Recerca

Tocava les estrelles amb les puntes dels dits, potser allà justament, on els seus pensaments el sol i la lluna es trobaven, va retornar a l'infern, no era de dia ni tan sols de nit, només existia aquell raconet invisible on res es podia controlar i on res era tan irreal com el que cada dia vivien tots els èssers humans.
Potser era allà on ell coneixia la veritat, justament en el punt on es trobava, on les eternes cadenes de l'imbecilitat es començaven a esquerdar, potser era allà on la veritat li fumia un cop al cap tan gegant que tot d'estrelles s'escampaven pel seu voltant i en cadascuna d'elles, un somni per descobrir o un somni ja descobert...
Obria els ulls, ja tornava a ser aquí, semblava que era un altre més, un d'aquests que segueix la seva pròpia ombra fins arribar no sap a on, perquè ni tan sols hi havia un lloc per arribar, però tots hi anàvem, segurament pensaria que l'indret final era el més conegut, la mort, però la mort no era un indret visible, segurament era una continuació, o no, ves a saber, pero ell seguia pensant que en aquesta vida existia un altre paradís, o un altre infern...
Per això adorava el somiar, perquè allà els límits no existien, potser per això es despertava, com ara, sobresaltat, sense entendre ben bé quin missatge li havia deixat la seva imaginació...
Perquè ella estava allà, i el mirava, el mirava darrera del seu amant que l'ofegava orgasmicament contra la paret, la cara de desig el mirava a ell, però el desig li provocava un altre...i que volia dir tot allò si ja feia anys que ella no existia quant tenia els ulls oberts, perquè li apareixia ara amb una escena de plaer que reconvertida en somni a ell li feia un dolor despert, no ho entenia, però alguna motxil.la del seu passat dormia amb ell, i hauria de tancar els ulls altre vegada per buscar la resposta...li feia cas infinit al seu subconscient, aquell que a tots ens han presentat i que ningú pot arribar a llegir amb claretat, aquell que segurament et regala respostes sense saber encara la pregunta, pura màgia que portem  a dins, la nostra màxima potència elevada a un indret que mai arribarem, el poder etern de la ment, potser sumada a moltes vides passades ja viscudes, o potser no, simplement amb una ja en treiem or d'un miserable caminar rutinari...
Tot això ens perdem? , tot això és el que hem viscut i encara no ho hem pogut viure? preguntes que només quant ell es despertava sobresaltat es podia fer, avui ja agafaria la maleta del dissabte, es banyaria al mar i aniria a un concert a conèixer una artista encara desconeguda pels seus oïdes, però seguiria caminant a la recerca d'aquesta part per descobrir, aquella que segurament mai entendria del tot, però que el fascinava, aquells missatges subliminals que la son li regalava continuament, just a l'endemà del succés, o potser, com era en aquesta ocasió, anys després d'haver renunciat a l'amor de la seva vida...
Perquè apareixia allà ella amb aquella cara de sorpresa?, perquè el mirava amb sentiment de culpabilitat? si ell ja havia assumit tot, perquè arribava això ara justament?
Ni tan sols havia arribat a sentir desig mai més després d'ella, si que havia tingut alguna amistat especial, o potser feia dos anys havia sentit alguna cosa semblant que l'havia confós, però aquell dolor ja reconvertit en un regal guardat en l'armari, ja mai més va existir, i mai més existiria, perquè doncs el tornava a mirar, potser perquè ahir era el seu sant i ella hi creia en això?
Alguns havien confós i pensaven que havia arribat al mateix dolor ultimament, només ell sabia, i ella també, i els més intims igual, que el dolor de fa anys era el de la passió infinita, el dolor d'home quant ha arribat a un lloc que no podia ni escriure en paraules, ara havia sigut el dolor de la traició, o el de l'ego, però res havia quedat impregnat a la seva pell, ni tan sols tenia un record del que havia viscut corporalment, la seva pell sempre havia sigut d'una sola persona, potser si que feia dos anys havia sofert el dolor de la confusió, però els anys, els somnis, posen les coses a cada lloc i per això cada dol és diferent i cada dolor incomparable...
Potser ara , que tornava a poder mirar la terra des de la lluna, les coses es col.locaven a lloc, i per això aquella imatge...
La traició d'amistat potser era fisicament encara més dolorosa,potser perquè l'havia experimentat per primera vegada, però en va sortir ràpid de tot allò, perquè no tenia ni nom ni cognoms, tan sols havia tocat la seva fé, però ningú havia tatuat en la seva pell res de res, era alguna cosa potser igual d'important però al final del cami, més fàcil d'assumir,ja que si algú no valora la teva amistat millor que no hi sigui, és més racional al final tot i que fereix al cor al moment,  però quant parlem de dolor d'essència, de  passió, sempre retorna, evidentment ja no en forma de dolor, ja feia anys que ell no patia per allò, però si apareixia d'una manera sorpresiva dins dels seus somnis, beneïts somnis que et permeten viure la realitat sempre...
I ara, despert, és feliç, feliç perquè la última baixada a l'infern de la traició l'ha catapultat a un lloc que sense aquell descens mai hi hauria arribat, potser per això nota com mica en mica va arribant a un estat excel,lent, a una serenor que encara mai havia conegut...i quant tanqui els ulls altre vegada, el seu intern ja dirà i tornarà a despertar dormint...

Marxar

Em faltava la data, fa anys que l'esperava, a vegades penso que justament el primer dia que vaig arribar aquí ja pensava en marxar...
Sap greu que potser algú pensi que és per la gent, i que sóc un desagraït per la quantitat de coses i regals i records que m'ha donat aquest indret, no té res a veure amb la gent, jo crec que globalment no m'he entès mai aquí dalt, individualment si, però sempre he tingut clar que aquest no és el meu lloc...
Deu sonar pedant, no ho sé, però sempre m'ha faltat aire aquí, o em dona la sensació que tot és petit, que el món se'm fa petit, fins i tot la meva visió del món s'empetiteix...
I ho veig clar quant vaig a Barcelona, segurament perquè mai he negat que jo sóc de ciutat, i molt de ciutat i de ciutat gran si pot ser, és una qüestió de colors, no sé, de visió, que de sobte se'm fa molt més gran, com si poguès entendre molt millor el món, o a la gent, quant camino per Barcelona...
I Barcelona és el màxim exponent, però em passa a totes les ciutats... entenc que la natura queda més lluny, o no, perquè a Barcelona un es pot perdre per la Font de la Mulassa i sentir que ets part de la naturalesa  intensament...vaig conèixer molt Barcelona, tots els racons, i tot i que m'agrada la Plaça Catalunya i el seu bullici, tambè m'agraden molts indrets molt més tranquils...
De fet és evident que a part de ser de ciutat, sóc de mar, i cada dia més, per tant tot i no tenir-lo lluny, aquí el trobo a faltar...
Sigui com sigui tambè hi ha una petita part del meu espèrit etern de nòmada, crec que aquesta sensació de marxar mai m'ha desagradat, i encara que tinc clar que potser no hi ha el meu racó de món definitiu, en tinc molts on em sento molt més jo...
Capitol a part és la gent, sempre he dit que a la Garrotxa la ment es tanca, és impossible que no sigui així, de fet he de reconèixer que he escoltat animalades que jo mai havia escoltat , però per sort la visió és individual, i aqui deixo a gent fantàstica, que estimo, que m'han estimat i que mai deixaré d'agraïr que hagin entrat a la meva vida, i espero que mai marxin...
L'experiència em diu que ningú marxa pels km que et puguis separar de les persones, la gent que marxa és perquè ha de marxar i ja està, no hi ha més volta de full i qui és queda ho fa siguem on siguem, se li diu "incrustació coronària", quant algú entra al cor ja no marxa, si tot és sincer, es clar...
La única experiència que tinc en això és que he voltat força, potser en km no és molt, però ho he fet intensament, això vol dir que a quasi tots els indrets he ocupat petites,o grans parts del meu cor, i me n'alegro molt, em fa sentir que no tinc una casa definitiva però que a tot arreu estic a casa...
I si, aquest mes de Juny ha sigut segurament el moment més dur de la meva vida, per intensitat, per tot el recorregut emocional que he fet, i ara, que respiro tan bé, que torno a somriure amb força, que crec com mai en tot, que el nen combina a la perfecció amb l'adult altre vegada, he pogut decidir amb claretat per fi...
Agraeïxo profundament aquest mal moment, era tan necessari que m'havia de buscar una excusa per viure'l, i la vaig trobar i això m'ha fet poder tornar a nèixer amb molta més seguretat que abans,,,,
Mai m'havia sentit tan dèbil, mai havia dubtat tant de tot, crec que si miro enrera no puc ni assimilar en quin estat vaig arribar, però era necessari, crec que feia anys que l'esperava...
Això m'ha fet veure tota la meva valentia, perquè finalment tampoc el vaig esquivar i m'hi vaig enfrontar, segurament és la única manera que tenim de fer nèt, acceptar els estats és la clau...
Com sempre he rebut critiques, per escriure amb tanta transparència del meu estat d'ànim, per escriure aqui, en el MEU blog, o allà, en el MEU mur, un mur o un blog que ningú està obligat a mirar, però que no tinc cap dubte que hi poso el que jo vull i quant vull, i poques vegades m'agrada recalcar la possessió, però en aquest cas ho faig...són les meves lletres, els meus sentiments i en faig el que vull amb ells...
Però ja han marxat de la meva vida també, i m'agrada saber que marxen sense que jo els hagi jutgat, per tant quedo també lleuger en aquest tema...
Si, sóc en molts casos un egoista, o un egocèntric, però al final, ara, quant puc tornar a ser jo, ja he comprovat que també puc mirar als altres, per tant no em cal un altre sermó de com sóc jo si ni tan sols jo vull saber-ho del tot...
Porto dies gaudint tant que penso que si no tinguès un mal moment no sabria que vol dir gaudir, tambè és cert que els mal moments han de ser equilibrats, i el meu no ho estava, era emoció pura i dura, i ella manava, el cervell no funcionava...però potser la solució que vaig decidir no va ser tan dolenta, el permetre plorar em va anar bé, el veure una sortida de sol em va anar genial, i sobretot l'acollida de tanta gent va ser una injecció continua d'amor i d'amistat i francament, tot i que els grans amics van ser claus, mai oblidaré el que han fet per mi aquests dies els meus amics-veíns, segurament ells eren els únics que em veien cada dia i sabien com estava, però aquests si que me'ls emporto vagi on vagi....ah, i això ha sigut a la Garrotxa, que quedi clar...
La meva propera destinació és la vida, com sempre, propera estació: la vida...i el fet de marxar m'ho ha demanat l'ànima fa temps, l'essència fa anys i la part pràctica ha acabat de fer la feina...
M'agrada la sensació de pensar que estic millor que mai, i de fet se que no és certa, perquè d'aquí un temps tornaré a tenir la mateixa sensació, però el que m'agrada és que només em reconegui quant estic així, trist no em reconec, m'accepto però no em reconec, i és cert que jo mai havia perdut, ni en els moments més durs, la visió dels colors, o de la gent, o del cel, i per primera vegada ho vaig perdre, ha sigut una lluita extranya perquè mai l'havia viscut...el poder de la ment, el poder de les emocions, en definitiva l'infinit que tots portem a dins...
Suposo que hi han moltes maneres de viure la vida, una és evident que és controlant totes les passes, i sapiguent que si en fas una les conseqüencies seràn unes, però jo no hi crec gaire en això, he arribat a la conclusió que tot control acaba petant per algún lloc, potser a mi em peta així i potser a un altre li apareix una malaltia, però crec que ha de sortir, perquè senzillament el mecanisme humà és aquest, el sentir, i voler sentir el que un vol i no el que sent de debó és anar en contra de la naturalesa d'un mateix, vaja, és una opinió meva, que com totes, d'aquí a quatre dies potser la canvio...
M'agrada altre vegada que el nen estigui aquí, l'havia perdut, per tant demà tornarà a sortir un home madur a treballar, però agafat de la mà hi haurà l'infant, ningú el veurà, però jo el sentiré, i aquest és el que em dona la valentia, perquè senzillament el nen quant vol cagar no hi ha res més important que cagar, i crec que aquí està l'essència més senzilla, cagar quant un vol i no cagar quant toca...per això existeixen les gastroenteritis, per recordar que hi han coses essencials que mai hem de perdre de vista.

La passió

Un no pot buscar la passió, aparaeix quant ha d'aparèixer:
Dos cossos al mig de Barcelona a la recerca d'un amagatall per entregar-se un a l'altre, uns petons amb gust de cirera, alguna cosa s'encèn per fi altre vegada en ell, aquella sensació de "ganes de", de plaer, de sentir com la pell necessita l'altre pell...
Mentres van caminant la temperatura va en augment, cada deu passes, potser quinze, o potser tres, s'aturen i es tornen a menjar els llavis... dolços, intensos, suaus, a cada petó es va encenent les ganes, d'olorar primer, de tastar després, finalment d'apretar-se mutuament amb força...s'aturen a cada indret on l'esquena pot descansar, s'apreten un a l'altre deixant que el silenci parli amb foc, un foc que ja és inevitable..ella porta un seductor vestit que permet entrar les mans i sentir la seva pell amb força, tan fa que tingui un dels millors cossos que ell ha vist mai, si els petons no fossin com són, no sentiria aquest plaer...
A ell feia dies que li agradava, aquella mirada tenia alguna cosa que el feia despertar...li agradava la cara, els gestos, el cos, però havia d'esperar, com sempre, els petons, ells indiquen el camí i els límits del desig...
Els petons van anar millorant en cada instant, superant absolutament el record que creia que ja era insuperable, però aquesta vegada sense ràbia, tan sols dolçor intensa... arriben al cotxe, encara busquen desesperadament un raconet on traduir tot allò en sublim, el busquen però és molt tard, no tenen indret amb una porta per tancar on poder devorar-se, tot i així no poden controlar, a aquelles hores a Barcelona passa molt poca gent, encara que per ells aquell indret força solitari sembla més transitat que mai...
Suspirs de passió que no poden controlar, segueix el silenci que no para de parlar i demanar, ell creu que ja tan li és on fer-ho, ho desitja, ni per un moment havia pensat que tan aviat trobaria això, altre vegada plaer, i curiosament les senyals són positives, aquesta vegada per fi tot funciona...segueixen buscant...
Decideixen no acabar la nit allà, podrien deixar-ho per un altre dia, també és bonic allargar l'espera, però ja no tenen ni frè ni control, volen i encara que no poden, saben que ho aconseguiràn...pensen d'anar a la muntanya, que no queda gaire lluny d'allà, pensen anar al mar, que tampoc els queda a massa distància, però aquell recorregut és massa llarg, ho volen i ho volen ara...
Opten per seguir buscant, mentres caminen miren, rebusquen, no troben i aleshores tornen a parar per trobar-se en els llavis...
Un portal mig obert d'un edifici qualsevol els dona la solució, no dubten ni un segon a entrar allà, ja estàn disposats a arriscar, el plaer és la prioritat, la vergonya ha marxat des del primer petó...a dins és molt fosc, són les quatre de la matinada, potser porten una hora esperant allò, un indret on entregar-se, l'ascensor és d'aquells que a ell li recorden els anys que va viure a Barcelona, són ascensors d'abans, que són molt més senyorials que els d'ara...ell recorda on vivia, recorda que a dalt hi havia un sobreàtic que tan sols era la sortida a la terrassa comunitària, era un lloc on molt poca gent pujava, i va pensar que potser en aquest edifici la situació podria ser semblant...li va dir que entrés a l'ascenor, els botons indicàven que cinc pisos haurien de pujar, cinc pisos de trajecte que van aprofitar per esgarrapar-se dolçament, ja no hi havia control, tan era el que trobessin a dalt, allà culminarien tot el que desitjaven...
I el senyal era que havia de ser allà, tan sols sortir del cinquè pis van veure una escala que pujava encara més amunt, on l'ascensor ja no arribava, a dalt no hi havia res més que dues portes, semblaven trasters, també podria ser que algú pugés a buscar alguna cosa però era evident que l'hora ajudava a que tot allò sigués silenci i res de moviment, tan sols el d'ells dos, els dos cossos ja desbocats es buscàven, es trobàven, es resseguien, ell la va apretar contra la paret, i ella es va enfilar a sobre d'ell, no van poder ni treure's la roba, segurament se l'haurien arrencat un a l'altre, no calia, el vestit d'ella era tan sensual com la persona que el portava...sense perdre la suavitat ni la dolçor ell va entrar dins d'ella, s'escoltaven la respiració, fins i tot per moments respiraven plegats, van estar estona així, apretats, no hi havia ni un centímetre entre ella, ell i la paret...
El sexe ja dominava tots els moments, els sentits explotaven, la respiració anava a cada segon en augment, i finalment es van entregar un a l'altre sense cap mena de reserva...


Van baixar, ja tornaven a ser persones, encara es feien petons, però eren d'agraïment ja, el desig seguia viu, i el silenci els va informar que tornarien a trobar-se, potser ara si en un lloc més preparat, o potser no, tan era això, de fet sabien que parlant tambè estaven a gust, però hi havia una química que els empenyia a la pell...
Quant es van despedir i ella marxava, ell se la va quedar mirant, pensant, intentant entendre com la vida et dona aquests regals quant justament l'esperaves menys que mai, perquè en ell aquestes coses li passen molt poques vegades... si que té imaginació, si que pensa que desitja, però quant arriba el moment o desitja del tot o no desitja res de res, i que li tornés a aparèixer el tot tan a prop de que hagues desaparescut un altre tot, ho trobava miraculós, i fins i tot just...
El plaer va tornar a picar la porta dels sentits i ell li va obrir la porta amb passió...
Ara només espera la segona vegada, encara queda molt per donar i per rebre...vol petons de cirera ben aviat...
És curiosa la vida , en una setmana tot s'ha girat, i avui pensava que potser m'ho mereixo....

Click

Feia uns dies que no obria el blog, de fet és absolutament alucinant obrir-lo en un altre estat totalment diferent...
En el blog hi ha un apartat on pots veure les entrades que has escrit, evidentment... he mirat els titols i se m'ha fet un nus a l'estómac, i no he llegit res, simplement he vist els titols...
Sembla mentida el temps, les hores, els dies, sembla mentida que quant surts d'un estat d'ànim i recuperes la normalitat, tens la sensació que fa anys que va passar aquell mal moment...deu ser intel.ligència emocional o no ho sé, però tot i així, ho puc recordar tot...
Ara , desde fora, entenc tot el que he arribat a patir, per sort els anys et fan compendre més les teves reaccions i si una cosa he après és a no quedar-me aturat en un estat dolent, simplement l'afronto i hi ha un dia que fas "click" i tot s'ha acabat, tot i així, ara mateix, tinc un nus a l'estómac brutal...
Perquè realment crec que ha sigut un dels mesos més durs de la meva vida, incontrolat totalment en la meva sensibilitat, no podia frenar res, tot i que si que puc dir que ho vaig afrontar amb valentia, rebuscant les passes adients per sortir-ne, fins arribar a un punt on comences a posar lògica a les coses, i comences a separar per boçins tot el que et passa pel cap i sobretot, pel cor.
En un principi vaig ser incapaç de poder parlar amb ningú, la lluita entre l'infant i l'adult ha sigut excessiva per mi, haig de dir que ningú ha guanyat, i ara tornen a conviure plegats i entenent que els dos provoquen en mi el poc o molt equilibri que tinc...
I els colors van apareixent altre vegada, a poc a poc, un dia en veus un, a l 'endemà un altre, fins que l'arc de Sant Martí apareix amb més força que mai, i és aleshores que et vénen unes ganes absolutes d'entregar tot el que has rebut...
I avui, ja sense esforç he treballat com treballava sempre abans, amb un somriure a tothom, fent broma, disfrutant fins i tot de l'aplastant calor que m'acompanyava, i ja feia dies que notava que els bons moments cada vegada s'allargàven més...primer va ser tot un dia sense plorar, després petits detalls on el meu gran secret per viure tornava a aparèixer, el sentit de l'humor...i la veritat és que no maleeixo passar-ho malament, perquè ara mateix , que ja torno a ser jo, em sento tan a gust amb mi mateix que potser no ho podria saborejar si no haguès sortit d'un moment tant dur...
I realment ha sigut molt dur, crec que com mai, el dolor de no creure va ser extremat, renegar de moltes coses que estimo, he hagut de rebuscar en els meus orígens, en la natura, i sobretot en els ulls dels altres, que en molts casos t'ajuden a posar-te a lloc, en el lloc que et correspon, en el lloc on quasi sempre estàs...
Potser sóc exagerat a l'hora d'agraïr, però realment no m'he sentit sol en cap moment, m'he sentit estimat com mai i m'han arribat tantes paraules dolces que fins i tot he arribat a pensar que alguna cosa bona he fet en aquesta vida, i que jo deixi la meva eterna auto-crítica és quelcom absolutament extrany...
La meva vida segueix siguent complicada, no ho dubto, com la de molts, però la meva actitut, que s'ampara justament en ser senzill, torna a ajudar a afrontar les coses com jo vull afrontar-les, positivament i creient en cada una de les passes que faig, les bones i les dolentes, que també són necessàries...
Ahir, en la presentació del llibre, vaig arribar al punt culminant...així com un motiu va desembocar a tot aquest extrany estat que vaig arribar, ahir va fer que tot és derrumbès i comencès una nova vida, perquè si, perque crec que la vida és divideix en moltes vides i tornar a nèixer quant ja has nascut altres vegades, és una de les sensacions més espectaculars que un pot sentir...
La gent que no em coneix gaire pot pensar: " ah, ja està? ja estàs bé?" i la meva resposta és " si, ja està, ja estic bé"....i jo no dubto que quant estava gris pensava que tot això duraria molt, de fet m'havien dit que seria un procés llarg, però m'he adonat que el meu caràcter és potent i al final, qui sóc, com sóc, i com penso envers tot el que m'envolta, pot amb els pocessos teoricament més escrits...potser tambè és perquè quant m'hi enfronto m'hi poso del tot, perquè el cor també ha d'entregar-se en moments durs, de fet ell és el protagonista principal i se l'ha de fer enfrontar en tot, escoltar-lo després, entendre'l i sobretot, finalment, regalar-li el que t'està reclamant...
Perquè a la vida a vegades, tot és emocional, i el cervell queda per sota d'aquestes emocions, ja  intentes de posar seny a tot plegat, però no, no es pot, has de sentir el dolor, per treballar-lo l'has de sentir amb claretat...
I si, és aleshores que me n'adono que sóc fort, molt fort, i només ho veig quant em sento tan dèbil com m'he sentit aquest darrer mes...
I ara toca allò que un ha de dir del que has aprés en aquests moments, i és curiós, torno a pensar el mateix que sempre he pensat, no he aprés res, justament la lluita era desapendre el que havia aprés aquests dies, i el desapendre sempre ha sigut clau en la meva vida...
Si que he aprés dels altres, evident, però de mi no, perquè justament jo no volia canviar res, jo tan sols volia ser jo altre vegada, ja m'està bé ser hiper sensible, ja m'està bé saber que puc tornar a baixar, és una aposta arriscada, cert, però jo la vull, jo l'estimo i com ja he dit moltes vegades, és justament dins d'aquest descontrol d'emocions, on jo puc controlar...
Però encara que soni fort, i per mi ho és molt, m'havia quedat buit, sense res, sense passió, sense mirada, sense sentits, i això si que era la gran novetat en mi, per això els escrits tristos, esgotats, desesperats en molts casos, perquè no entenia res de res, era apendre a desapendre un estat nou, i ha sigut una "curta" ( de temps) però duríssima lluita...
Va acabar el dissabte passat justament, al costat d'un amic, allà va ser l'últim dia que vaig plorar i el diumenge ja sabia que el primer "click" ja havia sonat, i justament aleshores vaig recuperar part del meu somriure, i com que sóc exagerat en tot, el "mica en mica" en mi tambè és ràpid, per tant la meva vida es va anar tornant en un continuo "click" i cada "click" es desbloquejava alguna cosa...fins ahir, que va ser el "click" definitiu, com no, rodejat de gent estimada...perquè si, perquè com sempre dic, per més solitari que sigui, la gent ho és tot per mi, aquella pregunta tan típica de " que t'emportaries a una illa deserta", la meva resposta seria " a tothom"...i és així...segurament després m'amagaria darrera d'alguna palmera per llegir o escriure sol, però sabria que tots hi són, però no perquè els necssiti en un moment donat, en absolut, si no perquè només pel fet de ser-hi i el valor que veig en cadascuna de les persones que estimo em dona una força absoluta...
Potser per això també sóc tan auto-crític, un auto-crític que s'estima a ell mateix però que és conscient de que sense els altres seria ben poca cosa, potser sembla que estic necessitat diguent això, però no és així, perquè ara mateix estic sol i estic bé, simplement dono valor al que tinc...
Així doncs no entraré en aquella necessitat física de que arriba el cap de setmana i s'han de fer coses, i has d'estar amb gent i has de fer tot el que coi d'entre setmana et prohibeix... viure?...doncs com sempre he pensat i he intentat, vull que el dimarts sigui igual de meravellòs que el dissabte, o d'asqueròs, tan és això, però que siguin els dos iguals d'importants...i jo, quant no tinc necessitat de desconnectar vol dir que estic bé altre vegada, perquè ja he recuperat la meva mirada "normal", la dels racons plens de llum, vaja, la de "flipat de la vida"...
Ara penso en fa uns dies que continuament em preguntava " quant coi s'acabarà aquest dolor?" i el puc arribar a mirar i realment va ser un dolor especial, i segurament perquè tot va començar d'una situació especial, segurament la única situació que no podia trobar lògica, parlo de la meva clar, i jo sempre he trobat lògica a les coses, segurament des de les emocions, no ho nego, però el cor també te la seva lògica...
Així doncs, i que bé que em senta dir-ho, la vida és un regal increible, per fi puc continuar desembolicant-lo...
Ah...si, si, per enèssima vegada: GRÀCIES A TOTS!!!!