silenci

Entregar el silenci, segurament és el més gran que li pots donar a algú, tots els teus silencis que han mudejat durant molts anys, i que de sobte els entregues, confiant plenament que has escollit be, ho vaig fer per primera vegada no fa gaire, no ho havia fet mai, i no crec que ho torni a fer, tot i que m'encantaria que tornés a no callar.
El dia que em va dir que ni en els records tenia un espai únic per mi, vaig convertir el poc sentiment pur que em quedava en ràbia, que de mica en mica ha anat marxant, però en dies com el d'avui i per instants torna amb força...és com el que va a fer esport per desfogar-se, jo tinc aquesta ràbia quant el dia no acompanya tan o jo no acompanyo tan bé al dia, mai se sap ben be si és una cosa o l'altre.
Ara ja no recordo res, mai m'havia passat, jo tampoc li he guardat un lloc per ella soleta en la meva memòria, és va encapritxar tant a barrejar-ho tot que ho va aconseguir, la ràbia que li tinc al seu pare per haver fet mal a tanta gent també l'he barrejat amb el seu record, no hi puc fer res...
Tot i així el mal més gran el vaig provocar jo, quant per primera vegada a la meva vida vaig entregar els meus silencis, en pots entregar un aqui i un allà, però poques vegades o cap, pots treure'ls tots pel mateix destinatari...un luxe, vaig pensar, un privilegi poder-ho fer i sobretot vaig pensar que ella també ho feia amb mi i no va ser així, ella va saber administrar les coses, jo no, vinga donar tots els meus grans secrets, tots els meus pensaments més amagats a una persona que ni tan sols ha sigut capaç de retenir un espai per mi únic, ni quant estava amb mi, ni quant no ha estat amb mi, i a sobre dient-m'ho a la cara i sense cap mena de vergonya...
No ho nego, em fot haver-ho donat, em fot molt, i a sobre, intentant arribar a algun indret, vaig regalar també molts silencis a gent que m'odiaven perquè em follava a la seva princesa, això també m'ha fet mal, posar el meu pare entremig d'aquelles paraules, compartir amb ella els meus racons secrets, entregar tot el meu món, filla, amics, familia, per tan sols rebre això...
Suposo que el dia és gris per moltes raons, una perquè operen a la meva mare, la més bona de les dues que tinc, i vulguis o no vulguis no ajuda, ja que m'agradaria estar amb ella tot el dia i per la feina no podré, ja que just dilluns he d'estar en una presentació de zona, tot i així baixaré, pujaré, baixaré i tornaré a pujar, per sort encara tinc les meves prioritats intactes...
Però la ràbia no surt per això, son els maleïts silencis entregats, no els puc recuperar muts, els te tots ella, és l'única persona del món que si posés una mica d'esforç podria saber tot el meu ser i tot i així, encara és creia les paraules que li arribàven per l'altre cantó, dels que no havien sentit mai un silenci meu en tota la seva vida, dels que tan sols coneixien de mi el meu somriure o el meu sentit de l'humor, part vital en mi, però evidentment és tan sols una part...
I  em fa mal saber que jo en realitat no se res d'ella, m'ho va amagar tot, m'he anat assabentant després quant l'he escoltat o llegit, estava ben encegat, no és més que una repetició del seu pare, una persona que seria capaç de recuperar a algú que odia per diners, pel seu be, com em deia l'amic d'ells, si haguessis tingut diners o poder res d'això hauria passat...Em fa  por haver-me enamorat d'algú així i ho vaig fer i molt, com mai, és trist però és així...
A l'hora de dir adeu tot igual, va follar amb mi fins l'últim dia però mai em va donar el mèrit de res, vull dir el meu mèrit, crec que tothom en te algún suposo...i jo , a base d'això li he anat treient tots els mèrits, un rera l'altre, i sóc incapaç de recordar res pensant que era veritat...tinc una relació fantàstica amb la Laura, una relació bona amb la Sandra, ja que la vida ens ha distanciat però tenim un gran carinyo un per l'altre i a vegades tenim contacte via mail o telf, i tinc records preciosos d'elles com a persones, en canvi aqui no puc, no m'ho ha permés, i avui m'ha sortit ràbia...cert és que fa un any la tenia amb mala llet i em retornava, ara ni això, tinc ràbia i prou, però no m'agrada aquest sentiment, puc estar be i la tinc igual, no se, és tan extrany...però això si, els silencis els te ella i el joc malparit que em van fer jugar aquella familia els va col.locar  en un lloc inaguantable, costa molt dir a algú: aqui tens els meus mèrits, les meves lluites, els meus treballs interns, en definitiva, aqui tens tot el meu jo i que te'l possin en aquell lloc tan caspós i feixista i maxista i territorial, buf!, justament tot el contrari del que sóc en origen, tot i que haig de dir que l'amor ho transforma tot i si és cec fins i tot tú mateix acabes convertint-he en tot això...
Se que en part la ràbia ve perquè l'Aida em pregunta per ella i he de fer un esforç per no trencar-li el bon record que te d'ella, però cada dia em costa més, ja no se com fer-ho, ja és gran i veu que ja no em surt cap paraula de comprensió, i quant ella em diu que m'estimava molt, jo ja no li puc dir que si, perquè si m'hagués estimat molt mai m'hauria posat en un lloc de o tu o els altres, això no és estimar, és posseïr, és diferent...com diu el meu gran amic: l'amor està per sobre de tot, en majúscules, no es pot comparar amb un altre amor, això ho esmicula tot...el meu sentit de l'humor avui el guardo per mi, al blog li deixo una part del meu ser que encara ha d'apendre a passar dels estafadors i aprofitats...