dissabte, 19 d’agost de 2017

Barcelona

M'ha agafat com sempre desprevingut els fets que han passat a Barcelona, i no dic només el tema de les Rambles, que tot i que tots sabiem que hi havia l'amenaça, doncs no pensava que arribès a passar, però totes les reaccions del després em costen força d'assimilar...potser per això vaig decidir aïllar-me una mica dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials justament aquests dies posteriors a l'atemptat...
Però començo per la part positiva, gent que es mou per ajudar, gent que sigui pel que sigui i aqui si no em cal fer cap analisis, ho fa i punt, perquè entenen el dolor alié o perquè simplement portar menjar a la gent que es queda atrapada a les rondes pels controls, és un gest pràctic que soluciona moments d'espera segurament emocionalment pesats...
Estimo Barcelona, segurament és l'indret, l'únic, que puc dir que sense saber que significa estimar una ciutat, li tinc carinyo perquè fisicament em té el cor robat i perquè evidentment he passat moltes coses per molts racons de la ciutat...com a barceloní que dec ser, he evitat el màxim possible les Rambles i els seus voltants, tot i que sempre que vaig de visita m'agrada passejar-hi una estona...però rapidament m'amago cap al Born o encaro Passeig de Gràcia amunt per anar a la zona on vivia ara ja fa uns quants anys....
M'agrada Barcelona perquè m'agraden els seus colors i sobretot la diversitat de barris que existeixen, antics pobles que tot i ser engollits per la urbe, mantenen un cert aire propi...m'agrada Gràcia, clar, m'agrada Horta, i potser la zona de Barna que més lligam sento, a part d'on vaig viure, és l'Alt Guinardó, des del carrer Torre de Pardals i Mascaró fins a Verge de Montserrat i Font d'en Fargas...
Tot i que m'agrada no crec , com s'ha dit aquests darrers dies, que sigui més ciutat de pau que les altres, en principi crec que totes les ciutats són de pau no ?...tot i que si hi ha una guerra, qualsevol ciutat deixar de ser de pau, jo potser sóc optimista, però crec que la gran majoria d'humans volen viure en pau, però suposo que toca dir això, però a Barcelona, com a tots els indrets del món, hi ha gent bona i de dolenta suposo, gent que vol pau i altres que no, jo no sé ben bé com explicar-ho, però això de generalitzar les coses posant-les tot en el mateix sac, és quelcom que mai he entés...
Potser per això em miro els moros, els xinos, o als del Baix Camp com a persones, i a dia d'avui sóc incapaç de dir que els moros són de tal manera, que els catalans són així o que els negres són aixà, potser és un pensament massa hipyye no ho sé, però a mi m'han dit que sóc de Barcelona moltes vegades i jo sempre m'he quedat amb cara d'estaquirot, com preguntant " i això que significa??"...com sempre he defensat, crec que l'error del món és deixar de banda l'individu per endintrar-nos a la perillosa tasca de posar a tothom en el mateix sac...aleshores la solució és més fàcil, cert, fotem-los tots fora i ja està, la putada és que fins i tot els que ho diuen, segur que dirien tots menys el Moha que em cau de conya i així recuperen la única visió real que hauriem de tenir, mirar a l'altre persona sense més...quant ETA estava activa no vaig escoltar tant com escolto avui, que hauriem de fotre fora a tots els vascos que vivien a Catalunya en aquell moment...
No vull caure en l'error de dir que nosaltres hem fet mil bestieses a països arabs, suposo que tots ho sabem, i que hem fet matances molt diferents a les que vam viure l'altre dia, però les hem fet, en nom de la suposada pau cert, altrament traduit com a interessos econòmics, però carregant-nos a molta gent innocent, però evidentment això no justifica cap animalada com la viscuda l'altre dia, no vaig per aquest cantó, crec que seria tambè massa fàcil, però no anem per l'altre tampoc si us plau...allò que feiem allà s'anomenava danys colaterals, però no, eren morts com els que van morir l'altre dia mentres passejaven pels carrers tranquilament...
Estic en un grup de Watsapp on m'he tingut de mossegar la llengüa moltes vegades, i el que més em sorprenia és que la gent que formem aquell grup, en principi , som civilitzats i bona gent, m'ha costat escoltar o llegir les informacions que ens arribaven suposadament de fonts fidedignes, em va posar com una moto escoltar un audio on es demanava que tots els moros haurien de sortir a manifestar-se pel carrer en contra de l'atemptat, perquè el silenci els delatava, he escoltat com les dues bandes ja començaven a barrejar el tema de l'independència amb tot això, he escoltat fins i tot, si si, en una tele espanyola, que la culpa de l'atemptat era del Jordi Pujol, per haver decidit deixar a entrar molts més arabs que sudaques, paraules textuals, us podeu imaginar quina opinió tinc d'un estafador com en Pujol, però arribar fins aquí ho trobo absolutament rebuscat i alucinant...
Francament "flipo" amb els mitjans de comunicació, i crec que ja em costa no generalitzar en això, tot i que per sort, si miro individualment, trobem bons periodistes, però jo he posat tv3 aquests dies, i tot i que és cert que no aprofitaven les parts morboses de tot això, de sobte van parlar d'audiencies i de xominades que particularment em fan entendre que el món, passi el que passi, mai es pot aturar...em sorprèn...
Per mi només hi ha un culpable, i és el fet, el que ha passat, tan me fa d'on són, si un mira l'història entendrà que de sonats n'hi han hagut sempre, no cal anar a una religió gaire llunyana per entendre la de morts que ha provocat el cristianisme, i es pot entendre ??, no, però clar, ens sorprén ara perquè és al segle XXI i perquè els metodes evidentment són diferents, però això ha passat sempre, no tothom evoluciona igual, no a tots els països interessa que altres evolucionin millor, i no tota la gent que segueix una religió actua igual, perquè parlem de fanàtics, no de creients...penso jo vaja...per mi són sonats, res més, que ni puc ni imaginar ni entendre com poden arribar fins a aquests extrems, tot i que si mirem al segle XX, tampoc fa tant, a Europa , una colla de gent europea van seguir fins al final a un sonat, i perquè, segurament perquè va cridar en el moment adient, quant la pobresa dominava a la població, quant hi havia debilitat , només aleshores aquests èssers poden ser forts...
La solució? jo no crec que n'hi hagi, la feina que es fa ja és bona, parlo de seguretat, però és que aturar a una furgoneta o a un boig que va amb un tornavís pel carrer ho veig quasi impossible, hauriem de viure en un estat d'histerisme que no convé...
Jo aquests dies pensava en els morts, en quina conversa deurien tenir just abans del moment, les il.lusions que potser xerraven, o potser decidien a on podien anar a pendre alguna cosa, i de sobte tot silenci, tot per uns desgraciats que agafen un vehicle i comencen a atropellar a tothom que es posi davant, suecs, marroquis, italians, tan és, algú encara dubte que són racionals? que creuen en les races?...no,no, maten i ja està...i ho fan així, de la forma més complicada de frenar...
Jo només espero que la gent no xerri de tothom igual, que la solidaritat de que tant xerrem i omplim el pap repetint-la es mantingui en tots sentits, jo mateix vaig tenir els meus primers impulsos racistes, em vaig sorpendre a mi mateix, és humà, tinc por, i tinc por de que algú que estimi prengui mal, però després i ho dic de tot cor, vaig pensar en tota la gent de fora ( encara no sé que vol dir ser de fora que quedi clar) que conec, i vaig pensar, que fas pensant això ???...va durar poc el pensament, però reconec que el vaig tenir, per tant entenc que tots busquem solucions i en general, per trobar solucions hem de trobar culpables...i els culpables tenen nom i cognoms, però no són una nació, ni un país, i espero que ningú dubti que no tenen cap problema de matar a gent de la seva raça...em fan por les xarxes socials per això, perquè moltes vegades estàn molt ben utilitzades, no ho nego, però donen molta força a tothom , a qui sigui,i com que no hi ha filtre, en moments com aquests, tot i que no queda bé dir-ho, molta gent pot agafar-se a l'argument fàcil de " tots són uns assassins"...

dimecres, 9 d’agost de 2017

El mar i les seves paraules



                                           
                                                  Vilanova i la Geltrú, avui.



Avui tornant amb la bici m'he aturat davant del mar, la platja quasi estava buida i començava a ploure, després de dies de molta calor l'aire era fresc i he pensat que era un bon instant per admirar aquella gran massa d'aigua que per més anys que cumpleixi mai puc deixar de mirar-la com una cosa infinita, quasi màgica i que no para d'enviar-me energia mentres jo li envio de la meva, evidentment minúscula comparada amb la que rebo...
Podria estar hores mirant el mar...un estiu diferent...no puc mentir,és cert que enyoro un xic la Costa Brava, segurament perquè conec molts més raconets que no els que encara he pogut conèixer aquí, cert és que m'ha sorprès l'aigua d'aquí baix, encara no hi hagut cap dia que l'hagi trobat bruta, però realment aqui la platja s'acosta molt més a la definició que feia la Mafalda quant explicava el perquè no li agradava el mar, ella veia en el mar aquell aliment que tant odiava, la sopa, i els fideus eren les persones, i potser aquí baix la sopa sempre la trobo més espessa, tot i que jo era d'Alt Empordà i d'indrets que no hi havien molts fideus, però aquí baix l'aigua està més calmada, com menys salvatge, més calenta, més sopa vaja ....
Sant Martí d'Empúries va ser molt de temps el meu raconet de platja de la Costa Brava, amb els anys es va anant omplint, i ja només hi anava al Juny i al Setembre, i alguna escapadeta al moment de més moviment turístic, ultimament però m'agradava més Colera i Port de la Selva, llocs de fàcil accès però que sempre hi trobava força tranquilitat...en general, i no sé perquè, he tirat més cap a llocs on hi han més extrangers, sempre he pensat que criden menys i jo aprenia una mica més a educar als nens, no sé, els veia més naturals, sobretot als alemanys o als holandesos, com més anem a la platja i ens posem el primer que veiem a casa, l'important és anar al mar no com anem equipats...potser és una sensació meva que arrossego ja des d'adolescent...
Mai he sigut de caminar deu hores per veure el paradís, primera perquè quant ho he fet, el paradís estava ple d'embarcacions que omplien la platja, generalment caletes petites, per tant al final tenia la sensació que estava a Lloret de Mar, jo mai entenia aquells privilegiats que tenen un iot i es posen en una platja plena de gent que com ells tenen un iot, potser son visions diferents del que significa per mi privilegi, no ho sé....
La meva feina durant molts anys m'ha entregat paisatges increibles, de muntanya i de mar, he voltat tant i caminat tant que al final potser mai he tingut una sensació d'haver d'escapar del meu lloc o de la meva vida, però reconec que sense mar em costaria passar, m'agrada saber que almenys no el tinc lluny...
Avui, potser perquè porto uns dies sensibles per la mort d'un amic, he pensat en l'amor infinit, en allò que mai s'acaba, com el mar, que la línea del final indica que després tot segueix, avui he pensat en el demà, el demà que mai sabem que serà i si tant sols hi serà, i ha de ser així, per mai tenir la sensació de que hem d'anar ràpid a aconseguir tots els somnis o que el famòs " ja ho faré més endavant" no passi a ser una urgència abans que un desig...el demà que no existeix permet somiar, només tenim present i passat, seria absurd no mirar al passat encara que només  vivim el present , però per bé o per mal, arrosseguem el nostre passat, les nostres vivences, les nostres circunstàncies ens marquen en l'avui, tot i que han de permetre seguir sempre evolucionar i tirar endavant....
Sóc un privilegiat i ho sé, perquè la vida m'ha fet un regal que no té ni valor material ni preu, que és la sensibilitat, una sensibilitat que carrego com el cotxe que anem a carregar de combustible, però jo ho faig mirant el mar, o el cel, o alguna cosa bella que m'entrega llum i per això agraeïxo a la vida que m'hagi fet aquest gran regal...avui he sortit tocat d'aquests dies extranys, de la perdua del Vicens, que encara que no fos present cada dia en la meva vida, el tinc present aquests darrers instants recordant moments i petits o grans obsequis que em va fer quant estava al meu costat...després, davant del mar, i les petites gotes que m'acariciaven la cara, he pogut endinsar-me a la bellesa de la terra, els ulls se m'han posat brillants, una brillantor que sorgia de l'inmensitat de l'espectacle que veia, saber que només amb això , que per mi és molt, arribo a moments de plenitut increibes m'allibera molt de la petita, cada any més, presió social de que és estiu i toca fer coses diferents i gastar i alliberar-nos de la vida que hem tingut durant tot l'any, no dic que tothom ho faci o ho senti així, però si mirem els anuncis és simplement el que volen que pensem, hem de trencar ni que sigui una vegada a l'any, amb la monotonia dels darrers 11 mesos...encara avui em fa mal pensar això i fins i tot jo, que he fet moltes coses als estius, mai oblidava aquest petit discurs...no sé, potser em sento un privilegiat perquè mai torno de vacances, i per tant mai tinc ressaca, i no vol dir que no hagi fet mai vacances, però és cert que la meva feina dels darrers 20 anys m'ha permès sentir aquesta sensació...i m'agrada...sense detalls no podria viure unes vacances, i sense detalls no podria viure tot un any, a mi mai m'ha fet por la monotonia, potser perquè no la conec com a tal, potser perquè m'agrada l'ordre fins i tot quant no tinc cap obligació, tinc els meus horaris i em costa o no vull trencar-los si ho puc evitar...tinc un dia que poso la ment en blanc perquè ho necessito, tinc un dia que necessito fer cura de son, no per recuperar son ja perduda, si no perquè el meu cos ja fa anys que m'ho demana...evidentment com que visc en aquest món, no faig cura de son quant he de treballar, ho faig quant puc, però és curiós que tres dies abans ja ho preparo...fa anys vaig aconseguir fer adormir el cos a l'hora que vulgui i quant vulgui, puc dormir a les 11 del matí com a les 7 de la tarda o a les 10 de la nit, és una cosa que he anat aprenent treballant la ment i la relaxació i la veritat és que és una de les coses que més content estic d'haver treballat...avui parlo de la relaxació perquè he tornat relaxat del meu petit viatge al mar...i avui he tingut un petit record per tú, i per tú i tambè per tú, que justament amb tú vaig descobrir el meu amor infinit pel mar...avui t'he trobat a faltar amic, segurament perquè t'estimo i segurament perquè per a molta gent tots els camins porten a Roma, però per nosaltres, ja des de ben petits, quasi tots els camins ens portaven al mar...la nostra passió....quant hem crescut davant del mar i perquè no dir-ho, que bé que ens ho hem passat tantes vegades !!!

divendres, 4 d’agost de 2017

Vicens

Avui m'han donat la notícia, no et veia tant ara, potser perquè jo com sempre he estat una mica volàtil, segur que tambè perquè ja deu fer tres anys que ja no erem companys de feina, i més de dos que ja no viviem al mateix poble, però com moltes vegades he escrit en aquest blog, hi ha gent que et regala un instant, i altres molts, i altres potser sempre, però amb tú tinc molts records guardats i mai he deixar de tenir-te present, igual que la teva encantadora familia...quant diumenges amb vosaltres!!
Si alguna cosa et podia definir era que tenies bondat sempre, i entregaves ,i mai esperaves res a canvi,no tothom ho sap fer així, evidentment com a company de feina erats d'aquells, únics, que mentres ensenyaves o ajudaves, treballaves més que el que t'havia demanat el favor d'ajudar-lo pel teu coneixement de la zona...
M'ha vingut al cap avui el primer dia que et vaig veure a la meva vida, va ser al petit despatx de Salt, just abans de que l'empresa es fes gran i agafès unes oficines més apropiades pel nou estatus empresarial, estaves en una cadira, intentant entendre una nova màquina, en deiem terminal aleshores, i ja renegaves, això ho feies molt, renegar, ara ho recordo molt, com tanta gent de la Garrotxa, el renec et sortia facilment, a mi em feia riure, ja ho saps ...
Jo em vaig posar al teu costat i et vaig ajudar, i vam començar a xerrar una mica de nosaltres, i després, feiem la mateixa zona i la feina ens va ajuntar, erats una gran companyia quant anavem plegats i és evident que anessim on anessim la gent et mostrava carinyo...si, et feies estimar, sempre disposat a ajudar, a donar un cop de mà en el que fes falta...
Em vas ensenyar moltes paraules de la Garrotxa , com aquella famosa que un dia ens vas dir a mi i a un amic meu " estintoleu les lleixes allà"...estintolar !!! , vaig estar anys fent broma d'aquesta paraula, igual quant em vas oferir un dia Xindria, la meva estimada sindria transformada en Xindria!!!, tambè ho vaig allargar i sempre et deia en broma quant m'oferies aquell fruit" xi Vixenx, vull Xindria!!"
Sé que quant algú marxa és fàcil parlar bé, a mi em costa molt parlar malament de la gent, però en general quant no et toca tant el cor, doncs t'agafes a un dia, o a un moment, però tu erats, o ets, d'aquelles persones que sense fer soroll sempre em vas donar un cop de mà, tant tú com la teva familia sempre vau tenir les portes obertes per nosaltres, avui quant li he dit a l'Aida m'ha dit el bon record que te de tú, sempre li donaves coses, la mimaves i la tractaves amb carinyo...
Collons Vicens, m'ha futut perquè ets jove encara però aquí estem per mantenir-te infinit, avui he pensat com senties les morts dels altres, del meu estimat Lluís de Riudaura, o el gran company de feina que vam tenir, el Manolo, sempre erats una persona sentida en tot...
Saps que em sap greu?...fa tot just dues setmanes et vaig veure a Besalú, parat en una terrassa d'un bar, jo passava en cotxe i vaig dubtar de parar, no ho vaig fer, estava absolutament ple de feina i era tard i encara em quedava molt per fer, però vaig dubtar molt i sempre he pensat que quant un té dubtes s'ha d'aturar, just tres dies després vaig preguntar per tú al teu germà, i li vaig dir " hem d'anar-hi un dia a veure'ls "...no hi hem anat, vaig estar a punt de venir mil vegades, sempre li deia a l'Aida, però no per cumpliment, si no perquè feia temps que no ens veiem, i les teves rebudes sempre, SEMPRE, van ser molt bones, ens teniem carinyo, ho sé, i fins i tot en momets vam entrar en una bona amistat, tot i que erats tancat o potser et costava mostrar el que pensaves, però saps amic, ets de les poques persones que he escrit una carta a mà en aquests darrers anys, et volia fer un regalet, i sabia que a tú tema ordinadors com que no era el teu fort, no t'interessava, si no tenies ni mòbil !!, no el volies per res, estic content d'haver-te donat les gràcies de moltes coses directe del cor amb la tinta com a fil conductor, se que et va agradar i t'asseguro que te la mereixies, perquè sempre em vas fer sentir apreciat i sempre em vas valorar, tinc molt bons records estimat company, molts !!
Avui t'he recordat de moltes maneres, el primer dia, les teves paraules, quant em deies que no tinguès por als gossos treballant fins que un dia vam sortir tots dos per potes d'una finca, he recordat el dia de l'enterrament del Manolo, he recordat molt moments que els ulls se't humitejaven per alguna emoció, he recordat bromes que et feia quant ens trobavem pel carrer, he recordat el mal que et van fer a l'empresa on vam treballar plegats, quant et van tirar al carrer suposadament un que sempre deia que ereu amics de feia molt de temps, com et deia jo que vigilessis, que ho faria i tú al final creies i erats de bona fè, tot i que renegaves molt bé, però al final hi queies...i justament amb la única persona dolenta que jo he pogut veure a la meva vida, la única, i ni amb ell vas poder desconfiar del tot, erats bó, potser massa no ho sé, però a mi m'estava perfecte, perquè al final no podem confondre les coses, se bo és fantàstic i si et prenen el pèl doncs no és pas errada teva, si no de l'altre...
Bona persona Vicens, molt bona persona, mai et vas cuidar fisicament, i recordo que un dia em vas dir que petaries jove...avui tambè hi he pensat molt en aquell dia a Les Preses quant m'ho vas dir...
Recordo fins i tot quant t'adormies al sofà i roncaves, m'ha tret un somriure pensar-hi...sigui com sigui et trobaré a faltar, perquè la Garrotxa és petita i tú, com jo, erats dels que voltaves, i ara hi havies tornat amb la nova feina, veure't ni que fos més de casualitat, sempre era un plaer, la penúltima vegada que et vaig veure no em vas deixar tranquil, no sé, no et vaig veure bé, però justament fa dues setmanes em va semblar que estaves bé, i mira, avui la Montse, la teva fantàstica dona, m'ha trucat per donar-me la notícia...
I la vida segueix Vicens, i sempre que passen aquestes coses em recorda que ho hem d'aprofitar i sobretot mai pensar que demà ja ho farem, ja saps que quant passen coses com aquestes m 'ha vingut al cap que m'hauria agradat dir-te altre vegada l'apreci que sempre t'he tingut, crec que ja ho sabies, i tambè sabies que anava de cul amb la meva vida amunt i avall, ara que m'ha arribat la calma, no te l'he pogut mostrar , i te la mereixies saber-la, perquè sé que t'hauries posat content, poca gent sap com tú , les lluites que he passat com a pare i com a persona, gràcies amic, se que sempre es diu que "mai t'oblidaré" però no dubtis que com que tú i jo vam estar a molts llocs plegats voltant pels indrets, quant hi passi, et llençaré un somriure i no dubtis que un etern agraïment, ha sigut un plaer coneixe't i compartir coses amb tú amic... i si, és així, jo mai t'oblidaré...dona-li records al Lluís i al Manolo de part meva, i com sempre, aqui seguiràs present, per tant, mai moriràs dins dels que t'hem estimat i t'estimem.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Un dia més

Un dia molt especial avui, potser perquè altre vegada he actuat amb fortalesa, segur de mi mateix, feia anys que no tenia aquesta sensació tant repetida, venia i marxava, però ara sembla que no marxi, em permeto moments de tristesa o dubtes, en els dubtes sempre he dit que hi veus camins, però agafo el camí amb seguretat, i sense por d'equivocar-me, perquè he aprés a tirar enrera , o endavant, i tornar a provar, mai passa res, i si passa, tot te un final...
He anat per Terrassa i m'he trobat a molta gent, gent que feia anys que no veia, he tingut dues converses molt agradables, sobretot una perquè justament era amb una persona que coincidiem molt a molts indrets però crec que mai haviem parlat com avui, curiós, ha sigut còmode i agradablei fins i tot sorprenent...
Avui ha sigut un dia ple de burrocràcia tambè, però això sempre ho he portat bé, tot i trobar-ho exageradament avorrit i llarg, cues, esperar, però s'ha de fer i per sort a la vida m'ha tocat fer-ho ja fa molts anys, per tant he anat al grà...la burrocràcia no hi ha anat tant al grà, però almenys jo l'ajudo, no serè jo que li posaré "pegues" , al final és un bé per mi...i si una cosa sempre em surt fàcil, és posar sentit pràctic aquestes coses...faig i ja està, perquè toca...
A vegades desencallar les coses ens queda molt més a prop del que pensem, jo tenia clar el que havia de fer però no sabia com fer-ho, però m'he entès, i he sapigut el perquè ho vaig fer, tothom que em coneix ho sap, i al final la recompensa arriba en forma d'amor i sobretot de pau, que segur que tothom se la mereix, no ho dubto, però jo tambè i ara la tinc per fi...
Per sort la meva pau interna a vegades sortia i ajudava, però l'extern era tant fort que costava equilibrar les coses, ara tot es va posant a lloc, mica en mica, però molt ràpid, i tot i que a vegades miro enrera i penso que em sap greu coses que he fet, al final saber que no ho he fet per mi realment potser em dona encara més pau, tot i que mai evito la meva responsabilitat, però abans era dur amb mi mateix, ara ja no, i la gent que hagi marxat si ha de tornar, tornarà i si no és així, serà perquè no haviem d'estar a prop...com sempre dic, ni que algú marxi, hi ha un boçí d'ell o ella dins meu, així ens anem construint una vida...
Porto uns dies on altre vegada la pau ja ni em sorprén, la tinc incorporada, i no vol dir que tot vagi bé i que tot estigui perfecte, no te res a veure amb això, tot i que no dubto que la pau permet que les coses rutllin millor...i les coses comencen a rutllar, això és evident...al final he rebut ajudes, però tambè he ajudat, són etapes de la vida , i ara m'ha tocat a mi potser no moure'm durant un temps lluny del meu centre, però la veritat és que quant surts d'ell i ho mires tot i el treball ha estat ben fet, tot torna a agafar un color especial, per sort un color que ja havia vist moltes vegades....
La cosa que m'ha sorprés més de tot això és que em sento orgullòs de mi, i segur que hi ha gent que deu pensar " quina barra!!" , al final sempre he dit que jo mai he amagat les meves misèries, de fet sempre se'm pesca, però necessitava sentir-me orgullòs de mi, això ha permès fer passes que no havia fet fa temps, ha permès tenir el valor laboral que feia anys que no tenia i em permet encarar la nova vida amb seguretat, i sobretot, per fi, sense dependre tant dels moviments d'alguna persona, això ha sigut la clau de tot...
Vaig escriure cinc fases a fer, ja estic a la quarta, em sorprén que ja estigui aqui, tot i que la sisena, la que no vaig escriure però la tinc més que clara, em permetrà per fi aixecar el cap davant de la gent, i no parlo dels que m'estimen, que aquests mai em fan baixar el cap, si no dels que m'han creat, no per culpa d'ells eh, un sentiment de culpa, i és cosa meva, però aquesta és la sisena fase, primer som nosaltres, la meva estimada Aida i jo, després ja podré posar fil a l'agulla en tot l'extern...
No he permés durant aquesta transició que ningú dubtés de mi, no literalment, però qui m'ha creat inseguretat o desconfiança doncs he marxat, i repeteixo, no cal que siguin ells que hagin creat aquest sentiment, tot el que m'arriba i com m'arriba és meu i cosa meva, però no puc aturar-me ara en això, estic intentant acabar un treball molt bonic i després quant l'hagi acabat i sobretot l'hagi ben acabat , podré mirar cap enllà, però al final l'orígen de cadascú és important, el meu és molt bó, no costa tant doncs tornar a començar sense la necessitat de canviar tantes coses, el meu canvi el necessitava perquè l'extern no era meu, el meu intern només intentava ajudar i a vegades podia i a vegades no, però ara torno a mirar cap enfora des de dins, des de qui sóc, i ostres!! ha sigut meravellòs recuperar-me, segurament molt més que reinventar-me, que tampoc està malament, però ja portava anys fent això...
Quant les coses m'han anat malament mai m'ho he callat, creia fins i tot que qualsevol moment era bó per mostrar una milloria si existia, potser perquè creia que si algú ho està passant malament i pensa que no hi ha sortida podria ajudar-lo una mica , jo mai he pensat això, tot i que moltes vegades no veia la sortida, simplement perquè jo mateix me la tancava, però repeteixo, m'he disculpat i entès, perquè al final em tocava fer el que vaig fer....
El que si que tinc clar quant parlo d'orgull és que no és tant sols pel que he fet, perquè com tothom , he estat ple d'encerts i d'errors, el que més orgullòs em fa sentir és saber que vaig a pels 47 anys i com sempre, surto d'una etapa sense rencors, sense mala llet i sense haver perdut ni un gram d'il.lusió per tot el que faig i sento,ni pels altres,  i potser és que ja no recordo el passat però sempre sento que en el present miro encara amb més il.lusió i això si que em fa sentir bé...
A vegades quant parlo amb l'Aida i em diu els valors que ha rebut de mi, tot i les meves "cagades" ancestrals, entenc que el més important de tots és creure en les coses, i en el que un fa, i suposo que tot va junt, però m'agrada que vegi això en mi, perquè pobre de mi pensar que els meus actes són d'educació, simplement entenc que els infants ens miren i evidentment agafen el que volen o poden , però la societat marca que nosaltres els eduquem i ho hem de fer mentres nosaltres continuament ens estem educant , per tant no és fàcil, però si en alguna cosa bona la puc ajudar que sigui en aquesta, posar un somriure a la vida , crec que és important.
Quant era petit vaig escriure un dia " no et prenguis la vida massa en serio perquè aleshores ella et pendrà en serio a tú" i el que volia dir que no cal restar trascendència a les coses, però tampoc cal posar-ne de més, potser una de les claus és posar l'accent ben posat, així doncs posem trascendència a les coses bones,  i les altres només cal treballar-les...perquè al final, per mi, treballar és la sortida a totes les coses...la vida quasi sempre t'ofereix dues o tres o mil oportunitats per treballar coses que no havies treballat, només cal estar atent i saber-ho fer, i si ho fas a la quarta doncs benvingut sia tambè....


dissabte, 15 de juliol de 2017

El mussol, l'esquirol i la nena que els vol

La nena caminava pel bosc mentres el sol començava a dir-li adèu, feia hores que semblaven dies que no escoltava cap veu, feia segurament hores que semblaven setmanes que havia dessistit de cridar als seus pares...i la foscor de la nit s'apropava cada vegada més i ja es podria agermanar amb la seva por que feia hores que semblaven anys que estava en la negra nit...tenia pànic a la nit, a casa ja li costava no pensar en coses dolentes quant tenia que anar a dormir , per això els seus pares sempre li deixaven una llumeta encesa a l'habitació.
Va llençar un últim crit de desesperació però ja en un tó més baix que el d'abans, no fos cas que els monstres de la nit l'escoltessin abans que els seus enyorats pares...
A l'acostar-se a un arbre molt savi la nena és va arraulir sota , tenia molta por, va decidir no passejar-la més i somiar que aquell gran arbre la salvaria del que li estava esperant, tenia el màxim de por que mai havia tingut, ja que no sabia que passaria i això la desesperava  sempre ...
Una branca d'aquell magnific roure la va rodejar per la cintura, la Mònica va obrir els grans ulls blaus que tenia com si fossin taronges, va sentir-se de sobte protegida, i es va acomodar en aquella ferma branca i poca estona després dos esquirolets se li van posar a les espatlles, cada un just al costat de cada orelleta de la Mònica...
Hem vingut per estimar-te, bonica- li va dir l'esquirol a cau d'orella dreta.
Gràcies- va contestar- és que he perdut als meus pares i tenia molta por...d'on sou ?
D'aquí dalt- li va dir l'esquirol esquerra- just d'aqui dalt bufona...estàs més tranquila?
Siiii- va dir ella amb un si altre vegada d'infant feliç...
Estava tant cansada de la por que es va relaxar i en cinc minuts ja tenia els ulls tancats, tot i que aquella nit sabia que encara que dormís profundament qualsevol moviment dels esquirols o de la branca que la protegia segur que li hauria trencat el son...
Però no va ser així, just quant el sol ja tornava de la seva dormida, va obrir els ulls i encara notava les orelles calentones dels dos animalons que li havien fet companyia...
La branca va tornar a posar-se en posició de branca de roure i els esquirols li van dir adèu amb un petonet a cada galtona..." que tinguis sort bonica" li van dir mentres s'enfilaven arbre amunt amb una agilitat que va fer que ella els mirés amb un ooooh!!! d'admiració...
I ara què? - va pensar- ja era de dia, s'escoltaven molts més sorolls que quant hi havia foscor però cap li feia por, tornava a sentir les forces per poder cridar altre vegada als seus pares...
De sobte va veure com una au s'acostava rapidament on era ella, era un mussol!!!, però els mussols no dormen de dia ?... de fet fa cara d'adormit- va pensar...
El mussol adormit li va dir - bona nit, que fas per aquí?
Com bona nit? - va respondre sorpresa- voldràs dir bon dia oi ?
-Ui !, ja no sé si és de dia o de nit, saps que passa, que per mi ara és de nit però com que pateixo d'insomni a vegades ja no sé quina hora és, perquè clar, caço de nit i ara és de dia, i de dia se'm veu a venir molt i no puc sorprendre al meu aliment , però no puc dormir i tinc gana perquè he perdut la rapidés que tenia abans, no descanso gens...
Saps què? - li va dir la Mònica- jo tampoc podia dormir ahir, perquè tenia por, potser tambè en tens tú?
-No,no, jo no tinc por, jo tinc insomni!!!- va dir intentant obrir els ulls...i ja sabem que si un mussol no obre bé els ulls és que alguna cosa greu li passa...
- Però potser tens por tambè  bonic mussol , si jo tenia por a la nit perquè no sabia que passaria, tú tens por al dia perquè ja saps que passarà, però tambè és por oi ?
El mussol se la va mirar amb cara de mussol extranyat- ben mirat potser té raó!
Un ratolí que feia estona que els espiava va sortir de l'amagatall i li va fer pam i pipa al mussol amb cara d'entremeliat i tot seguit, remenant el culet, i la cua clar, va marxar xino xano tot mofant-se de l'au dormida...o era desperta? , pobre mussol, imagineu si tenia un embolic d'horaris que jo que escric el conte no sé ni com definir el seu estat...
Aleshores el mussol va decidir acompanyar a la nena a buscar als seus pares, ell miraria per dalt i ella per baix, li va dir ... 
Però si els meus papis no volen!!...no veus que són grans ja!! ja no recorden que tenen ales!!
Però tot i així el mussol estava cansat i evidentment per ell era menys esgotador  volar que caminar i a prop de la nena, potser metre i mig enlairat va acompanyar-la a la seva recerca...
Potser feia sis hores que caminaven i volaven, que el cel blau com el cel, es va posar gris com el cel gris i el gris es va anar posant negre com un negre cel...
I el cel va començar a bramar molt i molt, i unes gototes gegants van començar a caure, i es va fer tant fosc quasi com la nit, tot i que de tant en tant els llampecs feien fotografies de l'escena que vivien...la Mònica va començar a tremolar molt, tenia molta por a la nit, cert, però encara tenia més por als trons i als llamps...el mussol adormit va veure molt ràpid la cara de molta por que feia aquella preciositat de nena i com que ell només tenia por a no poder dormir va entendre que l'havia de protegir, va buscar i va trobar una mena de cova sota una roca molt gran i li va indicar el camí cap a ella...i a dins de la cova, el mussol la va embolicar amb les seves ales i ella es va adormir altre vegada alleugerida, i ni escoltava els trons ni veia els llampecs, estava igual de feliç que la nit anterior que va passar en companyia del roure i dels esquirolets...
Estava tant feliç que va dormir amb molta pau, tanta pau que el mussol se li van adormir les ales, i després de les ales , les potes i després el bec, i finalment va caure en un son profund com feia mesos que no tenia...
I la tormenta va marxar i el mussol es va despertar una mica tard, potser molt d'hora per la nena, ara ja era fosc de veritat , la lluna els somreia i el mussol es va despedir d'ella perquè havia d'anar a buscar menjar...tenia molta gana! i la nena ja es veia valenta per tot, fins i tot per passar el que quedava de nit sola !! 
Segur que no vols que em quedi- li va dir amb els ulls ja oberts de mussol...
Nooo, jo estaré bé i tens molta gana!! però no et mengis cap esquirol avui eh !- li va dir molt convençuda...
Et prometo que no- li va contestar mentres li llençava un petó de mussol mentres emprenia el vol...
I era de nit!, i no tenia por !!... no sabia perquè però no en tenia gens, i tot feia una olor de terra mullada que li agradava, i de sobte, una multitut de cuques de llum gegants s'acostaven cap a ella, però no eren cuques de llum, eren llanternes!! i va començar a escoltar que tota la gent que portaven les llanternes cridaven el seu nom " Mònicaaaaaa!!!" Mònicaaaaaaa!!!"...
I la van descobrir allà, amb un somriure dolç els va esperar, perquè era una nena que sempre era molt dolça, i entremig de tots els homes i dones hi havien els seus pares...
Mamiii, papiiiii- va cridar feliç fins a arribar als seus braços, que per cert eren tant forts com els de l'arbre que la nit anterior l'havia protegit...
Després de plorar molt d'emoció, d'amor, se la van emportar cap a casa, mentres li preguntaven que li havia passat aquelles quasi 48 hores que havia viscut al bosc, i ella els explicava amb pèls i senyals, vull dir amb pèls i plomes, com li havien anat aquelles darreres hores...
La van posar al llit, i li van engegar la llum que cada dia li posaven per protegir-la dels fantasmes de la foscor...
-No mami, avui no cal la llum
La mare se la va mirar extranyada i li va preguntar perquè no calia...
- Perquè ja no tinc por de la foscor!! 
- Caram !! - van exclamar pare i mare a la vegada ...
- I ja no tens por de res?- li va preguntar el pare sorprés 
- Si, clar que si, però només em fa por el que passi, no el que no sé si passarà...
I els pares van tancar la llum i la porta de l'habitació mentres ella es va posar a descansar de l'aventura que havia tingut, tenia encara l'escalfor de les plomes del seu amic mussol despert i notava  la branca del roure savi que seguia allà i a les dues orelletes sentia intacte l'escalfor dels esquirols que l'havien entregat un son plàcid...


I és que les coses quant es fan amb amor i sense esperar res a canvi mai marxen...per això caminem sols però sempre tenim totes les petjades que ens han entregat sense interés, i quant la Mònica va tenir 74 anys i es va trobar sola , perquè a vegades un s'hi pot trobar, va pensar amb els seus pares, però tambè amb els seus amics, amics de poques hores, però amics de debó !!!, i de sobte es va trobar més acompanyada que mai...i un llampec indicava que venia una gran tempesta!...i quatre estrelles van mirar-la amb complicitat, mentres el gran roure savi, i fort, just en aquell moment, protegia a una guineu molt petitona que havia perdut a la seva mare...
I vet aqui un mussol i un esquirol, i aquest conte l'acabo sol. 


dimecres, 12 de juliol de 2017

Tod y Toby



Vaig plorar al mirar aquesta pel.lícula, no recordo el nom del cinemà, però recordo com era exactament la sala i quin dia va ser.
Sempre he sigut un fanàtic de les pelis de dibuixos animats, abans de que l'Aida vinguès al món jo ja havia fet un repàs de moltes pel-lícules infantils, crec que quant ets pare tens una oportunitat única per recuperar coses de la teva infantesa, i no parlo només de coses materials, parlo de sensacions, pots tornar a fer el paiasso com un nen, pots tirar-te un pet i l'infant riurà i et contestarà amb un altre de més sonor encara, pots ficar-te el dit al nas i despentinar-te...és bonic...
Avui m'ha tocat fer d'adult altre vegada, assumnint coses a la feina que segur que no em toquen, almenys no són gratificades, no passa res, però a vegades em sorprén que estigui en les meves mans, les d'un mindundi, el solucionar coses que en realitat no hi tinc molta responsabilitat, trucades, buscar, sense oblidar en cap moment la tasca que jo si he de fer, i oblidant, evidentment que tinc una panxa que m'està cridant amb veu de fam.
Tant dur que sóc a vegades i tant tou en altres moments, encara em falta per saber on son els meus límits o quin límit no puc permetre, però en canvi tinc molt clar quant em passo de la ratlla, que no vol dir que no ho faci, però ho tinc clar...
Torno al cinemà...si, recordo aquell dia, i potser 20 anys més tard, o 30, no en tinc ni idea, aquesta innocència va tornar a aparèixer als cinemes Verdi, descobrint Benedetti, perquè al final, encara que les paraules denotin madurés i ho escriuren d'una manera molt treballada, els poetes són nens, van a la base de tot i es mouen per allà , per això si ens agrada ens toquen la part més essencial de nosaltres.
I avui, altre vegada, i ja no sé si fa 10 anys o 15 o 30 del descobriment del Mario, he retrobat aquesta innocència en un home, en un de fet i dret vull dir, com em parlava, com m'explicava les coses, i jo me'l mirava fascinanr pensant com carai s'ho ha fet per arribar fins aquí tant pur, i evidentment la seva vida no ha sigut un camí de roses, justament al contrari, però em desprenia això justament, puresa...el nen...un nen que jo fa temps que he sapigut col.locar en la meva vida, quant ja creia que era la única cosa que sempre es mantenia en mi, vaig entendre que només era un refugi, aixi doncs els càstigs que rebia era tant sols de nen entremaliat, suposo que era més fàcil...però cony, com he crescut, estimant sempre aquesta part infantil que ara trec només en moments puntuals o quant el cor encara pot amb la ment i el seny...tot i així , com sempre dic, "el pipi, caca, gana, son" ha de ser una bona fòrmula al final.
Quant la guineu li pregunta al gosset si sempre seràn amics ni li pot entrar a la seva ment d'infant que un dia es trobaran anys més tard en una situació dramàtica, on el gos, ja adult, ha estat prepatat per empaitar-la i així donar una alegria al seu nefast mestre....
Però com nosaltres, el gos en l'instant més delicat, oblida l'odi o la ràbia ensenyada i torna al "pipi, caca, gana, son" i recorda aquelles paraules que anys enrera es deien, quant d'amagat podien jugar a ser nens, o a ser persones...n'hem vist moltes de pel.lícules d'aquestes, de la segona guerra mundial, o de la dictadura d'Espanya, on al final els nens no saben més que moure s per una realitat molt més real, una realitat de dos amb un pes de dos i no una realitat de dos amb un pes de milions de raons o persones...
Avui algú m'ha fet recordar aquest fragment on jo de petit vaig apendre moltes coses, i potser vaig començar a entendre que hi han moltes maneres de fer-se gran, ho he agraït i molt, perquè tot i que he vist el pes real del meu nen, tambè he entès que mai hem d'oblidar d'on venim i sigui com sigui tots venim del mateix lloc, o sigui d'enlloc, o del tot, no ho sé, però segur que és del mateix indret, els que vulguin creure en les cigonyes doncs l'orígen és París, i els que vulguin saber que passa en un part l'orígen és un altre molt més rebuscat i fàcil, però el que si que he pensat avui és que encara que tots vinguem del mateix lloc, no tots els camins ens han de portar a Roma...

divendres, 7 de juliol de 2017

Enamorat

46 anys he trigat a entendre el meu valor, tot just estic al començament, però si, m'estic enamorant de mi, i això es nota en tot el que faig.
Vaig decidir fer el procés a poc a poc, molt a poc a poc, primer pas a fer sempre, per mi, és el meu jo, feia temps que ni el mirava, ni el mimava, i ni tant sols m'aturava a saber que era el que necessitava, tot i que la meva aparença és que estava més ficat que mai en mi mateix, no era així, tan sols estava inmers en la meva vida i per si alguna persona ho dubta, la vida acompanya a la persona però no és la persona, potser la remou o la fa dibuixar d'una altra manera, però no és alguna cosa interna, és extern...a partir d'aquí la feina és amotllar-ho a qui som i al que volem ser...
Primer pas evident era el canvi de població, no per la gent, ni el lloc, si no perquè el meu intern feia anys que m'ho demanava, no passa res, ho he fet just en el moment precís que ho havia fet, just quant una feina ja la tenia ben encaminada o quasi acabada, però ara he vist, i he trigat molt, el meu propi mirall, i m'he entès i sobretot m'estic enamorant de mi, i no com narcisista que no para de mirar-se, en absolut,  m'estic enamorant de qui sóc i fins i tot, i sembla mentida que digui això, de com he fet les coses, perquè tot el que he passat ho havia de passar, perquè havia de posar cor a molts instants, i em tocava i perquè els fets venien dia darrera dia i jo els havia d'acceptar...i com no, la meva aparença és de cor, cert, però encara que molta gent no ho pugui veure tinc una part racional molt intensa, potser només es veu en la meva capacitat de treball o d'organització, però està en molts altres llocs, però fins ara no em tocava treure la raó i començar a moure peces dins d'ella.
I el més bonic de tot és que m'estic enamorant de mi a poc a poc, molt a poc a poc...la vida, que és aixi de bonica i et posa les coses una i altre vegada perquè les treballis i les superis, m'ha donat mil raons per anar pujant esglaó a esglaó, treballant tot el que m'havia oblidat de fer...
Ho noto per moltes raons, segurament jo mateix ja ho noto, però quant quedo amb algú i em diu després que feia temps que no em veien tant bé, me n'adono de tot plegat, i clar, jo era així i la vida m'ha anat fent reconvertir en mil coses, però feia temps que mai era jo del tot.
El meu pare va haver d'oblidar-se molts anys d'ell per amor, o potser només pel fet de ser pare, ho havia de fer, a mi tambè m'ha tocat, en el meu cas és per amor segur, perquè he tingut la sort de tenir recompensa com a pare, i aquest regal és un dels més bonics que mai m'han fet.
La serenor arriba per dos factors claus: un, evident, és que la vida te l'entregui, i dos, evident, que tú la busquis, poca gent sap el meravellòs que és començar de zero als 46 anys, segurament fa por, i vèrtig, però és increiblement gratificant, i clar que hi han danys a causa de coses que han passat, i reconec que he deixat alguna victima de la meva situació pel camí, però havia de ser així, estimo massa de cor i sóc massa responsable com per oblidar un dels meus papers principals en aquesta vida, el ser pare...però com em diuen per aquí moltes vegades, primer persona, després home i després pare, segurament quant les coses van bé ha de ser així, però a vegades hem d'alterar l'ordre i en aquest cas sempre afecta el resultat...però és una lògica evident, si t'oblides de tú com a persona, ni que sigui perquè estimes, mai podràs ser les altres coses de debó...
Ara miro des de fora moltes coses, però ostres, em miro a mi mateix i tot el "curro" que m'ha tocat fer, i clar, repeteixo, hi han danys, però ho he fet molt bé emocionalment, i que podia esperar si molta part de la meva motxil.la està carregada de fa anys de coses emocionals positives, al final qualsevol treball té recompensa, és molt bó saber que saps caure però encara és més meravellòs saber que et saps aixecar sense ferides greus en el procés...
Falta molt per arribar encara, si és que he d'arribar a algún indret, i falta tant que mai acabarà el procés, això ho tinc clar, perquè la vida sempre et va entregant, i alguns podrien pensar que és per "putejar", però jo prefereixo pensar que ho fa per millorar o almenys tenir la possibilitat de fer-ho.
I és que som privilegiats, i tenim la gran sort de viure en un lloc on podem pensar en nosaltres mateixos, com dic sempre, quant tens gana o et cau una bomba cada dia a prop teu, hi han coses essencials que passen per sobre de qualsevol procés individual, la supervivència...evident...
Seguiré doncs explorant i seguiré doncs enamorant-me de mi, em ve de gust, aquest darrer any he aprés a posar límits, a entendre la meva relació amb els altres i perquè actuava d'algunes maneres molt sumisses i ara m'he adonat que fa temps que no demano perdó, potser feia anys que no parava de fer-ho, i no vol dir que no ho hagi de fer però en el meu cas era exagerat...com diu un angel que conec " és que ets molt mono" i si. ho sóc, molt, tant , que deixo d'escriure aquest article i me'n vaig a fer l'amor amb mi mateix...m'agrado.
La clau: la valentia.