Déu i el piu piu

Sempre he pensat que si una cosa he d'agraïr a Déu és els últims temps de vida de la meva àvia....ella hi creia tan que li donava uina força increible en la seva dura efermetat, tan sols per això no podria perdre el respecte als que hi creuen, però això si, si algú que creu em perd el respecte, aleshores no parlo igual...
Per cert, la meva àvia em va dibuixar, i dic dibuixar perquè per mi Déu és un dibuix d'un bonic conte, res més, un Déu bondadós, que no castigava, que tan sols ajudava i fins i tot no jutjava, i potser per això mai he volgut ser poc respectuós en el tema...
I per ella, fins i tot, puc creure que existeixi, per l'amor que li tenia i que sempre li tindré, ja sabem que l'amor mai mort, per tant, i tan sols per l'Assumpció, Déu existeix en la meva vida...
Però m'aparto del dolç record de la meva àvia, tot i que em costa... l'olor a net permanent que feia, la bata blava que m'impregnava d'aquella suau i bonica olor, aquells ulls blaus com el cel e innocents, aquell amor infinit pels més propers que mai es cansava a mostrar, aquelles últimes imatges de tendresa que ens va oferir per sobre del dolor que segur que passava, però que curiosament ella mai mostrava, un càncer d'óssos una mica llarg no pot ser tan poc dolorós com ella ens feia veure...ai, he dit que m'he d'apartar, perdó...però és que s'ho mereix, perquè com he dit milions de vegades no és just per ningú estimar tota la vida als altres i no pensar en un mateix, i ella ho va fer, va ser meravellós pels privilegiats que ho vam tenir, però no és just per ella...ara si iaia, marxo que he d'escriure de Déu, i perdona eh, però és que per mi ets més important que ell...amb respecte eh!!
Doncs aixó, en la meva vida, Déu no és res més que això, i podriem pensar que no crec en res, doncs no, crec i fins i tot diria que crec amb devoció, suposo que qui m'ha llegit sap de que parlo: de la NATURALESA.
Tan sols la miro i entenc que a ella li dec tot i que sense ella no som res...ja sé, ja sé, molts diuen que fins i tot la naturalesa està dominada per un èsser superior, seria absurd dir que sé segur que no és així, no ho puc saber i com que no ho puc assegurar em quedo en el que veig ,el que  noto,el que sento i el que palpo...a vegades sóc més pràctic del que semblo...
No em cal ningú superior per compendre que no podem amb la naturalesa,quant ens mostra tota la seva força. A ella li dec la vida , la meva i la dels que estimo.
Quant era petit recordo que em mirava als que creien fanaticament extranyat...com poden creure en un èsser que no es veu?...i mirava una farola i li deia: parla faroleta!! i al veure que no parlava me'ls tornava a mirar i no veia cap diferencia entre el que jo pensava que podria passar, del que ells deien, amb això vull dir que la meva incomprensió era tal que posava  a nivell d'una farola al Déu que adoraven...ei, i m'ho callava , vull dir que no era allò que faig jo de posar-me en contra per tocar els nassos, m'ho creia de veritat...i em repetia: si la farola parla potser creuré que hi ha un Déu...ara ric quant hi penso...
Després em vaig topar amb un de fanàtic... recordo un dia. jo retransmetre un partit de futbol celestial entre angels, Déus i apòstols, i el paio es desesperava i em cridava blasfem!! i em deia que la vida em castigaria, cosa que si que va fer, curiosament no em va caldre Déu per castigar-me, la vaig cagar jo solet...ell no sé si es viu, dic l'amic...això si, el partit, que ja sé que us interessa ,és va ressoldre amb un gol de penalty de Sant Pere...bé, parlo d'això perquè no soporto la trascendència en molts casos, no sempre és clar, però m'agrada que els temes es puguin tractar desde l'humor, a vegades penso si Jesús no reia mai..i no ho entenc, perquè és pot ser profeta i riure no? o no? has de serio com una mala cosa per ser algú que tota l'humanitat et segueixi...així ens va!!... moltes vegades i desde petit he dit que millor pendre't la vida una mica amb broma perquè si no ella et pendrà massa en serio...i crec que és així, tots els temes han de ser respectuosos amb tot, fins i tot amb els que tenen sentit de l'humor, evidentment que no tots, les desgràcies dels altres no pots ser tú que obri les rialles, has d'esperar el protagonista i si ho vol fer és clar , però tanta trascendència finalment tan sols crea una cosa: odi entres persones, jo ho tinc claríssim...
Però si amb una cosa m'agradaria ser tan serio com Nostre Senyor, és amb la naturalesa, i no ho aconsegueixo, perquè tan sols sortir amb el meu cotxe de casa ja no puc ser-ho i perdo la coherència, de fet sempre penso que si ens la carreguem, aquells que creuen que Déu està per sobre d'ella veuran que no és així...bé, diran que si, perquè de fet alguna cosa que no es veu mai te fi en les explicacions, pots dir el que vulguis, perquè ningú veurà el que dius. És com si jo digués que aquesta nit passada un pardal m'ha dit que si havia vist passar el seu pare...tots dirien: aquest paio està sonat!! parlar amb els pardals!...bé, parlar és pot, ell diu piu piu i tú li contestes dos quarts de vuit i si molt m'apures li contestes piu piu i et quedes tan ample, però la realitat és que no sabré traduir a l'humà el piu piu, i l'altre realitat és que el pardal no pensarà: mira, un humà!! li preguntaré si ha vist al meu pare!!...oi que sona a impossible?, però és impossible?, no ho sé, ho sap algú? ningú!! perquè ningú ho ha vist i no vist... no existeix, és tan sols les meves paraules davant de la visió dels altres i del tamany de serietat que li posin en elles...això si, si a un nen petit li dius que els pardals parlen, i estigués fora de contacte amb tota la gent, finalment s'ho creuria i és tan forta la passió que posem a creure, que fins i tot hi parlaria, i ja la tenim: jo crec que els pardals parlen i els entenem quant parlen...piu piu eh!! ( és fort eh!!).
Bé segueixo: piu piu piu...piu!!!..piiiiu, piu piu piu...piu piu piu piu?? piuuuu!!! piu piu piu...i piu, ai no perdó, segueixo en humà, que no tots son privilegiats com jo!!
Bé, crec en això, en res més...ja te nassos que algú que somia tot el dia despert sigui tan poc imaginatiu amb altres coses, mai ho he entés...li preguntaré a un pardal!!