22-09-11 al 08-02.2018, un blog

Després de 586 entrades:

Fa dies que ja no escric al blog, i entenc el perquè, potser justament estic escrivint més que mai i sobretot he tornat a recuperar la lectura, però ja no obria el blog...i avui en la despedida del pirata i el peter pan ho volia explicar.
Abans de seguir voldria comentar que per mi els actes simbòlics són importants, i que tot té un inici i un final, perquè tot, absolutament tot el que fem té vida i la vida comença i s'acaba...i deixo en suspens infinit si segueix o no en una altre vida o en un altre recorregut.

Abans d'aquest blog va existir un altre, s'anomenava "el mirall rialler", el mirall era tan sols el reflexe del que jo sentia en el meu caminar, sempre he estat enamorat del sentit de l'humor i l'intenció era:  "em miro al mirall, ric de mi, per tant, ric de tot"...coses de la vida vaig deixar de poder pendre'm les coses en broma, i una persona va escriure l'últim article d'aquell estimat blog...i aquí va començar una nova etapa de la meva vida i vaig començar un nou blog, que és aquest mateix, el dia 22 de Setembre del 2011, ja han passat uns quants anys...
Crec que si una cosa acompanya aquesta etapa dels meus escrits, és que la meva prioritat ha sigut el ser pare, això ha marcat tot el meu camí d'aquests darrers anys, no tan sols dins dels meus escrits , si no en tots els fets i decisions que he anat prenent, segurament dins d'allò tan complicat de barrejar una decisió vital amb el cor que feia que el caminar fos una mica més feixuc , tot i que, i mai ho negaré, amb unes recompenses en molts moments meravelloses...
I jo sóc Peter Pan?, en absolut, i jo sóc pirata? , tampoc, però aquest era el meu refugi quant el cor no podia decidir amb claretat o quant la realitat se'm feia complicada, marxava als sentits, em posava en un lloc inexistent, però crec que mai perdia la consciència del que m'esperava quant tornava del meu refugi...però quant les decisions impliquen a qui més estimes tot és més complicat a vegades, encara que potser tambè a vegades això fa que resulti més fàcil, tot són moments clar.
Així doncs ja fa mesos que sento que aquesta etapa ha marxat, no he deixat de ser pare clar, però si que sento que altres cantons de qui sóc han anat despertant a poc a poc, crec que fins i tot hi havia un reclam intern a aquest retorn, però no va ser fins que el vaig poder escoltar que vaig obrir aquesta nova etapa, amb fets físics clars, com per exemple viure al lloc que vull viure, i altres d'emocionals, on la fortalesa ha tornat a aparèixer...tot i així, com que ja no em refugio, entenc que tot aquest procés ha provocat moltes coses que allà queden, de bones i dolentes clar, i he deixat un rastre en alguns casos no gaire clar i que mai nego que hagi sigut responsabilitat meva , i que ni tan sols jo he aconseguit sempre disculpar-me pel fet de ser pare i els actes que feia pel fet de ser-ho...però el cor manava i jo era i sóc emocional, per tant no era fàcil decidir coses, però crec que va ser el dia 1 de Març de l'any passat que vaig agafar el timó de la meva vida i ja no l'he deixat anar...
Però he trigat a dir adeu aquest blog perquè estimo els simbols, sobretot els que m'han acompanyat dia rera dia i que en molts casos ajudaven a posar dolçor en moments més àcids i tambè posar color en moments de molta llum...
Igual que en " el mirall rialler" ja tot quedarà aquí escrit... mai he sigut de rellegir el que he escrit, de fet haig de reconèixer que ni sabria com entrar en el meu antic blog, i suposo que en algun núvol deu estar, tampoc m'importa això, ja que justament durant tota aquesta darrera etapa he tingut l'oportunitat de comprovar la meva real qualitat com a "escriptor" i fins i tot he descobert que el que m'agrada de les lletres i escriure-les, és el que em fa sentir i no pas una recompensa externa, almenys així ho sento ara. El blog ha sigut doncs el meu gran acompanyant, fins i tot en moments que no sabia com expressar el que m'estava passant escriure aqui em servia, potser per allò de l'engany que vivim actualment de les xarxes socials que ens fa creure que tenim molts més amics dels que debò existeixen, o que fins i tot l'amor, una paraula tant gegant com amor, apareix massa sovint entre tots nosaltres, suposo que tots en som conscients d'aixó, però a vegades perdem aquesta noció de la realitat i que coi, si va bé, benvingut sigui...
Però si, vaig baixar a la terra i encara que m'agradi volar, deu ser qüestió de caràcter, la veritat és que trobava a faltar caminar dies seguits a la terra...
I que ha passat ? doncs la consciència i segurament ja no tenir por al que decidia... potser perquè la feina més gran i dificil com a pare ja la sentia acabada, tot i que continua clar, però ara ja des de la calma, la meva calma, que això fa que qualsevol terratrèmol que aparegui al meu voltant sigui d'escala més petita, ja sabem que tot parteix d'un mateix...
He d'agraïr comentaris de molta gent, que m'estimen o no, això tan és a vegades, gent que s'ha interessat per mi, gent que m'ha ajudat i gent que amb petits fets m'han anat permetent recuperar el camí de persona altre vegada i que ja els tres apartats, persona, home, pare, vagin agafats de la mà, sense descuidar cap dels tres en cada passa que faig...gràcies doncs...
No es pot tirar enrera evidentment i segur que no ho hauria fet igual, perquè crec que ser pare ha d'anar acompanyat sempre de la persona i de l'home, però clar, jo no he sigut pare més vegades i al final l'amor i la responsabilitat fan molta feina, tampoc m'arrepenteixo però si que no hauria deixat de cantó les altres dues parts de mi, perquè evidentment existeixen sempre.
Hi han persones amb noms i cognoms que no posaré aquí, crec que ja els he agraït fora d'aquest escrit, que han sigut la clau de tot aquest procés, gent que mai ha deixat de creure en mi o que en moments em feien de mirall quant jo oblidava qui era o el que volia, "eps, no t'oblidis de qui ets"...i com no recordar la meva fantàstica educació rebuda per la meva família, ha ajudat sempre, crec que això és un pilar molt important en tots nosaltres...i moments meravellosos que he passat i que intentat posar en aquest blog per compartir-ho i fer treure un somriure quant jo el tenia...en altres moments escrivia pensant que si alguna cosa m'havia servit a mi potser podria fer servei a una altre persona, clar que canvien noms, indrets, i factors, però al final som humans i no som tant diferents uns dels altres...he intentat fer-ho des del cor, sense malícia mai i intentant mostrar no tan sols als altres, si no a mi mateix, que si d'una cosa sempre he estat orgullós, és que mai perdo l'il.lusió i agraeixo a la vida el regal de viure, que ja és molt...
Va ser un Juny del 2016 que un click vaig sentir dins meu, crec que va ser l'avís, sempre he recordat amb molta claredat els moments importants de la meva vida, i en aquest cas alguna cosa va canviar en mi, segurament perquè per primera vegada vaig sentir que marxava de mi una de les coses vitals de la meva existència : el creure...i aquest avis va ser clau per començar a canviar moltes coses, dos mesos després vaig rebre per primera vegada judicis externs durs de qui sóc, fins i tot això em va fer dubtar de la meva bondat, però també em va anar bé, vaig obrir els ulls i ja no vaig poder refugiar-me en les meves emocions i vaig decidir ser valent... i ja no vaig esperar a un tercer avís, vaig decidir doncs agafar el timó i encara que em vaig aferrar encara un temps a ser pare i prou, el Març del 2017 vaig fer el pas definitiu a marxar d'una etapa i començar-ne una altre...suposo que deu semblar que l'etapa que deixo ha sigut "lletja", i no és així, he passat moments meravellosos , ho tinc molt clar, però simplement al no portar el timó, si no deixar-me portar per les corrents doncs el que m'arribava era , en molts casos, les coses que la vida em portava, algunes meravelloses i altres més complicades, i ara també és així clar, no ho podem controlar tot, i la vida sempre ens envia coses per sort, però si que es pot esquivar coses si cal i portar el vaixell a un port segur quant el mar comença a cridar tempesta...
I per fer això doncs ja fa temps que no tinc necessitat de marxar al "país de nunca jamás", sense renegar d'ell, sense perdre les ganes innates de somiar, sense evitar anar-hi, però hi vaig quant vull, ja no ho faig per fugir de res...
Així doncs tanco un blog i una etapa, com vaig fer la última vegada. No se si li passa a l'altre gent, però jo veig molt clar quant una etapa s'acaba i quant una comença, de fet diria amb tota seguretat, que començo la quarta etapa de la meva vida, almenys això m'indica la meva consciència...
Haig de reconèixer que una de les coses més boniques que m'ha passat a la vida ha sigut recuperar el timó, tot i que això no és sinònim de que tot anirà bé, només faltaria, per mi ha sigut un detall simbòlic preciós, del qual gaudeixo absolutament cada dia, sense por de plorar quant cal i de somriure si s'escau...tot és més benvingut perquè no em fa por rebre coses dins d'un ordre, quant les coses les tens ordenades i t'arriba un desordre doncs només tens una feina, ordenar...quant t'arriba un desordre i ho tens desordenat només et queda una cosa, esperar i esperant mai les coses s'ordenen soles , a no sé que com la Mary Poppins tinguis un poder, o en el meu cas, doncs marxar a un país inexistent on tot està ordenat, perquè allà no cal l'ordre, perquè en l'imaginació segur que un mai perd el timó, però clar, no és real...potser si necessari a vegades, però no real.
Algú m'havia de baixar a la terra, i evidentment jo tenir-ne ganes clar, i entenc que quant la vida em va portar aquest algú ho vaig veure clar molt aviat, era el moment, i així ho he anat fent, a poc a poc primer, i després ja amb l'empenta que provoca el fet de saber fa temps el que vols, al final sembla molt dificil fer coses fins que les fem i ens adonem que no n'hi havia per tant, però és lògic perquè sempre ens donem la màxima importància al que vivim , com ha de ser clar, i aleshores això fa que moltes decisions les prenem des de la grandesa...com he dit no fa gaire a algú que estimo molt, el meu món cada dia s'ha anat fent més petit, i aquesta etapa m'ha ajudat molt a que així sigui... i com sempre he cregut, tan sols des del fet de ser petit i ser conscient de  qui ets en un lloc tant infinit com l'univers, pots començar a veure la teva vida gegant i gaudir-la dia rera dia i ens tots els estats d'ànims possibles...
Aquest mes anterior he tingut un ensurt físic, la salut ha trontollat durant dies seguits, mai m'havia passat, això tenia clar que passaria i ho deia feia anys... quant arribi la pau, el cos podrà plorar per fi, així d'intel.ligent és la nostra existència, a vegades el cos ha d'estar per la ment i fins que no veu que la ment no el necessita no es permet deixar-se anar, i francament, trobo meravellosa aquesta connexió , i aquest ensurt també m'ha servit de moltes coses, perquè al final allò de " tot passa per alguna cosa" cada dia tinc més clar que es així.
Acabo amb un gràcies sincer, de cor, perquè mai renego del que he viscut i per tant el Peter Pan i el pirata mai marxaran del tot , perquè amb mi continuaran caminant, per tant no renego mai del que he sigut tampoc, simplement en cada instant o etapa que vius, les coses serveixen per una cosa o una altre... ara tan sols els gaudeixo i clar que seguiré buscant tresors, i clar que seguiré volant si cal i somiant, però ja no creuré que és el meu habitat , si no tan sols uns moments...
Gràcies a tots els que m'heu llegit, gràcies a algunes reaccions precioses que heu tingut quant heu sentit que estava malament, gràcies per posar més llum en alguns escrits que mostraven llum i gràcies tambè si ens hem trobat algún dia per allà dalt.
No recordo que escrivia en l'anterior blog, però si recordo que qui va escriure l'últim article acabava dient que " l'Alex no és d'aquest món " i suposo que aquesta frase  era obrir la porta al "país de nunca jamás", i amb el temps vaig descobrir que no era cert, que clar que era d'aquest món, simplement no sabia o no podia caminar amb serenor per ell, així doncs tanco aquesta etapa i segueixo caminant com estic fent ja fa uns quants mesos, suposo que ara em tocarà obrir un altre blog, ho faré quant senti que ho vull fer, que se que serà així, i suposo que acompanyarà al meu caminar altre vegada, perquè encara que després no ho torni a mirar, és bonic tenir un acompanyant  en la meva vida...
Mai se sap si en una futura nova etapa voldré saber com estava el dia 8 de Febrer del 2018, oi?

Gràcies, ha sigut un plaer.