Himne

                             

El temps passa i escoltava aquesta cançó, ni tan sols em calia un bosc, ni una llum bonica, ni tan sols un cel meravellós, no, aquesta cançó em recorda tota a tú, i és trist o no, potser pràctic o intel.ligent que el temps borra la suma dels dos i es queda tan sols en els estats que un mateix va aconseguir en aquella màgia...
I si, vam tocar el cel i des d'allà dalt vam fer la baixada més bonica que mai haurem experimentat, no en aquesta vida, i crec que en una altra tampoc...
Gràcies, t'ho he de repetir tantes vegades!!...no per allò que ens va fer obrir el paracaigudes quant la pendent ja tan sols feia baixada...no et dono les gràcies per això, ja que encara que baixavem junts, ja estavem separats, però t'he d'agraïr infinitament aquella descomunal pujada...t'ho dic ara, que els records marxen però tanco els ulls i encara entenc la teva mirada, aquella on el mirall em reflexava tan clarament...i per això vam tenir aquell conte, per apendre qui erem els dos, i no parlo de qui erem junts, perquè segurament junts no erem molt, si no encara estariem aquí...crec que ens va servir per entendre els nostres limits, les nostres pors i les nostres valenties...fins al límit i tot sempre fent equilibris des d'una corda fluixa i mai amb una xarxa a baix que pugués aturar el cop...
La cançó m'ha trencat el dia, no pateixis, no me l'ha fet malvé, curiosament després de la felicitat arriba la tristesa i després quant mires enrera ja ho pots fer des del somriure més sincer...
Un dia vaig entendre que la condemna seria eterna, perquè quant ho has tingut tot , a que pots aspirar? a un boçí d'una petita part del que has tingut? ... no ho sé... i la cançó va entrant i recordo els teus bonics moviments que semblaven estudiats i simplement els portaves a dins, amb tú, amb qui ets, perquè siguis on siguis ets la mateixa, no en tinc cap dubte, i mira que ja fa uns anyets...
Van ser tres anys, o dos i mig, o dos , tan és això, l'important és notar com el cel i la punta dels nostres dits s'entertolligaven i feien una melodia que de tan en tan, cada vegada d'una forma més somrient, em fa dedicar-te en present un instant de la meva vida...
I sense dir res una llàgrima va caure dels meus ulls, uns ulls fixats en la carretera, i tú al costat, no t'estava mirant, tu tampoc a mi, de sobte ens vam sorpendre els dos plorant en el mateix instant, per la cançó que sonava en el nostre cotxe volador...per cert el cotxe encara rutlla per Olot, encara el veig, amunt i avall, terrenal com mai, i picant-me l'ullet cada vegada que ens creuem...que bonic saber que qui dona vida a les màquines sempre serà l'home...
I el Leonard apreta amb la seva profunda veu i em miro enrera, perquè ara ja tan és fer-me vell no?...que importa?...l'amor etern, aquell que ens va fer retrobar-nos en aquesta vida, encara que els dos sense entendre-no no podiem negar que tot allò ja ho coneixiem d'abans... que extrany i que fàcil resultava entendre tal incomprensió...després els consols, no lligaven amb el conte, ningú em podia ajudar en el dol, també era diferent a tots els dols...ja saps, ni més ni menys important que els dels altres, però diferent....
Em miro altra vegada, aquells moments mirant la lluna, amb la teva orella a un centímetre de la meva boca, parlant, escoltant, dormint, barrejant la vida terrenal amb la celestial i flotant, flotant tan, que podiem oblidar-nos fins i tot en els pitjors moments que el món existia...demà ja despertarem i ja ens apretarà!...ara és nostra, ningú el podrà borrar...

Recordo aquell dia,
la llum no existia,
ni les paraules,
ni tan sols la vida,
Et vaig mirar mentre tú em miraves,
i alguna cosa, una petita cosa
em va encadenar per sempre
al privilegi de saber,
que per més que vam morir,
que ja no hi som:
...tú...siguis on siguis
o siguessis on siguessis,
en passat, futur o present,
ets el mirall
de l'essència que em guia...
....per sempre així serà, com una pel.lícula infinita d'amor, com un conte que mai s'acabarà, perquè no té final, perquè mai ningú sabrà el final...i saps? tan me fa el final...ja no m'importa, ja no sé exigir respostes que son mudes, perquè no hi han paraules...no crec que mai pugués dibuixar en paraules aquell conte, no poden existir...
Aquell dia a Girona, et vaig mirar des de lluny, tu somreies i a mi em va tremolar el cos, tot el cos, de dalt a baix, i quant vaig arribar al teu costat, tot havia canviat per sempre, i ja no parlo de nosaltres, si no de mi, mai més podré ser el mateix que abans, ara ja ho sé tot, ja no em puc amagar de mi, ja sé on puc arribar en el més bó i en el més dolent...
I escolto al Mario, com em reclamava abans de coneixe't, que mai em salvés, havia de passar pel filtre del nostre conte per entendre tot allò que me ressonava a dins del meu cos, a vegades hem de patir també per poder tenir el present plé de colors...saps? tot aquest moment de serenor de la meva vida, també ho dec a tot allò, no en tinc cap dubte, fins i tot al patiment i la follia de qui no enten com una cosa tan majestuosa es perd en el temps del teu passat...
He parat, he escoltat aquesta melodia, t'he mirat tancant els ulls, allà, amb la teva intensa mirada clavada a mi, com tantes vegades havia fet, tanco els ulls i no els vull obrir ara, aquest instant et pertany, seran cinc minuts o deu, no té res a veure amb l'eternitat la quantitat exacte que he tancat els meus ulls...et sentia altra vegada, podia resseguir tot el teu cos, podia sentir els teus petons i el més important de tot, podia fer-ho plorant d'alegria..ei, plorant de veritat, no una llàgrima i prou, plorant tot, des dels peus als cabells...
Mai més tornaria a estar al teu costat, el conte havia d'acabar així, inacabat, perquè els privilegis no tenen fi, no poden acabar, no poden tenir res definit, si definim les nostres grapes humanes ho embrutarien...
No sé que dir més, tan sols que això que escric no és real o si, tampoc és important, el que importa és el que un sent...i això sento quant escolto al meu estimat Cohen....