un pet amb cua

,un dia em vaig tirar un pet amb cua, la cua era tan llarga que vaig ensopegar i vaig caure...em vaig fer mal, al fer-me mal vaig anar a l'hospital però com que sanitat està de retallades no em van atendre... això si, em van tallar la cua, ja no podia tornar a ensopegar però tampoc parava de sangrar, aleshores em vaig fer un torniquet per parar l'hemorràgia, però com que era la primera vegada que en feia un, no el vaig fer be i en comptes d'apretar la vena cual, vaig apreta la vena visceral, la que arriba a l'ànima, i això em va fer molt mal al cor...vaig tenir un atac cor i mig arrossegant-me pel carrer vaig tornar a l'hospital, però seguien amb el tema de les retallades, per tant em van retallar el pas, amb tanta mala sort que vaig caure pel forat de la retallada...vaig anar a parar al quiròfan, hi havia un home que s'estava operant a ell mateix, ja sabem que les operacions simples ja no les fan els metges, almenys ens deixen les sales d'operació...de moment...
L'home s'estava treient amb un cuter un quiste sacro, amb un mirallet per mirar-se el cul i amb molta paciència...un treball de xino...el xino també hi era però estava jugant a la màquina escura-butxaques, no estava al cas...quant em va veure caure va marxar xino-xano...just quant queia l'home que s'auto-operava tenia el cuter mirant enlaire i jo vaig tenir tanta mala sort que no em va tocar res a la màquina escura-butxaques i a sobre el meu ull es va clavar en el cuter... tot el cul de l'home-metge va quedar ensangrentat i jo vaig quedar ple de pus, ja que vaig caure-hi quant estava a mitja feina...com vaig poder vaig marxar per poder entrar per urgències, però les retallades havien fet que les portes d'urgències no anessin bé, havies de trucar a un manyà, vaig trucar a un manyà que coneixia, però estava visquent a l'Aragó, per tant vaig optar per trucar un timbre... però no funcionava, hi havia un rètol al costat que deia que havies de fer tu el so del timbre...
uuuuu...uuuuuu...-vaig fer
qui hi ha??- es va escoltar de dins d'urgències
Sóc la caperutxeta vermella que et portava menjar- vaig dir amb un fil de veu
passa, passa bonica- em van dir des de dins
les portes es van obrir i va sortir un tren a tota pastilla de dins, la pastilla era de sabó, per tant vaig relliscar, amb tanta mala sort que em vaig trencar l'escafoides, que es l'os que serveix per pensar, per això el nom d'origen grec...
aleshores ja ni pensava, per tant vaig optar per preguntar que m'havia passat a un llop que hi havia en aquella sala blanca...se'm va tirar a sobre!!
no tinc paraules per explicar com va acabar l'història.

glups

Diuen que d'aqui un temps ja no haurem d'anar als hospitals, nosaltres mateixos ens opererem, de fet això si que seria retallar, haurem d'estudiar de tot una mica, ja que ens ho farem tot nosaltres, alguns tornarem als rudimentaris mètodes de lligar un queixal al pom de la porta per poder arrencar aquell queixal malalt...
Anem enrera, però si ja vam avançar a una velocitat abismal, ara que anem com crancs en busca de l'inici, hem agafat una velocitat esplendida. Fa goig sortir al carrer i veure a molta gent que encara corre amunt i avall perquè tenen el privilegi de tenir feina i altres passar pel seu costat marxa enrera a la mateixa velocitat.
I és que si ens plantegem el treball com un privilegi no anem be, de fet hauria de ser un dret bàsic, però ja no ho és, és un regal, una sort...un privilegi...
Un privilegi que et permet pagar els mínims, sense cap extra, però és que tenir els mínims coberts és la gran ambició de la majoria de gent.
No parem, seguim sense parar, o sigui en altres paraules, no aprenem de res del que està passant. Tot just avui he llegit un article que m'ha agradat, on defensava el dret de la gent de fer una pataleta, tipus no vull pagar peatges ( tot i que en aquest cas és barreja molt el sentiment anti-espanyolista ), però deia que hi han coses molt més importants i bàsiques. De fet ,on visc jo, puc anar a on vulgui sense pagar peatges, evidentment als llocs on vaig , no se l'altre gent si li passa o no, però ell, l'articulista, deia que el que és vergonyós de veritat és les pujades abusives dels transports públics, just quant fa anys que ens han consciensiat de que hem d'agafar menys el cotxe i més els trens, busos o metros...
La betzina puja, el transport públic també, tot puja, al final no se ni com la gent podrà anar a treballar, si és que treballen, és clar... que ja he dit que és un privilegi...
Ja he escoltat a gent dir: "prefereixo quedar-me a casa que no pas anar a treballar, almenys així no gasto", ja se que sembla una incoherència però és una frase digne d'estudi, perquè si no t'esperen tampoc falles, però no hi ha res pitjor que no saber com arribaràs a la feina, sens dubte això vol dir que molts que no treballen estan fututs i molts que treballen estan igual, no s'enten pas...
Jo tan sols espero que sortim de l'euro, a mi em fa pànic que per salvar una moneda o una idea que ha de funcionar si o si, no anem tots a fer punyetes, però vaja, en un país anomenat Europa, que si la Merkel diu : em sembla que tinc diarrea!!, els mercats tremolen i comencen a davallar com unes fulles portades pel vent, no espero una gran solució molt pensada, perquè la sensació és aquesta, de que som fulles que no sabem on anem, depen d'on bufa un rumor, podem fotre enlaire tota una economia, i jo em pregunto, tan poc sòlida és?....per sort el Peter Pan no enten de diners i el pirata busca altres tipus de tresors, però tot plegat a mi, em fa riure, la llàstima que el meu riure no pot convertir-se en juas, juas, perquè la gent, el poble, l'inmensa majoria, la gent, els cors, pateixen....però és que tot ho hem posat en una balança tan poc ferma com el diner...mirava un documental de com ens afecta la moneda en el nostre dia a dia i fa tremolar, de fet tan sols cal veure com acaben les disputes familiars per les herències, el diner pot amb tot i això fa molta por...
Anirem a l'hospital i el metge dirà: aixeca't i camina!! tal com va fer Jesús amb un tal Llàtzer ( crec que és deia així) i així ja tindran un altre llit buit per tornar a reproduir el miracle a l'endemà mateix...o sigui que encara anem més ràpids, hem de ser més forts i més ben preparats ja que algun dia ens tocarà operar-nos a nosaltres mateixos, esperem que tan sols les operacions simples:
- on vas?
-vaig a operar a la Maria del quart segona que te un quiste al cul
-ok, agafa el cutter per fer net!

bell

Avui pujava remuntant records, enfilant-me Catalunya amunt des del Garraf fins a la Garrotxa, parada obligada a l'hospital, per pujar a treballar a Sant Celoni, amb molts de records a la ment, fent jugades boniques i en altres casos , tan sols jugades.
Ha sigut un cap de setmana intens, per mi molt més intens del que puc expresar, apareix gent que tinc ben clavadeta dins meu però que la vida, o les circunstàncies , no ho se, et porta a veure'ls menys, però igual els tens presents...i baixava amb un nus a la panxa, amb unes ganes boges de retrobar a gent estimada... imatges m'arriben amb força, una xerrada als ferrocarils, un dia de por al sanatori, un cafè amb llet interminable, sempre  emboirats d'un fum nicotinero, un fum que ha desaparescut però que encara que el temps passa i les retrobades es van espaiant, no deixes de sentir-te a gust, sense forçar res.
I vas amb la mare, avui l'han operat i te'n adones quin privilegi que és poder augmentar la familia i escollir una mare, perquè si, perquè te l'estimes, perquè t'estima, i amb això no renego de la meva de sang, simplement que per caracter, per com som, amb l'altre em sento com a casa, i amb la de casa em sento com algú que dissimula per fer broma que és de casa, no se si m'explico...no cal renegar de ningú per escollir, això és una lliçó molt ben apresa en aquests darrers anys.
L'operació ha durat 8 hores, molt més del que pensava, molt més del que tothom pensava, però sembla que ha fet net, però el més important és l'estima, i si no hi ha cicatrius tot cura molt ràpid, espero que aquesta energia se la quedi aquests dies ella, tota per ella, s'ho mereix perquè és un ser especial, potser no espAcial com el meu pare, no ho se, però si especial, això està clar.
I pujo a treballar, el món està com està, i estic a gust amb una amiga/companya de feina, on potser no sabem un de l'altre però hi ha allò que és diu bon rotllo, simplement així, bon rotllo i això ja és molt...
I dino a Hostalric, i passo per llocs on no fa molt vaig passejar feliç però me'n adono que tot es supera i que quasi ni ho recordo, tot està borrós, cada dia més i me'n alegro que sigui així, del que no s'apren res i del que no se'n treu res millor no parar molta estona, massa que he parat jo...
I me'n faltaven uns quants de retrobaments, sobretot un, un que ha entrat amb molta força altre vegada, però ben mirat no cal retrobament fisic, ja el sento igual, el sento amb plenitut, em fa feliç...
I torno a casa i coses del destí, respiro sensibilitat d'algú quasi desconegut, m'agrada, una oportunitat de deixar-se anar, sense por, potser pel moment, potser havia de passar, pel que sigui, però m'il.lusiona, m'arriben vibracions perfectes...
I tot plegat a prop dels amics que mai han marxat, sobretot d'ell, el meu gran amic, que estimo amb bogeria, amb passió, que sempre que alguna cosa em balla pel cap, o pel cor, apareix ell en els meus pensaments, tot sempre net i pur, sense embuts ni parafernàlies...
I tantes coses belles tan sols poden  ajudar a la meva mare, que aviat em tornarà a dir allò que tan m'agrada de la serenor, de la nostra herència, del nostre amor... ara està dormint i em ve l'imatge més tendre que mai he tingut a la meva vida...quant el meu pare després del coma es va despertar davant meu, em mirava, i movia els llavis envoltat de tubs que ell no entenia, però no el preoucupava això, estava com sempre , seré, tan sols el movia el que sempre l'havia mogut en plenitut de facultats, el sentir... i jo li preguntava que volia...que no es preoucupés... que tenia les respostes tècniques a tants tubs... que volia saber? i ell movia els llavis i li vaig fer mil preguntes i no l'encertava...finalment li vaig fer una:
-vols un petó?
I va somriure i em va fer que si amb el cap...

Els paquets i les figues

.Ara torno- va dir

Baixant les escales es va trobar al veí de sota, un home peculiar.

Sempre portava els pantalons ben amunt, amb unes ulleres de graduació extrema, tan com el gruix dels vidres que li exageraven els ulls i li donaven una imatge de Marty Feldman i un punt còmic. Era baixet però el posat dels pantalons feien un efecte òptic de cames llargues, tenia una caminar nerviós i un parlar afeminat.
El cocktail de tot plegat era sorprenent, tot i així era agradable i trobar-lo  mai el molestava. Tenia una fruiteria al barri que tenia força exit, de fet era un home molt agradable tot i les ulleres.
Després de parlar una bona estona amb el Marty de la seva escala, va anar directe a l'estanc a comprar tabac.
Alguna vegada s'havia plantejat deixar de fumar, però tan sols el fet de pensar que no podria baixar cada dia a buscar la seva dosis de nicotina li feia repensar-s´ho.
De petit s'havia enamorat de la Maribel Verdú mirant la mítica pel-lícula "la estanquera de Vallecas" i de gran, s'havia enamorat perdudament de la Mònica, la noia que repartia el vici legal als veïns del seu barri. Estimava la seva dona però sexualment ja feia temps que no l'apassionava, i ell creia que era de mutu acord.
Va entrar amb el seu posat habitual, preparat per fer alguna brometa fàcil però que sabia que li donava un bon rendiment ja que la Mònica no tan sols l'acceptava , si no que s'hi recreava.
Era evident que entre ells hi havia molt més que una simple venta de tabac, però també sabien que era complicat tot plegat, ja que ell estava casat amb una dona que també fumava, i per tant, era massa viciós el joc.
Tot i així mai defallien en el seu coqueteig, i quant ell entrava,a ella li venia una mena de calor barrejada amb un puntet de seducció i de timides que feia que el resultat de l'escena per més que fos repetida, mai deixés de ser sensual.
Era tard aquell dia, a la una tancava l'estanc, i ja passaven dos minuts de l'hora, la Mònica li va entregar el paquet i ell se li va remoure el seu paquet, fins a tal punt que els shorts que portava no dissimulaven la seva erecció.
Ella li va mirar el seu paquet mentres ell pagava el paquet que ella li havia entregat, entre paquet i paquet va haver un rossament de mans quotidià a l'hora de tornar el canvi.
Feia 4 anys que es veien diariament, i desde el primer dia l'atracció era totalment inevitable, però ell seguia estimant a la seva dona com el primer dia, eren dos camins oposats  però ni un ni l'altre s'esfumaven mai.
De sobte la Montse va quedar callada, el va mirar, va mirar el seu paquet i li va dir:
- t'excito?
A ell se li va disparar la líbido, de tal manera que tan sols va poder assentir amb el cap, una pregunta era el que faltava entre ells dos per acabar amb tot el silenci parlat de tants dies...
Ella, sense dir res, va anar a tancar l'estanc, i els dos es van quedar a dins, per fi, amb tots els paquets a sobre la taula.
Van fer l'amor amb acumulació de desig, d'espera, d'ansietat, de passió amagada publicament però ja entesa desde feia molt entre els dos...va ser preciós.
Ell, sense dir res es va guardar els dos paquets dins els pantalons i va marxar, mentres ella, també callada, tenia la cara totalment rosada i extasiada d'emoció, els dos es van despedir amb un mutu "ha sigut preciós" altre vegada mut, com sempre havien parlat entre ells dos abans d'aquell desfogament inesperat.
Va tornar cap a casa, cada passa que feia marxava el desig i arribava el remordiment, com miraria a la seva dona ara? era el moment de deixar de fumar? podria amagar els fets que havien passat a dins de l'estanc? i el que és pitjor, podria evitar deixar de pensar en la Mònica? perquè el desig no era tan sols un caprici del moment, si no que seguia latent i evident en la seva ment.
Quant va arribar a casa i encara sense una decisió presa al respecte de la seva sinceritat, es va trobar a la seva dona sentada en silenci al menjador. Ella li va  dir que havia aprofitat per anar  a comprar fruita, i que el Marty havia baixat tan sols per tancar la botiga,  ja que encara que tenia una dependenta als matins, ell sempre obria i tancava l'establiment...
Quant va entrar se'l va trobar sense les ulleres  i rera aquells vidres gruixuts s'amagàven els ulls més intensos que mai havia vist, ella es va fondre, de tal manera que sense adonar-se ja tenia la seva ma en el platan del Marty mentres ell li repassava els melons amb la boca i li grapejava la figa, no es va poder ressistir...
Quant ella va acabar d'explicar l'historia, ell no va poder amagar tota la seva aventura a l'estanc, es van  mirar fixament i ell li va dir:
-vols fumar?
-Si- va assentir ella
-doncs agafa el paquet
Ella va agafar el paquet i ell li va preguntar que tal estava la fruita que havia comprat...
-vols tastar una figa? - li va demanar ella
-si- va afirmar ell
I es va menjar la figa.

silenci

Entregar el silenci, segurament és el més gran que li pots donar a algú, tots els teus silencis que han mudejat durant molts anys, i que de sobte els entregues, confiant plenament que has escollit be, ho vaig fer per primera vegada no fa gaire, no ho havia fet mai, i no crec que ho torni a fer, tot i que m'encantaria que tornés a no callar.
El dia que em va dir que ni en els records tenia un espai únic per mi, vaig convertir el poc sentiment pur que em quedava en ràbia, que de mica en mica ha anat marxant, però en dies com el d'avui i per instants torna amb força...és com el que va a fer esport per desfogar-se, jo tinc aquesta ràbia quant el dia no acompanya tan o jo no acompanyo tan bé al dia, mai se sap ben be si és una cosa o l'altre.
Ara ja no recordo res, mai m'havia passat, jo tampoc li he guardat un lloc per ella soleta en la meva memòria, és va encapritxar tant a barrejar-ho tot que ho va aconseguir, la ràbia que li tinc al seu pare per haver fet mal a tanta gent també l'he barrejat amb el seu record, no hi puc fer res...
Tot i així el mal més gran el vaig provocar jo, quant per primera vegada a la meva vida vaig entregar els meus silencis, en pots entregar un aqui i un allà, però poques vegades o cap, pots treure'ls tots pel mateix destinatari...un luxe, vaig pensar, un privilegi poder-ho fer i sobretot vaig pensar que ella també ho feia amb mi i no va ser així, ella va saber administrar les coses, jo no, vinga donar tots els meus grans secrets, tots els meus pensaments més amagats a una persona que ni tan sols ha sigut capaç de retenir un espai per mi únic, ni quant estava amb mi, ni quant no ha estat amb mi, i a sobre dient-m'ho a la cara i sense cap mena de vergonya...
No ho nego, em fot haver-ho donat, em fot molt, i a sobre, intentant arribar a algun indret, vaig regalar també molts silencis a gent que m'odiaven perquè em follava a la seva princesa, això també m'ha fet mal, posar el meu pare entremig d'aquelles paraules, compartir amb ella els meus racons secrets, entregar tot el meu món, filla, amics, familia, per tan sols rebre això...
Suposo que el dia és gris per moltes raons, una perquè operen a la meva mare, la més bona de les dues que tinc, i vulguis o no vulguis no ajuda, ja que m'agradaria estar amb ella tot el dia i per la feina no podré, ja que just dilluns he d'estar en una presentació de zona, tot i així baixaré, pujaré, baixaré i tornaré a pujar, per sort encara tinc les meves prioritats intactes...
Però la ràbia no surt per això, son els maleïts silencis entregats, no els puc recuperar muts, els te tots ella, és l'única persona del món que si posés una mica d'esforç podria saber tot el meu ser i tot i així, encara és creia les paraules que li arribàven per l'altre cantó, dels que no havien sentit mai un silenci meu en tota la seva vida, dels que tan sols coneixien de mi el meu somriure o el meu sentit de l'humor, part vital en mi, però evidentment és tan sols una part...
I  em fa mal saber que jo en realitat no se res d'ella, m'ho va amagar tot, m'he anat assabentant després quant l'he escoltat o llegit, estava ben encegat, no és més que una repetició del seu pare, una persona que seria capaç de recuperar a algú que odia per diners, pel seu be, com em deia l'amic d'ells, si haguessis tingut diners o poder res d'això hauria passat...Em fa  por haver-me enamorat d'algú així i ho vaig fer i molt, com mai, és trist però és així...
A l'hora de dir adeu tot igual, va follar amb mi fins l'últim dia però mai em va donar el mèrit de res, vull dir el meu mèrit, crec que tothom en te algún suposo...i jo , a base d'això li he anat treient tots els mèrits, un rera l'altre, i sóc incapaç de recordar res pensant que era veritat...tinc una relació fantàstica amb la Laura, una relació bona amb la Sandra, ja que la vida ens ha distanciat però tenim un gran carinyo un per l'altre i a vegades tenim contacte via mail o telf, i tinc records preciosos d'elles com a persones, en canvi aqui no puc, no m'ho ha permés, i avui m'ha sortit ràbia...cert és que fa un any la tenia amb mala llet i em retornava, ara ni això, tinc ràbia i prou, però no m'agrada aquest sentiment, puc estar be i la tinc igual, no se, és tan extrany...però això si, els silencis els te ella i el joc malparit que em van fer jugar aquella familia els va col.locar  en un lloc inaguantable, costa molt dir a algú: aqui tens els meus mèrits, les meves lluites, els meus treballs interns, en definitiva, aqui tens tot el meu jo i que te'l possin en aquell lloc tan caspós i feixista i maxista i territorial, buf!, justament tot el contrari del que sóc en origen, tot i que haig de dir que l'amor ho transforma tot i si és cec fins i tot tú mateix acabes convertint-he en tot això...
Se que en part la ràbia ve perquè l'Aida em pregunta per ella i he de fer un esforç per no trencar-li el bon record que te d'ella, però cada dia em costa més, ja no se com fer-ho, ja és gran i veu que ja no em surt cap paraula de comprensió, i quant ella em diu que m'estimava molt, jo ja no li puc dir que si, perquè si m'hagués estimat molt mai m'hauria posat en un lloc de o tu o els altres, això no és estimar, és posseïr, és diferent...com diu el meu gran amic: l'amor està per sobre de tot, en majúscules, no es pot comparar amb un altre amor, això ho esmicula tot...el meu sentit de l'humor avui el guardo per mi, al blog li deixo una part del meu ser que encara ha d'apendre a passar dels estafadors i aprofitats...

Olot...ai,ai,ai que me la jugo

En molts casos he criticat la Garrotxa, és pura qüestió química o les meves raons tindré, però no és per norma general, vull dir que no parlo de la gent en concret, no parlo de ningú, és una cosa global, però segurament m'equivoco, segurament és Olot, no la Garrotxa, que és incopatible amb mi.
I no ho entenc, busco raons, potser sóc jo, no ho se, però tan sols em passa aquí, potser és l'energia, els volcans, el que estigui soterrat, no ho se que és però hi ha alguna cosa que em fa repelús en aquesta ciutat.
Els pobles m'encanten, estimo Riudaura, vaig passar-hi anys i molt a gust, és un aire sa, m'agrada la gent de pagés, la gent gran que viu en masos que encara t'obren les portes i que segueixen la crisis d'una altre manera, és diferent.
Olot em deprimeix, és l´única ciutat que pot amb el meu estat d'ànim...repeteixo, potser és cosa meva, però l'aire està contaminat, no parlo de contaminació tipus Barcelona, és un altre tipus de contaminació, una que jo noto i no se com definir-la.
Quant camino per Olot em dona la sensació que estic en una ciutat trista, caduca, una ciutat que tot canvia però que sembla que el temps no passi, veig més evolució en els sectors més rurals que a Olot...tot plegat és digne d'estudi perquè encara no se perquè em passa això...i repeteixo no és la gent, vull dir que individualment hi ha gent que estimo i que m'encanta, però si miro globalment la trobo una villa agobiant, no m'agrada , el clima, una calor que mai he passat enlloc, no m'agrada el color, i és una sensació extranya de que no corre l'aire, com si estigués engabiada...curiós tot plegat.
Avui ho pensava, he treballat a Olot i venia de Les Preses, que havia fet una zona rural, venia amb un somriure a la cara, de conversar amb gent que viu en cases de pagés, que t'obren les portes i et conviden a dinar, a pendre alguna cosa, que t'ofereixen la seva hospitalitat i arribo a Olot i no se que passa, no crec que hi vagi predisposat a que no m'agradi, és que així ho noto.
De fet , parlant amb molta gent d'aqui de tota la vida , em diuen que tampoc els agrada, potser m'ho diuen a mi perquè saben que ho poden fer, vull dir que potser s'ho callen després, ja sabem que queda fatal no ser patriota, si renegues d'on ets sembla que reneguis de tú i per mi, com ha he dit moltes vegades, no te res a veure...
Jo, com que renego d'on em dongui la gana perquè no sóc d'enlloc, aixi de desgraciat sóc, i com que no em sento amb deute amb cap població perquè m'hagi rebut be, em cago amb el que vull, no tinc pàtria, tan sols gent que estimar, per tant suposo que això ajuda al que està davant a poder criticar el lloc on viu.
I és cert que la química entre la població que estàs i tú mateix és diferent a cada lloc, vull dir que ho notes quan estàs en algun indret i penses: em sento be...
Però he voltat força i mai m'ha passat aquesta falta d'aire que noto a Olot, em sorpren, i per més que estigui ben acompanyat i de bon rotllo, sempre noto aixó, que l'aire no és sa, algú ho pot entendre?
He viscut també a Sant Jaume de Llierca i també li guardo un record preciós i una carinyo especial, i vaig estar-hi de conya, vull dir que és tan sols amb Olot, osti, no ho entenc!!...
Bé, tampoc em preoucupa molt, perquè la tàctica és ser-hi poc, vull dir que és de fàcil solució, però tanco els ulls i penso en Olot, i tot el que em ve és gris, de fet jo la trobo esteticament una ciutat molt lletja, això si, amb uns voltants preciosos, però la ciutat la trobo mal construida, amb mal gust i amb una sensació de ciment brutal...però això també ho te Sabadell o altres llocs i no tinc aquesta sensació...
Be, ja paro que la gent confon a vegades la pàtria amb la persona, això m'ha passat vegades i no m'agrada decepcionar a ningú per criticar la terra que trepitjo ( que jo creia que era dels bancs però és veu que és nostre), i demà tornaré a treballar a Olot, amb il.lusió que diria aquell gran home retallador...
Em venia ganes de cagar-me en les pàtries, en totes, per mi, juntament amb la religió, les peles i les possessions erronees, ha sigut el gran mal de l'humanitat durant tota la seva existència...però no ho faré, millor em callo i crido un visca el meu país!!...que per cert no se quin és...però visca!!

com solventar el mal moment actual segons Mussolini

Acabarem a osties amb la merda de crisis, si no frena, tot s'anirà dividint, no és just, gens just perquè si hem arribat fins aqui és perquè tots estem entrelligats per un fil imaginari, no som més que una peça de dominó, i això és error de tots...perquè ara és fàcil parlar, massa fàcil , avui he llegit aquesta meravella:
"L'alternativa al capitalisme és, segons les esquerres més casposses, un sistema on el més mandrós, el que menys s'esforça, el que s'espera a qui li donin...ha de tenir el mateix que els que arrisquen, corren apostes, tenen inquietuts, perquè diuen que no és just que uns tinguin més que altres, qui serà el guapo que correrà si al que camina li han guardat una taula? crec que no funcionaria ni un mes...tots sentats esperan que ens portin el menjar a casa"

M'imagino que està fet amb bona fe, però ho trobo molt cruel, hi ha molta gent que s'esforça sense fruits i no arriben a fi de mes, hi ha molta gent que espera, és clar que si, i més que n'hi haurà....evidentment que n'hi han molts que arrisquen, tenen inquietuts, és clar que si, i perfecte, que ho facin, però el món no és tan sols per uns, si no per tots, no tothom arrisca, molts perquè no poden, altres perquè no volen i moltíssims perquè no en saben, no és tan fàcil arriscar.
Ens estem fotent un cacao mental de cal Deu, encara busquem culpables continuament, uns culpen Espanya, altres als de fora, altres a Europa, altres culparan a Grècia i altres als veíns de baix...
És clar que hi ha gent que ha fet les coses mal fetes, altres les han fet bé però molta gent que ha fet les coses ben fetes està molt malament ara mateix, per tant, no podem ser tan generosos amb la generalització. He sentit moltes vegades: que coi he fet malament per pagar la crisis?...la resposta és fàcil: VIURE...

Jo tinc una bona iniciativa, no sigui que em titllin de poc iniciativàtic:
- primer afusellaria als que no arrisquen, que s'han pensat!!, tots condemnats a mort...apa, uns menys
- després als que no tenen iniciativa els donaria la possibilitat de salvar-se si s'inventen alguna cosa que els salvin... com que no tenen iniciativa, uns quants milions menys de persones
-als que passen gana els mataria per ajudar-los a no patir...
-encara que ja no es diu tan, mataria a tots els immigrants, per si les mosques...
-als aprofitats també els pelaria, no son tants com sembla, de fet a vegades em pregunto que vol dir ser aprofitat, encara no ho se, però els mataria igual
-als que tenen iniciativa i arrisquen però s'arruinen tambe els fotaria un tret al cap, que és això d'arriscar en plena crísis?
-als que esperan que els portin el menjar a casa també morts, de fet encara no he conegut a molts que els portin el menjar,de fet els que he conegut és perquè tenien molts diners o estàven molt fututs, jo pelaria tan sols el segon grup, total...pel que els hi queda!!...
-pelaria evidentment tots els que estan a l'atur, tants anys cotitzant i ara els molts mamons s'aprofitan d'aquest privilegi...és més els faria matar pels que reben l'ajuda posterior, la dels 400 euros, la que permet una vidorra que t'he cagues!!...segur que els matarien per 200 euros, cap problema...
Com que tinc molta iniciativa encara seguria:
-aniquilaria a tots els rics, poderosos, i els que tenen inciativa, inquietuts i arrisquen, vaja , a  tots els triomfadors
-a tots els que manen també els pelaria sense contemplacions, amb un afusellament patrocinat per Bankia, que no sigui dit
- mataria a tots els que queden si és que queda algú...
- i em fotaria un tret al cap i ja està: s'ha acabat la crisi!!!

El temps

Ara no tinc temps, hauria d'estar content però no tinc temps de res, de sobte m'han donat mil responsabilitats a la feina, i no tinc temps de compartir les coses, no renegaré d'aixó, per allò de la crisis i bla,bla,bla...però el meu temps no el tinc...i és meu...
Una operació important d'algú que estimo molt, les situacions de molta gent que també estimo, les ganes de comunicar-me, les ganes de cridar optimistament, anar a veure la Susi, com la trobo a faltar!!, a la meva primera mare, al meu tiet, als meus amics, explotaré de ganes però no tinc temps...m'ha agafat aquells rampells dels meus que ho vull solucionar tot, i em falta el nostre gran tresor, el temps...
El que vivim, el de la nostra única vida, almenys conscient, aquell temps que mai més torna, cada minut, cada segon que entreguem és nostre, encara que sigui per viure o per sobreviure, però és nostre...
Ara veig a molta gent trista, tan sols quan estàs be te'n adones que molta gent pateix, i no pots ajudar i vols però no pots, a vegades ni amb un somriure perquè no has vist a ningú...
I m'agrada la feina, i no nego que m'agraden les responsabilitats, que em deixin tenir iniciativa, suposo que és una necessitat meva, però ja se sap que no es pot tenir tot, també vull temps, perquè sóc feliç i ara el necessito més que mai, no necessito res més, amb temps ja puc fer meravelles, vols màgics, xerrades voladores i compartir-ho amb tots els que estan al meu cor...
La felicitat és efímera, com tots els estats, per sort no n'hi ha cap d'etern, tot va girant...depenc de masses coses per saber si el meu estat perdurarà una setmana, un dia, o unes hores, tan és, el tinc i si no renego dels estats més negatius, i els aprofito, i els treballo i fins i tot els valoro, no deixaré de banda el meu moment actual...
No se callar, mai n'he sapigut, ho intento però no me'n surto, potser em tanco , potser estic menys sociable, com una prova més d'algú que ha sigut una mena de bandera de la sociabilitat, em va be, em va costar deixar de banda aquest punt, m'ho vaig forçar, conscientment, hem de treballar cada dia , sempre s'ha de fer, enfrontar-te als teus punts més marcats, tot plegat sempre te recompensa, et pots amagar del món ,però mai de tú mateix, i mai es pot confondre una cosa amb l'altre...
Crec que és el moment d'apendre altres colors, uns quants més, és preciós quant n'apareix un de nou, és espectacular, et dona una nova tonalitat al cel, al mar, a la gent, una més i així vas sumant mentres la vida va passant, però ajuda, fins i tot en dies grisos, perquè el gris fins i tot canvia...apendre, la base de tot, la base d'un mateix, la vida que vas creant, i cada vegada que la muntanya russa s'empina amunt, te'n adones que has pujat una mica més, gaudint de la pujada i acceptant les baixades, deixant passar el dolor, no ressistint-he a ell, no s'ha de fer...
M'avorreix el món, cada dia més, però no el descarto, no puc, encara no en se...intento no moure el cul per un sistema que no hi crec, però m'indigno, no hi puc fer-hi res, m'atabala el món, però no la gent, i això és l'única cosa que em pot fer moure...volen l'indepèndencia, volen la sanitat gratuïta, volen moltes coses que jo també vull en molts casos però veient la tristesa de molta gent potser ens oblidem del que tenim al costat, som tan globals que volem arreglar-ho globalment, des de dalt, potser si que és un remei, però en el present molta gent vol la seva independència, perquè no la te, potser no la te ningú, no ho se, potser és l'única forma global que lluitaria, per l'independència de cadascú de nosaltres, que tot no estigui tan lligat, que quant cau un que no caigui l'altre i l'altre, i l'altre, perquè aleshores qui podrà ajudar?..per mi el món funciona així i baixant esglaons ens adonarem que també individualment funcionem així, globalment...
El temps és meu, com cadascú te el seu, l'hem de mimar tan com puguem perquè mai torna, em sembla que se li diu "viure el present" i el món està muntat d'una manera que el que menys interessa és que hi hagi un present individual...
He llegit a un amic que deia: gràcies a uns nens de 6 a 10 anys he sapigut que vull fer als 37...això és apendre per mi, res escrit, res fet perquè si, res formalitzat per unes formes que mai hem escollit, ja hi eren, tan poca cosa som que ens acontentem amb el que ens donen? ...jo el primer eh....però encara que s'encaparrin a fer-nos petits, petits, a base de normes, herències i esclavituts socials, cadascú de nosaltres és un món i cada món necessita coses diferents...per nassos ha de ser així...

El Paco i la Pili

Ara mateix han marxat i com sempre, em queda una sensació extranya, bonica, emocionant...una sensació d'haver conegut a gent bona, de la més bona, tan bona que no poden ni dissimular la seva bondat en les seves faccions...
Potser no els tornaré a veure mai més, tot plegat és una casualitat de la vida, un regalet més, son els "abuelos "d'algú que estimem, però no els havia vist mai, tot i que me'n havien parlat...
Venen de Valladolid, tot i que originariament son del País Basc, tot i que els seus avantpassats no eren d'allà tampoc, suposo que com tothom, depen de quant de temps tiris enrera, els teus origens van canviant la seva ubicació...
Ella és oberta, és una persona alegre, vital, una persona bonica però no em vull quedar amb ella, no per falta de mèrit, li dono tot el del món a la gent encantadora i maca, però és que ell m'ha deixat impresionat.
És d'aquella gent que sembla que no hi sigui, parla poc, absolutament educat, silenciós, fins i tot una mica aïllat per les circunstàncies, ja que és cec i tampoc hi sent gaire, però com tota la gent que manca d'un sentit te enfortits els altres, com si l'intuició dominés les seves passes...
M'ha recordat l'època que vaig fer l'objecció de consciència. La vaig fer a l'ONCE, tinc un record fantàstic i uns moments d'alucinatge de com es guiaven per coses que els que tenim tots els sentits més o menys en perfecte estat , mai hem utilitzat...
Una cara definida des de la bondat, un parlar suau però ferm, una serenor extraordinaria però sobretot una cosa per sobre de totes, una cosa innata en ell que poca gent posseix:
Tot i el silenci de la seva prescència, tot i que sembla la part menys parlada de tota la gent, és d'aquella gent que omple, que es nota que hi és, que amb aquest do entrega  escenes calides, que tot sigui agradable, m'ha meravellat...
Ahir parlava amb la Pili, la seva dona, i evidentment em parlava fascinada del seu home, però és que realment te aquest do tan difícil de trobar en molt poca gent...omple...
Un, dos, tres...fins a vuit petons li ha fet l'Aida al Paco...jo tan sols li havia demanat els primers...qui conegui l'Aida sabrà la poca entrega petonera que te  amb els homes (de moment), alguns ni tan sols els hi ha donat ni un en tots els anys que fa que els coneix... no vol dir que no vulgui, més aviat és un joc, sap que abans li demanaven i ella és negava, i així ha continuat, regalant de tan en tan algún petó, però molts menys en molts anys que els que ha fet al Paco en dos dies...ahir em vaig quedar alucinat quant vaig veure que li feia dos petons per anar a dormir i és que realment és tan agradable que et ve de gust abraçar-lo i tot acompanyat amb aquell gest de bondat que inspira...
Tot i la ceguesa te una independència total, com tants de cecs que he conegut, però no te res a veure amb això, és ell, és així, te aquest do, i jo, quant marxava, me l'he quedat mirant emocionat, de fet pels dos, repeteixo, no vull dir que la Pili no m'ha encantat, però no se que tenia aquest home que feia entranyable la seva prescència. Ho trobo meravellós que la vida et regali casualitats com aquesta i me'l mirava i pensava que potser no el tornaria a veure, ells venen poc aqui, jo encara menys vaig a Valladolid, serà complicat...tot  i que m'han vingut moltes ganes d'anar-hi...
M'han recordat al Pablo i la Pilar, uns porters que teniem a Barcelona que jo estimava amb bogeria, que encara de tant en tant penso en ells, però sobretot en ell, una persona fantàstica que jo el vaig fer com de la familia i que hi havia un carinyo extraordinari que es va crear gràcies sens dubte a la seva bondat...
Paco i Pili, Pili i Paco, m'han regalat un fantàstic cap de setmana, i ara segueixo emocionat per l'imatge del Paco, son gent que entra d'una forma màgica dins teu, ja he conegut els "abuelos", he tingut aquesta gran sort...

Demà

De nou, quant l'endemà retorna
per llambregar amb mirada encesa
les meves coses de l'infància,
cada tall, o brot, o cada fruita
assenyalen les hores del rellotge;
Els horaris son els Deus ferotges
que sota l'umbrel.la estelada de la nit
graven amb foc les carns del meu futur.

Ni puc esdevenir un infant ni puc ser gran,
però d'ara en endavant creuré
que les grans coses son les més petites
i que són les petites les més grans

Avui he parlat amb algú, i que bé que m'ha anat...
El cor fa temps que silencia la realitat, tan sols en el meu blog ho anoto tot i mostro sense por, però després, en  el dia a dia, callo, millor callar.
Però casualitats de la vida ell també coneix l'entorn que jo vaig conèixer jo, ell va marxar per potes, jo m'hi vaig  resistir per amor...he vist tantes coses clares avui!! i ell també!!...m'ha preguntat, hem parlat, jo li he dit tot, tot el que vaig patir, fins i tot el que vaig estimar, sense embuts, i ell m'ha dit que per més lluita que hagués posat, aquell món és tan sectari com indestructible, però ja caurà, tan sols ells veuran com cau, però caurà.
Estic feliç, no se si és el mar, potser sóc jo, sóc feliç sense tancar els ulls a la realitat, a la gent que pateix, a la merda de crísis que ens repeteixen mil vegades, però sóc feliç igualment...
Avui feia un dia de colors, de molts colors i per sort la feina m'ha enviat al meu petit raconet al costat del Mediterrani, tot ajuda, però sobretot sóc jo, que recupero l'infant, l'innocència, les ganes de somiar, de mica en mica em va retornant, curiosament quan el món està en crísis, jo vaig recuperant els meus valors, com si tornés a creure en tot, fins i tot en coses que fa un mes pensava que ja no hi creia.
L'última tonteria meva, l'últim impuls tampoc no va tenir resposta, ignorat com sempre, ja m'hi he acostumat, ni tan sols fa mal, simplement fent el paperet hauria aconseguit alguna cosa, per sort no l'he fet, si l'ha cagat almenys que sigui valenta per assumir-ho i no posar-me en un lloc de " una cosa més de la vida"
Avui, parlant, m'he adonat que fins i tot vaig ser suau amb tot allò, de fet ell és molt més dur, amb un "estan sonats i tarats" ja en te prou, jo m'encaperrava a defensar el que estimava, però ella mai em va estimar, tan sols era un joc més de tota aquella cosa tan extranya que es munten entre ells, el que no entenc és perquè no es treu la màscara que vol amagar el que realment és...
jo miro els colors altre vegada, mentres alguns es perden en el coneixement teòric de tot plegat, jo busco caminar en la realitat més meva, crec que vaig escollir bé tot i que em va costar, podria haver acceptat o ser valent, vaig ser valent, vaig perdre un privilegi, em vaig creure massa tot plegat i em vaig pensar que perdia alguna cosa privilegiada, res de res, no vaig perdre res perquè en realitat no era res...no existeix, no te criteri propi, no te res de res i sobretot no ha mirat mai més enllà del que te al costat.... em sap greu per uns dies haver donat arguments perquè escrivís una altre història seva, com totes, com tantes que em va amagar, rera la gran mentida continua a tothom , a mi i als que estima, tan sols mentir tot el dia per sobreviure, potser per follar o potser per trobar una mica d'emoció, no se el perquè, però el que tinc clar és que no em va donar molt més mèrit que un simple clau, de fet és l'unica cosa que mai es va perdre amb mi, el follar, això si que no hi va renunciar fins al final...ja se sap, rera tota moralitat carca s'amaga un gran follador, això està comprobat...
Ell m'ha dit: si haguessis tingut peles tot hauria sigut diferent, o poder, potser més poder que peles!!, i diu que ho va veure clar quan va conèixer els avis, esperava trobar algú igual que ells i em diu que no, que es va trobar amb gent normal i no s'ho esperava...una cosa és ser diferent i altre cosa és ser persones en serie, com robots, un crida, tots criden, un odia, tots odien, però si un diu ara toca estimar, tots estimen però a l'endemà ja no tornen a estimar, buf!! deu ser l'òstia viure així!!!

Bankia, el món i les dents...

Em resistia a mirar la tele, sincerament n'estic una mica fins els nassos de tot plegat i em quedava tan sols en la mirada propera als amics i gent que estimo. Tot el que hi ha allà, on es decideix el que fan amb nosaltres, em va una mica gran, o sóc massa inmadur o dono massa importància a la coherència  elemental, aquella del 2+2= 4
I tinc un amic que està perdent les dents i de mentres ha de pensar com pagar una multa a hisenda i una altre que se li apropa. Algú podria dir que ha fet les coses malament, seria fàcil dir-ho, però no és així, cada dia hi ha més gent que pateix i que no ha fet les coses malament, tan sols que les coses han anat així. Ell no ha estafat hisenda, de fet anava allà i li feien la declaració, i ara resulta que no la feia bé i ho haurà de pagar, però si ell mai l'ha fet!!...
-aniria allà i els mossegaria a tots- ha dit- ai no que no tinc dents ni peles per dissimular-ho.
Qualsevol judici és massa fàcil, per tant com que externament sembla que les coses no les ha fet bé, ho pagarà, com ho he pagat jo, com ho pagarà en Pepet, i com ho pagaran molts que es pensen que tot ho han fet bé i de sobte veuran que tot s'està enderrocant i jo puc assegurar que ho pagaran, monetariament, fisicament i psicologicament...ho juro.
Poso la tele, aquest matí, a primera hora mentres espero que m'envïn la feina, em volia resistir però he posat les notícies...5 minuts...no cal més, ni tan sols em vull assabentar el perquè ni la raó...escolto que hem d'ajudar a Bankia i jo penso en el meu estimat amic, en el seu patiment, en la seva bona fe i en el seu bon cor i la ràbia m'apreta perquè a ell ningú l'ajuda... i fins i tot indirectament o directament estarà ajudant a Bankia...tot plegat es de bojos...miro el face, alguns optant per l'indepèndencia com a solució de tot, altres que tot plegat és vergonyós, altres volen una revolució, altres encara justifiquen les coses però cada dia amb la boca més petita ... ho dic amb tota la sinceritat del món, no entenc res de res o potser entenc massa, potser tot plegat és molt senzill i ens estem esforçant a trobar respostes que no existeixen...
El Xavi em va dir un dia fa temps que finalment no hi haurien països, tan sols marques, i tampoc anava tan desencaminat...diuen que és per la bombolla immobiliària, diuen que és perquè no s'ha fet la feina ben feta, diuen i diuen...bla,bla,bla...jo tan sols crec que hi ha un problema, son els diners, no hi ha més, tot depen d'això, el diner destrossa families, amics, confon els sentiments, és alguna cosa a part...si t'estàs morint i demanes ajuda és fàcil d'entendre, però els diners son diferents, si en demanes estàs en deute , va a part, és igual que no els hagis de tornar, et sents malament, no hi pots fer res i potser has escoltat, estimat, ajudat,valorat com ningú, però tú mateix et presiones...son diners!!...em sento malament...nosaltres els hem posat en un pedestal, per sobre de tot, per sobre de les persones i el sentim nostre i el volem, perquè el necessitem...critiquem Espanya perquè va posar tot el seu patrimoni en les ventes de pisos...doncs jo critico la societat perquè posem tot el nostre patrimoni en el diner...se que és incanviable però tenim tots els valors, som bona gent, tenim amor, tenim amics, familia, tenim mil coses però estan per sota de la moneda, aquesta devalua continuament a les persones...i no cal que se'm titlli de hyppie, no cal, tambè seria massa fàcil i sincerament, havent passat la meva gran crísis fa anys quan ningú la passava, m'ha resultat bastant fàcil entendre tot plegat i haver-me tornat més pràctic, no sóc res, ni hyppie, ni punki, ni anarquista, tan sols sóc jo i tot plegat em fa pena i una miqueta de fàstic.
De mentres veig als de Bankia que segueixen patrocinant a un equip de motos del campionat del món, i no vull veure més, no em cal més, ja en tinc prou...
Vull donar l'esquena a tot això, prefereixo mirar al que tenim al costat, al que pateix, al que ningú ajudarà per haver fet les coses molt menys pitjor que els de Bankia, el que se'l castigarà perquè l'ha cagat amb 2000 euros o 40000, però que perderà el pis o les dents, o la parella i no cal dir que perderà les vacances i els viatges, fins i tot potser li tallaran la llum i segur que li tallaran les ales i ja no podrà somiar...i jo que em segueixo preguntant quan li durarà? els gats tenen set vides i nosaltres en tenim una, almenys conscientment. Potser ens reencarnem i potser tenim la sort de ser un Millet a l'altre vida però ara com ara en tenim una...i qui li regalarà aquest temps que li prenen? quan podrà respirar?...estem creant una societat que tan sols la gent respirarà quan mori?...i els contes? i les il.lusions? i el poder disfrutar sense patiment?...ja se, ja se, abans ja hi era tot això, de fet molta gent ha patit molt, de fet hi han molts països que fa moltíssim que no respiren, que fins i tot quan s'ofeguen en el mar intentant creuar l'aigua que els portarà a la salvació moren a l'intent, i potser tenen 30 anys o menys i quan s'ofeguin serà la primera vegada que hauran respirat...això és el que esperem no?...jo vaig molt perdut, perquè som una raça que tirem endavant, ja per inercia, potser tot s'enfonsarà i un beneít ens dirà que ens hem de despertar ben d'hora i ho farem...no sabem estar parats, no estem preparats, ja no parlo de diners, ens han educat perquè tinguem una sensació d'inútils quan parem...no ens han preparat per quan les coses vagin malament, aquesta preparació tan sols te una recepta, el propi coneixement, però ni això pot amb el diner...jo no puc amb ell, el necessito, és la meva prioritat, he d'alimentar a la meva filla per sobre de fins i tot el sentiment de pare, és la meva responsabilitat, estic lligat a ell, més que a res més de la terra...ho reconec, m'he equivocat, sóc un esclau d'aquesta gran merda que ho compra tot, fins i tot les decisions dels nostres "salvadors" i m'hi sento d'esclau i molt ...i tots ho som i així és impossible que tirem endavant...si algú més em diu que Espanya la va cagar perquè tot ho va posar en mans del "tochu", jo els diré que la vam cagar tots que vam posar el futur en mans d'uns bitllets que manen més que Franco en la seva època daurada...i potser encara és pitjor perquè no hi ha alternativa,almenys de moment, perquè si tot segueix tan bonic com fins ara, potser l'haurem de buscar...per cert ningú pot entendre realment la crisis fins que no s'hi troba, això és una evidència claríssima, per tant els judicis que segueixin enfocats cap aquests ganàpies que de mica en mica, i no ho veuen o no ho diuen, estant creant un fastigueix cap a ells brutal....a veure com se'n surten!!...i per cert, segueixo trobant a faltar moltes veus crítiques en el món, de gent coneguda, de gent vàlida, no de polítics, siguin d'on siguin, de gent que realment la massa pot creure, perquè teoricament tenen credibilitat, però per mi l'estant perdent...a vegades penso que estan contant diners i que potser critiquen tot plegat per guanyar-ne més, no com a sentiment...crec que en Rubianes hauria anat bé ara com ara, s'hauria posat les botes i potser hauria obert més ulls...encara que ultimament en veig molts d'oberts, però encara predominen els que obren el cul...

Els pares

Fem un posat de pares els pares. Segur que tot de gent anant a sopar fan un posat de gent anant a sopar, però ahir em vaig fixar que fem un posat de pares els pares.
Les trobades, les xerrades, els moviments dels ulls que mai deixen de mirar als nens quan encara son petits, els grans comentaris de les caques, de que està cansat/ada avui, de que no ha dormit, de que te dècimes, de remeis miraculosos que tan sols serveixen quan els expliques, de mil coses... son trobades de pares, en el parc, en la sortida dels infants del cole, vaja, tot plegat i resumint que fem posat de pares.
Ahir feien el Cantània a Olot: 50 milions de segons s'anomenava...deixaré la meva crítica per un altre dia, ja que aleshores posaré posat de pare i no quedaria bé en aquest article, tan sols puc dir que va ser meravellós, i que la pell la vaig mantenir tota la funció en un estat gallinal total.
Però parlo de l'altre obra, la de fora, la nostra, la dels progenitors , i ahir, amb la pluja que feia i el caos organitzatiu, tot plegat agafava un aire quasi tràgic...aquelles cares de " ens torna a tocar anar amunt i avall" o " que be que estaria fent la migdiada" i suposo que molts pensaments de "he d'aguantar aquell paio i no el suporto" i és que ser pare t'apropa a gent que mai t'hauries apropat, també s'ha de dir que potser molta gent fantàstica no l'hauries conegut si no haguessis sigut pare. Com que els humans ens movem per grups, doncs igual que els que passegen als gossos i es troben a les vuit de la tarda en una plaça, els pares ens apleguem depenent de les activititats dels nostres fills.
Jo em torno boig amb els pares...ahir vaig optar per una altre tàctica totalment diferent, anar a la meva, si ve algú parlo, si no doncs res, no passa res. Antigament em quedava a mig saludar, o amb un gest de hi vaig però no hi anava, però ahir no.
Vaig decidir entendre tot plegat. Jo estava allà perquè l'Aida cantava en el musical, i per veure a tots els nens ,els actors i l'orquestra fent a la perfecció la Cantània. Aquest és el verdader motiu de la meva presència allà, no n'hi havia cap altre, i haig de reconèixer que em va anar molt bé, em vaig sentir molt a gust enfocant tots els sentits en els protagonistes reals de la jornada.
Estàvem asseguts el Lluís, la seva ex, la meva ex, o sigui la mare de l'Aida, la seva parella, dos coneguts més i jo, m'encanta donar una lliçó tan espaterrant de gent civilitzada i crec que tots vam estar a gust. Suposo que com tots som conscients de que ningú és possessió de ningú ,tot plegat és més fàcil. Ja fa anys que he llençat els ridículs "sang de la meva sang" o "és meva", principalment perquè no és veritat. Bé, el tema de la sang és un dir, ja ho sé, és evident que la meva sang la tinc jo i ningú més, de moment.
M'agrada ni tan sols intentar-me arreglar per anar als llocs de pares, cada dia m'agrada més ser jo, com em dona la gana, i sense esperar caure bé ni res de res. Som una mica ensopits els pares, no se si tan sols és a Olot, ara recordo que quan venen amics de fora tots em comenten això, que estan poc deixats anar aquí dalt, però suposo que és normal, perquè tothom és coneix i a l'endemà se'n pot parlar de les teves paiassades i confondre-les amb tota la teva vida, ja se sap, xafarderia te el mateix significat que deducció simple i fàcil, no hi ha més.
Els pares fem el que toca, si toca cap aquí, tots cap aquí, si toca cap allà, tots cap allà, si això li sumem que a part de ser pare, molts treballem, ara alguns menys, resulta que estem fent molta part de la nostra vida el que toca, sense més escarafalls... i sobretot ens queixem molt, moltíssim... però suposo que ho hem d'assumir no? vull dir que almenys a mi ningú em va obligar a ser pare, que jo recordi...tòpics...igual que positivament diem que és una experiència única, i si, si que ho és, evident, com també ho deu ser per qui li agradi fer rafting o còrrer en moto si li encanta la velocitat, tots son experiències úniques.
I en el fons ens donem molt de mèrit, i a vegades escolto com despreciem als que no tenen fills, com si no es puguessin queixar de res, és clar, ells tenen temps.
Potser simplement és una elecció, influenciada pels valors i per mil herències i mil contes que hem llegit, algú ha de procrear no? si no malament aniriem...o no? potser ara aniria bé que paressim, ja som molts en una terra tan explotada i reciclada...
Però també escolto als que no volen tenir fills, una altre opció. En molts casos ho fan per no renunciar a res, i tenen la seva lògica, tot i així, se'ls titlla moltes vegades d'egoistes i tampoc ho entenc, és una opció tan vàlida com la de ser pare...jo a vegades penso que molts que els diuen egoistes el que pensen realment és que tenen enveja, però tampoc vull assegurar-ho.
Jo sóc pare i no se a que estic renunciant, si és que ho estic fent, però evidentment si jo vaig triar ser-ho , no puc tenir una sensació de renunciar...de fet si jo ara estigues viatjant per tot el món, i treient tot l'esperit nòmada que sempre m'acompanya, doncs estaria renunciant a ser pare, vull dir que la balança la posa un i ja està, no hi ha més...a la meva manera he compaginat el nomadisme i la paritat d'una forma suau, no es nota molt però no paro quiet i de fet el nòmada no parla de quilometratges de distància, almenys així és com ho veig jo i com que ara tenim la sort d'estar rodejats de tantes cultures diferents, els que no podem viatjar de veritat, vull dir no dues setmanes i ja està, doncs escoltem els natius de diferents llocs però des d'aquí.
El que si que tinc clar i això si que ho he pogut constatar, que no hi ha millor versió que els dels mateixos natius, alguns que venen d'allà t'ho expliquen, però com els interessa, occidentalitzan les paraules, no val.
Quan va nèixer l'Aida vaig entendre que m'havia posat en un altre món, ho vaig notar un dia. Erem molts pares parlant de les caques de les nostres princeses... colors, textures, ritme fecal, i jo en un moment de silenci em vaig baixar els pantalons i vaig plantar una gran merda adulta i vaig dir amb veu fina i educada:
-Així cago jo...
Bé, això últim forma part de les coses que em venen al cap a vegades que estic en un lloc, de moment no m'he deixat anar tan encara en la meva vida, però ningú em treu que m'ho imagini...
Un dia em va dir un pare: - jo no suporto els nens- ...acte seguit em va dir que la seva dona tornava a estar prenyada i jo vaig pensar: pobrets nens! , aquest home si que ha fet una gran cagada consistent...ell tot "machu" i futbolero...ara els nens ja son pre adolescents i juas, juas, juas, la nena ha sortit futbolera i el nen jugant amb nines...juas, juas, juas....la sang de la seva sang li ha sortit distorsionada...suposo que se'n adona encara que la veritat és que no els mira gaire...ell volia l'herència del seu cognom i li ha sortit a l'inversa tot plegat...faré tres juas per aquest gran pare: juas, juas i juas!!
Jo he tingut d'apendre molt, no m'agraden les multituts, no m'agrada fer el que toca, no m'agrada fer el paper i la veritat és que quan vaig voler ser pare ni ho havia pensat, m'ho he trobat, però compensa amb les coses que sabia que m'encantarien, sobretot una, l'educació dels fills, parlar amb ells, estimar-los, els mimitos i ara que es fa gran , les inmenses xerrades...tenia assumit el patiment, sóc patidor de mena, però en la balança el resultat és evident, però principalment per una cosa, perquè m'encanten els nens i amb ells em torno a educar, perquè encara que no ens adonem, els adults perdem molt l'educació en el dia a dia, de totes formes no cal ser pare per això, es tan sols pendre'ls una mica en serio, i no fent l'eterna norma de "jo sóc més gran, jo en se més"...un tan sols sap de les experiències que viu i això no es pot confondre amb l'essència, i ells la tenen molt més accentuada que nosaltres, va be empapar-se d'això per recordar qui som...

...en fi, pares...i mares, és clar...curiós que sempre utilitzem el masculí per generalitzar, ai senyor!!...veus! ai senyor!!, no ai senyora!!...be, prou, ja paro...veus!! paro!! he dit paro i no para!!...ah no, que això no és el que deia...perdó, ai, perdà...ai,ai,ai...................PROU!!

Battleship

Tinc tres nenes a casa, sota la meva responsabilitat, amb tot el que això implica, almenys ni que sigui per un dia l'educació també entra en el pack de la responsabilitat. Amb els seus pares haviem quedat que les portaria al cine, i després del cole hem berenat a casa i ens hem encaminat al cinemà.
No feien cap pel.lícula apte per nens, tan sols una per més de 7 anys, hi ha marge, una en te 10 i les altres 11.
Battelship és diu la meravellosa peli.
Però no n'estava convençut, pregunto al noi dels refrescs, no en te ni idea, pregunto a la noia de la guixeta:
Perdona, saps si realment està bé aquesta peli pels nens?
I em diu:- si,si, i tan!! jo hi vaig annar amb el meu fill de 5 anys i va estar genial , és molt guapa...
5 anys, son menys que 7, si les que porto en tenen com a mínim 10 tenim un marge evident de 5 anys, podem entrar, tot i que l'argument no em feia gràcia.
Bé, no entraré a comentar la gran merda de peli que he vist, plena de tòpics, amb un profund patriotisme desmesurat nord-americà i amb un guió que fotia pena, no crec que valgui la pena dir res de tal merda, no cal...
Però és escandalós que tinguin les penques de dir que la poden veure nens de més de 7 anys, però com tenen aquesta barra?...jo hauria marxat de la sala ,evidentment, però elles estaven xerrant i passant de la peli i com que no hi havia ningú més i els diners no eren meus he decidit aguantar, tot i que tenia clar que demanaria perdó als pares per portar-les a veure tal animalada.
He vist més sang que mai, he vist morts, he vist una raça extraterrestre més tarats que la nostra, he vist guerra, bombes, mutilacions i altres cosetes apropiades per nens majors de 7 anys...
He vist com deixaven com a subnormals als xinos, als japonesos i en general, a tot que no fos americà, he vist la bandera de les estrelles mil vegades, he vist un argument penós i molta violència, ja se que em repeteixo , però és que era brutal, tot era violent...
Tan sols dir que qui es carrega als èssers poderosos que venen d'un altre planeta és la marina jubilada dels estats units, amb un vaixell de la segona guerra mundial que el feien servir de museu, ja que els alienígenes s'havien carregat tots els marines i tots els vaixells, però per sort quedaven els abueletes ex-combatents...
Això si, no he vist una escena de sexe, ni una, suposo que per això ja foten el cartellet de que hi poden anar nens. No he vist ni un valor, i si n'hi havia algún, devia estar amagat rera alguna gesta patriòtica, cosa que en el meu cas ja no em permet veure el valor que hi pugui haver.
És per denunciar a la distribudora o a qui sigui responsable de catalogar una peli d'apte o no apte per infants...a part de la dosis petita de por degut als  rostres dels extraterrestres, fastigosos...he sortit del cinemà emprenyat, a punt d'anar a la noia que m'ha venut les entrades i dir-li que si conec el seu fill li regalaria un trosset de dit, ja que és preciós un detall com aquest. He sortit emprenyat amb el món i les continues equivocacions morals que patim, realment he sortit amb unes ganes de marxar d'aquesta societat alucinant, no hi ha dret que es puguin fer aquestes coses  impunament, és que ningú controla coses tan importants com aquestes?
Elles no han volgut marxar, això que jo he insistit. Per sort, després, he fet un recompte de valoracions infantils i he entés que no s'han assabentat de res, tot i així m'he sentit avergonyit de portar-les allà, i sobretot avergonyit perquè puguin pensar que els adults els podem deixar veure aquesta animalada i en canvi els haguem d'explicar el conte de la cigonya quan parlem de sexe...no,no, no ho puc entendre

                                         
                                                             

Pep, gràcies

M'agrada el futbol, que quedi clar, m'agrada com a esport, ja no és el meu preferit però és manté en una privilegiada posició, dit això començo:
Veient l'adeu del Guardiola tot plegat em fa una mica de por, no podem endiosar a gent que en el fons no ha fet gran cosa, o si més no, tan sols ho ha fet en un àmbit...entenc que el seu personatge, de la seva persona no opino ja que no el conec, és agradable, sap parlar i en un món, el del futbol, on els tòpics i les imbecilitats son una epidèmia s'agraeïx algú que parla be, però com tanta i tanta gent pública d'aquest país. Tan sols escoltant-lo alabar al Getafe o al Betis, elevant-los a un potencial tipus Milan o Manchester, podriem dir que la seva credibilitat queda entredita...però vaja, entenc que per molta gent el Barça és un sentiment i el continu endiosament entra dins de la normalitat.
El paio va dir un dia que ens haviem de despertar ben d'hora per aixecar el país i atenció: ha quedat com una de les frases de l'any!! com si d'un filosof es tractés. No crec que n'hi hagi per tant i més sapiguent que actualment hi ha molta gent que és desperta ben d'hora per tan sols observar la seva davallada social.
Ja que ell és un referent, com molts altres, trobo a faltar la seva valentia, perquè ningú d'aquests que la gent i nens admiren es caguen amb els bancs o amb el format subrealista de la societat que vivim? ah no, queden bé i a sobre no diuen res, si més no original.
Un altre Déu, en Messi...aqui ja no dic res perquè si fessin una entrevista a la pilota que tan bé domina, segur que diria coses més interessants que aquest virtuós futbolero...tot un referent!...i segueixo trobant a faltar gent pública valenta, que és mulli, que diguin les coses tal com son...cert és que no és la seva feina, però aleshores que no donguin remeis màgics per tirar el país endavant: despertar ben d'hora diu el geni!!
Però el futbol és aixó, mou masses, més ben dit, les domina, crea odis i amors, passions incontrolades i posem en un pedestal a personatges que no son res, res de res i que en un moment com aquest no diuen res, però res de res...
I sincerament, jo que puc veure el futbol com a espectador, no com a fanàtic, els 22 personatges, homes fets i drets, que es passegen pel camp, foten pena, però pena de debó, potser més que dos tontaines que es discuteixen a dins d'un cotxe escridassant a l'altre per el suposat error que ha comés....
Tan sols s'ha de llegir els llavis dels futbolistes i s'observa fins on arriben les seves profundes converses, no gaire més lluny que les infinites escopinades que tiren, perquè no paren de llençar-ne per tot arreu...
I quan veig a l'àrbitre que els esbronca, l'escena ja es torna patètica i si, si, tot això es converteix en referent per els nostres nens, perquè un mira el facebook després d'un partit de futbol i podrà veure que la gent més divertida i genial es torna , de sobte, en una font de tòpics...
Conec a un que em diu que el futbol enmalalteix al món, de fet potser si,conec a altres que diuen que el que fa es amansar les feres, que allà la gent es desfoga, cridant fill de puta a l'àrbitre de torn o comprobant que la ceguesa i el fanatisme van junts de les mans a l'hora d'evaluar una jugada dubtosa...
La meitat de la gent que mira el futbol li agrada  el Barça o el Madrid però en realitat no suporta el futbol en si, però no ho saben...m'ha passat mil vegades estar mirant un partit i sentir comentaris de gent que tan li fot l'esport en qüestió. Alguns em diuen: a mi no m'agrada veure el futbol, tan sols quan juga el Barça...entendria que tan sols quan juga el meu fill, o el meu amic, però no, ho diuen perquè els agrada el Barça...com si jo mirés un partit de basquet perquè juga el Joventut, però no suporto veure el basquet..no ho entenc.
 Molts estimen aquest esport perquè ja de petits a casa els ensenyaren a estimar l'equip que tocava, o la gent és pensa que els odis son de cadascú? ni molt menys, els odis, per norma general, no son més que herències en molts casos ni explicades ni parlades, son perquè si, perquè toca i ja està i la realitat és que sigui el grau que sigui, odiar és molt dolent, mai pot ser bó, perquè de l'odi a la confusió tan sols hi ha un pas i segurament aquest pas està format de centenars de persones que han mort defensant un equip de futbol, un país o un amor, tan és el que sigui, ensenyar a odiar hauria d'estar prohibit...
L'altre dia li deia a un: però mira que és burro el Messi quan no juga a futbol!!, i em va contestar: i el Ronaldo?, el Ronaldo que? ...també- li vaig dir- tranquil home, també és burro...
Però el Guardiola ha marxat, marcant una època daurada de titols i bones paraules, no em poso amb el seu caràcter, no el conec ni jo ni molta gent que l'adora, però no n'hi ha per tant, no cal dramatitzar un adeu...ara ell ja és pot despertar ben tardet, contar diners, declarar-los a on li dongui la gana i estafar hisenda les vegades que vulgui, perquè ell, com el Jordi Pujol i com tants altres ilustres, ja tenen carta blanca en aquest país blaugrana...a partir d'ara qualsevol barbaritat que digui serà ben rebuda, perquè ja està, és un Dèu, ha fet molt per tirar tot això endavant i jo penso tan sols una cosa: es un simple personatge, ningú sap com és...crec que el dia que l'home senti la mateixa passió per l'home que pel futbol millorarem, ni tan sols el fet de pensar que en el futbol el més racista pot estimar a un negre de nom Abidal, fa pensar que tot plegat és un altre tonteria més de la nostra incoherent raça humana...
per tan, i sense res personal, gràcies Pep, però tan sols pel futbol, res més...

                                                   

La follia raonada

És dur ser un privilegiat i sobretot quan perds aquesta condició.
Com oblidar que l'alé anava i venia tota la nit, com sentia la seva respiració que entrava dins meu i em donava vida i jo li retornava amb més força i ens despertavem plens un de l'aire de l'altre.
Fins l'últim dia la passió era infinita i tot i així ens vam dir adèu, no era la primera vegada que deia adèu a una persona però mai des del sexe enlairat...com puc tornar a la terra?
Des d'aquell instant tot se'm fa extrany, com deia ahir, tancat en la cova per por de mostrar res de mi, res que no sigui l'humor, el sarcasme o els meus sentits, però si algú s'acosta me'n vaig corrents.
L'estiu passat vaig estar a punt de sentir una cosa semblant, de fet els ulls em van brillar, de fet ja havia escrit un article dedicat a allò, però el vaig haver de borrar, eren més les ganes que la realitat.
Em nego a compartir res meu amb ningú, parlo fisicament, m'he tancat en una cova de dimensions gegantines en les quals m'esbarjo continuament jo solet...i em repeteixo mil vegades: no ho mostris Alex, no ho facis...
I d'alló que queda? odi, un odi enfurismat que no em deixa ni em permet entregar res amb simplicitat, i no se com fer-ho, tan és el meu estat d'ànim, tan és el que passa en el món, jo m'he estancat en un sentit de la vida, com si hagués dit que ja en tinc prou.
Potser per ella tot plegat era un joc, però per mi era la meva lletra i els meus colors, i mica en mica vaig arrodonir el meu conte sense saber que ella ja no hi era, i tot per un ogre moralista que ha passejat la seva tita per mig món.
Maleïda moral que mai permet deixar acabar als infants els seus contes màgics...
Avui s'han obert els ulls, altre vegada, potser la llum solar m'ha desvetllat de sobte, o potser que m'he tornat més pràctic, però hi ha una part de mi que ha dit que prou i aquesta és la d'home, i potser sóc massa jove per desapareixer d'aquesta il.lusió, però no puc retornar a la terra, em costa, no se com entregar-me sense por.
De jovenet sempre deia que si la vida ja s'havia acabat mai sobreviuria, era meva i tan sols meva i podria fer amb ella el que em dongués la gana, preferia no arrosegar res per la terra, abans desapareixer, suposo que eren somnis d'heroi, o de valentia, no ho se, de fet a vegades sóc tan feliç que tot explota i a vegades sóc tan poca cosa que tot també explota, se li diu la bipolaritat de l'explosió, sigui com sigui exploto.
Però tan sols  en un sentit he canviat, i és un que hi pertany molta part dels contes més bonics, o dels somnis més oberts, o del futur més esperat...estic condemnat a no estar mai més amb ningú, ho vaig saber aquell dia, ho vaig tenir molt clar... en un principi, el meu espèrit literari volia convertir-ho, com tantes cançons, en una dolça condemna, però la realitat m'ha superat, d'allò m'ha quedat odi i amb odi és impossible estar amb algú.
I com fer net? no es pot, mai podré fer net d'aquell conte, mai, perquè el silenci ha escrit les últimes pàgines, les van deixar en blanc, no va haver-hi guió, ni un principi, ni un argument ni un final, ni tan sols una dedicatòria, totes les paraules que van sorgir, desordenades, venien dels sentits, sense raó, tan sols el sentir i és va escriure un conte que mai tenia forma, tot estava en l'aire, segons bufava el vent, ara venia, ara marxava.
El final va ser tan brusc com el principi, res va poder amb l'altre conte ja escrit, ja acabat, ja sentenciat...el nostre intentava agafar forma i temps en un lloc on no existiem...impossible tornar a estimar, puc fer-ho com a amic, com a pare, com a fill però mai com a amant, no podria donar res de res, per tant i rebuscant sempre en la meva coherència vaig decidir parar i així ho vaig fer, en sec, mai més...
Si una cosa em van fer veure quan els dos contes es creuaven, és que no pots enganyar a ningú, si no vols no vols i ja està i en els meus intents posteriors, tan sols hauria acabat enganyant i per sort meva les persones que s'han creuat eren fantàstiques, per tant vaig marxar, no suporto fer mal i ara encara menys, que he sentit com un ogre ratllava paraula a paraula la meva poesia.
Em vaig arrastrar, vaig demanar com si d'una novela russa es tractés el perdó d'una cosa que no sabia que era, quin era el problema? que existia? que era un cabronàs? però algú em podrà dir algun dia quin era el problema? potser així hauria ofegat l'odi en el raonament i no en aquesta mena d'extranya sensació de ser un poeta enamorat d'una musa que provocava les meves paraules per fugir rapidament sota la falda de les seves lletres, aquestes si, escrites en or...
Hi han molts tipus de condemnes, jo n'he viscut més d'una, algunes de molt pràctiques que durant molt de temps encara en sentiré a parlar, però altres son màgiques, aquestes si que son doloroses, les que surten del teu cor, de tú, la condemna que tú mateix has creat per creure massa que les fades existeixen...
Tot i així, o tot i això, no renuncio a la meva felicitat, no te res a veure, parlo d'una cosa que s'ha desmuntat mentida rera mentida, descobrint les coses un cop ja han passat i intentant no recordar les cares de la gent que els vaig regalar les meves paraules, els meus sentiments i em van contestar amb un silenci burlesc...molta gent m'havia avisat, però com sempre la meva tafaneria a saber-ho tot em va portar ben bé al mig d'on tanta gent m'havia dit que no hi anés...però la passió de viure, de sentir, d'estimar, de volar pot amb mi...o podia amb mi, ara ja no, tot és més racional en aquest terreny, potser per això la meva follia tan buscada l'encamino cap a altres cantons...i quan parlo de follia, parlo positivament...m'entristeix la raó absoluta, el meu vol és la meva vida, el que visc tocant de peus a terra és massa fàcil, per tant la meva bojeria hi serà, però mai més en el lloc més bonic, ja que compartir-la amb algú havia sigut sempre el meu somni i tot era una mentida, i finalment, qui menys paraules va posar en l'epíleg, he sigut jo...sempre em quedarà el blog...

La cova

Em van parir impulsiu, i per més que ho intento no ho se canviar, de fet és complicat fer-ho, ja que quan te'n adones de que ho has sigut ja és massa tard, o sigui que és un peix que és mossega la cua.
Sempre dic el que penso i quan callo és perquè no tinc res bonic a dir i em poso a la meva cova a reflexionar, aleshores qualsevol moviment em molesta, és com si tingués una necessitat absoluta de solitut.
Intento no fer-ho gaire, principalment perquè sóc pare, tot i que ella ja em coneix i sap que aquests moments existeixen, de fet no sóc persona d'enganyar el meu estat d'ànim, mai me'n surto en això, segurament per culpa o gràcies a l'impulsivitat.
Però aquesta em retorna, no hi ha resposta física, no hi ha una veu de contesta o una patada al cul, les dues coses son vàlides, tan sols arriba silenci i aleshores surt el meu orgull, que per mala sort en tinc molt, tot i que el camuflo entre somriures, i quan el meu orgull em diu: "que fots?", la meva impulsivitat ja ho ha fet, no se si m'explico.
I retorna i me'n vaig d'aquest món, encara que hi sigui, en realitat no hi sóc, i me'n penedeixo d'haver dit segons que, i no hauria de ser així, perquè ja se sap que quan dius una cosa perquè la sents, hauries de no esperar resposta, ho entregues i ja està...però el problema és que ho faig amb tothom, m'explico:
Evidentment si és una persona molt etimada és diferent, tot està clar, vull dir que no necessito que m'ho retorni, amb les seves orelles ja en faig prou. El problema és que jo també ho puc fer un dia en un bar, o treballant o pel carrer, si hi ha alguna cosa que em desperta algú, si és bonic, ho dic i ja està, sense més importància que això...però sembla que no existeixi el terme mig, si dius alguna cosa bonica a algú que no coneixes pots portar confusió, sobretot si és dona...m'imagina que pensa que dec voler alguna cosa o que potser és molt important per mi , i no és això, és present i prou...tot i així si aquesta persona és tan sols d'un dia, no hi ha problema, però si és d'aquella gent que vas veient de casualitat finalment optes per amagar-te, qualsevols ignorància és sinónim de cova per mi, no hi puc fer res.
He descobert que a un home li puc dir el que vulgui, no hi ha cap problema, però quan li dic alguna cosa sorprenent a una dona, i dic sorprenent perquè potser no toca, ja l'he cagat, així em sento i així ho noto...
No entenc gaire de normes en la meva vida personal, em toca cumplir amb els protocols en el món laboral, o en els llocs més classificats de la societat que vivim, però en la personal tinc una lluita continua per deixar-me anar, (no analment) , és quasi una necessitat imperiosa per trobar el meu ser en aquest planeta, però no ho se portar als últims extrems, ja que quan no hi ha resposta crec que potser he molestat o que m'han malintepretat i em panseixo de cop i volta.
I m'amago, m'amago molt perquè potser no sóc capaç d'entendre que les regles son unes i que no les pots canviar, quan des de dins hi ha alguna cosa que em diu que en el àmbit més personal cadascú hauria de posar les seves regles, sense molestar a ningú, evidentment i aleshores penso que molesto, no hi puc fer res.
Miro enrera, sense mirar el mirall és clar, i veig que no he canviat tan, segurament si una cosa em definia era les meves relacions amb les persones, mai parava de conèixer gent nova, m'alimentava de les paraules dels altres i de les vides dels altres, finalment potser si que mai he madurat com toca, o no ho se, però abans entenia a tothom i ara em costa molt més i em pregunto si és l'edat.
Hi ha una edat on tot està permés i pots conèixer a qui vulguis? i n'hi ha una que no, que ja no toca?...potser és això...hi ha una edat on encara pots confiar i una altre que toca no confiar tant?...però miri per on m'ho miri ho trobo penós, perquè de gent interessant n'hi ha tota la vida, o es que toca definir-ho dels 15 als 25 anys i ja està?...vull dir: tan encasillats estem que hi ha una edat per cada cosa? ...tan esclaus de l'edat que tenim som? jo porto una confusió brutal en tot això i me 'n adono, com va fer el meu pare, que em vaig tancant, sense por de mostrar el que sóc, si no no podria escriure un blog públic, però ja tot queda en les paraules, no en els fets...cada dia crido més fluix que estimo o que trobo a faltar a algú, cada dia em dona més la sensació que pot molestar, i tanco la cova amb clau....
Però el meu sentit més individual / ista em salva finalment, ja que sempre he anat a la meva, una evident defensa de la necessitat que puc tenir de la gent, de fet ha sigut una defensa treballada, ja que la solitut l'he buscat tota la meva vida, potser per defensa, potser per necessitat, no ho se, potser un dia ho sabré.
Curiós que un misatge preciós d'un amic no tapés tot aquests dubtes, però és que poster és a l'inversa, veure el que vull em fa dubtar encara més...
És com si l'eufòria em dominés i cada dia estigués més i més inflat i em deixo anar i començo a dir tot el que els altres desperten en mi, i més i més i quan arribo a un punt que penso que potser ho he aconseguit, un petit detall, potser intrascendent, potser poc important, pot amb tot el que vull ser i mai acabo de ser i retorno a la por i a l'amagatall....tanco la cova, bona nit.