El temps

Ara no tinc temps, hauria d'estar content però no tinc temps de res, de sobte m'han donat mil responsabilitats a la feina, i no tinc temps de compartir les coses, no renegaré d'aixó, per allò de la crisis i bla,bla,bla...però el meu temps no el tinc...i és meu...
Una operació important d'algú que estimo molt, les situacions de molta gent que també estimo, les ganes de comunicar-me, les ganes de cridar optimistament, anar a veure la Susi, com la trobo a faltar!!, a la meva primera mare, al meu tiet, als meus amics, explotaré de ganes però no tinc temps...m'ha agafat aquells rampells dels meus que ho vull solucionar tot, i em falta el nostre gran tresor, el temps...
El que vivim, el de la nostra única vida, almenys conscient, aquell temps que mai més torna, cada minut, cada segon que entreguem és nostre, encara que sigui per viure o per sobreviure, però és nostre...
Ara veig a molta gent trista, tan sols quan estàs be te'n adones que molta gent pateix, i no pots ajudar i vols però no pots, a vegades ni amb un somriure perquè no has vist a ningú...
I m'agrada la feina, i no nego que m'agraden les responsabilitats, que em deixin tenir iniciativa, suposo que és una necessitat meva, però ja se sap que no es pot tenir tot, també vull temps, perquè sóc feliç i ara el necessito més que mai, no necessito res més, amb temps ja puc fer meravelles, vols màgics, xerrades voladores i compartir-ho amb tots els que estan al meu cor...
La felicitat és efímera, com tots els estats, per sort no n'hi ha cap d'etern, tot va girant...depenc de masses coses per saber si el meu estat perdurarà una setmana, un dia, o unes hores, tan és, el tinc i si no renego dels estats més negatius, i els aprofito, i els treballo i fins i tot els valoro, no deixaré de banda el meu moment actual...
No se callar, mai n'he sapigut, ho intento però no me'n surto, potser em tanco , potser estic menys sociable, com una prova més d'algú que ha sigut una mena de bandera de la sociabilitat, em va be, em va costar deixar de banda aquest punt, m'ho vaig forçar, conscientment, hem de treballar cada dia , sempre s'ha de fer, enfrontar-te als teus punts més marcats, tot plegat sempre te recompensa, et pots amagar del món ,però mai de tú mateix, i mai es pot confondre una cosa amb l'altre...
Crec que és el moment d'apendre altres colors, uns quants més, és preciós quant n'apareix un de nou, és espectacular, et dona una nova tonalitat al cel, al mar, a la gent, una més i així vas sumant mentres la vida va passant, però ajuda, fins i tot en dies grisos, perquè el gris fins i tot canvia...apendre, la base de tot, la base d'un mateix, la vida que vas creant, i cada vegada que la muntanya russa s'empina amunt, te'n adones que has pujat una mica més, gaudint de la pujada i acceptant les baixades, deixant passar el dolor, no ressistint-he a ell, no s'ha de fer...
M'avorreix el món, cada dia més, però no el descarto, no puc, encara no en se...intento no moure el cul per un sistema que no hi crec, però m'indigno, no hi puc fer-hi res, m'atabala el món, però no la gent, i això és l'única cosa que em pot fer moure...volen l'indepèndencia, volen la sanitat gratuïta, volen moltes coses que jo també vull en molts casos però veient la tristesa de molta gent potser ens oblidem del que tenim al costat, som tan globals que volem arreglar-ho globalment, des de dalt, potser si que és un remei, però en el present molta gent vol la seva independència, perquè no la te, potser no la te ningú, no ho se, potser és l'única forma global que lluitaria, per l'independència de cadascú de nosaltres, que tot no estigui tan lligat, que quant cau un que no caigui l'altre i l'altre, i l'altre, perquè aleshores qui podrà ajudar?..per mi el món funciona així i baixant esglaons ens adonarem que també individualment funcionem així, globalment...
El temps és meu, com cadascú te el seu, l'hem de mimar tan com puguem perquè mai torna, em sembla que se li diu "viure el present" i el món està muntat d'una manera que el que menys interessa és que hi hagi un present individual...
He llegit a un amic que deia: gràcies a uns nens de 6 a 10 anys he sapigut que vull fer als 37...això és apendre per mi, res escrit, res fet perquè si, res formalitzat per unes formes que mai hem escollit, ja hi eren, tan poca cosa som que ens acontentem amb el que ens donen? ...jo el primer eh....però encara que s'encaparrin a fer-nos petits, petits, a base de normes, herències i esclavituts socials, cadascú de nosaltres és un món i cada món necessita coses diferents...per nassos ha de ser així...