplement toquen el teu dia a dia...
Els pensaments porten filtres, un no pensa igual quant te feina i menjar, que quant no en té, o quant se sent sol o quant està acompanyat, per tant si em fessin una entrevista ara jo no seria tan dur amb el món ni amb mi mateix que quant tenia vint anys. Aleshores creia que un podia viure per sobre de les circunstancies, potser vaig començar a entendre que això no era així quant va morir la meva estimada iaia, perquè hi han coses evidents i el dolor és una de les més contundents.
Intento recordar en aquests moments, com sempre, les paraules sàvies de molta gent, com les d'ahir, quant el meu amic em donava la resposta més simple a les meves preguntes més rebuscades, tot i que tampoc eren preguntes meves, eren simplement preguntes derivades d'actes d'altres persones que em deixen tan extranyat que ni jo mateix sé encaixar el cop...
Després penso que jo també he fet que algú es quedi parat pensant "i ara que coi passa?", per tant ja tinc clar que viure per sobre de les circunstàncies és irreal, una cosa molt diferent és com encaixes les circunstàncies que t'arriben, aqui si que hi han moltes més sortides.
Els reentrevistats mostraven coses que m'encanten, o estaven molt buscats o realment "madurar" té la seva part molt positiva, tot i que crec que coincidien tots que la maduració havia sigut moderada...
No és patrimoni dels joves ser lluitadors, suposo que és una barrera més que ens inculquen per no deixar volar el pensament, igual que no és patrimoni dels grans assentar el cap...en aquest camí tant redibuixat ens marquen el que és lògic i el que no és lògic, però justament aquestes circunstàncies que et vas trobant, et fan entendre, t'han de fer entendre, que no hi ha cap lògica temporal o que pertanyi a una franja d'edat que visquis...
Tot és nou quant comença, per tant diriem que la maduració és continua, jo sóc jove en el que no he viscut i em toca molt sovint tornar a començar a viure , diriem que sóc com un nen en aquell instant, primer hi jugo, després m'hi revelo, després ho lluito i finalment ho accepto i ho intento solucionar. Dic intento perquè tampoco ens podem presionar amb que tot té solució, però sempre em quedo amb aquelles paraules tant senzilles de que " tot té un final", per tant quant la solució no arriba, la vida te la dona, sigui bona o dolenta, però s'acabarà...perquè nosaltres també tenim un final, per tant és impossible que res sigui etern, encara que visquis coses que les sensacions siguin eternes...però son fruit de l'importància que li dones a la vida... jo no puc sentir res etern, perquè simplement jo no sóc etern.
Estic davant d'una situació que s'escapa de la meva lògica coronaria, i curiosament tot i que s'escapi del meu tic-tac, o bum-bum, el cor segueix diguent la seva,..
I sempre m'arriben paraules del meu estimat Eduard, dels seus últims anys, de la nostra estimada Isabel, dels meus amics, del meu tiet, m'arriben dolçors que calmen la meva "no calma" que arriba de factors externs però que no em permeten ser simple...i alshores busques la part rebuscada, intentes entendre als altres, intentes entendre el que passa, sense que afecti massa a la persona que tan estimes...
Sempre he detestat les herències familiars, que de fet no son familiars, son de persones, el que passa és que el destí ens entrega unes o altres i podriem dir que l'entrega que t'arriba et marca molt en la teva manera de fer...és una loteria això...
Jo he tingut sort, més que sort, he sigut un privilegiat, i és en aquests moments que recopilo milions d'herències rebudes per tornar al cantó simple de la vida...
Perquè hi han escenes incomprensibles i per mala sort he tingut de ser espectador d'elles aquests darrers temps...ja sé que ser espectador no és tan complicat, però tan sols és fàcil si ets passiu, si ets actiu deixes de ser un que ho mira...
És com està al cinemà mirant una pel.lícula i en el moment més delicat l'actor t'agafa la ma i et diu : "vinga xato, acaba-ho tú!"...i ben mirat pot semblar emocionant, però clar, si en aquest film que estàs mirant resulta que una de les protagonistes és qui més estimes del món, tot es complica, el cor es barreja amb l'incomprensió del que veus i acabes retornant a les carícies per poder tirar endavant fins que arribi el "the end", ara ja real i gens cinematogràfic.
I et surt el teu caracter evidentment... si sóc Font en alguna cosa és en la lluita de fugir dels conflictes inútils, i d'inútils n'hi han molts, però hi han coses que no pots evitar, vull dir que per això deia que cap vida és simple o complicada, simplement és una vida, no hi ha més, o hi ha moltíssim, depèn de com es miri clar...
I el final s'acosta, perquè cada vegada que el serial entrega un nou capítol més extravagant, la reacció de qui realment m'importa canvia i això vol dir que sigui com sigui estem més lluny del punt de sortida d'aquest camí extrany...
És molt més futut quant les circunstàncies t'afecten però no d'una manera directe, vull dir que al final qui rebrà aquestes circunstàncies no serè jo, jo ja tinc les herències clavades...jo viure el present, el podré patir o disfrutar, canviarà el meu estat d'ànim, però no canviarà l'opinio i la confiança que tinc en aquest món, en la gent que estimo...
Segueixo creient que és injust que algú que no li toca, hagi d'entendre, acceptar, raonar, i decidir coses que ni tan sols hauria de plantejar-se...perquè estimar és fàcil, o això em van dir o mostrar a casa, de fet mai m'ho van dir, però jo ho mirava cada dia...potser la clau per estimar és entendre que tots som diferents, o sigui posar el respecte com a bandera, o fins i tot l'admiració no idealitzada, però quant estimes incondicionalment, quant tot arriba directe al cor, estimar hauria de ser la cosa més simple del món, perquè ni tan sols et preguntes perquè estimes, simplement ho sents.

Especials

És un silenci que no para de parlar, segurament aquests són els millors silencis possibles...t'ho pot regalar la naturalesa, en un indret llunyà on no s'olora la civilització, o quant la neu comença a caure i sembla que emboliqui el terra amb un paper de regal blanc que prohibeixi que el soroll s'expressi...o potser aquell amic que fa bona la dita de que les paraules sobren...
I en aquests silencis la ment sembla que et demani un moment per ella, potser per reflexionar, potser per aturar-te fisicament un instant de tota la bogèria diaria a la qual estem sotmesos...llegia d'un amic que el món no l'entén, o que potser ell no entenia el món, una amiga deia que potser havia decidit marxar de la seva vida, ja que era seva i tenia el dret de decidir que fer-ne, però que ho deixava per demà, llegint-los he entés que cap dels dos misatges els puc trobar negatius, de fet sempre he pensat que el dia que entengui el món, o sigui, com està organitzat tot, ja hauria begut oli...m'agrada cada dia més diferenciar el món de l'ús que nosaltres en fem... nosaltres estem sonats quant funcionem junts, el món crec que està fet de la manera més perfecte possible..per tant entenc que quant algú diu que no entén el món, parla de la societat, de la nostra ambició, de la nostra maleïda capacitat de col.locar els bons i els dolents, els que més tenen i els que han nascut perquè que aquests segueixin poderosos, potser és un pensament massa comunista el meu, tot i ser conscient que el comunisme tampoc pot funcionar en aquest invent, però entenc que la gent no entengui, perquè és complicat entendre el que no és possible d'explicar...
I avui he pensat gràcies a la neu, quasi atrapat a dalt de la Mare de Déu del Mont, els tres centímetres de neu em feien aturar-me, tot i que les rodes del cotxe indicaven que ho marxava o potser elles em portarien a un altre destí  de tornada...
Però el silenci de la neu és un dels sorolls més bonics que conec, és com un buit molt ple, és com una bombolla que t'intrudeixes a dins i que no veus ni intueixes de quina grandària és...m'encanta...
I en aquest soroll he pensat en mi, perquè la ment m'ho ha demanat, potser perquè feia dies que no ho feia i ja sabem que el cos, ment inclosa, és força més intel.ligent que els nostres actes, i quant la ment truca a la porta, crec que has d'obrir-la per saber que t'està demanant...es pot acabar tot amb un " però que dius? això no t'ho puc donar!"...o bé: " si, tens raó, ho intentaré"...
Avui tan sols ha volgut reflexionar de detallets, potser d'entendre que si perdo oportunitats emocionals és perquè no vull que em cuidin, crec que ja no sé que vol dir que algú em cuidi, i ja no estic acostumat, sense voler donar mérit a res del que faig, crec que ja m'he habituat a cuidar...per sort, parlo fisicament, ja que moralment tinc molts angelets que no paren de mimar-me...angelets de carn i ossos, no amb ales, clar.
Però avui crec que la neu m'ha despertat la sensibilitat de sobte, potser feia dies que la tenia amagada rera de la cursa (?) a la qual estem tots sotmesos, tenim pressa i encara mai he entés perquè tenim tanta pressa...no sé mai si el temps corre molt o som nosaltres que el fem córrer massa, ja porto anys pensant això...i mai sé si és una cosa o l'altre...
Total, el premi social ja el sabem, això si estem de sort, i el vital acaba per tots igual, perquè qui més corri no tindrà cap premi ni cap final diferent...per sort ( tot i que a vegades la vida o la mort és injusta) ningú sap que passarà demà...ni la tortuga ni la gacela ho poden saber...vull dir que anar més ràpid tampoc és sinònim d'arribar al Divendres que ve abans del que va més lent...encara que tampoc se si hi ha algú que tingui interés a arribar abans al Divendres que els altres...això va al gust del consumidor...però el 24 de Maig del 2015 arribarà igual pels dos estils de caminar...el que més em provoca extranyesa, és que jo ja desde petit vaig decidir ser una formigueta i no paro de còrrer amunt i avall...per tant, tot i no entendre la societat ni fer cap esforç per compendre res de les tonteries que hem muntat, entenc que estic atrapat igual que molts...aquest atrapament és el que sempre he dit que m'ha fet entendre que no sóc especial...per sort ja fa anys que ho penso i el fet de pensar-ho és la clau per veure la vida d'un altre color...molt més serenament...el ser especial o no depèn absolutament dels altres, i això és el més meravellós de tot...així doncs, segurament hi ha molt poca gent a la terra que no sigui especial per algú...així doncs, som especials la gran majoria, però en la societat som ben poca cosa...el meu pare va llençar literalment l'ego, aixi ho explicava ell...jo que sóc d'imatges mentals, me l'imaginava llençant l'ego a Matadepera o a la Gran Via de Barcelona i després girar-se i marxar volant a buscar el seu camí real, lleuger per fi...el reconeixement extern tothom el vol, així ens han educat, per això jo escric aquí i per això en les xarxes socials ens permet posar que una cosa ens agrada...perquè que seria el facebook sense la possibilitat de posar "m'agrada"?...total, el més important hauria de ser el fet de compartir una cosa crec, o sigui, jo penjo la foto perquè la vull mostrar, no cal els "m'agrada" realment, però sempre ens donen aquestes motivacions, tant externes en inici, i tant incrustades finalment dins nostre...com sempre, ni dic que sigui bó ni que sigui dolent, jo sé que hi participo, i ho faig de bon grat, però realment son detalls d'aquest món que hem inventat que ens ajuda a creure'ns tot el que vivim...és curiós, perquè segurament en la societat que tenim, molts pocs "triomfen", per tant el més important és el petit món individual. Allà, si el tens ben cuidat i sobretot si l'estimes amb passió i has escollit bé i t'han escollit bé, pots ser ser la persona més feliç del món, que mai de la societat...la gent busca la seguretat en aquesta societat, però jo sempre he pensat que la seguretat està en un mateix...tot i així no deixo de buscar la seguretat en la bogèria social..."quién da más?"...per tant costa trobar l'equilibri, però la clau és acostar els dos camins el màxim possible...per tant l'important és escoltar a la ment quant truca a la porta per preguntar...i al cor evidentment!!

La persiana

El gel no és un bon company d'aventures...no fa res em van defirnir a la perfecció, em van definir tant i tant bé que crec que des d'aquell dia m'he quedat glaçat...
I recordo la persiana baixada, i com em miraves just aquell dir que vas prohibir l'entrada del món al nostre petit univers...recordo quant em vas besar, recordo fins i tot la passió que es va despertar dins meu...
I un dia en un portal fosc em vas impulsar un altre vegada al desig, quasi incontrolat, unes altres ànsies de tenir-te ni que fos per un dia, ni que fos lluny de tot, ni que fos altre vegada en el nostre petit univers, curt en el temps, llarg en l'intensitat...
Amb la ciutat mirant-nos desde baix, i el cel observant-nos desde dalt vaig haver de ressistir altre vegada al meu impuls, i en definitiva erats això, impuls rera impuls que s'anaven diluint en la teva realitat...
I tot va començar entre dolços... i tot va començar en uns llavis dolços, creia que t'estava esperant, fins i tot vaig pensar que erats tú, i finalment una altra ferida deixarà de cicratitzar en el meu cor, i ja n'hi van unes quantes...mai son masses, perquè les sensacions, els despertars dels sentits només són sinònims de viure, de vida, d'estar viu, i el que més anhelo en aquest món, per sobre fins i tot dels patiments, és sentir-me viu, és la meva única ambició...em faria patir més no tenir cap ferida, mentres em deixin caminar, benvingudes siguin...
I aquesta ambició, em col.loca enmig d'un egoisme, del meu, allà on costa calibrar el mal que puguis fer a les altres persones, perquè sigui com sigui, ni que sigui pel desig innat de viure intensament, l'ambició acostuma a ser dolenta, perquè et fa oblidar a vegades l'ètica, o el respecte, o fins i tot la pròpia moral...tot te un preu, i jo també l'he de pagar, aleshores em va tocar a mi i ja l'estic pagant...
Avui plorava llegint les teves paraules, i no eren molt intenses, de fet eren correctes, però m'ha vingut al cap , o al cor, tot allò que vam viure, allò que ara ja no sé si col.locar, com tantes altres coses, a la realitat, o en la meva ficció...per això ho deixo aquí, en aquest blog on qui llegeix pot confondre les coses, i on tan sols jo sé el que poso i perquè ho poso...potser camino ara mateix per una realitat aplastant,  o potser és tan sols un petit camí que m'he inventat, perquè no vull enganyar a ningú, escriure publicament deu formar part de la meva ambició...
I en aquesta dualitat m'he mogut sempre, entre aquell èsser que pot entregar-se per tot i desapareixer per tot, potser és que estic perdut des del dia que vaig nèixer, però si fos així, mai em sentiria bé, per tant la dualitat em persegueix...anhelo sentir  més que tenir, potser quant tinc ja no em sento viu...
Però hi han coses que són segures, i les segures allà queden, i entre elles estàs tú i els moments que em vas regalar....com els nens que demà esperen les sorpreses, jo encara ho estic esperant cada dia, no sé si tú ets el motiu dels meus fracassos, perquè de fet seria massa fàcil aquesta conclusió, l'únic motiu d'un fracas propi és un mateix, això ho tinc clar...a mi ningú m'està perseguint amb una pistola perquè tiri per un cami en concret, dins de l'esclavitut social que estem inmersos, em sento força lliure per escollir...però l'escollir és complicat, perquè en general no escollim les emocions des del cervell, ni les emocions ni els sentiments...allò arriba del cor i el cor no és una part racional de nosaltres...bé, te la seva part bàsica en el nostre funcionament, però la poesía ha elevat al cor al centre de tot, allà on neixen les nostres veritats, el que desitgem, el que esperem...
El dia de Reis sempre recordo moltes coses...com que la vida m'ha donat l'oportunitat de viure-ho com a infant, i també com a Rei, doncs ara recordo les últimes sensacions, allà on encara un és més feliç, perquè no hi ha felicitat més gran que veure un nen davant d'aquells màgics regals, davant d'aquells gots buits o el plat amb una galeta mig mossegada...els Reis han passat per casa!!...no s'han oblidat!!...per mi aquells instants mai els oblidaré, perquè recordo fer filigranes per poder aconseguir un matí especial i tot quedava recompensat en la seva il.lusió...
Avui jo he demanat un regal per mi, de fet li he demanat al Rei Mag, al més màgic de tots, perquè tan sols espero tornar a sentir aquell petó i que tornis a tancar la persiana un dia per fer-me sentir aquella electricitat que tant anhelo...
I els Reis poden amb tot, però tot i que la persiana encara hi és, i també el portal i fins i tot deu existir el caminet que ajuntava els dos barris, només faltes tú i tú ja no tornaràs, però també t'haig de dir, que de mi mai has marxat...
Perquè no dic que anhelo sentir, el que més anhelo és anhelar...