Rutes naturals

Avui he fet un dia espectacular i ha coincidit amb una de les rutes laborals més boniques que tinc...
Aquest vincle que s'ha creat entre els abonats i jo és impresionant...diria fins i tot que la gent t'espera, a vegades amb un somriure, a vegades amb un present: hortalisses, embotits... avui formatge fet allà mateix...ni que jo sortís amb pena de casa em resultaria impossi:le tornar sense un gran somriure que ells m'han regalat...
I entremig la natura, la més verge de la Garrotxa i part del Ripollés, paisatges que miro desde ben enlaire, potser al cosat d'una antena de mòbils, però ni ella pot trencar l'harmonia dels arbres, els ocells, els colors que s'em brinden allà, en aquells paratges fenomenals...crec que l'antena s'intimida tan que vol fer broma que és un arbre i finalment és tan petita allà al mig de la muntanya, que es deixa portar i enten la poca cosa que és aquí dalt o allà dalt...curiosament, milions de misatges van amunt i avall, volant pel cel, invisibles, però amb paraules que arriben, fins i tot es diu que en el trajecte ens pot fer mal a la salut i potser, en canvi, son paraules d'amor que algú altre espera fa dies... tot i que abans el misatge portava segell i arribava més tard, finalment significava el mateix que ara...potser ens ho treballavem més, ja que la replica trigava igual a arribar i ens ho pensavem molt a l'hora de dir segons que...
Però no seré jo que treuré mèrits a les paraules, cadascú quant les envia les sent potentment...almenys a mi em passa, la diferència és que ara en pots enviar moltes més i en tornen moltes més...
I el que no ens hem carregat de la natura segueix allà, majestuosament instalat
Allà, a l'antena, mirava la part més nort de la Garrotxa, poques cases dibuixades en les teulades s'intueixen en el magnific plànol que estic mirant...i on portarà aquell camí que des d'aquí no se li veu cap destí?...i vaig baixant tota la vall, amb la sort de que la meva feina em permet esquivar l'artèria principal construida per l'home, la carretera, que és tan petita vista desde dalt que ni tan sols li puc donar més importància de la que té, és la part pràctica de l'home enfront de la part més vital de nosaltres, el que ens dona vida i ens ho dona tot, la meva DeeSsa naturalesa...
Caminant per Sant Salvador de Bianya, on les cases que pertanyen al nucli les pots contar amb els dits d'una mà i dos més de l'altre, intento no ensopegar pels carrers empedrats i empinats...fets a la mida del lloc on estic, i un silenci brutal em remou tots els sentits...un gos borda però és tal el silenci que ni tan sols puc assegurar de quina de les set cases surt la veu d'aquell gos, la gran natura que envolta aquell poblet fa que tot es fongui en l'aire, res pertany a ningú, perquè tot pertany a les muntanyes, tot i que potser alguns no ens vulguem adonar...
I allà obro els ulls i entenc més facilment tot: qui sóc, a qui li dec la part més essencial, i a qui li dec tot el meu respecte i amor...i ho col.loco en el mateix nivell que la gent que li dec tant, ells m'han ajudat a crèixer i ella, la meva Deessa, em dona la vida...sense la suma de les dues parts jo mai podrés ser res...
I retorno a llocs més civilitzats, però encara no gaire, i la gent t'obre la porta de bat a bat, i amb aquelles portes obertes torno a pensar que tan d'amor, de tendresa o simplement d'educació i saber estar, hauria de tenir moltes més recompenses i ho lligo en l'estat infantil en el qual em trobava jo ahir...
Aquell estat que no et permet sortir de les preguntes més elementals, com un nen que et posa un interrogant a una gran imbecilitat que potser tots els adults fem cada dia i encara no hem demanat explicacions a ningú del perquè ho estem fent...
Ahir em preguntava com pot ser que sortim cada dia de casa amb una disfressa?...com si fos un carnestoltes continu però sense canviar mai l'embolcall que portem a sobre...i si, no és sempre, però a vegades m'ho pregunto...que estic fent?...com pot ser que faci tot això sense demanar cap mena d'explicació del perquè ho faig?...això és vida doncs?...un guió ja escrit fins a certa hora que pots començar a escriure el teu propi?...per sort, a la feina, més que dignificar-me, veig realitats, potser les més reals, potser enmirallant-me en una altra persona o potser en una au que vola lliurement, tan és, però aquesta per mi és la gran realitat del viure...i retorno avui en un estat d'adult moderat, no ens passem!!...sense creure'm res de res però fent broma amb la disfressa de dissimulador que m'ho crec tot... de fet pujo en cotxe a les muntanyes, no a peu, vol dir que la meva passió tampoc és tant, és molt humana i còmode...però si, poso aquell punt de relativitat al que faig dia rera dia i poso l'accent al que faig quant visc el que vull viure i quant ho vull viure..
I retorno a la meva Deessa, una altra vegada!! i per qui pugui tenir un lapsus, en ella incloc tots els èssers humans que s'han creuat avui amb mi... perquè si, perquè em repeteixo, però tan sols pujar al costat d'aquella petita antena, te n'adones que a qui pertanys realment és a ella, i allà dins, tens la sort de que un arbre et dona ombra, o frescor, o tan sols et dona un moment de calma en el teu caminar sota el sol, però nosaltres tenim encara un valor afegit, que quant t'acostes a una casa mort de calor i suat, i et veuen arribar  , allarguen el somriure i el braç i t'ofereixen un got d'aigua, i mentres beus acalorat, entens que l'aigua, l'arbre i aquella amable persona som part d'un sol món...és com un cicle...miro el meus cognoms i penso: potser ho portava escrit entendre-ho algún dia?...font i roca??...però no, no és això, simplement és pujar allà dalt i mirar desde dins, no com un turista, si no com el que realment ets, una coseta més que forma part del paisatge, i part de la vida....és preciós olorar la terra, aquesta si és la meva terra, la única que sé estimar...i sempre a dins d'ella, els humans, que bonics que son si s'acoplen en un lloc tan pur...podriem pensar que és l'entorn, potser si, però igualment a Barcelona, en aquella gegant ciutat, si et vas enlairant i enlairant i més amunt encara també entendràs que no és tan com sembla, és una part una mica més gran que Sant Salvador de Bianya, i el lladruc del gos potser ni s'escolta, però si mires a les persones i les compares amb les d'aqui dalt no hi veuràs gaires diferencies...perquè si, perquè tots tenim un cor que ens fa funcionar, i si es para, ja no podrem donar importància al que vivim, ni jo ni el Rei d'Espanya...som iguals, encara que ens encaparrem a diferenciar-nos tots...