dilluns, 30 de setembre del 2013

Memòries d'un qualsevol ( dels 0 als 20 anys)

Avui cumpleixo anys, crec que és un bon dia per fer un petit resum del que he viscut fins ara, així doncs començo pel primcipi...
Vaig nèixer un 30 de setembre de l' any 1970 després de Crist, en el si de potser una familia benestant, sóc fill de l'Eduard i de l'Anna, podria també ser un fill de puta, però no ho sóc, primera perquè la meva mare encara que no era santa , no era puta,  i segona perquè a titol individual tampoc ho sóc, crec.
Quant vaig nèixer, el meu pare va quedar acollonit de la meva lletjor, es veu que vaig sortir molt petitó, però amb unes mans i peus gegants, i vermell com un pebrot...les mans i els peus, i altres coses, no han crescut gaire amb els anys...les primeres paraules que van dir quant em van veure va ser: "ecssss!!" i les segones van ser: "el primer que em digui que s'assembla a mi li foto un cop de puny!!"...les meves primeres paraules van ser "engeee, engeee!!"....aleshores, a la primera nit ,els meus pares em van col.locar sigilosament en una altra habitació per poder fugir i oblidar aquell mal tràngol, però com que era molt fosc,( tan sols hi havien les llums d'emergència), em van posar al llit d'un pacient mascle d'uns 40 anys, més o menys l'edat que tinc ara...jo volia teta i em van deixar encarat d'una manera, que a la primera cosa que em vaig agafar va ser a la polla del pobre home que patia una hèrnia...i vaig començar a succionar amb tanta força i ell es podia moure molt poc, i desenganyem-nos, li va començar a trobar el "gustillu", (en català gustet), i  finalment es va correr i jo feliç vaig tenir la meva anhelada llet...al pobre home el van posar a la presó, i dic pobre perquè realment estava inmobilitzat a causa de la recent operació a que l'havien sotmés...ja de tan petit, de fet des del primer dia de vida, vaig començar a entendre que tot et pot canviar en un moment i que millor dormir amb els ulls oberts en un hospital...a l'endemà van trucar a casa per explicar que m'havien trobat al llit d'un pederasta herniat, i com que els meus pares ja havien fugit direcció les illes Fidji, els meus avis van haver de còrrer a buscar-los...finalment els meus pares van tornar a l'hospital plorant i dient que m'havien anat a buscar perquè no em trobaven, que algú els havia robat el fill!!..mai he entés perquè van culpar a l'herniat, ja que com podria anar a buscar un infant si no es podia moure?...vaig entendre doncs, també de tan petit, que no hi ha justícia en aquest món...
...i aleshores vaig continuar mamant, ara si, del pit de la meva mare...va ser poc temps, set anys tan sols mamant teta...finalment a la meva mami li va caure primer el pit dret, i després l'esquerra, tot i que l'esquerra el van poder reconstruir i ara està exposat al museu Guggenheim de Bilbao...
Casualitat o no, els meus pares es van separar dos mesos després de que a la meva mare perdés l'últim pit que li quedava, i encara més casualitat, dos anys més tard, ella va començar una tòrrida relació amb un home ...la  vida dona moltes voltes i justament l'home del qual es va enamorar era del pederasta herniat, que tot just havia aconseguit la condicional per bona conducta a la presó...encara ric aquella nit que el pobre va anar a fer pipi, i com que jo encara era petit va deixar que entrés al lavabo mentres ell orinava, i li vaig veure la piruleta...i vinga riure!!...i ell: "que passa?" i jo vinga riure...havia reconegut el membre a la primera!!, hi han coses que mai s'obliden!...i ell no s'ho podia creure, vaig haver de mamar-li altre vegada perquè entengués que era la mateixa boca i la mateixa polla i finalment quant es va còrrer tot va quedar aclarit...el gust era el mateix...
Tampoc son coses molt importants a la meva vida, ja que de fet es van separar quatre anys més tard, la meva mare el va enxampar al llit del meu avi follant amb el meu tiet, insofacto el va deixar...ei, insofacto és molt bèstia eh!!...no és el mateix que et deixin, que et deixin insofacto, et quedes molt futut, com insofactat vaja!!
La meva mare va patir una crísis molt forta després d'allò i es va fer monja...allà li vaig perdre la pista, sincerament, però m'han comentat que va tenir tres fills més, i és veu que això li va retornar l'alegria de viure, gràcies a Déu...va morir en un convent, se li va clavar un sant al cul, bé això m'han explicat...
El meu pare en canvi no va tenir cap altre relació durant anys, ell era jugador de futbol de tercera regional, i amb això va poder fer uns petits estalvis i es va comprar un terreny al camp...vull dir al camp del Santjoanenc F.C, l'equip on jugava...i pobre!!...just quant tenia ja la llicència d'obres demanada és va assabentar de que no s'hi podia edificar...clar, si el terreny l'hagués comprat a un raconet encara, però just es va quedar amb el que hi havia davant de la porteria del gol nord...ho va passar molt malament!!....el Santjoanenc en canvi, amb els diners de la venta van poder comprar quatre jugadors de segona regional i van aconseguir pujar de categoria per primera vegada i última a la seva història...ara penso: curiós no, perquè el meu pare és mort i el Santjoanenc va desapareixer...allà on hi havia el camp d'esports ara hi ha un edifici d'alt standing...aquí està la meva sort, ja que el meu pare d'herència em va deixar tan sols aquella petita  porció del camp de futbol i finalment me'l vaig vendre a un preu molt alt!!!...la vida a vegades et dona aquestes sorpreses!!
El meu pare curiosament va morir d'un atac de gota, si, si, sembla mentida però va ser així, va començar a ploure i una gota el va atacar i el va matar...va ser traumàtic tot plegat, i encara que a la gota la van posar a la presó, jo mai vaig superar aquella història...odio les gotes...quant plou les empaito, les pego...si, ho reconec, m'agrada fer-les patir, no hi puc fer res, i ja sé que paguen justos per pecadors, però la vida és així, i que coi, els pescadors no m'agraden gaire, o sigui que ja m'està bé...
A tot això, em vaig quedar sense pares de molt jovenet...això em va provocar ser un nen molt independent, ja als 15 anys anava de putes i als 16 vaig fer la primera comunió, ho vaig decidir jo, en honor del meu cosí Manel, que era comunista...
Als 17 anys em vaig casar amb una dona encantadora de 88 anys, però als 89 anys va morir d'una sobredosis d'heroina...si, tinc mala sort, ho reconec...anàvem pel carrer i vam veure un cec atravessar en llum vermella un carrer i la meva difunta esposa es va llençar per salvar-lo i van morir els dos, tot i que el cec no ho va veure, però també va morir...li vaig haver d'explicar després, no s'havia assabentat de res!!
Així doncs em vaig aventurar a la mili, per acabar de fer-me un home, ple de traumes i disgustos, però a la mili la cosa va canviar molt...
Em va tocar a Jaca, a les muntanyes i allà em vaig fer un home sens dubte...em vaig enamorar del capità, encara el recordo ara, elegant, ferm, alt i fort, m'agafava amb els seus braços com si jo fos una flor i em feia l'amor cada nit!!...ar,ar,ar,ar!!!!...va ser un romanç ferotge, ple de passió desmesurada, tot i així quant es va acabar la mili no el vaig tornar a veure mai més...i si, vaig tornar fet un home, ja em sabia fer el llit, cuinar, netejar, i fins i tot planxar i cosir...era tot un home!!!
I allà va començar la meva madurés.

diumenge, 29 de setembre del 2013

Comunisme mental

I aquí estic, a punt d'entrar als 43!!...a partir de certa edat sembla que ja ni t'ho miris a quina edat estàs, ai que començo a assumir!!...
Avui dia de contrast...un sol radiant al matí, que m'ha permés disfrutar de les muntanyes i una tarda amb pluja que em permet olorar la terra.
Ahir volia anar al teatre, era el meu regalet d'aniversari, però no puc, no em sobra ni per això, he de sumar, dividir, sumar i restar tan que al final em perdo i em dic: millor quedar-se quiet i pensar la realitat, que el millor regal és viure...
No és que em conformi amb poc, de fet ja estic acostumat a que l'extern no sigui gaire abundant en capricis o coses a fer, de fet és tan sols la realitat, viure és meravellós, i és el més important... la primera cosa de la llista...perquè no hi han capricis sense vida, evident...hem de ser pràctics doncs i a viure!!
I em mirava als 42 anys, poques vegades ja ho podré fer, el temps passa i el que visc ara ja és passat... sempre m'impresiona això, també m'agrada molt aquesta sensació, fa com molt potent el present, i també efímer, per tant l'hem d'aprofitar...
No sóc de celebrar gaire les festes assenyalades, no ho era ni quant era petit...recordo que em feia vergonya que em miressin quant bufava les espelmes i finalment ho vaig dir a casa, i ja no ho feiem...em segueix passant igual, és quant em fan un regal, pateixo tan perquè no es pensin que no m'ha agradat que no ho disfruto, cadascú és com és...
Demà serà un dia normal... o no, ja ho veurem... de fet no depen del meu aniversari que ho sigui,
... treballo a un lloc bonic: Santa Pau, Mieres, Falgons, una bona ruta per començar els 43 sensorialment potent... després, la sort de ser un separat de bones em permetrà estar a la tarda amb la personeta que més estimo del món, per tant , el dia pinta bé, i si no, ja el pintarem ben bonic, si a la nit tinc un altre regal ja seria perfecte...però no m'agrada ser exigent amb la vida, crec que ja m'ofereix masses sensacions boniques com per reclamar-li res...tot m'està bé...
El divendres va ser dur...a vegades a la feina tinc la sort, perquè sempre és una sort que la gent obri el seu cor, que la gent em parla de les seves coses, però coi, quant veig a tanta gent patir, com dic sempre, se'm trenca literalment el cor, i costa recollir-lo, m'he de centrar en la terra, en el planeta per retrobar la confiança en la bondat...i és que no m'entra al cap que la gent pateixi i que és passi mitja vida patint!! ho trobo un disvarat tan fort que fa mal...com deia ,el present ja no el recuperem mai, i perdre'l per tot aquest muntatge no és just per ningú...
I quant de present-passat-futur han de perdre?...perquè cada segon que perds del present, és una història menys a guardar en el passat i per explicar en el futur, no sé, em fa mal, tampoc és tan difícil muntar un món on tothom tingui el mínim no?...és que no pot ser tampoc!...tan sols llegir l'última frase entenc que sona a comunista, i ja sabem que el comunisme va fracassar tant com el capitalisme...però alguna societat hem de mantenir en peus, peti qui peti...això si, recordant que el "peti qui peti" son persones, humans, que peten pels altres o per tot plegat...això si ho mirem desde ben enlaire, com mirem tantes vegades les coses, d'una forma global, sembla que no sigui res i és un acte d'homicidi claríssim, perquè matar algú viu i deixar-lo viure mort és potser pijtor que fotre una bala al cap d'algú...diriem que és una tortura...total perquè?...si diuen que tots acabem igual, perquè no vivim igual doncs?...
Bé, sembla que estigui negatiu, no és això, de fet és la realitat, i no seré jo que me l'amagui, tan sols hi hagi una persona que pateixi crec que no és just i vol dir que tot plegat és un fracàs, o una estafa, li podem dir com vulguem...això no treu el meu somriure dominical, perquè la part bona de tot això, és la gent, la seva pell, despullats, sense el titol de fracás o triomfador, de ric o pobre, si, si , ho sento, sentimentalment me'ls miro a tots en plan comunista, tots son iguals en els meus ulls, i escullo o no escullo, però tots, absolutament tots som iguals, i ens podem posar com vulguem de tossuts i se'm pot posar algú a davant amb mil argumente, per mi tots som iguals...ja s'encarrega la societat de posar categories i condicions a les persones, els primers que mai ho hauriem de fer som nosaltres, i ho fem!! i ho fem molt!! a vegades sense pensar realment perquè ho fem, a vegades per por, per complexe d'inferioritat, potser perquè volem pensar que som més importants que altres, no ho sé, però mentres ho fem, la societat ho farà amb nosaltres...crec que l'home individualment no s'ho creu, i tan sols funciona d'una forma global, dins d'un engranatge, però realment no és així, formem part de tot, és evident, però som un a un els que sumem una societat, un a un...ningú és més important, perquè encara que un geni inventi la cura d'una malaltia, sense malalts no hi hauria geni...no sé si he buscat un bon exemple, però és així, potser és un exemple dèbil aquest perquè seria genial que el geni fes servir la genialitat per altres coses que curar malalts, però malalts n'hi han, per tant és la realitat...crec...
Bé, el meu desig és que un dia ens adonem tots de qui som, no de que som i com ens veuen, si hem de tocar de peus a terra, no podem deixar a les mans d'aquesta ferotge màquina el que som, és massa volàtil tot plegat...coi, hi han suicidis, gent desesperada, gent que pateix, i no a l'Africa no, aquí mateix, que les pateres no es van inventar pels negres no, si no per la gent que està desesperada, no ens equivoquem si us plau, per tant potser que contem les victimes com es mereixen, una a una, i no posant números que surten per la tele com si fossim un cromo més de tot plegat...i és que queda molt suau dir que tants estan a l'atur i no poden menjar!! però la realitat és que un d'aquests potser està al costat de casa teva i ni tan sols ho saps...posem nom a les coses!!...recordaré tota la vida quant a la guerra de l'Irak parlaven de danys co-laterals!! que collons!! persones mortes osti, que diguin les coses tal com son, encara que siguin dures!!...apa, retorno al somriure

divendres, 27 de setembre del 2013

Himne





                             


El temps passa i escoltava aquesta cançó, ni tan sols em calia un bosc, ni una llum bonica, ni tan sols un cel meravellós, no, aquesta cançó em recorda tota a tú, i és trist o no, potser pràctic o intel.ligent que el temps borra la suma dels dos i es queda tan sols en els estats que un mateix va aconseguir en aquella màgia...
I si, vam tocar el cel i des d'allà dalt vam fer la baixada més bonica que mai haurem experimentat, no en aquesta vida, i crec que en una altra tampoc...
Gràcies, t'ho he de repetir tantes vegades!!...no per allò que ens va fer obrir el paracaigudes quant la pendent ja tan sols feia baixada...no et dono les gràcies per això, ja que encara que baixavem junts, ja estavem separats, però t'he d'agraïr infinitament aquella descomunal pujada...t'ho dic ara, que els records marxen però tanco els ulls i encara entenc la teva mirada, aquella on el mirall em reflexava tan clarament...i per això vam tenir aquell conte, per apendre qui erem els dos, i no parlo de qui erem junts, perquè segurament junts no erem molt, si no encara estariem aquí...crec que ens va servir per entendre els nostres limits, les nostres pors i les nostres valenties...fins al límit i tot sempre fent equilibris des d'una corda fluixa i mai amb una xarxa a baix que pugués aturar el cop...
La cançó m'ha trencat el dia, no pateixis, no me l'ha fet malvé, curiosament després de la felicitat arriba la tristesa i després quant mires enrera ja ho pots fer des del somriure més sincer...
Un dia vaig entendre que la condemna seria eterna, perquè quant ho has tingut tot , a que pots aspirar? a un boçí d'una petita part del que has tingut? ... no ho sé... i la cançó va entrant i recordo els teus bonics moviments que semblaven estudiats i simplement els portaves a dins, amb tú, amb qui ets, perquè siguis on siguis ets la mateixa, no en tinc cap dubte, i mira que ja fa uns anyets...
Van ser tres anys, o dos i mig, o dos , tan és això, l'important és notar com el cel i la punta dels nostres dits s'entertolligaven i feien una melodia que de tan en tan, cada vegada d'una forma més somrient, em fa dedicar-te en present un instant de la meva vida...
I sense dir res una llàgrima va caure dels meus ulls, uns ulls fixats en la carretera, i tú al costat, no t'estava mirant, tu tampoc a mi, de sobte ens vam sorpendre els dos plorant en el mateix instant, per la cançó que sonava en el nostre cotxe volador...per cert el cotxe encara rutlla per Olot, encara el veig, amunt i avall, terrenal com mai, i picant-me l'ullet cada vegada que ens creuem...que bonic saber que qui dona vida a les màquines sempre serà l'home...
I el Leonard apreta amb la seva profunda veu i em miro enrera, perquè ara ja tan és fer-me vell no?...que importa?...l'amor etern, aquell que ens va fer retrobar-nos en aquesta vida, encara que els dos sense entendre-no no podiem negar que tot allò ja ho coneixiem d'abans... que extrany i que fàcil resultava entendre tal incomprensió...després els consols, no lligaven amb el conte, ningú em podia ajudar en el dol, també era diferent a tots els dols...ja saps, ni més ni menys important que els dels altres, però diferent....
Em miro altra vegada, aquells moments mirant la lluna, amb la teva orella a un centímetre de la meva boca, parlant, escoltant, dormint, barrejant la vida terrenal amb la celestial i flotant, flotant tan, que podiem oblidar-nos fins i tot en els pitjors moments que el món existia...demà ja despertarem i ja ens apretarà!...ara és nostra, ningú el podrà borrar...

Recordo aquell dia,
la llum no existia,
ni les paraules,
ni tan sols la vida,
Et vaig mirar mentre tú em miraves,
i alguna cosa, una petita cosa
em va encadenar per sempre
al privilegi de saber,
que per més que vam morir,
que ja no hi som:
...tú...siguis on siguis
o siguessis on siguessis,
en passat, futur o present,
ets el mirall
de l'essència que em guia...
....per sempre així serà, com una pel.lícula infinita d'amor, com un conte que mai s'acabarà, perquè no té final, perquè mai ningú sabrà el final...i saps? tan me fa el final...ja no m'importa, ja no sé exigir respostes que son mudes, perquè no hi han paraules...no crec que mai pugués dibuixar en paraules aquell conte, no poden existir...
Aquell dia a Girona, et vaig mirar des de lluny, tu somreies i a mi em va tremolar el cos, tot el cos, de dalt a baix, i quant vaig arribar al teu costat, tot havia canviat per sempre, i ja no parlo de nosaltres, si no de mi, mai més podré ser el mateix que abans, ara ja ho sé tot, ja no em puc amagar de mi, ja sé on puc arribar en el més bó i en el més dolent...
I escolto al Mario, com em reclamava abans de coneixe't, que mai em salvés, havia de passar pel filtre del nostre conte per entendre tot allò que me ressonava a dins del meu cos, a vegades hem de patir també per poder tenir el present plé de colors...saps? tot aquest moment de serenor de la meva vida, també ho dec a tot allò, no en tinc cap dubte, fins i tot al patiment i la follia de qui no enten com una cosa tan majestuosa es perd en el temps del teu passat...
He parat, he escoltat aquesta melodia, t'he mirat tancant els ulls, allà, amb la teva intensa mirada clavada a mi, com tantes vegades havia fet, tanco els ulls i no els vull obrir ara, aquest instant et pertany, seran cinc minuts o deu, no té res a veure amb l'eternitat la quantitat exacte que he tancat els meus ulls...et sentia altra vegada, podia resseguir tot el teu cos, podia sentir els teus petons i el més important de tot, podia fer-ho plorant d'alegria..ei, plorant de veritat, no una llàgrima i prou, plorant tot, des dels peus als cabells...
Mai més tornaria a estar al teu costat, el conte havia d'acabar així, inacabat, perquè els privilegis no tenen fi, no poden acabar, no poden tenir res definit, si definim les nostres grapes humanes ho embrutarien...
No sé que dir més, tan sols que això que escric no és real o si, tampoc és important, el que importa és el que un sent...i això sento quant escolto al meu estimat Cohen....

dimecres, 25 de setembre del 2013

La vall del Bac


La ruta comença al Martinoi, una masia invisible per mi, ja que tan sols arribo al cadenat, el camí baixa empinat però tot i les alçades on estic, he buscat per tots cantons i queda perduda entre la vegetació, tot i així ,entenc que està habitada ja que així ens consta en el consum elèctric...
Potser una km més avall, compartint trams de camí de terra amb altres emporlanats ( justificats per les glaceres) arribo al Mas El Coll, on dos gossos sempre em reben....el més antipàtic és el que més s'apropa i l'altre no para de remenar la cua feliç per la meva presència però és tan incapaç de controlar l'il.lusió que no para quiet...una masia gran restaurada on habita un jubilat alemany, amb aparença de treballador en actiu per la bona planta que fa...parla català i fisicament em recorda a un jugador de futbol, actualment entrenador de no se quin equip...el trobo poques vegades però quant això passa aprenc d'ell, del seu país, de la visió que tenen de nosaltres i també començo a entendre que viure en llocs on no hi ha cobertura, i el món queda molt lluny, pot ajudar en molts casos... com diu ell: troba o perd la cobertura quant vol... realment allà, si l'interessa, no sap que passa a la societat...la casa està restaurada externament, però intueixo que ell tan sols fa servir una part, el Mas és tan gran que crec que es podria perdre per allà dins o no trobar-se...i no trobar a un altre és greu, però no trobar-se a un mateix , i a casa teva, és una cosa que ningú es pot permetre...
Marxo i segueixo baixant potser uns sis km més, o potser menys, les distàncies son complicades de calcular quant vas per camins que encara que ara estan en bon estat, has d'anar a velocitats molt prudents i sense arribar mai a posar la quarta marxa...em diuen els pocs habitants que em trobo que abans era un camí en molt mal estat, ara val la pena agafar-lo perquè si no has de fer com jo, o sigui pujar a cases on has d'atravessar rius i pedres que fan por, es pot circular amb un turisme qualsevol...
Apareix de sobte la gran masia anomenada Llongarriu, al costat just de l'esglèsia de Sant Andreu de Porreres, allà em reben dos gossos gegants que no paren de bordar i que entre nosaltres, tot i que els "seus amos" em diuen que no em faran res, no em fan gens de gràcia...per sort jo he d'anar obrint-me pas entre fils elèctrics pel bestiar, o pastorets, i me n'alegro de barrejar-me rapidament entre cabres i vaques, molt més agradables que aquells gossos-cavall, o sigui gosvalls...a part de trepitjar tota mena de caques, allà apareix molta llum, és un dels llocs amb més lluminositat dels que visito...l'extensió de la casa és molt gran, intueixo que el mas principal deu ser turisme rural i l'altre, més petit, és un antic paller reconvertit en una masia restaurada...si no fos pels gossos sempre pararia una estona allà dalt, però estic més pendent d'ells que de l'entorn privilegiat que trepitjo...els llenço una galeta Maria i marxo, a veure si d'una vegada em reben amb més carinyo...ja em coneixen coi!!
Segueixo baixant fins arribar a la carretera ja asfaltada, pujo primer, després de travessar el riu, al Bagatell, una petita masia a dalt d'un turo restaurada, pel meu gust, d'una forma encantadora, plena de flors i colors...mai he vist ningú, tan sols a dos gossos, (com no), igual de grossos que els altres però aquests si absolutament simpàtics...jo tan sols pujar el camí no entenc com volen marxar d'allà dalt els que hi habiten, em faria una mandra baixar i pujar aquella bogeria de tram de terra!!...també podria ser que visquessin els dos gossos i prou, tot i que és tan sols una suposició...torno enrera amb el peu enganxat al fré i arribo al Xirivichs, un lloc de trobada pels caçadors del senglar...una masia vella, tot i que no en mal estat ,on em torna a regalar unes boniques vistes...els caps de setmana esmorzen els mata-senglars, organitzen la cacera i cap a casa amb les dones...no hi han dones que cacin oi?...no n'he vist encara per aquí dalt...bé, callo, no n'entenc de cacera i no m'interessa el més mínim, això si, em menjo el senglar, el trobo boníssim...
Un km més enllà arribo El Pagés, un mas amb uns grans finestrals que s'hi pot veure un interior preciós i molt restaurat, a part d'olorar molta cultura, ja que s'hi troben llibres i pintures...entenc que és una vivenda de segona residència...quant penso que és una segona residència i miro la meva primera, penso que malament que està repartit el món...tot i que el mas és bonic, els hi regalo, ( millor el venc), ja que els llocs que no toca el sol no m'atrauen en absolut...
Una miqueta més enllà apareix la Canova...el gran misteri...una obra inacabada de la Generalitat on en principi hi haurien d'habitar nens amb problemes de conducta, com un reformatori perdut en un lloc molt deshabitat, a la fondaria de la vall...però tot i que la casa està totalment acabada, no hi ha moviment fa molt de temps...falta de diners suposo, però és que està acabada sembla...no ho entenc...
Finalment arribo a la Badosa, una vella casa de pagés on hi viuen dos nois/homes que dediquen la seva vida al camp i a cultivar-lo...entenc que deuen ser del nord d'Espanya, per la manera com parlen, d'Astúries diria fins i tot, son molt agradables, d'aquella gent càlida, amb aparença de pagés-hippye ja madurets...la casa fa pudor per alguns o olor per altres, de fems de vaques i de pagés, molt de pagés, potser la única casa que visito que fa olor a abans, o a antes, com diuen alguns per aquí dalt...
Faig mitja volta i arribo al centre de la vall...un centre format per l'antic hostal de la vall, i entenc que les antigues escoles ( cal Ferrer)...i seguint el camí arribem a una d'aquelles cases pairals típiques, amb la seva pròpia esglèsia: La Torre, que també sembla abandonada d'habitants, però cuidada externament...
Penso: si realment allà on posa escoles havien existit realment!!...vaig a infinitat de pobles o nuclis ( Hostalets, lloca-lo, Sant Privat, que encara mantenen el nom de les escoles on havien estudiat tants d'infants , costa imaginar a tot de nens baixant a peu de les masies fins arribar al centre educatiu...tot i que se que així era...això encara se'm fa més inimaginable a la vall del Bac, ja que les distàncies son gegants entre casa i casa...
Desde l'antic hostal s'observa la casa de colònies La Coromina: gegant, bonica, i que hi viuen uns masovers francesos que la cuiden, o son els propietaris?, no ho sé, però pel que m'han dit he entés que son currantes com jo...maleïts currantes!!-penso jo...a dalt de La Coromina: Can Biel, una altra "merdeta" de segona residència...queda molt enlairada, plena de llum, absolutament cuidada i és una trista segona residència!!, es veu que hi van dues o tres vegades a l'any, qui els va parir!!...sota la Coromina, atravessant el riu i unes gorgues precioses, trobem el molí de la Coromina, una masia petita, on el sol ni s'olora i que fins i tot al pic de l'estiu m'agafa fred...també la regalo...tot i que les gorgues son tan espectaculars com desconegudes...Ii en plé Agost és brutal la seva frescor...
Ja baixant cap a la carretera d'oix, trobo un altre gran mas, el Colldecarrera, antic restaurant i hostal, hem de pensar que antigament tot això deuria estar molt més circulat que ara...jo no sé qui coi viu allà, però sempre que hi vaig hi fan obres i no entenc el perquè, perquè sembla tot absolutament acabat...el que impresiona d'aquest mas son les vistes, son infinites, a la gran terrassa de la part sud de la casa pots veure tota la vall i crec que totes les valls de Catalunya, o això sembla, perquè no podria ni dir quina és l'última població que abarca la meva vista...val la pena viure allà pel café amb llet matinal mirant aquella gegant imatge de la natura i de la civilització...
Finalment acabo la ruta a Can Planas, un restaurant antigament molt conegut per un plat que feien amb el conill, que no recordo el nom, finalment en aquella bonica masia va haver-hi un assassinat molt parlat per les contrades...ja sabeu, terra d'assassins: la Garrotxa...van tancar i ara fa poc l'han tornat a obrir, una parella molt maca que crec que també ofereixen allotjament rural...mai hi veig ningú i em fa pena, perquè l'indret és molt bonic i tot i no haver provat els apats, fa bona pinta, tot i que entenc que queda molt amagat i s'hi ha d'anar expressament i a sobre tenen el restaurant can Bundanci just a l'encreuement de la carretera d'Oix, i can Bundanci crec que és el restaurant de la Garrotxa que més treballa o això m'han dit...
Al costat de Can Planas tenim el Casaponsa...allà dalt!!, molt a dalt!!... fa una mandra pujar allà dalt!!, primer he d'obrir amb una clau de castell un candau que no crec que ningú mai n'hagi vist una rèplica i aleshores cap amunt!!...però no amunt suaument no!!...amunt ple de rocs, relliscant, troncs, pujades infinites, bots, bonys, de tot i més...i també és segona residència!!. que jo, sincerament, si tingués diners la posaria com a quinta residéncia, tot i que la casa és bonica, no hi ha llum i el camí em treu les ganes de mirar-la gaire...i quant arribes penses...on segueix el camí?...doncs segueix i molt!!! i encara en més mal estat i finalment arribes al Casal, és que fa riure!! el Casal!!...el Casal de gent gran??...impossible, allà ningú arribaria viu a jugar a cartes, és diu el Casal perquè deu ser el motiu de la casa, així ho penso, està abandonat i vell, ho entenc, per arreglar allò has de tenir una paciència tan llarga com el camí que fas fins a veure la casa: el Casal!! ai que bó, és que hi penso i em peto!!..el Casal de la gent gran de la vall del Bac!! jajajaja
Bé. i aqui s'acaba aquesta meravellosa ruta que faig...en el Casal, ajjajaja, és que no puc parar de riure!!...i surto just a sobre del parador de Castellfollit, a la carretera d'Oix, encara fent brincos dins del cotxe per la pujada al Casal ( jajjaja) però feliç de passar el dia entre muntanyes i paisatges absolutament fascinants...i curiosament tan sols veig a unes 6 persones com a màxim...és un altre món: la Vall del Bac...val la pena anar-hi...
A vegades paro el cotxe i hi han moments que si els animals no diuen res, no s'escolta res, tan sols el silenci de la naturalesa, és màgic que tants elements a vegades quedin en silenci...

dimarts, 24 de setembre del 2013

Rutes naturals

Avui he fet un dia espectacular i ha coincidit amb una de les rutes laborals més boniques que tinc...
Aquest vincle que s'ha creat entre els abonats i jo és impresionant...diria fins i tot que la gent t'espera, a vegades amb un somriure, a vegades amb un present: hortalisses, embotits... avui formatge fet allà mateix...ni que jo sortís amb pena de casa em resultaria impossi:le tornar sense un gran somriure que ells m'han regalat...
I entremig la natura, la més verge de la Garrotxa i part del Ripollés, paisatges que miro desde ben enlaire, potser al cosat d'una antena de mòbils, però ni ella pot trencar l'harmonia dels arbres, els ocells, els colors que s'em brinden allà, en aquells paratges fenomenals...crec que l'antena s'intimida tan que vol fer broma que és un arbre i finalment és tan petita allà al mig de la muntanya, que es deixa portar i enten la poca cosa que és aquí dalt o allà dalt...curiosament, milions de misatges van amunt i avall, volant pel cel, invisibles, però amb paraules que arriben, fins i tot es diu que en el trajecte ens pot fer mal a la salut i potser, en canvi, son paraules d'amor que algú altre espera fa dies... tot i que abans el misatge portava segell i arribava més tard, finalment significava el mateix que ara...potser ens ho treballavem més, ja que la replica trigava igual a arribar i ens ho pensavem molt a l'hora de dir segons que...
Però no seré jo que treuré mèrits a les paraules, cadascú quant les envia les sent potentment...almenys a mi em passa, la diferència és que ara en pots enviar moltes més i en tornen moltes més...
I el que no ens hem carregat de la natura segueix allà, majestuosament instalat
Allà, a l'antena, mirava la part més nort de la Garrotxa, poques cases dibuixades en les teulades s'intueixen en el magnific plànol que estic mirant...i on portarà aquell camí que des d'aquí no se li veu cap destí?...i vaig baixant tota la vall, amb la sort de que la meva feina em permet esquivar l'artèria principal construida per l'home, la carretera, que és tan petita vista desde dalt que ni tan sols li puc donar més importància de la que té, és la part pràctica de l'home enfront de la part més vital de nosaltres, el que ens dona vida i ens ho dona tot, la meva DeeSsa naturalesa...
Caminant per Sant Salvador de Bianya, on les cases que pertanyen al nucli les pots contar amb els dits d'una mà i dos més de l'altre, intento no ensopegar pels carrers empedrats i empinats...fets a la mida del lloc on estic, i un silenci brutal em remou tots els sentits...un gos borda però és tal el silenci que ni tan sols puc assegurar de quina de les set cases surt la veu d'aquell gos, la gran natura que envolta aquell poblet fa que tot es fongui en l'aire, res pertany a ningú, perquè tot pertany a les muntanyes, tot i que potser alguns no ens vulguem adonar...
I allà obro els ulls i entenc més facilment tot: qui sóc, a qui li dec la part més essencial, i a qui li dec tot el meu respecte i amor...i ho col.loco en el mateix nivell que la gent que li dec tant, ells m'han ajudat a crèixer i ella, la meva Deessa, em dona la vida...sense la suma de les dues parts jo mai podrés ser res...
I retorno a llocs més civilitzats, però encara no gaire, i la gent t'obre la porta de bat a bat, i amb aquelles portes obertes torno a pensar que tan d'amor, de tendresa o simplement d'educació i saber estar, hauria de tenir moltes més recompenses i ho lligo en l'estat infantil en el qual em trobava jo ahir...
Aquell estat que no et permet sortir de les preguntes més elementals, com un nen que et posa un interrogant a una gran imbecilitat que potser tots els adults fem cada dia i encara no hem demanat explicacions a ningú del perquè ho estem fent...
Ahir em preguntava com pot ser que sortim cada dia de casa amb una disfressa?...com si fos un carnestoltes continu però sense canviar mai l'embolcall que portem a sobre...i si, no és sempre, però a vegades m'ho pregunto...que estic fent?...com pot ser que faci tot això sense demanar cap mena d'explicació del perquè ho faig?...això és vida doncs?...un guió ja escrit fins a certa hora que pots començar a escriure el teu propi?...per sort, a la feina, més que dignificar-me, veig realitats, potser les més reals, potser enmirallant-me en una altra persona o potser en una au que vola lliurement, tan és, però aquesta per mi és la gran realitat del viure...i retorno avui en un estat d'adult moderat, no ens passem!!...sense creure'm res de res però fent broma amb la disfressa de dissimulador que m'ho crec tot... de fet pujo en cotxe a les muntanyes, no a peu, vol dir que la meva passió tampoc és tant, és molt humana i còmode...però si, poso aquell punt de relativitat al que faig dia rera dia i poso l'accent al que faig quant visc el que vull viure i quant ho vull viure..
I retorno a la meva Deessa, una altra vegada!! i per qui pugui tenir un lapsus, en ella incloc tots els èssers humans que s'han creuat avui amb mi... perquè si, perquè em repeteixo, però tan sols pujar al costat d'aquella petita antena, te n'adones que a qui pertanys realment és a ella, i allà dins, tens la sort de que un arbre et dona ombra, o frescor, o tan sols et dona un moment de calma en el teu caminar sota el sol, però nosaltres tenim encara un valor afegit, que quant t'acostes a una casa mort de calor i suat, i et veuen arribar  , allarguen el somriure i el braç i t'ofereixen un got d'aigua, i mentres beus acalorat, entens que l'aigua, l'arbre i aquella amable persona som part d'un sol món...és com un cicle...miro el meus cognoms i penso: potser ho portava escrit entendre-ho algún dia?...font i roca??...però no, no és això, simplement és pujar allà dalt i mirar desde dins, no com un turista, si no com el que realment ets, una coseta més que forma part del paisatge, i part de la vida....és preciós olorar la terra, aquesta si és la meva terra, la única que sé estimar...i sempre a dins d'ella, els humans, que bonics que son si s'acoplen en un lloc tan pur...podriem pensar que és l'entorn, potser si, però igualment a Barcelona, en aquella gegant ciutat, si et vas enlairant i enlairant i més amunt encara també entendràs que no és tan com sembla, és una part una mica més gran que Sant Salvador de Bianya, i el lladruc del gos potser ni s'escolta, però si mires a les persones i les compares amb les d'aqui dalt no hi veuràs gaires diferencies...perquè si, perquè tots tenim un cor que ens fa funcionar, i si es para, ja no podrem donar importància al que vivim, ni jo ni el Rei d'Espanya...som iguals, encara que ens encaparrem a diferenciar-nos tots...

dilluns, 23 de setembre del 2013

Dos anys

Ara fa dos anys que vaig començar aquest blog...
Han passat moltes coses en aquest temps, tantes com les que passen a qualsevol persona...a veure, és un blog, no és més que un blog, segurament molt personal, o no, depenent del dia i del moment, segurament molt real o no, depenent també del moment i sempre recordant que qui mana en aquestes paraules sóc jo, per tant sóc l'única persona que sé la veritat de tot el que hi ha aquí dins...
Evident que el cent per cent d'aquest blog és de l'autor, vull dir que tot passa pel meu filtre, per tant l'importància és relativa...si algú em vol conèixer a través d'aquestes lletres, pararà boig, perquè trobarà milers d'estats diferents en la mateixa persona...però això no tan sols ho pot veure un lector, ja que ni tan sols jo em puc reconèixer en un estat anterior..., potser per això no miro mai el que he escrit, segurament algunes coses ni les recordaria i altres pensaria qui coi ha escrit això?...crec que tots som variables minimament, alguns ho diuen i altres s'ho callen...perquè per més estable que siguis , tindràs un dia trist, un de preciós, un de gris, un de colors, un de meravellós i un d'horrorós...jo ho plasmo aquí, a vegades en el cos d'una altra persona, a vegades en el meu mateix cos i a vegades absolutament lluny del planeta terra, tan sols dins de l'imaginació...
Però en aquests darrers dos anys hi han coses molt reals, potser algunes ni tan sols surten aquí, el que si he aprés és a fer un passet enrera quant fa falta i no obstinar-me a consolidar una cosa que mai es podrà consolidar...agafant empenta marxa enrera per fer un bon saltiró endavant...o sigui, cap fred i pensar...això ho he aprés i crec que ha sigut el meu gran canvi d'aquests darrers dos anys...
Però un, quant escriu per aquí, se la juga una mica, i ho has de tenir clar, perquè permets el judici, quant ni tan sols jo me'l permeto a vegades, ja que moltes coses son momentànies, potser totes.. i en molts casos, aquí he escrit a un ritme diari, per tant, en una setmana, potser he mostrat cinc estats diferents...
Tot i apendre a treballar el cap fred, hi han coses que no canvien, un és com és o té una base, que es pot moldejar, que es pot dissimular en alguns bocins, però quant passa un temps i has triat, hi han coses intocables internament...
L'altre cosa que he "aprés" aquests dos anys és a minimitzar la distància entre l'intern i l'extern...potser en molts casos ho comparteixo aquí perquè jo m'he enmirallat en moltes persones, que como jo no son cel.lebres, però tenen paraules, potser tan sols una, que t'ajuda en algún moviment de la teva vida...no puc ser egoista en això, ja que m'han entregat molt... i molta gent... i tot i la meva innata impulsivitat, moltes coses estan controlades, i no les mostro...no és un escut ni molt menys, si no que penso que el que més endins meu està deu ser el menys important pels altres...pots ajudar a somriure, o a plorar, o a simplement disfrutar, a poder compartir un moment màgic que avui he viscut, però no pretenc donar cap lliçó, sóc com tothom, potser el que canvia és que ho dic...com molts famosos han fet, però jo ho faig des del total anonimat...
No és res important el que hi ha aquí, son moments, son instants, son dibuixos, fantasies, bogeries, coherències i tantes incoherències com tothom, no te cap més secret, ni tan sols té lògica, un fa dia rera dia el que ha de fer, i jo aquí poso dia rera dia el que he fet ,o no he fet ,o he volgut fer ,o vaig fer ,o va fer una altra persona ....no és res, i me n'alegro molt de que faci dos anys que no escrigui res per aquí...i me n'alegro molt de poder-ho compartir, amb gent que els dec molt, i amb alguns que ni tan sols conec...per mi és com un llibre de la gent que passeja per la meva vida, ensenyant-me coses, mostrant colors i jo els retorno aquest regal per aquí....

diumenge, 22 de setembre del 2013

Memorias de una Geisha



Al cinemà no hi vaig anar, tot i que em feia gràcia veure-la, i avui per casualitat, l'he pogut veure per la televisió.
Una intensa història d'amor portada als extrems, un romanticisme quasi foll però tendre, segurament un amor infinit, d'aquells que no tenen una explicació coherent... existeix perquè ha nascut des del primer dia, quant ell li dona tota la força amb unes paraules quant ella encara és una nena.
Sóc un amant dels sentits, crec que és la part més essencial d'aquesta vida i mirant el film, se'm anaven despertant un per un, com si tot el que passés ho pugués olorar, com si jo estigués allà... crec que les imatges son d'una bellesa fulminant, acompanyen a tots els fets que succeeixen a la perfecció...m'encanta una escena, quasi al final de la pel.lícula on els cabells de la protagonista arriben al pla abans que el rostre, un moment trist just abans del moment més bonic i el punt final de la gran història d'amor...els cabells et fan pensar en la cara d'ella, fins on pot arribar el patiment del desamor , ja que ella és passa tota la vida lluitant per aconseguir el complicat amor que sempre te present...tot suau, perquè ella és suau, igual que el seu estimat, suposo que pel paper pràctic que els toca viure a la vida, però s'amaga una passió que no te comparació, d'aquelles que els humans no estem preparats per aguantar, d'aquelles que si arriben a una final bonic podem anomenar que son una privilegiats...del pocs privilegiats que poden existir a la terra.
M'encanta com es mou la càmara, els colors acompanyen cada sensació , tot lligat perfectament al moment que s'està visquent...els meus sentits estaven totalment desperts mirant cada escena, algunes de molt dures, altres d'absolutament passionals, i mai oblidant la bellesa de cada instant...la passió desmesurada, sense escenes de sexe, passió de la més intensa, la d'aquell conte fet realitat...acabes la pel.lícula estimant als protagonistes, just en el moment que els dos es confessen aquella atracció inhumana, allò que finalment en dues paraules ja s'ho han dit, no cal més, tot i que s'han passat mitja vida amagant els seus sentiments...
Entremig he intentat entendre la figura d'una geisha, el que significa, que son exactament, encara no ho tinc del tot clar, però la realitat és que els sentits no m'han deixat examinar molt aquest petit gran detall, em quedo amb els sensacions, la tendresa de les imatges i la força d'elles, que es combinen continuament...
M'encanta la bellesa, tota, la de la persona més bonica a la més lletja, tan és això, la bellesa és tan subjectiva com real, a vegades és un conjunt de moltes sumes.
M'encanten aquestes històries d'amor on els amants es van trobant en el seu caminar i a vegades desapareixen sense saber quant es tornaran a veure, em fascina aquests moments on es retroben, és un somni per qualsevol somiador...per sort, jo ja he passat aquesta història, per tant ja em considero complert en aquests extranys moments on algú apareix i no saps perquè però entens que una cosa ha nascut i és inacabable, potser tant que no hi pots arribar... som humans, però si acaba bé, deu ser alguna cosa majestuosa...la meva apasionant història no va acabar com a la peli, però ja ho he tingut, ho he d'agraïr a la protagonista tot i el possible patiment que podriem viure...tot passa, i finalment un escull mirar enrera i quedar-se en les coses bones de l'altre o en les dolentes...aquests amors es mouen entre la frontera de la gran coherencia i de l'absoluta bogeria, no es pot controlar si no està acompanyat dels colors, les fotografies i la suavitat per on es mou aquesta preciosa pel.lícula que avui he vist.

divendres, 20 de setembre del 2013

Bondats

Em pregunten: "tú ets així sempre?"...no, no sóc sempre així, a vegades sóc aixà, sóc també cada dia diferent, com tots, depen de la situació i depenent sobretot de qui tens davant, el mèrit de les nostres relacions sempre és de la persona que tens davant i així actuem...
Veus un que arriba amb llança i escut, per defensar-se, altres arriben amb l'espasa per atacar o directament amb la guillotina...caminen a poc a poc, molt equipatge i molt de pes, pesa molt una gullotina!! , ni que sigui de PVC...no puc actuar igual amb ells, em fan por!!...per sort n'hi han poquets, però si que molts t'arriben amb una bona cuirassa, amb por, alguns tenen una escletxa per les ganes, altres tenen totes les portes tancades, tothom es mereix el respecte de les seves eleccions, per tant no, no puc ser igual amb tothom...
Però si, cada dia tinc menys por...hauré d'estar orgullós potser de que a mida que em faig gran cada vegada tinc menys por de que em facin mal...a veure, jo he fet mal i entenc la meva bona fe quant l'he fet, i això em fa pensar que si algú me'n fa també actua amb la mateixa bon fé, perquè no hauria de pensar això?, seria injust amb els altres i sobretot m'elevaria a mi , com si jo fos l'únic que pot fer mal sense voler...
Si, confio en la gent, segueixo volàtil com sempre, d'aquí a allà, d'allà a aquí, no puc entregar-ho tot, crec que cadascú coneix les seves limitacions i potser una forma de no fer mal és saber-les, així no enganyes tan!
Però la meva feina m'ajuda molt...avui he fet una ruta on entro a cinc bars, en tots m'han invitat a pendre alguna cosa, com que no bec alcohol i molt poques vegades un refresc tipus coca-cola, no he fet un lleig i m'he futut cinc cafès amb llet...he tornat a casa ballant!!...perquè explico això?...perquè la feina cada dia em mostra la bondat de la gent, gent que em parla amb total confiança, m'explica la seva vida, la seva depresió o la seva il.lusió, cada dos mesos els faig la visita i ja hi vaig amb el pensament de com li estarà anant...son gent que no tinc en el meu dia a dia, però son gent important en la meva vida: la seva confiança, la seva bondat, en molts casos els seus pensaments originals m'ajuden a ser més persona, i es crea un afecte important i tan sols els veig en molts casos, sis vegades a l'any!...ben mirat potser és molt, perquè menys algunes excepcions, a les persones més importants pel meu cor també els veig aquesta quantitat de vegades en tot un any, i potser ni aixòen molts casos!!
Crec que apendre de la gent, de la gent bona, de les bones accions, és molt millor que apendre de com viure perquè no et facin mal, fa temps que ho he aconseguit, bastants anys,... i tinc claríssim que visc molt millor que abans...a veure, mai he desconfiat de la gent, però com que algunes persones em deien: " no pots anar així per la vida!!" doncs estava una mica perdut...i SI, si que és pot anar així per la vida, és igual de vàlid que desconfiar, tothom escull la seva forma de viure, tot és vàlid per viure...jo parlo del meu caminar, i en ell, realment hi ha hagut un canvi desde que ja no dubto a l'hora de confiar en els humans, crec que si ofereixes un somriure i un toc-toc sincer, t'obren la porta i et retornen el teu somriure...molta gent em diu: "ets bona persona"...si, ho sóc, moltíssima gent és bona persona, crec que no té molt mèrit, trobo molt més complicat ser mala persona, pensar com ser-ho, actuar com a dolent, uf!! quina feinada!!...el més fàcil és ser bó, no en tinc cap dubte...i no ho dic subjectivament, veig a molta gent cada dia, i poso la mà al foc que el noranta-cinc per cent son bones persones, l'altre cinc per cent el deixo en el dubte, crec que si hi penso, no podria ni posar un cinc per cent, és massa elevat, però també tinc clar que per valorar a un de bó, hem de veure algú de dolent....si no, tots seriem creats per un món feliç, com deia aquell autor...de fet, no crec que ni els "mamonassos" que dominen les decisions dels nostres països siguin males persones, simplement s'han contaminat tan que s'ho creuen, però n'estic convençut que quant es treuen aquesta disfressa de "mamonassos", alguns ens podrien sorpendre humanament...però s'ho han agafat tan en serio que deuen estar una mica tarats en la bondat, deu ser això...a veure, no tot és excusable, Hitler era un tarat o una mala persona? a veure!! era un fill de puta com una casa de pagés!!...i punt...però n'hi han que estan tarats, com quant nosaltres agafem una histèria per la feina i no recordem qui som...és el mateix, el que passa és que depen de la responsabilitat de la feina és nota més o menys...o podem retornar a nosaltres més facilment...també, tots tenim dret a estar tarats!!....
Hi ha gent que et sorpren de la bondat que desprenen...és fantàstic! i segur que és motiu suficient com per desapendre moltes coses absurdes, tenim una certa tendència a mirar al personatge més dolent encara que estigui enmig de 999 persones bones...potser hauriem de fer cas a la majòria no? ara que el poble demana tan que facin cas del que diu la majoria, podriem predicar nosaltres amb l'exemple...
Acabo, com tantes vegades, donant les gràcies a molta gent...molts ni saben que existeix aquest blog, ni els meus escrits, però en ells també existeix aquesta gent tan "important" en la meva felicitat o més ben dit: serenor...perquè ser bó o no ser dolent et dona això, serenor i viure serè és un gran viure!!

dimecres, 18 de setembre del 2013

Simple

Una imatge em perseguia, anés on anés ella estava allà, la del riu, la de l'inici d'aquest gran riu...
Recordo plorar quant als 17 anys escrivia aquell conte...ja han passat anys, i me n'adono que tot aquell adolescent col.locat en un ego equivocat no era tan potent com em pensava...tan sols començava un camí...
Escric desde  sempre, de petit, de molt petit, ni recordo el meu tamany quant ho vaig començar a fer...molta gent por interpretar que escric aquí pel meu ego, doncs no, i és un no rotund, de fet m'emociono si  algú el pot haver ajudat en un moment donat o em diuen que han compartit un somriure amb les meves lletres, jo ja no estic per retenir, tan sols per donar, i no ho dic en un pla de falsa modestia o per quedar bé i diguin : ooooh, que maco!!!...no, no, vaig tan sobrat de somriures que els vull regalar...i que quedi clar que no sempre ha estat així... jo li dic despendre'm de tot, per deixar-ho aquí, en aquest espai tan extrany però tan veloç...ja em guardo coses per mi, les meves lletres encara em demanen que no ho dongui tot, aqui tinc molta part de mi, i molta de fantasia, molta més del que la gent llegeix, però això tan sols ho sé jo, que per alguna cosa son les meves lletres i el meu blog...a l'ordinador guardo molts més escrits, aquí tan sols hi ha l'impuls diari, una petita estona del que jo dedico a escriure cada dia...
I demà serà un altre dia, que ja no recordaré aquestes lletres, és així, no hi ha guió, no hi ha res, si vulgués mimar el meu ego ho arreglaria més, hi posaria més detallets, i buscaria sinónims per semblar més culte, però jo no sóc culte, m'alimento de la gent i ells em donen el meu coneixement, és de justícia doncs que jo entregui el que he aprés i com eternament repeteixo, el que he desaprés...
Així doncs, ja a la meva edat, entenc que no sóc res, tan sols una suma de moltes persones, de moltes paraules, de moltes situacions, i de molts dies, evidentment...i si, hi poso el meu toc, deu ser el condiment del plat suposo, o potser ni això...que bonic no ser res, és extraordinari no creure que ets algú important, ni que necessites el consentiment dels altres per ser alguna cosa més que una simple persona...no, si us plau, jo vull ser una simple persona, una persona simple...ei, que no és tan fàcil ser simple eh!!, creure't que tan sols ets això és força complicat...per tant els meus sentits son màgics, el meu món meravellós i el meu caminar de mil colors, això és el que pot provocar ser simple, imagineu si pot donar de si....
Així doncs tot queda posat aquí, en el blog, enlloc més hi guardo els impulsos, sense ordre, sense remirar res del que he escrit, jo ho entrego... a vegades ric, a vegades escric en nom d'una persona que m'ha entregat vida, altres vegades sóc totalment jo, però sense adonar-me del que està passant, el blog està fent un efecte positiu en mi...
Tan sols mirar el titol m'entenc...un titol que va nèixer igual que aquestes lletres, d'un impuls, sense plantejament, no vaig dubtar, així va sortir.
I si, cada dia queda més lluny el pirata i el Peter Pan, i cada dia sóc més l'Alex, el simple, però no l'Alex III el simple no!!, l'Alex a seques, fins i tot sense la majúscula inicial, ja fa temps que també li vaig esborrar l'accent...
Intento despullar-me a poc a poc, de tot l'extern, de tot el més artificial , espero un dia caminar en pilotes, humanament parlant és clar...però a pilota picada eh, no buscant una platja nudista per sentir l'aigua als meus ous, no, no, cada dia...això si, com que no estic sonat, em poso drapets a sobre, entenc que hi han unes normes, i tampoc he lluitat contra una cosa que porto a dins, que és la vergonya corporal, però aquesta és una altra història...
Tot i que m'allunyo del Peter Pan i el Pirata, del somiador i del lluitador o el buscador de tresors, entenc que si ho faig és perquè encamino millor els meus sentits i s'acosten més al que sempre havia somiat o desitjat...curiós no? just vaig apendre a caminar pel meu camí quant vaig deixar de lluitar...així doncs potser quant vaig entendre que la vida no és una lluita, si no que simplement és viure, he començat a somriure sense parar...
Agraïxo viure sense més, potser perquè veig que no és més que aixó: viure...i si, viure és infinit fins que s'acaba, per tant val la pena simplificar...bé, crec que acabo aquests capitols més serios i m'endinso a l'humor, fa dies que el cos m'ho demana...però potser demà hi torno a capficar-me en la simplicitat...perquè per arribar a buscar la simplicitat un ha de pensar molt...si, si, allò que diuen " no et mengis l'olla"...doncs si arribes als llocs potser positiu, a mi em serveix i molt...pensar ,pensar i tornar a pensar...si em marejo paro sempre, això si, ja fa temps que ho tinc clar!!

dilluns, 16 de setembre del 2013

El buit

Hi han coses inexplicables, però passen, potser venen per un altre camí , potser també és un camí invisible o potser és el més visible de tots...així estic doncs, dubtant, i com sempre dic, en el dubte trobo moltes respostes, i m'agrada quedar-me en ell una estona preguntant-me coses...
Quant era més jovenet pensava i escrivia contes de les meves passejades amb el meu inseparable buit, anavem junts al cinemà, li parlava i sempre li deia que un dia ja no hi seria, però que me l'estimava molt, perquè aquell buit el dibuixava cada dia jo amb el meu llapìs i els meus colors i el feia cada dia d'una forma diferent, era un buit molt sumís, no ho nego...
I si, el buit va desapareixer, algú per primera vegada el va substituir, i després el buit va tornar i així potser unes quatre vegades, o tres i mitja no ho sé...i ara estic aquí sol i sense buit, i pensava: que extrany, si potser estic en el millor moment per compartir, quant potser més m'estimo i més puc estimar ( potser un dels pocs tòpics que crec, si no t'estimes no pots estimar bé)...perquè no sento el buit?... m'hauré convertit ja en una mena de tiet Joan, que sempre diu que està casat amb la pintura i que amb ella s'entén perfectament...potser com ell, em perdo en l'amor, o no entenc com puc ajustar el meu ser tan desordenat en un amor en el segle XXI, que evidentment ha de ser ordenat...a veure, jo sóc ordenat amb la feina, sóc responsable, potser hiper responsable laboralment, puc ser moltes coses però en contra partida busco el desordre en la meva vida no remunerada, crec que ho necessito, però no vol dir que sigui així, tan sols ho crec de moment, sóc tan desordenat que tot és creible avui, però demà potser ja no ho serà...però aquest desordre, quant estic sol, el tinc controlat, em sento bé en ell, em fa viure coses que no podria viure mai si m'ordenés massa... també enganya a molta gent que poden pensar de mi coses que no son certes, però ja m'està bé, perquè dins del desordre ordenat que visc, existeix el dissimular, encara que ho escrigui aqui, seguiré dissimulant...ja m'agrada que pensin que sóc volàtil, o llunàtic, o una mica bala perduda, ja m'està bé, això em permet més espai per treballar les coses que finalment seran importants en la meva vida...que no vol dir que siguin iguals d'importants pels altres, parlo del que jo necessito...
De sobte estic com mai, l'home de lluny està com mai, i algú em podria dir : " burro!, que no ho veus que a tú et desestabilitza la parella!!"... i no, de fet tan sols un mateix es pot desestabilitzar, encara que vingui de fora, tot està en nosaltres, crec que això va ser una de les coses que he aprés i m'ha ajudat, no culpar a ningú del que jo visc, en general arribes als llocs sense una pistola que t'hi porti, per tant, tú hi has entrat, per tant, tú n'has de sortir...
I ara sense buit, que vol dir sense necessitat, estic sentint, d'una forma diferent, extranya, que ni jo entenc, però estic sentint, no puc posar l'origen de tot plegat però l'origen és increible...vol dir que ara si no hi ha buit per fi puc mirar a la persona i no el que jo necessito?...perquè l'amor verdader és aquest suposo, mirar a l'altre i deixar de mirar el teu melic...o així ho crec... tot el que dic ara mateix està ple de dubtes, però l'única cosa segura és que sento, i sento emocions gegants...i molts que em coneixen pensaran que ja ho he dit vegades, i si, és cert, però ara no tinc buit i aquesta és un diferència abismal al que he viscut fins ara...potser abans necessitava inventar-me coses, ara ja no, perquè ja no ho necessito...per tant, sento molt i d'una manera nova totalment...m'encanta.

diumenge, 15 de setembre del 2013

La desafecció (el desapego) la defecció ( el desapedo)

Qui em llegeixi ara pot pensar que sempre he estat en aquest estat...no,no, m'ho he treballat i m'ho treballo cada dia..
Ja fa temps que vaig tancar un altre blog: "el mirall rialler"...  crec que allà vaig demostrar d'una forma potser desordenada, o impulsiva, la meva valentia d'expresar publicament les meves debilitats...deixant de banda la comprensió o no dels lectors que van entrar a mirar-me, ara puc assegurar que sense allò, jo no estaria amb la plenitut i serenor que ultimament no m'abandona...
Aquell mirall poques vegades va riure, tot i que en el titol quedava latent la meva essència, aquella que em permet mirar-me al mirall i partir-me el cul de riure...crec que és una de les bases per poder trobar moments de plenitut en el caminar...riure de tot i també d'un mateix...
Intento aqui mostrar algunes coses que també em resulten positives pel meu estar...aquest cap de setmana n'he fet una de molt important: la desafecció. *

* Desafecció: he hagut de buscar al traductor la paraula adient en català a "desapego"...la veritat és que em sona a caca, com defecar, potser tampoc queda malament, no ho sé, però que consti en acte que en general mai dic aquesta paraula en el meu parlar...he dich!!

Bé, ja he dit mil vegades que no em sento de cap país, això extrapollant ( posaria extrapolant però la desafecció m'ha enguarrat un xic) a la meva vida doncs he creat una defecció, ai no, desafecció, a les meves pertinències personals...la casa, el cotxe, les cosetes de valor que tinc, doncs no son res més que un complement del que sóc jo com a persona... que no dic que no sigui important, simplement l'intento posar l'importància que realment té...de casa n'hem de tenir i de cotxe en molts casos també, ja està, aquesta és l'importància...molta però relativa, perquè jo sense casa segueixo siguent jo, se de que parlo, menys seré, menys còmode, però segueixo siguent l'Alex...aqui ja entra la potència de cadascú per solventar la falta de les coses més vitals, però mai deixem de ser nosaltres encara que aquesta societat ens vol fer creure que sense moltes coses no som res...la casa buida no és res, no s'omple per si sola, el cotxe sol no va enlloc, ni tan sols "el coche fantástico" funcionava sol, era una serie, pura ficció...bé, avui tinc el dia de donar voltes per dir una cosa, això va a dies, avui tinc aquest!!
Doncs aquest cap de setmana he fet una cosa que em va genial: llençar i llençar cosetes, tantes com tres bosses industrials de cosetes...que ningú pensi que tiro tonteries, no,no , tiro coses que reconverteixo en records en el meu cervell, podriem parlar d'un reciclatge cerebral...i funciona!!
Aleshores l'espai es torna més respirable i tens moments d'emocions meravelloses...m'explico:
Un cassette que mai més escoltaràs...i el recordes perquè en aquella cançó vas fer aquell petó i tots sabem que en el cassette no podies escollir la cançó tan rapidament com ara, vull dir que ara pots fer el petó i amb una mà pots buscar en el cd la cançó més romàntica...abans no, et posaves romàntic i sonava Metallica a tota pastilla i evidentment al cap de res ja estaveu follant d'una forma heavy!!...seguiem la música!! ara som nosaltres que escollim...bé, el tema Metallica era broma, ja he dit que avui dono voltes!!...
Va, em poso serio que avui em costa molt!!...doncs això, quant tires el cassette, captes d'ell el veritable únic moment pel qual el guardaves, el petó, la trobada ,aquella nit de festa, o aquella xerrada que mai oblidaràs...i ja l'incorporàs definitivament al teu disc dur emocional...i així m´he passat el cap de setmana...i que bé que em sento!!...perquè recordes grans moments i de pas, alliberes espai per respirar, perquè encara que la casa no li dongui molta importància, a l'aire si que li dono!!...
He mirat al meu pare dins del meu cor, com ha de ser, i li he dit: cal que guardi el teu jersei? ja no fa la teva olor, i ni tan sols et recordo amb ell posat, per sort estàs en un altre nivell molt més important...no creus que algú el podrà fer servir i jo em quedo amb les teves paraules, els teus pensaments i en definitiva , en tú?...i he pensat " que burro que ets, si ell segurament et va ensenyar a dessafectar, o a cagar, osti no sé com és diu!!...
Realment em funciona, potser fins i tot m'allibera de coses, no ho se, algunes encara les guardo, les cartes, alguns detallets que son prou potents per ells sols, que no necessiten complements per tenir vida, no se si m'explico, la desafecció aconsegueix una cosa molt important, posar-te en el present, i guardar en ell tot el més bonic i potser si que una vegada has acabat , te n'adones que estàs més ara que mai...que de fet, és l'únic que existeix: l'ara...
Bé, com que dono voltes avui, no he parlat gaire del que volia, espero que hagi arribat el contingut i el que realment he fet aquest cap de setmana i el perquè em va tan i tan bé!!...apalis, vaig a sopar que en això no dono voltes!!...

divendres, 13 de setembre del 2013

Fer l'amor

M'encantava...endavant, enrere, ens miràvem fixament als ulls, un davant de l'altre, sense separar-nos en cap moment d'aquell instant màgic...buscant la postura adecuada...ajuntant els extrems amb serenor, però també amb passió...a vegades si m'equivocava ella em demanava que ho tornés a fer, la confiança i la complicitat ens ajudaven a millorar...amb el temps era tan la coneixença un de l'altre, que ni tan sols ens haviem de dir res, tot sorgia fluidament...ella em mirava i sense obrir boca jo entenia el que volia, m'atançava al seu costat i tornavem a començar...i el bonic és que amb el temps no ho feiem menys, sempre estavem disposats a repetir tantes vegades com fos necessari...
Com dues peces de puzzle encaixavem a la perfecció, i en els moviments, l'anar i el tornar constant, l'amor s'anava enlairant a estats infinits...
I tan era si fos matí ,tarda ,o nit ,sempre estavem preparats per allò ,i haviem aconseguit fer-ho per tota la casa, tot i que en el menjador ens sentiem més còmodes... tampoc ens preguntavem el perquè era així, ho feiem i ja està...A vegades ens enteniem fins i tot en les postures més complicades, quant semblava que no ho aconseguiriem , sempre arribavem al final... era fantàstic...ens coneixiem i ens enteniem en aquest tema i ja sabem que això en una parella ajuda a mantenir la flama encesa... nosaltres ho teniem i ho feiem a la perfecció...ella estava per mi i jo estava per ella, eren moments que res podia trencar el que hi havia en nosaltres: amor, pur , net i blanc, amor sincer...acariciavem l'obra feta amb passió, sempre acabavem a un centimetre de l'altre dient-nos que ens estimavem, quin instant!!... i lguardavem l'obra en el calaix dels records, ben plegadeta, i pensant que demà potser tornariem a deixar anar tanta estimació que mai defallia...
I avui l'he trobat a faltar, no se perquè cony foten els llençols preparats per tan sols les parelles, no en tinc ni idea de plegar-los sol, ho passo fatal... si, trobo a faltar estar amb algú avui, algú que com ella , que em torni a ajudar a plegar els putos llençols...

dijous, 12 de setembre del 2013

Déu i el piu piu

Sempre he pensat que si una cosa he d'agraïr a Déu és els últims temps de vida de la meva àvia....ella hi creia tan que li donava uina força increible en la seva dura efermetat, tan sols per això no podria perdre el respecte als que hi creuen, però això si, si algú que creu em perd el respecte, aleshores no parlo igual...
Per cert, la meva àvia em va dibuixar, i dic dibuixar perquè per mi Déu és un dibuix d'un bonic conte, res més, un Déu bondadós, que no castigava, que tan sols ajudava i fins i tot no jutjava, i potser per això mai he volgut ser poc respectuós en el tema...
I per ella, fins i tot, puc creure que existeixi, per l'amor que li tenia i que sempre li tindré, ja sabem que l'amor mai mort, per tant, i tan sols per l'Assumpció, Déu existeix en la meva vida...
Però m'aparto del dolç record de la meva àvia, tot i que em costa... l'olor a net permanent que feia, la bata blava que m'impregnava d'aquella suau i bonica olor, aquells ulls blaus com el cel e innocents, aquell amor infinit pels més propers que mai es cansava a mostrar, aquelles últimes imatges de tendresa que ens va oferir per sobre del dolor que segur que passava, però que curiosament ella mai mostrava, un càncer d'óssos una mica llarg no pot ser tan poc dolorós com ella ens feia veure...ai, he dit que m'he d'apartar, perdó...però és que s'ho mereix, perquè com he dit milions de vegades no és just per ningú estimar tota la vida als altres i no pensar en un mateix, i ella ho va fer, va ser meravellós pels privilegiats que ho vam tenir, però no és just per ella...ara si iaia, marxo que he d'escriure de Déu, i perdona eh, però és que per mi ets més important que ell...amb respecte eh!!
Doncs aixó, en la meva vida, Déu no és res més que això, i podriem pensar que no crec en res, doncs no, crec i fins i tot diria que crec amb devoció, suposo que qui m'ha llegit sap de que parlo: de la NATURALESA.
Tan sols la miro i entenc que a ella li dec tot i que sense ella no som res...ja sé, ja sé, molts diuen que fins i tot la naturalesa està dominada per un èsser superior, seria absurd dir que sé segur que no és així, no ho puc saber i com que no ho puc assegurar em quedo en el que veig ,el que  noto,el que sento i el que palpo...a vegades sóc més pràctic del que semblo...
No em cal ningú superior per compendre que no podem amb la naturalesa,quant ens mostra tota la seva força. A ella li dec la vida , la meva i la dels que estimo.
Quant era petit recordo que em mirava als que creien fanaticament extranyat...com poden creure en un èsser que no es veu?...i mirava una farola i li deia: parla faroleta!! i al veure que no parlava me'ls tornava a mirar i no veia cap diferencia entre el que jo pensava que podria passar, del que ells deien, amb això vull dir que la meva incomprensió era tal que posava  a nivell d'una farola al Déu que adoraven...ei, i m'ho callava , vull dir que no era allò que faig jo de posar-me en contra per tocar els nassos, m'ho creia de veritat...i em repetia: si la farola parla potser creuré que hi ha un Déu...ara ric quant hi penso...
Després em vaig topar amb un de fanàtic... recordo un dia. jo retransmetre un partit de futbol celestial entre angels, Déus i apòstols, i el paio es desesperava i em cridava blasfem!! i em deia que la vida em castigaria, cosa que si que va fer, curiosament no em va caldre Déu per castigar-me, la vaig cagar jo solet...ell no sé si es viu, dic l'amic...això si, el partit, que ja sé que us interessa ,és va ressoldre amb un gol de penalty de Sant Pere...bé, parlo d'això perquè no soporto la trascendència en molts casos, no sempre és clar, però m'agrada que els temes es puguin tractar desde l'humor, a vegades penso si Jesús no reia mai..i no ho entenc, perquè és pot ser profeta i riure no? o no? has de serio com una mala cosa per ser algú que tota l'humanitat et segueixi...així ens va!!... moltes vegades i desde petit he dit que millor pendre't la vida una mica amb broma perquè si no ella et pendrà massa en serio...i crec que és així, tots els temes han de ser respectuosos amb tot, fins i tot amb els que tenen sentit de l'humor, evidentment que no tots, les desgràcies dels altres no pots ser tú que obri les rialles, has d'esperar el protagonista i si ho vol fer és clar , però tanta trascendència finalment tan sols crea una cosa: odi entres persones, jo ho tinc claríssim...
Però si amb una cosa m'agradaria ser tan serio com Nostre Senyor, és amb la naturalesa, i no ho aconsegueixo, perquè tan sols sortir amb el meu cotxe de casa ja no puc ser-ho i perdo la coherència, de fet sempre penso que si ens la carreguem, aquells que creuen que Déu està per sobre d'ella veuran que no és així...bé, diran que si, perquè de fet alguna cosa que no es veu mai te fi en les explicacions, pots dir el que vulguis, perquè ningú veurà el que dius. És com si jo digués que aquesta nit passada un pardal m'ha dit que si havia vist passar el seu pare...tots dirien: aquest paio està sonat!! parlar amb els pardals!...bé, parlar és pot, ell diu piu piu i tú li contestes dos quarts de vuit i si molt m'apures li contestes piu piu i et quedes tan ample, però la realitat és que no sabré traduir a l'humà el piu piu, i l'altre realitat és que el pardal no pensarà: mira, un humà!! li preguntaré si ha vist al meu pare!!...oi que sona a impossible?, però és impossible?, no ho sé, ho sap algú? ningú!! perquè ningú ho ha vist i no vist... no existeix, és tan sols les meves paraules davant de la visió dels altres i del tamany de serietat que li posin en elles...això si, si a un nen petit li dius que els pardals parlen, i estigués fora de contacte amb tota la gent, finalment s'ho creuria i és tan forta la passió que posem a creure, que fins i tot hi parlaria, i ja la tenim: jo crec que els pardals parlen i els entenem quant parlen...piu piu eh!! ( és fort eh!!).
Bé segueixo: piu piu piu...piu!!!..piiiiu, piu piu piu...piu piu piu piu?? piuuuu!!! piu piu piu...i piu, ai no perdó, segueixo en humà, que no tots son privilegiats com jo!!
Bé, crec en això, en res més...ja te nassos que algú que somia tot el dia despert sigui tan poc imaginatiu amb altres coses, mai ho he entés...li preguntaré a un pardal!!

dimecres, 11 de setembre del 2013

L'insti i la Diada, dos pensaments per un dia

Queda un dia!!...un dia i comencem una nova etapa...l'insti.
I porto dies pensant en el tema, es fa gran, i potser si que és cert que per mi sempre és la nena, però jo no ho sento així, la veig més gran, més dona i he anat notant tots els passets i les seves etapes...
Com sempre m'agafa sense estudis referents al tema, no en tinc ni idea, és com si en cada etapa tornés a ser pare per primera vegada, és una sensació emocionant, molt emocionant!!
Clar que sempre hi ha un punt de patiment perquè el que vols és que estigui bé, feliç, i tota novetat ens acolloneix una mica, però repeteixo, l'emoció pot amb tot i estic més emocionat que cagat.
Estic content de com ens van les coses, en molts casos la relació és molt de col.legues, com si fossim uns amics amb complicitat, és allà on em sento bé, quant em toca fer el paper de "papi dur" em va una mica gran, de fet el meu pare mai va saber ser dur, no se'n sortia, jo tampoc me'n surto gaire la veritat, però vaja, compensen els altres moments, els que el mèrit és compartit entre una persona i l'altre, i no entre una filla i un pare, allà ens movem millor, suposo perquè no interpretem cap paper, som nosaltres i prou...
No fa tan que estava a l'hospital d'Olot esperant el seu naixement, de fet és cert, el temps passa ràpid, molt ràpid i me n'adono que ho has de viure tot intensament, perquè res és pot repetir i ni recuperar...també és una sensació que dona vèrtig però és bonica i emocionant...segurament el gran encant de la vida.
Demà ja molts nens van al cole aquí dalt, tot respira diferent, passes davant de les piscines dels pobles ja tencades, les hores punta canvien i les poblacions es transformen en un dia...i els cotxes arribant a les escoles als matins i a les tardes, i els autocars de transport escolar, i aquells nens que tonen caminant amb la motxil.la a l'esquena, és setembre, un mes especial, com sempre dic..és com si les ciutats i els pobles es tornessin més laborals de sobte, com si tot estigués més mogut i més parat, perquè després de les hores puntes, ja no escoltes els nens jugant pel carrer fins que surten del col.legi, i el dia es va fent curt, i arriba el fred i la vida dins de casa...alguna cosa hem fet bé els humans que tenim aquests contrastos, i podem gaudir d'aquests canvis pronunciats...els que tenim l'espèrit nòmada, ho agraïm molt...
Jo visc a part de la diada avui... com sempre, que no en contra, simplement no la visc, tinc el meu vot per mostrar la meva petita col.laboració amb el tema, és l'únic que si sóc coherent, puc fer, i ja és molt, perquè ja fa temps que no voto, per tant aquell dia m'aixecaré i votaré...no he vist res, tan sols al facebook, allà on miro tota l'actualitat, tot ha anat bé diuen, doncs felicito molt més de cor del que molts pensen, ja sabem que avui en dia tothom necessita escoltar per on et possiciones, i a vegades, ens possicionem en el no possicionament...tot i que tenim la nostra idea i el notre vot, això m'ho guardo per mi...
Potser estic en un altre món, o en un altre país, com li deia avui clandestinament a un amic que ens acostem en el pensament en aquest tema, on la meva filla és la capital del meu país i jo sóc la perifèria, i on entren milers de ciutats, més grans o mñes petites, segons l'amor que sento...aquest és realment l'únic patriotisme que sempre he sentit i prometo que no ho faig expressament, potser finalment sóc tan pràctic que tan sols sento el que toco i veig...però no hi puc fer res, així ho sento...tot i que com deia tinc la meva intenció de vot, i la tinc per un sentit ara si, pràctic del tot...per això no puc cridar visca un país, no ho sento , per tant no m'enganyaré i millor callo en aquest sentit...de fet estem tan mal acostumats que me n'adono que a vegades ens afecta més i ens posem més agressius en un atac tan volàtil com és , a un país i soportem molt millor les crítiques individuals...suposo que també aquí recau la força d'un poble...no ho nego i segur que és el poble que finalment pot canviar les coses...i per fi, ni que sigui una vegada, està unit...me n'alegro sincerament...

dilluns, 9 de setembre del 2013

Raúl

Ja fa temps que et vaig conèixer i em vas impactar...
Algú que baixa de molt amunt te dret a parlar de quant estava en aquells indrets privilegiats, però em va agradar que acceptessis la realitat que actualment et toca viure sense amagar-la i per altre cantó em mostraves totes les teves apassionants vivences...perquè ets apassionat i la gent apassionada m'encanta...em dona vida, sempre em dones vida quant et veig i saps que t'he vist en moments molt complicats per tú!
"la certesa de la mort fa suportable la vida"...em vas dir la tercera vegada que ens vam veure...era clavat escoltar alló en l'estat que et vaig conèixer, però igualment seguies transmitint vida i més vida...la gent especial ja ho feu això!
No som amics, potser no ho serem mai, segurament ens quedarem en aquest apreci bonic que ens donem, no ens cal més, però aprenc de tú, per tant, passes a ser d'aquelles persones que marquen el meu caminar...
Per mi mai seràs un d'aquells que estan aquí sempre, que son part de mi, però és aquell conjunt de gent que et passa per la vida i et marca molt cada vegada que el veus...ets això per mi...
Avui t'escoltava apassionat...explicaves els teus viatges, com pilotaves els avions, els teus moments on el terra quedava molt avall i el cel a tocar del teu dia a dia...i ara allà, vivint i dormint a la fàbrica, intentant aguantar el present amb per fi un futur més verdader que tan sols l'il.lusió de tirar endavant...com me'n alegro que per fi tinguis recompenses...
De fet hem quedat per donar feina a una altre bona persona que ho passa malament i avui, que justament, ha sigut el dia que més baix he estat dels últims mesos, tot plegat m'heu retornat a l'estat que ultimament estic, feliç, m'he entregat sensacions i molta humanitat i a mi, els mals rotllos, tan sols m'ho curen les persones i les seves sensacions i la natura i les seves transformacions...gràcies!!!
Perquè tan sols em queda agraïr quant algú eleva un dia normal a un dia especial, aquests detallets/assos, son els que fan que la vida sigui tan espAcial!!!
Estic content, per tú, per ell, la persona que busca feina, us desitjo que us vagi genial, els dos us ho mereixeu!!
Tenia un dia gris , per cosetes absurdes segurament però era gris, i avui me l'heu animat...
M'ha agradat saber que estava en una entrevista de treball entre dues persones i no entre un empresari i un treballador, tampoc és tan difícil d'aconseguir això, perquè de fet tots som persones, per aiò hi ha tants empresaris bona gent i tants treballadors bona gent i a l'inversa, com m'agrada desmuntar els tòpics que tan ens acompanyen i formen estupideses que a vegades tan sols separen i separen i no paren de separar...
Bé, plego avui, un gran somriure per tú, connegut especial meu!! sort!!

diumenge, 8 de setembre del 2013

Setembre

Un dia hauré de fer un auto-estudi per saber perquè el mes de Setembre és tan sensorial per mi...tot m'arriba d'una altre color, com més intens, com més sentit...potser el final d'estiu?...no ho sé, perquè tinc la sort que totes les estacions m'agraden, no hi ha res que em molesti exageradament de cap de les quatre...
Però és així, m'emociono per tot, ara tornava de posar betzina i el cel ja m'oferia colors intensos, i vinga escollir música per acompanyar aquestes boniques sensacions...
Entre ahir i avui potser 10 persones m'han dit que Madrid no serà olímpica, amb felicitat m'ho deien...error!!...altre vegada confonen el color de la meva pell, el meu idioma i si molt apurem i ho saben, els meus cognoms, per intuir que això m'interessa el més mínim...ni si, ni no, el que no faig és perdre el temps mirant una cosa si el que vull és que no passi :no estic o no intento estar en aquest món per veure qualsevol fracàs, no em ve de gust...
De tots aquests temes me n'he afartat totalment, és avorrit, i evidentment gens original, espero que s'acabi aviat, però si s'acaba que no se'n parli més si us plau, que porto tan temps escoltant les mateixes coses que sembla que no hi hagi res més ara mateix.
Em quedo amb altres coses més humanes o palpables. Tinc una necessitat brutal de sentir molt i molt, és septembre, entremig del "cague" que em provoca pensar que la meva filla comença l'insti Divendres que ve, i l'il.lusió que el mateix fet em provoca.
Potser el Setembre sempre ha sigut especial per mi perquè l'últim dia del mes és quant sumo un any més i penso en el Setembre passat, i em dona la sensació que no he fet gaires pits-stop  en tot l'any, tot i que n'he fet molts, però sempre son pocs...canviar el calçat és important, les noves bambes et porten a altres llocs que has de conèixer perquè et dongui la sensació de que no estàs tot l'any fent voltes al mateix circuit, però has de fer el pit-stop al lloc que toca per enganyar a tothom i et situïn en algún punt de la carrera i amb una classificació clara...hem de pensar que ja neixem en un lloc a la graella, els entrenaments els fan els nostres pares i ens situen en una posició més o menys privilegiada...i a còrrer!!
M'agrada viure!! m'encanta viure!! m'apassiona viure!!...no tinc ni paraules del que és la paraula vida, tot i els patiments, les angoixes o els moments dolents, és el gran regal...tot i així li dono una importància cada vegada més relativa a la meva vida, curiós que és així quant cada vegada  m'agrada més viure-la...potser perquè li dono menys importància al que visc però en dono molta més a les coses que m'envolten, vull dir les essencials...com sempre: sentits, persones, humans, sensacions, elements, i tot el que abarco...
Ahir passejava per Olot, una ciutat que mai m'ha atret, i em sentia bé, perquè no depenem d'una ciutat per sort, depenem de nosaltres, e intentem donar culpes a factors externs...finalment, si miro enrera, quasi tot el que tinc i he aconseguit o he perdut ha depengut  de mi, sigui quin sigui el meu lloc originari de la graella...
És curiós tot plegat, aviat és l'onze de Septembre, i no sentiré res, igual que el dotze d'Octubre...res de res...i arriba el Nadal i no sento res diferent, i cada dia se'm accentua més aixó, i tot i així, això no em fa més que sentir-me més lliure i poder sentir encara més moltes coses molt menys complexes segurament, però per mi, molt més fàcils d'entendre.
Cada dia em crec més que si miro cel i plou, és que està plovent, aquí és on vull arribar , a la lògica més aplastant i allà, tan sols allà, tots els meus somnis s'alliberen i no tenen fi, i en aquesta vida una de les coses que més valor li puc donar, és la capacitat que tenim els humans per somiar desperts infinitament...
Segueixo doncs amb la televisó tancada, escoltant les notícies per veus d'amics, que almenys les trobo més interessants, i esperant que demà quant treballi, segueixi seguint poder somiar sense esperar recompensa, i que quant la tingui, la sàpiga gaudir perquè per davant de la meva realitat hi hagi la meva essència, igual que per davant de qualsevol persona que estimo, també hi vegi la seva essència...allà on la gent té el valor per sobre del que viu...allà on tothom és algú...


divendres, 6 de setembre del 2013

Amistats

Avui em toca mirar enrera...situar els principis de llargues i potents amistats...
Avui hem anat a veure la millor amiga de l'Aida, m'encanta veure tanta complicitat madura entre infants, amb la madurés tan ajustada a la realitat com ells a vegades tenen, perquè tenen la realitat segurament més real que la nostra...parlo humanament...
He pensat..."seran sempre amigues?"...i pensava que a mi m'encantaria, perquè la seva amiga la trobo genial, en tots sentits i amb un cor gegant..., no cal ni dir que penso de l'Aida evidentment, però la vida mai saps on et situarà les persones que vas conèixer en l'infantesa...
Ara recordo la mare del meu millor amic perseguint-me amb una escombra pel carrer Sant Joan, demanant-me que deixés de maltractar al seu fill...no molts anys més tard picava el timbre d'aquell que li feia la punyeta i quant preguntava per ell, em deien que estava a casa meva i així ens canviavem els papers, i aquella nit tots dos ens subtituïem mutuament en les nostres respectives cases...aquella dona que m'havia perseguit pel carrer amenaçant-me per amor maternal, passava a ser una de les persones que més carinyo sempre li he tingut: la mare del meu millor amic...
Aquesta va ser i és la clau de la nostra amistat, res de cumpliments, tot llibertat, mai ens posavem d'acord en com quedar, però ens estimavem i ens estimem amb fermesa, tendresa, respecte, complicitat, admiració i amor, molt d'amor...
Encara recordo un dia entrar a una discoteca i preguntar al porter que si hi havia a dins el meu millor amic, ja que haviem quedat allà, em va dir que no i jo em vaig quedar igual...el porter em va mirar i em va dir: " encara no entenc com podeu ser tan amics si mai cumpliu quant quedeu"...i si, ho erem i som, perquè per tenir una amistat s'han de cumplir milions de requisits...el principal potser és que la classificació de les prioritats coincideixin força, fins i tot si poden ser identiques encara millor...
Tot de nens que es passegen per davant teu, ni tan sols et pot entrar al cap que un dia potser desapareixeran, son els teus millors amics!!...però arriba el canvi de cole, el canvi d'etapa, deixes l'infantesa, arriba l'adolescència, i alguns ja no hi son...no cal ni dir que en aquells moments ni podia olorar que un dia un lloc anomenat internet em permetria retrobar-ne alguns...
I arriben les feines, els dies de festa, l'amic que et presenta amics, i així tota la vida i vas escollint i van apareixent altres persones i desparaixent altres i de sobte tens 40 anys i pares i revises...i et trobes que aquell nen que tan estimaves ara te alguna cana, però lluny de desaparèixer, està més visible que mai i realment te n'adones que heu construit alguna cosa molt gran, al principi amb una mica d'esforç fins que un dia, sense parlar-ne, ni tan sols adonar-te'n tot flueix i potser aleshores penses i assegures que allò si que és per sempre...
Altres saben de tú fins una edat determinada, però saben tan fins aquella edat ,que vas rebent flaixos visuals de moments que vau passar junts...ells també son amics, perquè algú que ha sigut molt amic durant molt de temps, mai deixa de ser un amic...a mi m'agrada valorar el que tinc, el que he escollit, perquè finalment tots escollim per sobre de les circunstàncies, vull dir que no som amics perquè ens hem creuat, això tan sols és imprescindible al primer moment,  per tant considero al gran amic al que encara està aqui sempre, però tot i així els altres estan també allà sempre...i dic allà, en un raconet important d'un mateix, alguns t'han donat eines que encara avui utilitzes i en canvi potser te'l trobes pel carrer i parleu tan sols com dos ex grans amics...perquè els que marxen, curiosament, no tots son amics i prou, alguns eren grans amics...tot plegat és curiós...perquè per sort la vida flueix tan que ni tan sols aquests trencaments son traumàtics, son perquè han de ser, i ni t'ho planteges, tan sols penses "és curiós"
Avui mirava a les dues nenes juntes i les mirava pensant que allò mai ho oblidaran, passi el que passi entre elles, aquells instants queden gravats en el cor, i algunes coses amb lletres plenes de colors...és bonic....


dimecres, 4 de setembre del 2013

El cel

Ha arribat el cel de septembre... és un cel que em fa vibrar. Tot l'any miro el cel, el màxim que puc,  em faig petitó i volo per ell, sense parar, sense por de caure al buit, perquè no hi ha buit, a sota hi som nosaltres amb les nostres genialitats individuals i les moltes tonteries col.lectives...
Recordo l'any passat per aquestes dates... crec que van ser dels 30 dies que més vaig mirar el cel... de dia, de nit, quant sortia el sol, quant s'amagava...crec que l'any passat va ser l'any que més regals vaig oferir als meus sentits...i val la pena mirar el cel!!!...com un nen que busca imatges en els núvols, i troba personatges...  tinguis l'edat que tinguis ho pots seguir fent, tot és posar-s'hi...i el més important és no creure mai del tot en les normes establertes de la connexió que ens expliquen entre els nostres actes i la nostra edat...madurem com madurem o envellim com envellim, però el cel segueix allà i els nostres sentits segueixen aquí, per tant podem seguir jugant i gaudint...no cal ser pintor per gaudir-ne...quina sort tenen els artistes que poden dir que s'inspiren en la naturalesa i son admirats...bé, els artistes que triomfen clar, els que no, son una somia-truites, ja sabem que així funciona tot, primer demsotra el teu valor extern i és aleshores que tens dret a dir coses i el que és més fort encara: que et creguin el que dius!!
Doncs si, mirar el cel et permet estar en els núvols literalment, estar a la lluna, allò que tan mal vist ho veiem des d'aqui baix, fins i tot no toques de peus a terra quant el mires...doncs va bé, alguns van al gimnàs o fan viatges per desconnectar, també és no tocar de peus a terra i estar a la lluna això, perquè tan sols és una realitat momentanea, doncs imagineu el que és poder desconnectar cada dia tan sols aixecant la mirada cap enlaire!!...és meravellós, és infinit i a sobre, és gratis!!
I el cel canvia cada dia, i de sobte surt la lluna i apareixen les estrelles o tan sols els núvols les amaguen però la claror del gran astre nocturn descobreix un altre món, una altre possibilitat de desconnectar, ara abans d'anar a dormir...
Quina merda de societat hem muntat no?...ara m'ho preguntava, sembla que vivim permanentment pensant en desconnectar, aquest és el nostre premi social? desconnectar?...quant arribo a aquestes conclusions és quant més clar tinc que he de disfrutar de la meva vida, jo vull viure connectat tot el dia en aquests sentits, aquests regals de l'univers, aquests instants tan individuals i tan poc possessius... perquè el cel no és nostre, ni la lluna, ni el sol, ni els núvols, tans sols son nostres els protectors solars, els paraigues o les ulleres de sol, perquè som menys que els elements de la natura, per tant ens hem de protegir...que fantàstic és recordar el que realment som en l'univers, si ja tots junts no som tan com creiem, un per un, no som res més que un boçinet de res..per tant hem de lluitar per fer de la nostra vida alguna cosa molt gran i recordant sempre que som petits, petits, petits davant d'aquests tresors que ens escalfen, que ens donen llum, que ens donen la vida...sense el cel tampoc som res, però res de res eh!!...per tant jo em torno a endinsar en els seus regals diaris i li agraeïxo cada dia que em dongui la vida...i a sobre, amb regals inclosos!!