Comunisme mental

I aquí estic, a punt d'entrar als 43!!...a partir de certa edat sembla que ja ni t'ho miris a quina edat estàs, ai que començo a assumir!!...
Avui dia de contrast...un sol radiant al matí, que m'ha permés disfrutar de les muntanyes i una tarda amb pluja que em permet olorar la terra.
Ahir volia anar al teatre, era el meu regalet d'aniversari, però no puc, no em sobra ni per això, he de sumar, dividir, sumar i restar tan que al final em perdo i em dic: millor quedar-se quiet i pensar la realitat, que el millor regal és viure...
No és que em conformi amb poc, de fet ja estic acostumat a que l'extern no sigui gaire abundant en capricis o coses a fer, de fet és tan sols la realitat, viure és meravellós, i és el més important... la primera cosa de la llista...perquè no hi han capricis sense vida, evident...hem de ser pràctics doncs i a viure!!
I em mirava als 42 anys, poques vegades ja ho podré fer, el temps passa i el que visc ara ja és passat... sempre m'impresiona això, també m'agrada molt aquesta sensació, fa com molt potent el present, i també efímer, per tant l'hem d'aprofitar...
No sóc de celebrar gaire les festes assenyalades, no ho era ni quant era petit...recordo que em feia vergonya que em miressin quant bufava les espelmes i finalment ho vaig dir a casa, i ja no ho feiem...em segueix passant igual, és quant em fan un regal, pateixo tan perquè no es pensin que no m'ha agradat que no ho disfruto, cadascú és com és...
Demà serà un dia normal... o no, ja ho veurem... de fet no depen del meu aniversari que ho sigui,
... treballo a un lloc bonic: Santa Pau, Mieres, Falgons, una bona ruta per començar els 43 sensorialment potent... després, la sort de ser un separat de bones em permetrà estar a la tarda amb la personeta que més estimo del món, per tant , el dia pinta bé, i si no, ja el pintarem ben bonic, si a la nit tinc un altre regal ja seria perfecte...però no m'agrada ser exigent amb la vida, crec que ja m'ofereix masses sensacions boniques com per reclamar-li res...tot m'està bé...
El divendres va ser dur...a vegades a la feina tinc la sort, perquè sempre és una sort que la gent obri el seu cor, que la gent em parla de les seves coses, però coi, quant veig a tanta gent patir, com dic sempre, se'm trenca literalment el cor, i costa recollir-lo, m'he de centrar en la terra, en el planeta per retrobar la confiança en la bondat...i és que no m'entra al cap que la gent pateixi i que és passi mitja vida patint!! ho trobo un disvarat tan fort que fa mal...com deia ,el present ja no el recuperem mai, i perdre'l per tot aquest muntatge no és just per ningú...
I quant de present-passat-futur han de perdre?...perquè cada segon que perds del present, és una història menys a guardar en el passat i per explicar en el futur, no sé, em fa mal, tampoc és tan difícil muntar un món on tothom tingui el mínim no?...és que no pot ser tampoc!...tan sols llegir l'última frase entenc que sona a comunista, i ja sabem que el comunisme va fracassar tant com el capitalisme...però alguna societat hem de mantenir en peus, peti qui peti...això si, recordant que el "peti qui peti" son persones, humans, que peten pels altres o per tot plegat...això si ho mirem desde ben enlaire, com mirem tantes vegades les coses, d'una forma global, sembla que no sigui res i és un acte d'homicidi claríssim, perquè matar algú viu i deixar-lo viure mort és potser pijtor que fotre una bala al cap d'algú...diriem que és una tortura...total perquè?...si diuen que tots acabem igual, perquè no vivim igual doncs?...
Bé, sembla que estigui negatiu, no és això, de fet és la realitat, i no seré jo que me l'amagui, tan sols hi hagi una persona que pateixi crec que no és just i vol dir que tot plegat és un fracàs, o una estafa, li podem dir com vulguem...això no treu el meu somriure dominical, perquè la part bona de tot això, és la gent, la seva pell, despullats, sense el titol de fracás o triomfador, de ric o pobre, si, si , ho sento, sentimentalment me'ls miro a tots en plan comunista, tots son iguals en els meus ulls, i escullo o no escullo, però tots, absolutament tots som iguals, i ens podem posar com vulguem de tossuts i se'm pot posar algú a davant amb mil argumente, per mi tots som iguals...ja s'encarrega la societat de posar categories i condicions a les persones, els primers que mai ho hauriem de fer som nosaltres, i ho fem!! i ho fem molt!! a vegades sense pensar realment perquè ho fem, a vegades per por, per complexe d'inferioritat, potser perquè volem pensar que som més importants que altres, no ho sé, però mentres ho fem, la societat ho farà amb nosaltres...crec que l'home individualment no s'ho creu, i tan sols funciona d'una forma global, dins d'un engranatge, però realment no és així, formem part de tot, és evident, però som un a un els que sumem una societat, un a un...ningú és més important, perquè encara que un geni inventi la cura d'una malaltia, sense malalts no hi hauria geni...no sé si he buscat un bon exemple, però és així, potser és un exemple dèbil aquest perquè seria genial que el geni fes servir la genialitat per altres coses que curar malalts, però malalts n'hi han, per tant és la realitat...crec...
Bé, el meu desig és que un dia ens adonem tots de qui som, no de que som i com ens veuen, si hem de tocar de peus a terra, no podem deixar a les mans d'aquesta ferotge màquina el que som, és massa volàtil tot plegat...coi, hi han suicidis, gent desesperada, gent que pateix, i no a l'Africa no, aquí mateix, que les pateres no es van inventar pels negres no, si no per la gent que està desesperada, no ens equivoquem si us plau, per tant potser que contem les victimes com es mereixen, una a una, i no posant números que surten per la tele com si fossim un cromo més de tot plegat...i és que queda molt suau dir que tants estan a l'atur i no poden menjar!! però la realitat és que un d'aquests potser està al costat de casa teva i ni tan sols ho saps...posem nom a les coses!!...recordaré tota la vida quant a la guerra de l'Irak parlaven de danys co-laterals!! que collons!! persones mortes osti, que diguin les coses tal com son, encara que siguin dures!!...apa, retorno al somriure