Lars y una chica de verdad

La tendresa... si li afegim una mica de deliri, pot arribar a ser sublim.
Acabo de veure una pelicula que m'ha despertat tota la tendresa des del minut 1.
Són pelis suaus, que van entrant, m'ha recordat per moments beautiful girls per la serenor que t'envia mentres l'estàs mirant.
M'ha encantat, m'ha agradat veure que fins i tot un deliri pot ser compartit per tothom, que fins i tot la gent l'arribi a viure amb passió.
I quant veus que el que està delirant és algú encantador, dolç, que fins i tot dins de la seva "bogeria" el pots arribar a entendre, i a estimar, fa que al final et sentis com un més del poble, d'un poble humà que contrasta a vegades amb les quantitats de "deliris" que passem i que no són temporals com el del protagonista del film.
M'encanta cada personatge, m'agrada la noia "real" que segueix l'història des de la distància prudent, perquè l'enten, perquè finalment potser si que tot és molt relatiu.
Valoro i admiro la gent que pot crear en una pantalla aquests climes tan humans, tan fàcil, són tan fàcils que la més gran bogeria l'acabes veient com una història d'amor tendre, bonica, sincera.
Veure que el més pràctic, el més realista, acaba entrant dins del cercle de la dolçor, és fantàstic...
A vegades penso que si la tele ens impregnès de coses tan dolces, potser el món seria diferent...potser al final coneixem la malicia perquè ens l'ensenyen, i potser al final no som tan dolents o egoistes com a vegades semblem o ens diuen que som, potser tan sols som manipulables, i l'error potser està en la manipulació.
El protagonista me l'emportaria a casa, amb el seu deliri, per compartir amb ell un amor tan real i coherent com el seu.
No sé si a tothom li passa, però quant acabo de veure coses com aquestes entenc que no hem fet les coses bé, i que potser tot és molt més simple del que pensem.
Quant vaig veure beautiful girls vaig tenir la mateixa sensació de pau, de tranquilitat, d'entendre que el no entendre les coses que mirem cada dia per la tele és el normal, i que entendre que hi han milions de formes d'estimar, de delirar, i de sentir.
Quant parlem de deliris, bogeries, automaticament pensem en perill, i potser és que només ven això, les coses complicades, fins i tot les dolentes, i fins i tot només les dolentes i que estiguin a prop nostre....les que queden llun i no ens toquen, ni de rebot, no interessen, han de ser dolentes i palpables.
No sé si això va creant escuts, va provocant que tots pensem que ens la fotaràn quant ens girem...
Jo no sabria com explicar com em sento ara, però tinc clar, i agraeïxo infinitament aquestes sensacions, que tot plegat és un error, i dels grans...és curiós, m'ha passat amb aquestes dues películes, igual que em pot passar quant miro al Pepe Rubianes, o tan sols el recordo, o potser quant escolto alguna cançó que em desperta... les sensacions són diferents quant visc cada cosa que m'agrada, però el resum final és el mateix, no estem acostumats a entendre les coses anormals, però si estem acostumats a que ens matem uns als altres o que simplement ens donguin pel sac, maleïdes costums que impedeixen avançar.
Dos dies, i he mirat coses molt interessants a la tele, un reportatge on l'arribada de gent nova, allò que tan escoltem maleïr moltes vegades, salven el tancament d'una escola d'un poble petit, després records preciosos en el documental que van fer de la revista "ajoblanco" i avui el postre, amb aquesta dolça, suau, tendre i enriquidora película.