El dia de la presentació

Aquests dies estic estrany, no puc definir el meu estat, he demanat hora a la meva terapeuta i feia temps que no hi anava, però crec que estic remogut per dins per dues raons.

Una de meva , o sigui, interna...l'altre d'elles, o sigui externa, però com que no tinc grans capacitats per separar la ment del cor la posaré com a interna també.

Les meves companyes de camí, així les visc, em van fer sentir coses que no puc ni explicar, i no parlo de com gestionem una campanya , o de com podem ajudar, o de com podem aconseguir que això tiri endavant, ni parlo de lleis , encara estic molt lluny d'això, parlo dels motius pels quals s'han creuat en el meu caminar, cada una d'elles amb la seva història m'han tocat el cor i l'ànima i m'han esborronat tots els sentiments. La paraula seria ADMIRACIÓ en majúscules , però també ràbia perquè han passat per tot això, tot i veure en les seves mirades una fortalesa que m'omplia i em feia estar més tranquil després de veure la feina que han hagut de fer i que segueixen fent.

Però em costa sortir del cor, potser no en sé, potser tan sols puc aportar això, el que sento, potser tan sols he fet això durant tota la meva vida ( “ i així t'ha anat “ , segurament deuen dir alguns amics que ja tenen la casa, la parelleta, el gos i la casa adossada )... qüestió d'escollir, jo mai els diria que el que han escollit està malament , si els fa feliç és una bona elecció, però jo aspiro a una cosa diferent que cada dia tinc més clar que segurament mai sabré el que és...potser perquè no te nom ni forma, no ho sé.

Jo les escoltava, com miraven, com parlaven, com expressaven el que havien viscut, donant gràcies a no se qui de que el meu cas fos extern al meu nucli familiar més proper, i donant gràcies a no se qui de que la meva família estigués al meu costat sempre.

Que dur escoltar algunes paraules, com algú pot pensar que tenir una filla té simplement aquest significat? “ tenir una filla “ ... com si fos el meu cotxe, la meva casa, la meva filla, quin mal que fan les possessions en tants àmbits de la nostra vida , però especialment en aquest, on aquesta possessió es converteix en delicte, en allò que en diuen un assassinat de vida....

Aleshores vaig començar a entendre el significat de supervivent...jo havia treballat el meu cas des del cor, tan sols escoltava altres casos i entenia el que em deien, però mai havia entrat dins de cap suposada justícia vital ni real, potser per por al meu desconeixement etern de com funciona aquesta estranya societat o potser perquè simplement necessitava una ajuda coronària... jo no he perdonat al meu agressor, i tampoc no l'he perdonat, ja tan sols em queda l'olfacte per treure'l de tots els meus sentits ...i  si, la meva vida es redueix al sentir, ho reconec, així de infinitament limitada la tinc...no tinc odi cap a ell, no tinc res en contra ni a favor, fins i tot sempre he pensat que ell també havia patit abús a casa seva, n'estic casi convençut , però en el fons tan és, perquè no és família, no l'he de veure i no tinc la lluita eterna de formular-me preguntes tant dures com “ com em podia fer això el meu pare? O el meu avi? O el meu tiet ? ... però aleshores me'n vaig adonar que enmig de la nostra presentació m'odiava físicament, em tornava a fer fàstic, em sentia vell, lleig , quasi rovellat i a sobre, no sabia ni parlar i tremolava de la por que tenia que em miressin...i m'arronsava altre vegada amb les cames creuades, l'esquena ben avall i les mans tapant la meva cara perquè no volia que ningú em veiés...sort de les meves companyes, una mirada, una carícia, o simplement un gest de complicitat em donava força per quedar-me allà i vaig entendre que aquella paraula, supervivent, també anava amb mi.

Aquest dissabte vaig entendre que un abús et dona una herència en vida que mai et deixa d'acompanyar, i que quant penses que has avançat molt, t'arriba un petit o gran sotrac que et recorda moltes coses o et fa sentir petit com mai...aleshores recordo quant m'embolicava el cos amb unes venes perquè ningú notés que estic gras, perquè sempre he dit que les seves mans es van quedar gravades en el cos molt de temps, però les seves paraules, per mi, van ser la gran agressió que vaig patir... quant em deia que tenia molt greix, altrament dit “gordo” va fomentar la meva futura anorèxia ( no reconeguda clar, en aquella època tan sols era una paraula , res més ) ...vaig trigar 15 anys a despullar-me davant d'algú...i n'han passat 37 i encara ningú m'ha vist nu del tot si hi ha alguna llum encesa.

Quant els silencis parlen

Deixo pel proper post el perquè d'aquest retorn al meu antic blog, però de fet la resposta està dins del que escriuré avui aquí.

Ahir va ser un dia especial, no puc incloure aquest escrit en la web del camí comú perquè és una opinió individual, és la meva opinió i toca posar-la en el meu indret de paraules i pensaments.

Un equip, un equip que de sobte ens vam trobar presentant un projecte en comú davant de gent propera, perquè els sentia propers, però nous, perquè a quasi tots no els havia vist mai...potser fins aquí res sona molt estrany, però el que és sens dubte diferent, és que les meves companyes de presentació eren també persones noves a la meva vida... a quasi totes, o sigui, a totes menys una, ni tan sols les havia vist en directe cap vegada, i si volem sumar-hi coses, puc dir que a qui coneixia tan sols l'havia vist una vegada en la meva vida...i allà ens vam trobar per presentar l'inici d'un camí.
Un camí que encara no sabem on arribarà, on anirà, i quantes passes tindrà...vaja, com tots els camins que anem passejant, perquè la vida està viva i això implica que no sabem que ens oferirà...sona quasi màgic.
Surto un moment del grup per explicar dues cosetes, dues anècdotes, una amb el pare de la Carme que em va llençar unes paraules que em van agradar " la mort no té timbre" i l'altre, el meu enamorament cap a una àvia, dolça, bonica, que enmig de la conversa plena de somriures i fluida, no em va escoltar bé, i de sobte em diu :  " que dius, que has vingut del Pakistan ? " encara a dia d'avui em fa somriure i riure...adoro la gent gran, sobretot quant transmeten aquesta bondat i no se, vaig sentir pau amb ella al costat.
Portava dies nerviós, i francament, havien sigut uns dies personals durs, decidint per enèsima vegada el futur de gent que estimo, i posar el cervell enmig del meu cor sempre m'ha costat molt...però aquesta darrera setmana havia fet un canvi d'actitud, havia ja decidit les coses personals i vaig encarar els meus pensaments en aquesta nova etapa que inicio al costat de l'equip, de l'equipàs humà que em vaig trobar ahir, perquè surti el resultat que surti de la suma que vam crear ahir, tinc molt clar que estava rodejat de persones molt potents.
Jo sempre he dit que quant un te mal de cap és plenament conscient que és molt més greu patir un càncer o una hepatitis, però tot i així volem que marxi el nostre mal de cap, perquè ens podem reunir en un col.lectiu però mai deixem de ser individus, així ha de ser perquè les sumes siguin més fermes.
Ho dic perquè ahir escoltava històries tant dures que fins i tot per moments vaig pensar que havia tingut sort de que la meva fos menys contundent, o si més no, amb l'ajuda incondicional de la meva  família, però clar , si surto d'aquest fet, em recordo a mi, i ho vaig viure amb la màxima duresa que podia sentir, per això som individus , perquè vivim la nostra vida i la sentim intensament.
Qui em coneix sap que crec infinitament en l'individu, i que fins i tot, quant torno a casa després de treballar, moltes vegades no entenc com el món no funciona millor... jo crec en la bondat de l'èsser humà i per això sóc un lluitador individual de les paraules ben dites, de no posar a tothom en el mateix sac i de mai convertir una idea en fanatisme...i quant em paro a pensar , crec que quant ens ajuntem a vegades podem fer més mal que bé, perquè, i mai he entès això, sembla que ajuntar-nos és anar " en contra de" en comptes de " a favor de", i acabem convertint l'objectiu en un enemic i aleshores correm el perill de generalitzar " el homes son així " " els espanyols són aixà " o " els negres són de tal manera" i per mi això pot fomentar el fanatisme,el racisme, o el classisme o moltes paraules d'aquestes que acaben en -isme...per això defenso l'individu, per això escoltava al meu pare atentament quant em deia " ser pare mai dissimularà la persona que sóc", perquè abans de pares, o bombers, o metges, hi ha una persona i per mi aquí hi ha la veritat, bona o dolenta de cada persona....mai en cap professió, ni en cap títol familiar, ni en cap raça...un per un ens observaríem millor segur.
Explico això perquè ara si vull estar en un col.lectiu, en un grup de gent que podem fer camí, i he trigat 49 anys a decidir-me, i és perquè hi crec fermament.

Ahir me'n vaig donar compte que em queda molt a fer per sortir del meu rebuig etern a la meva imatge, no m'agrada que em mirin, no m'agrada que em facin fotos, no m'agrada ser el protagonista d'un esdeveniment, ho passo malament...ja ho sabia, però ahir ho vaig tornar a comprovar, tot i així vaig estar molt a gust , perquè per sort els anys viscuts no se si em donen madurés, sempre m'ha fet por aquesta paraula, però si auto-coneixement, per tant no va ser una sorpresa, abans em feia fàstic físicament, ara simplement em suporto...sembla poca la millora però per mi és un llarg camí des de que aquella persona em va fer odiar tot el meu cos...ell va marxar , però a mi em va quedar aquest fàstic a mi mateix...i mentre l'intern es feia potent, l'extern treia la llengua per arribar a mi...
I aquí vull entrar en l'equip de treball d'ahir, sense pensar que passarà, o si ens tornarem a veure, o que farem o deixarem de fer...com que estimo l'individu i tot i que ahir ens va unir una causa en comú, jo vaig veure persones , persones que em van agradar i persones que em van fer sentir bé i que admiro, i per mi admirar és una paraula bonica, mai confondre en idealitzar, això seria una trampa per fer caure a la persona, admirar és escoltar i creure i que t'agradi el que escoltes...
Abans però agraeixo profundament que l'Aida estigués allà , tan sols ella i jo sabem el que hem passat i com hem lluitat i com ens ha costat arribar fins aquí amb aquest amor i amb aquesta harmonia...i m'agrada veure qui és ella com a individu, te molt de mèrit perquè també és una supervivent , i sortir de les coses que ha patit sense ressentiment i amb tanta bondat, tan sols és mèrit d'ella...feliç de compartir amb ella una cosa que hem compartit poc, però que ella sap, com em deia després, que moltes coses ja havia notat en mi, de fet sempre és perillós deixar herències, (en vida o en mort), però jo , per culpa del meu passat, quasi li encomano una anorèxia, sort que ho vam veure a temps ! ...perquè trencar la matemàtica familiar a vegades costa molt.
I començo, des de la meva visió particular evidentment i sense jutjar, si no tan sols mirant amb els sentits, les sensacions, en la qual incloc una que em va encantar i que vaig veure moltes vegades ahir, gestos de complicitat :
La ________  m'ha mostrat el que vol dir exactament la paraula empoderar, paraula que a tothom li sona molt però que és absolutament nova, però li queda molt bé, perquè dins de la fragilitat de tenir el seu dolor en present, hi veig una persona forta, molt forta i que m'ha regalat algunes paraules i escrits  que he rellegit moltes vegades i que em sorprenen perquè són meravellosos...em dona la sensació que aprenc d'ella sempre que m'explica alguna cosa.
La  ________  ( a l'Aida li va encantar )... la    ________  per mi és casa, és cor, és entregar, és un somriure, és propera, és algú que t'agrada que hi sigui, que et fa sentir bé, és una persona càlida, en cap moment vaig tenir la sensació de que no la coneixia...curiòs, però em sentia protegit al costat d'ella, li haig d'agrair molt aquest detall.
La ________  jo sempre he sigut de mirar i d'escriure sobre com es mou la gent dins d'un grup, de fet vaig començar a escriure a la catedral inventant-me la vida dels vianants segons com es movien o es relacionaven, la ________  la vaig trobar especial des del primer instant que va parlar o interactuar amb nosaltres, vaig sentir art, que s'havia fet a ella mateixa, amb una personalitat ferma, i amb una frescor contundent.
La ________   trobo meravellós que algú que ha fet tant de camí solitari i segur que picant pedra i més pedra, ens arribi a nosaltres, em vaig quedar meravellat quant ens mostrava amb aquell to suau coses tant dures, em sorprèn les ganes de continuar i de seguir fent feina, i em va agradar que al final ens posés els peus a terra, crec que això almenys a mi, que tinc tendència a volar, em va anar molt bé.
La ________  ai que puc dir d'ella ? , em va encantar, de fet ja ho sabia que m'encantaria, la_______  és única, és divertida, és super directe i autèntica, d'aquella gent que hi pots confiar des del primer dia, és ella i punt...i no sé, quant coneixes, no a fons es clar, tot el procés que ha passat, crec que la ________ és una lliçó de vida, perquè quant parles amb ella te n'adones que ha fet una feina brutal i que sap mostrar un somriure sincer, i al final els processos si els posem en el lloc més senzill és això, aconseguir estar bé amb un mateix.
Com podria desenganxar l'Elisabet de la Julia i a la inversa dins del grup? a elles si que els poso nom, per mi són germanes amb el cognom obliqües, suposo que com que són el nostre gran suport, segur que el "moltes gràcies" que els donem és poca cosa per la feina generosa i entregada que ens estan fent, no me les puc mirar sense separar-les, ho trobo graciós, jo que parteixo de la creença infinita de l'individu, però com que ens deixaran soletes un dia i no les vull implicar massa, simplement diré que em cauen de conya, perquè és així...per cert no volem que marxin perquè les sentim part del nostre projecte...però la vida és aixi, ens ajuden a fabricar les ales per volar soles...
I deixo la Carme pel final, jo crec que l'estimo d'ànima des del dia que la vaig veure a la televisió, mai m'havia passat amb ningú, li donaria tot el meu jo sabent que mai faria mal al meu jo... és el nostre motor, per mi te un mèrit increïble tot el que ha fet i fa, i com ho fa, ho trobo meravellós...és una persona que te carisma des de la més absoluta senzillesa, perquè ho te ella a dins, em va sorprendre tant quant la vaig veure la primera vegada a la pantalla, desprenia amor, ho vaig trobar meravellós, però clar, després vaig quedar amb ella i tot allò va quedar petit, vaig connectar amb ella tant que puc dir i amb poca gent ho puc dir, que la Carme m'ha canviat moltes coses de la meva vida, per mi i ja parlo fora de tot l'equip , forma part del meu cor.
I una abraçada a la parella de la _________ que bonic és !!

22-09-11 al 08-02.2018, un blog

Després de 586 entrades:

Fa dies que ja no escric al blog, i entenc el perquè, potser justament estic escrivint més que mai i sobretot he tornat a recuperar la lectura, però ja no obria el blog...i avui en la despedida del pirata i el peter pan ho volia explicar.
Abans de seguir voldria comentar que per mi els actes simbòlics són importants, i que tot té un inici i un final, perquè tot, absolutament tot el que fem té vida i la vida comença i s'acaba...i deixo en suspens infinit si segueix o no en una altre vida o en un altre recorregut.

Abans d'aquest blog va existir un altre, s'anomenava "el mirall rialler", el mirall era tan sols el reflexe del que jo sentia en el meu caminar, sempre he estat enamorat del sentit de l'humor i l'intenció era:  "em miro al mirall, ric de mi, per tant, ric de tot"...coses de la vida vaig deixar de poder pendre'm les coses en broma, i una persona va escriure l'últim article d'aquell estimat blog...i aquí va començar una nova etapa de la meva vida i vaig començar un nou blog, que és aquest mateix, el dia 22 de Setembre del 2011, ja han passat uns quants anys...
Crec que si una cosa acompanya aquesta etapa dels meus escrits, és que la meva prioritat ha sigut el ser pare, això ha marcat tot el meu camí d'aquests darrers anys, no tan sols dins dels meus escrits , si no en tots els fets i decisions que he anat prenent, segurament dins d'allò tan complicat de barrejar una decisió vital amb el cor que feia que el caminar fos una mica més feixuc , tot i que, i mai ho negaré, amb unes recompenses en molts moments meravelloses...
I jo sóc Peter Pan?, en absolut, i jo sóc pirata? , tampoc, però aquest era el meu refugi quant el cor no podia decidir amb claretat o quant la realitat se'm feia complicada, marxava als sentits, em posava en un lloc inexistent, però crec que mai perdia la consciència del que m'esperava quant tornava del meu refugi...però quant les decisions impliquen a qui més estimes tot és més complicat a vegades, encara que potser tambè a vegades això fa que resulti més fàcil, tot són moments clar.
Així doncs ja fa mesos que sento que aquesta etapa ha marxat, no he deixat de ser pare clar, però si que sento que altres cantons de qui sóc han anat despertant a poc a poc, crec que fins i tot hi havia un reclam intern a aquest retorn, però no va ser fins que el vaig poder escoltar que vaig obrir aquesta nova etapa, amb fets físics clars, com per exemple viure al lloc que vull viure, i altres d'emocionals, on la fortalesa ha tornat a aparèixer...tot i així, com que ja no em refugio, entenc que tot aquest procés ha provocat moltes coses que allà queden, de bones i dolentes clar, i he deixat un rastre en alguns casos no gaire clar i que mai nego que hagi sigut responsabilitat meva , i que ni tan sols jo he aconseguit sempre disculpar-me pel fet de ser pare i els actes que feia pel fet de ser-ho...però el cor manava i jo era i sóc emocional, per tant no era fàcil decidir coses, però crec que va ser el dia 1 de Març de l'any passat que vaig agafar el timó de la meva vida i ja no l'he deixat anar...
Però he trigat a dir adeu aquest blog perquè estimo els simbols, sobretot els que m'han acompanyat dia rera dia i que en molts casos ajudaven a posar dolçor en moments més àcids i tambè posar color en moments de molta llum...
Igual que en " el mirall rialler" ja tot quedarà aquí escrit... mai he sigut de rellegir el que he escrit, de fet haig de reconèixer que ni sabria com entrar en el meu antic blog, i suposo que en algun núvol deu estar, tampoc m'importa això, ja que justament durant tota aquesta darrera etapa he tingut l'oportunitat de comprovar la meva real qualitat com a "escriptor" i fins i tot he descobert que el que m'agrada de les lletres i escriure-les, és el que em fa sentir i no pas una recompensa externa, almenys així ho sento ara. El blog ha sigut doncs el meu gran acompanyant, fins i tot en moments que no sabia com expressar el que m'estava passant escriure aqui em servia, potser per allò de l'engany que vivim actualment de les xarxes socials que ens fa creure que tenim molts més amics dels que debò existeixen, o que fins i tot l'amor, una paraula tant gegant com amor, apareix massa sovint entre tots nosaltres, suposo que tots en som conscients d'aixó, però a vegades perdem aquesta noció de la realitat i que coi, si va bé, benvingut sigui...
Però si, vaig baixar a la terra i encara que m'agradi volar, deu ser qüestió de caràcter, la veritat és que trobava a faltar caminar dies seguits a la terra...
I que ha passat ? doncs la consciència i segurament ja no tenir por al que decidia... potser perquè la feina més gran i dificil com a pare ja la sentia acabada, tot i que continua clar, però ara ja des de la calma, la meva calma, que això fa que qualsevol terratrèmol que aparegui al meu voltant sigui d'escala més petita, ja sabem que tot parteix d'un mateix...
He d'agraïr comentaris de molta gent, que m'estimen o no, això tan és a vegades, gent que s'ha interessat per mi, gent que m'ha ajudat i gent que amb petits fets m'han anat permetent recuperar el camí de persona altre vegada i que ja els tres apartats, persona, home, pare, vagin agafats de la mà, sense descuidar cap dels tres en cada passa que faig...gràcies doncs...
No es pot tirar enrera evidentment i segur que no ho hauria fet igual, perquè crec que ser pare ha d'anar acompanyat sempre de la persona i de l'home, però clar, jo no he sigut pare més vegades i al final l'amor i la responsabilitat fan molta feina, tampoc m'arrepenteixo però si que no hauria deixat de cantó les altres dues parts de mi, perquè evidentment existeixen sempre.
Hi han persones amb noms i cognoms que no posaré aquí, crec que ja els he agraït fora d'aquest escrit, que han sigut la clau de tot aquest procés, gent que mai ha deixat de creure en mi o que en moments em feien de mirall quant jo oblidava qui era o el que volia, "eps, no t'oblidis de qui ets"...i com no recordar la meva fantàstica educació rebuda per la meva família, ha ajudat sempre, crec que això és un pilar molt important en tots nosaltres...i moments meravellosos que he passat i que intentat posar en aquest blog per compartir-ho i fer treure un somriure quant jo el tenia...en altres moments escrivia pensant que si alguna cosa m'havia servit a mi potser podria fer servei a una altre persona, clar que canvien noms, indrets, i factors, però al final som humans i no som tant diferents uns dels altres...he intentat fer-ho des del cor, sense malícia mai i intentant mostrar no tan sols als altres, si no a mi mateix, que si d'una cosa sempre he estat orgullós, és que mai perdo l'il.lusió i agraeixo a la vida el regal de viure, que ja és molt...
Va ser un Juny del 2016 que un click vaig sentir dins meu, crec que va ser l'avís, sempre he recordat amb molta claredat els moments importants de la meva vida, i en aquest cas alguna cosa va canviar en mi, segurament perquè per primera vegada vaig sentir que marxava de mi una de les coses vitals de la meva existència : el creure...i aquest avis va ser clau per començar a canviar moltes coses, dos mesos després vaig rebre per primera vegada judicis externs durs de qui sóc, fins i tot això em va fer dubtar de la meva bondat, però també em va anar bé, vaig obrir els ulls i ja no vaig poder refugiar-me en les meves emocions i vaig decidir ser valent... i ja no vaig esperar a un tercer avís, vaig decidir doncs agafar el timó i encara que em vaig aferrar encara un temps a ser pare i prou, el Març del 2017 vaig fer el pas definitiu a marxar d'una etapa i començar-ne una altre...suposo que deu semblar que l'etapa que deixo ha sigut "lletja", i no és així, he passat moments meravellosos , ho tinc molt clar, però simplement al no portar el timó, si no deixar-me portar per les corrents doncs el que m'arribava era , en molts casos, les coses que la vida em portava, algunes meravelloses i altres més complicades, i ara també és així clar, no ho podem controlar tot, i la vida sempre ens envia coses per sort, però si que es pot esquivar coses si cal i portar el vaixell a un port segur quant el mar comença a cridar tempesta...
I per fer això doncs ja fa temps que no tinc necessitat de marxar al "país de nunca jamás", sense renegar d'ell, sense perdre les ganes innates de somiar, sense evitar anar-hi, però hi vaig quant vull, ja no ho faig per fugir de res...
Així doncs tanco un blog i una etapa, com vaig fer la última vegada. No se si li passa a l'altre gent, però jo veig molt clar quant una etapa s'acaba i quant una comença, de fet diria amb tota seguretat, que començo la quarta etapa de la meva vida, almenys això m'indica la meva consciència...
Haig de reconèixer que una de les coses més boniques que m'ha passat a la vida ha sigut recuperar el timó, tot i que això no és sinònim de que tot anirà bé, només faltaria, per mi ha sigut un detall simbòlic preciós, del qual gaudeixo absolutament cada dia, sense por de plorar quant cal i de somriure si s'escau...tot és més benvingut perquè no em fa por rebre coses dins d'un ordre, quant les coses les tens ordenades i t'arriba un desordre doncs només tens una feina, ordenar...quant t'arriba un desordre i ho tens desordenat només et queda una cosa, esperar i esperant mai les coses s'ordenen soles , a no sé que com la Mary Poppins tinguis un poder, o en el meu cas, doncs marxar a un país inexistent on tot està ordenat, perquè allà no cal l'ordre, perquè en l'imaginació segur que un mai perd el timó, però clar, no és real...potser si necessari a vegades, però no real.
Algú m'havia de baixar a la terra, i evidentment jo tenir-ne ganes clar, i entenc que quant la vida em va portar aquest algú ho vaig veure clar molt aviat, era el moment, i així ho he anat fent, a poc a poc primer, i després ja amb l'empenta que provoca el fet de saber fa temps el que vols, al final sembla molt dificil fer coses fins que les fem i ens adonem que no n'hi havia per tant, però és lògic perquè sempre ens donem la màxima importància al que vivim , com ha de ser clar, i aleshores això fa que moltes decisions les prenem des de la grandesa...com he dit no fa gaire a algú que estimo molt, el meu món cada dia s'ha anat fent més petit, i aquesta etapa m'ha ajudat molt a que així sigui... i com sempre he cregut, tan sols des del fet de ser petit i ser conscient de  qui ets en un lloc tant infinit com l'univers, pots començar a veure la teva vida gegant i gaudir-la dia rera dia i ens tots els estats d'ànims possibles...
Aquest mes anterior he tingut un ensurt físic, la salut ha trontollat durant dies seguits, mai m'havia passat, això tenia clar que passaria i ho deia feia anys... quant arribi la pau, el cos podrà plorar per fi, així d'intel.ligent és la nostra existència, a vegades el cos ha d'estar per la ment i fins que no veu que la ment no el necessita no es permet deixar-se anar, i francament, trobo meravellosa aquesta connexió , i aquest ensurt també m'ha servit de moltes coses, perquè al final allò de " tot passa per alguna cosa" cada dia tinc més clar que es així.
Acabo amb un gràcies sincer, de cor, perquè mai renego del que he viscut i per tant el Peter Pan i el pirata mai marxaran del tot , perquè amb mi continuaran caminant, per tant no renego mai del que he sigut tampoc, simplement en cada instant o etapa que vius, les coses serveixen per una cosa o una altre... ara tan sols els gaudeixo i clar que seguiré buscant tresors, i clar que seguiré volant si cal i somiant, però ja no creuré que és el meu habitat , si no tan sols uns moments...
Gràcies a tots els que m'heu llegit, gràcies a algunes reaccions precioses que heu tingut quant heu sentit que estava malament, gràcies per posar més llum en alguns escrits que mostraven llum i gràcies tambè si ens hem trobat algún dia per allà dalt.
No recordo que escrivia en l'anterior blog, però si recordo que qui va escriure l'últim article acabava dient que " l'Alex no és d'aquest món " i suposo que aquesta frase  era obrir la porta al "país de nunca jamás", i amb el temps vaig descobrir que no era cert, que clar que era d'aquest món, simplement no sabia o no podia caminar amb serenor per ell, així doncs tanco aquesta etapa i segueixo caminant com estic fent ja fa uns quants mesos, suposo que ara em tocarà obrir un altre blog, ho faré quant senti que ho vull fer, que se que serà així, i suposo que acompanyarà al meu caminar altre vegada, perquè encara que després no ho torni a mirar, és bonic tenir un acompanyant  en la meva vida...
Mai se sap si en una futura nova etapa voldré saber com estava el dia 8 de Febrer del 2018, oi?

Gràcies, ha sigut un plaer.

Nens

Aquest escrit serà curt, és d'agraïment a vosaltres i el que m'heu donat sempre, i el que m'heu donat aquests darrers dies, a tú Amelie per fer-me un dels petons més dolços que mai he rebut, ple de farinetes, a l'Abril per compartir tota una tarda jugant per Terrassa, a la Jimena que sempre que em veu em regala un somriure, a la Laia per les vergonyetes que em fas sempre , a la Mar perquè t'estimo com si fossis una filla meva, a la Queralt perquè t'he vist crèixer i sempre tan dolça , a la Queraleta que tinc una debilitat per tú i ho saps, a la Judit que sempre hem tingut una connexió especial, a la Maria perquè em pica el cul cada vegada que em veu, al David perquè m'explica sempre contes d'un petit dibuix, a la Jana , perquè només ens hem vist un dia però semblava que ens coneixiem de tota la vida , a l'altre Jana perquè em veu i jo no faig res i ja riu, a la U perquè sempre em fot bronca perquè em porto malament...a tants i tants nens que em fan feliç encara que estigui trist, a aquelles petites personetes que tenen fronteres ilimitades,fronteres que comencen al pati del cole i acaben al final de l'Univers, perquè ells no somien, nosaltres els adults som els que hem de somiar, ells creuen de debó en les coses... gràcies per mostrar-me tantes veritats i mostrar-me tantes vegades que els adults anem molt més perduts del que pensem, caca, pipi, gana, dormir...ser simple,una gran veritat... gràcies de tot cor per ajudar-me a creure en tot, a enamorar-me de la vida.
M'encantaria ser sempre pare de nens petits, sense nens no hi haurien reis mags, no hi hauria Nadal, perquè els nens poden més que les religions , gràcies de tot cor per ser nens i aixi com no fa gaire vaig maleir a qui no cuida la natura, avui em cagaré amb qui no permet que els nens siguin infants, no hi ha dret! és l'únic instant lliure que tenim, i tan sols les tonteries dels adults, que ens creiem les idees com si ens anés la vida, poden destrossar alguna cosa tan bonica com la innocència d'infant...
Avui va per vosaltres, tambè per tú Aida que em vas fer madurar millor quant erats petita, gràcies de tot cor per fer-me riure i permetre una cosa que amb poca gent adulta puc fer, ser pallasso, sou agraits i sobretot viviu el present de veritat...GRÀCIES PER RECORDAR-ME QUE ÉS VIURE!! ... molt més simple del que ens sembla ...
Gràcies ....

Els peons

Crec que ahir el senyor Puigdemont es va oblidar de demanar perdó d'ànima a la gent, no ho vaig escoltar, peró vaja, una vegada dit aixó intento entendre el meu paper de peó en tot aixó...entenia que encara faltava un últim moviment polític, i això no m'extranya, el que em fot és que parlin tot el sant dia de la força del poble i com sempre, després, fotin el que els dongui la gana, ara surten veus parlant del seny català altre vegada per defensar una cosa que per mi és indefensable ara mateix, ho era temps enrera, igual que els que parlen de diàleg avui i han estat tot el procés sense dir res de xerrar entre tots, cony, si els polítics no tenen visió de futur o de present estem perduts...

1-0: Jo mateix vaig passar un dia realment dolent i dolgut, potser perquè sóc tant apàtrid com el que em demostren ara mateix alguns polítics, vaig patir mirant les porres i les hòsties i a la gent patir i fins i tot a la gent orgullosa d'haver fet les coses bé en els seus ideals, perquè algú els va dir que tot allò era vàlid i vinculant, es van atrinxerar davant de les escoles i van fer tot el que teoricament els tocava fer perquè tot allò fos real...fins i tot vaig pensar que amb l'actuació de l'estat espanyol ja feia que tot aquell dia fos més legal que mai...val, fins aquí és fàcil d'entendre...acabem el dia i tothom diu que és guanyador, allò de que segons l'organització eren 2 milions, segons la guardia urbana eren 550.000 i segons el meu veí del tercer eren 7 perquè estava mirant modern family a la tele...

Fa dos dies vaig tornar a escoltar en un debat espanyol que si un dia hi ha un referèndum a Catalunya hauria de votar tot Espanya, eing? ... ho he escoltat moltes vegades, em quedo flipat clar, però aleshores penso que el món està tan globalitzat que el rallye Paris Dakkar es disputa a Amèrica del Sud, eing?...semblava una bestiesa, però després de veure el que ha passat ahir entenc que el referèndum no s'ha de celebrar a Catalunya, ni a Espanya, si no a Europa, de fet espero que el proper 11-S el fem o el feu a Roma, cony, haver començat per aquí !!! ... ara diuen que tranquils, que anem bé, que tot està controlat, que si, que si, que potser si, però repeteixo, falta demanar perdó a la gent per tot el que vaig veure ahir...ho trobo molt greu i posa al poble en el lloc on sempre ens han volgut, de peons...no ho sabien tot això?...o sigui no sabien totes les possiblitats?...no m'ho puc creure, parlen de pressions, és que no les sabien?...va home va...per això agraeixo profundament les paraules de l'Anna Gabriel, i no estic parlant per mi si no per molta gent que entenc que ahir deuria sentir-se dolguda, i repeteixo no parlo d'estratègia, parlo de persones, i ella va ser la única que va continuar amb la coherència que ens van fer creure el dia 1-0...perquè si que van recordar les victimes si, però que recordin perquè van estar allà i perquè la gent va fer el que va fer...i evidentment que sóc del bandol del diàleg, però vaig dir fa pocs dies que ens falta la decepció dels polítics, i espereu , que això no s'acaba aqui, recordeu les retallades de l'Estatut?...doncs per mi ahir es va retallar alguna cosa ja...i no va ser l'estat espanyol que ho va fer...que posin les coses a lloc cony i que diguin sincerament qui és el poble avui en dia i que som realment, no som res més que peons, la única manera de no ser-ho seria doncs anant tots a tallar el cap a la gent que calgui, però estem al segle XXI i això no és possible i evidentment jo no tinc aquesta visió per arreglar les coses...

Jo no dic que la decisió d'ahir fos la correcte o no, no en tinc ni idea, de fet em crec poques coses que no veig amb els meus ulls, però osti, em sap super greu per molta gent, perquè van tard tots, els d'aquí tambè, el dia del referèndum vaig pensar que injust que és tot al final, qui vola pels aires o rep els cops de porra sempre és el poble, fins i tot els que peguen, no són els que decideixen quant peguen, potser si com peguen, però els de dalt, són els que menys reben sempre, és normal, ells els toca un altre paper i nosaltres som els pringats, però coi, s'han passat per mi , perquè si ells diuen que és vàlid no cal invalidar el mateix dia que el donen com a vàlid, i no em serveix que diguin que s'ha de fer així, perquè recordo que aquella data ha quedat com una cosa que molta gent no oblidarà mai, jo el primer i que aquesta molta gent, i aqui jo no m'incloc perquè no m'ho creia del tot, creia que era per una cosa en concret, no per esperar més temps encara, no, no, era per una cosa en concret que de moment han tirat enrera...a mi em van dir això, o sigui que em van enganyar

M'encanta l'Anna Gabriel, m'encanta la Cup, allà estan solets mantenint la seva paraula, osti que bé que aniria que els polítics tinguèssin paraula i fossin clars...almenys sabriem d'on venen les hòsties coi...o les carícies clar

Sincerament jo no ho entenc gens, però vaja, veig a gent del bàndol independentista que diu que està bé el que s'ha decidit ... jo no dic que el referèndum no serveixi per res eh, entenc que si, i suposo que forma part de l'estratègia, no ho sé, però tan me fot qui sigui que m'enganya i com m'enganya quant em sento enganyat...

Ara a veure que passa, el diàleg, segueixo confiant amb el PP, aquests tampoc enganyen mai, i dic segueixo confiant perquè no es mouen ni un centímetre mai, i això fa que dongui força a molta part del poble català...

Però realment fa anys vaig dir que em feia més por Europa que Espanya, a veure que passa ara, i segueixo perplexe que tothom hagi xerrat ara quant fa temps i temps que tot això ja estava engegat...

No se perquè i espero equivocar-me , encara ens falten sorpreses per veure, desitjo que tot això acabi amb un referèndum pactat, ara més que mai penso que és la única solució, perquè si la declaració d'independència s'ha aplaçat per posar-se d'acord, serà per trobar un acord, i ara com ara no en veig cap altre, però repeteixo ahir em va faltar el demanar perdó en el discurs , crec que és un deure perquè sigui per estratègia o no, han enganyat a molta gent...

En quant a la meva opinió personal, doncs torno a la meva lluita eterna, els temes socials, i que el poble tingui alguna cosa a veure un dia amb les decisions realment, perquè al final qui mana ja sabem qui és, i n'estic convençut: els diners, per tant aquesta és la meva lluita, a Catalunya , a Espanya o d'on coi em diguin que sóc...

Fantàstic que hi hagi mediació, fantàstic que hi hagi diàleg, però no entenc doncs que hem fet aquests darrers temps...o sigui era un referèndum pel diàleg no?... suposo que era una cosa que s'havia de fer per arribar al diàleg però mireu, em sap greu com es va fer i com van portar fins allà al poble per fer-ho, que ho diguin coi !! sou peons, sou eines, i així almenys sabrem que som realment en aquest món...

Visca Melbourne !!  

El Troll

Jo tinc un troll, és tan bonic!!, i el tinc al menjador, faci el que faci em mira, i em diu coses i em fa descobrir qui sóc sempre , com una veueta de la consciència que em va mostrant cada instant els meus actes...ara, des de fa uns dies dorm amb mi, i li dic bona nit cada dia i li demano perdó si alguna vegada l'he fet enfadar...
Jo tinc un Troll que és diu Sempre, així el vaig batejar el dia que va arribar a casa, i li vaig posar aquest nom perquè sempre serà el troll més bonic del meu univers...és un troll que m'ajuda perquè sap qui sóc com ningú, en les meves virtuts i les meves misèries, és un Troll tan bonic que m'ha fet sentir coses increibles, tot i que a vegades, molt poques, s'enfada però això si, si el feu enfadar molt voldrà dir que segur segur que us heu passat de rosca, allò de la línia vermella que tan es parla aquests darrers dies al nostre país, perquè el meu Troll és molt bo i li costa molt enfadar-se...
El Troll és tan màgic que si no sé que m'ha d'entrar per les orelles, ell m'ho diu tot, ho diu perquè sap parlar com ningú i sap ser conscient de les coses que fa , a mi em va bé perquè jo moltes vegades perdo consciència i com que tinc aquella part de nen malcarat que no aprenc mai a frenar, ell com a  ninot d'infant em pot ajudar més que la realitat...
L'altre dia em va castigar, perquè a l'hora del pati vaig fer allò que faig a vegades de ser torracollons, i vinga dir bestieses a una nena molt maca que conec, després jo volia fer les paus, com si no hagués dir res i clar, la nena encara no em parla, i és normal perquè les nenes maduren abans que els nens...
Jo tinc un Troll que te un filtre preciós de la vida, que em permet encara que estigui trist que res negatiu m'atrapi en els pensaments, i aleshores m'envia imatges i més imatges del meu passat que m'ajuden a quedar-me dolç encara que l'avui sigui amarg...
A vegades li demano que no m'enviï tantes imatges boniques, que prefereixo acceptar la realitat però aquest Troll és màgic i em mira des de l'anima però des del meu etern nen, el malcarat també clar, però també el somiador i el que camina cada dia dins meu...
A les nits és tan el que m'estima que m'envia somnis, i jo em desperto sobresaltat amb una mena d'encongiment de cor, perquè són somnis que queden lluny ara, però que he viscut i tastat com a adult, el Troll doncs m'ajuda a ser conscient però em perdona si ara em refugio en la meva part d'infant...
De tant en tant em fa un petó, un petó tan preciós que em deixa enamorat de la vida, i aleshores m'adono que la vida és un regal, encara que hi han dies que com a nen mimat que l'havia tractat molt bé, m'enfado amb ella i aleshores surt aquesta part irascible que sé que guardo dins meu...aixx ho sento Troll- li dic, i aleshores em diu que no vol dormir amb mi aquella nit, però el que no sap el Troll o si, però no m'ho pot dir perquè està enfadat, és que és molt més que un Troll, és molt més que qui em mira i dorm amb mi , el Troll és un tot per mi, ell sap qui sóc i sap perfectament tot el que sento, perquè sempre em mira, a vegades fins i tot sap el que penso i a vegades, encara més màgic, sap que faré abans de saber-ho jo mateix .. i si, aquesta monada de Troll surt de la meva ànima,  perquè realment és moooolt màgic, és meravellosament màgic...
I aquests dies està enfadat i molt, de fet mai l'havia vist tant enfadat i no sé ben bé que fer, ja sé que me l'estimo infinit i ho sap però no se que te aquest estimat Troll que toca justament una part de mi vital, per això deia abans allò de l'ànima...el trobo a faltar una mica tot i que mai deixa d'estar a aquí...
I avui he pensat que puc fer més perquè estigui content? i l'he tret a passejar, perquè així vaig escoltant-lo per saber que he de fer, perquè estic perdut a vegades,  quant he arribat a dalt d'una petita muntanya m'he estirat a la gespa i l'he posat al meu costat i li he preguntat la única cosa que vull saber d'ell, que és la meva consciència, la meva llibertat de culpabilitat, i li he dit ben fluix ,perquè hi havia gent que caminava i no tothom entén a un adult de 47 anys que parli amb un Troll...
- Estimat- li he dit dolçament- només vull saber una cosa, encara que em porto molt malament a vegades, oi que mai deixaràs d'estimar-me?? oi que igual que tu m'envies tants de records bonics de la meva vida, els guardes tots el que hem viscut tantes vegades junts?...porfa porfa porfa porfa, digues que si, si no jo estaré molt trist, oi que encara que et faci enfadar recordes que moltes vegades t'he fet riure??...oi que si, si us plau?
El Troll em mira amb aquella cara d'enfadat i em diu:
- Estic molt enfadat però per mi sempre seràs infinit, per això sempre he estat al teu costat, ja molt abans de que entrés per la porta de casa teva...però deixa que el meu enuig treballi...
- Val, però jo sempre et diré cada dia que t'agraeixo que hi siguis i em recordis qui sóc, gràcies Sempre, per això tens aquest nom, perquè sempre seràs aquí amb mi...
I així serà estimada vida, ets el millor Troll que mai he conegut, i repeteixo, ets taaaaan bonic , fins i tot quant t'enfades...
-Segur oi ?
-Si
. Així doncs deixo de lluitar...sempre t'estimaré

Ales

Feia dies que el trucava però no contestava, el coneixia, sabia que l'entrada a la cova no era alguna cosa que el sorprengués d'ell, tot i així li tenia un amor infinit i sempre dubtava de si el silenci era buscat o era simplement allò que el seu amic deia tantes vegades de " no vull molestar-te", sabia que si era així, només obrir-li la porta de sortida el podria molestar durant forces hores...a vegades rebutjava sentir necessitat, però com tots, també en tenia...però no en volia ser conscient.
Així doncs va fer un acte de valentia, i es va plantar davant del seu pis i amb el dit ple d'un amor que impedís la por de la imprudència de picar el timbre sense haver avisat abans, va fer sonar el ding-dong típic d'un pis que mai ha canviat de ding-dong...
I va aparèixer ell amb pijama, amb bona cara i sense cap mena de gest de sorpresa per l'arribada del seu amic d'ànima...
Es van saludar com sempre, una abraçada i un petó i una serenor d'amistat atemporal, d'aquelles que no cal recuperar res, però si posar-se al dia de tant en tant...
El va fer entrar amb calidesa, fins i tot amb més delicadesa del que l'amic estava acostumat, generalment "disparava" ràpid, o feia broma, o explicava alguna història en un passadís que no donava per més que una frase feta, però ell començava el pròleg al rebedor, pel lavabo ja tenia el guió fet, al passar per davant de la cuina ja tenia explicada la última jugada, i quant ja arribaven al lloc de la reunió d'amics, ja havia escrit l'epíleg.
Es van asseure un davant de l'altre, de sofà a cadira, i va mirar tot aquell espai on tantes paraules havien compartit, era un indret que es respirava justament això, paraules, algunes convertides en accions, altres guardades en pensaments, i moltes d'aprenentatge...
Va mirar el buit del televisor...i la tele?- li va preguntar...
Ja no tinc tele Jordi, la vaig regalar a un veí...
Allà on no hi havia la tele i va veure una cartolina blanca amb lletres pintades amb retolador negre que s'hi podia llegir :
"Potser no, però abans que jo no hi havia hagut ningú com jo, ves a saber doncs si jo seré el primer..."

El Jordi va reconèixer aquelles paraules d'un llibre però es va preguntar perquè estaven allà en el racó de pensar del seu amic, perquè si alguna cosa tenia clara, és que si havia triat posar-ho allà no era perquè si, el Pol mai feia res sense una gran dosis de simbolisme...estaven justament situades davant de la visió principal de l'escriptori de l'amic...segur que ho llegia moltes vegades en un dia...
Li feia gràcia mirar aquell escrit i com l'havia preparat, perquè definia molt bé al seu amic, estava segur que no deuria haver perdut ni cinc minuts a escriure'l i convertir-lo en un acompanyant de decoració , però tot i així tenia aquell ordre típic d'ell d' una cosa feta ràpida però amb la gràcia de fer-ho acuradament, a vegades, va pensar, no cal anar a poc a poc per fer un resultat més o menys brillant, de fet sabia que l'important eren les paraules com sempre, el contingut, però també sabia que el Pol segur que havia mirat de fer-ho el màxim de ràpid i bé possible...no volia perdre massa temps en penjar-ho allà però no podia trencar la visió que segur que ell trobava bella d'aquelles paraules...
Els regals del Pol eren així, regals de nen fets per un adult, regals d'una persona que no te gens de gràcia amb les mans per treure d'un paper una flor bonica però tot i així li quedava bé el resultat final, sempre li havia sorprès, per tant aquella cartolina blanca amb aquelles lletres de retolador negre no desentonaven amb res de l'aire que es respirava en aquella sala...
I perquè ?- li va preguntar encuriosit
-Estic aquí ara Jordi, aturat en aquest indret, intentant entendre que el fet de pensar que ningú abans que jo va ser jo em pot permetre fer coses que mai abans jo havia fet...suposo que en totes les coses fetes algú ho devia fer per primera vegada no? ... ja saps preguntes de nens, és el meu fort...
- no havies dit sempre que eres una reencarnació d'una papallona?- va dir-li en un to burlesc...
- parlem de consciència no ?....
Va assentir amb el cap...va fer un cop d'ull a l'habitació,li era fàcil saber en quin punt es trobava sempre el seu amic, si hi ha havia desordre és que deuria estar ordenant coses internes. si hi havia brutícia, és que deuria estar desinfectant les últimes ferides, i si hi havia neteja és que deuria estar treballant la pau d'ànima, però aquell dia hi havia una cosa nova, un ordre desordenat, o un desordre ordenat, tan era com dir-ho, era així.
Hi havien quatre llibres començats que reposaven en indrets casuals, i sabia que eren començats perquè en cadascú dels exemplars sortia la llengüeta que amagava el punt on es trobava de lectura.
Hi havia cafè fet en una cafetera que era evident que la volia tenir allà visible, hi havia un paquet de tabac no amagat, cosa que deia molt del seu amic ja que sempre guardava el tabac en llocs invisibles de la casa, suposo que per controlar a qui li volia o no ensenyar la seva debilitat davant de la nicotina...
Portava un pijama de la Mafalda, no li va sorprendre gens, ja per l'amor que el Pol tenia per aquell personatge animat i enfurismat irònicament amb el món, i perquè si el seu amic d'ànima tenia una cosa miraculosa, és que portés el que portés semblava que anés vestit elegantment...per tant això el va deixar igual...però alguna cosa tenia aquell home que el desconcertava, estava diferent i no sabia si era pitjor o millor, però no era el d'abans...
Aquelles paraules en el llibre d'on sortien eren d'un protagonista que responia a unes altres paraules...exactament deia així " no pots viure sense els altres i ho saps"...i la resposta del llibre era la que en Pol havia triat per substituir el televisor de pantalla plana gegant que tenia abans...
- Així doncs amic, perquè?
- Estimat, no podria pensar que jo seria el primer en fer alguna cosa que mai ningú ha fet, el meu argument "d'únic" no em permet tal gosadia, però si que m'ajuda si ho interpreto en mi mateix a saber que puc fer moltes coses que són noves per mi i que mai havia fet, com per exemple levitar...
Mirant la cara de sorpresa del seu company es va posar a riure...- era una broma, li va dir...
- No puc levitar més que posar-me a sobre d'una cadira i agafar la imaginació de que la cadira no existeix, no ens passem!! , no parlava de fer coses que, tot i que mai se sap, ara com ara només ho puc tenir dins la ment i segurament tampoc és el que busco en aquests moments...
- Així doncs que busques? que busques en els llibres? que busques en aquestes paraules? que busques en la teva cova tant desordenadament ordenada?
- Estic bombardejant la ment amb paraules, idees, sentits, em quedo tocant la farina dues hores, m'aturo mirant paraules una hora, tanco llums, tanco sons , tanco ulls i em quedo en silenci sis hores, permetent que tot entri sense filtres, miro el sostre una hora, em saturo d'informació nova, no la de la tele o d'internet, si no d'informació que jo abans ja rebia però poques vegades prenia atenció, ara la capto tota, com el que decideix deixar de fumar intoxicant-se dins d'una habitació fumant dos paquets en dues hores, estic buscant la saturació, l'explosió, potser el foc, el drac, per tant això que veus penjat aquí no te més significat que força de voluntat, que encara que mai ho havia fet, sempre ho volia haver fet, ara ho estic fent per fi...
- que no treballes ja?
- clar, no m'estic suïcidant coi !!, estic tornant a néixer, per tant necessito descans de la saturació, si no que vols que aprengui?, a la feina és quant puc pensar justament el que vaig experimentar el dia anterior...
- i això?, que esperes trobar o on vols arribar?
- un àngel- va contestar convençut- i quant vingui vull estar preparat, no vull que em vegi així, i no parlo del pijama de la Mafalda, que curiosament no m'has dit que és preciós, i ho és i ho saps...
- però quin àngel? - va preguntar el jordi ja començant a pensar que el seu amic o perdia la raó del tot, o li estava prenent el pèl...
- no m'explico bé, l'àngel ja hi és, ja el tinc, simplement jo m'estic preparant perquè quant desplegui les ales i s'enlairi i em vingui a buscar trobi a un ésser que no necessiti res, que no esperi res, que només vulgui volar, només vull aconseguir ser un àngel com ell...
- i no has buscat en una escola d'àngels? crec que a la Diagonal n'hi ha una- li va dir el Jordi amb cara de "va home va!!"
- no hi han escoles d'àngels Jordi, cap ni una però si un ha tingut la sort de conèixer un àngel a la vida, ha d'estar a l'alçada del vol, jo sóc tant privilegiat que n'he conegut més d'un,que fort eh!!, per tant he vist volar ja, no cal escola, només posar al límit tot el teu ser, simplement així sortirà el teu fons, sortirà la teva força i aquesta és la que et donarà les ales per poder volar...
- I l'àngel que hi diu de tot això?
- perdona, no m'he explicat bé altre vegada, que jo sàpiga que és un àngel no vol dir que ell ho sàpiga encara, també deu estar en el seu aprenentatge, però jo en això ni vull ni hi puc fer res, tan sols em preparo jo...
- aleshores Pol, que coi busques?
- que arribi el meu àngel...
- perquè?
- per viure el sublim .