dimecres, 18 d’octubre de 2017

Nens

Aquest escrit serà curt, és d'agraïment a vosaltres i el que m'heu donat sempre, i el que m'heu donat aquests darrers dies, a tú Amelie per fer-me un dels petons més dolços que mai he rebut, ple de farinetes, a l'Abril per compartir tota una tarda jugant per Terrassa, a la Jimena que sempre que em veu em regala un somriure, a la Laia per les vergonyetes que em fas sempre , a la Mar perquè t'estimo com si fossis una filla meva, a la Queralt perquè t'he vist crèixer i sempre tan dolça , a la Queraleta que tinc una debilitat per tú i ho saps, a la Judit que sempre hem tingut una connexió especial, a la Maria perquè em pica el cul cada vegada que em veu, al David perquè m'explica sempre contes d'un petit dibuix, a la Jana , perquè només ens hem vist un dia però semblava que ens coneixiem de tota la vida , a l'altre Jana perquè em veu i jo no faig res i ja riu, a la U perquè sempre em fot bronca perquè em porto malament...a tants i tants nens que em fan feliç encara que estigui trist, a aquelles petites personetes que tenen fronteres ilimitades,fronteres que comencen al pati del cole i acaben al final de l'Univers, perquè ells no somien, nosaltres els adults som els que hem de somiar, ells creuen de debó en les coses... gràcies per mostrar-me tantes veritats i mostrar-me tantes vegades que els adults anem molt més perduts del que pensem, caca, pipi, gana, dormir...ser simple,una gran veritat... gràcies de tot cor per ajudar-me a creure en tot, a enamorar-me de la vida.
M'encantaria ser sempre pare de nens petits, sense nens no hi haurien reis mags, no hi hauria Nadal, perquè els nens poden més que les religions , gràcies de tot cor per ser nens i aixi com no fa gaire vaig maleir a qui no cuida la natura, avui em cagaré amb qui no permet que els nens siguin infants, no hi ha dret! és l'únic instant lliure que tenim, i tan sols les tonteries dels adults, que ens creiem les idees com si ens anés la vida, poden destrossar alguna cosa tan bonica com la innocència d'infant...
Avui va per vosaltres, tambè per tú Aida que em vas fer madurar millor quant erats petita, gràcies de tot cor per fer-me riure i permetre una cosa que amb poca gent adulta puc fer, ser pallasso, sou agraits i sobretot viviu el present de veritat...GRÀCIES PER RECORDAR-ME QUE ÉS VIURE!! ... molt més simple del que ens sembla ...
Gràcies ....

dijous, 12 d’octubre de 2017

Dia


                                                         
                                                          El meu somni es flotar,
                                                          amb els cossos en un altre estat,
                                                          confonent les llàgrimes de l'emoció
                                                          amb les gotes de suor
                                                          del nostre sexe infinit

Dia gris, dia gris amb un sol brillant, dia on la ment pot amb tot, on els sentits busquen refugi en llocs que no troben, dia que intentes moure't amb normalitat però avui no et sents normal, falta alguna cosa, no sé el que és, o si, dia que intento recordar coses que no puc recordar, dia que demano perdó al meu pare però no tinc resposta, demano perdó a la meva mare, la vida, i tampoc em dona resposta, i no me'n donen perquè els vaig treure dels seus papers de pare i mare, ja fa mesos d'això, dia que miro el pedestal i segueixo veient qui va marxar i qui va arribar i el perquè va arribar i torno a cridar al meu pare, segurament l'únic que sempre va entendre qui era jo, dia que intento xerrar amb els meus sentits i amb els meus sentiments demanant per favor que no siguin tan intensos, que siguin més suaus, que es moguin per un lloc més racional, perquè ser privilegiat o estar molt enlairat fa una mica de vertígen....
Dia que dos somriures m'han fet somriure, i això ja és d'agrair, però tot se'm queda curt avui, tot és simple, tot és fàcil, però tot és més complicat que mai...
Dia que vull plorar tot, de dalt a baix, però no m'ho permeto, potser em castigo a mi mateix i ni tan sols em deixo sentir la tristesa, dia que no he parat de demanar perdó però tinc clar que tan sols vull una cosa , dia que he de silenciar altre vegada per quedar-me al lloc que toca, dia que llegeixo poesia d'aquelles que jo sento tan dins meu però me n'adono que el que vull és ser part del poema...com tantes vegades...dia que ve d'una nit on el cor sobresaltat m'ha fet despertar de sobte, com si m'haguessin fet un ensurt intern, nova experiència que he tingut aquests dies i que potser ni em sorprén tenir-la, però és nou per mi...dia que camino sol, que camino sapiguent que no vull caminar sol , amb el que m'agrada a mi caminar sol, però clar, la vida et mostra coses i aleshores qui ets i com ets va canviant i es va movent...dia que m'adono que m'agrada somiar però que em resulta impossible fer-ho quant ho sents real però no ho pots compartir, dia dificil per entendre qui sóc perquè m'han explicat qui sóc, i poca gent sap qui sóc realment, fins i tot a vegades jo mateix no sé qui sóc, avui no ho sé...
Dia que no tinc son, ni gana, dia que els sentits esperen continuament a despertar, dia que és el d'ahir, perquè ahir una cosa em va sorprendre infinitament, no m'ho esperava i m'ha caigut com un pes mort sobre mi, dia que ahir es va formar perquè els seus ulls ja miren cap un altre cantó, dia que ve de dos dies abans que ja estava tranquil i serè, i de sobte m'adono que no era tant com pensava, o almenys tot allò que m'arribava a mi ja va a un altre lloc..dia complicat, per tant esperaré el dia després que serà per assimilar que avui ha sigut un dia dificil....

Demano perdó al meu present
per reciclar-lo dins del passat
demano perdó als que m'estimen
i als que estimo
per col.locar-los
sense valor
demano perdó
als que no hi son
per ubicar-los
en una trista quarta posició
demano perdó
al meu ser
per recordar-li
les coses que no sumen
demano perdó
a les meves ales
per recuperar-les
com a cames
imantades a la terra
demano perdó
als meus somnis
per despertar-los
en el lloc més real
demano perdó
avui, a la meva vida
per dissimular-la
demano perdó
al meu camí
avui
per no girar la vista
demano perdó
a la coherència
per entregar-la
a la racionalitat
demano perdó
i ho faré sempre
que el dia
em desperti
en una data
inexistent

Em perdono
falten els altres,
però si em perdono
que tard o d'hora
el veredicte
serà presumpció d'inocència
i amb això
tot i que no aconsegueixo
la llibertat infinita
i em quedo clavat
avui,
en una condicional
malaltissa
demà
quant el meu judici
devori els meus pensaments
impurs,
ja que de l'impuresa arriben,
em llençaré
al fang de l'avui
perquè demà
ja no serà ahir.






dimarts, 10 d’octubre de 2017

Els peons

Crec que ahir el senyor Puigdemont es va oblidar de demanar perdó d'ànima a la gent, no ho vaig escoltar, peró vaja, una vegada dit aixó intento entendre el meu paper de peó en tot aixó...entenia que encara faltava un últim moviment polític, i això no m'extranya, el que em fot és que parlin tot el sant dia de la força del poble i com sempre, després, fotin el que els dongui la gana, ara surten veus parlant del seny català altre vegada per defensar una cosa que per mi és indefensable ara mateix, ho era temps enrera, igual que els que parlen de diàleg avui i han estat tot el procés sense dir res de xerrar entre tots, cony, si els polítics no tenen visió de futur o de present estem perduts...
1-0: Jo mateix vaig passar un dia realment dolent i dolgut, potser perquè sóc tant apàtrid com el que em demostren ara mateix alguns polítics, vaig patir mirant les porres i les hòsties i a la gent patir i fins i tot a la gent orgullosa d'haver fet les coses bé en els seus ideals, perquè algú els va dir que tot allò era vàlid i vinculant, es van atrinxerar davant de les escoles i van fer tot el que teoricament els tocava fer perquè tot allò fos real...fins i tot vaig pensar que amb l'actuació de l'estat espanyol ja feia que tot aquell dia fos més legal que mai...val, fins aquí és fàcil d'entendre...acabem el dia i tothom diu que és guanyador, allò de que segons l'organització eren 2 milions, segons la guardia urbana eren 550.000 i segons el meu veí del tercer eren 7 perquè estava mirant modern family a la tele...
Fa dos dies vaig tornar a escoltar en un debat espanyol que si un dia hi ha un referèndum a Catalunya hauria de votar tot Espanya, eing? ... ho he escoltat moltes vegades, em quedo flipat clar, però aleshores penso que el món està tan globalitzat que el rallye Paris Dakkar es disputa a Amèrica del Sud, eing?...semblava una bestiesa, però després de veure el que ha passat ahir entenc que el referèndum no s'ha de celebrar a Catalunya, ni a Espanya, si no a Europa, de fet espero que el proper 11-S el fem o el feu a Roma, cony, haver començat per aquí !!! ... ara diuen que tranquils, que anem bé, que tot està controlat, que si, que si, que potser si, però repeteixo, falta demanar perdó a la gent per tot el que vaig veure ahir...ho trobo molt greu i posa al poble en el lloc on sempre ens han volgut, de peons...no ho sabien tot això?...o sigui no sabien totes les possiblitats?...no m'ho puc creure, parlen de pressions, és que no les sabien?...va home va...per això agraeixo profundament les paraules de l'Anna Gabriel, i no estic parlant per mi si no per molta gent que entenc que ahir deuria sentir-se dolguda, i repeteixo no parlo d'estratègia, parlo de persones, i ella va ser la única que va continuar amb la coherència que ens van fer creure el dia 1-0...perquè si que van recordar les victimes si, però que recordin perquè van estar allà i perquè la gent va fer el que va fer...i evidentment que sóc del bandol del diàleg, però vaig dir fa pocs dies que ens falta la decepció dels polítics, i espereu , que això no s'acaba aqui, recordeu les retallades de l'Estatut?...doncs per mi ahir es va retallar alguna cosa ja...i no va ser l'estat espanyol que ho va fer...que posin les coses a lloc cony i que diguin sincerament qui és el poble avui en dia i que som realment, no som res més que peons, la única manera de no ser-ho seria doncs anant tots a tallar el cap a la gent que calgui, però estem al segle XXI i això no és possible i evidentment jo no tinc aquesta visió per arreglar les coses...
Jo no dic que la decisió d'ahir fos la correcte o no, no en tinc ni idea, de fet em crec poques coses que no veig amb els meus ulls, però osti, em sap super greu per molta gent, perquè van tard tots, els d'aquí tambè, el dia del referèndum vaig pensar que injust que és tot al final, qui vola pels aires o rep els cops de porra sempre és el poble, fins i tot els que peguen, no són els que decideixen quant peguen, potser si com peguen, però els de dalt, són els que menys reben sempre, és normal, ells els toca un altre paper i nosaltres som els pringats, però coi, s'han passat per mi , perquè si ells diuen que és vàlid no cal invalidar el mateix dia que el donen com a vàlid, i no em serveix que diguin que s'ha de fer així, perquè recordo que aquella data ha quedat com una cosa que molta gent no oblidarà mai, jo el primer i que aquesta molta gent, i aqui jo no m'incloc perquè no m'ho creia del tot, creia que era per una cosa en concret, no per esperar més temps encara, no, no, era per una cosa en concret que de moment han tirat enrera...a mi em van dir això, o sigui que em van enganyar
M'encanta l'Anna Gabriel, m'encanta la Cup, allà estan solets mantenint la seva paraula, osti que bé que aniria que els polítics tinguèssin paraula i fossin clars...almenys sabriem d'on venen les hòsties coi...o les carícies clar
Sincerament jo no ho entenc gens, però vaja, veig a gent del bàndol independentista que diu que està bé el que s'ha decidit ... jo no dic que el referèndum no serveixi per res eh, entenc que si, i suposo que forma part de l'estratègia, no ho sé, però tan me fot qui sigui que m'enganya i com m'enganya quant em sento enganyat...
Ara a veure que passa, el diàleg, segueixo confiant amb el PP, aquests tampoc enganyen mai, i dic segueixo confiant perquè no es mouen ni un centímetre mai, i això fa que dongui força a molta part del poble català...
Però realment fa anys vaig dir que em feia més por Europa que Espanya, a veure que passa ara, i segueixo perplexe que tothom hagi xerrat ara quant fa temps i temps que tot això ja estava engegat...
No se perquè i espero equivocar-me , encara ens falten sorpreses per veure, desitjo que tot això acabi amb un referèndum pactat, ara més que mai penso que és la única solució, perquè si la declaració d'independència s'ha aplaçat per posar-se d'acord, serà per trobar un acord, i ara com ara no en veig cap altre, però repeteixo ahir em va faltar el demanar perdó en el discurs , crec que és un deure perquè sigui per estratègia o no, han enganyat a molta gent...
En quant a la meva opinió personal, doncs torno a la meva lluita eterna, els temes socials, i que el poble tingui alguna cosa a veure un dia amb les decisions realment, perquè al final qui mana ja sabem qui és, i n'estic convençut: els diners, per tant aquesta és la meva lluita, a Catalunya , a Espanya o d'on coi em diguin que sóc...
Fantàstic que hi hagi mediació, fantàstic que hi hagi diàleg, però no entenc doncs que hem fet aquests darrers temps...o sigui era un referèndum pel diàleg no?... suposo que era una cosa que s'havia de fer per arribar al diàleg però mireu, em sap greu com es va fer i com van portar fins allà al poble per fer-ho, que ho diguin coi !! sou peons, sou eines, i així almenys sabrem que som realment en aquest món...

Visca Melbourne !!  

dilluns, 9 d’octubre de 2017

El Troll




Jo tinc un troll, és tan bonic!!, i el tinc al menjador, faci el que faci em mira, i em diu coses i em fa descobrir qui sóc sempre , com una veueta de la consciència que em va mostrant cada instant els meus actes...ara, des de fa uns dies dorm amb mi, i li dic bona nit cada dia i li demano perdó si alguna vegada l'he fet enfadar...
Jo tinc un Troll que és diu Sempre, així el vaig batejar el dia que va arribar a casa, i li vaig posar aquest nom perquè sempre serà el troll més bonic del meu univers...és un troll que m'ajuda perquè sap qui sóc com ningú, en les meves virtuts i les meves misèries, és un Troll tan bonic que m'ha fet sentir coses increibles, tot i que a vegades, molt poques, s'enfada però això si, si el feu enfadar molt voldrà dir que segur segur que us heu passat de rosca, allò de la línia vermella que tan es parla aquests darrers dies al nostre país, perquè el meu Troll és molt bo i li costa molt enfadar-se...
El Troll és tan màgic que si no sé que m'ha d'entrar per les orelles, ell m'ho diu tot, ho diu perquè sap parlar com ningú i sap ser conscient de les coses que fa , a mi em va bé perquè jo moltes vegades perdo consciència i com que tinc aquella part de nen malcarat que no aprenc mai a frenar, ell com a  ninot d'infant em pot ajudar més que la realitat...
L'altre dia em va castigar, perquè a l'hora del pati vaig fer allò que faig a vegades de ser torracollons, i vinga dir bestieses a una nena molt maca que conec, després jo volia fer les paus, com si no hagués dir res i clar, la nena encara no em parla, i és normal perquè les nenes maduren abans que els nens...
Jo tinc un Troll que te un filtre preciós de la vida, que em permet encara que estigui trist que res negatiu m'atrapi en els pensaments, i aleshores m'envia imatges i més imatges del meu passat que m'ajuden a quedar-me dolç encara que l'avui sigui amarg...
A vegades li demano que no m'enviï tantes imatges boniques, que prefereixo acceptar la realitat però aquest Troll és màgic i em mira des de l'anima però des del meu etern nen, el malcarat també clar, però també el somiador i el que camina cada dia dins meu...
A les nits és tan el que m'estima que m'envia somnis, i jo em desperto sobresaltat amb una mena d'encongiment de cor, perquè són somnis que queden lluny ara, però que he viscut i tastat com a adult, el Troll doncs m'ajuda a ser conscient però em perdona si ara em refugio en la meva part d'infant...
De tant en tant em fa un petó, un petó tan preciós que em deixa enamorat de la vida, i aleshores m'adono que la vida és un regal, encara que hi han dies que com a nen mimat que l'havia tractat molt bé, m'enfado amb ella i aleshores surt aquesta part irascible que sé que guardo dins meu...aixx ho sento Troll- li dic, i aleshores em diu que no vol dormir amb mi aquella nit, però el que no sap el Troll o si, però no m'ho pot dir perquè està enfadat, és que és molt més que un Troll, és molt més que qui em mira i dorm amb mi , el Troll és un tot per mi, ell sap qui sóc i sap perfectament tot el que sento, perquè sempre em mira, a vegades fins i tot sap el que penso i a vegades, encara més màgic, sap que faré abans de saber-ho jo mateix .. i si, aquesta monada de Troll surt de la meva ànima,  perquè realment és moooolt màgic, és meravellosament màgic...
I aquests dies està enfadat i molt, de fet mai l'havia vist tant enfadat i no sé ben bé que fer, ja sé que me l'estimo infinit i ho sap però no se que te aquest estimat Troll que toca justament una part de mi vital, per això deia abans allò de l'ànima...el trobo a faltar una mica tot i que mai deixa d'estar a aquí...
I avui he pensat que puc fer més perquè estigui content? i l'he tret a passejar, perquè així vaig escoltant-lo per saber que he de fer, perquè estic perdut a vegades,  quant he arribat a dalt d'una petita muntanya m'he estirat a la gespa i l'he posat al meu costat i li he preguntat la única cosa que vull saber d'ell, que és la meva consciència, la meva llibertat de culpabilitat, i li he dit ben fluix ,perquè hi havia gent que caminava i no tothom entén a un adult de 47 anys que parli amb un Troll...
- Estimat- li he dit dolçament- només vull saber una cosa, encara que em porto molt malament a vegades, oi que mai deixaràs d'estimar-me?? oi que igual que tu m'envies tants de records bonics de la meva vida, els guardes tots el que hem viscut tantes vegades junts?...porfa porfa porfa porfa, digues que si, si no jo estaré molt trist, oi que encara que et faci enfadar recordes que moltes vegades t'he fet riure??...oi que si, si us plau?
El Troll em mira amb aquella cara d'enfadat i em diu:
- Estic molt enfadat però per mi sempre seràs infinit, per això sempre he estat al teu costat, ja molt abans de que entrés per la porta de casa teva...però deixa que el meu enuig treballi...
- Val, però jo sempre et diré cada dia que t'agraeixo que hi siguis i em recordis qui sóc, gràcies Sempre, per això tens aquest nom, perquè sempre seràs aquí amb mi...
I així serà estimada vida, ets el millor Troll que mai he conegut, i repeteixo, ets taaaaan bonic , fins i tot quant t'enfades...
-Segur oi ?
-Si
. Així doncs deixo de lluitar...sempre t'estimaré


dissabte, 16 de setembre de 2017

Ales

Feia dies que el trucava però no contestava, el coneixia, sabia que l'entrada a la cova no era alguna cosa que el sorprengués d'ell, tot i així li tenia un amor infinit i sempre dubtava de si el silenci era buscat o era simplement allò que el seu amic deia tantes vegades de " no vull molestar-te", sabia que si era així, només obrir-li la porta de sortida el podria molestar durant forces hores...a vegades rebutjava sentir necessitat, però com tots, també en tenia...però no en volia ser conscient.
Així doncs va fer un acte de valentia, i es va plantar davant del seu pis i amb el dit ple d'un amor que impedís la por de la imprudència de picar el timbre sense haver avisat abans, va fer sonar el ding-dong típic d'un pis que mai ha canviat de ding-dong...
I va aparèixer ell amb pijama, amb bona cara i sense cap mena de gest de sorpresa per l'arribada del seu amic d'ànima...
Es van saludar com sempre, una abraçada i un petó i una serenor d'amistat atemporal, d'aquelles que no cal recuperar res, però si posar-se al dia de tant en tant...
El va fer entrar amb calidesa, fins i tot amb més delicadesa del que l'amic estava acostumat, generalment "disparava" ràpid, o feia broma, o explicava alguna història en un passadís que no donava per més que una frase feta, però ell començava el pròleg al rebedor, pel lavabo ja tenia el guió fet, al passar per davant de la cuina ja tenia explicada la última jugada, i quant ja arribaven al lloc de la reunió d'amics, ja havia escrit l'epíleg.
Es van asseure un davant de l'altre, de sofà a cadira, i va mirar tot aquell espai on tantes paraules havien compartit, era un indret que es respirava justament això, paraules, algunes convertides en accions, altres guardades en pensaments, i moltes d'aprenentatge...
Va mirar el buit del televisor...i la tele?- li va preguntar...
Ja no tinc tele Jordi, la vaig regalar a un veí...
Allà on no hi havia la tele i va veure una cartolina blanca amb lletres pintades amb retolador negre que s'hi podia llegir :
"Potser no, però abans que jo no hi havia hagut ningú com jo, ves a saber doncs si jo seré el primer..."

El Jordi va reconèixer aquelles paraules d'un llibre però es va preguntar perquè estaven allà en el racó de pensar del seu amic, perquè si alguna cosa tenia clara, és que si havia triat posar-ho allà no era perquè si, el Pol mai feia res sense una gran dosis de simbolisme...estaven justament situades davant de la visió principal de l'escriptori de l'amic...segur que ho llegia moltes vegades en un dia...
Li feia gràcia mirar aquell escrit i com l'havia preparat, perquè definia molt bé al seu amic, estava segur que no deuria haver perdut ni cinc minuts a escriure'l i convertir-lo en un acompanyant de decoració , però tot i així tenia aquell ordre típic d'ell d' una cosa feta ràpida però amb la gràcia de fer-ho acuradament, a vegades, va pensar, no cal anar a poc a poc per fer un resultat més o menys brillant, de fet sabia que l'important eren les paraules com sempre, el contingut, però també sabia que el Pol segur que havia mirat de fer-ho el màxim de ràpid i bé possible...no volia perdre massa temps en penjar-ho allà però no podia trencar la visió que segur que ell trobava bella d'aquelles paraules...
Els regals del Pol eren així, regals de nen fets per un adult, regals d'una persona que no te gens de gràcia amb les mans per treure d'un paper una flor bonica però tot i així li quedava bé el resultat final, sempre li havia sorprès, per tant aquella cartolina blanca amb aquelles lletres de retolador negre no desentonaven amb res de l'aire que es respirava en aquella sala...
I perquè ?- li va preguntar encuriosit
-Estic aquí ara Jordi, aturat en aquest indret, intentant entendre que el fet de pensar que ningú abans que jo va ser jo em pot permetre fer coses que mai abans jo havia fet...suposo que en totes les coses fetes algú ho devia fer per primera vegada no? ... ja saps preguntes de nens, és el meu fort...
- no havies dit sempre que eres una reencarnació d'una papallona?- va dir-li en un to burlesc...
- parlem de consciència no ?....
Va assentir amb el cap...va fer un cop d'ull a l'habitació,li era fàcil saber en quin punt es trobava sempre el seu amic, si hi ha havia desordre és que deuria estar ordenant coses internes. si hi havia brutícia, és que deuria estar desinfectant les últimes ferides, i si hi havia neteja és que deuria estar treballant la pau d'ànima, però aquell dia hi havia una cosa nova, un ordre desordenat, o un desordre ordenat, tan era com dir-ho, era així.
Hi havien quatre llibres començats que reposaven en indrets casuals, i sabia que eren començats perquè en cadascú dels exemplars sortia la llengüeta que amagava el punt on es trobava de lectura.
Hi havia cafè fet en una cafetera que era evident que la volia tenir allà visible, hi havia un paquet de tabac no amagat, cosa que deia molt del seu amic ja que sempre guardava el tabac en llocs invisibles de la casa, suposo que per controlar a qui li volia o no ensenyar la seva debilitat davant de la nicotina...
Portava un pijama de la Mafalda, no li va sorprendre gens, ja per l'amor que el Pol tenia per aquell personatge animat i enfurismat irònicament amb el món, i perquè si el seu amic d'ànima tenia una cosa miraculosa, és que portés el que portés semblava que anés vestit elegantment...per tant això el va deixar igual...però alguna cosa tenia aquell home que el desconcertava, estava diferent i no sabia si era pitjor o millor, però no era el d'abans...
Aquelles paraules en el llibre d'on sortien eren d'un protagonista que responia a unes altres paraules...exactament deia així " no pots viure sense els altres i ho saps"...i la resposta del llibre era la que en Pol havia triat per substituir el televisor de pantalla plana gegant que tenia abans...
- Així doncs amic, perquè?
- Estimat, no podria pensar que jo seria el primer en fer alguna cosa que mai ningú ha fet, el meu argument "d'únic" no em permet tal gosadia, però si que m'ajuda si ho interpreto en mi mateix a saber que puc fer moltes coses que són noves per mi i que mai havia fet, com per exemple levitar...
Mirant la cara de sorpresa del seu company es va posar a riure...- era una broma, li va dir...
- No puc levitar més que posar-me a sobre d'una cadira i agafar la imaginació de que la cadira no existeix, no ens passem!! , no parlava de fer coses que, tot i que mai se sap, ara com ara només ho puc tenir dins la ment i segurament tampoc és el que busco en aquests moments...
- Així doncs que busques? que busques en els llibres? que busques en aquestes paraules? que busques en la teva cova tant desordenadament ordenada?
- Estic bombardejant la ment amb paraules, idees, sentits, em quedo tocant la farina dues hores, m'aturo mirant paraules una hora, tanco llums, tanco sons , tanco ulls i em quedo en silenci sis hores, permetent que tot entri sense filtres, miro el sostre una hora, em saturo d'informació nova, no la de la tele o d'internet, si no d'informació que jo abans ja rebia però poques vegades prenia atenció, ara la capto tota, com el que decideix deixar de fumar intoxicant-se dins d'una habitació fumant dos paquets en dues hores, estic buscant la saturació, l'explosió, potser el foc, el drac, per tant això que veus penjat aquí no te més significat que força de voluntat, que encara que mai ho havia fet, sempre ho volia haver fet, ara ho estic fent per fi...
- que no treballes ja?
- clar, no m'estic suïcidant coi !!, estic tornant a néixer, per tant necessito descans de la saturació, si no que vols que aprengui?, a la feina és quant puc pensar justament el que vaig experimentar el dia anterior...
- i això?, que esperes trobar o on vols arribar?
- un àngel- va contestar convençut- i quant vingui vull estar preparat, no vull que em vegi així, i no parlo del pijama de la Mafalda, que curiosament no m'has dit que és preciós, i ho és i ho saps...
- però quin àngel? - va preguntar el jordi ja començant a pensar que el seu amic o perdia la raó del tot, o li estava prenent el pèl...
- no m'explico bé, l'àngel ja hi és, ja el tinc, simplement jo m'estic preparant perquè quant desplegui les ales i s'enlairi i em vingui a buscar trobi a un ésser que no necessiti res, que no esperi res, que només vulgui volar, només vull aconseguir ser un àngel com ell...
- i no has buscat en una escola d'àngels? crec que a la Diagonal n'hi ha una- li va dir el Jordi amb cara de "va home va!!"
- no hi han escoles d'àngels Jordi, cap ni una però si un ha tingut la sort de conèixer un àngel a la vida, ha d'estar a l'alçada del vol, jo sóc tant privilegiat que n'he conegut més d'un,que fort eh!!, per tant he vist volar ja, no cal escola, només posar al límit tot el teu ser, simplement així sortirà el teu fons, sortirà la teva força i aquesta és la que et donarà les ales per poder volar...
- I l'àngel que hi diu de tot això?
- perdona, no m'he explicat bé altre vegada, que jo sàpiga que és un àngel no vol dir que ell ho sàpiga encara, també deu estar en el seu aprenentatge, però jo en això ni vull ni hi puc fer res, tan sols em preparo jo...
- aleshores Pol, que coi busques?
- que arribi el meu àngel...
- perquè?
- per viure el sublim .



dimecres, 13 de setembre de 2017

buf!!!! el ferrari !!!

Recordo que cada dia que el temps ho permetia, després d'anar a buscar a l'Aida a la petita escola de Riudaura, anàvem a la Vall d'en Bas, just en un gran parc infantil de color verd i xocolata, he recordat com jugàvem els dos a fet i amagar, i com sempre feia trampa perquè ella em tobés aviat i jo feia trampa per no trobar-la i aconseguir que el joc fos més joc que realitat, d'això es deu tractar suposo... i m'ha vingut al cap que un dia, va haver un moment que no la trobava de veritat i em vaig acollonir molt, aixi era jo com a pare de l'Aida quant era petita, un juganer que no em vaig perdre ni un instant de les seves rialles , un nen atrapat en cos d'adult però amb la por d'un adult massa protector a vegades...a mida de voluntat no vaig fer cap miracle, evidentment, però la vaig deixar sola davant de "grans" perills, com els tobogans, o els gronxadors, i així, combinant la diversió i l'aprenentatge de saber que no podré sempre protegir-la ,vaig arribar a un petit equilibri, no podria ser un gran equilibri perquè ja quant jo era un nen patia pels adults de casa si arribaven tard.
Vaig gaudir molt de l'Aida petita, igual que ara la puc gaudir ja dins de les paraules i encara d'algun joc d'adolescent, podent treure la part pallassa que encara sento viva dins meu...
Sempre m'he perdut en els reconeixements externs, no busco aquesta paraula com a sinònim d'èxit personal, això seria un error, ho busco com a tranquil.litat meva per poder seguir fent el meu camí...ara, aquests dies , justament aquests dies, i després de 10 anys, estic retornant en el meu jo, no l'egoista o l'extern no, el meu jo...
Ell va dir " el que vaig patir va ser molt més que un atac de cor: se'm va trencar la substància del jo"
Això ho deia el protagonista d'un llibre just quant explicava el que és néixer altre vegada dins de la mateixa vida...tan és la seva procedència, ell havia sigut un home d'èxit professional, però dona igual, podria ser un home que ha fracassat externament , això és el menys important...
He rebuscat aquests dies dins meva part social que per alguna cosa trontolla fa temps... error!, mai he tingut problemes per conèixer ments o gent, això és com anar amb bicicleta, si ho practiques ho recuperes ràpid, si ho necessites es clar...
Recordo fa anys que vaig escriure un conte d'un amic que demanava ajuda , havia demanat auxili a tothom, tothom tenia feina, tothom estava ocupat...demà quedarem!! -li deien
A l'endemà tothom va deixar la feina, tothom va fer fora les ocupacions per anar a l'enterrament de l'amic que el dia anterior els cridava des del cor...
I l'amic que es va matar havia comès un error en el camí, igual que el protagonista del llibre tambè va tenir un atac de cor, simplement se'l va fer venir amb pastilles, perquè aixi com a un la vida el va avisar, l'altre ja feia anys que sabia que s'havia equivocat en el caminar, però només plorava...alguns vam pensar que era una cosa del moment, altres, com jo, vaig pensar que feia molt que li rondava pel cap, altres, els més agosarats, van pensar que era un covard, però crec que tots, en aquell trist dia gris a la terra, ens vam sentir culpables...tot i que segur que no ho erem, però era inevitable no sentir aquest sentiment de tristesa dins nostre...
Jo el que més, perquè en realitat quant m'havia cridat ni me l'havia pres seriosament ni realment tenia ganes de quedar...des de llavors, i jo tenia 20 anyets, mai més vaig deixar de socórrer un crit d'auxili d'un amic, fins i tot jugant-me la feina o el que fes falta...No era per sentiment de culpa ja que ho feia, ni molt menys, ho feia perquè una de les coses que més m'agradaven era veure a la gent feliç i estimada...
Recordo un dia que vaig pensar: " finalment tots saben el seu camí terrenal, perquè a mi em costa tant trobar-lo?, perquè res del que m'arriba com a premi m'emociona?, perquè el que realment vull és no pensar que arribi l'estiu per desconnectar de la meva vida ?...que vull? que busco?" i ho vaig lligar amb una carta escrita als 15 anys al meu pare dient-li que tot el que la vida terrenal m'ensenya no ho entenc i no em motiva...anava errat, era molt jove, i mica en mica vaig veure el que volia de la vida, per fer això vaig deixar de cantó les possibles aptituds acadèmiques que posseïa, i em vaig llençar a la vida dels sentits, i allà vaig decidir fer camí...
Com que havia de treballar vaig buscar feines que alimentessin aquest caminar, sota el cel, davant del mar , o en una muntanya tant silenciosa que la naturalesa fes grans melodies infinites...i allà plorava, o sentia, o m'emocionava tant que en una ocasió vaig arribar al sublim, només una . és cert, però hi vaig arribar...la feina, així doncs, ja no era un obstacle, si no part del caminar...
I va aparèixer la bombolla, un estat on jo aconseguia sortir de mi mateix i ser lleuger, no sentir cap pes sobre meu, i vaig viatjar per tot el món des del sofà del meu menjador i evidentment desprenia tant el plor com la rialla externament d'una manera real, mai fictícia, com diu la poesia " plorar tot" o " riure tot" tan fa...
I vaig entendre que hi han nivells entre nosaltres, cap de millor ni pitjor, però tothom busca el seu i moure's dins d'aquesta comoditat, que mai és una àrea de confort, però et fa sentir confortable... com diu un llibre, has de sortir de la teva àrea de confort, si no mai avançaries...
I curiosament quant he redescobert el plaer de la literatura m'he adonat que no necessito sortir enfora, justament és a l'inrevés , necessito per fi tornar a endins...si home!! diran alguns, si ja era difícil veure't ara serà un miracle ( no ho dic amb la pedanteria de pensar que veure'm és un plaer eh, que quedi clar)
No vull dir això, crec que porto anys fora de mi, entrant i sortint per circumstàncies del meu camí, no passa res, és una aprenentatge, però no tots els camins estan escrits, no cal només ser espiritual, o segurament costaria molt només ser una cosa, s'han de fer papers avorrits molt sovint i s'han de fer, és evident...
Però he pensat que quina sort que he tingut de tenir sempre una feina que no em fotia enlaire els somnis, que em permet treballar amb un somriure i no amb el cap posat en el rellotge de quant sonarà la sirena de la meva felicitat, o pitjor encara, de la meva vida, així doncs molta gent m'ha dit que estic desaprofitat, fins i tot algun cap m'ha dit per favor, et necessito per això, ambiciona això si us plau!, i jo no vaig voler i no vaig voler perquè ja ho vaig tenir i va ser la única vegada que em donava la sensació que em robaven el temps, arribava a casa després d'un dia estresant al màxim i endollava l'ordinador mentre endollava al mateix moment a la meva filla davant del televisor...
A la feina doncs sóc complidor, sóc eficient, i sóc molt metòdic...val, ara toca doncs tornar-ho a ser en tot, com abans..si ho puc fer allà on dissimulo , perquè no poder-ho fer allà on visc, tot i que repeteixo que per sort no són camins paral.lels
Perquè els que no sou pares segur que teniu altres mecanismes per saber on sou, però els que ho som els nostres fills són clars indicadors de la vida que portem, suposant clar, que no vulgis tenir un fill només per allò de " sang de la meva sang" o simplement per allargar un cognom, parlo dels que som pares perquè ho hem volgut ser i hem pogut ser-ho...
Com en el cine , que ha sigut la meva gran passió durant anys, m'he adonat altre vegada que la literatura té també aquesta part tant màgica que a tots ens meravella el que pot dir, però després si ho fem a la vida real potser en dirien que estem tocats del bolet...perquè? ...pel maleït reconeixement extern...
Sempre he posat com exemple al Rubianes, podria haver sigut un mort de gana, perquè si realment pensava el que deia i no arriba a saber fer gràcia al explicar-ho, la seva "filosofia" de vida hauria sigut considerada una "xorrada"...que passava doncs? que la gent, com que rèiem, pagàvem per veure'l, i una vegada ja havia assolit l'èxit, se li permetia dir totes les bestieses del món, tantes com fins i tot riure de la gent que li pagava diners a ell...si no mireu el gag del treball, com s'enfot de tots nosaltres i de la vida que portem...jo no sé quina vida portava ell, potser era un desgraciat, de fet era actor professional, no parlo d'aixó, no parlo d'ell, parlo justament de que sense èxit extern les paraules són només paraules que passen per allà...
I aleshores, modèstia a part, m'he posat al meu nivell, que com he dit abans, no és millor ni pitjor que cap altre, però és el meu , el que he treballat i el que he intentat entregar a vegades en el blog, que la única missió externa que té es poder treure un somriure en un moment donat a qui sigui o acompanyar en una tristesa si algú se sent sol, perquè al final el que passo jo ho pot passar molta gent, crec que regla bàsica és que som tant únics que ens passen coses iguals, potser això ajuda a treure importància a vegades a les coses que ens passen tot i que mai hem d'oblidar que una mal de cap és un mal de cap i per més petit que sigui millor si podem , doncs el curem...treballar, se li diu.
Portava temps mirant documentals per internet, era la meva afició, de tota mena, sobretot històrics però, sempre m'ha agradat saber d'on venim, però fa temps que miro poc la tele, i aquests dies que físicament no en tenia m'ha anat de conya, però reconec que els documentals no acabaven d'encendre el que jo volia encendre, segurament perquè sóc una mica "raret" a l'hora de triar-los...i ho he canviat per la literatura, com tot el que faig hi poso una passió gran, fins i tot en el silenci i en una de les poques coses que he aconseguit dominar de la meva ment, el meu son, faig i desfaig el que vull amb ell, encara em falta dormir amb els ulls oberts, però no ho descarto ( és broma ).
Per tant avui quant he arribat a casa m'he tancat en unes altres lletres, el quart llibre en una setmana, no m'ho prenc com una obligació, només faltaria, però estic apassionat, i aquesta passió que se'm perd a vegades per la boca o pel cor en la vida real, i ara la porto cap allà...perquè el meu cor, i no és millor que els altres cors evidentment , sent tant que l'haig de cuidar i perquè la meva boca xerra tant en nom de la por de no aconseguir somnis, que he d'aprendre a fer callar, o sigui, control, dels quatre llibres dos parlaven d'això, l'altre era pura ficció, i aquest ja veurem que és...tot va bé si em va bé...
Perquè un dia vaig escoltar que deien " perquè s'ha de caminar si podem volar", però no deu ser així ben bé, sense caminar no hi ha vol i en el meu cas, altre vegada parlo de nivells, sense vol no hi ha camí, així doncs ho comparteixo aquí , com deia abans, no per necessitat de il.lusiò literària, crec que ja he escrit un llibre i vaig mostrar que estimava més el plaer d'escriure que el d'escriure un llibre, que és molt diferent, ho comparteixo doncs perquè des de la meva solitud evident, busco la valentia, quant veig por tinc por, quant veig murs no sé com saltar-los, quant veig que el temps s'atura, recordo l'últim llibre que he llegit que em diu que el temps mai el recuperem i el que pot arribar avui millor que demà...allò de viu la vida com si aquest fos l'últim dia, no cal extremar aquesta dita, però si recordar que potser realment ho és i el que anem deixant per més endavant potser no arribarà, i no perquè no pugui ser, si no perquè el "més endavant" mai sabem si existirà o no...segurament, per sort, poques vegades recordem que som mortals...
I de tot el que he llegit he apuntat coses transcendentals però avui en vull deixar una de molt important, simple, fàcil i real : " riures és el dissolvent universal de les preocupacions"
Per cert acabo de riure perquè la "moraleja" seria que per escriure la paraula preocupacions m'he fet mal, i m'ha arribat a preocupar perquè és una de les paraules que em costa més de "ditar" en l'ordinador.
Vull que quedi clar que no estic fent res més que alliçonar-me dolçament a mi, a ningú més i ho volia compartir per si un detallet serveix a algú...no em crec res més que el que puc ser, no tinc més ambició que aquesta...



dissabte, 9 de setembre de 2017

Vida

Me'n vaig, ara si...
M'he quedat sol després de despedir-me de l'Isabel i del Nanu, de la convivència amb ells, no d'ells clar, i m'he quedat sol...les pors d'aquests darrers dies van marxant, segueixo les fases, amb fermesa, torna l'il.lusió però m'havia de despedir sol del lloc on ha sigut clau passar algunes de les fases ja escrites per mi abans de començar-les, potser en un dels pocs llocs que saben qui sóc o el que he passat aquests darrers anys, coses precioses clar,  i coses complicades de gestionar emocionalment però que crec, i sobretot espero, em faran ser millor persona, si no que hi fem aquí a la terra?...
I mai he marxat d'un lloc sense agraïr, ja vaig dir com agraeïxo la companyia d'amor i d'amistat que m'han ofert en aquest petit però vital interval del meu trajecte...
Però sempre he pensat quant dormo entre quatre parets, que sigui quina sigui la meva situació, és un privilegi tenir un lloc càlid per dormir...m'he quedat mirant l'habitació i li he donat les gràcies, perquè ha sigut un lloc de pensaments i de per fi, preparació d'actes vitals treballats i estudiats abans de portar-los endavant, mai oblido les meves necessitats vitals, per tant he agraït tenir un lavabo i un water per poder-me dutxar i cagar, tambè li he donat les gràcies...a totes les parets, que tot i ser conscient de que sense persones no són més que parets he agraït tot aquest temps, i he començat un llarg o curt, tan és això, viatge al meu retorn...tot i que no és un camí de tornada entenc que vull dir amb això...
El meu sentiment de "pertànyer a", m'ha fet trontollar ultimament... equivocadament, això ho he vist clar, puc fer entendre pel que escric que no tinc cap sentiment que em lligui a cap indret comú de molta gent.... demà o demà passat, perquè sento que tinc aquesta necessitat, explicaré una a una les meves lluites socials, de les quals n'he fet poca propaganda, però aquests dies crec que em convè explicar el meu lligam que tinc a la terra, és un lligam social, un lligam que per mi té un significat mundial i que comença al costat de casa meva, però avui vull donar les gràcies...
" per nèixer, primer cal morir"...diu el llibre
Evidentment el significat visual d'aquestes paraules podrien abocar a algú al pessimisme, però entenc el que vol dir, i és justament un crit al postivisme i les ganes de començar de debó i no a mitges, doncs això , a vegades toca morir en vida per tornar a viure la vida, i per morir has de buscar i rebuscar dins teu, perquè al final les decisions de la teva vida et pertanyen i encara que aquestes a vegades toquin als altres, ningú podrà entendre com un mateix el que decideix...
I gràcies a gent que estimo he entès el que vol dir això, tant perquè jo he tingut de donar moltes explicacions com perquè en molts casos les he demanat...aquesta no és la lluita interna, o la vida que resideix en cadascú de nosaltres...potser allò de que som els "amos" del nostre destí és massa agosarat, creure això potser és creure que tot està controlat, i no és així, però sigui el que sigui que t'envia la vida és per fer un treball i si no el fas ara segurament algún dia et tocarà fer-lo de debó, per això val la pena morir per nèixer, i tenim la sort els humans que el do de la consciència ens permet nèixer tantes vegades que calgui en una sola vida, així doncs podem "morir" les vegades necessàries.
Així amb una força que m'ha sorprés segueixo aquest llarg camí, que segons vaig veient, depenent de l'importància que dongui a les pors que van sorgint, s'escurça o s'allarga una mica més, però com sempre penso no passa res quant fas un passet enrera si el resultat és fer-ne dos o tres endavant...
Estimo Vilanova, estimo tots els seus racons que he anat coneixent amb els pedals com a eina de coneixença, que ningú s'equivoqui mai, estimo Olot, l'estimo perquè sense Olot jo no estaria aquí, ha sigut un altre trampolí que la vida t'entrega per fer-lo servir i saltar on calgui, però per sobre de tot, estimo a qui fa possible que estimi els llocs que trepitjo, sense ells per mi res tindria un significat clar del que és estimar...
Me'n vaig fisicament d'un indret clau en tot aquest acte de valentia que per fi i després d'estudiar-lo amb el cor durant segurament cinc o sis anys mínim, he posat seny i l'he tirat endavant, només ho podia fer quant el cor, quant segurament la única persona que encara pot dominar les meves emocions, estigués ferma i forta...se que no s'ha de dependre de ningú i si molt d'un mateix però que voleu que us digui, hi han coses que són massa coronàries per passar-les per alt, per això he d'entendre explicacions d'altres que segurament jugarien en contra dels meus somnis, perquè a mi tambè em passa moltes vegades que hi han coses que les poso per sobre de tot...deixo unes últimes paraules d'un llibre que m'ha deixat una petita dosi de color dins del recorregut, m'agrada el que significa i m'agrada llegir-la... em dona explicacions d'alguns dels meus actes i em permet millorar, i al final això és l'important...ser millor persona, amb un mateix i amb els altres:
" la majoria dels obstacles que trobem els creem nosaltres, perquè tenim por d'acomplir els nostres somnis"
I jo mateix, que per sort o mala sort tinc la mateixa facilitat de crear molt de molt poc i de destruir d'on no cal destruir res, entenc que he buscat aquesta por en molts casos perquè desconec el resultat d'un camí , seguirem doncs intentant millorar...